Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Obsolescència mecànica i orgànica

Quan un és jove, poques vegades pensa que algun dia passarà per un procés d’envelliment, ja que això són coses que només li passen a l’àvia, però quan arribem a l’edat d’ella la cosa canvia. Ara tinc l’edat que, quan jo era petita, tenia la mare de la meva mare i veig la vellesa de manera diferent. Em fa la impressió com si alguns dels nostres òrgans fossin relés (1) que de mica en mica es van fonent. Com si es tractés d’un procés d’apagament vital, lent però molt visible abans i després de sortir de la dutxa, això que que ara se’n diu obsolescència.

Ara que m’està succeint a mi això de la vellesa, no ho trobo normal, no, perquè la vitalitat personal va ser òptima fins passats els seixanta-cinc anys, i a partir de llavors els relés van donar mostres que no els arribava el corrent necessari, com si alguns es col·lapsessin. Penso que el disseny biològic dels humans, de la mateixa manera que els objectes mecànics i electrònics, també està acomplint les pautes de l’obsolescència, perquè quan arribem a un determinat punt de la vida ens convertim en obsolets (2).

Avui conversant amb una amiga, Conxa Saurí, hem comentat que ràpid que passen els dies i els anys i com el temps va deixant empremta al nostre cos. Després la Conxa ha dit: “L’altre dia no sé amb qui parlava que va dir: som com una torradora que de cop, sense saber com, explota.” Li he respost: “Sí, és veritat; és curiosa aquesta coincidència. És possible que algunes idees tinguin facilitat per moure’s per l’ambient.” La Conxa hi afegeix aquest nou comentari: “Sí, però la diferència entre la torradora i nosaltres és que ella no se n’adona i nosaltres sí.” Sí, realment per a això tenim l’esperit i la consciencia.

Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XXI
Segona dècada del segle XXI

Notes:

  1. Dispositiu proveït d’uns contactes mòbils i d’una bobina, que obre i tanca un circuit elèctric per mitjà d’un circuit auxiliar de petita potència que actua sobre la bobina (Neoloteca, Termcat). Estudis contemporanis parlen dels telòmers, una seqüencia de nucleòtids que posseeixen els cromosomes i de l’enzim telomerasa, que intervenen, a més d’altres funcions, en el procés d’envelliment.
  2. Es parla d’obsolescència programada quan l’estratègia del fabricant d’un producte preveu, des del moment de dissenyar-lo, el temps de vida útil a partir del qual es tornarà obsolet. Un article força interessant, en francès, sobre el tema és de Pierre Zeau: “Qu’est-ce que l’obsolescence programée?” Le Figaro, 28-12-2017.

Mites d’abans i evidències d’ara

 

Amb aquest relat vull explicar-vos dos fets que m’han succeït recentment. Tots dos tenen relació amb la mitologia grega, m’han fet reflexionar i a la vegada plantejar-me la pregunta de si els mites són només mites o si són dipositaris de contingut històric real encara que amb una forma abstracta i potser una profunditat major que la que podem entendre.

Tal vegada la mitologia va ser un dels primers mecanismes narratius que ajudaven a elaborar una idea del lloc on es trobava l’ésser humà, les forces (conegudes o no) que l’influïen, el destí i el paper dels déus. La mitologia devia ser, potser, un primer pas cap a la culturització.

L’experiència que ara explicaré va començar amb l’assistència a l’acte de presentació d’un llibre. A la pantalla de projecció hi havia exposat un logotip format per un cap de Medusa expel·lint aire per la boca, era la simbòlica Medusa de la mitologia grega. La imatge possiblement em va estimular la curiositat per revisar aquest mite i fer-ne una crònica amb la intenció de publicar-la.

Es diu que del cap del déu Zeus, pare de tots els déus i sobirà dels homes, en va néixer la deessa Atena, que era bonica i posseïdora de la saviesa i de la veritat, a més de tenir potestat sobre la guerra. D’aquí que la veiem representada amb una llança i un escut on tenia gravat el cap de Medusa lliurat a la deessa per Perseu, l’heroi que havia aconseguit donar-li mort. La imatge de Medusa encara tenia poder sobre els enemics durant les batalles.

De les cerimònies per retre culte a la deessa Atena i dedicar-li ofrenes al panteó de l’Acròpolis d’Atenes, se n’ocupava una sacerdotessa que, es deia, era d’una gran bellesa, plena de gràcia i de cabells sedosos, fet que ocasionava que tothom en quedés encisat. Fins i tot se’n va enamorar el déu Posidó. Posidó possiblement estava ressentit perquè després que s’haguessin fet votacions, per només un vot el Panteó va ser consagrat a la deessa Atena, més votada per les dones, a les quals a partir de llavors no se’ls va permetre tornar a votar. Si les votacions les hagués guanyat Posidó avui Atenes no seria Atenes sinó Posidònia. Els romans més tard el van anomenar Neptú, déu del mar, de les aigües en general, de les tempestes i dels terratrèmols. És portador del trident i el podem veure esculpit en diversos llocs.

La sacerdotessa d’Atena, com hem dit, tothom que la veia se n’enamorava, però ella pel fet d’estar al servei d’Atena no li era permès unir-se a cap pretendent perquè per ser digna d’aquesta feina se li exigia que preservés la virginitat. Posidó, com a déu que era, res se li podia negar, per la qual cosa va anar al Panteó amb la intenció de posseir la sacerdotessa. Ella s’hi va resistir, però va ser inútil perquè a sota mateix dels peus de la imatge d’Atena, de dotze metres d’alt, la va fer seva. Aquesta violació provocà que la jove perdés la capacitat d’actuar com a sacerdotessa i Atena la va castigar convertint-la en l’ésser més esgarrifós que pogués existir, una medusa, no de mar sinó de terra, en una Gorgona. Dels seus cabells li van créixer recargolades serps, dels ulls sortits de les òrbites n’emanaven guspires de foc, la pell se li va escamar, li van créixer ullals punxeguts, tenia la llengua sortida, les mans de bronze, unes ales d’or i un cos totalment deformat. Rere aquest aspecte que recordava el dels morts que no havien estat enterrats, va desenvolupar el poder de convertir en pedra les persones que la miressin. El fet de tenir el poder de petrificar o convertir algú en estàtua de sal ja apareix en altres tradicions culturals.

Van manar fer-la matar, però ningú ho aconseguia perquè al mirar-la restaven petrificats. Per evitar aquests mals va ser desterrada a una illa llunyana fora de la terra coneguda on també vivien dues altres Gorgones. Finalment va ser el semidéu Perseu que —ajudat per Hermes i també Atena, que el van equipar amb unes sandàlies voladores, cosa que el feia invisible, i l’escut i l’espasa d’Atena— va poder arribar a aquell lloc remot i amb l’estratègia de caminar cap enrere la va decapitar. Medusa estava embarassada de Posidó i de la sang que li va brollar del coll nasqué Pegàs, el cavall alat, i Crisaor, home de l’espasa d’or.

Reflexionant sobre aquests fets, vaig considerar que la deessa Atena hauria d’haver castigat el déu Posidó pel que havia fet, ja que era el culpable de la tragèdia de Medusa i qui sap si aquella transformació que es deia que havia provocat Atena, no hauria pogut ser deguda al fet que Posidó fos portador d’algun bacteri que produís l’efecte orgànic destructiu. No ho podem saber, però és evident que Posidó va ser el responsable d’aquell acte.

Tenia escrits més de tres folis amb bastant de contingut amb algunes dades obtingudes de l’hemeroteca i em vaig decidir posar-me novament a escriure una tarda abans d’anar, al vespre, a un sopar d’antics companys d’estudi. Faig un breu incís per comentar que de petita havia sentit als de casa dir que no era bo jutjar els altres sense posar-nos a la seva pell. Sembla estrany com les bones paraules es puguin oblidar tan fàcilment perquè després de conèixer la història de Medusa, aquella tarda que estava escrivint vaig carregar les tintes contra Posidó, vaig jutjar la seva conducta que tenia molt a desitjar i no vaig dubtar gens a escriure el que pensava. Em vaig atrevir amb un déu!

Cap al tard d’aquell dia de novembre vaig arreglar-me per anar a sopar amb companys a un restaurant de Girona i la veritat és que em feia molta il·lusió. Des de casa al restaurant hi ha uns quaranta quilometres i en sortir plovia de manera suau, però al cap d’uns deu quilòmetres la tromba d’aigua que va caure va ser espectacular, impensable ara que plou poques vegades. El parabrisa no aconseguia retirar l’aigua dels vidres i de sobte em trobo fora de l’asfalt, que per sort era planer. Vista la perillositat d’aquell temporal vaig recular per allà on havia vingut i vaig avisar als companys que l’aigua va fer-me desdir d’anar a sopar.

Avui dia 17 de gener de l’any 2020 he vist a la pàgina de meteorologia de la Ajuntament de la Bisbal que el dia que havia d’anar a la trobada de companys, el 22 de novembre del 2019,  van caure en el decurs de tot el dia 34,0 l/m2 d’aigua de pluja. El riu Daró baixava en tota la seva extensió.

Era la primera vegada que una tempesta m’ha fet desdir d’assistir a una festa i ves per on vaig relacionar aquest fet amb una possible revenja del déu Posidó, que té el domini sobre totes les formes d’aigua, perquè la manera com plovia, a bots i barrals, era poc normal. Amb tot vaig pensar que podia estar agraïda que no hagués passat res greu.

Tres o quatre dies després d’aquest fet vaig continuar llegint llibres sobre mitologia per completar el text i en un deia que la deessa Atena sentia gelosia de la sacerdotessa, perquè era més atractiva que ella, motiu d’aquell càstig. Si bé tenia clar que algunes persones eren objecte de la gelosia, mai hauria pensat que també en tenien els déus, tot i que, ben mirat, som fets a la seva imatge i semblança. Amb tot jutjava malament la seva conducta perquè Atena és la deessa de la saviesa i de la veritat. Altra vegada vaig oblidar els bons consells.

Vaig desar el text a l’ordinador i després de fer un recés, el torno a obrir i si bé a l’escriptori hi havia la icona del fitxer, a l’obrir-lo van aparèixer els quatre folis en blanc. Mai m’havia passat res semblant! El vaig buscar per tots els racons informàtics que coneixia, incloent-hi la paperera, i res, no hi eren. Preguntant em van dir que hi ha un programa que pot recuperar informació de fitxers extraviats, però finalment vaig decidir deixar córrer l’article. (1) Amb tot em va quedar el neguit de voler explicar aquests fets i fer-ne un comentari.

No puc deixar de treure importància a aquestes dues situacions vinculades, i el primer que em surt dir és que demano disculpes als déus Posidó i Atena per haver tingut la intenció d’esbombar el meu desacord per la seva conducta, conscient que soc desconeixedora dels profunds ressorts que mouen tots els esdeveniments del món que actualment em toca viure. Estic condicionada a pensar en termes de dualitat com el de decantar-me pel bé i rebutjar el mal, dono més crèdit a la plenitud i transcendència de l’esperit que no pas a les forces de l’obscuritat.

Però també sabem de la fal·làcia de les dues polaritats que en el fons són una sola cosa i només varien en intensitat o grau. Per exemple hi ha el pol del bé com a continuïtat del pol del mal, el de la veritat i la mentida, el de la salut i la malaltia, l’amor amb l’odi, el conscient i l’inconscient, el llot oposat al nenúfar, la bellesa que pot anar a l’altre extrem i convertir-se en Medusa, la realitat i la fantasia, la vida i la mort…

Aquesta experiència per a mi ha tingut la seva rellevància perquè ha pres forma un dels criteris expressats pels pares, els n’estic agraïda. També considero que la irrupció gairebé espontània d’un aiguat i una pèrdua inesperada de documents han fet que centrés la meva atenció en un tema que és barreja de mites, fantasies i supersticions, d’aquelles coses que són poc demostrables, en contraposició als efectes del logo i de de tot allò que té consistència, que podem palpar, veure i experimentar i que a la vegada és comunicable als altres.

La interpretació dels conceptes que ens pot transmetre la medusa són molt amplis i a la vegada poder ser extremadament complexos, en especial si li busquem una vinculació de contingut psicoanalític, tot que en ocasions aquests atributs donats al subconscient  dels humans, també s’hi troba amagat quelcom del terreny del mite,  per aquest motiu faig l’ enllaç al text de la secció  Dalimaties titulat Galina dentata publicat al Periodic independent del dia 28 de abril del 2015 i donada  la seva complexitat  conceptual que ho avarca tot i per ser, diguem-ne  una forma  de Galimaties  és motiu que l’hagi trobat d’interès.

Nota

(1)  Relacionat amb l’escriptura invisible , fa poc  vaig  veure un llibre escrit per  Pep Vila i Èrika Serna titulat  Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, editat per Quaderns de les 7 Sivelles, 2006,  exemplar a l’ Arxiu de Palafrugell.  Mentre me’l mirava  vaig veure  un fragment  que deia: Es com si hagués escrit amb “vidriol del romà” o  tinta simpàtica  que fa un traç invisible  però que es pot recuperar emprant un reactiu. Vaig pensar  que la informatica  hauria de disposar  quelcom  de semblant.

Medusa sobre rajol de ceràmica
Medusa sobre rajol de ceràmica

Dalí pinta una medusa a Gala (Foto Museu Púbol)
Dalí pinta una medusa a Gala (Foto Museu Púbol)
La Medusa amb el coll seccionat i el naixement de Pegaso i Crisaor. Imatge Rosa M. Masana

Diada de les infermeres a Mútua de Terrassa als anys setanta

 En un àlbum de fotografies d’aquells que poc sovint et mires hi vaig trobar imatges d’una una festa a l’hospital de Mútua de Terrassa per la diada de Sant Joan de Déu el dia 8 de març del 1969, aniversari del naixement, l’any 1495, del sant que més tard es va convertir en patró de les infermeres i dels bombers.[1]

Fem quatre ratlles per recordar aquella festa tan divertida, i atrevida al mateix temps, que consistí en representar el tarannà d’algunes de les persones que tenien càrrecs a l’hospital i va resultar ser una manera simpàtica i humorística de donar a conèixer les nostres, diguem-ne, reivindicacions emprant formes i paraules respectuoses. Si observem els fets retrospectivament podem considerar que l’esmentada celebració va ser un esdeveniment únic perquè a poc a poc es va anar perdent aquest tipus d’actes festius.

Sala de rehabilitació transformada en teatre
Sala de rehabilitació transformada en teatre

Com solia succeir a gairebé totes les empreses, entre els directius, càrrecs intermedis i treballadors podia haver-hi un frec a frec potenciat per divergències d’opinió respecte a les plantilles de personal, els horaris laborals i el salari. Per aquest motiu, a les infermeres més veteranes del centre per celebrar la diada del 8 de març se’ls va acudir representar una peça teatral representativa d’ esdeveniments poc afortunats o simplement extreure la part còmica de les relacions entre nosaltres. Es va escriure un  guió i es va repartir els papers que s’havien de representar, també va ser elaborada una per una invitacions del acte que es van repartir per a cada servei, en aquell moment encara no disposàvem de fotocopiadora.

La idea consistí a muntar un plató televisiu, possiblement influenciades per la novetat que en moltes llars ja es començava a disposar de televisor en blanc i negre. La Juanita Álvarez i jo vàrem representar els càmeres que enregistraven les imatges, tres o quatre infermeres i auxiliars assegudes darrere una taula simulaven ser el jurat avaluador dels personatges que sortirien a escena i un altre grup, que interpretava els personatges, en ressaltava còmicament el tarannà.

Entre els simulats recordo Maria Llobet, cap d’infermeria i dona de forta personalitat, exigent amb el treball assistencial i de grans qualitats humanes. Una particularitat d’ella era el fet que entre nosaltres volia que ens donéssim el tracte de senyoreta, seguit del cognom, o sigui que per esmentar-ne alguns, érem la senyoreta Casanoves, Guillemí, Casamada, Puig, Tondo, Edo, Mádico, Bruguer, Castells, Ortega, Calsina, de Pablos, Arxé, Ramoneda, Batalla, Pla, Humet, Badrines, Josa, Masana …. Aquest  tracte  també ens l’havien de lliurar  els metges .

 A la fotografia de la esquerra hi veiem els dos càmeres de TV, Juanita Álvarez i Rosa M. Masana

La Ramona Puigfel i la Julia Morales
La Ramona Puigfel i la Julia Morales

També ens demanava que anéssim correctament uniformades i que no perdéssim el temps en coses poc importants. Ella era la primera de posar-se a fer una tasca si era necessari i sempre l’havia vist uniformada impecablement, amb les seves sabates de mig taló i una gran còfia que li amagava del tot els cabells. Quan passava pels serveis assistencials portava una carpeta amb la planificació d’horaris, les tasques a realitzar i altres assumptes.

Durant l’escenificació la infermera que va representar la senyoreta Llobet va ser Julia Morales, que a més tenia l’avantatge de ser actriu de teatre local: no s’hauria pogut trobar ningú que imités la personalitat de la protagonista com ho va fer la Julia, incloent-hi el to de veu. Les persones que assistien a la representació no paraven de riure i l’esclat va ser més gran quan la Julia va dir la frase que solia dir la senyoreta Llobet quan enxampava les auxiliars fora del lloc de feina i conversant: “Ah, no! Això sí que no. A plegar gases!”

La primera a la dreta Pilar Tondo,  Maria José Ortega, Rosa Màdico ...
La primera a la dreta Pilar Tondo, Maria José Ortega, Rosa Màdico ...
D'esquena Rosa Màdico a pissarra veiem el telefon i la clau
D'esquena Rosa Màdico a pissarra veiem el telefon i la clau

Un altre dels personatges parodiat era el senyor Simon Fiestas, cap de personal, que va ser interpretat per la Ramona Puigfel, infermera que era alta com ell. Val a dir que poc després la Ramona, en plena joventut, ens va deixar. Ens honora recordar-la i mostrar-ne una imatge.[2] Va representar el senyor Fiestas duent una caixa de sobres de color marró ordenats alfabèticament, igual que el que usava ell per pagar-nos en efectiu el salari mensual. També portava una càmera de fotos penjada a l’espatlla, ja que era aficionat a la fotografia i havia guanyat diversos premis fent aquesta activitat.

No puc donar detalls dels diàlegs, però es tractava d’esquetxos humorístics i la desfilada de persones va ser àmplia. També de tant en tant es cantava una cançó la tornada de la qual feia “Sant Joan de Deu i quin poc sou / hem de menjar aigua i pa sol” i després continuava amb diverses lletres.

També s’hi va mostrar alguns dibuixos d’objectes que podem veure a les fotografies com una clau i un telèfon. Aquest últim estava relacionat perquè alguna cosa succeïa que ara no recordo i la clau era un objecte al que sempre havíem d’anar al darrera quan  teníem necessitat de fer ús del WC que estava situat a la segona planta de clínica.

No en podem donar més detalls de la celebració, però crec que són suficients per conèixer quelcom d’aquells anys i veure l’evolució del pas del temps. I potser també aquesta crònica pot engruixir o complementar la gran història de la Mútua, més coneguda per la seva funció assistencial que no pas per les vivències i historietes dels seus treballadors.

Fi de festa
Fi de festa

  [/caption]

Representació teatral, S.Joan, Mútua, actora: Rosa M. Masana
Representació teatral, S.Joan, Mútua, actora: Rosa M. Masana

Notes


[1] Sant Joan de Déu va néixer a Portugal el dia 8 de març de l’any 1495 i va morir a Granada també el 8 de març de l’any 1550. Va ser el fundador dels Germans hospitalaris. Segles més tard, el dia 8 de març va ser declarat el dia internacional de les dones treballadores per recordar els fets succeïts a principis del segle XX quan perderen la vida tantes dones. En aquest moviment se li ha donat un caràcter socialista per reivindicar la llibertat, igualtat, sufragi universal i lliure elecció de ser mare. També es manifestava contraposat al model patriarcal i al capitalisme opressor. Louise Kneeland va llançar la seva particular opinió: “Qui és socialista i no és feminista no disposa d’amplitud, però qui és feminista i no és socialista està mancada d’estratègia.”

[2] Ara escrivint aquest text, m’he adonat que les dues infermeres principals actrius d’aquella representació van morir joves perquè Julia Morales, uns anys més tard que la Ramona Puigfel, també ens va deixar quan encara tenia anys de vida per endavant. Les recordem.

L’especialitat de psiquiatria per a infermeres (1975-1977)

En la dècada dels vuitanta la carrera d’infermeria encara rebia el nom dels estudis implantats l’any 1954, que era el d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). Va ser l’any 1977 quan els esmentats estudis van passar a denominar-se Diplomat Universitari d’Infermeria, amb la diferència que a més d’un canvi de programa acadèmic adaptat als nous temps, per ingressar-hi s’havia de tenir els estudis de COU, en lloc de només el sisè o quart de batxillerat.

Aquesta especialitat era impartida a la càtedra de psiquiatria del doctor Joan Obiols Vié a l’Hospital Clínic de Barcelona. Eren uns estudis amb molta demanda i no era fàcil entrar-hi, possiblement perquè es tractava d’una especialitat basada en el coneixement de les persones —i per tant també de nosaltres mateixos—, de manera que ens podia proporcionar eines útils per millorar el tracte amb el pacient, aspecte aquest que resta justificat degut als treballs personals que vàrem fer dirigits pels professors. També cal considerar que posseir aquesta especialitat també incrementava el barem de mèrits acadèmics en cas de concórrer a unes oposicions estatals.

M’he sentit motivada a escriure quelcom d’aquest període d’estudis perquè després de publicar al meu blog una breu crònica amb relació a un hospital en què he treballat una antiga companya m’ha localitzat i ha estat una gran alegria. Qui sap si pot passar el mateix amb els estudis de psiquiatria.

Comentaré només alguns esdeveniments que encara recordo després de 44 anys. Desconec la influència que aquests estudis han pogut tenir en els col·legues tant pel que fa a coneixements com al seu desenvolupament personal. Sí que puc dir que a mi m’han estat útils en diversos moments de la vida.

Fem memòria

Per obtenir el títol de psiquiatria s’havia d’assistir obligatòriament a classes tres dies a la setmana de 19 a 21 hores. L’ensenyament es feia en una aula de la planta inferior de l’Hospital Clínic de Barcelona, a la qual entrava per una porta al costat de l’entrada principal.

Fer aquests estudis exigia bastant esforç i interès perquè tots els assistents treballàvem i havien d’anar a classe després de la jornada laboral. Per la meva part vaig tenir la sort que m’havia comprat un Seat 127 que em permetia anar de Terrassa a Barcelona passant per la Rabassada, una carretera plena de revolts, i tornar a casa a les deu de la nit.

Les classes consistien en l’exposició del contingut del temari oficial pels professors especialistes en psiquiatria, però també ens eren explicats temes fora de programa. Havíem de presentar algun treball i fer els clàssics exàmens escrits. Una part important de la formació consistia també a participar en diversos treballs de dinàmica de grups, com per exemple representacions teatrals incloses en l’àmbit de l’Anàlisi Transaccional (AT), tècnica desenvolupada pel psiquiatre Eric Berne (Mont-real, 1910-California, 1970), autor de diverses publicacions. Una d’aquestes porta per títol ¿Qué dice usted después de decir hola? Segons la teoria de Berne, hi ha tres tipus de conducta (pare, nen i adult) i cada persona durant el dia pot ubicar-se en un tipus o altre segons el que anomena l’estat del jo. Tanmateix, el llibre de text que seguíem era el dels autors Henri Ey, P. Benat i Brisset Tratado de psiquiatria, de l’editorial Toray-Masson en la segona edició de 1971.

Per aplicar la dinàmica AT ens vàrem servir de la posada en escena de diverses interpretacions que ens eren adjudicades aleatòriament, a l’estil de teatre improvisat que a la vegada era supervisada pel professor i per un psicoanalista que preservava la seva mirada rere unes fosques i inquietants ulleres de sol.

Feta la representació comentàvem l’experiència. Recordo que en una ocasió feia de caixera d’un supermercat i els companys passaven a pagar el que imaginàriament havien comprat. Tenia el problema que no sabia quin preu posar-los que fos encertat. Un dels compradors, insòlitament, portava una bicicleta i a la vegada em demanava que la hi guardés a caixa. Vaig considerar que havia tingut una idea molt creativa i fora del normal.

També fèiem representacions emprant l’anomenada tècnica psicodramàtica ideada per Jacob Levy Moreno (Romania, 1892-Nova York, 1974). Aquesta va ser una fórmula bastant aplicada en diversos tipus de teràpies. En concret nosaltres vàrem assistir a tallers del mateix Hospital Clínic on es feien representacions per a persones diagnosticades d’alcoholisme, eren ells mateixos els actors. Pretenia conscienciar la persona addicta a l’alcohol dels factors socials i personals que la incitaven a beure.

En cada teràpia hi havia la presència de professionals situats darrere dels actors que tenien la funció de fer d’ego de la persona interessada, i sovint els feien algun comentari. Era molt útil simular per exemple, com un representant volia vendre un producte i el comprador es mofava d’ell sense dir-ho, però sí que ho feia el seu suposat ego. Permetia descobrir el seu malestar i el recurs que després usava, com el de la ingesta d’alcohol.

El sociograma

Abans de fer aquesta pràctica del sociograma ens van advertir que podia ser impactant per a alguns de nosaltres i que per aquest motiu era de caràcter voluntari. Consistia primer a escriure el nom del company/a amb qui faríem un treball conjunt, després dir a qui de nosaltres li confiaríem quelcom de personal, amb qui ens aniríem a divertir i no recordo què més. Va succeir que a dues persones ningú els va escollir per a res. Va ser terrible! Sort que els professors van assistir-los en el seu estat d’ànim posterior i van tenir dies per parlar amb ells. Tot i el risc que la prova comportava vaig tenir sort de ser votada i en més mesura comptaven amb mi per anar-nos a divertir.

Un grup d’alumnes durant una celebració. Soc la segona des de l’esquerra
Un grup d’alumnes durant una celebració. Soc la segona des de l’esquerra

De fet disposàvem de precedents en aquest camp. Un dia el professor ens va explicar que tractava un pacient diagnosticat de mania persecutòria i ens explicava que la seva dona li deia: “Doctor, és que un dia ens matarem! Sovint se salta els semàfors en vermell i entra per carrers contra direcció. Tot, perquè diu que el segueixen i que ho fa per despistar-los”.

Després d’aquesta classe, amb un grup de companys vam decidir no quedar-nos a la segona classe i anar a veure una pel·lícula d’estrena. Dins del Seat 127 que conduïa no hi cabia ningú més, anàvem comprimits al màxim. Com que m’agradava fer broma vaig voler imitar el pacient que tenia mania persecutòria i vaig creuar una avinguda —penso que era la Diagonal— amb el semàfor en vermell, és clar que abans havia mirat que no vingués cap cotxe. Un dels companys va dir: “T’has saltat el semàfor en vermell!” Jo els vaig respondre: “Sí, ja ho sé, és que m’estan seguint”. Si anàvem enriolats allò va ser la gota per no poder parar de fer-ho.

Estava a punt d’arribar a un altre encreuament de carrers, i la que estava al meu costat em pregunta: “Rosa, que encara et segueixen?” “Sí”, li vaig respondre, i em diu: “Doncs mira qui hi ha allà a la cantonada de la dreta”. “Hòndia! No l’havia vist” Sort que em va avisar, perquè hi havia allà plantat un agent de la Guàrdia Urbana que em va semblar que portava el talonari de multes a la mà. Sort també dels frens del cotxe nou de trinca, d’altra manera la doble multa hauria estat assegurada: per la infracció i per la sobrecàrrega que portava l’automòbil.

El mateix dia del sopar, amb un company
El mateix dia del sopar, amb un company

Una altra de les pràctiques que també ens havien suggerit era visitar els malalts ingressats a la clínica que prèviament ens indicava el professor, però sense donar-nos cap pista sobre el diagnòstic. La meva experiència en aquest camp va ser molt enriquidora, vaig descobrir quelcom de mi mateixa com la manera que tenia de contactar amb els pacients, detall que també em van fer veure els professors. Curiosament van valorar que fos poc academicista i que hi tenia un tracte familiar.

Test de personalitat

Un professor va demanar-nos si volíem passar un test de personalitat, prova també de caràcter voluntari. La majoria va dir que sí. No ho recordo bé, però crec que era l’anomenat Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI) que consistia en 500 preguntes. Una vegada analitzat vam mantenir una entrevista amb el professor. Recordo que em va dir: “Ara et conec més que el teu pare”. Vaig pensar que devia ser cert i va afegir: “No ets tonta, i vigila, perquè vas amb el lliri a la mà”. Que no era tonta ja ho sabia, però sí que em va quedar el dubte de si era espavilada. I sobre el fet d’anar amb el lliri a la mà, ho he recordat moltes vegades, perquè en ocasions de sobte he tingut una patacada que no m’esperava. Reflexionant sobre aquesta qüestió, vaig decidir anar amb el lliri a la mà en lloc d’anar-me protegint o ser temorosa respecte als fets de la vida.

Grup psiquiatria. Restaurant can Cullereta de Barcelona 1975
Grup psiquiatria. Restaurant can Cullereta de Barcelona 1975

Antipsiquiatres

Alguns dels professors psiquiatres eren simpatitzants del corrent ideològic de l’anomenada antipsiquiatria, teoria promulgada per autors com David Cooper (1931-1986), Ronald D. Laing (1927-1989) i Alicia Miller (1923-2010), entre d’altres. Tots ells eren analistes interessats a esbrinar l’origen dels trastorns mentals i ho atribuïen als traumes que les persones havien viscut en la infància i l’adolescència.

Els professors també obrien el debat sobre la funció dels centres d’internament psiquiàtric anomenats manicomis i posaven sobre la taula altres qüestions socials  també polèmiques que en aquell moment dels anys 1975 al 1978 se’n podia encara parlar perquè els governants estaven més ocupats en veure com seria la repartició de càrrecs de la propera democrà, que no pas pels continguts  acadèmics que es donaven a les aules, fet que ens va beneficiar intel·lectualment. Després d’aquest període de transcisió i segons la meva experiència, els plantejaments de caràcter social van perdre força.

Curs de psicologia i psiquiatria social

Després d’haver obtingut l’acreditació d’ATS especialista en psiquiatria, actualment salut mental, et permetia accedir a un altre curs que també impartia la càtedra de psiquiatria de l’Hospital Clínic diregit pel psiquiatra doctor Josep Lluís Marti Tusquets  i adreçat a metges i infermeres. M’hi vaig matricular perquè volia complementar la formació en l’àmbit de la sociologia i, efectivament, els estudis van ser molt interessants ja que ens van fer entendre com alguns factors, prèviament assajats, actuaven sobre la persona i nuclis de grans formacions humanes que formen l’anomenada massa. També ens van fer veure la manera com els missatges publicitaris, bé sigui mitjançant l’ús de cartells, la televisió o altres mitjans, poden influir en el nostre inconscient incitant-nos a consumir el producte promocionat o bé fer-nos nostra una idea que els convé que tinguem. Va ser molt interessant i per explicar-ho caldria escriure diverses pàgines. Per ara, però, em desdic de fer-ho.


 

 

Entrevista a Conxa Saurí

 

M. Concepció Saurí naixia el 1957 a Palafrugell. És llicenciada en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha fet de professora de Secundària i, des de l’any 1991, és arxivera municipal de Palafrugell. Ja abans col·laborava en les tasques d’arxiu d’aquest centre. Amant de la narrativa, ha escrit en revistes culturals i en premis literaris.

Escriu des de l’any 2001, coincidint amb el canvi d’edifici de l’arxiu municipal, comenta  que es despertava de matinada pensant en el trasllat, i va començar a omplir aquestes hores deixant còrrer la seva imaginació.

Algunes de les seves obres han estat guardonades. Darrerament ha escrit el llibre “Àngela Clos Batlle. La primera regidora”

La entrevista feta per Rosa M. Masana i publicada a la revista digital Totbisbal  va acompanyat d´un vídeo, es pot veure a :  http://totbisbal.com/entrevistes/detallsEntrevistes.php?nIdEntrevistes=47

Per conèixer  la obra de la autora es pot consultar el seu bloc: http://mcsauri.blogspot.com.es/