Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El doctor Salvador Calsina Boguñà

Salvador Calsina nació el 3 de mayo de 1857 en el mas La Calsina de Santa Cecilia de Montserrat. La finca está situada en el

La Calsina con la  capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)
La Calsina con la capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)

antiguo camino de herradura que va de Manresa al Monasterio de Montserrat en el núcleo poblacional de Marganell. Esta explotación agraria de viñedos y olivos contaba con una gran extensión de terreno que llegaba hasta las proximidades de Monistrol. Calsina se casó con Luisa Guillemot Oller en la propia capilla de la finca, documentada ya en 1667 y con advocación a san Juan decapitado.[1] El matrimonio tuvo tres hijos, Pepita, Ana y Juan, y, aunque Pepita falleció joven, tuvieron en total siete nietos.

Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)
Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)

Salvador estudió en la Facultad de Medicina de Barcelona. Marisa Calsina, una de sus nietas y enfermera de profesión, asegura que si bien su abuelo no fue el heredero universal de la familia sí que igualmente estaba en muy buena posición económica y disponía de varias propiedades en la ciudad de Terrassa.

Referente a la actividad como médico, Joaquim Verdaguer en su blog comenta que el primer centro médico de Terrassa fue puesto en funcionamiento gracias a la iniciativa de un grupo de tarrasenses y de ocho facultativos entre los cuales se encontraba Salvador Calsina. El centro fue inaugurado el 15 de septiembre del año 1882 y estaba situado en la calle de la Paja número 7.[2]

El blog Terrassa mi ciudad… Catalunya mi nación (28/9/2018)  reproduce un texto del periódico El Día de 3 de mayo de 1935 que hace referencia a la Associació d’Empleats i Obrers de l’Ajuntament, cuyos miembros estaban afiliados a Médica Egara, entidad creada para proteger económicamente a sus asociados en situaciones de intervenciones médicas o quirúrgicas y también en caso de defunción del titular, en cuyo caso la viuda o el heredero podía recibir la cuantidad de 1.000 pesetas por este concepto. En el listado de socios de Médica Egara entre otras personas figuraban los doctores Salvador Calsina, Josep Benet y Enric Farrando. Con fecha 3 de mayo de 1935 consta que la viuda de Calsina recibió la citada gratificación de viudedad.

Doctor Salvador Calsina i Luïsa Guillemot. Pintor Ramon Cortés -Terrassa- (cedida Marisa Calsina)
Doctor Salvador Calsina i Luïsa Guillemot. Pintor Ramon Cortés -Terrassa- (cedida Marisa Calsina)

 

En este mismo blog aparece la noticia que habia sido publicada en la Vanguardia del dia 17 de julio de año 1915  dando a conocer que havia fallecido Juan Calsina Boguña en su propia heredad. Juan era hermano de Salvador.

Sanatorio de Torrebonica
Sanatorio de Torrebonica

 

 

 

 

 

 

 

 

Según el autor Joaquim Verdaguer (31/1/2015): “El día 3 de agosto del año 1918 el doctor Calsina alertó de que había sido diagnosticada una bronconeumonía a un joven de Can Pous de 22 años de edad, pocos días después, el día 7 de setiembre del mismo año en Terrassa se anunciaba que habían sido afectadas por la epidemia de gripe, un total de 778 personas, más nueve que habían fallecido. Terrassa en aquellos momentos disponía de una población de 29.000 habitantes.”[3]Dadas estas circunstancias, centros como la Casa de Caridad, el Centro Médico del que el doctor

El  segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.
El segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.

Calsina fue director y el Sanatorio de Torrebonica [4] se vieron colapsados a causa de la referida epidemia gripal. El día 2 de noviembre de 1918 el Ayuntamiento contabilizó que habían enfermado 2.695 personas y 159 habían fallecido. En 1919 hubo un nuevo rebrote de la enfermedad.

En el libro Carrers de Terrassa consta que el doctor Calsina da nombre a una calle de la ciudad, en cuya placa consta que fue fundador del centro médico en 1882. La calle está situada en el distrito sexto del barrio de Sant Pere Nord, entre la carretera de Matadepera y la calle Provença.[5]

Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)
Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)

Salvador Calsina falleció el 18 de marzo de 1934, fecha coincidente con el día de su santo y día en que llegó al mundo su nieto, que también recibió el nombre de Salvador.

Notas


[1] Debido a un privilegio papal los propietarios de la finca y la capilla gozaban de autorización para ser enterrados en ella.

[3] Verdaguer cita en su trabajo a Baltasar Ragón, Judit Tapiolas Pere Figueres, 1990, y Daniel Montaña, 1995.

[4] El  sanatorio ‘ Mare de Deu de Montserrat’  fue edificado en el año 1911 por Josep Domènec Mansana  con capacidad para 40 enfermos, los terrenos  pertenecían a  can Viver  y más tarde pasaron a ser propiedad de ‘La Caixa’, estuvo activo hasta el año 1999.

[5] Lozano, F.; Romero, J.; Verdaguer, J. Els carrers de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1995.

Teresa Jordà Vitó, artista visual i aquarel·lista terrassenca

Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia

Conversem amb la Teresa Jordà Vitó perquè ens expliqui quelcom del concurs internacional d’aquarel·la Indonesia International Watercolor Online Competition and Exhibition 2021, en què va guanyar el segon premi per l’obra El fil d’Ariadna. Li demanem també com ha viscut la seva trajectòria com a aquarel·lista al llarg de més de mig segle, quines han estat les sensacions quan se submergeix entremig de colors, pinzells, fils de seda i els suports de paper, teixit o d’altres materials, quin impacte li fa un paper de blanc immaculat receptor del seu traç que li ha de donar vida. Els lectors interessats en la seva obra poden visitar el seu perfil de Facebook  i també a Twitter.

 

—Teresa, què ens pots dir d’aquest important reconeixement que has rebut per la teva obra El fil d’Ariadna?

—L’any 2019 vaig participar al concurs que es va celebrar a Indonèsia i vaig ser finalista de l’International Watercolor Society (IWS) que es va fer a Bali, hi vaig assistir presencialment i em van convidar a fer una intervenció pública.

ECWS Noruega. 2012
ECWS Noruega. 2012

Vaig gaudir d’una bona experiència com en tots els països on també he anat convidada: Costa Rica, Mèxic, Ucraïna, Bulgària, Portugal, Itàlia i Espanya. Aquests esdeveniments de participació internacional han estat realitzats els darrers anys, des del 2015. Amb la pandèmia tot ha quedat aturat, d’aquí ve que ho organitzessin telemàticament, rebem les instruccions completes, les adreces on enviar, exigeixen que la foto sigui de qualitat i sense cap retoc, i hi ha un jurat competent que es dona a conèixer. S’ha de complir tots els requisits estrictament: mides, concepte, tècnica, suport, etc. Marquen unes dates per a la presentació i també l’abonament de les tarifes de participació. En la data indicada publiquen els premis a internet i també t’ho comuniquen per correu electrònic. Realitzen una exposició virtual on es pot visualitzar les obres de tots els participants seleccionades i les premiades, és força seriós. Estic parlant de la majoria de convocatòries de la IWS, associació fundada l’any 2012. Fins aleshores només hi havia l’European Confederation of Watercolour Societies (ECWS) on hi soc inscrita i convidada des de 1976, quan vaig formar part del rànquing de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, pel fet d’haver rebut diversos premis d’aquarel·la entre els quals el Primer Premi Nacional. En aquests simposis només s’hi pot participar a través de les agrupacions d’aquarel·listes. No atorguen premis; el premi consisteix a ser seleccionat. He estat a França, Itàlia, Noruega, Finlàndia, Polònia presencialment i molts d’altres en què he participat aportant-hi una obra.

Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello
Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello

—Què se sent abans de posar color i dotar de significat un suport en blanc?

—Davant d’un paper o seda en blanc, immaculat, experimento un enorme silenci, m’hi submergeixo infinitament, les hores que fa falta, els dies que necessito, defujo el pànic, parlo amb aquest silenci, li explico allò que vull transmetre i mentrestant, preparo els estris, ordeno els colors que vull utilitzar, realitzo la composició arquitectònica de l’obra i si haig d’estripar, estripo, tallo, faig enllaç, cuso, mullo intensament i acaparo el color, faig la barreja desitjada, l’escampo, torno a mullar d’aigua i vaig escampant, recollint, afegint, dispersant, acotant, expressant líricament tot allò que fa temps belluga per la meva ment i que, finalment, ha de rebre la llum difosa, de la natura viva sota la nostra mirada. El part de la meva obra és a través d’una gestació de molts fets viscuts, desitjats o no, una reacció a les vivències, siguin visuals, físiques, morals o espirituals. Una reacció catàrtica, tant li fa colors estridents com místics i tímidament expressats a través de línies gairebé difoses, solcs estrepitosos i taques immenses.

—El teu currículum artístic es pot consultar a Wiquipèdia, però s’hi hauria d’incloure els darrers premis. Les teves obres mostren colors molt vius, que fins i tot impacten. Te’ls fas tu?

—Sempre són meus, mai són un sol color fabricat artesanal o bé industrial. Encara que l’obra sigui monocroma, el color és idealitzat, fet a partir del meu precís diàleg. Busco colors preferits i barrejo allò que necessito, utilitzo fabricants exquisits, sempre en tub. Les pastilles només les uso en viatges o sortides esporàdiques. M’agrada la densitat cremosa de la pintura, m’entusiasma! M’encomana un encanteri deliciós, diria anormal, místic, eteri i excitant a la vegada; bé, podríem dir malalta d’amor per l’aquarel·la, una relació d’etern diàleg.

—Fusionar l’esperit amb un etern diàleg ha de ser sublim! També, diguem-ne, jugues amb fragments de paper o fils afegits a l’obra. Per què?

—Mitjançant el tractament del color i el silenci de la seva absència, amb l’enllaç del paper cosit amb fils de seda i amb les incisions en la superfície, busco “trencar els límits de l’aquarel·la i generar una profunda reflexió cognitiva”. Això consta en el meu currículum, és la meva fita personal.

. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

—En el fet d’emprar fils, hi ha tingut influència la teva mare Raimunda Vitó, coneguda com l’artista de l’agulla?

—Sí, ve d’influència materna. De molt petita la mare em deixava tocar els seus fils, els admirava i adorava, els enrotllava en cartonets que guardava classificat per colors, era un goig immens poder-los mirar i tocar, sempre han estat a les meves mans, ja fa anys els aplico a les aquarel·les.

—De vegades, una obra teva m’ha suggerit una ferida suturada, potser degut al color vermell intens que utilitzes.

—Sí, el vermell intens en seda l’utilitzo molt, també altres colors a partir del diàleg de l’obra que pot ser en negre, blau, groc, etc. En la seva majoria els cosits són les sutures i els talls les ferides: ferides suturades, quan hi ha enllaç de paper és com una immensa abraçada, refer allò deteriorat: desconstruir-construir. El meu objectiu. Buscar un món millor? Entendre l’ànima? Dialogar-hi?

—Una gran recerca mitjançant preguntes vitals que de segur et porten a la saviesa i qui sap si a entendre els fets contraposats de la vida.

—No és saviesa, és emoció, sentiment, expressió, comunicació.

—Et sap greu despendre’t d’alguna obra?

—Si d’una obra no me’n vull desprendre queda per a mi, no tinc problemes d’aquest tipus. El meu marit em comprava les que ell no volia que vengués, en tinc unes quantes i li n’estic molt agraïda.

 

Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona
Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona

—També has tingut facilitat per l’expressió escrita, oi?

—De jove escrivia molt, era aficionada als haikus però ara no ho practico, ara reflexiono, busco explicacions a les temàtiques que vull pintar, aspiro, expiro, m’inspiro i pinto!

—Genial! Fas més entenedor el teu treball.

—L’aquarel·la té l’avantatge de concedir una impremta molt singular, no et permet gaire el retoc, és bona quan és nítida i dotada d’una frescor de pinzellada immediata, això no vol dir que una obra llargament treballada sigui forçosament dolenta, no, no vol dir això, però sí que es valora molt l’estat pur de la pinzellada. He recordat una reflexió expressada en un pamflet fet per a l’exposició de la Galeria Soler Casamada de Terrassa el 1993 titulat Percepcions – Sensacions que deia: “Viure intensament l’instant, sadollar-te’n i abocar-ho tot amb les transparències velades o nítides de l’aquarel·la damunt del suport, amb textures càlidament integrades.” L’aquarel·la va entrar a la meva vida després del llapis de mina de plom, els carbonets, el clarió i les sanguines, els pastels i les ceres i la pintura a l’oli. Un llarg camí orientat per mestres de Terrassa: Ramón Cortés, Josep Rigol i Fornaguera i J. Martínez Lozano, l’únic mestre que he tingut d’aquarel·la.

L’abstracte va venir després del figuratiu, impressionisme, expressionisme i minimal art. Vaig entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1982 amb el Minimal Art, tot eren preguntes sobre els meus treballs, que jo no responia. Allà, em vaig integrar en allò que no havia tingut fins aleshores, filosofia i semiòtica, dues assignatures que en principi es contradiuen en certs conceptes. La semiòtica va captar la meva atenció pràctica. M’hi vaig capficar amb molta atenció i va néixer l’abstracte, sigui oportú, significatiu o no, tot té un principi, un origen on trobar la llavor d’una naixença íntimament desconeguda i pràcticament desitjada.

—Ha estat una llarga trajectòria de maduració expressiva. També has impartit docència, oi?

—Sí, imparteixo cursos d’arts plàstiques al taller propi des de l’any 1995, també he fet cursos de dibuix i pintura per a la Lliga Reumatològica Catalana (1995-2016), creació, direcció i pràctica dels cursos d’arts plàstiques infantils a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, durant els cursos 2000-2001 al 2004-2005. S’atorgaven set crèdits validats per la Universitat de Barcelona per als estudiants de final de carrera, en total van ser expedits trenta-cinc crèdits. Pel que fa a classes magistrals d’aquarel·la n’he impartit a nivell nacional i internacional a Terrassa, El mes de setembre tinc previst fer dues classes magistrals al  Centre de Documentació del Museu Tèxtil (CDMT), sobre llibre d’artista tèxtil.

A l’octubre, reprendre les classes mensuals d’ aquarella i dibuix que van quedar suspeses a causa  de la pandèmia. Pel mes de setembre tinc previst fer dues classes d’aquest estil a Terrassa.

—Abans has fet esment al llibre d’artista tèxtil. Buscant informació he vist que al Museu Tèxtil hi ha un vestit molt bonic de quan eres petita.

—Sí, me’l va fer la meva mare, era de d’organdí de cotó i tot ell estava brodat amb motius de color vermell. Realment una obra d’art.

—Quan algú t’ha fet un comentari de la teva obra artística, penses que s’aproximen al que tu volies transmetre?

—Respecto els crítics d’art, tinguin raó o no, fan la seva feina, en tinc de memorables ja des d’un primer moment. No vull diferenciar ningú; agraeixo sempre la capacitat d’atenció cap a la meva obra.

—Diuen que l’aquarel·la és màgica. Ho és?  

—Màgica? No, és esforç, persistència i determinació! Això és aquarel·la. Font de sofriment i satisfacció. Sorprenent sempre! Hi domino el traç, el color, l’estructura, tot el que cal. També hi ha moments de dubte i penediment, si s’escau em deixo portar per aquells lapsus que venen de fora, cal aprofitar sempre la màxima oportunitat dels elements plàstics.

 Mirada, 2020
Mirada, 2020

—A l’obra ‘Mirada’, guanyadora del Tercer Premi Internacionl a Malàisia hi adjuntaves una llegenda personal que diu el següent: “Partint de la imatge de Madonna de la Cadira (Raffaello Sanzio, 1483-1520), amb el seu fill Crist en braços, amb una expressió de dolor i serenitat reflectida en els bells rostres; aprofundim detingudament en la imatge de l’Infant des de tots els possibles costats: anvers, revers, girats, etc. Atrets per la seva mirada intuïm com Crist observa el seu futur i ens transmet amorosament el seu destí, amb elements tràgics que es desenvolupen a partir d’aquesta bella imatge: El patir de mare perdent el seu fill. Serenitat de Crist afrontant el seu futur. Creu de l’Església de Santa Maria dels Yébenes. Llum (or) dominant sobre les tenebres. Corona d’espines de Crist. Fils de seda que ens permeten cosir l’obra i expressar la seva profunda intenció. Culminació de la obra. Terrassa (Barcelona) MIRADA, 2020. Los Yébenes.”

Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada
Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada

—Sí, aquesta és la llegenda personal que acompanyava l’obra.

—Fa poc has exposat a la sala Crespi. Tens algun altre projecte de futur?

—El mes de gener del 2022 presentaré una exposició a la sala Muncunill, serà una ofrena a la ciutat de Terrassa, a la meva mare Raimunda Vitó i a la meva filla Dàcil Argany Jordà. Hi haurà més d’un centenar d’aquarel·les meves i petites obres d’elles dues.

—M’imagino que serà una exposició entranyable per a molts terrassencs. Procurarem acompanyar-te. A internet hi ha un vídeo on expliques quelcom de la Divina Comèdia de Dant. És interessant.

—Es tracta d’una llegenda inspirada en Dant de la qual he fet una aquarel·la que he presentat aquest any 2021 a Urbino, Itàlia. A veure com anirà.

Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia
Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia

—Teresa, segur que ens queden moltes coses al tinter; les deixem per a una altra ocasió. Entretant, moltes gràcies, també per les imatges que ens has cedit i especialment per honorar amb el teu art la ciutat de Terrassa.

 Per observar les habilitats que la Teresa Jordà utilitza per crear les  innovadores obres artístiques, és aconsellable observar alguns vídeos que estant incorporats  a Youtube. També n’adjunten un d’una expossició feta a Terrassa l’any 2011.

Exposicióa l’Escola d’Art de Terrassa, 2011 Teresa Jorda

 Clase magistral a la Agrupacion de acuarelistas vascos 22 de març del 2013.

 FabrianoIn-Acquarello InArteel,  26 d’abril del 2016

FabrianoInAcquarello Demo,  2021

Reportatge realitzat per Alberto Gross i Laura Herrera, 18 de maig del 2016.

II Internacional Trienal”WATERcolor&SPERIT” a Varna, Bulgaria, 2019    (Varna)

El mes de gener de l’any 2022 la Tersa va incorporar a Facebook una fotografia de quan era petita, l’he vist tan bonica que l’he demanat per posar-la a la seva entrevista. També hi afegim el parlament que el dia 27 d’abril va fer la Teresa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona – La Llotja- en motiu de la seva entrada a la Acadèmia

Fragment del parlament 1
Fragment del parlament 1
Fragment del parlament 2
Fragment del parlament 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Teresa el 27-4-2022  al costa de la seva obra : Blat i roselles  (Imatge Diari de Terrassa)
La Teresa el 27-4-2022 al costa de la seva obra : Blat i roselles (Imatge Diari de Terrassa)
Teresa Jordà entra a la Acadèmia de Belles Arts
Teresa Jordà entra a la Acadèmia de Belles Arts
Teresa Jordà Vitó, l'any 1948
Teresa Jordà Vitó, l'any 1948

La sirena de can Coromina ara toca des de can Mir

Aquest article, amb algunes modificacions, va ser publicat a Totbisbal el 8 de juny del 2016 amb l’inconvenient que aquest mitjà va deixar de funcionar i els articles i vídeos han estat retirats de la xarxa. Sortosament d’aquest tema en guardava uns apunts i podem recuperar la informació.

A títol d’introducció esmentarem algunes dades de l’empresa ceramista Coromina de la Bisbal  que va estar activa durant 96 anys, des del 1911, any de la seva fundació amb el nom de La Gavarra i més tard amb el nom de Coromina i Companyia. Potser va coincidir el canvi de nom quan l’any 1918 l’empresa es va traslladar a una nova construcció feta per Joan Rasós Casas (1888-1920) al carrer de l’Aigüeta, 126. Disposava de dos forns de flama invertida amb les corresponents xemeneies, que encara avui són els dos elements externs més visible i a llarga distància d’aquesta indústria ceramista. La empresa va finalitzar la seva activitat el 31 de març del 2007.

Coromines 1911 i 1914
Coromines 1911 i 1914

L’empresa tenia instal·lada una sirena que acomplia la funció d’avisar els treballadors de l’hora que havien d’entrar i sortir de la fàbrica, sistema aquest força usat també en les indústries tèxtils. Amb el pas del temps el toc de la sirena va anar quedant relegada perquè tothom tenia rellotge i prou responsabilitat i perquè hi havia qui deia que no li agradava anar a toc de sirena. Però les persones ens acostumem fàcilment a moltes coses i també hi havia qui deia que quan la sirena no tocava semblava que faltés alguna cosa.

Si bé hem evitat parlar de la fàbrica Coromina, sí que volem esmentar algunes de les publicacions que s’han fet relacionades amb la nissaga dels Coromina en la vessant personal, artística, d’activitat fabril i de contactes mantinguts amb persones de renom. Informació que podem trobar a internet com la de Annie Unland (2005) sobre Joan Baptista Coromina, El Punt-VilaWeb (13-3-2007) amb motiu del tancament de l’empresa, Roger Font i Ignasi Corney (10-1-2016), Xavier Rocas (2011) David Parreño (30-4-2018) amb motiu d’un incendi, Joan Dalmau (25-7-2018), Rosa M. Masana (2000).[1]

Com hem esmentat a l’inici volem dir quelcom de la sirena de can Coromina, que des ara ja fa set anys està ubicada a la fàbrica de la carretera de Cruïlles, propietat d’Àngel Mir. Per obtenir informació d’aquesta centenària peça hem parlat amb les següents persones:

 Narcís Tarrats Cané

Narcís Tarrats
Narcís Tarrats

Narcís ens comenta que ha treballat a l’empresa Coromina molts anys fins que es va jubilar l’any 2002. De sempre havia estat ell l’encarregat de fer tocar la sirena sis vegades al dia, a les 7.55 del matí que feia dos tocs o xiulets de sirena. El primer era de previ avís, o sigui cinc minuts abans de començar la feina i quan tocava el segon que eren les vuit en punt, els treballadors havien d’estar als respectius llocs de treball. A la tarda es feia el mateix, dos tocs a les 13.55 i un a les 14 hores.

A la sortida de la fàbrica es feia un sol toc, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda.

—Vostè devia ser la persona més puntual de l’empresa.

Ja ho pots ben dir, era el primer d’arribar i no podia fallar mai, havia d’estar allà cada dia com un clau.

El funcionament de la sirena no tenia cap secret; només era qüestió de engegar un interruptor, però en aquella època que sovint patíem restriccions elèctriques, havíem d’utilitzar una dinamo que funcionava amb gasoil o benzina.

Al primer toc de sirena aquesta començava a sonar suaument i s’anava enfilant però no deixàvem que acabés de fer tota la vibració perquè poc després havia de tornar a sonar el segon toc complet. L’avantatge que es té ara amb les sirenes és que funcionen mitjançant un mecanisme electrònic programable,

La sirena estava situada dalt de la torre més alta de la fàbrica i si havíem de pujar per fer alguna reparació havíem d’utilitzar el muntacàrregues, l’interruptor el teníem a baix.

Segons el temps que feia, la sirena s’escoltava més o menys bé, millor era quan feia tramuntana, ja que la fàbrica estava al nord de la Bisbal i la sirena tenia l’embut enfocat cap al sud, o sigui en direcció al centre de la vila, i la tramuntana del nord facilitava la conducció del so.

Antoni Coromina Costa

Hem parlat amb Antoni, fill d’en Joan Coromina conegut per Koro,[2] i ens comenta que té poca informació referent a la sirena, però sí que recordava una anècdota que li havia explicat el seu pare.

En aquell temps quan es volien recuperar les gairebé perdudes festes tradicionals, els veïns del barri de l’Aigüeta van organitzar un lluït acte de festa major amb ball inclòs en què participava la cobla La Principal de la Bisbal.

Alguns dels organitzadors va pensar que la festa seria més sonada, mai més ben dit, si a l’inici de la festa fessin uns tocs de la sirena per indicar que començaven les activitats.

El grup organitzador va anar a parlar amb en Koro, que en aquell moment era el gerent de l’empresa, el motiu era demanar-li permís per tocar la sirena. En Koro els va respondre que allò que els demana no era possible, perquè la sirena només es podia tocar a les hores d’entrada i sortida de la fàbrica, quan hi havia aiguats i quan bombardejaven.

Antoni va afegir que d’aiguats encara n’hi podia haver, com havia succeït durant els de 1971 i 1972, però de bombardeigs no!

—Així doncs la sirena no va tocar?

—No, no els va donar permís per fer-ho.

Àngel Mir

Àngel ens explica que des de l’any 2014 que té instal·lada la sirena de can Coromina al taulat de la nau número 1 d’una extensió de l’empresa que té a la carretera de Cruïlles.

Comenta que va estar de sort perquè una altra persona de la Bisbal també havia demanat disposar de la sirena, però ell en demanar-ho abans va tenir preferència.

La sirena situada a can Mir
La sirena situada a can Mir

Abans de ser instal·lada vàrem fer-li una posada a punt i després la vam col·locar a la part més alta de la fàbrica subjectada amb un suport metàl·lic de quatre peus i l’embut orientat en sentit est.

Fa els tocs emprant un dispositiu mecanitzat i un enginyer de l’empresa és l’encarregat de programar-la d’acord amb el calendari laboral.

Àngel Mir m’aconsellà que parli també amb Enric Pacreu.

Enric Pacreu Fuster

El senyor Enric és un gran coneixedor de l’empresa Coromina, per haver-hi treballat durant força anys i amb un punt de nostàlgia ens parla del final de l’empresa.

Comenta que a partir dels aiguats dels setanta que van afectar de ple la fàbrica, aquesta va començar a perdre empenta i l’any 2002 després dels embargaments es va decidir crear una cooperativa formada per vint-i-sis treballadors més unes set o vuit persones contractades.

Amb tot la situació continuava sent molt precària i el dia 31 de març de l’any 2007 va tancar definitivament les portes. Aquell dia els treballadors feien tocs continus de sirena per informar d’aquest fet que a la vegada comportava l’acomiadament dels operaris, alguns dels quals hi havien treballat des de sempre.

Salvador Congost 

Vaig tenir ocasió de parlar amb el senyor Congost, tècnic electrònic de l’empresa Àngel Mir i ens ha comentat que el mecanisme sonor de la sirena consisteix a fer passar un flux d’aire entremig d’uns discs giratoris amb orificis que permeten que la sirena produeixi sons de diferent intensitat i vibració, aspectes directament relacionats amb l’estructura del mecanisme, la velocitat de rotació del disc i la intensitat del flux d’aire. Actualment la sirena està connectada a un temporitzador programat d’acord amb el calendari anual de festes que permet manipular-la directament des de l’ordinador.

La sirena assentada sobre quatre peus
La sirena assentada sobre quatre peus

Ens explica també un detall que trobo molt interessant, la sincronització entre tres elements de la Bisbal que toquen al mateix temps: les campanes de l’església de Santa Maria, les del convent dels Franciscans i la sirena Coromina-Mir. En dies especials segons la direcció del vent i el lloc on ens trobem podem escoltar els tres sons simultàniament.

Adjuntem unes imatges en format vídeo corresponent a un dels mostraris d’elements que fabricava l’empresa Coromina,  algunes imatges estaven malmeses i d’altres la  reproducció és de poca qualitat, serveix només  per fer-nos una idea d’alguns dels productes  que fabricaven.  mostra-rajols-2

Podem escoltar el so de la sirena veient aquest vídeo coro-i-mir-sirena

Notes


[1] Les xemeneies industrials de la Bisbal, 2000. Consultable a: http://www.rosammasana.com/?p=4376

[2] Hem escrit amb K el nom d’en Joan Koro perquè és com ell signava els  seus dibuixos .

Escoles d’Infermeria (ATS) a finals dels anys seixanta a Catalunya.

Anys enrere volia fer una crònica sobre les escoles d’infermeria que en aquell moment hi havia a Catalunya , motiu pel que vaig escriure al ‘Ministerio de Educación’ per demanant-los informació al respecte. Van respondre la petició lliurant una relació de dinou escoles d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS) que hi havia l’any 1969 a Catalunya.

L’esmentada crònica  finalment no la vaig fer i ara he localitzat un imprès datat el dia vuit d’abril de l’any 1969 que havia rebut  del ‘Archivo General’ del ‘Ministerio de Educación de Madrid’ un document on hi constaven les dinou escoles d’infermeria que hi havia inscrites  a Catalunya.

El document estava basat en la resposta que el Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona havia lliurat l’esmentat Ministeri  d’Educació  per donant-li  la referència de cada una de les escoles d’infermeria existents a  Catalunya.

Al llistat  hi constava  només el nom de les escoles sense fer referència al expedient d’obertura que podem observar a la imatge que presentem.  També adjunto dos diplomes d’infermera que guardava a la mateixa carpeta  que havien estat  expedits per la ’Cruz Roja Española’ els anys  1932 i 1951 i segons els cognoms de les interessades   corresponien a dues  infermeres catalanes.

Relació d'escola d'infermeria (ATS) catalanes l'any 1969
Relació d'escola d'infermeria (ATS) catalanes l'any 1969
Diploma Creu Roja 1951
Diploma Creu Roja 1951
Diploma Creu Roja 1932
Diploma Creu Roja 1932