Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El rellotge de la Torre de les Hores de Pals

L’article que presentem en format PDF va ser publicat l’any 2001  a la revista de Pals anomenada La Torre de les Hores. Més endavant, l’any 2012,  vàrem decidir fer una recopilació dels temes  que havia publicat  per fer-ne un  llibre titulat que vàrem titular : Històries de Pals, explicades pels palencs.

S’ha pensat en  incloure l’esmentat article en aquest bloc perquè voldríem seguir aportant  d’altres  dades vinculades a la  Torre de les Hores que actualment acompleix la funció d’ésser un atractiu  mirador de la plana del Baix Empordà on al Est hi te les illes Medes, al Nord el Montgrí i al Est el massis de les Gavarres.

Per llegir l’article clicar a: rellotge-torre-de-les-hores-de-pals

Unes imatges en format vídeo la-torre-de-les-hores-de-pals

El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)
El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)

 

 

Apunts sobre les milícies de Palafrugell l’any 1936

Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació  Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.

Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]

El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]

Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.

Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]

Simulació del riu Ebre durant la batalla
Simulació del riu Ebre durant la batalla

Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.

Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela  Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.

Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]

Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.[10]

El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”

El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.

Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.

Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”

Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.

També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]

Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:

La cruel guerra brama                                                     

Simulació de l'esclat d'una bomba
Simulació de l'esclat d'una bomba

i ell ha de partir,

 jo no vull restar sola

de dia i nit,

no vull restar sola,

això em destrossa el cor.

Deixa’m venir, deixa’m.

No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes,

d’home em vestiré,

seré el teu camarada

quan junts partirem,

seré el teu camarada,

ningú no ho sabrà.

Deixa’m venir, deixa’m.

Sí, amor meu, sí.

 

Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.

 

Notes



[1] Setmanari Ara, 27 de juliol de 1936, p. 2. A la mateixa pàgina hi ha la crida feta pel president de la Generalitat i una nota que diu: “En el reclutament de milicians per a anar a lluitar a l’Aragó, Palafrugell ha quedat en bon lloc entre totes les poblacions de les comarques gironines, Palafrugell va donar el major contingent de lluitadors”.

 

[2] El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya era un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys amb l’objectiu d’ organitzar militarment les forces que lluitarien contra l’alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola.

[3] El Partit Obrer Unificat Marxista disposava d’una secció femenina i el comitè local de Palafrugell estava format per: secretària general, Lola Bussot; Socors Roig, Rosa Plaja. Consten com a vocals, Maria Genís, Hermínia Anglada i Amanda Massafont. Font: hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Setmanari Ara, 18/1/1937, p. 3. També hi estaven implicats el PSUC i el PSOE.

[4] L’anomenat front de l’Aragó era la línia de guerra formada entre republicans i les forces de Franco a les terres aragoneses durant la Guerra Civil Espanyola. Es trobava a l’est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava des del nord fins al sud del país.

[5] CARRERAS RODRÍGUEZ, Guillem. Columnes i milícies catalanes al front d’Aragó. Barcelona, 2012. Consultable a: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50524/1/TFG_Carreras.pdf

[6] JUANOLA, Albert. Paco Boera. Un milicià de Palafrugell. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2008. Francesc Boera va néixer el dia 19 de desembre de 1905, vivia al carrer de la Independència número 1 de Palafrugell i quan va anar al front tenia 31 anys.

[7] SAURÍ, M. Concepció. Àngela Clos Batlle. La primera regidora. Palafrugell, 2012, p. 24.

[8] Rosa Laviña. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras

[9] SERRANO, Adrianna. Fàbriques d’armament a Palafrugell durant la guerra civil. Primer premi escolar “Mestre Sagrera” escola Sant Jordi. Palafrugell, 23/4/2007. Es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

[10] Ara, 18/1/1937, p. 4.

[11] Ara, 2/9/1936, p. 4.

[12] MASSEGUER, Santi. “Francesc Boera Corbera, en Paco de la Burra”. Revista Baix Empordà del 1/8/2012, p. 30.

[13] RUBIO, Tario. Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945, a cura de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Memòria del segle XX. Valls: Cossetània, 2007.

[14] HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; ÍÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009, p. 85.

[15] LEDESMA, José Luis. La guerra civil a la comarca del Bajo Aragón -Caspe- (1936-1939).

Relacionat amb aquest tema disposem d’un article que tractava de la mainada desarrelada  degut que havien quedat orfes i éren adoptats, sovint, per families  que disposaven d’una ideologia social diferent a dels seus pares, es pot consultar a: Mainada desarrelada.

El viatge de final d’estudis d’infermeria (1974)

En una crònica del 16 de febrer d’aquest any 2021 tractàvem de les activitats extraescolars que la setena promoció d’infermeria de l’escola Vall d’Hebron i la primera de Bellvitge duguérem a terme per finançar una part del viatge de final d’estudis l’any 1974.

Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana
Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana

Hi havia la tradició que les alumnes de segon curs organitzessin una festa de comiat a les alumnes de tercer quan finalitzaven els estudis, però a nosaltres la festa ens la van preparar les companyes de primer perquè encara no hi havia alumnes de segon. Entre les activitats que ens van preparar hi havia la d’escollir algunes miss i posar-nos una banda. Érem Miss Uniforme, Miss Simpatia, Miss ATS, Miss Infermera i no recordo les altres, però sí que em van posar la banda d’infermera.

La direcció de l’escola també va preparar un acte d’acomiadament a la sala d’actes de l’hospital amb assistència de professors, professionals i familiars. Com que era la delegada de curs em van fer sortir a la tarima a dir unes paraules. Recordo que vaig passar vergonya.

Placa d'identificació com a alumna d'ATS
Placa d'identificació com a alumna d'ATS

El nostre propòsit era viatjar al Líban, en concret a Beirut i en part perquè hi havia un vaixell de bandera turca anomenat Karadenis que feia viatges mixtos, o sigui comercials i de passatgers, a un preu força assequible per a nosaltres. La companyia tenia l’oficina a les Rambles de Barcelona i entre aquest vaixell i l’Akdenis feien els trajectes de Barcelona, Marsella, Gènova, Nàpols i Beirut que és el que vàrem fer nosaltres. L’altra ruta era igual, només que finalitzava el trajecte a Alexandria.

Algunes estudiants del nostre grup per diversos motius no van poder venir al viatge, bé perquè s’incorporaven a treballar d’immediat, perquè vivien en una altra província espanyola i, en el cas de la Marta, perquè es casava durant aquells dies. Per altra banda es van afegir al grup la professora de gimnàstica, una infermera de l’hospital de Bellvitge i la mare d’una companya.

L’empresa naval va ser molt amable perquè quan vaig anar a recollir els bitllets van dir que el meu no me’l cobraven perquè era qui havia fet les gestions. Va ser d’agrair perquè va disminuir l’import total. A caixa ens quedava un petit romanent de diners, els justos per adquirir unes ampolles de cava per celebrar la revetlla de Sant Joan ja que en aquella data estaríem navegant.

Berbena de sant Joan
Berbena de sant Joan

El meu germà Josep em va acompanyar al port i va pujar el cava fins a l’entrada del vaixell. Després que aquest hagués sortit del port dues de nosaltres vam anar a saludar el capità i a la vegada informar-lo que dúiem cava per a la revetlla de Sant Joan i també demanar-li si ens el podia posar en fresc. Al mateix temps li vam oferir una de les ampolles de cava. El capità es va mostrar agraït i ens va dir que anéssim a prendre el sol a la seva terrassa perquè la zona de la piscina s’omplia amb molta gent i que a la seva terrassa un empleat ens obriria la mànega cada vegada que ens volguéssim refrescar.

Mentre estàvem prenent el sol a la terrassa del capità va venir a seure prop nostre un noi molt ben plantat i em va donar conversa. Bé, conversa és un dir, perquè ell parlava l’anglès i jo el francès i sort en vam tenir de la mímica. Es va aixecar d’on estava  i ens va dir que anava a buscar quelcom per beure. La mare de la companya d’estudis em va dir: “Rosa, qué ligue más limpio”. Sempre he recordat aquelles paraules perquè vaig pensar com era que d’allò en digués un ligue i a més net. Va portar una beguda per a la mare i per a mi. S’havia posat la mare a la butxaca.

A la terrassa del capità del Karadeniz
A la terrassa del capità del Karadeniz

El capità ens havia aconsellat bé, perquè alguns dels passatgers anaven de bòlit amb nosaltres: xocàvem cada dos per tres els uns amb els altres, el vaivé del vaixell també hi acompanyava, quan pujàvem per les escales ens seguien i no ens deixaven ni un pam d’espai. Als vespres pels passadissos els veies venir i sabies que el contacte físic seria inevitable, és clar que també el whisky hi ajudava, perquè una ampolla costava només 300 pessetes. Vam entendre per què quan algú està begut es diu que porta una turca.

El trajecte més llarg sense escala va ser de Nàpols a Beirut. A la tornada al passar per l’estret de Messina el temporal marítim va ser espectacular i el vaixell feia unes batzegades que et duien d’un costat a l’altre. Els empleats ens van aconsellar no sortir de la cabina, que portarien quelcom per dinar que s’aguantés a l’estómac. Ens van dur bastonets de pa i una poma, que ni això poguérem menjar.

Una part del grup al vaixell
Una part del grup al vaixell

Tot i les indicacions de no sortir vaig voler investigar quin lloc del Karadenis podia ser el més estable. Vaig sortir a coberta i l’espectacle que hi vaig trobar va ser impressionant: un gran nombre de persones estirades de boca terrosa i immòbils. Tot i la meva vocació d’infermera no vaig tenir esma d’acostar-me a comprovar si estaven vius.

Seguint amb el viatge d’anada a Beirut, vam gaudir tot el trajecte d’un mar força tranquil. Els responsables del vaixell havien organitzat un ball que podríem dir era de mitja gala perquè s’hi havia d’anar ben vestit. Nosaltres a l’equipatge hi vam posar el vestit llarg del pas de l’Equador i amb això i una mica de color a la cara fèiem goig.

Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos
Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos

Recordo la sensació de navegar de nit pel Mediterrani sentint la brisa marina a la pell acompanyat pel fet que des de dins de la sala de ball es veia voletejar les cortines. La música en viu acabava d’arrodonir l’ambient creant una atmosfera romàntica i fins i tot exòtica degut a alguns sons de caire arabesc.

Entre els assistents al ball hi havia alguns oficials impecablement vestits amb uniforme de color blanc i el clàssic barret de mariner graduat. Un d’aquests oficials va venir a dir-me si volia ballar i la sorpresa va ser que era el ligue que havíem conegut a la terrassa del capità. Quan aquest segon capità estava prenent el sol el trobava atractiu, però d’uniforme encara ho era més.

Altres companyes també ballaven amb oficials molt ben plantats o amb altres joves que hi havia a la sala. Ara mentre escric aquesta vivència em ve al cap la pel·lícula Oficial y caballero protagonitzada per Richard Gere, estrenada l’any 1982, ja que trobo algunes similituds entre aquella nit de ball i el guió de la pel·lícula.

Una vegada atracat al port de Beirut, va entrar al vaixell un home que cridava “la chef de groupe, la chef de groupe”. Les companyes em van dir “Rosa, t’estan cridant”, així mateix en sec, el càrrec atorgat! El senyor venia a oferir-nos una excursió per Beirut amb taxis. Ens hi vàrem apuntar i ens van regalar un barret de cotó i de color blanc. Va ser divertit veure desfilar un taxi rere l’altre plens a no poder més de turistes.

Aquí hi som: de esquerra a dreta la professora de gimnàstica Josefina Vieco, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana
Aquí hi som: de esquerra a dreta la professora de gimnàstica Josefina Vieco, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana

Podríem seguir comentant anècdotes del viatge, però ara només direm que la Chari i jo vam anar a un mercat i un venedor ambulant va demanar que li compréssim aigua que duia dins d’un recipient i li vam dir que no. Desconeixem si va ser aquesta la causa o perquè anàvem amb pantalons curts, però el cas va ser que un grup d’homes ens van encerclar i anaven tancant el cercle. Atrapades en aquella situació no sabíem què fer, no hi havia escapatòria. Hem de reconèixer que els miracles existeixen, perquè sense saber d’on, veiem aparèixer el cap dels taxistes que amb els braços enlaire va fer uns crits tan aguts que com per art de màgia, el cercle d’homes es va obrir. El taxista ens va acompanyar fins a la sortida del recinte i ens va dir que evitéssim anar soles al mercat.

Sense entrar en detalls, comentar que una companya i jo, ambdues molt confiades, ens vam trobar segrestades per dos nois en una torre als afores de Beirut. La situació per sort va acabar bé. Passats uns anys vàrem coincidir en una jornada d’infermeria les dues segrestades i no paràvem de riure explicant els detalls d’aquella aventura.

Personalment poques vegades he tornat a coincidir des de llavors amb les companyes, excepte amb algunes amb qui tinc més amistat, en part perquè visc a Girona. Sí que l’any 1999 vam fer un sopar per celebrar els 25 anys d’haver acabat els estudis i va ser una trobada molt bonica.

He d’explicar també un ensurt personal d’aquell viatge. Em vaig endur una càmera de fotografiar amb un rodet a mig acabar juntament amb dos de recanvi. En arribar del viatge els vaig portar a revelar a un fotògraf que hi havia prop de l’església de la Sagrada Família de Terrassa. Quan vaig anar a recollir les fotografies el fotògraf em va dir que el repartidor havia deixat la porta del cotxe oberta i li havien robat diversos sobres de fotografies, entre les quals les fetes a Beirut. La decepció i la impotència per aquest fet va ser gran.

 A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?
A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?

En entrar al port de Beirut vaig fer algunes fotografies fins que vam adonar-nos que hi havia un rètol que deia que estava prohibit fer fotografies. No en vam fer cap més però sí bastantes per dins la ciutat. Quan vaig comentar aquest fet a la família i amics tots van coincidir a opinar que el fotògraf havia donat una excusa, perquè era poc creïble que només robessin les fotografies tirades a Beirut i no les del vaixell. Va ser inevitable pensar en una possible relació entre aquell material fotogràfic clandestí del port de Beirut i el conflicte bèl·lic que al cap d’un any es va declarar al Líban. Qui ho pot saber de segur!

 

 

Quintades i festes d’acomiadament

Quan vàrem arribar a la residència de la Vall d’Hebron hi havia el costum que les estudiants de tercer curs fessin una novatada a les alumnes entrants a l’escola. La nostra va ser complerta en quan a enredades i obtenir diners per organitzar una festa a costa nostra. Hem de reconèixer que van ser molt creatives. Nosaltres amb les alumnes de primer de la escola de Bellvitge tampoc vàrem quedar curtes a la hora d’emprar la imaginació.

Però a més d’aquestes quintades extraoficials,  la direcció de l’escola  junt amb les alumnes de segon curs organitzaven un acte d’acomiadament de la escola per les infermeres de tercer curs recent graduades.

L’acte lúdic que vàrem organitzar  pel dia del acomiadament  de les alumnes de tercer va consistir en  una Taula de gimnàstica dirigida per Josefina Vieco, professora d’activitat física. Vàrem ser tretze les alumnes que al edifici del pavelló del  govern, situat més amunt de l’edifici de l’escola, dúiem a terme  una exhibició d’habilitats coreogràfiques que portaven assajant des de feia dies.  També, no recordo si era per aquest mateix motiu que vàrem organitzar un vall de sardanes.

Acte festiu per l'entrada de noves alumnes
Acte festiu per l'entrada de noves alumnes
Taula de gimnàstica a la escola d' infermeria de la Vall d'Hebron , 1972
Taula de gimnàstica a la escola d' infermeria de la Vall d'Hebron , 1972

Activitats per al viatge de final d’estudis d’infermeria (1971-1974), escola Vall d’Hebron de Barcelona

La nostra setena promoció d’estudiants d’infermeria (1971-1974), estudis que en aquell moment rebien el nom d’Ayudante Técnico Sanitario, vàrem cursar  els dos primers cursos acadèmics  a l’escola de la Residència Sanitària Vall d’Hebron de Barcelona, coneguda per  Francisco Franco, i el tercer curs, com estava previst, el vérem estudiar a la escola de la Residència de Bellvitge, coneguda també  com a Prínceps d’Espanya, a l’Hospitalet de Llobregat i segons consta a una placa commemorativa que hi ha a  la entrada  de l’hospital  va ser inaugurat el dia 8 de novembre de l’any 1972. El director de l’Hospital i de l’Escola d’infermeria en aquell moment era el doctor Fernando Bartolomé.

A un bloc d’Internet on hi consten tres persones contribuents titulat Bellvitge 50, en referencia als seus cinquanta anys d’existència que ens aporta molta informació  sobre els origents d’aquest hospital.

Residència Vall d'Hebron a la dreta Maternitat
Residència Vall d'Hebron a la dreta Maternitat

En aquest hospital i a causa de l’escàs nombre d’infermeres que hi havia en aquell moment, les estudiants vam intervenir en un gran ventall d’activitats assistencials, tasques que ens van permetre desenvolupar l’esperit d’iniciativa i l’aprenentatge del funcionament de les unitats d’infermeria, experiència que a algunes de nosaltres ens va servir després per a l’exercici de càrrecs de responsabilitat.

Les dues escoles van funcionar en règim d’internat. Era pràctic, perquè moltes vivíem en altres comarques o venien d’altres províncies espanyoles. El nostre horari de pràctiques era de 8 a 14 hores i cada mes passàvem per un servei diferent dels existents a la residència general o de medicina interna, el de traumatologia i el de la maternitat.

A les tardes assistíem a classes teòriques a les aules que hi havia al mateix edifici de la escola on simultàniament hi estudiaven  150 alumnes dels tres cursos, edifici que estava  situat prop de l’anomenat Pavelló del Govern, on hi havia també la sala d’actes també emprada per fer  els exàmens finals.

El nostre grup estava format també per cinquanta alumnes i vam decidir fer votacions per escollir delegada i subdelegada de curs. En vaig sortir la delegada ignorant que a partir de llavors serien diverses les vegades que la directora de la escola senyora Maria Luisa Fernández reclamés la meva presència al seu despatx. Sovint lògicament per motius d’haver  transgredit algunes  de  les normes acadèmiques be fos sense voler, perquè  ens havien semblat obsoletes i en una ocasió  degut a una  equivocació amb la valoració dels fets.

Vam constituir un curs força comunicatiu, emprenedor i amb molt bona disponibilitat personal durant les pràctiques, aspecte tingut en consideració per les infermeres i metges de les unitats assistencials de  les dues Residències sanitàries. Un dels objectius que ens vam plantejar va ser fer quelcom per finançar una part del viatge de final d’estudis que havíem pensat fet, activitats que ara vistes retrospectivament ens adonem que van ajudar en gran mesura a formar una bona  cohesió del grup.

El primer Nadal vam elaborar una assortida panera amb aliments portats de casa i la tinguérem exposada a la consergeria de l’escola, on feia força goig. La venda de números va ser reeixida, però quan juntament amb la subdelegada, que també era la tresorera, vam decidir obrir un compte corrent per ingressar-hi els diners, aquests s’havien esfumat.

Vam  començar novament de zero i a partir de llavors la subdelegada va ser Marta Rofes, que casualment eren companyes d’habitació  junt també amb Chari Pineda, tots estudiants molt ben avingudes.

Una altra de les activitats que duguérem a terme va ser la venda d’entrades per a la discoteca Nostremon que estava  a la plaça

Logotip de la discoteca Nostremon
Logotip de la discoteca Nostremon

Lesseps de Barcelona, on cada dijous a les set de la tarda, si no teníem exàmens, anàvem a ballar. Vàrem fer un pacte amb el propietari que consistí amb  que nosaltres li vendríem entrades per anar a ballar el dijous a les tardes i a canvi ells ens donaria una comissió per entrada que va ser molt equitativa perquè fins i tot van incloure poder prendre  un refresc.

 Aquesta simbiosi feia que la direcció omplís el local i nosaltres ens divertíssim. No recordo que mai ballés tant de gust com ho feia en aquella discoteca. Penso que era l’estil de música que el discjòquei punxava.

Com que l’escola era apartada de la ciutat i tampoc teníem permís per sortir, excepte el dijous a la tarda, motiu pel que vam decidir muntar una botiga de la qual cada mes es feien responsables les tres persones d’una mateixa habitació. Disposàvem de material d’oficina, mocadors de paper, productes per la higiene personal, tabac, galetes i altres coses per entretenir la gana. Un dels generes més sol·licitats eren les pipes. Una bossa només costava una pesseta i ens quedaven un benefici de dos rals.  Per casos d’emergència que era fer-nos una carrera a les mitges, en tenien per vendre i tot perquè la directora no ens poses mala nota d’uniformitat,  tenia el costum que cada dia  quan  a les 7.30  entràvem al menjador a esmorzar ens passava revista i si observava quelcom de no correcta ho anotava a una llibreta, que desprès quedava reflectit a les qualificacions mensuals al apartat uniforme.

Al final del passadís de les habitacions hi havia un office que no s’utilitzava i vam demanar a la directora si un dia a la setmana en sortir de classe podíem anar a fer-hi entrepans. Posàrem una taula a l’entrada i una de nosaltres s’encarregava de cobrar i demanar el que li havien sol·licitat i les altres dues preparaven l’entrepà.

Al barri de Montbau hi havia un forn que es va avenir a portar-nos aquell dia a la setmana que havíem establert, crec que era el dimecres, un sac de barretes de pa individuals fetes del mateix dia i les omplíem de truita, de sobrassada o de foie gras. No recordo de què més. Fent aquesta activitat ens divertíem i algunes cantàvem “marchando una de tortilla” o del que fos.

Esperàvem el dia de l’entrepà amb ganes perquè eren bons i barats, característiques que no van tardar a descobrir el personal dels serveis assistencials, a qui els sortia a compte pujar fins a l’escola per comprar-ne i se’n enduien tres o quatre pels seus companys.

El negoci anava sobre rodes, però quan la directora de l’escola va veure que el passadís estava més transitat del compte va considerar que havíem traspassat els límits i ens va prohibir continuar fent aquesta activitat.

Logotip de la discoteca Plazza
Logotip de la discoteca Plazza

Quan gairebé estàvem finalitzant el segon curs vàrem organitzar la festa del Pas de l’Equador, que va consistir en un pica-pica i ball a la discoteca Plazza situada a la plaça Catalunya, al costat del Corte Inglés, i per a aquella ocasió vam decidir vestir-nos de llarg. El vestit que portava me’l va fer la meva germana i per anar en sintonia em vaig anar a pentinar a la perruqueria que hi havia al Corte Inglés, desconeixent que es tractava de la perruqueria Llongueras. Quan vaig dir al perruquer que anava a una festa a la discoteca Plazza, va manipular-me durant una estona els cabells. Penso que intentava interpretar el que volia fer i ho va fer, perquè vaig sortir amb el cap ple de tirabuixons a l’estil afrancesat,  no em reconeixia al mirall. La transfiguració va ser total, les meves companyes em deien Peinados Llongueras. Llàstima que no disposi de cap imatge d’aquella vetllada.

Per assistir a aquella festa també vam vendre entrades, però el Plazza no estava avesat a aquest tipus de pràctiques estudiantils i l’obtenció de beneficis va ser simbòlica.

Com hem esmentat, el tercer curs 1973-1974 el vam cursar a l’escola de la residència sanitària de Bellvitge que havia estat inaugurada el novembre de l’ant 1972 i en aquesta escola també volíem continuar disposant d’una botiga que tan bé ens anava, però no vam obtenir el permís de la directora. Vam seguir, però, fent algunes activitats de caràcter extern.

Finalment el viatge de final de curs va ser  viatjar amb vaixell des del port de Barcelona cap a Marsella, Gènova, Nàpols, Alexandria  i Beirut. Per no fer tan extensa aquesta narració explicarem alguns  detalls d’aquest viatge en una segona publicació. Es pot consulta a:  Viatge de fi de curs

Quintades i acomiadaments

Quan vàrem arribar a la residència de la Vall d’Hebron hi havia el costum que les estudiants de tercer curs fessin una novatada a les alumnes entrants a l’escola. La nostra va ser complerta en quan a enredades i obtenir diners per organitzar una festa a costa nostra. Hem de reconèixer que van ser molt creatives. Nosaltres amb les alumnes de primer de la escola de Bellvitge tampoc vàrem quedar curtes a la hora d’emprar la imaginació.

Però a més d’aquestes quintades extraoficials, la direcció de l’escola junt amb les alumnes de segon curs organitzaven un acte d’acomiadament de la escola per les infermeres de tercer curs recent graduades.

L’acte lúdic que vàrem organitzar  pel dia del acomiadament  de les alumnes de tercer va consistir en  una Taula de gimnàstica dirigida per Josefina Vieco, professora d’activitat física. Vàrem ser tretze les alumnes que al edifici del pavelló del  govern, situat més amunt de l’edifici de l’escola, dúiem a terme  una exhibició d’habilitats coreogràfiques que portaven assajant des de feia dies.  També, no recordo si era per aquest mateix motiu que vàrem organitzar un vall de sardanes.

Taula de gimnàstica a la escola d' infermeria de la Vall d'Hebron , 1972
Taula de gimnàstica a la escola d' infermeria de la Vall d'Hebron , 1972

 

Acte festiu a l'escola Vall d'Hebron
Acte festiu a l'escola Vall d'Hebron