Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Un dia mentre feia d’infermera al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) un matrimoni que de tant en tant venia a la consulta em va dir: “Rosa, vols venir demà amb nosaltres a buscar bolets?” De seguida m’hi vaig avenir perquè sempre m’ha agradat anar a bosc.
L’endemà i en el moment que ens disposàvem a entrar en un paratge molt emboscat , en Josep em diu: “Mira, tu tires recte muntanya amunt, la Teresa pujarà per la teva dreta i jo aniré per l’esquerra i ens trobem tots a dalt la carena.” “Fet !”, vaig respondre. No em pensava pas que arribés a trobar tants bolets, en mitja hora ja tenia quasi ple el cistell de carlets, però el problema era que em feia mal l’esquena de tant anar ajupida perquè el bosc estava emboscat com mai havia vist, era una autèntica selva. Vaig voler descansar una estona i em vaig asseure a terra. No les tenia totes pensant si em desviava de la ruta i després no ens trobaríem; a més les tardes al mes de novembre ja són una mica curtes.
Amb aquestes, no sé d’on va sortir, se’m presenta davant meu gairebé a tocar els peus un ocell pit-roig que em mirava com si em repassés de dalt a baix, potser estranyat que un espècimen com el meu passegés pel seu terreny. Jo estava perplexa veient aquell animaló tan especialment bonic i sociable. Me’l mirava amb admiració de tan perfecte com era i em sentia feliç de tenir un ocell, que sempre s’escapen dels humans, allà mateix; no m’havia trobat mai en una situació com aquella, és clar que fins llavors tampoc havia anat mai a buscar bolets en una zona volcànica i selvàtica com la Garrotxa.
Em vaig aixecar per continuar caminant i la sorpresa va ser que el pit-roig fent saltirons m’anava seguint tot darrere i quan em parava per agafar un bolet ell també ho feia, era com portar un gosset a les cames. Finalment, sense saber com, va desaparèixer i jo vaig arribar dalt del turó on havíem quedat per trobar-nos i m’estaven esperant.
Algunes vegades m’ha vingut al pensament aquell ocell tan bonic, manyac i sociable que va fer que el bosc no em semblés tan feréstec com era i també pensava que llàstima no l’hagués pogut fotografiar; era digne de fer-ho.
I ves per on un dia que estava al pati d’un antiquari de la Bisbal vaig veure un pit-roig que estava recolzat en un dels suports travessers de les potes d’una cadira de vímec, amb la sort que aquella vegada portava la màquina de filmar. També vaig quedar sorpresa perquè la distància que hi havia entre ell i jo era bastant curta i amb tot no es va espantar i es va deixar filmar, no deixant, però, de vigilar contínuament els possibles perills que el poguessin amenaçar.
També cal dir que no havia incorporat mai fins ara i per mi mateixa un vídeo a internet. M’hi estreno i curiosament ho faig presentant un pit-roig que tant em va seduir pel seu sociable comportament i que també em va fer sentir la proximitat amb la natura, aquest però el vaig poder filmar a la Bisbal d’Empordà lloc on actualment visc.
Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Es Pedris Llarg de Begur, núm. 119, octubre 2015
Sovint quan parlem de Cuba ho fem recordant l’aventura dels indians que van tornar de l’illa sans i estalvis i amb diners , amb una fortuna que els permeté poder-se construir el clàssic habitatge colonial, casar-se amb una noia jove i gaudir de les coses que els oferia la vida. Tot i que també alguns van tomar d’ultramar decebuts i pobres com abans.
El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)
Però el drama més gran des de que va esclatar la guerra de la Independència a la illa de Cuba és que milers de joves soldats de tota la península i centenars de gironins d’una mitjana de 24 anys hi perdessin la vida. Els soldats cridats a files que pertanyien a les classes socials acomodades van poder evitar anar a la guerra pagant una quantitat elevada de diners, era “impost econòmic”, en contraposició al de les famílies pobres havien de pagar “impost de sang”.
També hi havia qui anava a la lluita en condició de voluntari i, si bé no es el mateix, sabem que la infermera Tenates es fa oferir per anar a atendre als soldats ferits i malalts.
A la revista del ” Baix Empordà” núm.44 de l’any 2014 hi ha un article que ens facilita dades generals dels soldats de Baix Empordà, tot i que qui ens aporta més informació al respecte són els autors que citem a peu d’article.
Algunes dades de soldats morts i noms dels tres begurencs:
A l’ “Anuario Militar de España (AME)” de l’any 1892 i segons dades publicades al “Diario Oficial del Ministerio de Guerra”, consta que 1 ‘any 1892 el nombre total de soldats espanyols destinats a anar a la guerra cubana va ser de 95.266 i repartits de la següent manera: a Cuba 19.571, a Filipines 8.753 i a Puerto Rico 3.155.
Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)
Segons Pedro Pascual la causa de mort dels soldats va ser: 2.032 al camp de batalla, 1.069 a causa deferides de guerra, 16.329 per vòmit i 24.959 a causa de malalties diverses, en total les defuncions van ser de 44.389 persones, també hi van haver alguns desapareguts, suïcidats i afusellats. I segons les dades proporcionades per Raúl Izquierdo, el nombre total de gironins morts va ser de 779, d’aquest 246 de malaltia.
El diari “El Distrito’: del 18 de setembre de 1898 (AMP) amb el títol “Nuestras bajas en la isla de Cuba” (de l’ 1 d’abril al 10 de setembre) informa que moriren un total de 33 soldats natius de diverses viles del Baix Empordà, tres d’ells eren de Begur. És possible que aquest tres soldats siguin els que ens presenta Lluís Costa al seu llibre indicant-nos que havien mort a la província de l’Havana. Eren Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Carreras, i Josep Pi Busquets (1897).
El soldat Carreras Ferrer no esta confirmat però podria tractar-se del germà de Josep Carreras Ferrer (imatge cedida per l’AMB)
Consultada la correspondència que es preserva d’aquella època dipositada a l’Arxiu Municipal de Begur, no s ‘han trobat referències de més soldats morts a Cuba. Una consulta que ens ha aportat informació ha estat la revisió dels llibres de Reclutament que hi ha a l’Arxiu de la Diputació de Girona, que ens ha permès comptabilitzar que entre els anys 1895 al 1898 van ser reclutats un total de 55 soldats residents a Begur, l’equivalent a una mitjana de 13,75 anual.
Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)
Una manera d’esbrinar el nom dels soldats que van perdre la vida, seria procedint a la revisió simultània dels noms dels 779 soldats gironins morts que ens lliura Raúl Izquierdo en el seu llibre i contrastar-los amb els noms dels reclutes inscrits als llibres del registre del “Reemplazo de 1896 al 1899”,tot i que la tasca seria laboriosa de fer.
Per acabar i a títol de suggeriment, cal dir que potser seria convenient honorar els soldats begurencs que van perdre la vida en aquell conflicte hispano-cubà, significaria posar de manifest la nostra consideració i sensibilitat envers el patiment dels malalts i ferits i en especial per als qui no van poder tornar a casa, aquells joves que van haver de pagar un impost de sang definitiu. Begur seria una vila molt adient per encetar aquest tipus d’homenatge.
Notes
- Pedro Pascual Martínez. “Combatientes muertos y prófugos del ejército español en la Guerra de la Independencia Cuba (1896-1898)”. Edició 1996.
- Raúl Izquierdo Canosa. “Días de la guerra. Cronologia sobre los principales acontecimientos de la Guerra de la Independencia de Cuba, 1895- 1898″. Biblioteca de Catalunya.
- La guerra de Cuba: por qué la perdimos y cómo pudimos evitarlo
http://www.elconfidencial.com
- Antonio García Ramos. “Los enfermos, la otra cara de la Guerra de Cuba”
- Rosa M. Masana. “Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)”, Revista Baix Empordá núm. 44, any 2014.
- Lluís Costa. “L’illa dels sornnis. L’ emigració de Begur a Cuba al sele XIX”. Edita Ajuntament de Begur, 2na. Edició 2004, pag 240.
- En un esborrany d’una acta de la societat del Casino de Begur consta que s’aprova fer una donació económica per als soldats ferits que arriben de la guerra de Cuba i Filipines. Document del 1897 del fons de la família Pi Llarch, Pi Fornent, Pi Elias.(AMP)
Agraeixo a Núria Casellas, arxivera de Begur, la seva bona disponibilitat en oferir les dades que tenía disponibles.
Article de Rosa M. Masana publicat a la revista El Padró de Jafra -Girona- número 8 de desembre 2014- gener 2015.
La xemeneia de Jafra amb una boira espontània (Rosa M. Masana)
L’interès per les xemeneies industrials em ve perquè el meu germà Marià Masana (epd), en va construir una a Terrassa que actualment esta considerada la xemeneia amb escala de cargol més alta del món. I el fet de dedicar unes línies a dir quelcom de la xemeneia de Jafre és perquè en Jordi Badia, persona que coneix el municipi, me’n va parlar i al temps va despertar la meva curiositat. Tenia dificultats en localitzar-la, però en Carlos Garcia, veí de Jafre, em va acompanyar a la bòbila i en aquella visita també vam poder conversar amb la senyora Antonia Ramos, casada amb Antoni Carmona, actuals propietaris de la finca.
Anem als orígens i parlem amb Sebastià Alabau
Bon dia Sebastiá. ens han dit que ens podria explicar quelcom de la bóbíla.
Sí és veritat, mira, dins la nostra família el tema d’elaborar material per la construcció ve de lluny, perquè ens podem remetre al meu besavi Roc Alabau Vidal que va ser qui posa en marxa una rajoleria al municipi de Jafre. Pel que fa a la bòbila també esta vinculada a la família.
Com és?
A principis del segle XX el meu avi matern, en Jaume Teixidor junt amb en Birulés, conegut pel de les bicicletes de Girona, donades les necessitats de construcció que hi havia en aquell moment i també per la disponibilitat de terra argilosa pròpia de la zona, van posar en funcionament una bòbila de totxos. Per aquest motiu van arrendar uns terrenys als germans Batlle propietaris del mas Benito.
Vista general de la bòbila als any seixanta (cedida per Sebastià Alabau)
Va funcionar durant molts anys?
La bòbila amb els socis Teixidor i Birulés va estar activa fins l’any 1952, any que van traspassar el negoci a Roc Alabau Caixàs, o sigui al meu pare, i a Miquel Costa Serra que era de Ventalló, ambdós van formar una societat.
En aquell moment van fer algunes reformes a l’empresa i a la xemeneia per tal d’aconseguir donar-li més potencia de tiratge hi van incorporar un extractor de fums mecànic.
El negoci va funcionar fins l’any 1984 o 1985 que va ser quan van decidir plegar i desmantellar la fabrica, deixant només el forn i la xemeneia.
Parlant del forn, com era?
La xemeneia (Rosa M. Masana)
Recordo que el forn disposava d’uns forats petits d’aproximadament 35 cm. de diàmetre que en dèiern “polls”, i era per on s’hi tirava el carbó i les serradures, però també en tenia uns altres de quadrats i més espaiats que feien un metre de diàmetre i per allà s’hi feien entrar les feixines de pi i troncs d’arbres, aquests forats rebien el nom de “lloques”.
Com és que l’empresa va tancar?
Com deus saber, va arribar un punt que les indústries ceramistes es van anar mecanitzant i també existia molta competència de preus, per altra banda l’argila va cornençar a escassejar fins a l’extrem que nosaltres l’havíem d’anar a comprar i transportar des de Sant Marti Vell. A la dècada dels noranta van ser diverses les empreses ceramistes que van haver de plegar.
Quan el meu pare i en Miquel Costa van deixar el negoci, els germans Batlle van vendre la finca a Antoni Carmona, que la volia utilitzar per a construir-hi el seu habitatge.
La base de la xemeneia ( R.Masana)
És interessant tot plegat. L’hi estic molt agraïda per aquesta informació.
Ja ho saps, per si necessites alguna cosa més.
Descripció de la xemeneia
La xemeneia Teixidor-Birulés o de la bòbila de Jafre, estructuralment és de forma tron cònica d’una alçada de 25 metres aproximadament i amb un talús o conicitat del cos d’ entre 1 a 1,5%. Esta construïda amb els clàssics maons de terra cuita vermella, que en el seu temps eren peces fetes a mà emprant terra argilosa que es posava dins d’uns motlles o plantilles trapezoïdals de fusta. Els maons podien ser de diferent mida segons fos el tram de la xemeneia que estaven construint i la circumferència que els donava.
Presenta una base quadrada de 1,40 metres d’alçada aproximadament i finalitza amb un escalonat de totxos estil sanefa que a més d’atorgar-li un bon acabat, contribuïa a repel·lir l’aigua de la pluja. Sobre aquesta peanya s’inicia el fust o tronc de la xemeneia.
Com podem observar a la fotografia en blanc i negre, d’origen la zona de la sortida de fums o corona estava reforçada per un collaret de maons, havia de ser així perquè en aquesta zona s’acumulaven les substancies corrosives produïdes per La combustió del material i també perquè existia una diferencia a considerar entre les temperatures l’exterior i les de l’interior.
EL túnel de tiratge o conducte de fums que passa soterrat des del forn fins a la base de la xemeneia, havia de ser bastant llarg, tenint en compte la distancia vista des de l’exterior.
Desconeixem si inicialment la xemeneia posseïa parallamps, sembla que no, segons veiem a l’antiga imatge en blanc i negre.
Hem pogut presenciar i tenir a mans un maó descollat de la xemeneia que ens va cedir la senyora Antonia Ramos. També ens va explicar que s’havia intentat enderrocar la xemeneia fent ús d’una grua, però que no els hi va ser possible. Anteriorment hi havia caigut un llamp.
Maó original (R.Masana)
Després de mesurar el totxo trapezoïdal. hem obtingut les següents dades: la cara corresponent a la part interna de la xemeneia fa 14 centímetres i el de la cara externa o cara vista en fa 20, el cos té una longitud de 18 cm. i un gruix de 6 cm. La característica més sorprenent de la peca és que una vegada han sigut extretes les restes del morter que encara preservava compost de cals, sorra i ciment, el pes del totxo és de 3,66 quilos. Si ens entretinguéssim a calcular les passades de maons i els junts de morter emprats, de segur que ens donaria un valor total de la peca molt considerable en tones de pes.
Patologies
Una de les patologies (R.Masana)
Per descriure les parts de la xemeneia que estan malmeses s’utilitza la paraula patologia, terme emprat en medicina. Aquesta xemeneia com hem esmentat ha sofert dues agressions importants, l’impacte d’un llamp i un intent intencionat d’enderroc, motius que poden ser les causes de la seva depauperació.
Al llarg del fust presenta diverses fissures en sentit vertical i pèrdua d’alguns maons. La part distal esta esberlada i sense presencia de corona i just al punt d’arrencada del fust s’observa una obertura artificial de grans dimensions, com també una forcadura a una cara del pedestal que podria correspondre al lloc on varen instal·lar-hi l’extractor.
Actualment diversos ocells pertanyents a especies autòctones, han sabut introduir-se per les escletxes amb l’objectiu de procedir a la seva nidificació anual, perquè especialment es tracta d’un lloc segur i calent que cada primavera esta molt sol·licitat.
L’escultor Josep Canals Miquel ha presentat aquest estiu una mostra de les seves obres a Torre Maria i al Castell de la Bisbal. Dins del seu taller, situat a Casavells, aconsegueix transformar un bloc de marbre i crear una peculiar obra escultòrica que, com diu, es basa o fonamenta en els estudis matemàtics (1858) fets simultàniament en el temps per A.F. Möbius i J.B. Listing. Ell, però, ha de fer un treball previ d’investigació i d’assaig de torsions de graus diferents, aplicats a una cinta de material flexible, unida pels extrems, convertint-la d’aquesta manera en un element d’una sola cara i contorn. L’artista és barceloní, però fa gairebé 40 anys que viu al Baix Empordà.
La entrevista va ser publicada a Totbisbal en format digital el dia 28 d’octubre de l’any 1915, n’hem fet una copia en format PDF que es pot consultar a : josep-canals
L'ou al terrat del castell de la Bisbal ( Font: El Mercadal núm.5, 1998)
Josep junt amb la seva companya Núria Efe el mes d’agost de l’any 1997 van inaugurar una expossició al castell de la Bisbal que portava per nom ‘Art Infinitum Est’, La revista El Mercadal núm. 3 d’octubre del 1997 de Corça, informava que la exposició havia estat obra del col·lectiu G-861 format pels artistes esmentats, Isabel Jover i Cèsar Reglero.
Una de les singularitats d’aquesta expossició es que van colocar un ou de 12 metres d’alçada i 700 quilos de pes al terrat superior del castell fent-lo visible en les quatre direccions de la ciutat. Tot que es deia que la mostra no pretenia descriure fets o situacions concretes si que ens invitava a pensar amb aspectes mitologics de l’esser huma, potser per la influencia central i més visible com era l’ou.
Núria Efe també va ser autora creativa de dos gegant de Corça l’un inspirat per Lluís Prim i Teixidor popularment conegut com en Met o el paisanu degut al seu taranna jovial i extrovertit i l’altre era la imatge d’un xicot jove anomenat Julià. Noticia que va ser publicada a la revista El Mercadal de Corça el mes d’agost del 1990.
Els gegants Lluís Met i en Julià cretats per Núria Efe (Font: El Mercadal núm.3, 1997)
Fa poc vaig escriure una crònica a propòsit de la soprano catalana Josefina Huguet, motivada per la troballa d’una referència seva, datada el dia 21 de juliol de l’any 1905, entre els lligalls de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell.[1] Al document constava que Huguet havia d’abonar uns aranzels pel concert que havia de fer al Centre Fraternal de Palafrugell. Més endavant vaig assabentar-me que la soprano havia visitat el far de Sant Sebastià, fet que em va portar a revisar el llibre de visites amb l’objectiu de veure si hi localitzava la seva signatura.
Imatge parcial del far modern
Vaig començar revisant el primer llibre de visites, iniciat el dia 1 de març de l’any 1859 i tancat el dia 18 de juliol de l’any 1913 (54 anys de vigència), sense que de moment hagi localitzat el testimoni del seu pas per l’indret. Cal dir que la tradició d’escriure als llibres de visites del far es prolonga fins al 1960.
Les dones que signen al llibre
De fet, estar-se un parell d’hores davant d’un llibre d’aquesta naturalesa tot observant les notes a mà amb tinta i ploma et transporta a aquella època que van ser escrites, la qual cosa permet també descobrir-hi una gran varietat de matisos. Per exemple, podem veure com sovint pujaven al far famílies i colles d’amics, algunes per celebrar-hi una diada especial al restaurant. En aquest sentit, també algú va deixar escrit el que havia menjat i no hi manquen els comentaris polítics, creacions poètiques inspirades en el mateix moment o bé frases que lloen el paisatge, el mar, els colors, la religió i també la ciència, ja que els resultava ben innovador aquell mecanisme de funcionament d’un far marítim. Podem conèixer més a fons aquests comentaris consultant el llibre de David Moré.[2]
Mentre repassava els fulls del llibre, mentalment m’anava creant algunes imatges de mitjans del segle XIX i en principi vaig dedicar-me a registrar els noms de les dones que havien fet un comentari o que simplement hi havien deixat la signatura, però vaig desdir-me de la tasca perquè n’hi havia més de les que inicialment pensava trobar-hi.
La revisió del llibre em va fer adonar que les dones que hi anaven d’excursió eren dones escolaritzades. Algunes mostraven a la seva rúbrica un traç segur i fins i tot podríem especular dient que devien ser dones de classe acomodada perquè, un costum bastant generalitzat, algunes d’elles escrivien el seu nom i cognom seguit del cognom del marit i emprant el tractament de “senyora de”. També i amb més freqüència hi hem vist signatures fetes amb lletra menys fluida que potser corresponien a noies amb menys formació, però amb tot cal considerar el gran nombre de dones que van signar el llibre, fet que ens mostra un determinat nivell formatiu que hem de considerar tenint en compte que es tractava de dones nascudes a la primera meitat del segle XIX.
Altres aspectes observats
Es feia també palès que la diada que vivien el dia de l’excursió prenia un caire força festiu perquè els visitants gaudien de la natura i d’un paisatge magnífic vist des d’un punt elevat i de difícil accés abans que es construís el far. També veiem que gaudien dels coneixements tècnics i científics que descobrien mentre feien la visita a la instal·lació. En els comentaris al llibre de signatures, algunes dones feien esment dels avantatges de disposar d’un far per a l’orientació dels mariners i també en algun cas elogiaven la ciència.
El dinar al restaurant també era motiu de satisfacció, tot i que algunes persones, atesa la distància fins a arribar a Sant Sebastià, possiblement havien d’endur-se quelcom per menjar sota la ombra d’algun pi. Una persona va deixar escrit el que havia menjat i un altre, en lloc d’exclamar visca el país que ell s’estimava, que també n’hi havia, va escriure-hi “visca l’arròs!” i va dibuixar una olla. Pensem que possiblement va menjar arròs caldós cuinat amb una olla de ferro.
Còpia aproximada del dibuix d’Armand Gallart.
És fàcil imaginar-nos l’impacte que devia causar als visitants veure el mar per primera vegada, especialment si venien de muntanya, i a més poder-lo observar en tota la seva amplitud des del turó del far. Per les coses que van deixar escrites sembla que se’ls eixamplaven els sentits tant si veien el mar calmat o enfurit bramulant i donant batzegades a les roques.
Hem vist també que varen visitar el paratge algunes famílies nombroses. Una d’aquestes, de cognom Oliver, hi va deixar signatures de les germanes Magdalena, Francesca, Rosa, Maria, Antònia, Catalina, Juanita i d’un germà anomenat Gabriel. També van anar a fer-hi una visita un grup de treballadores de la vila de Palamós i dues estrangeres, Clarissa Brown, que deia que era de Londres, i Rosario de Santa Fe, de dotze anys i procedent de l’Argentina. Sabem per un article publicat a la Revista del Baix Empordà que també havien anat a visitar el far alguns grups d’escolars acompanyats pel mestre.[3]
Poemes
Citem algunes persones que hi van escriure poemes, entre elles Armand Gallart (13/9/1898), Vicenç Piera Prat (29/3/1902) i pel que fa a les dones Francesca Torrent (5/10/1903), de qui també presentem la seva poesia.
Transcripció de la poesia de Francesca Torrent
[1] Documents dipositats a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP). Voldria agrair la disponibilitat que en tot moment ofereixen els professionals de l’equip de l’AMP, perquè a més de facilitar els documents corresponents per a cada tipus d’investigació, també mostren el seu acontentament quan descobrim fets històrics de la vila de la Palafrugell i els relacionats amb les activitats de les dones d’abans.
[2] Moré Aguirre, David. El far de Sant Sebastià: 150 anys de vida (1857-2007). Palafrugell: Arxiu Municipal, 2007. Vegeu en concret el capítol de David Figarola “Els visitants del far”, p. 95.
[3] Masana, Rosa M. “Visites escolars que feien els palafrugellencs al segle XIX”. Revista del Baix Empordà, núm. 47, desembre 2014, p. 121.
