Diuen que els gats tenen set vides sense que sapiguem del tot el perquè. El meu pare deia que potser era perquè els gats sempre cauen dempeus, són àgils i reparteixen l’impacte sobre les seves quatre potes. Potser sí.

En el meu cas, no sé si es pot dir que hagi tingut vuit vides, tot i que sí que és cert que he viscut incidents que m’ho han fet pensar i sovint hi ha hagut alguna persona que m’ha ajudat a sortir d’aquella situació complicada i ara em plau també poder-ne parlar.

1. Abans de néixer

Quan la mare l’any 1944 m’estava gestant tenia 43 anys i ja tenia  cinc fills. Recordo que en ocasions se’m quedava mirant amb atenció i pensativa, i un dia va exclamar: “Que maca que ets!” Jo li respongué “gràcies, mama!” i alhora em va sorprendre la seva manera de dir-m’ho, però ja sabem que les mares senten amor i troben macos els seus fills. Fins que un dia em va explicar que havia estat a punt de no poder néixer i que encara no comprenia com havia estat possible. En aquell moment la mirada admirada de la meva mare va ser com si prengués sentit. Li vaig agrair que m’ho expliqués. Qui em va salvar, no ho sé, potser la força de la vida.

2- Les deus de Sant Quintí de Mediona

Era l’any 1952, quan tenia set anys, que vàrem anar d’excursió a les deus de Sant Quintí de Mediona (Baix Penedès),[1] poble d’on era filla la meva mare. A més de les deus, hi havia un llac i en un lateral també hi havia una roca a la qual es podia anar nedant. La meva germana Anna i el seu promès Josep estaven asseguts allà sobre. Vaig voler fer com ells i també hi vaig anar, però al cap  d’una estona vaig decidir tornar-me’n. En ser alt em vaig tirar de cap ignorant que després no sabria reprendre la natació, ja que sempre havia nedat a partir de peu pla.

Em vaig enfonsar fins al fons del llac, que, recordo, tenia un tacte argilós; sense fer res torno a pujar i abans que tornés a enfonsar-me sento que m’agafen per les cuixes i m’arrosseguen nedant  fora de l’aigua. Era en Josep qui m’estava traient. Em varen posar de caps per avall i em donaven cops a l’esquena, tossia i em feia la impressió que em faltava l’aire. Després em van posar recolzada de costat amb les cames aixecades i em van tapar. No va passar d’aquí, la cosa. La mainada de les famílies que també passaven el dia a les deus deien: “Una nena s’ha ofegat! Una nena s’ha ofegat!”. Jo pensava “però si estic viva”.

Sempre vaig estar agraïda al meu cunyat Josep. Me l’estimava perquè era una excel·lent persona i m’agradava veure’l com n’estava d’enamorat de la meva germana. Tota la vida la va estimar. També m’agradava i gaudia veient-lo jugar a hoquei sobre patins. Qui em va salvar? Sense cap dubte el meu cunyat, Josep Suñer.

3- Els tifus

L’any 1959 tenia catorze anys i recordo que vaig passar una nit de Nadal terrible. Era a casa d’un meu germà, que junt amb uns seus amics i veïns cantaven nadales acompanyant-les amb panderetes, simbombes i tapadores de cassoles. Enmig d’aquella gresca el meu insuportable mal de cap i abdomen va passar inadvertit.

L’endemà estava estirada com un sac dins el llit i a 40º de temperatura. Em van explicar que havia vingut a visitar-me el doctor Serra —el teníem aconductat— i digué que tenia la grip. El dia següent la temperatura havia pujat a 41º i novament el van avisar. En el moment que posa els peus a casa, el meu germà Marià l’agafa per les solapes, el sacseja i amb contundència li diu: “Doctor Serra, si us plau reaccioni. La meva germana s’està morint!” Un gest com aquell només el podia fer el meu germà Marià. El doctor Serra veient com les gastava aquell xicot o perquè va intuir que els símptomes eren greus, va sol·licitar que em fessin una anàlisi de sang.

Érem gairebé veïns del farmacèutic del carrer Topete i va venir de seguida a fer-me l’extracció. Els resultats van indicar que tenia bacils de K.J. Eberth, o sigui la Salmonella typhi, causant del tifus. El metge va receptar-me Chemicetina (principi actiu cloranfenicol) i també va demanar disculpes a la família per haver retardat el diagnòstic. Va advertir-los també que no sabia si passaria d’aquella nit.

La meva mare va estar-se asseguda al meu costat tota la nit, plorava i resava a la Verge de Montserrat perquè no se m’emportés, però posava la condició que no quedés malament i si així havia de ser, que Déu em reservés un bon cel. Amb aquestes oracions i precs vaig pensar que allò era el meu final, però, cosa curiosa, tampoc em suposava cap drama. Estic segura que ella es pensava que jo no la sentia resar.

Entremig d’aquell foc corporal i al·lucinacions, només veia préssecs d’aigua i molt especialment el brollador dels Engolasters d’Andorra, d’on rajava aquella aigua tan fresquíssima. No sé què hauria donat per beure’n tres gots d’aigua i menjar-me els préssecs que somiava. Penso que han estat els desitjos no satisfets més grans de la meva vida.

El dia següent encara estava viva, havia sortit de l’extrema gravetat. A més, jo ho sabia i em vaig sentir alleujada, però la convalescència va ser llarga perquè en aquell temps poca es feia malgrat l’evident simptomatologia hepàtica. El cabell em queia a grapats i vaig tenir la voluntat de pelar-me al zero dues vegades,[2] la segona quan el cabell tenia un centímetre i tot perquè em van dir que era l’única manera que em creixessin sans i no volia renunciar a tenir una cabellera bonica.

Desafortunadament i paradoxes de la vida, quan feia mig any d’haver superat el tifus, el meu germà Marià mentre anava a treballar a les vuit del matí, va caure de la moto degut a la grava que hi havia a la carretera. El seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto, va explicar que es va aixecar, es va espolsar la terra, va dir “sort que no m’he fet res” i tot seguit va caure desplomat. Només tenia 33 anys. Van dir que havia estat una ruptura de la artèria aorta. Va ser un drama molt gran i segons com ens ho mirem, semblava com si una vida  hagués  pogut sobreviure  o ser intercanviada per la  pèrdua de la vida  d’una altra.

Qui em va salvar? El meu germà Marià, que va donar la primera veu d’alarma, i també la medicina.

4-La riuada de Terrassa

El 2012 la ciutat de Terrassa va commemorar el cinquantenari de la riuada del 1962. Nosaltres aquell any vivíem a la fàbrica Veyga, situada prop de les Fonts de Terrassa i que elaborava bigues de formigó armat a l’interior d’una nau que feia 100 metres de llarg i arribava fins gairebé la riera del Palau.

El meu germà era un dels encarregats de la fabrica i tenia el costum d’anar a veure els treballadors del torn de nit per si necessitaven res. Va pujar a casa i ens diu “hauríeu de veure com baixa la riera!”. El meu pare respon “vigileu, que la riera és molt traïdora!”, però amb tot hi vam anar també amb la meva cunyada Júlia. Realment feia basarda veure baixar tanta aigua i amb tanta remor.

Després de veure el corrent d’aigua, ells van entrar a la nau però jo em vaig quedar a la porta que donava a pocs metres de la riera. Els treballadors tensaven els cables i omplien els motlles de formigó per fer les biguetes i el meu germà conversava amb un treballador amb veu alta perquè la garbelladora d’àrids i la formigonera feien molt soroll.

Mentre jo continuava mirant la riera, el reflex d’un llamp em va fer veure que l’aigua s’emportava els bidons que hi havia tocant a la nau. Vaig recordar les paraules del meu pare i vaig córrer a avisar el meu germà, que va reaccionar com un llamp cridant: “¡Todos fuera de la nave, corred, salid, daros prisa! ¡Corred, salid!” Els treballadors no sabien el que estava passant. De cop un altre llamp deixa sense llum la nau i vàrem haver de sortir a les  palpentes. A fora l’aigua ja ens arribava als genolls i de cop sentim un gran terrabastall, ens girem i veiem com la riera s’estava emportant mitja nau com si fos una caixa de cartró, i era en concret al lloc on érem feia tres minuts.

Vàrem aconseguir pujar al pis de casa, però sense saber si l’aigua aniria tirant amunt perquè estava al penúltim graó de l’escala i tampoc sabíem si l’edifici aguantaria la pressió. Més tard les persones que baixaven caminant per la carretera perquè vivien a les Fonts van quedar-se al local del pis de sobre el nostre, on s’estava construint un menjador per als treballadors. Va ser una nit terrible pels drames personals dels qui pensaven que la riera s’havia emportat la seva família.

Qui ens va salvar? El meu pare per avisar-nos, jo per haver vist el fenomen i el meu germà per la seva rapidesa i contundència d’acció. Els treballadors deien: “La Rosa nos ha salvado a todos.” Ara puc dir que he posat el meu granet de sorra en temes de salvament.

5- La muntanya del Pedraforca

Tenia uns 21 anys quan amb un grup de excursionistes vàrem anar al Pedraforca (Berguedà). Aquell dia no ens vam quedar a dormir al refugi com altres vegades perquè ningú de la colla volia fer el cim.

Portava una maquina de fotografiar bastant antiga que teníem a casa i en veure un paisatge molt bonic, em vaig parar per fer una fotografia i mirant la càmera poso el peu en un lloc inestable, rellisco i vaig baixar per un terreny pedregós un tros avall fins que amb els talons vaig poder frenar.

La màquina em va caure i sentia el soroll que feia mentre anava topant amb les pedres i fent-me percebre la fondària del lloc on estava. Vaig quedar paralitzada i gairebé sense respirar pensant que es podrien moure les pedres i jo anés tot darrere. Vaig veure que d’allà era impossible sortir-ne.

Un noi d’un altre grup d’excursionistes que venia al darrere va cridar dient: “No et moguis, no facis cap moviment, tranquil·la que vinc a buscar-te.” Amb una mà es va agafar a un únic matoll que hi havia enmig d’aquell pedregar i amb l’altra mà procurava que m’hi agafés. Quan vaig veure que feia aquet gest vaig patir molt per ell perquè dubtava que aquella mata pogués suportar tant pes. Va aconseguir fer-me pujar. Aquell noi tan especial acabava de fer un autèntic gest d’heroisme. Un parell de companys del meu grup que havien reculat per veure què passava van agrair-li la seva valentia.

Sempre he recordat aquell noi i la seva germana que anaven plegats d’excursió. No ho sé amb seguretat, penso que es deien Pere i Rosa. Sí que sé que eren de Sant Pere de Torelló. A casa havia parlat força vegades d’ells i els deia els macos de Sant Pere de Torelló. La meva família semblava com si els coneguessin.

De vegades he pensat que hauria d’anar a Torelló, però només preguntant per dos germans que van anar al Pedraforca l’any 1966 i van salvar una noia, no sé si seria suficient per localitzar-los. Després de 49 anys seria un plaer poder-los invitar i tornar-los a agrair aquell gest.

Qui em va salvar? Sens dubte aquell noi, els macos de Sant Pere de Torelló.

6- La ‘suelta’ o primer dia de vol en solitari

L’any 1978 vaig encertar una travessa de 14 resultats i l’endemà em vaig inscriure per obtenir el carnet de pilot privat. El premi va ser de 3.500 pessetes, però vaig mantenir la decisió de tirar endavant treballant tot un any sense cap festa. Hi ha un article a la revista de l’aeroclub de Barcelona- Sabadell que parla de les classes de pilot.

En aviació, el dia de la suelta és quan consideren que estàs preparada i et diuen que volis sola. El dia de la meva suelta hi havia un controlador aeri que era nou a l’aeroclub i en demanar-li permís per envolar-me, em va donar una ordre i més tard una informació que durant les pràctiques no havia sentit mai. Em va dir: “ECPV está autorizado a entrar y alinear.” Jo vaig entendre entrar i “despegar” com sempre ens havien dit després que haguéssim fet les comprovacions de l’aparell i ens donessin accés a la pista. Sort que no vaig complir l’ordre que em va donar d’aturar-me, perquè com va dir-me també l’instructor senyor Díaz, m’hauria quedat sense pista.

Mentre estava a ple vol i tot anava com una seda, per megafonia el controlador em diu: “ECPV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante.” Tenia al davant però bastant lluny un avió que possiblement anava a aterrar i pel fet d’avisar-me vaig considerar que potser no hi havia suficient distància entre l’un i l’altre, i decideixo fer un canvi de rumb, cosa que mai abans havia fet en una situació com aquella.

A causa de les pressions aerodinàmiques generades pel canvi d’inclinació de l’avió aquest va comportar-se com si derrapés i va desestabilitzar-se completament. El motor anava més revolucionat del compte, vaig perdre altitud i l’horitzó artificial marcava lateralitat, era un caos i tenia la sensació que volava amb un aparell que no controlava en absolut i vaig pensar que passaria el pitjor. Anava agafada fort al comandament i suava moltíssim fins a quedar amarada com un peix, i en aquest estat vaig veure com passava davant meu la pel·lícula de la meva vida.[3]

De sobte, com si quelcom dins meu em digués “reacciona Rosa, fes alguna cosa!”, vaig donar gas per recuperar altitud fins a 3.000 peus, estabilitzo l’horitzó artificial, regulo la velocitat a punt de creuer i miro el nivell de combustible, que estava a mig dipòsit. Tenia l’avió controlat, però, ah renoi, ja hi vàrem tornar a ser. Miro a baix i no identificava res, volava per sobre d’un bosc que desconeixia, m’havia perdut, si primer suava després encara més. Em vaig poder orientar amb el sol, que veia de cara i sempre que aterrava abans del crepuscle estava situat a la meva dreta.

Aquells minuts de vol sense identificar res van ser terribles, fins que de lluny observo un dipòsit molt alt que els aviadors teníem de referència per entrar al camp venint del nord. Se’m van eixamplar els pulmons i després de demanar permís a la torre de control, vaig fer un aterratge perfecte. Estava a terra i viva, cosa que pensava que no aconseguiria. L’endemà vaig haver de tornar a volar sola per superar la por. Aquest és un dels lemes aeronàutics, si tens un ensurt l’has de superar com més aviat millor, màxima que es pot aplicar a altres circumstàncies de la vida.

Qui em va salvar? Potser la predestinació, la Verge de Loreto, la pròpia voluntat, no ho sé.

7- Les illes Açores

L’any 1979 viatjava amb tres amigues cap a Lisboa per després agafar un vol per anar a les Açores, però el meu passatge era un dia després del seu. Quan feia mitja hora que havíem sortit de Lisboa per megafonia ens diuen: “Senyors i senyores, tranquils però a causa d’una avaria hem de tornar a Lisboa.” Vàrem veure la gravetat quan un copilot recorria el passadís de l’avió mirant amb ulls de pànic per les finestres. Els passatgers vàrem fer com ell i ens vam adonar que sortia un fum negre com el carbó d’algun tub d’escapament de l’aparell i el motor feia un soroll estrany, signe que allà estava passant alguna cosa greu. Aquella mitja hora de tornada es va fer interminable. Temíem que l’avió fes aigües al mig de l’Atlàntic.

Per sort vàrem aterrar i algú va dir que abans havien hagut de buidar els tancs de combustible al mar. Dins el recinte del WC de Lisboa ens hi vàrem trobar la tripulació completa, fins i tot hi anaven dues monges i tots semblava com si encara estiguéssim mig histèrics i no paràvem de parlar entre nosaltres. M’havia estranyat que un noi abans hagués pujat a l’avió amb el cinturó ple de ploms per fer busseig. Després d’aquest ensurt anava sense.

Com a fet positiu cal dir que mentre visitàvem les illes sovint coincidíem amb persones que havien viatjat en aquell vol i ens saludàvem com si fóssim coneguts de tota la vida.

Qui ens va salvar? Suposo que els pilots de la TAP.

8- Un accident de telecadira

No donaré dades concretes, perquè l’objectiu és només explicar la situació que ens vàrem trobar. Va succeir que a la dècada dels anys noranta, una amiga i jo ens vàrem quedar penjades en un telecadira un dia sense sol i després que tanquessin la instal·lació.

Primer vàrem pensar que havia estat un tall de corrent, però no vàrem tardar a pensar que havia estat una parada definitiva perquè no es veia cap més persona a la instal·lació. Cridàvem “som al telecadira!” fins a quedar-nos afòniques, però des d’allà ningú ens podia sentir. Quan feia dues hores que érem allà dalt i mortes de fred vam veure que allò era la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet i amb les mans sota les aixelles blanques com la neu.

Feia estona que jo mirava la instal·lació, llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pal proveït d’unes escales. També  uns metres més avall hi havia una caseta de fusta que qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí on hi podia passar algun vehicle. També pensàvem que en tenir el cotxe al pàrquing s’adonarien que no havíem baixat, però no ens donàvem cap senyal de vida.

Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda a aquesta cadira, vaig a intentar baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

Amb els anoracs, cordons de les sabates, les corretges de les càmeres de fotografiar, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar enlaire la barra asseguradora de la cadira i posada dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra asseguradora al seu lloc vàrem observar que encara restava força distància fins al terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de dins la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que tenia, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat.

Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la terrabastada a terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan grans que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i d’acomiadament.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot que teníem el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (epd) durant la meva estada a l’hospital i que recordaré sempre.

A tall de conclusió

Primer de tot vull donar les gràcies a tothom que va estar al meu costat en moments crítics i també a la vida per si mateixa perquè m’ha permès relatar aquests fets, al contrari del qui s’hagi pogut trobar, com popularment es diu, que no va poder explicar-ho.

Mentre escrivia em venien al cap imatges de les innombrables persones que actualment estan patint i posant en perill la seva vida, alhora tenia la sensació que era una egocèntrica explicant les meves vicissituds de supervivència, potser perquè hem vist persones que s’han jugat la vida a una sola carta en situació de guerres, ferides, fam, assassinats, naufragis, catàstrofes, infeccions, explotacions humanes o malalties incurables. Lògicament, veient aquest drama humà, el que he explicat pot semblar una anècdota, però el sol fet de poder-ho explicar és el motiu de voler compartir l’experiència amb els lectors.