Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.