De joveneta anava a l’escola d’economia domèstica del carrer Sant Isidre amb la senyoreta Comerma i entre les companyes de l’escola hi havia les dues germanes Villar, que en realitat eren tres, però l’altra no venia a la nostra escola. Penso que era l’any 1958 quan el pare de les germanes Villar, entrenador del club d’atletisme de Terrassa, va tenir la iniciativa d’organitzar un club de atletisme femení, partint de l’avantatge que podia comptar amb tres de les seves tres filles. El pare Villar va encarregar-los que  temptegessin el terreny per veure quines companyes d’escola podrien integrar un eventual equip femení d’atletisme. M’ho van proposar, però els vaig dir que no, tot perquè que no m’agradava l’estètica d’aquell esport i encara menys el tipus de sabatilles  que portaven els corredors.[1] Van insistir dient que només es tractava d’anar a córrer una mica i fer gimnàstica sueca, res més.

Finalment hi vaig accedir i la sorpresa meva va ser la impactant entrada que vaig tenir al club. El primer dia vaig fer un salt de longitud de 3 metres i el senyor Villar va quedar parat, però encara ho va quedar més quan vaig fer un salt d’1,10 metres d’alçada. Hi va donar tanta importància que no s’acabava de creure que mai hagués fet atletisme. Ell desconeixia, però, que quan anava a la vinya amb el meu pare assajava bastantes destreses corporals enfilant-me pels arbres i saltant d’un a l’altre i també que quan jugàvem al carrer Infant Martí, nois i noies plegats corríem fins al carrer Arquímedes per veure qui arribava primer a la cruïlla. A conseqüència d’aquestes curses sempre portàvem els genolls plens de crostes. El problema era que, quan tornàvem a caure de genolls saltava la crosta anterior i llavors la sang  baixava a raig. I aquest era un ensurt molt gran perquè els  pares llavors reaccionaven dient-nos que no tornaríem a sortir al carrer fins que estiguessin les ferides curades, cosa que sempre era impossible.[2]

Però com a fet també insòlit  que em va succeir al club, va ser que mai més vaig tornar a  fer un salt d’alçada d’1,10 metres, la meva marca va quedar en 1,05 metres. Penso que  em vaig espantar en descobrir que era una mena de superdotada atlètica. Segons el senyor Villar, en salt de longitud sí que vaig millorar, fins a assolir un rècord personal de 3,50 metres, de cap importància ateses les marques femenines actuals.

Competició contra el club d’atletisme Linterna Roja de Barcelona

Un divendres al vespre van venir a casa les germanes Villar acompanyades d’un noi a  preguntar-me quin número de peu feia. “El 37 ‒els vaig dir‒. I per això heu vingut a veure’m?” Van respondre: “No. Hem vingut perquè diumenge hem de córrer els 100 metres llisos contra l’equip femení del Club Linterna Roja[3] aquí a Terrassa i hem de portar les sabatilles reglamentàries.” Vaig respondre: “Ah no! Això sí que no! No em posaré a córrer davant del públic i menys amb unes sabatilles de claus com aquestes.” Van fer els possibles per convèncer-me que d’altra manera, si no hi anava, l’equip no estaria complet i no es podria celebrar la competició.

Per acabar-ho d’adobar, també em van comunicar que hauríem de córrer contra la gasela blanca. Desconeixia qui era aquell personatge fins que em van dir que era una destacada atleta del club Linterna Roja i que per les seves excel·lents marques atlètiques, rebia el sobrenom de gasela blanca, perquè recordava l’atleta gasela negra americana.[4] Em sembla que em vaig posar pàl·lida només de pensar en aquella inesperada competició.

La nit abans no vaig dormir

La nit del dissabte al diumenge no vaig dormir tot pensant en la gasela blanca. Me la imaginava alta, cepada i amb les cames llarguíssimes. Tampoc em treia del cap el fet d’haver-me de posar les antiestètiques sabatilles de claus i haver de córrer davant del públic.

El diumenge en arribar al club, situat a l’avinguda Jacquard, el primer que vaig fer va ser anar al vestidor a saludar la gasela blanca. Me la van presentar i la sorpresa va ser que no sobrepassava la meva talla d’1,65 metres, érem si fa no fa. Tenia una complexió física de noia prima i les cames les tenia normals de llargues, no eren pas com les que  m’havia imaginat. Però el més curiós de tot va ser que en aquell moment vaig pensar que podia superar fàcilment aquella noia.

La cursa contra la ‘gasela’

Els dos equips vàrem sortir al camp i la grada lateral dreta era plena de públic. Ens fa agafar allò que en diuen pànic escènic i més essent la primera vegada que fèiem una exhibició esportiva.

Encara em durava aquell flaix que vaig tenir en pensar que seria tan ràpida com la gasela blanca, podríem dir que anava preparada psicològicament. Però, sí, sí, després de posar-nos en la clàssica posició de sortida i, en sentir el tret de sortida, aixeco el cap i el temps de reaccionar veig que la gasela blanca ja corria pel mig de la pista com una bala. Totes nosaltres vàrem activar una mena d’esprint mai vist fins aquell moment i tot amb l’objectiu d’atrapar la nostra ídol atlètica. Evidentment no va ser possible. Vàrem constatar que la gasela blanca no portava el sobrenom en va. Ens va deixar dos o tres segons enrere a totes nosaltres.[5]

El senyor Villar, amb cara de satisfacció i mig emocionat, ens va felicitar, perquè deia que havíem fet una marca de 13 segons i dècimes, temps mai aconseguit per un equip femení terrassenc d’un club de tercera categoria, lògic perquè érem el primer equip femení de la història de l’atletisme terrassenc.[6]

No vaig continuar

L’atletisme no era un esport que m’entusiasmés i amb les obligacions de la vida, treballar, estudiar, les contínues reunions per arreglar el món, viatjar a França i estar-m’hi una temporada i fer la carrera d’infermeria en qualitat d’interna a l’hospital Vall d’Hebron, no em permetien fer esport. Bé, sí, a l’escola fèiem gimnàstica i jugàvem a tennis.

Però alguna cosa va quedar  d’aquell temps,  perquè  sembla que era l’any 1978 que ens vàrem inscriure en una marató organitzada per l’Ajuntament de Terrassa que consistia a córrer 11 quilòmetres per alguns carrers perifèrics de la ciutat. Quan vaig arribar a la meta, al portal de Sant Roc, em van lliurar una medalla que, segons van dir, em corresponia per edat i sexe. Potser van participar a la cursa poques persones de característiques semblants. A les fotografies que adjuntem podem veure Rosa Val ‒porta el número de dorsal 3.021‒, una altra noia i jo, amb la samarreta de color groc.

És curiós perquè les persones que miraven la cursa ens animàvem dient-nos “venga, corred, corred, va, que vais muy bien de tiempo, que ya llegais, guapetonas”, “ànims, que ja sou a la meta, falta poc” i a més també ens aplaudien.

Després de la cursa i d’haver reflexionat, vaig decidir que no tornaria a fer una cosa com aquella, perquè vàrem arribar suades i esgotades a la meta, descobrint que havia anat a buscar el que no tenia, encara que l’experiència va valdre la pena i ara proporciona un punt de satisfacció recordar-la.

He intentat buscar la medalla de l’esmentada cursa, però no l’he trobat, i si bé no es tracta d’atletisme sí que he localitzat la medalla que em van donar per haver participat a la primera gimcana automobilista organitzada per Mutua de Seguros de Terrassa l’any 1968, que vam disputar diverses infermeres i auxiliars de clínica. Vaig participar-hi en qualitat de copilot d’un cotxe equipat d’elements esportius conduït pel germà d’una companya de feina, la infermera Carme Arché.

El dia del sopar del lliurament de premis, el meu company automobilístic no va  poder venir, per la qual cosa li vaig recollir personalment el trofeu, que consistia en una copa, lliurat per Simon Fiestas, cap de personal de Mutua de Terrassa.

Aquest article està pendent d’afegir-hi més dades a mesura que les anem recuperant, i animem que qualsevol persona que en pugui donar testimoni faci la seva aportació a: rmmasana@gmail.com

Darrerament  he rebut informació referent que la gasela blanca podria tractar-se d’Anna Maria Gibert,  que l’any 1963 amb el Linterna Roja i el 1964 amb el CD Universitari va fer el rècord dels 100 metres llisos, tot que el sobrenom podria ser que el rebessin altres esportistes que aconseguissin bones marques. Segons El Mundo Deportivo de 24 de gener de 1964 amb el títol de ‘Ranking femenino espanyol 1964’,  entre d’altres coses deia que les tres primeres marques dels 100 metres llisos les havien obtingut  Maria Elna Souto (12,6), Maria Emma Albertos (12,7) i Anna Maria Gibert (12,9).[7]

Darrerament dins d’un calaix de casa, he trobat una medalla de l’ajuntament de Terrassa i tot que no especifica si pertany a la cursa de atletisme, podria ser que fos aquesta la medalla rebuda en aquella ocasió. Vaig posar-me en contacte amb l’ajuntament però possiblement els hi és difícil d’esbrinar si és aquest el trofeu rebut. Adjunto la imatge.