Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
A finals del segle XV a Espanya es va crear el Tribunal del Real Medicato, organisme encarregat de regular els estudis sanitaris, gairebé seixanta anys més tard, el dia 9 de setembre de l’any 1857 sortí publicada la Ley de Bases coneguda també per la Llei Moyano on entre d’altres van ser creats els estudis de Practicant que coexistien amb els d’Infermeria i el de Matrona.
El dia 27 de juliol de l’any 1952 mitjançant un Decret van restar unificats els esmentats estudis de practicant, matrona i infermera sota una sola titulació anomenada Ajudant Tècnic Sanitari (ATS)
L’any 1977 un nou Decret datat el 23 de juliol establia que el estudis d’ATS podien passar a ser considerats Diplomats Universitaris en Infermera prèvia convalidació dels mateixos. L’equiparació era necessària degut que en aquell moment per accedir a la carrera d’infermeria es demanava posseir els estudis del batxillerat unificat polivalent (BUP) i també el curs d’orientació universitària (COU). A diferencia dels anteriors d’ATS que es podien cursar disposant de quart de batxiller i revàlida.
Durant aquest impàs de temps, els professionals de la infermeria que teniem anys d’experiència professional ens vàrem mobilitzar i també vàrem redactar les corresponents al·legacions al Ministerio de Educación y Ciencia i fer algunes manifestacions públiques per demanar que la convalidació dels estudis teòrics fos justa.
D’aquests esdeveniments en disposaven d’algunes imatges que ara les podem presentar, corresponent a un manifest i una marxa que les infermeres de Terrassa que en unió amb d’altres de barcelonines vàrem fer caminant des de l’hospital Clínic de Barcelona fins la delegació del Ministerio de Educación y Ciencia el día 25 de gener de l’any 1979.
Finalment una Ordre Ministerial del dia 15 de juliol de 1980, (BOE, 23-7-1980) publicava les bases que havien de regir el Pla de convalidació dels estudis d’ATS pels de Diplomat Universitari en Infermeria (DUI).
Va ser la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) la entitat responsable de desenvolupar els programes docents i dur a terme els exàmens, que especialment incloïen assignatures que en el seu moment no estaven presents al programa d’estudis d’ATS, però sí que algunes escoles d’infermeria les impartien sota el condicionant d’assignatures voluntàries com va ser l’escola de l’Hospital del Tòrax de Terrassa, pag. núm. 14 i 15.
El tema central de la Revista del Baix Empordà número 72 – Any XVIII del març del 2021 tractava sobre Temps de revoltes, hi vaig col·laborar aportant una breu crònica titulada Les Revolucions de colors, Aquestes revolucions són anomenades no violentes i van ser ideades pel politicòleg Gene Sharp que explica con dur a terme 198 accions pacifiques a fi d’enderrocar un règim polític d’algun país o territori i substituint-lo per un altre tipus de govern desitjat.
Sharp va desenvolupar un llistat amb 198 accions que es podien fer per distorsionar un govern sense fer ús d’armes, però a la practica s’ha vist que en ocasions són violentes. Alguns comentaristes de G.Sharp l’han apel·lat ‘el Maquievel de la no violència’, perquè el que si provoquen es dividir a la població.
Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.
Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.
Podem consultar el seu blog Anna Masana on hi trobaren diverses aquarel·les fetes a partir de l’any 2015.
11- anna – masana , gener-febrer 2024 , degut que el vídeo pel seu pes no el podia posar en aquesta pàgina, l’hem incorporat a You Tube en aquest enllaç https://youtu.be/0p4f3DoLN-8
Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.
En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.
En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.
Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.
Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.
L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.
Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.
Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.
En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”
La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.
En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?”Tenia tota la raó.
El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.
Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.
Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.
S’ha pogut localitzar la entrevista que vàrem fer-li al pare franciscà de la Bisbal, Francesc Costa Planagumà que va ser publicada al mitjà digital actualment inexistent Totbisbal el dia 4 de juliol de l’any 2017.