Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La infermera rural i el jove nazi

En la dècada dels anys noranta feia d’infermera adscrita al Departament de Sanitat a la província de Girona i, atesa la meva condició d’interina, vaig haver de residir en diverses viles de la demarcació. Era un dels inconvenients de no tenir plaça en propietat. Vam ser diverses les persones que, en aquesta mateixa situació laboral, vam haver de cobrir baixes per vacances, malaltia o per maternitat de les nostres col·legues. Ara, recordant aquest període en positiu, extraiem la conclusió que ens va permetre conèixer  moltes persones de diferents tarannàs i llocs geogràfics molt interessants.

Una proposta

Un dia, mentre exercia en un poble de la Garrotxa, va venir a la consulta un noi que durant un temps va necessitar l’administració  de  cures d’infermeria. Un dia va dir-me:

─M’he arreglat un estudi a la part de dalt de casa meva, en un lloc que no fèiem servir. És perfecte per llegir, escoltar musica i veure algun vídeo tranquil·lament.

─Quina sort ─li digué─, poder disposar d’un espai per fer-hi el que vulguis sense que ningú et molesti.

─Sí, és veritat, jo hi estic molt bé. Podries venir un dia a veure’l, t’agradarà.

─Doncs potser sí que vindré ─li vaig respondre.

─Si vols, vine aquest diumenge a la tarda.

─No sé si podré venir, perquè aquest cap de setmana ve a veure’m  una amiga.

─Digues-li que vingui, també ─va reaccionar.

El diumenge després de dinar amb la Maria del Carme (e.p.d) ens vam presentar, doncs, a casa del jove, que ja ens estava esperant.

 

L’estudi

L’estudi feia aproximadament uns vint metres quadrats, la decoració transmetia sobrietat i estava equipat amb una estanteria amb llibres, un tocadiscos, un televisor i un sofà. Entrava molta claror del dia i no s’hi sentia cap tipus de soroll.

Vàrem fer una repassada a les rengleres de llibres i revistes que estaven col·locades de manera perfectament ordenada. Ens va sorprendre que la seva biblioteca fos monotemàtica: tots els llibres estaven relacionats amb el moviment polític del nazisme.

El xicot ens diu: “Seieu, que us posaré un vídeo”. La trama del film o, més ben dit, del reportatge consistia en una mostra de fotografies i fotogrames de pel·lícules antigues en què es veia uns xicots ben plantats que anaven també molt ben pentinats i tot i que la pel·lícula era en blanc i negre, diria que eren els clàssics xicots rossos amb els ulls blaus. També vàrem veure marxes militars en què els nois cantaven cançons i lluïen la creu esvàstica al braçal i en estendards.

També ens va dir: “Espereu-vos, que escoltareu uns discos”. Eren de cançons patriòtiques que tenien una música especialment  enganxosa i de component patriòtic. La melodia era fàcil de retenir.

 

Va insistir que hi tornéssim

No trobàvem el moment de marxar de casa seva perquè comprovàvem que ell gaudia ensenyant-nos les imatges i fent-nos escoltar aquella música entre militar i wagneriana.

Quan ens vàrem acomiadar va insistir que tornéssim un altre dia. Recordo que la Maria del Carme quan érem al carrer em va retreure: “Rosa, un altre dia abans d’acceptar una invitació assabenta’t de què va el tema”.  M’hi vaig disculpar.

El noi estava a punt de finalitzar el tractament i mantenia l’esperança que un dia tornaríem a anar a casa seva, però tot i que no li volia ferir els sentiments, vaig comentar-li que aquella ideologia no m’agradava perquè havia estat nefasta per a la humanitat. És curiós, perquè ell no hi veia la maldat i a més esgrimia arguments favorables a aquell moviment tan equivocat i que va mobilitzar les masses. Feia la impressió que estava obcecat i que no admetia altra cosa que no estigués en concordança amb el seu contingut ideològic i emocional. L’actitud d’aquest noi em va fer pensar en el que ens havia explicat un professor de salut mental  de la Facultat de Medicina de Barcelona sobre els efectes de la hipnosi.

Aquell professor va explicar que s’havia fet un estudi a persones prèviament hipnotitzades que consistia a ordenar-los que fessin una acció concreta i força atípica. A un d’ells li van manar que sortís al carrer amb el paraigua obert perquè plovia, quan en realitat feia un sol radiant. Una vegada va haver sortit de l’estat hipnòtic, les persones que l’havien vist passejar-se amb el paraigua li van fer observar la seva conducta estranya, però ell i tots els altres que havien participat en estudis semblants van veure que intentaven buscar tots els arguments possibles per justificar el comportament propi. D’aquí que, davant d’un compromís adquirit, la persona, per no caure en la incoherència, poques vegades canvia d’opinió respecte del que va fer.

La nostra reflexió

Ens vàrem preguntar si aquella ideologia que, pensàvem, era de temps passats encara estigués vigent entre alguns joves o si es tractava només d’un fet puntual. No ho vàrem saber, però tot ens va fer pensar que possiblement havia de tenir seguidors, perquè és conegut que, perquè una ideologia es mantingui viva, cal que hi hagi un suport social que permeti als seus membres establir llaços afectius, emocionals i alhora de control.

La creu nazi amb els tres colors característics.
La creu nazi amb els tres colors característics.

Imatges

La creu nazi també rep el nom de creu gammada  perquè  cada un dels seus braços, desprès que se l’hagués  afegit un fragment  adquiria  una  forma semblant a la lletra grega gamma.

 Esta inspirada en  la imatge d’una creu de quatre braços d’igual longitud que posats girats formarien una X , però se li va afegir una fragment  a cada extrem dels braços  de manera que li dona la sensació que la creu pot tenir  un moviment rotatori en sentit d’esquerra a dreta com les agulles del rellotge.

Creu amb incorporació de fragments
Creu amb incorporació de fragments

Creu posada en forma de X
Lletra gamma minúscula i majúscula
Lletra gamma minúscula i majúscula

Una comunicació emocional a distància

 

Un estiu d’ara fa 44 anys i en ocasió de les vacances que tenia de l’escola d’infermeria de la Residència Sanitària Vall d’Hebron, on havia acabat d’estudiar el segon curs de la carrera d’Ajudant Tècnic Sanitari, vaig decidir anar a passar uns dies a Suïssa.

Vaig escollir visitar Suïssa per una meva companya de feina, la infermera Maria Lluïsa Garcia-Cascón. Havíem treballat plegades a la Mútua de Terrassa, ella a l’equip quirúrgic del doctor Claveria i jo al servei de radiodiagnòstic, fet que sovint feia que coincidíssim durant diverses intervencions. La Maria Lluïsa va decidir anar a treballar a un hospital cantonal de Ginebra i abans de marxar em va donar l’adreça i em digué que l’anés a veure.

Un dia em vaig presentar a casa seva i li vaig dir: “Si trobo feina em quedo fins que hagi de tornar a l’escola; si no m’estaré aquí una setmana.” M’aconsellà que anés a la universitat perquè allà hi havia ofertes de treball. Va ser efectiu perquè poc després ja treballava al Centre Hospitalaire de Genolier, un hospital acabat d’obrir i situat a uns trenta quilòmetres de Ginebra. Algun dia escriure les experiències viscudes en aquest hospital.

A Taizé una colla tocant la guitarra ( Imatge Rosa M. Masana)
A Taizé una colla tocant la guitarra ( Imatge Rosa M. Masana)

 

El centre ecumènic de Taizé

Va coincidir que quan finalitzava la meva estada al hospital i decidia tornar a casa, la M. Lluïsa i una seva amiga havien acordat d’anar a passar uns dies de recolliment espiritual a Taizé, (1) on l’any següent s’havia de celebrar el Concili dels Joves. Em van suggerir que hi anés. No vaig dir que no perquè coneixia aquest tipus d’ambient ja que de més jove havia fet una estada a la casa d’exercicis espirituals de Sant Cugat del Vallès.

Em va aconsellar que deixés la maleta a casa seva i que només agafés allò més imprescindible i que ella em deixaria un sac de dormir. Totes tres amb el cotxe de la M. Lluïsa emprenem el viatge envers la Borgonya -França-.

Les dependències de Taizé eren bastant austeres, clarament idònies per no distreure’t en altres coses que no fos la mirada interior. Es feien sessions dedicades a l’oració, assistíem a missa, cantàvem i tocàvem la guitarra, s’organitzaven debats sobre aspectes considerats d’interès per la nostra edat  i també teníem temps per escriure alguna carta o postal a la família i amics. Recordo que creaven una filera de persones amb un plat a la mà on ens posaven el dinar o el sopar que després ens menjàvem a l’aire lliure.

Taizé ( Imatge Rosa M. Masana)
Taizé ( Imatge Rosa M. Masana)

De cop decideixo anar-me’n

Quan feia dos dies que estava al centre, tot que m’hi sentia bé, vaig dir a les meves companyes:

—Me’n vaig.

—On vas, Rosa?

—A Terrassa.

—Estàs de broma, oi? —comenta la M. Lluïsa.

—No, no. Ho dic seriosament.

Quan van veure que estava convençuda del que volia fer, em diuen:

—A veure, a veure, reflexionem. Per què te’n vols anar?

—No ho sé, mireu noies, no ho sé.

—Com que no ho saps, alguna cosa et deu passar. Hem fet res que et molestés?

—No, res d’això, però si sou totes dues molt amables i divertides.

—Doncs no ho entenem, em pensava que eres una mica més normal —em diu la M. Lluïsa—. Dius que te’n vas, però recorda que tens la maleta a casa meva a Ginebra.

—Sí, ja ho sé. L’aniré a buscar.

—Però la clau no te la puc donar. La portera en té una, però dubto que et vulgui obrir l’apartament sense que et conegui.

—Ho intentaré, li explicaré totes les característiques de la maleta. No entraré al pis; li diré que la tregui ella.

—Tu mateixa, però em sembla molt que faràs el viatge en va. Mira que ets rampelluda, eh!

—No us ho agafeu malament, no em passa res amb vosaltres.

—Això ens vols fer creure.

Les tres amigues a Taizé
Les tres amigues a Taizé
Escrivint  postals, dreta Rosa M. Masana
Escrivint postals, dreta Rosa M. Masana

A l’apartament de Ginebra

Després de fer diverses combinacions de transport, arribo al pis de la M. Lluïsa i per sort la portera era una dona encantadora. Amb el meu francès acatalanat i amb l’ajut de totes les meves capacitats persuasives li faig unes extenses explicacions d’allà on érem i li comunico havia d’anar de seguida a Barcelona, no li podia dir que el motiu d’anar-me’n el desconeixia. Va treure la maleta del pis i li’n vaig donar moltíssimes gràcies.

 

Per fi arribo a Terrassa

No sé com ho vaig fer, però vaig estar viatjant diverses hores i sense dormir. Cap al migdia del dia següent arribo a casa meva, que en aquells moments  vivíem a les Fonts de Terrassa en un habitatge de la fàbrica Veyga. Amb la primera persona que vaig parlar va ser amb l’Antonio, el cuiner de l’empresa i amic nostre, i ràpidament en diu:

Rosa, has venido por lo de tu madre, verdad?

—¿Mi madre? ¿Qué le sucede?

—Pensaba que lo sabías. Está ingresada en el hospital y anteayer estuvo a punto de irse de este mundo.

A baix la Vespa que es va engegar al primer cop de pedal
A baix la Vespa que es va engegar al primer cop de pedal

Vaig estar de sort, perquè amb un cop de pedal, se’m va engegar la Vespa a la primera tot i els dies que feia que havia estava parada. En un moment vaig ser a l’hospital i quan ens veiérem la meva mare i jo ens vàrem abraçar i al temps ella mig plorant d’alegria em deia:

—Filla meva! Sort que ets aquí! Em pensava que no et podria veure mai més. M’ofegava, no podria respirar i sentia que em moria. Just va anar. He pensat tant en tu…

—Mare però aquí a l’hospital estava ben atesa.

—Tot el que vulguis, filla meva, però el cas és que això que et dic em va passar aquí i no les tenia totes.

 

Les infermeres expliquen els fets

Van venir a la habitació dues infermeres i una auxiliar d’infermeria —les coneixia a totes perquè havíem treballat plegades— i em van explicar que a la meva mare l’havien hagut d’ingressar a causa d’una infecció respiratòria. Va succeir que algun medicament li va produir una reacció al·lèrgica aguda que li va ocasionar un edema d’epiglotis. (2)

—Sort —van comentar—, que li vàrem poder donar la medicació d’urgència molt ràpidament i la reacció no va anar a més i poc després es va restablir la respiració. Encara sort que has vingut, perquè la teva mare només deia: «Almenys hi hagués la Rosa aquí! Si hi hagués la Rosa!» Tot i que nosaltres fèiem el que podíem perquè estigués bé.

—Sí, ja m’ho penso, perquè sé que sou molt bones infermeres, gràcies per tot.

El meu rampell va quedar justificat

A partir de conèixer els fets, la meva inexplicable conducta va prendre sentit i em vaig sentir d’alguna manera alleugerida moralment, perquè vaig ser conscient en tot moment que deixar plantades les meves companyes d’aquella manera sense cap causa de pes havia estat una acció desencertada.

Penso que possiblement la meva mare mentre es trobava en una situació límit entre aquest món i l’altre, i coincidia  que jo també estava pensant en coses de la terra però també pensava en com transcendir-les d’alguna manera. Sigui com sigui, penso que pel que fos es va generar una insòlita comunicació emocional entre la meva mare i jo, tot i que no érem conscients que aquest estrany fenomen pogués estar succeint.

Notes

[1] L’any 1940 Roger Schutz va voler fundar una germandat ecumènica adreçada als joves i va escollir uns terrenys mig abandonats de la petita ciutat de Taizé a la Saône-et-Loire (Borgonya, França).

(2) L’epiglotis és una estructura anatòmica que tenim al coll, acompleix la  funció de tapar l’orifici d’entrada a  la tràquea en el moment d’empassar-nos els aliments i evitar que aquests puguin passar a l’aparell respiratori en lloc del digestiu. Si  per algun motiu s’inflama, pot  tapar l’entrada d’aire als pulmons.

La infermera rural i el fantasma Jordi

 

Un dia que buscava una fotografia d’anys enrere, vaig trobar-ne un parell que em van evocar una vivència bastant singular que ara explicaré.

Era l’any 1988 quan des del Col·legi d’Infermeria de Girona em van demanar si volia fer la substitució del practicant senyor Moisès Ramírez, infermer o ajudant tècnic sanitari (ATS), que exercia a la Bisbal d’Empordà en el que era l’Assistència Pública Domiciliària (APD). Vaig acceptar la proposta i una amistat em va proposar que podia estar-me en un habitatge que tenien com a segona residència a Cruïlles, prop de la Bisbal.

Amb el mapa a les mans vaig arribar a Cruïlles seguint la via més curta des de Terrassa. Era ja de nit quan vaig arribar al poble, aparco el cotxe a la plaça principal i no vaig veure ningú fins que em vaig presentar a la fusteria on m’havien dit que anés perquè m’acompanyessin allà on havia d’allotjar-me. La senyora ja m’estava esperant i em va dir: “Anem, t’acompanyo a la casa”.

 

Sense llum

Caminem uns metres i s’atura davant d’una porta gran que va obrir amb una clau també de grans dimensions. Prem l’interruptor per obrir el llum i exclama: “Ara sí que l’hem feta bona! No hi ha llum! Segurament que han caigut els ploms. Espera, que vaig a casa a buscar una espelma”.

Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)
Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)

En tornar i encendre l’espelma va poder confirmar el diagnòstic inicial: havien saltat els ploms. “El problema és que precisament avui el meu marit no tornarà a casa fins molt tard i jo no sé com arreglar-ho”, va comentar.

A poc a poc pugem escales amunt fins a arribar a un recinte espaiós que vam creuar amb la flama de l’espelma fins que vaig deduir que estàvem a la cuina menjador. Tot seguit, em porta a una altra cambra també gran que era on havia de dormir aquella nit. De la resta de la casa em va dir: “Ja la veuràs demà de dia”.

No sabia on era

La vaig acompanyar a baix, vaig tancar la porta per dins i, espelma en mà, vaig anar a l’habitació. No havia sopat i tenia gana; a més, m’havia oblidat de preguntar-li on era el lavabo, però a part d’aquests inconvenients el que més m’inquietava era el desconcert que sentia, estava submergida en la incertesa més absoluta provocada per la desubicació perquè no sabia on era; desconeixia tant el que hi havia fora de la casa com a dins. Només sabia que era molt gran perquè disposava de dotze llits.

El silenci era absolut, només sentia de tant en tant la remor d’alguna au nocturna que incrementava la sensació d’estar en un indret poc poblat. No sabia què fer: si dormir vestida o posar-me la camisa. Vaig optar per desvestir-me, però no agafava el son de cap manera fins que al final em vaig adormir. De bon matí, tan bon punt va començar a clarejar, em vaig aixecar i vaig sortir al carrer per investigar el terreny i vaig descobrir que una paret de la casa donava a la plaça de l’església. Torno a casa, faig un recorregut per les dependències de la caseria i sense perdre més temps em vaig dirigir al consultori.

Més tard, vaig parlar per telèfon amb els propietaris per dir-los que estava instal·lada.

─Rosa, sí que ho sentim. Quina mala sort trobar-te sense llum, i doncs, què vas fer? ─em van dir.

─Res. Mira, em vaig ficar al llit respirant fondo.

L’aventura els va fer riure i tot seguit em diuen:

─Has vist el fantasma Jordi?

─No. De quin fantasma parleu?

─Sí, del d’en Jordi. En aquesta casa hi viu un fantasma que es diu Jordi.

El que em faltava per saber! Si aquell casalot per ell mateix ja imposava, a sobre hi vivia un fantasma, que d’espai en tenia de sobres.

Construeixo un fantasma

A la planta baixa de la casa hi havia un recinte molt gran que possiblement havia sigut l’estable o un lloc per tenir-hi animals. En aquell moment l’espai estava arranjat de manera que feia la funció de sala d’estar, equipat amb diversos sellons de vímet.

Vaig posar uns quants d’aquests sellons l’un sobre l’altre i els vaig tapar amb un llençol blanc i en un cartró a l’extrem d’un pal que sostenia hi vaig escriure: “Soc en Jordi”. Vaig fer-li una fotografia i vaig enviar-la per correu postal a la família de la casa. Encara ara riuen d’aquell acudit que, com han explicat diverses vegades, havien trobat tan graciós.

El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)
El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)

La meva reacció

Mentre escric aquesta experiència i recordo algunes de les coses que em van dir llavors les meves amistats ─“jo no m’hi quedo pas”, “jo me’n vaig escopetejada”, “no sé on hauria anat, però hauria sortit d’allà de seguida”, “ni pensar-ho, de quedar-me en un lloc com aquell”─ és lògic preguntar-se com va ser que jo m’hi quedés, tot sobreposant-me a aquella insòlita vivència.

Curiosament la resposta l’he trobat en la representació dels Pastorets. Quan tenia cinc, sis i més anys, per Nadal anava a veure els Pastorets i després sovint jugava a imitar en Bato i en Borrego, dos dels personatges que més em feien riure. Una vegada, en plena pantomima d’en Borrego, que bevia més del compte, vaig acabar rodolant escales avall del pati de casa.

Fins aquí tot normal, coses de criatures; el que potser no va ser tan normal és que un dia que estava morta de por dins del llit perquè em venia al cap el dimoni dels Pastorets, no se’m va acudir res més que parlar amb ell. Li vaig dir “dimoni, vine’m a veure”, però el dimoni no apareixia. I jo que hi tornava: “Dimoni, vine, que et vull preguntar per què ets tan dolent”. Res, ni rastre d’ell ni d’olor de sofre.

Finalment vaig optar per dir-li que li donaria una fària de les que el meu germà Marià, amb qui ens portàvem divuit anys, tenia al menjador de casa en una capsa sempre a punt per fumar. És també curiós que essent tan petita ja utilitzés el mètode de la contraprestació: jo volia que el dimoni m’expliqués d’on li venia la maldat, perquè no ho entenia, i a canvi jo li donaria un cigar.

Però no hi va haver manera que es presentés aquell personatge que tenia banyes i cua i anava vestit de negre i vermell, ni tan sols em va donar cap explicació, per la qual cosa vaig arribar a la conclusió que el dimoni o bé no existia o bé era un gran covard, incapaç de donar la cara.

De fet, per resoldre aquells dubtes existencials em van servir les paraules del meu pare, que diverses vegades m’havia dit: “La por se la fa un mateix”. Vaig fer algunes pràctiques en aquesta línia que ara seria llarg d’explicar, però diria que aquell aprenentatge possiblement va ser el que em va ajudar a superar aquella insòlita situació una vegada ja era adulta.

Podem observar a la fotografia que al costat hi tinc un ram de flors. Doncs bé, no recordo si eren només per decorar la casa o per oferir una contraprestació al suposat fantasma, tot i que sabia que no existia, o potser sí, sobretot si un mateix el creava en la seva ment, com deia el meu pare.

 

Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)
Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)

Quina pena, el sofriment dels animals i per diversió

Contínuament em de patir per diverses  de les circumstàncies  que succeeixen a la societat  i moltes d’elles   generades per nosaltres,  essers humans.  Una de les  diverses és la tortura  que se’ls aplica als toros, on només a Espanya cada any en moren 70.000  sota  aquest efecte.  Poden consultar dades  relacionades en aquest fet  a Gatoflauta

Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa  i a una distancia  de  dos metres
Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa i a una distancia de dos metres

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Nivell i metro

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Poesies

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

*

     Dibuixos

Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 Documents

Llibres
Llibres

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

 

Carnet de Emília Hortal
Carnet de Emília Hortal

 

 

 

 

Llibres d’anatomia, 1940

Tenia guardats tres llibres d’anatomia de l’autor H. Rouvière. París 1940 que eren propietat del doctor Cosme Rofes i Cabre, llibres que fa temps m’havien sigut obsequiats per Carles Rofes,  net de l’esmentat  doctor perquè considerava que essent infermera em podien ser d’utilitat.   Degut que actualment no els consultava com abans, vaig pensar que seria  més  beneficiós  cedir-los a la biblioteca de la Facultat de Medicina i d’Infermeria de Girona, en especial perquè tenen una secció dedica a la preservació de llibres antics  que  posen a disposició dels investigadors i estudiants  que els vulguin consultar.  Amb data 24 d’abril de 2018 vaig rebre una carta d’agraïment.

Anatomia de H. Rouvière, París 1940
Anatomia de H. Rouvière, París 1940

 

Certificat
Certificat
Ruovière 1940
Ruovière 1940