Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

L´ablació genital femenina

Rosa M. Masana Ribas.

Article publicat a la revista Pols a Pols núm. 25, any IX, juny 2001.Col·legi Oficial de Diplomats en Infermeria de Girona. (actualment amb algunes correccions). De segur,  que desprès d´haver transcorregut 14 anys des de la seva publicació, seria necessari fer una actualització del tema.

La paraula ablació és més pròpia d’actes quirúrgics realitzats amb l’ànim de fer un bé a la persona, per aquest mo­tiu la majoria d’articles consultats parlen de mutilació en referir-se a la pràctica de la clitoridectomia i de la infibulació, o sigui la extirpació dels òrgans sexuals externs femenins. Per aquest motiu emprarem el qualificatiu mutilació que transmet amb més contundència l’impacte que experimenta una cultura com la nostra, quan ens assabentem que al món hi ha 200.000.000 de dones infibulades.
Presentaré per el nostra coneixement una breu descripció de les diverses tècniques que s´ apliquen a la actualitat, que poden servir també obrir un debat sobre el tema. Darrerament el servei sanitari on treballo d´infermera, una família centreafricana ens va preguntar que havien de fer perquè la seva filla de sis anys se li practiques la ablació. Evidentment li vàrem respondre amb una negativa, però aquesta evidència en va alertar.

Tipus de mutilacions.

D’acord amb l’estructura orgànica extirpada, l´Organització Mundial de la Salut (OMS), reco­neix quatre formes de mutila­cions.
Tipus I, consisteix en la remoció de la caputxa i punta del clítoris. És la menys agressiva però també la menys emprada.
Tipus II. Implica l’escissió completa del clítoris i l´aplicació de substàncies adhesives tipus clara d’ou i herbes per afavorir la cicatrització i prevenir l’he­morràgia.
Tipus III. Aquesta pràctica és de component més mutilant que consisteix en l’extirpació del clí­toris i llavis menors.
Tipus IV. També anomenada circumcisió faraònica o infibulació. Aquí la mutilació d’estructures genitals és màxima , perquè a més extirpar els òrgans abans esmen­tats, tallen també la part interna dels llavis majors. Es preservant petites parts de teixit que desprès es suturen, deixant només un orifici d’un centímetre aproximadament per a la sortida d’orina i de sang menstrual. (Es­quema núm. 2).

Dibuix (r. m.)
Dibuix (r. m.)

Complicacions derivades d´aquesta pràctica

Immediates
- Hemorràgia. Aquesta zona genital està molt vascularitzada , la irriguen per l’artèria pudenta interna amb les seves ramificacions, la vulva vaginal, la uretral, la perineal i les clitorídies dorsal i profunda.
En ocasions, segons s´ha vist documentat, la dona que procedeix a la mutilació és d’edat avançada i es diu que sovint te poc camp de visió, fet que pot incrementar el risc de complicacions hemorràgiques. Es considera que un percentatge de nenes moren perquè els pares espe­ren massa temps perquè pari la hemorràgia.
- Xoc dolorós. Es considera que el temps que es tarda en realitzar les exèresis de les estructures genitals i sense anestèsia , dura entre 15 a 20 minuts i, la zona a més de vascularitzada esta molt innervada per nervis especialment sensitius, motiu pel que en ocasions la nena pot entrar en xoc a causa del dolor.
- Xoc psicològic. Segons ens explica W. Dirie en el seu llibre ‘Flor del desier­to’, (3) després d´haver-li practicat l’ablació li van embolicar les cames juntes perquè no sagnés i la varen deixar 40 dies en una cabana apartada de la casa paterna.
- Disúria. Mentre les ferides resten obertes, l’acte d’orinar es dolorós: ‘crema’, segons expliquen algunes dones mutila­des. Per aquest motiu s’aguanten tant com poden de buidar la bufeta de la orina.
Hores i dies posteriors
Una vegada superat el primer risc de xoc dolorós i hemorràgic, poden aparèi­xer complicacions de tipus infecciós com:
Infeccions locals o sistèmiques. Per exemple el tètanus, perquè sovint hem ‘vist fotografies de nenes mutilades as­segudes directament a terra sense cap tipus de protecció. (9)
SIDA i/o hepatitis B. Com a pràctica habitual s’utilitzen els mateixos instruments sense esterilitzar, per a les diverses nenes. Hi ha algun país on aquesta pràctica de la mutilació ha estat assumida per la sanitat privada o l´ estatal, fet que ha evitat les morts per complicacions a curt termini, però a la vegada impulsa i tolera que es segueixi esguerrant a les dones.
A més llarg termini
Segons un estudi fet per la infermera Margaret Brady, la dona mutilada pot tenir, al llarg de la seva vida, un ventall de complicacions físiques com:
• Amenorrea. En el supòsit que a una dona se li hagi fet una infibulació deixant només un petit orifici per la sortida de la orina i sang menstrual, és molt probable que tingui regles doloroses amb retenció parcial de fluids i possibles infeccions.
• Dificultat d’orinar. La dona infibulada, ha d’orinar gota a gota, i per tant necessita més temps que pot ser fins a uns 15 minuts, fet que potencia que la dona eviti beure líquids i, a més si per algun motiu de salut se li ha de practicar un sondatge vesical, la infermera haurà de fer un treball molt laboriós per descobrir el conducte urinari.
• Dificultat d’exploració de la pelvis. Els exàmens ginecològics són dolorosos fins i tot emprant un espèculum pediàtric o exploració manual.
• Disparèunia. Dolors durant les relacions sexuals, fet que condiciona que la dona intenti evitar-les.
• Durant el part. Les zones genitals seccionades, presenten cicatrius queloides i freqüentment quists dèrmics que ocasionen la pèrdua de l’elasticitat natural necessària per a una correcta dilatació dels teixits en moment del part. Aquest factor pot comportar una dificultat afegida al part.
• Durant el postpart. Si la partera no se l’ha posat una sonda uretral, és necessari portar un control exhaustiu sobre la ingesta de líquids i la diüresi, perquè una bufeta plena pot desplaçar cap amunt i a un costat la matriu, retardant les contraccions uterines i l’efecte hemostàtic. L’expulsió dels loquis i coàguls pot ser més dificultosa i es pot incrementar el percentatge d’infeccions postpart.

Països on es practica

Segons un estudi que el Moviment pels Drets de les Minories ha realitzat sobre la mu­tilació genital femenina, coneixem el grau d’ aplicació que aquesta pràctica té en alguns dels països africans. (6)
Observant el mapa que adjuntem i els percentatges, observem en algunes na­cions sud-africanes la mutilació és poc freqüent, però a Somàlia i a Djibouti, -si no ha va­riat la tendència des de la publicació del treball esmentat-, la mutilació s’aplica al 100 % de les nenes.
En el nostre àmbit de viles gironines predominen els natius gambians amb un costum tradicional del 60 % de ne­nes operades al seu país. És conegut que en ocasions s’ha aprofitat un viatge de vacances per sotmetre a les nenes a la ablació.
El ministre de sanitat de Egipte l’any 1956 va decretar que aquesta practica fos realitzada per metges i llevadores, aquestes darreres anomenades ‘Dava’, en llen­guatge natiu. Tot hi la polèmica sobre aquest tema un decret del 29/10/1994, potser amb algunes modificacions, es continuava regulant que la mutilació havia de ser medicalitzada.
A Somàlia la tècnica la realitza per una dona gran del poble anomenada ‘Gedda’, a Nigèria per barbers i a Mali i Senegal per dones de la casta dels ferrers.
Penso que és interessant conèixer aquesta realitat, perquè com a pro­fessionals de la salut, podem lliurar con­sells i persuadir els pares, en el supòsit d’assabentar-nos, que es desdiguin de realitzar aquesta pràctica a la seva fi­lia. Com hem vist les complicacions són múltiples.
Darrerament se’ns ha informat que exis­teixen a dues viles gironines experts en clitoridectomies. Desconec si practi­quen també la infibulació; si és així, la realitat pot superar la narrativa.

Percentatges de nenes in­tervingudes segons països

Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)
Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)

100% (1) Somàlia, (2) Djibouti i (3) Etiòpia.
90 % (4) Eritrea, Mali (5) Sudan i ( 6) Sierra Leone.
70% (7) Burkina Faso, (fa poc que ha deixa de practicar-se), (8) Gàmbia.
60% (9) Costa d’Ivori, (10) Kenya (11) Senegal i (12) Egipte .
50% (13) Guinea ,(14) Guinea Bissau i (15) Nigèria.
25% (16) Mauritània, (17) República Centrafricana, ( 18 ) Níger, (19) Txad ,(20 % 20 Benín
20% (20) Benín i (21) Togo.
10% (22) Tanzània i (23) Uganda.
>5% (24) Zaire.
Àfrica Sub-sahariana i països industrialitzats el percentatge es desconegut.

Edat, l’edat és variable segons la zona. En alguns llocs va des d’alguns dies de vida fins als 7 anys o bé durant l´ adolescència com a ritus d’iniciació. Això ens fa veure l’arrelament cultural que porta implícit aquest costum que no entenem.
En alguns llocs es practica abans del matrimoni i les mares potencien que la filla sigui mutilada perquè així consideren que és més casadora, d’altra manera el futur marit la pot repudiar per no ser prou pura o per tenir, al seu entendre, un òrgan semblant al seu i que fins i tot, pensen, pot créixer. Aquesta idea, però, se l’apliquen a ells mateixos en considerar que la pell del prepuci forma part de reminiscència femenines i per aquest fet es practi­quen també la circumcisió.
Alguns estudiosos esmenten que cada vegada més s’imposa l’ablació a nenes de poca edat, perquè es dóna el cas que algunes, en saber que seran mutilades, marxen de casa.

Valoració.

Aquesta pràctica la con­sidero evidentment una mutilació i una agressió als drets de la persona, en a­quest cas de la dona. Les agressions van sovint dirigides al sexe femení, te­nim per exemple les dones girafa, a qui, si mai retiren els cercles del coll, poden morir desnucades, o bé algunes japone­ses a les quals emboliquen els peus perquè no creixin, per d’aquesta ma­nera aconseguir un caminar peculiar, atractiu per als homes. Sobre aquest punt he de dir també que la dona infibu­lada adquireix, segons diuen, un cami­nar determinat que l’home detecta i que la fa més desitjable físicament.
Per equiparar cultures hi ha qui ha vol­gut ressaltar el fet que la dona europea i americana es calça amb sabates de taló alt, malgrat que això sigui desfavorable per a la mecànica corporal, prevalent per sobre d’això aconseguir una estèti­ca exclusivament femenina. (8)
També s’ha parlat del cinturó de caste­dat emprat a l’Edat Mitjana durant els llargs viatges del marit, com a un model repressor de la cultura occidental. Però, al marge d’aquests punts de vista, el cert és que cada vegada més la pobla­ció en general veu aquesta pràctica com un fet no acceptable. L’enunciat d’un article titulat ‘Renunciar a las prác­ticas nocivas, no a la cultura’ (9), em­marcat dins una reflexió juvenil, que ens indi­ca, al meu entendre, la direcció del debat.
Nosaltres, com a professionals d’infer­meria, coneixedors de molts aspectes del ser humà, sanitaris o no, penso que podem fer una bona tasca en persuadir respectuosament de l’abandó d’aques­ta pràctica mutilant als pares decidits a dur-la a terme.
Organismes com l’OMS, la UNESCO i UNICEF han manifestat el seu desa­cord, però les qui podran aconseguir realment un canvi de mentalitat seran les mateixes dones infibulades que no volen que les seves filles passin per on van passar elles.
El dia 18 de novembre del 2000, el canal 2 de TV va emetre un reportatge sobre el tema on apareixia un grup de dones i també homes anomenat Gamcotrap, que treballa des de la seva pròpia cultura, per eradicar aquest costum tant perjudicial per a la salut de les nenes i dones.

Bibliografia consultada

(1) Casi nada Índice núm. 6 (1996) Armputaciones. http://usuarios.iponet.es? jberrnejo?06mputa.htm.
(2) DIANA RESNICOFF. Horrores que ún persisten. http:www.geocities.com /HotSprings/Villal3800/bibliohorrores.htm.
(3) WARIS DIRIE. (L’any 1997 l’ONU la anomenà ambaixadora especial per a campanya contra la mutilació). Flor del desierto. Círculo de lectores, 1992
(4) KlM MANRESA. El día que Kadi perdió parte de su vida. Edit. Blume i col·lecció de fotografies del mateix autor exposades al Museu de Terol. Foto Press 99, març del 2000.
(5) MARGARET BRADY, RN, FNPC, MSN. Mutilación de los genítales. Revista Nursing 99, Febrero
(6) Informe Fran P. Hosken del dossi Mutilació genital femenina: propostes per al canvi ,Moviment pels Drets de les Minories (MRG). Seu central Regne Unit, 5a publicació revisada el 1994.
(7) Acción Mujeres 8.1 Marzo 1995. Igualdad a Egipto: Esfuerzos gobernamentales para medicalizar la mutilación genital femenina (MGF). http://www.equalitynow.org/actionsp81.html.
(8) MERCEDES MASDEU PUCHE. Ablación del clítoris. http://abedul.pntic.mec.es/colaborativos/mujer/bz299.htm.
(9) Reflexión Juvenil. Passsages Newsletter/Spanish. Renunciar a las prácticas nocivas, no a la cultura. file://C:/Mis documentos/temes diferents/ Ablació.htrr
 
En el moment de adjuntar aquesta article a la web, febrer del 2015, he  considerat adient incloure una cita bibliografia  per  la excel·lent informació  que ens aporta . Treball realitzat  per tres llevadores del Parc Taulí de Sabadell -Barcelona-
Maritxell Casajoana , Elisabeth Caravaca i Mª Isabel Madrigal. Una visión global de la mutilación genital femenina. Revista Matronas, any  2012. Biblioteca de la Universitat d´Infermeria de Girona.
 
També podem consultar la Viquipedia  amb el títol Clitoridectomia on ens dona  dades recollides per UNICEF el novembre de 2014  referent als  28 paisos africans que es practica l’ablació a les nenes de cero a  14 anys.
 

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.
(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.
(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.
(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

Francesca Llonch Badiella, llevadora terrassenca

Pionera en  la aplicació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic o part sense dolor

Biografia de terrassenques del segle XX
Biografia de terrassenques del segle XX

 

Aquest article va ser publicat al llibre que presentem  al marge titulat : Elles, terrassenques del segle XX, de la Col·lecció  I + D dona, editat per l Ajuntament de Terrassa i  coordinat  per la Regidoria de Promoció de la Dona. Textos: Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Imprès per T. Sotos, S.L., any 2000. Citem les autores de la biografia i a  les 19 terrassaenques  que es van destacar  per les seves activitats.

Lourdes Plans i Campderrós, presenta la biografia de  Rosa Baqués, Antolina Boada, Maria Coll, Francisca Cruz, Camen Gómez, Maria Plans, Conxa Puig, Rosa Puig, Francisca Redondo, Consòl Torres i Maria Plans

 Mercè Grau i Lluch,  de Teresa Casals, Montserrat Malgosa, Maria Puig i Lourdes Serra.

Laura Costa i Mateo, Mercè Soler i Campins,  de  Maria Dolors Duocastella, Anna Murià i  Marta Pesarrodona

Rosa M. Massana i Ribas, Francesca Llonch.

Presentem en aquestes pàgines el text compler biogràfic de la llevadora Francesca Llonch, també consultable en llengua castellana al bloc digitalitzat  Enfermeria avanza  incorporat  a xarxa el dia 12-6-2011.

 

Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)
Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)

 

La Francesca(1) va néixer a les deu del matí del dia 14 de juliol de l’any 1906 a Terrassa gràcies a l’esforç que feia la seva mare i als treballs professionals de la llevadora senyora Gertrudis Llopart Ubach. Els seus pares, en Jaume Llonch de 45 anys, i l’Anna Badiella, de 42 anys, vivien al carrer Mas Adei, número 28, i amb l’arribada de la Francesca van incrementar la família a un total de quatre fills.

La senyora Anna no va tenir un part gaire fàcil, la qual cosa va ocasionar que el nadó arribés a aquest món amb algunes dificultats; la seva família explica que per reanimar-la li van donar una mica de vi ranci. Qui sap si aquesta arribada peculiar de regust ranci la va impregnar perquè en un futur es dediqués a treballar envers aconseguir que l’acte del part fos una experiència gratificant.

Els estudis de la seva infantesa i adolescència

Aquest és un apartat difícil de completar a causa de la manca de testimonis verbals i escrits. Si més no, però, per haver-ho explicat ella mateixa, sabem que va realitzar els estudis primaris a l’Escola Nacional dirigida per la senyora Teresa Sanz i posteriorment va continuar estudiant a l’Escola Municipal de Cultura Femenina. Als 13 anys es va sentir atreta per la música i es va matricular a les assignatures de solfeig i piano a l’Escola Municipal de música de Terrassa. Gràcies a la seva constància diària d’estudi, als 23 anys va obtenir la titulació d’ambdues especialitats, cosa que ens fa suposar que es recreava tocant melodies i possiblement també li van ser útils com a ritme respiratori per a la relaxació durant les classes a les embarassades.

Durant la República va assistir a classes de català al Liceu Dalmau situat al carrer Sant Antoni; allà també va seguir algunes lliçons d’esperanto, llengua que en aquell moment semblava que havia d’arrelar a les societats, però l’anglès va passar a la davantera.

Gràcies a la seva facilitat pels estudis, l’any 1934 obté la inscripció al Cens de Professors de Català de la Generalitat de Catalunya, fet que li va permetre fer classes de català i substituir durant la guerra, en aquesta assignatura, el professor senyor Delfí Dalmau Janer. També va impartir classes a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis.

Motivada per la infermeria

No sabem si a més de fer classes de català i de música se sentia atreta per temes sanitaris i col·laborava en activitats d’atenció a malalts. No és, però, fins a l’any 1937, als 28 anys, que ens consta que s’ha examinat d’un curs d’infermeria organitzat per la Comissió de Sanitat del Consell Municipal de Terrassa. El país estava en plena Guerra Civil i als hospitals de sang no hi paraven d’arribar ferits; era lògic, doncs, que l’Ajuntament es preocupés per formar, encara que fos urgentment, infermeres per fer afrontar la situació. El professor de l’assignatura va ser el doctor Viñals i com a membres del tribunal examinador hi constaven també els doctors Palau i Duran.

L’examen es va fer al Sanatori Mèdic Quirúrgic, segons acta de dia 27 de gener del 1937, i el van aprovar un total de 22 alumnes, que són les següents (2): Francesca Llonch Badiella, Maria del Carme Carbó Campillo, Isabel Marín Ballester, Clara Puigros Beltran, Teresa Brossa Vila, Antònia Jané Balús, Carme Burrull Torrella, Segona Bartolomé Guijarro, Carme Valero Valero, Maria Valero Valero, Rosa Ferrer Sales, Maria Prats Comas, Francesca Puig Alba, Jacinta Llop Borrell, Francesca Boada Dula, Teresa Amigó Santañas, Olga Duch Costa, Cristina Feiner Bosch, Anita Figueras Claret, Pascuala Tellez Santo, Francesca Graells Lloveras, Àngela Carreras Caridad.

Si observem el llistat d’alumnes veiem que no segueix un ordre alfabètic; és possible que estigués confeccionat segon l’ordre de qualificacions obtingudes. En el cas de Francesca Llonch, ens confirmaria el que diu la família: que sempre era la primera en els estudis.

El títol lliurat per la Comissió Municipal durant la República va quedar sense validesa, per la qual cosa Francesca Llonch va fer els estudis per treure’s la nova titulació de Dama Auxiliar Voluntària de la Cruz Roja.

Diploma a la Constància (AHCVO)
Diploma a la Constància (AHCVO)

Segons el carnet personal, que especifica que es va examinar de primer curs el dia 26 de juny de l’any 1940 i del segon el dia 1 de juliol de l’any 1941 consta també com a associada de la Creu Roja amb el núm. 70.109 amb data de 14 de desembre de l’any 1937.

El seu primer treball com a infermera a la clínica maternal la va decepcionar

El dia 1 de febrer de 1936 es va inaugurar a Terrassa la Clínica Maternal en un edifici de nova construcció al carrer de la Unió. Francesca Llonch el mateix any que va obtenir la titulació d’infermera, al gener del 1937, va ser contractada per treballar a l’esmentada clínica.

Segons ella mateixa va redactar(3), l’experiència en aquest lloc de treball la va decebre, fins i tot va sentir un distanciament per la professió de llevadora. D’acord amb aquesta experiència, una vegada acabada la Guerra Civil va preferir dedicar-se a l’ensenyament i deixar de banda els temes relacionats amb la sanitat.

L’any 1945 torna a sentir interès per la professió

L’any 1945, durant les seves estones de temps lliure, es va dedicar a preparar-se els temes que contenien el programa d’estudis de la carrera de practicant i de llevadora.

Després de cinc anys d’estudis, quan es va veure preparada es va presentar als exàmens lliures que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona i amb data 10 d’octubre de 1949 li són lliurats els diplomes de practicant i llevadora amb la qualificació d’excel·lent.

Tot i amb això, ella mateixa escriu que, si bé considera que els seus coneixements teòrics són molt bons, no es veu amb la vocació d’exercir com a llevadora donades les característiques dels paritoris, per la qual cosa continua amb la docència.

La lectura del llibre “El parto sin dolor” la motivà definitivament per exercir de llevadora

Als voltants de l’any 1954, li arriba a les seves mans un llibre titulat El parto sin dolor de Consuelo Ruiz Vélez-Frías. El va llegir amb un gran interès i va veure clar que aquell mètode obriria uns nous horitzons a les llevadores(4).

Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve
Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve

A causa de seu temperament emotiu, com ella mateixa s’auto-defineix, no podia suportar que el moment del part es convertís en un acte dramàtic; és per això que quan va entreveure la possibilitat de donar a llum d’una manera més serena per part de les mares va dedicar a preparar-se i a treballar en aquesta línia.

Amb data 24 de juny de l’any 1955 obté un permís a treball a l’Institut Sainte-Elisabeth situat a l’Avenue Defré, 206 Ucle (Brussel·les) i en aquest institut hi va treballar durant els mesos d’agost i setembre de l’any 1955 en qualitat de infermera i amb l’oportunitat d’observar la tècnica d’assistència que empraven les llevadores del centre.

Posteriorment, i aconsellada pel doctor Santiago Dexeus, director en aquells moments de la Maternitat provincial de Barcelona, s’inscriu al curs organitzat pel Colegio Oficial de Matronas y el Dr. V. Marques Bertran titulat La conducta del parto por el método Psico-Profiláctico, realitzat gràcies a la col·laboració dels doctors J.M. Dexeus Trias de Bes, M. Garriga Roca, L. Marqués Giraut i J.M. Mateu Aragonés.

L’esmentat curs li va permetre fer una estada completa, de dia i de nit, a la Maternitat de Barcelona pels serveis de gestants, puerperi, parts i laboratori. Li van donar tot tipus de facilitats en la realització de pràctiques i va quedar molt entusiasmada per la disciplina i el control rigorós del part.

Un fet social va fer que aquest mètode prengués una nova força. Era al gener del 1956 quan el Papa de Roma Pius XII va pronunciar un discurs favorable a la seva utilització. Ràpidament aquest comunicat va tenir un ressò mundial i foren molts els professionals que van decidir aprendre i aplicar aquesta tècnica.

Motivada com estava per aconseguir que el part fos un acte el més serè possible i afavorida per les opinions positives del mètode, l’any 1956 va decidir anar a fer un stage al Centre de Santé des Métallurgistes -Maison de Santé Maternité- de París, dirigit pel Dr. Pierre

Rouquès amb l’objectiu d’aprendre el “methode psychoprophylactique d’accouchement sans doleur” (5), centre pioner a França en la implantació de l’esmentat mètode. Durant l’estada en aquest centre va conèixer dues col·legues aragoneses, Carmen Mateo i Carmen Pastor; amb aquesta darrera va sorgir una bona amistat.

Mogudes per l’afany d’aprendre, van visitar altres hospitals de París on s’aplicava el MPP, un d’ells va ser la maternitat de l’Hospital Saint Antoine, la clínica Belvédère i l’Hospital Térron.

Una aportació docent molt important van ser les classes pràctiques que la llevadora Madame Dubois, experta l’MPp, els va fer a la seva consulta particular, o sigui, que van anar a casa Madame Dubois com si es tractés d’embarassades reals; d’aquesta manera van aprendre pas a pas tot el que calia fer per preparar la futura mare.

Fonament científic del mètode

Aquest és el títol que Francesca Llonch va emprar per explicar en què consistia el mètode en el document lliurat al Consejo Nacional de Matronas i Milupa. Utilitzarà les seves pròpies paraules per definir-lo.

Les arrels de l’MPP es basen en les doctrines de Pavlov. L’MPP té el gran mèrit d’haver elaborat una tècnica accessible a qualsevol metge i a tota llevadora, degudament instruïda. Nicolaiev creu que el dolor no és indispensable. Per ell existeix un substràtum material psicològic del part; són modificacions mecàniques dels òrgans genitals, modificacions vasculars i humorals de l’organisme que actuen sobre receptors del dolor.

Aquestes modificacions es poden percebre com a sensacions de pesantor, de tensió i no necessàriament dolors. Les sensacions es fan doloroses quan se’ls sumen factors d’ordre emocional o reflexos condicionats; els dolors estan, doncs, determinats per causes anatomofuncionals (però no forçosament patològiques), per pertorbacions neurodinàmiques o pel conjunt d’ambdues. L’MPP dóna a la dona una educació racional que l’ensenya a suprimir les emocions negatives i crear emocions fortament positives. És necessari crear reflexos condicionats positius (excitació) i entorpir els reflexos que siguin inútils i perjudicials per a la bona marxa del part (inhibició o fre). L’excitació i l’inhibició han d’estar equilibrades.”

Un dels llibres que la Francesca va utilitzar per perfeccionar-se en l’MPP va ser el del Dr. L. Chertok(6), és un llibre que dóna una visió molt àmplia del tema.
Me’l va deixar consultar la col·lega senyora Antònia Hidalgo -infermera i llevadora-, ex-alumna de la senyora Llonch que, per l’afecte que es tenien, abans de morir li va regalar alguns dels seus llibres.

La seva vida professional

Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)
Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)

Pels fets observats i per la cronologia, la senyoreta Llonch va haver d’esperar molt temps, uns 19 anys, des que va fer un curs d’infermera l’any 1937, fins que una vegada preparada, l’any 1956, decidís dedicar-se a llevar criatures. Podem deduir, i fins i tot ella mateixa ho havia explicat, que el treball de llevadora segons el sistema clàssic assistencial no l’interessava, per la qual cosa va ser conseqüent amb el seu pensament i no va exercir fins que ho va poder fer seguint un estil en què ella s’hi sentís còmoda.

Segons un breu currículum fet pel senyor Santiago Llonch, la Francesca en arribar de París va començar a preparar diverses embarassades procedents de la consulta privada del doctor Joaquim Mundó.

La primera partera que va atendre i que havia estat preparada en un grup de vuit gestants més va ser el dia 11 de maig de 1956; va ser un èxit. Explica que diverses embarassades de les que va atendre havien sigut alumnes seves i es va crear un tracte molt cordial i familiar. Van ser elles les que van contribuir a divulgar aquest mètode, que només podia aplicar, en principi, com a servei privat.

La preparació completa consistia en vuit sessions en un grup de sis a vuit persones una vegada a la setmana. Els donava un llibre, veien un film i situaven la clínica. A gairebé totes les visites de seguiment hi assistia el marit.

Aquest mateix any, el 1956, va entrar a prestar els seus serveis de llevadora a la Mútua de Terrassa.

Gràcies haver-se guardat una instància amb data 4-7-1973 d’un grup de llevadores format per J. Adell, J. Olivet, C. Del Moral, M. Colomer i F. Llonch, va adreçar-la al senyor inspector privat de Mútua de Terrassa, amb l’objectiu d’aconseguir unes millores laborals i d’infraestructura.

Hem pogut obtenir una informació molt interessant pel tema que ens ocupa. Per exemple, que les esmentades cinc llevadores treballaven a Mútua des de l’any 1957 i que des de llavors fins l’any 1973 l’increment de parts va ser d’un 35%.

També hi constern unes dades comparatives entre els any 1958 i el 1962, d´aquesta manera:

Gràfic de parts ( r. m. )
Gràfic de parts ( r. m. )

Tot observant les xifres, pensem que hi devia haver parts de bessonada i de trigèmins ja que l’any 1958 van néixer 20 nens més que parts hi havia hagut i l’any 1962 van néixer 25 nadons més.

Quant a la retribució mensual, l’any 1957 el sou era de 1.308,15 pessetes i l’any 1962 una llevadora institucional cobrava 1.750 pessetes.

Aquest document, si bé no va estar redactat per fer riure, sense voler el provoca, perquè t’imagines les vicissituds de cinc dones -llevadores- entrevistant-se una i altra vegada amb el senyor inspector i ell donant-los esperances, fins que al cap de 18 mesos descobreixen que la gestió estava al seu punt d’inici.

Treballa també com a llevadora particular a la Clínica del Remei en equip amb el Dr. J. Mundó i com a llevadora d’exercici lliure per al seguiment de l’embaràs i preparació del MPP a la seva consulta del carrer de Volta, número 18. Ens consta que durant els anys 1957 i 1958 pagava impostos a l’Ajuntament per exercir com a professional(7).

Conversant amb la senyora Teresa Serrat, infermera que durant uns anys va ajudar-la a la consulta, explica que tenia força clientela i que feien un seguiment de l’embaràs molt acurat: control de la tensió arterial, albúmina, pes, càlcul de temps de gestació, auscultació i encaix de la criatura i detectar possibles anomalies. En aquest cas es derivaven al tocòleg, i, sobretot, els donaven orientacions higièniques i dietètiques -aspecte aquest a que la Francesca donava una especial importància-, així com a la pràctica de l’MPP.

Preparació de futures infermeres

Per la seva innata vocació envers la docència, va dedicar-se durant diversos anys a impartir classes per preparar futures infermeres. Una vegada ja se sabien els temes, els estudiants que havien fet el batxillerat, podien anar a la Facultat de Medicina de Barcelona i passar els exàmens lliures de practicant i llevadora. A les candidates vocacionals que no tenien el batxillerat també se les preparava, però en aquest cas havien d’anar a examinar-se a l’hospital del Nen Jesús de Barcelona i se’ls hi donava un títol d’infermera diocesana.

Segons la seva família, des de l’any 1939 fins al 1953 va preparar 104 alumnes. Segurament també és per aquest motiu que gairebé totes les infermeres terrassenques -d’una determinada edat- que hem conegut han tingut un contacte més directe amb la senyoreta Llonch. Hi va haver també altres professionals que es van dedicar a preparar infermeres i llevadores, entre elles i hi havia la senyora Florinda Montagut.

Durant uns anys les classes de preparació d’infermeres es van fer a l’Hospital de Sant Llàtzer, on hi col·laboraven els metges de l’hospital impartint diverses assignatures del programa docent. També es realitzaven les pràctiques d’infermeria als diferents serveis de l’hospital.

Activa col·laboradora de la posta en marxa de l’escola d’ajudants tècnics sanitaris de Terrassa

Amb data 21 d’octubre de 1967, s’inaugura a Terrassa una Escola Oficial d’ATS. S’esmenta que l’escola s’havia fundat l’any 1961 però que depenia de l’Escola del Nen Jesús de Barcelona i ara passava a dependre de l’Hospital de Sant Llàtzer. Cada alumne l’any 1967 pagava 400 pessetes mensuals com a drets d’estudis.

En l’acta de constitució del Patronat de La Escuela Femenina de Ayudantes Técnicos Sanitarios de Terrassa, amb data 5 de setembre de l’any 1967, s’estableix l’estructura orgànica de l’Escola i la senyora F. Llonch hi consta com a secretària d’estudis i com a cap la senyora Dalmases. Tots els membres són nombrats amb caràcter provisional(8).
Segons una acta del 2-10-1978, els càrrecs de secretària d’estudis i secretària de l’escola s’unifiquen en un de sol i el passa a desenvolupar la senyora Pepita Morera Garcia.
Anteriorment a l’obertura de l’escola s’havia fet públic un edicte manifestant l’acord del ple de l’Ajuntament per crear una Escuela Preparatoria para la Formación de Ayudantes Técnicos Sanitarios, apareix al diari Tarrassa Información amb data 11-3-1965 i el seu reglament es fa públic al Boletín oficial de la prensa de Barcelona amb data 24-2-1966.

El patronat fundacional de l’Escola d’ATS, tot emparant-se en la Llei del 30-6-1887 i d’acord amb els seus estatuts, estava format per les següents persones: Il·ltre. alcalde de la ciutat, prior de la parròquia del Sant Esperit, president de la Mútua de Terrassa, president de l’Hospital Casa de Caritat de Sant Llàtzer, cap comarcal de Terrassa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, president local de la Creu Roja, un representant de la Caja de Ahorros de Terrassa i un representant de la Caja de Pensiones.

Per a més detalls sobre l’acte d’obertura de l’escola, podem veure l’article titulat “Solemne apertura del curso en la Escuela Femenina de ATS”. Es tractava del curs 1967-68. Obrí l’acte la senyora Ma. de los Ángeles Roca, secretària general del nou centre docent, que va llegir una memòria de l’esmentada institució i va donar les gràcies a la senyora Teresa Gual, vídua de Barata, per la feliç idea d’obrir l’escola(9).
El doctor R. Avellaneda en va ser el director, a més de professor, durant diversos anys.

Una naturalista nata

Conversant amb diverses infermeres i llevadores, manifesten que la Francesca era una persona responsable i que li agradaven les coses ben fetes, però el que més destaquen d’ella és el seu tarannà, diguem-ne naturalista, o sigui, que sempre defensava allò que la naturalesa fa per ella mateixa.

Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)
Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)

A l’època que li va tocar exercir, estava molt de moda utilitzar el Pentotal i efectuar vacuoms -aplicar ventoses- per extreure la criatura; per a ella aquest sistema era poc acceptat, fins i tot va tenir algun problema a causa de divergència d’opinions entre col·legues. Un dels aspectes a què donava molta importància a l’hora d’atendre les gestants. Hi ha qui diu que hi tenia una mania, però és que realment té la seva importància seguir una dieta equilibrada, i més durant la gestació.

També només néixer la criatura procurava donar-la a la mare i preferia no rentar-la de seguida per tal de preservar el seu propi greix sebaci.

La senyora Paquita Pla, infermera que va treballar durant uns anys amb ella a l’hospital de Sant Llàtzer, opina que era una dona que estava avançada als temps; ara, diu, tot això que ella predicava i feia és el que estem fem, només que llavors anava a contra corrent la majoria de vegades. Si més no, però, va tenir moltes seguidores que van col·laborar amb ella per a la preparació de les dones al part.

El final de la seva carrera i de la seva vida

Tenia 73 anys i continuava treballant amb tota dedicació, fins que un inesperat problema de salut li va minvar les seves forces, la van operar i li van aplicar radioteràpia. Amb tot, ella va mantenir una enteresa admirable.

La senyora Antònia Hidalgo explica que una vegada conversant amb ella, va quedar plenament impressionada quan va mostrar el mal que tenia a l’aixella i li va donar explicacions sobre en que consistia aquesta malaltia i la seva gravetat.

Seguint la conversa va reflexionar: l’acte de néixer és un fet que el nadó l’ha de passar tot sol, el podem ajudar però en definitiva és ell qui ha de passar l’experiència; l’acte de morir és igual, l’ha d’afrontar la persona sola, és un moment únic a la vida i s’ha de viure amb consciència aquesta transició d’una vida a l’altra.

La senyora Antònia diu: em vaig adonar que no li tenia por a la mort, em va impressionar molt en aquells moments que jo era més jove.

Vist l’estat de salut en què es troba, diverses ex alumnes, amics i col·laboradors van organitzar-se per preparar-li un homenatge, però no hi van arribar a temps: el dia 12 de febrer del 1982 va fer el traspàs a una altra vida.

Segons el Diario de Terrassa(10), aquell dia era emboirat i fred, només 12 graus de temperatura i amb un nivell de contaminació atmosfèrica alta. Un dia trist.

Quatre dies després a la premsa(11), apareixia un titular que deia “Ha muerto Francisca Llonch” tot explicant molt resumidament algunes de les seves activitats professionals d’aquesta manera:

“Exalumna de Pompeu Fabra, durante muchos años desarrolló una intensa actividad en el campo de la enfermería, primero en la Escuela de la Cruz Roja y luego en el Hospital de San Lázaro. Ejerció a su vez como enfermera y comadrona y fue, dentro de este campo, la introductora en Terrassa del sistema de ‘parto sin dolor’.

Su labor pedagógica la extendió también a otras disciplinas -estudios elementales, bachillerato, etc.- y la dirigió esencialmente hacia mujeres de las clases modestas.

La muerte le sobrevino precisamente cuando un grupo de ex alumnas le estaba preparando un homenaje, que ya hubo de suspenderse ante el agravamiento de su enfermedad y que finalmente no ha podido celebrarse. Descanse en Paz”.

Amics i ex-alumnes el dia 7 de març van reunir-se al Monestir de les Carmelites Descalces per celebrar una solemne eucaristia i pregar per ella. AI llibre de firmes que li havien preparat es podia llegir la següent dedicatòria:

“Tots els seus alumnes tenim una mica de Francesca Llonch.
Hi ha molt de fruit en tant com ella ha sembrat. Hi ha molt d’agraïment en cada una de nosaltres. Tenim molta fe i esperança en una altra trobada. I, sobretot, hi ha molt d’amor.”

Bibliografia

  • Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • B. Ragón; (1972) “1936-39 Tres anys difícils de guerra civil “, Terrassa.
  • Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric de Terrassa.
  • Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • Diario de Terrassa. El Temps, 3-2-1982.
  • Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • Dr. L. Chertok; (1958) Los métodos psicosomáticos del parto sin dolor -historia, teoría y practica- Edit. Cientifico-Medica.

Notes

  • (1). Hem escollit la Francesca Llonch com a pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic, també anomenat part sense dolor. Va ser gràcies a la seva voluntat de voler-se preparar en aquesta tècnica que moltes dones terrassenques i molts nadons han pogut gaudir d’un major confort durant el part. Voldria que aquest recordatori de la seva vida servís per ressaltar també el treball de totes aquelles infermeres i llevadores que han recollit fruits, que els donen i que en sembren d’altres per a venidores generacions, tal com diu una estrofa de la poesia que un grup d’amistats li va fer a na Francesca “hi ha molt de fruit, en tant com ella ha sembrat.”
  • (2). Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • (3). Trabajo para el concurso convocado por el Consejo Nacional de Matronas y Milupa sobre el tema Preparación al Parto -MPP- por el doctor M. Roncales y presentado por la comadrona Francisca Llonch Badiella, de Terrassa, agosto de 1971.
  • (4). Op. Cit.
  • (5). Certificat de la Maison de Santé Maternité -Metallurgistes- París, 23-2-1956.
  • (6). Dr. L. Chertok. Ed it. Cientifico-Médica 1958. Los métodos psicosomaticos del parto sin dolor -história, teoría y práctica-.
  • (7). Contribució Industrial , caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (8). Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (9). Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • (10). Diario de Terrassa. El Temps, 3-2- 1982.
  • (11). Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • L’article  de la Francesca, també està incorporat a la pàgina  Viure la ciutat del Ajuntament de Terrassa.

 

Ampliació  de la informació

Fa poc,  mentre buscava una fotografia per un  nou article, vaig trobar dins d´ un  dels àlbums antics que tenia a casa,  una nova  imatge de la Francesca Llonch. Correspon a la celebració del bateig d´un  dels nens Olea Llopart  a la dècada dels anys seixanta. Francesca Llonch i Júlia Olea – la meva cunyada-  les veiem  en el moment del convit del festejar el bateig.

La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.
La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.