Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a la señora Adoración Mesa

Tuve nueve hijos yo sola, sin ayuda alguna

Esta entrevista  fue hecha en ocasión de atender como enfermera y puntualmente en alguna ocasión, a la señora Adoración en su domicilio del pueblo de Torrent. Fue publicada  el mes de Febrero del año 2007 en el “Butlleti núm. 10 de “El Llentiscle de Torrent”.

La señora Adoración Mesa González nació en Alcudia de Guadix -Granada- el día 12 de Septiembre del año 1909, se  casó a los 15 años con Cristóbal con el que tuvo un hijo, pero poco después su marido murió de un trágico accidente. Después que pasara un tiempo la señora Adoración volvió a enamorarse, esta vez de Francisco Ruiz que­ recuerda con satisfacción la frase amorosa que le dijo su pretendiente: Te llevaste mi corazón y yo el tuyo. Y después de esto se fueron felizmente a vivir juntos a Alcudia en un barrio troglodita encantador y emblemático por sus rocas horadadas y allí tuvieron a sus hijos.

No hemos hablado de su historia de vida  en general, solamente del hecho de haber alumbrado satisfactoriamente a nueve hijos ella sola en su domicilio.  Actualmente vive acompañada de su hija Ascensión y demás familia en Torrent,  pequeño  pueblo del “Baix Empordà” -Girona -.  Tiene una vida tranquila i  a sus 98 años goza de una salud envidiable, destacando en ella  su lúcida  memoria de los diversos hechos de su vida.

Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)
Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)

Señora Adoración, ¿me podría explicar cómo tuvo a sus hijos sin asistencia y si había visto algún parto antes?

No yo no había visto parto alguno, lo hice por instinto.

Mostrándome el dedo medio de la mano, dice,  mira:

Atas el hilo por aquí y luego por aquí y cortas en medio.  Cuando me sentía con regomellos, con dolores de espalda y vientre me preparaba unos trozos de Sedalina de un ovillo que ya tenía y los colgaba en una tachuela de la pared, junto a ellos también unas tijeras, pues esto lo había de necesitar.

¿Y mientras tanto?

Cuando ya veía que el niño iba a nacer me apoyaba derecha a los pies de la cama, a la vez me cogía con las manos la  ropa de la cintura y apretaba fuerte, mira de esta manera.

La senyora Adoración Mesa
La senyora Adoración Mesa

La señora Adoración me lo demuestra y al tiempo le pido para hacerle una fotografía.

En el suelo, previamente, había puesto la almohada de la cunita para protegerle en el momento de salir, porque si se  cayese no se hiciera daño.    

¿Y después?

Después lo envolvía con una toalla y esperaba a mi marido que viniese del campo y  avisara a su hermana para que se  acercara a lavarlo y vestirlo.

¿No había nadie por aquellos alrededores que se dedicara a los partos?

Si había, eran unas mujeres aprendizas de ellas mismas, pero yo no requerí ayuda alguna.[1]

¿Todos vivieron?

No, perdí a tres de ellos, solo me viven seis Cristóbal, Torcuata, Francisco, Maria, Teresa y la Ascensión con la vivo. Uno de los niños se murió porque estando de cinco meses levante dos arrobas de cal y aquello me perjudico. Los amamanté durante dos años y además crié a cuatro de ajenos, pero a media leche, les daba una panza a la  mañana y la otra a la noche.

¿Y usted bien?

Sí, yo bien, solo que tuve postemas, se me abrieron los pezones, me supuraban y me dolían mucho.

Y ahora a sus 98 años, la veo estupendamente. Señora Adoración muchas gracias, un beso.

De nada, ya lo sabes.

Almohada, hilo y tijeras
Almohada, hilo y tijeras

Notas


[1] El hecho de a luz en decúbito supino, o sea estirada en un lecho, cama o camilla de partera, se le atribuye a esta practica a  un médico francés del siglo XVII que lo hizo con el fin de manipular mejor los trabajos del parto. La postura que adoptó la señora Adoración para dar a luz a sus hijos ,  favorecía  el efecto de la gravedad  y  a la vez  podía hacer fuerza  con  las manos puestas estas  en la cintura. Como dice ella misma,  lo hice por  puro instinto, es saber cómo alumbrar por una misma.

 

 

Josep Masana: un bomber amb 42 anys de trajectòria a Terrassa (1947-1989)

L’evolució que ha seguit el Cos de Bombers de Terrassa des del seu inici, l’any 1877, fins a l’any 2004, està documentada al llibre d’Oriol Casanovas i Marc Ferrer titulat Història del Cos de Bombers de Terrassa, edició feta en commemoració dels 125 anys dels bombers de la ciutat. Per aquest motiu la nostra intenció ara només té l’objectiu d’ampliar els coneixements sobre els bombers terrassencs, vistos des d’una vessant familiar, explicant el que recordo com a germana del bomber Josep Masana.

Llegiu-ne més.

De esquerra a dreta ....... , Josep Masana i Miquel Baldò
De esquerra a dreta ....... , Josep Masana i Miquel Baldò

 

 

 

 

Si voleu disposar de més dades referents als bombers podeu consultar el bloc de Santi Rius titulat Records de Terrassa a:  Història dels bombers

 

Ampliacio d’informació del bomber Josep Masana Ribas i dels bombers de Viladecavalls.

En el document Pdf havíem comentat que Josep Masana va treballar perquè a Viladecavalls es poses en marxa un cos de bombers, ates que es un municipi que disposa de 2.000 hectàrees de massa forestal. Recentment m’ha vingut a mans el Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Viladecavalls del mes de desembre del 1993, on a les pàgines número 12 i 13 s’hi pot veure un article de Carles Bonet titulat: ‘Por fin tenemos cuerpo de bomberos y A.D.F. en nuestro municipio’ i ens lliura diverses dades.

Només esmentaré que ens fa saber que Parc de Bombers Voluntaris de Viladecavalls es va iniciar el mes de juny de 1992 i disposava d’una dotació personal formada per 40 homes i 10 dones que una part provenia del Cos de Bombers Voluntaris de l’Ajuntament de Viladecavalls i uns altres 18 professionals del Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya, ambdós grups integrats a l’Associació de Defensa Forestal (ADF) de Viladecavalls.

També ens dona a conèixer dades estadístiques referents a les hores de permanència al parc i les diverses tasques realitzades pels voluntaris durant el període que va de juliol a octubre de l’any 1993. Només citaré les tasques que van realitzar que son: Vigilància de prevenció de focs forestals, des de la torre de Can Buixeres, Ruta de Vigilància forestal, Intervencions en focs d’escombraries, Intervencions en focs de mallots, Intervencions en accidents de trànsit, Ajuda en operacions de salvament, Ajudes a altres Parcs com el de: Martorell, Badalona, Terrassa, Matadepera i Vilafranca del Penedès i també assistència a Falses alarmes.

Logo dels bombers
Logo dels bombers
Els bombers de Viladecavalls (imatge treta del Butlletí que edita l'Ajuntament, desembre del 1993,  Josep Masana es el tercer de ma dreta a la fila de baix
Els bombers de Viladecavalls (imatge treta del Butlletí que edita l'Ajuntament, desembre del 1993, Josep Masana es el tercer de ma dreta a la fila de baix

 [/caption]

Records d’una pilot aeronàutica del 1978

 

Article publicat a la revista que edita l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell al número especial de l’any 2011. En aquest article hem inclòs algunes  imatges més de les que van ser publicades.

Aneu a l’article clicant aquí

El dia 30 de març de 2015  l´autor Jesús Rubio Pilarte va publicar  un article  titulat “Enfermeras pilotos o enfermeres del aire”  a Enfermeria avanza,  bloc destinat a explicar la història de la infermeria que  gestiona  l´infermer  Manuel Solorzano.

Explica que l´any 1945  un grup de 32 infermeres voluntàries i liderades per Françoise Schneider, Marquesa de Noailles i Lilia Vandeuvre van crear amb  inscripció a  la secció  de la organització de la Creu Roja francesa  el cos de :  Infermeres Pilots, Socorristes del Aire (IPSA) amb l´objectiu de rescatar i atendre als ferits de guerra. Utilitzaven avions petits com els Dakota i els Junkers. Per llegir l´article complets clicar a Enfermeras pilotos.

He considerat adjuntar la referencia d´aquest article per la meva condició d´infermera i  també de afeccionada a la aeronàutica.

Rosa M. Masana, l' any 1978 amb el model d´ulleres de sol que portaven els pilots.
Rosa M. Masana, l' any 1978 amb el model d´ulleres de sol que portaven els pilots.

 

 A les pàgines del article  que he presentat  esmentava a  Narcís Parera Ferran  i , recentment he localitzat una  crònica  a internet,  escrita per Leandro Escorsell que parla d’ell, en especial  feta per recordar l’accident que li va costar la vida el dia 6 de març de l’any 1986 mentre volava amb la Cessna 320 (EC CAR). Hem  inclòs aquí la noticia.

També José Pellegero Bel, doctor enginyer aeronàutic , parla de Narcís amb admiració com a tècnic i també  de les seves qualitats humanes. L’article  va ser publicat a la Vanguardia del dia 8 de junt de l’any 1986, pag. 103.

Amb data 2 de novembre el senyor Leandro Escorcell  amb lliura una nota d’agraïment pel fet de haver parlat de Narcís Parera . També ens dona la adreça del seu bloc que hi hem fet un enllaç per la informació i vivències dins el mom de l’ aeronàutica. Per consultar el blocg clicar a L. Escorcell.

 

Els constructors de la xemeneia industrial de la bòbila Almirall de Terrassa

Article publicat a la revista Terme, número 14, Terrassa, 1999.

La bòbila Almirall va ser fundada l’any 1910 pel senyor Jaume Almirall i Poch com a empresa productora de totxos per a la construcció. Situada a la Gran Via, avui avinguda Àngel Sallent, era un lloc adient per la proximitat del turó de Can Poal, zona subministradora de terres argilosos.

Llegiu tot l’article.

 

Obsequi de l'ajuntament de Terrassa
Obsequi de l'ajuntament de Terrassa

 

Noves aportacions 

Darrerament m’ha arribat a mans  l’article editat a la revista d’informació municipal  Visquem Terrassa  que publica l’Ajuntament de la ciutat, on al número 112 de març de 2008, pàgina numero 15 a  l’apartat : Veus ciutadanes, parla d’un amic  de Marià Masana i de la xemeneia Almirall. Recordo que  en ocasions en Marià es referia a en  Arissó, el seu nom ens era molt familiar.

Adjunto la fotografia treta del mateix article  i   presento el text  literal.

Manel Arissó (imatge Visquem Terrassa)
Manel Arissó (imatge Visquem Terrassa)

 

La xemeneia de la bòbila Almirall

La imatge d’aquest mes correspon a un dels monuments emblemàtics de la ciutat. La bòbila Almirall es va construir a principis de segle XX als afores de la ciutat en un terreny molt apropiat per a la extracció d’argila per als totxos. No és estrany la construcció d’una gran bòbila, a causa de la gran demanda de maons per a la construcció de fàbriques i cases, ja que la ciutat estava en plena expansió industrial. La xemeneia es va aixecar el 1956 i té una altura de 63 metres, i el fet de comptar amb una escala helicoïdal amb 217 graons, que permet pujar fins a una plataforma situada a dalt de tot, la van fer entrar en el llibre Guinness dels rècords el 1991 com la xemeneia d’aquestes característiques més alta del món.

El testimoni: Manel Arissó Vera

Vaig néixer l’any 1928 i he viscut tota la vida al carrer Infant Martí, a cent metres de la bòbila que jo sempre havia vist, ja que feia molts anys que funcionava. Pels voltants de la bòbila hi havia alguns horts, era al costat d’un torrent i donava al carrer que en dèiem la Gran Via, per la seva amplitud, més del que és ara l’avin­guda Àngel Sallent. Jo tenia uns telers a casa meva prop del carrer Faraday i tenia molta amistat amb el mestre d’obres que va construir la xemeneia, en Marià Massana. Un dia de l’any 1956 em va trobar al Bar Riquelme, en aquells temps el bar del barri a la cantonada Infant Martí amb Faraday, i em va dir que en aquell moment acabava de finalitzar les obres de la xemeneia i que si volia em convidava a pujar-hi i que seria el primer a fer-ho, a banda d’ell mateix i els pale­tes. Com que no em feien por les altures i he fet muntanya sempre, hi vàrem anar tot seguit, i en un moment vàrem ser a dalt. La xemeneia no va funcionar gaires vegades, potser una o dues, que jo sàpi­ga, perquè el fum de la cocció dels totxos sortia per una altra xemeneia. M’imagino que el senyor Almirall va voler construir més un edifici singular que no pas una simple xemeneia.

Elements imprescindibles del patrimoni industrial català.

El Diari de Terrassa amb data  20 d’0ctubre del 2015, publicava la noticia que el  Vapor Aymerich Amat i Jover actual Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ( mNactec)  i la xemeneia de la bòbila Almirall eren  dues de les estructures que formaven part dels 150 elements  considerats patrimoni  industrial imprescindible de Catalunya.  Per accedir a la noticia accedir clicant aquí