Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Quan estudiava el segon curs d’infermeria a l’escola de la vall d’Hebron de Barcelona, una tarda va entrar a classe la directora de l’escola M. Luisa Fernández. De primer moment, vàrem pensar que quelcom de greu havia passat perquè qui ens informava de les qüestions relaciones amb els estudis eren les instructores, però no, la directora va dir-nos e següent : Ahora voy a llamar a las cinco alumnas que van mejor uniformadas para que vayan a apostolar para la Cruz Roja en la plaza de Catalunya’.
De les cinquanta alumnes que constituíem el curs val a dir que la majoria anàvem ben uniformades , teniem cura de la nostra presencia perquè ens agradava anar endreçades, però també influïa el fet que la directora ens passava revista.
Cada dia quan anàvem a esmorzar a les 7,30 del matí, ella estava situada al costat d’on s’ agafàvem les safates de l’esmorzar i en aquell moment ens observava que duguessis els cabells ben recollits, l’uniforme i del davantal net, les maneguets, el coll que era emmidonat, la còfia, les mitges i les sabates que tot fos correcte.
Si localitzava alguna imperfecció de les esmentades, treia una llibreta de la butxaca hi ho anotava quelcom de desconegut per a nosaltres, aquesta llibreta nosaltres li vàrem posar el nom de ‘ La llibreta negra’. Era a final de mes quan al donar- nos les qualificacions sabíem també la nota d’ uniformitat.
A les nou del matí érem a la plaça Catalunya amb la guardiola de recaptació a mà i penso que havia de ser el dia 8 de maig que es quan es celebra el dia Internacional de la Creu Roja.
Hi va haver molt bona col·laboració dels barcelonins i alguns també ens donaven conversa, preguntaven de quina escola érem, quin curs estudiaven i nosaltres també corresponiem perquè teniem facilitat de paraula degut que estavem habituades al tracte amb les persones.
Tot que la pel·lícula ‘Las chicas de la Cruz Roja’ va ser feta l’any 1958 quan estudiavem l’ any 1973 el record del film encara estava vigent i en alguna ocasió ens venia en ment algun passatge d’aquella obra cinematogràfica, en especial perquè èrem joves i no ens mancaven ganes de passar-ho bé.
Vàrem finalitzar la recaptació just per tenir temps per anar a dinar i desprès assistir a les classes que s’impartien a la tarda. Recordo que aquell dia era un dia solejat i que varem passar bastant de calor a la plaça de Catalunya, però a la vegada també ens sentíem satisfetes per la tasca benefica que havien dut a terme.
Tinc guardades diverses fotografia familiars antigues, una de les que pertanyien a la meva cunyada Júlia Olea Hernández que era de quan anava a la escola Genescà de Terrassa corresponent al curs 1934-1935, en tornar-la a veure les imatges m’he sentit motivada en comentar quelcom d’ella i d’aquella època de fa 86 anys.
La Júlia va néixer a Rubí l’any 1929 i tenia tres germans Fèlix, Pere i Agapit, amb els pares vivien a la carretera de Rellinars, davant de la Central Elèctrica. L’Antoni, el seu pare, treballa als ferrocarrils de la Generalitat de Rubí i potser degut a un trasllat laboral va ser destinat a la Estació de trens dels Catalans de Terrassa, terminal que abans estava al Portal de Sant Roc. Antoni havia enviudat i es va tornar a casar amb Apol·lonia que cuidà també als seus quatre fills.
Recordo que durant bastant de temps havíem anat sovint a Barcelona, bé fos de passeig o més especialment per anar a fer la compra a la Boqueria degut que a l’Antoni l’oferien bitllets de tren per la família.
Els pares de la Júlia la van portar a estudi a la escola Genescà que estava al carrer del Sal·lari, relativament prop de casa seva.
En aquells moments el regim polític era la Republicà Espanyola i l’autor d’un treball Antoni Alsina[1]ens parla de la docència a Terrassa i en concret de les escoles del carrer Baldrich, que en cita a Baltasar Ragon dient que aquestes escoles van ser posades en funcionament el dia 18 de gener de l’any 1932 i també esmenta que:
A la creació de les escoles graduades del carrer de Baldrich la va seguir l’escola Genescà, al carrer del Sal·lari, que va ser la graduada de nenes número 2 i que té l’origen en aquest mateix període.En aquest cas, l’escola va prendre el nom del regidor senyor Genescà, que en un acte altruista cedí al municipi un edifici i terrenys per tal que hi fos construït un nou grup escolar.
En base a aquesta informació podem dir que la Julia havia de ser unes de les primeres alumnes que va anar al Genescà.
Sabem coses de la Julia perquè era la promesa del meu germà Francesc i vàrem començar a sortir plegat l’any 1945, quan jo tenia gairebé un any d’edat i potser perquè era la petita de sis germans i el meu germà Francesc a més era el meu padrí, pel que fos, se m’enduien a diversos dels llocs a que anaven. Algú els hi havia preguntat si era la seva filla. Sempre els havia vist feliçment enamorats i de grans manteníem i ho manifestaven la seva continuada estima.
La Júlia, pels seus germans
la Julita
va tenir una aturada de cor, però estant
com estava al hospital la van recuperar,
passats uns dies va morir.
Notes
[1] Antoni Alsina. El grup escolar Baldrich. l’origen de l’escola Bisbat d’Egara. Terme 21, 2006.
He considerat comentar una experiencia succeïda l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui varem treballat plegades a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent a una experiencia romàntica que havia viscut de més jove.
Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat ferit al front durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia Pere i presentava ferides greus que podien comprometre-li la vida però, se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física. De la manera que ens ho havia explicat vàrem pensar que a més del tractament metge, possiblement el que més l’havia millorat era la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.
En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears, fins que un dia ens va donar la noticia i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien casar.
La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure a Santa Eulàlia i que no ens patíssim per l’allotjament perquè tenia una casa gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell, la senyora Antonina persona encantadora que des seguida varem mostrar-nos un mutu afecte.
Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment nosaltres unes petites vacances, en part perquè feia poc que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria, tota la illa, perquè no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.
Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i, quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he de riure, sabia posar-li una salsa especial a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .
Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava una estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament el contacte amb la persona o persones que marxaven.
Ara recordo també un costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina, però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar per davant d’una illa, els seus habitants amb un mirall feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien els raigs del sol reflexionats al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a acte de cortesia també tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.
Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure experiències noves.
Encara que siguin de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.
De finals dels anys seixanta a l’inici dels vuitanta del segle passat, la societat va estar marcada per l’anomenada Transició Espanyola, amb la proclama que va fer Franco perquè el seu successor fos Joan Carles de Borbó, les darreres execucions de presos polítics —entre ells Salvador Puig Antich, que va ser executat l’any 1974—, l’assassinat de Carrero Blanco l’any 1973, la mort del dictador l’any 1974, l’aprovació del referèndum de la Constitució Espanyola el desembre de 1978, l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de l’any 1981 perpetrat per militars i les primeres eleccions democràtiques, en què el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va obtenir la majoria absoluta l’any 1982.
Els joves d’aquell moment vàrem viure aquests i altres esdeveniments i participàvem en diverses activitats culturals terrassenques marcades totes per la disconformitat amb la dictadura, fet que ens situava en una condició de joves progressistes, no carques i no fatxes. Alguns joves universitaris simpatitzants de líders intel·lectuals, membres de sindicats o de corporacions religioses tenien rols bastant actius a favor del canvi i també hi havia artistes de teatre, cinema, cantants, artistes plàstics, estudiosos de temes polítics i socials així com algun activista cultural clandestí. Tots anàvem junts amb el lema de la cançó, consistent a estirar la corda els uns cap aquí i els altres cap allà fins que caigués la dictadura i deixés pas a l’anhelada democràcia.
Les persones més de base treballadora assalariada érem les que formàvem part de l’encoixinat, diguem-ne fèiem pinya per sostenir la base del castell dels Minyons o dels futurs candidats a polítics municipals i autonòmics. La majoria érem persones confiades i idealistes, d’altres sovint érem càndids i ignorants, desconeixedors dels ressorts del joc d’escacs social. Però una particularitat que tenia aquest encoixinat de base era que la majoria no teníem ambició per escalar càrrecs, ens estava bé el que fèiem i a més en ser nobles i no competitius érem un bé molt preuat. Passats els anys i mirant enrere pots donar crèdit al que alguna vegada havies intuït, que alguns de nosaltres érem dones i homes de palla que fèiem gruix, tot i que costa acceptar aquest rol secundari i dependent dels altres. Per contra hi ha qui es declarem artífexs del canvi de model social del 1982 encara que aquest fos un proposi canalitzat, ara vist com a una peculiar democràcia.
Feta aquesta breu introducció es adient explicar alguns fets d’aquesta època que poden servir com a testimoni de les consideracions esmentades.
Fulls clandestins
Vàrem anar a passar dos dies en un campament de dependència eclesiàstica i mentre estàvem en una conferència per megafonia ens van avisar a tres de nosaltres perquè anéssim a secretaria. Hi vàrem anar amb intriga ja que és poc freqüent interrompre una conferència per donar un avís. Una vegada a secretaria ens van acompanyar a un lloc on hi havia una màquina d’impressió de documents i ens van ensenyar unes butlletes impreses que contenien paraules contra el govern franquista.
Van dir-nos que quan sortíssim de la conferència les anéssim a buscar, que ens les amaguéssim sota la roba i les deixéssim caure a terra quan tots els assistents estiguessin de lleure a fora i sobretot tenir cura que ningú ens veiés fer-ho.
Durant el temps que va durar la conferència vaig estar neguitosa, em preguntava per què m’havien cridat a mi i a les altres dues persones, no hi veia cap relació, i a més ells a mi no em coneixien, que sabés; també patia per si entremig d’aquelles persones hi pogués haver camuflat un agent de la policia armada que se m’endugués a comissaria. Una companya em va demanar per què ens havien cridat i, li vaig dir que dels altres no sabia res i que a mi m’havien donat un encàrrec de la família.
Un pis destinat a docència
En aquesta ocasió reconec que vaig tenir molt de coratge pel fet d’enfrontar-me a un grup de persones que em proposàvem una cosa, al dir-los que no estava d’acord a fer-la. Em van llançar tots els qualificatius imaginables, d’aquells que només usàvem quan ens volíem referir als que duien la creu gamada al braç. Va ser terrible sentir com et poden atacar el que ara en diem autoestima, equivalent a deixar-te com un drap brut.
El que més em va doldre d’ells era que la majoria els coneixia i no van escatimar paraules punyents i tot perquè m’havia negat a registrar un pis de lloguer al meu nom, un immoble que oficialment seria destinat a fer-hi classes però en realitat era per fer-hi les reunions polítiques que en aquell moment havien de ser encobertes o clandestines. Vaig sentir tristesa, en especial en veure l’actitud d’unes persones que donava per fet que estaven motivades a fer una societat millor, més lliure i respectuosa amb les decisions del altres.
Passar la frontera de la Jonquera i el Pertús
Un divendres a mitja tarda vàrem sortir de Terrassa tres cotxes plens de nois i noies i també motxilles i tendes de campanya amb destí a Prada de Conflent. Un dels cotxes era el meu i al seient del costat hi anava un noi que coneixia i al darrere dos que no havia vist mai. Nosaltres anàvem rere els dos altres cotxes en direcció a la Jonquera, ells van passar primer que nosaltres per la duana i quan ens van demanar el passaport el vàrem entregar, però els dos nois del darrere no el duien. Van dir que el tenien en un dels altres cotxes que havien passat primer.
Lògicament no els varen deixar passar, per la qual cosa vàrem tornar enrere, però el noi del meu costat em diu: “Anem per aquí a agafar la carretera que porta a la duana del Pertús.” Arribem a la duana del Pertús, abaixo el vidre, dono al gendarme els dos passaports i li pregunto: “¿Falta mucho para llegar a Prada?” Amb una cara molt seriosa respon: “Usted no va a Praga ni a ninguna parte, queda detenida.” I va afegir: “Esto es clandestinidad y complicidad de clandestinidad.”
Em volia fondre; aquelles paraules em van produir una mena de xoc. El guarda em diu: “A ver, aparquen aquí y vengan conmigo.” Ens van fer entrar a les dependències duaneres i espantats pensàvem que passaríem la nit asseguts en una cadira. Vàrem deduir d’acord amb aquell sobtat “queda detenida” que s’havien trucat entre duanes i ens estaven esperant.
Finalment després d’un temps de llarga espera ens diuen: “Bien, ustedes dos pueden seguir, pero los otros tienen que volverse.” Els vàrem preguntar si podíem dir als passatges d’algú vehicle que anés en direcció Girona si els poden portar i van respondre: “Ustedes mismos.” Tinguérem sort perquè una parella francesa que creuava la duana es va avenir a agafar-los de passatges aquells dos nois.
Nosaltres dos en arribar a Prada i explicar el succeït i preguntar per les motxilles d’aquells xicots, ningú en sabia res, llavors em vaig adonar que sí, que com havia dit el gendarme era còmplice de clandestinitat, encara que frustrat. En aquella ocasió també vaig preguntar-me per què havia de ser jo qui havia d’intentar passar per la duana aquells dos nois.
Les misses de campanya
En alguna ocasió havíem anat d’excursió amb un noi jove que era capellà, havia sabut aglutinar un grup de joves i per amistat els uns amb els altres ens hi apuntàvem. Abans de dinar hi havia el costum de fer un altar improvisat amb flors silvestres i espelma inclosa on el capella celebrava la missa a l’estil dels primitius cristians combregant amb pa i vi reals. Els que sabien tocar la guitarra amenitzaven la celebració i també cantàvem en especial el Cumbaià.
Un dia que érem a la zona de la Font de les Canyes on per un tros més amunt hi passava la carreteres que sortia de Terrassa, cap a Castellar del Vallès, després de missa i de dinar el que cadascú portava, un noi es va posar en un lloc que fos visible per a tots va treure uns folis i inicia la lectura: era un clar i contundent manifest polític en contra de Franco i no es van tallar gens quan algú ho va escriure. En aquestes algú cridar: “Els grisos! Correu, correu, que venen els grisos!” Hi havia tres o quatre cotxes de la patrulla de policia a dalt a la carretera i emprenien carrera cap avall amb la porra en mà.
Darrerament he localitzat una nota al Diari de Terrassa del dia 31 de maig de l’any 2019 informava que en aquest lloc on hi van haver tantes detencions, s’havia posat una placa en commemoració a la ‘Manisfectació de la Font de les Canyes’ feta el dia 1 de maig de l’any 1969.
Em vaig poder escapar enfilant-me muntanya amunt i corria d’una manera que no ho havia fet mai quan feia atletisme. Aquell dia van ser diverses les persones que es van emportar detingudes, una d’elles una companya de l’hospital que més endavant va ser regidora. No ens havien avisat del propòsit de llegir un manifest; es devia donar per entès que en formar part del grup ho acceptàvem. És probable que la policia estigués assabentada d’aquell acte, altrament per què aquell desplegament de cotxes policials? Em vaig sentir conduïda.
Una altra noticia d’interès emmarcada en la Memòria històrica ha estat la creació de la Fundació Cipriano García Sánchez, obrer, sindicalista i polític de Comissions Obreres. L’any 1951 vivia al barri de Ca n’Anglada de Terrassa d’on en van sorgir la major part dels moviments socials.
Contactes
D’aquests temps que parlem hi havia necessitat que les persones ens adheríssim a diferents tendències ideològiques tant de caràcter liberal, socialista, comunista i també de tendències religioses vinculades o no a la religió oficial cristiana. Una vegada també vaig ser invitada a un acte diferent als que havia vist i hi vaig anar —tres vegades, penso— i en veure que no m’interessava vaig tenir feina a desfer el que havia fet. No em podia deslliurar de la situació, per fer-ho vaig haver de canviar alguns hàbits diaris.
Vistes aquestes vivències amb ulls d’ara, venen ganes de donar consells a les persones joves, però fer-ho no seria adequat perquè cadascú ha de tenir les seves experiències vitals. El més important és tenir consciència del que succeeix i si cal tenir el coratge de dir no.
De petita anava a jugar a casa de la meva tia, Teresa Masana, que vivia a prop de casa al carrer Infant Martí de Terrassa. Tenia un habitatge que ocupava dos casals i la part del davant es destinava a botiga, on venia els productes de la collita que li portava el meu pare, com també vi i conserves que preparava ella mateixa.
Des de l’entrada de la botiga i fins a la porta del pati hi havia una catifa estreta i llarga que la tia sovint escombrava fent un gest lateral cap aquí i cap allà. Era la catifa per on passava el Nano, el cavall del pare, quan entrava per anar a l’estable del final del pati. Anava a jugar allà perquè era en aquest carrer on tenia la colla que sempre barrinàvem quina una en podíem fer, que van ser moltes.
La tia, en enviudar, com que tenia espai, va allotjar a casa seva algun dispeser que normalment hi sopava i dormia. Un d’ells era en Roberto, de qui els meus cosins sempre reien explicant que s’empassava els pinyols de les olives. Era veritat, ho havia comprovat asseguda a taula subjectant-me el cap amb les dues mans, com quan volem observar bé una cosa. Es menjava les olives verdes trencades o negres que preparava la tia cada any i no deixava cap pinyol al plat. Era una cosa molt rara el que feia en Roberto.
Van passar els anys i no havíem coincidit més amb el senyor Roberto. Un diumenge, la meva mare i jo vàrem decidir anar a dinar a un restaurant i quan vàrem entrar totes les taules estaven ocupades i decidírem marxar, però en aquell moment la mare i en Roberto es van reconèixer i quan estàvem a punt de marxar la mare, que tenia fama de ser molt col·loquial i falaguera, diu: “Hola, senyor Roberto!” En Roberto es aixecar de la cadira i diu: “Hola Anna, que ilusión volverla a ver, cuanto tiempo que ha pasado”. També va afegir: “Hola Rosa, que guapa y alta te veo, como has crecido”. En Roberto va afegir: “No os marcheis; podeis sentaros en mi mesa”. I la mare va observar: “¿Quiere decir, señor Roberto? ¿No le vamos a molestar?” “No, al contrario, estaré mejor acompañado —va dir—. Ahora aviso al camarero que traiga otra silla”.
Estàvem dinant de gust i tranquils fins que en anar a punxar amb la forquilla una oliva de l’amanida que hi havia al mig de la taula, aquesta fa un salt i va a parar sobre la americana de color clar que duia en Roberto. Ara penso que, per fer aquell moviment, era necessària l’existència d’una atracció entre l’oliva i el senyor Roberto. Veient el que acabava de provocar em vaig aixecar de la cadira i tovalló en mà vaig dir: “Señor Roberto, disculpe, lo siento mucho. ¿Me permite que le limpie un poco la mancha?”. En Roberto era un senyor que sempre anava molt ben vestit i vaig pensar que per a ell allò devia ser una incomoditat.
A taula hi havia un sifó i se’m va acudir mullar una punta del tovalló amb aquella aigua gasificada per fregar la taca. La maneta del sifó anava forta i no sortia el líquid, vaig aplicar més força i llavors en va sortir un raig desproporcionat que va ocasionar que en Roberto quedés tot moll d’aquell líquid fresc de nevera de mig tòrax en avall. Va reaccionar tirant el cos enrere i alçà les mans cap amunt, mentre jo procurava eixugar-lo per tot arreu on tenia la mullena. La mare va dir: “Té, agafa el meu tovalló, que aquest teu ja està moll”. En Roberto restava en aquesta posició sense dir res, com si hagués quedat paralitzat, mentre que jo amb compte intentava revertir la situació.
No recordo de què vàrem continuar parlant a taula, només que vàrem sortir tots tres del restaurant i ell amb dos dits s’agafava la part de dalt dels pantalons com si es volgués treure la resta de sifó que li quedava. La mare va dir: “Señor Roberto, a ver, ahora con el aire se le irá secando un poco”.
Ens vàrem acomiadar i novament li vàrem demanar disculpes. La mare em va dir: “Rosa, hem quedat molt malament amb el senyor Roberto”. “Sí, mare —li vaig respondre—, però ha estat sense voler”. Recordo que en el moment d’aquell ensurt ens ho havíem pres seriosament, però ara que ho estic explicant trobo que la situació va ser molt còmica.