Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Francesca Llonch Badiella, llevadora terrassenca

Pionera en  la aplicació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic o part sense dolor

Biografia de terrassenques del segle XX
Biografia de terrassenques del segle XX

 

Aquest article va ser publicat al llibre que presentem  al marge titulat : Elles, terrassenques del segle XX, de la Col·lecció  I + D dona, editat per l Ajuntament de Terrassa i  coordinat  per la Regidoria de Promoció de la Dona. Textos: Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Imprès per T. Sotos, S.L., any 2000. Citem les autores de la biografia i a  les 19 terrassaenques  que es van destacar  per les seves activitats.

Lourdes Plans i Campderrós, presenta la biografia de  Rosa Baqués, Antolina Boada, Maria Coll, Francisca Cruz, Camen Gómez, Maria Plans, Conxa Puig, Rosa Puig, Francisca Redondo, Consòl Torres i Maria Plans

 Mercè Grau i Lluch,  de Teresa Casals, Montserrat Malgosa, Maria Puig i Lourdes Serra.

Laura Costa i Mateo, Mercè Soler i Campins,  de  Maria Dolors Duocastella, Anna Murià i  Marta Pesarrodona

Rosa M. Massana i Ribas, Francesca Llonch.

Presentem en aquestes pàgines el text compler biogràfic de la llevadora Francesca Llonch, també consultable en llengua castellana al bloc digitalitzat  Enfermeria avanza  incorporat  a xarxa el dia 12-6-2011.

 

Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)
Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)

 

La Francesca(1) va néixer a les deu del matí del dia 14 de juliol de l’any 1906 a Terrassa gràcies a l’esforç que feia la seva mare i als treballs professionals de la llevadora senyora Gertrudis Llopart Ubach. Els seus pares, en Jaume Llonch de 45 anys, i l’Anna Badiella, de 42 anys, vivien al carrer Mas Adei, número 28, i amb l’arribada de la Francesca van incrementar la família a un total de quatre fills.

La senyora Anna no va tenir un part gaire fàcil, la qual cosa va ocasionar que el nadó arribés a aquest món amb algunes dificultats; la seva família explica que per reanimar-la li van donar una mica de vi ranci. Qui sap si aquesta arribada peculiar de regust ranci la va impregnar perquè en un futur es dediqués a treballar envers aconseguir que l’acte del part fos una experiència gratificant.

Els estudis de la seva infantesa i adolescència

Aquest és un apartat difícil de completar a causa de la manca de testimonis verbals i escrits. Si més no, però, per haver-ho explicat ella mateixa, sabem que va realitzar els estudis primaris a l’Escola Nacional dirigida per la senyora Teresa Sanz i posteriorment va continuar estudiant a l’Escola Municipal de Cultura Femenina. Als 13 anys es va sentir atreta per la música i es va matricular a les assignatures de solfeig i piano a l’Escola Municipal de música de Terrassa. Gràcies a la seva constància diària d’estudi, als 23 anys va obtenir la titulació d’ambdues especialitats, cosa que ens fa suposar que es recreava tocant melodies i possiblement també li van ser útils com a ritme respiratori per a la relaxació durant les classes a les embarassades.

Durant la República va assistir a classes de català al Liceu Dalmau situat al carrer Sant Antoni; allà també va seguir algunes lliçons d’esperanto, llengua que en aquell moment semblava que havia d’arrelar a les societats, però l’anglès va passar a la davantera.

Gràcies a la seva facilitat pels estudis, l’any 1934 obté la inscripció al Cens de Professors de Català de la Generalitat de Catalunya, fet que li va permetre fer classes de català i substituir durant la guerra, en aquesta assignatura, el professor senyor Delfí Dalmau Janer. També va impartir classes a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis.

Motivada per la infermeria

No sabem si a més de fer classes de català i de música se sentia atreta per temes sanitaris i col·laborava en activitats d’atenció a malalts. No és, però, fins a l’any 1937, als 28 anys, que ens consta que s’ha examinat d’un curs d’infermeria organitzat per la Comissió de Sanitat del Consell Municipal de Terrassa. El país estava en plena Guerra Civil i als hospitals de sang no hi paraven d’arribar ferits; era lògic, doncs, que l’Ajuntament es preocupés per formar, encara que fos urgentment, infermeres per fer afrontar la situació. El professor de l’assignatura va ser el doctor Viñals i com a membres del tribunal examinador hi constaven també els doctors Palau i Duran.

L’examen es va fer al Sanatori Mèdic Quirúrgic, segons acta de dia 27 de gener del 1937, i el van aprovar un total de 22 alumnes, que són les següents (2): Francesca Llonch Badiella, Maria del Carme Carbó Campillo, Isabel Marín Ballester, Clara Puigros Beltran, Teresa Brossa Vila, Antònia Jané Balús, Carme Burrull Torrella, Segona Bartolomé Guijarro, Carme Valero Valero, Maria Valero Valero, Rosa Ferrer Sales, Maria Prats Comas, Francesca Puig Alba, Jacinta Llop Borrell, Francesca Boada Dula, Teresa Amigó Santañas, Olga Duch Costa, Cristina Feiner Bosch, Anita Figueras Claret, Pascuala Tellez Santo, Francesca Graells Lloveras, Àngela Carreras Caridad.

Si observem el llistat d’alumnes veiem que no segueix un ordre alfabètic; és possible que estigués confeccionat segon l’ordre de qualificacions obtingudes. En el cas de Francesca Llonch, ens confirmaria el que diu la família: que sempre era la primera en els estudis.

El títol lliurat per la Comissió Municipal durant la República va quedar sense validesa, per la qual cosa Francesca Llonch va fer els estudis per treure’s la nova titulació de Dama Auxiliar Voluntària de la Cruz Roja.

Diploma a la Constància (AHCVO)
Diploma a la Constància (AHCVO)

Segons el carnet personal, que especifica que es va examinar de primer curs el dia 26 de juny de l’any 1940 i del segon el dia 1 de juliol de l’any 1941 consta també com a associada de la Creu Roja amb el núm. 70.109 amb data de 14 de desembre de l’any 1937.

El seu primer treball com a infermera a la clínica maternal la va decepcionar

El dia 1 de febrer de 1936 es va inaugurar a Terrassa la Clínica Maternal en un edifici de nova construcció al carrer de la Unió. Francesca Llonch el mateix any que va obtenir la titulació d’infermera, al gener del 1937, va ser contractada per treballar a l’esmentada clínica.

Segons ella mateixa va redactar(3), l’experiència en aquest lloc de treball la va decebre, fins i tot va sentir un distanciament per la professió de llevadora. D’acord amb aquesta experiència, una vegada acabada la Guerra Civil va preferir dedicar-se a l’ensenyament i deixar de banda els temes relacionats amb la sanitat.

L’any 1945 torna a sentir interès per la professió

L’any 1945, durant les seves estones de temps lliure, es va dedicar a preparar-se els temes que contenien el programa d’estudis de la carrera de practicant i de llevadora.

Després de cinc anys d’estudis, quan es va veure preparada es va presentar als exàmens lliures que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona i amb data 10 d’octubre de 1949 li són lliurats els diplomes de practicant i llevadora amb la qualificació d’excel·lent.

Tot i amb això, ella mateixa escriu que, si bé considera que els seus coneixements teòrics són molt bons, no es veu amb la vocació d’exercir com a llevadora donades les característiques dels paritoris, per la qual cosa continua amb la docència.

La lectura del llibre “El parto sin dolor” la motivà definitivament per exercir de llevadora

Als voltants de l’any 1954, li arriba a les seves mans un llibre titulat El parto sin dolor de Consuelo Ruiz Vélez-Frías. El va llegir amb un gran interès i va veure clar que aquell mètode obriria uns nous horitzons a les llevadores(4).

Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve
Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve

A causa de seu temperament emotiu, com ella mateixa s’auto-defineix, no podia suportar que el moment del part es convertís en un acte dramàtic; és per això que quan va entreveure la possibilitat de donar a llum d’una manera més serena per part de les mares va dedicar a preparar-se i a treballar en aquesta línia.

Amb data 24 de juny de l’any 1955 obté un permís a treball a l’Institut Sainte-Elisabeth situat a l’Avenue Defré, 206 Ucle (Brussel·les) i en aquest institut hi va treballar durant els mesos d’agost i setembre de l’any 1955 en qualitat de infermera i amb l’oportunitat d’observar la tècnica d’assistència que empraven les llevadores del centre.

Posteriorment, i aconsellada pel doctor Santiago Dexeus, director en aquells moments de la Maternitat provincial de Barcelona, s’inscriu al curs organitzat pel Colegio Oficial de Matronas y el Dr. V. Marques Bertran titulat La conducta del parto por el método Psico-Profiláctico, realitzat gràcies a la col·laboració dels doctors J.M. Dexeus Trias de Bes, M. Garriga Roca, L. Marqués Giraut i J.M. Mateu Aragonés.

L’esmentat curs li va permetre fer una estada completa, de dia i de nit, a la Maternitat de Barcelona pels serveis de gestants, puerperi, parts i laboratori. Li van donar tot tipus de facilitats en la realització de pràctiques i va quedar molt entusiasmada per la disciplina i el control rigorós del part.

Un fet social va fer que aquest mètode prengués una nova força. Era al gener del 1956 quan el Papa de Roma Pius XII va pronunciar un discurs favorable a la seva utilització. Ràpidament aquest comunicat va tenir un ressò mundial i foren molts els professionals que van decidir aprendre i aplicar aquesta tècnica.

Motivada com estava per aconseguir que el part fos un acte el més serè possible i afavorida per les opinions positives del mètode, l’any 1956 va decidir anar a fer un stage al Centre de Santé des Métallurgistes -Maison de Santé Maternité- de París, dirigit pel Dr. Pierre

Rouquès amb l’objectiu d’aprendre el “methode psychoprophylactique d’accouchement sans doleur” (5), centre pioner a França en la implantació de l’esmentat mètode. Durant l’estada en aquest centre va conèixer dues col·legues aragoneses, Carmen Mateo i Carmen Pastor; amb aquesta darrera va sorgir una bona amistat.

Mogudes per l’afany d’aprendre, van visitar altres hospitals de París on s’aplicava el MPP, un d’ells va ser la maternitat de l’Hospital Saint Antoine, la clínica Belvédère i l’Hospital Térron.

Una aportació docent molt important van ser les classes pràctiques que la llevadora Madame Dubois, experta l’MPp, els va fer a la seva consulta particular, o sigui, que van anar a casa Madame Dubois com si es tractés d’embarassades reals; d’aquesta manera van aprendre pas a pas tot el que calia fer per preparar la futura mare.

Fonament científic del mètode

Aquest és el títol que Francesca Llonch va emprar per explicar en què consistia el mètode en el document lliurat al Consejo Nacional de Matronas i Milupa. Utilitzarà les seves pròpies paraules per definir-lo.

Les arrels de l’MPP es basen en les doctrines de Pavlov. L’MPP té el gran mèrit d’haver elaborat una tècnica accessible a qualsevol metge i a tota llevadora, degudament instruïda. Nicolaiev creu que el dolor no és indispensable. Per ell existeix un substràtum material psicològic del part; són modificacions mecàniques dels òrgans genitals, modificacions vasculars i humorals de l’organisme que actuen sobre receptors del dolor.

Aquestes modificacions es poden percebre com a sensacions de pesantor, de tensió i no necessàriament dolors. Les sensacions es fan doloroses quan se’ls sumen factors d’ordre emocional o reflexos condicionats; els dolors estan, doncs, determinats per causes anatomofuncionals (però no forçosament patològiques), per pertorbacions neurodinàmiques o pel conjunt d’ambdues. L’MPP dóna a la dona una educació racional que l’ensenya a suprimir les emocions negatives i crear emocions fortament positives. És necessari crear reflexos condicionats positius (excitació) i entorpir els reflexos que siguin inútils i perjudicials per a la bona marxa del part (inhibició o fre). L’excitació i l’inhibició han d’estar equilibrades.”

Un dels llibres que la Francesca va utilitzar per perfeccionar-se en l’MPP va ser el del Dr. L. Chertok(6), és un llibre que dóna una visió molt àmplia del tema.
Me’l va deixar consultar la col·lega senyora Antònia Hidalgo -infermera i llevadora-, ex-alumna de la senyora Llonch que, per l’afecte que es tenien, abans de morir li va regalar alguns dels seus llibres.

La seva vida professional

Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)
Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)

Pels fets observats i per la cronologia, la senyoreta Llonch va haver d’esperar molt temps, uns 19 anys, des que va fer un curs d’infermera l’any 1937, fins que una vegada preparada, l’any 1956, decidís dedicar-se a llevar criatures. Podem deduir, i fins i tot ella mateixa ho havia explicat, que el treball de llevadora segons el sistema clàssic assistencial no l’interessava, per la qual cosa va ser conseqüent amb el seu pensament i no va exercir fins que ho va poder fer seguint un estil en què ella s’hi sentís còmoda.

Segons un breu currículum fet pel senyor Santiago Llonch, la Francesca en arribar de París va començar a preparar diverses embarassades procedents de la consulta privada del doctor Joaquim Mundó.

La primera partera que va atendre i que havia estat preparada en un grup de vuit gestants més va ser el dia 11 de maig de 1956; va ser un èxit. Explica que diverses embarassades de les que va atendre havien sigut alumnes seves i es va crear un tracte molt cordial i familiar. Van ser elles les que van contribuir a divulgar aquest mètode, que només podia aplicar, en principi, com a servei privat.

La preparació completa consistia en vuit sessions en un grup de sis a vuit persones una vegada a la setmana. Els donava un llibre, veien un film i situaven la clínica. A gairebé totes les visites de seguiment hi assistia el marit.

Aquest mateix any, el 1956, va entrar a prestar els seus serveis de llevadora a la Mútua de Terrassa.

Gràcies haver-se guardat una instància amb data 4-7-1973 d’un grup de llevadores format per J. Adell, J. Olivet, C. Del Moral, M. Colomer i F. Llonch, va adreçar-la al senyor inspector privat de Mútua de Terrassa, amb l’objectiu d’aconseguir unes millores laborals i d’infraestructura.

Hem pogut obtenir una informació molt interessant pel tema que ens ocupa. Per exemple, que les esmentades cinc llevadores treballaven a Mútua des de l’any 1957 i que des de llavors fins l’any 1973 l’increment de parts va ser d’un 35%.

També hi constern unes dades comparatives entre els any 1958 i el 1962, d´aquesta manera:

Gràfic de parts ( r. m. )
Gràfic de parts ( r. m. )

Tot observant les xifres, pensem que hi devia haver parts de bessonada i de trigèmins ja que l’any 1958 van néixer 20 nens més que parts hi havia hagut i l’any 1962 van néixer 25 nadons més.

Quant a la retribució mensual, l’any 1957 el sou era de 1.308,15 pessetes i l’any 1962 una llevadora institucional cobrava 1.750 pessetes.

Aquest document, si bé no va estar redactat per fer riure, sense voler el provoca, perquè t’imagines les vicissituds de cinc dones -llevadores- entrevistant-se una i altra vegada amb el senyor inspector i ell donant-los esperances, fins que al cap de 18 mesos descobreixen que la gestió estava al seu punt d’inici.

Treballa també com a llevadora particular a la Clínica del Remei en equip amb el Dr. J. Mundó i com a llevadora d’exercici lliure per al seguiment de l’embaràs i preparació del MPP a la seva consulta del carrer de Volta, número 18. Ens consta que durant els anys 1957 i 1958 pagava impostos a l’Ajuntament per exercir com a professional(7).

Conversant amb la senyora Teresa Serrat, infermera que durant uns anys va ajudar-la a la consulta, explica que tenia força clientela i que feien un seguiment de l’embaràs molt acurat: control de la tensió arterial, albúmina, pes, càlcul de temps de gestació, auscultació i encaix de la criatura i detectar possibles anomalies. En aquest cas es derivaven al tocòleg, i, sobretot, els donaven orientacions higièniques i dietètiques -aspecte aquest a que la Francesca donava una especial importància-, així com a la pràctica de l’MPP.

Preparació de futures infermeres

Per la seva innata vocació envers la docència, va dedicar-se durant diversos anys a impartir classes per preparar futures infermeres. Una vegada ja se sabien els temes, els estudiants que havien fet el batxillerat, podien anar a la Facultat de Medicina de Barcelona i passar els exàmens lliures de practicant i llevadora. A les candidates vocacionals que no tenien el batxillerat també se les preparava, però en aquest cas havien d’anar a examinar-se a l’hospital del Nen Jesús de Barcelona i se’ls hi donava un títol d’infermera diocesana.

Segons la seva família, des de l’any 1939 fins al 1953 va preparar 104 alumnes. Segurament també és per aquest motiu que gairebé totes les infermeres terrassenques -d’una determinada edat- que hem conegut han tingut un contacte més directe amb la senyoreta Llonch. Hi va haver també altres professionals que es van dedicar a preparar infermeres i llevadores, entre elles i hi havia la senyora Florinda Montagut.

Durant uns anys les classes de preparació d’infermeres es van fer a l’Hospital de Sant Llàtzer, on hi col·laboraven els metges de l’hospital impartint diverses assignatures del programa docent. També es realitzaven les pràctiques d’infermeria als diferents serveis de l’hospital.

Activa col·laboradora de la posta en marxa de l’escola d’ajudants tècnics sanitaris de Terrassa

Amb data 21 d’octubre de 1967, s’inaugura a Terrassa una Escola Oficial d’ATS. S’esmenta que l’escola s’havia fundat l’any 1961 però que depenia de l’Escola del Nen Jesús de Barcelona i ara passava a dependre de l’Hospital de Sant Llàtzer. Cada alumne l’any 1967 pagava 400 pessetes mensuals com a drets d’estudis.

En l’acta de constitució del Patronat de La Escuela Femenina de Ayudantes Técnicos Sanitarios de Terrassa, amb data 5 de setembre de l’any 1967, s’estableix l’estructura orgànica de l’Escola i la senyora F. Llonch hi consta com a secretària d’estudis i com a cap la senyora Dalmases. Tots els membres són nombrats amb caràcter provisional(8).
Segons una acta del 2-10-1978, els càrrecs de secretària d’estudis i secretària de l’escola s’unifiquen en un de sol i el passa a desenvolupar la senyora Pepita Morera Garcia.
Anteriorment a l’obertura de l’escola s’havia fet públic un edicte manifestant l’acord del ple de l’Ajuntament per crear una Escuela Preparatoria para la Formación de Ayudantes Técnicos Sanitarios, apareix al diari Tarrassa Información amb data 11-3-1965 i el seu reglament es fa públic al Boletín oficial de la prensa de Barcelona amb data 24-2-1966.

El patronat fundacional de l’Escola d’ATS, tot emparant-se en la Llei del 30-6-1887 i d’acord amb els seus estatuts, estava format per les següents persones: Il·ltre. alcalde de la ciutat, prior de la parròquia del Sant Esperit, president de la Mútua de Terrassa, president de l’Hospital Casa de Caritat de Sant Llàtzer, cap comarcal de Terrassa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, president local de la Creu Roja, un representant de la Caja de Ahorros de Terrassa i un representant de la Caja de Pensiones.

Per a més detalls sobre l’acte d’obertura de l’escola, podem veure l’article titulat “Solemne apertura del curso en la Escuela Femenina de ATS”. Es tractava del curs 1967-68. Obrí l’acte la senyora Ma. de los Ángeles Roca, secretària general del nou centre docent, que va llegir una memòria de l’esmentada institució i va donar les gràcies a la senyora Teresa Gual, vídua de Barata, per la feliç idea d’obrir l’escola(9).
El doctor R. Avellaneda en va ser el director, a més de professor, durant diversos anys.

Una naturalista nata

Conversant amb diverses infermeres i llevadores, manifesten que la Francesca era una persona responsable i que li agradaven les coses ben fetes, però el que més destaquen d’ella és el seu tarannà, diguem-ne naturalista, o sigui, que sempre defensava allò que la naturalesa fa per ella mateixa.

Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)
Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)

A l’època que li va tocar exercir, estava molt de moda utilitzar el Pentotal i efectuar vacuoms -aplicar ventoses- per extreure la criatura; per a ella aquest sistema era poc acceptat, fins i tot va tenir algun problema a causa de divergència d’opinions entre col·legues. Un dels aspectes a què donava molta importància a l’hora d’atendre les gestants. Hi ha qui diu que hi tenia una mania, però és que realment té la seva importància seguir una dieta equilibrada, i més durant la gestació.

També només néixer la criatura procurava donar-la a la mare i preferia no rentar-la de seguida per tal de preservar el seu propi greix sebaci.

La senyora Paquita Pla, infermera que va treballar durant uns anys amb ella a l’hospital de Sant Llàtzer, opina que era una dona que estava avançada als temps; ara, diu, tot això que ella predicava i feia és el que estem fem, només que llavors anava a contra corrent la majoria de vegades. Si més no, però, va tenir moltes seguidores que van col·laborar amb ella per a la preparació de les dones al part.

El final de la seva carrera i de la seva vida

Tenia 73 anys i continuava treballant amb tota dedicació, fins que un inesperat problema de salut li va minvar les seves forces, la van operar i li van aplicar radioteràpia. Amb tot, ella va mantenir una enteresa admirable.

La senyora Antònia Hidalgo explica que una vegada conversant amb ella, va quedar plenament impressionada quan va mostrar el mal que tenia a l’aixella i li va donar explicacions sobre en que consistia aquesta malaltia i la seva gravetat.

Seguint la conversa va reflexionar: l’acte de néixer és un fet que el nadó l’ha de passar tot sol, el podem ajudar però en definitiva és ell qui ha de passar l’experiència; l’acte de morir és igual, l’ha d’afrontar la persona sola, és un moment únic a la vida i s’ha de viure amb consciència aquesta transició d’una vida a l’altra.

La senyora Antònia diu: em vaig adonar que no li tenia por a la mort, em va impressionar molt en aquells moments que jo era més jove.

Vist l’estat de salut en què es troba, diverses ex alumnes, amics i col·laboradors van organitzar-se per preparar-li un homenatge, però no hi van arribar a temps: el dia 12 de febrer del 1982 va fer el traspàs a una altra vida.

Segons el Diario de Terrassa(10), aquell dia era emboirat i fred, només 12 graus de temperatura i amb un nivell de contaminació atmosfèrica alta. Un dia trist.

Quatre dies després a la premsa(11), apareixia un titular que deia “Ha muerto Francisca Llonch” tot explicant molt resumidament algunes de les seves activitats professionals d’aquesta manera:

“Exalumna de Pompeu Fabra, durante muchos años desarrolló una intensa actividad en el campo de la enfermería, primero en la Escuela de la Cruz Roja y luego en el Hospital de San Lázaro. Ejerció a su vez como enfermera y comadrona y fue, dentro de este campo, la introductora en Terrassa del sistema de ‘parto sin dolor’.

Su labor pedagógica la extendió también a otras disciplinas -estudios elementales, bachillerato, etc.- y la dirigió esencialmente hacia mujeres de las clases modestas.

La muerte le sobrevino precisamente cuando un grupo de ex alumnas le estaba preparando un homenaje, que ya hubo de suspenderse ante el agravamiento de su enfermedad y que finalmente no ha podido celebrarse. Descanse en Paz”.

Amics i ex-alumnes el dia 7 de març van reunir-se al Monestir de les Carmelites Descalces per celebrar una solemne eucaristia i pregar per ella. AI llibre de firmes que li havien preparat es podia llegir la següent dedicatòria:

“Tots els seus alumnes tenim una mica de Francesca Llonch.
Hi ha molt de fruit en tant com ella ha sembrat. Hi ha molt d’agraïment en cada una de nosaltres. Tenim molta fe i esperança en una altra trobada. I, sobretot, hi ha molt d’amor.”

Bibliografia

  • Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • B. Ragón; (1972) “1936-39 Tres anys difícils de guerra civil “, Terrassa.
  • Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric de Terrassa.
  • Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • Diario de Terrassa. El Temps, 3-2-1982.
  • Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • Dr. L. Chertok; (1958) Los métodos psicosomáticos del parto sin dolor -historia, teoría y practica- Edit. Cientifico-Medica.

Notes

  • (1). Hem escollit la Francesca Llonch com a pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic, també anomenat part sense dolor. Va ser gràcies a la seva voluntat de voler-se preparar en aquesta tècnica que moltes dones terrassenques i molts nadons han pogut gaudir d’un major confort durant el part. Voldria que aquest recordatori de la seva vida servís per ressaltar també el treball de totes aquelles infermeres i llevadores que han recollit fruits, que els donen i que en sembren d’altres per a venidores generacions, tal com diu una estrofa de la poesia que un grup d’amistats li va fer a na Francesca “hi ha molt de fruit, en tant com ella ha sembrat.”
  • (2). Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • (3). Trabajo para el concurso convocado por el Consejo Nacional de Matronas y Milupa sobre el tema Preparación al Parto -MPP- por el doctor M. Roncales y presentado por la comadrona Francisca Llonch Badiella, de Terrassa, agosto de 1971.
  • (4). Op. Cit.
  • (5). Certificat de la Maison de Santé Maternité -Metallurgistes- París, 23-2-1956.
  • (6). Dr. L. Chertok. Ed it. Cientifico-Médica 1958. Los métodos psicosomaticos del parto sin dolor -história, teoría y práctica-.
  • (7). Contribució Industrial , caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (8). Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (9). Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • (10). Diario de Terrassa. El Temps, 3-2- 1982.
  • (11). Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • L’article  de la Francesca, també està incorporat a la pàgina  Viure la ciutat del Ajuntament de Terrassa.

 

Ampliació  de la informació

Fa poc,  mentre buscava una fotografia per un  nou article, vaig trobar dins d´ un  dels àlbums antics que tenia a casa,  una nova  imatge de la Francesca Llonch. Correspon a la celebració del bateig d´un  dels nens Olea Llopart  a la dècada dels anys seixanta. Francesca Llonch i Júlia Olea – la meva cunyada-  les veiem  en el moment del convit del festejar el bateig.

La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.
La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.

Entrevista a la señora Adoración Mesa

Tuve nueve hijos yo sola, sin ayuda alguna

Esta entrevista  fue hecha en ocasión de atender como enfermera y puntualmente en alguna ocasión, a la señora Adoración en su domicilio del pueblo de Torrent. Fue publicada  el mes de Febrero del año 2007 en el “Butlleti núm. 10 de “El Llentiscle de Torrent”.

La señora Adoración Mesa González nació en Alcudia de Guadix -Granada- el día 12 de Septiembre del año 1909, se  casó a los 15 años con Cristóbal con el que tuvo un hijo, pero poco después su marido murió de un trágico accidente. Después que pasara un tiempo la señora Adoración volvió a enamorarse, esta vez de Francisco Ruiz que­ recuerda con satisfacción la frase amorosa que le dijo su pretendiente: Te llevaste mi corazón y yo el tuyo. Y después de esto se fueron felizmente a vivir juntos a Alcudia en un barrio troglodita encantador y emblemático por sus rocas horadadas y allí tuvieron a sus hijos.

No hemos hablado de su historia de vida  en general, solamente del hecho de haber alumbrado satisfactoriamente a nueve hijos ella sola en su domicilio.  Actualmente vive acompañada de su hija Ascensión y demás familia en Torrent,  pequeño  pueblo del “Baix Empordà” -Girona -.  Tiene una vida tranquila i  a sus 98 años goza de una salud envidiable, destacando en ella  su lúcida  memoria de los diversos hechos de su vida.

Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)
Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)

Señora Adoración, ¿me podría explicar cómo tuvo a sus hijos sin asistencia y si había visto algún parto antes?

No yo no había visto parto alguno, lo hice por instinto.

Mostrándome el dedo medio de la mano, dice,  mira:

Atas el hilo por aquí y luego por aquí y cortas en medio.  Cuando me sentía con regomellos, con dolores de espalda y vientre me preparaba unos trozos de Sedalina de un ovillo que ya tenía y los colgaba en una tachuela de la pared, junto a ellos también unas tijeras, pues esto lo había de necesitar.

¿Y mientras tanto?

Cuando ya veía que el niño iba a nacer me apoyaba derecha a los pies de la cama, a la vez me cogía con las manos la  ropa de la cintura y apretaba fuerte, mira de esta manera.

La senyora Adoración Mesa
La senyora Adoración Mesa

La señora Adoración me lo demuestra y al tiempo le pido para hacerle una fotografía.

En el suelo, previamente, había puesto la almohada de la cunita para protegerle en el momento de salir, porque si se  cayese no se hiciera daño.    

¿Y después?

Después lo envolvía con una toalla y esperaba a mi marido que viniese del campo y  avisara a su hermana para que se  acercara a lavarlo y vestirlo.

¿No había nadie por aquellos alrededores que se dedicara a los partos?

Si había, eran unas mujeres aprendizas de ellas mismas, pero yo no requerí ayuda alguna.[1]

¿Todos vivieron?

No, perdí a tres de ellos, solo me viven seis Cristóbal, Torcuata, Francisco, Maria, Teresa y la Ascensión con la vivo. Uno de los niños se murió porque estando de cinco meses levante dos arrobas de cal y aquello me perjudico. Los amamanté durante dos años y además crié a cuatro de ajenos, pero a media leche, les daba una panza a la  mañana y la otra a la noche.

¿Y usted bien?

Sí, yo bien, solo que tuve postemas, se me abrieron los pezones, me supuraban y me dolían mucho.

Y ahora a sus 98 años, la veo estupendamente. Señora Adoración muchas gracias, un beso.

De nada, ya lo sabes.

Almohada, hilo y tijeras
Almohada, hilo y tijeras

Notas


[1] El hecho de a luz en decúbito supino, o sea estirada en un lecho, cama o camilla de partera, se le atribuye a esta practica a  un médico francés del siglo XVII que lo hizo con el fin de manipular mejor los trabajos del parto. La postura que adoptó la señora Adoración para dar a luz a sus hijos ,  favorecía  el efecto de la gravedad  y  a la vez  podía hacer fuerza  con  las manos puestas estas  en la cintura. Como dice ella misma,  lo hice por  puro instinto, es saber cómo alumbrar por una misma.

 

El mes de octubre del 2020,  fuí de visita al pueblo  de Torrent con el fin de prepararme un articulo para la revista local ‘El LLentistle de Torrent’. Coincidió que pase por enfrente del domicilio de la senyora Adoración y en aquell momento sentí una especial emoción, fué como si el contacto con ella me hubiese dejado un recuerdo permanente y quise hacer una fotografia de la   entrada del domicilio donde vivia, pienso que tal vez lo hice como a una nueva acción de reconocimiento de su vida, admirable ahora  aún más en nuestros tiempos,  especialmente por su naturalidad  fisiologica y  capacidad de  vivir una larga vida.

Domicilio de Adoración Mesa en Torrent
Domicilio de Adoración Mesa en Torrent

Josep Masana: un bomber amb 42 anys de trajectòria a Terrassa (1947-1989)

L’evolució que ha seguit el Cos de Bombers de Terrassa des del seu inici, l’any 1877, fins a l’any 2004, està documentada al llibre d’Oriol Casanovas i Marc Ferrer titulat Història del Cos de Bombers de Terrassa, edició feta en commemoració dels 125 anys dels bombers de la ciutat. Per aquest motiu la nostra intenció ara només té l’objectiu d’ampliar els coneixements sobre els bombers terrassencs, vistos des d’una vessant familiar, explicant el que recordo com a germana del bomber Josep Masana.

Llegiu-ne més.

De esquerra a dreta ....... , Josep Masana i Miquel Baldò
De esquerra a dreta ....... , Josep Masana i Miquel Baldò

 

 

 

 

Si voleu disposar de més dades referents als bombers podeu consultar el bloc de Santi Rius titulat Records de Terrassa a:  Història dels bombers

 

Ampliacio d’informació del bomber Josep Masana Ribas i dels bombers de Viladecavalls.

En el document Pdf havíem comentat que Josep Masana va treballar perquè a Viladecavalls es poses en marxa un cos de bombers, ates que es un municipi que disposa de 2.000 hectàrees de massa forestal. Recentment m’ha vingut a mans el Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Viladecavalls del mes de desembre del 1993, on a les pàgines número 12 i 13 s’hi pot veure un article de Carles Bonet titulat: ‘Por fin tenemos cuerpo de bomberos y A.D.F. en nuestro municipio’ i ens lliura diverses dades.

Només esmentaré que ens fa saber que Parc de Bombers Voluntaris de Viladecavalls es va iniciar el mes de juny de 1992 i disposava d’una dotació personal formada per 40 homes i 10 dones que una part provenia del Cos de Bombers Voluntaris de l’Ajuntament de Viladecavalls i uns altres 18 professionals del Cos de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya, ambdós grups integrats a l’Associació de Defensa Forestal (ADF) de Viladecavalls.

També ens dona a conèixer dades estadístiques referents a les hores de permanència al parc i les diverses tasques realitzades pels voluntaris durant el període que va de juliol a octubre de l’any 1993. Només citaré les tasques que van realitzar que son: Vigilància de prevenció de focs forestals, des de la torre de Can Buixeres, Ruta de Vigilància forestal, Intervencions en focs d’escombraries, Intervencions en focs de mallots, Intervencions en accidents de trànsit, Ajuda en operacions de salvament, Ajudes a altres Parcs com el de: Martorell, Badalona, Terrassa, Matadepera i Vilafranca del Penedès i també assistència a Falses alarmes.

Logo dels bombers
Logo dels bombers
Els bombers de Viladecavalls (imatge treta del Butlletí que edita l'Ajuntament, desembre del 1993,  Josep Masana es el tercer de ma dreta a la fila de baix
Els bombers de Viladecavalls (imatge treta del Butlletí que edita l'Ajuntament, desembre del 1993, Josep Masana es el tercer de ma dreta a la fila de baix

 [/caption]

Records d’una pilot aeronàutica del 1978

 

Article publicat a la revista que edita l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell al número especial de l’any 2011. En aquest article hem inclòs algunes  imatges més de les que van ser publicades.

Aneu a l’article clicant aquí

El dia 30 de març de 2015  l´autor Jesús Rubio Pilarte va publicar  un article  titulat “Enfermeras pilotos o enfermeres del aire”  a Enfermeria avanza,  bloc destinat a explicar la història de la infermeria que  gestiona  l´infermer  Manuel Solorzano.

Explica que l´any 1945  un grup de 32 infermeres voluntàries i liderades per Françoise Schneider, Marquesa de Noailles i Lilia Vandeuvre van crear amb  inscripció a  la secció  de la organització de la Creu Roja francesa  el cos de :  Infermeres Pilots, Socorristes del Aire (IPSA) amb l´objectiu de rescatar i atendre als ferits de guerra. Utilitzaven avions petits com els Dakota i els Junkers. Per llegir l´article complets clicar a Enfermeras pilotos.

He considerat adjuntar la referencia d´aquest article per la meva condició d´infermera i  també de afeccionada a la aeronàutica.

Rosa M. Masana, l' any 1978 amb el model d´ulleres de sol que portaven els pilots. Imatge Anna Ribas
Rosa M. Masana, l' any 1978 amb el model d´ulleres de sol que portaven els pilots. Imatge Anna Ribas

 

 A les pàgines del article  que he presentat  esmentava a  Narcís Parera Ferran  i , recentment he localitzat una  crònica  a internet,  escrita per Leandro Escorsell que parla d’ell, en especial  feta per recordar l’accident que li va costar la vida el dia 6 de març de l’any 1986 mentre volava amb la Cessna 320 (EC CAR). Hem  inclòs aquí la noticia.

També José Pellegero Bel, doctor enginyer aeronàutic , parla de Narcís amb admiració com a tècnic i també  de les seves qualitats humanes. L’article  va ser publicat a la Vanguardia del dia 8 de junt de l’any 1986, pag. 103.

Amb data 2 de novembre el senyor Leandro Escorcell  amb lliura una nota d’agraïment pel fet de haver parlat de Narcís Parera . També ens dona la adreça del seu bloc que hi hem fet un enllaç per la informació i vivències dins el mom de l’ aeronàutica. Per consultar el blocg clicar a L. Escorcell.

Comandaments
Comandaments

L’any 2005 ‘Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea’ -Aena-, va publicar un llibre titulat ‘Historia de los Aeropuertos Españoles’ presentat  per Manuel Azuaga, President-Director d’Aena.  Hi ha un capítol dedicat al Aeroport de Sabadell  amb  pròleg de Manuel Navarro  Prieto.  Presentem  la introducció y índexa  del llibre  a: presentacio-aeroport-sabadell

 Fa poc, vaig donar una ullada al llibre de Josep Canudes titulat Historia de la Aviacio catalana 1908-1938, llibre regalat i dedicat la meva amiga Teresa Soler , sempre l’he donat importància a aquest detall que va tenir amb mi, ara m’ha semblat que podia incloure en aquest espai dues images que en donen testimoni.

Dedicatòria de la Teresa Soler
Dedicatòria de la Teresa Soler
J.Canudas. Aviació catalana
J.Canudas. Aviació catalana