Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Filo Pla Mas (Mura, 1929 – Terrassa, 2015)

Filomena Pla (cedida per ella)
Filomena Pla (cedida per ella)

Vaig conèixer la Filo a Mútua de Terrassa més o menys l’any 1965 i ambdues fèiem d’auxiliars de clínica. Respecte a les auxiliars i infermeres que ens havíem incorporat feia poc ella era uns anys més gran que nosaltres.

Tenia un caràcter extravertit i un accentuat sentit de l’humor. No sé com s’ho feia, però sempre que explicava o comentava alguna cosa ho feia amb to humorístic que per força havies de riure. Era un tipus d’humor diguem-ne muranenc, de Mura, poble on va néixer la Filo, que es caracteritzava per ser fresc, directe, oportú i amb una dosi de saviesa pròpia de la vida.

Juntament amb les companyes de feina vàrem fer diverses excursions i la Filo sempre s’hi apuntava i feia que sempre riguéssim pels descosits. La que més recordo va ser una sortida a Núria en què ens vàrem passar tot el trajecte amb el cremallera fins al monestir explicant acudits i rient sense parar. Aquell dia va succeir un fenomen irrepetible perquè els acudits entre tots ens sortien encadenats: uns n’inspiraven d’altres que tothom recordava. En arribar a Núria, de tant riure ens feia mal el diafragma.

He recordat diverses vegades aquella excursió, però avui, ves per on, el dia del seu comiat definitiu d’aquest món, s’ha presentat el record d’aquella sortida amb més força i enfocat nítidament en el fet de riure. Avui que és un dia trist recordo la Filo rient. És magnífic que ens hagi deixat aquest llegat espiritual.

 

Un ensurt còmic a Núria

Ens vàrem allotjar al monestir i l’endemà vàrem pujar al pic de l’Àguila i vàrem decidir baixar a peu. El camí estava glaçat i cada dos per tres quèiem fins que finalment vaig optar per baixar asseguda. El problema era que el glaç no et permetia frenar amb els peus; allò semblava un tobogan.

Uns metres més avall una senyora caminava amb les cames obertes, suposo que per mantenir millor l’equilibri. En veure que jo baixava embalada, la Filo va cridar “pip, pip!” per avisar la senyora que s’apartés, però no hi va ser a temps: les meves cames van passar entremig de les seves i va caure asseguda a sobre meu. De l’ensurt es va agafar als meus malucs tot clavant-me les seves esmolades ungles. La velocitat de baixada es va incrementar i cada cop es feia més incert quan i on pararíem. Encara sort que en trobar neu tova amb els quatre talons vàrem poder frenar.

La senyora es va incorporar lògicament abans que jo i estava tan enfadada que pensava que arribaria a les mans. Enfadada, deia: “Oh, i a sobre riure-se’n dient pip, pip!” De fet, no sé si jo encara estava enriolada del dia anterior o què, però havia de fer un esforç per mantenir la seriositat, tot i que li demanava disculpes pel fet. Però ella continuava enfadada i no entrava en raons. Amb aquestes que arriba la Filo i en veure-la tan indignada li diu: “Senyora, escolti, no s’enfadi tant, que almenys vostè ha baixat amb el cul sec.”

La colla excursionista.
La colla excursionista.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.

 

 

Una broma poc reeixida

El primer o segon dia que la Filo s’havia incorporat a consultes externes de Mútua li van voler gastar una broma. Una infermera sabia com fer-se passar per histèrica i ho feia de manera tan real que semblava talment una pitiàtica.

Dues companyes es varen posar d’acord i una de elles li diu: “Vés a la consulta del doctor Bosch a buscar una bombona buida de gases.” A dins hi havia l’Antònia, que estava asseguda en una cadira i preparada, per quan sentís la porta, fer-se la histèrica. Entra la Filo i l’Antònia comença a fer convulsions mentre lliscava cadira avall fins al terra. Allà va continuar amb els seus esperpents, doblegant en arc la cintura i recorrent el terra en aquesta posició. En veure l’espectacle, la Filo se li acosta i li esclata dues plantofades de campionat, una a cada galta.

L’Antònia va parar de sobte de simular l’atac histèric i es va quedar tan perplexa i desconcertada per la reacció de la Filo que no va saber què fer ni què dir i la seva còmplice tampoc. Que sapiguem, l’Antònia no va tornar a practicar mai més aquest tipus d’arts escèniques.

 

Ramona Ramoneda

La Ramona era un infermera companya de feina de Mútua i amiga de totes però en especial de la Filo. Podríem escriure una història d’amor entre la Ramona i en Pere, el seu promès, perquè explicaven que s’havien conegut en un hospital militar, ell ferit de guerra i ella administrant-li les cures d’infermeria. En Pere estava convençut que era viu gràcies a la Ramona.  La parella es va casar a Eivissa i es van quedar a viure a casa d’ell junt amb la seva mare Antonina.

La Ramona ens tenia dit que anéssim a veure’ls i la Filo i jo un estiu ho vàrem fer. Una vegada a casa seva i com que feia poc que tenia el carnet de conduir vàrem llogar una Genoveva, un model de cotxe militar que durant els anys setanta es va posar de moda a l’illa perquè els llogaven als turistes. Penso que l’Antonina no havia anat mai amb un turisme i menys descapotable i sense portes. Tenia molta por de pujar-hi, però la va perdre al cap de mitja hora de circular per aquells paratges tan bonics.

Un dia vaig agafar un revolt amb una marxa llarga i una mica més i no ho expliquem. La Filo va comentar que en aquell precís moment quan teníem el terraplè a dos passos, la tovallola que portava l’Antonina sobre l’espatlla amb el vent li va tapar tota la cara i no es va assabentar de res. La Filo explicava el fet d’una manera que feia riure.

El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
Amb la Genoveva
Amb la Genoveva

En una altra ocasió vàrem tornar a fer-los una visita i

Coixí fet per l’Antonina.
Coixí fet per l’Antonina.

l’Antonina ens demostrava cada vegada que ens tenia molt d’afecte. Fins i tot ens va regalar alguns dels seus treballs. A mi en concret em va obsequiar amb un coixí fet per ella emprant retalls de roba, alguns dels quals eren de vestits meus. Encara guardo aquesta obra d’art que ara ja té 48 anys.

La Filo ens va salvar d’una situació compromesa

Un estiu amb el meu cotxe Seat 127 vàrem anar quatre companyes de Mútua a Extremadura coincidint que aquell any feia una calor espantosa. Durant el trajecte vàrem parar a dinar en un restaurant de carretera. El primer que ens deixen sobre la taula va ser una gerra de dos litres de cervesa i amb la set que teníem no vàrem fer escarafalls a beure’ns aquella apreciada beguda tan fresca.

Després d’haver dinat com reines, continuem el viatge fins que veiem que a mà dreta i un tros endins de la carretera hi havia un llac. Sense pensar-nos-ho dues vedades hi anem; no podíem perdre l’oportunitat de gaudir d’aquell oasi. El lloc estava desèrtic i ens llancem a l’aigua amb la roba interior que portàvem, però la Filo va dir que ella preferia no banyar-se.

Al cap d’una estona, sense saber d’on havien sortit, veiem una barca petita amb una parella que remava en direcció a nosaltres i en arribar al costat nostre van dir-nos: “Bonjour, bonjour”. Vàrem respondre i després d’explicar-los que estàvem de vacances ens diuen: “Voulez-vous venir avec nous faire une petite promenade?” I sí, la Josefina i jo no vàrem dubtar a pujar a la barca. La parella era un matrimoni d’uns quaranta anys i tot remant varen introduir-se en una zona on el llac canviava de sentit, era com un istme que no deixava veure el lloc d’allà on havíem sortit.

De sobte la dona tot assenyalant amb la mà i en veu alta deia: “Une cabane, une cabane!” Sí, de fet es veia una estructura tipus barraca, i la Josefina i jo vàrem pensar que en aquell moment seríem testimonis d’una descoberta arqueològica extremenya. El noi atraca la barca i tots quatre ens posem a córrer per veure qui arribava primer al lloc del descobriment. No havíem pensat en absolut que anàvem en roba interior i que aquesta, adherint-se al cos, el feia més sexi del que era habitual. Quan arriben a la cabanya ens adonem que el lloc estava més que descobert i fins i tot hi havia un barret mexicà penjat en una paret feta de canyes. El recinte era com una mena de berenador.

Mira, mira, no t’ho vulguis imaginar. L’home m’agafa de banda i jo amb totes les meves forces intentava desempallegar-me’n, però el més fort era que a la dona francesa li va donar per la Josefina i quan ella es va veure abraçallada per la francesa, que portava un biquini d’arpillera, nerviosa cridava “traieu-me aquesta dona de sobre, traieu-me-la!”, però jo no la podia ajudar perquè prou feina tenia driblant les abraçades d’aquell possible violador francès. Sort en vàrem tenir de la Filo, que en veure que tardàvem tant a tornar va caminar vorejant el llac fins al lloc del canvi de sentit del terreny, on des d’allà es podia veure la cabana. La parella, en veure’s descoberta perquè la Filo ens cridava, ens va tornar al lloc on érem abans.

La Filo i l’altra companya no van poder evitar de dir-nos que havíem estat molt confiades, però qui s’ho havia de pensar que pogués passar una cosa com aquella. Sempre vàrem estar agraïdes a la Filo, ja que si no hagués estat per ella potser hauríem arrossegat un trauma tota la vida. Aquesta anècdota explicada per la Filo era un bon motiu per riure i també per sorprendre les persones poc guipis.

Benasc

Fa potser dos mesos que la Filo encara va recordar-me una sortida que una colla vàrem fer a Benasc. Un noi que feia excursions per a gent que volia conèixer les muntanyes ens va portar amb el seu Land Rover a fer una volta per uns camins accidentats i polsegosos. El xicot ens va convèncer perquè al vespre anéssim a la taverna discoteca del poble, que ens ho passaríem molt bé, i així ho vàrem fer.

Vaig ballar diversos balls amb aquest xicot perquè no hi havia manera que deixés d’insistir que tornéssim a ballar. No es cansava. A mi em resultava simpàtic aquell xicot tan autèntic i autòcton del Pirineu que duia una barba de més d’un any que li donava un aspecte lleonat.

Quan vàrem arribar a l’hotel, com no podia ser d’una altra manera, comencem a enriolar-nos explicant els fets que ens havien succeït i amb aquestes que la Filo diu: “Rosa, has perdut les arracades.” Eren de clip i, efectivament, no portava ni l’una ni l’altra, i la Filo continua dient: “Segur que estan emboscades entremig de la barba d’aquell xicot tan pelut. Però això no va ser tot. Llavors veiem que tenia les galtes vermelles com un tomàquet, però no pel saludable rubor natural, no, era com si s’haguessin escaldat a causa del frec galta a galta amb el noi barbut. Era inevitable, perquè tocaven música romàntica per ballar-la d’aquesta manera.

La Filo també aquell mateix dia i com mig fent balanç, va exclamar: “Mira que has tingut pretendents, eh, tu, Rosa!” Em va semblar curiós que digués allò i que recordés les persones que buscaven la meva amistat. No conec ningú més que pogués donar testimoni d’aquesta faceta de la meva vida.

De llevadora a Eivissa

A la Filo li havien ofert una plaça de llevadora a Eivissa i abans de marxar em va dir: “A veure quin dia véns a fer-me una visita.” Li vaig dir que sí, que un dia l’aniria a veure. Al cap d’un temps, quan vaig tenir uns dies de vacances, agafo la vespa i me’n vaig a Barcelona a la companyia Transmediterránea a comprar un bitllet per a la vespa i per a mi, torno a casa i l’endemà altra vegada a Barcelona a agafar el vaixell que m’havia de portar a Eivissa. L’arribada a l’illa la recordo molt bonica perquè les persones que hi havia al port esperant l’arribada d’algun familiar, en veure que sortia de la cava del vaixell dalt de la vespa van exclamar: “Molt bé noia, molt bé! Així s’ha de venir a Eivissa!” Va ser com si em donessin la benvinguda.

La Filo no sabia que hi aniria i la seva sorpresa va ser veure’m a la porta de l’hospital amb vespa inclosa. Ens ho vàrem passar molt bé perquè cada tarda anàvem a la platja i també preníem una calimeta, un licor amb  gel que era com un vermut però fet de figues i que era boníssim.

A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.
A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.

 

Altres sortides

Seria llarg explicar les sortides d’aquells anys i a més no les recordo totes. Una vegada vàrem anar a Vacarisses a la casa d’estiu dels pares de la Marisa Josa. Com sempre, vàrem riure molt i també tocàvem la guitarra. Bé, la majoria de nosaltres només tocàvem un parell de notes; qui en sabia era la Marisa, que a més també cantava i ens agradava molt escoltar-la. Ella mateixa havia compost la lletra d’algunes de les cançons que tocava i tenia un estil que ens recordava el de Guillermina Mota. A mi em va quedar a la memòria una part de la lletra d’una cançó que segons em va dir, li va venir inspirada després de veure una pel·lícula de l’oest. Entre d’altres coses deia: “Jo anava amb una tartana molt fàcil de capturar i quan tothom roncava els indis van atacar, oh, oh, gegant del meu amor.” El gegant era el cowboy que l’havia salvat dels indis.

Cantàvem també les cançons de Joan Manuel Serrat i les del cançoner folk, tals com Escolta-ho en el vent, No serem moguts, La cruel guerra, el Kumbayà i quan ens acomiadàvem no podia mancar La vall del riu vermell.

A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.
A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.

 

Vacarises
Vacarises

    

La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.
La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.

 

Una consciència relativa

M’he sentit moguda a escriure quelcom de la Filo per una necessitat de fer allargar el seu record. desprès que aquest més de desembre del 2015 ens hagués deixat.  Mentre escrivia m’afloraven imatges de coses viscudes que en aquest moment em fa la impressió que prenen més força  i potser és degut al fet que ara ja no és amb nosaltres. Tinc la sensació, tot i que ja l’havia tingut abans, que quan perds familiars i amistats, amb ells se’n va una part d’un mateix. Vull dir que perdem espais de la nostra biografia, perquè hi ha moltes coses d’un mateix que desconeixem o no recordem i és sovint una altra persona qui ens les explica.

La Filo era una persona que coneixia les meves facultats humanes, el meu tarannà i els meus defectes, amb la particularitat que els mirava amb ulls  complaents, fet d’agrair, perquè ho feia sense cap esperit de possessió, competència, interès o gelosia. La Filo Pla era planera. El seu traspàs m’ha fet veure encara més que la nostra existència té sentit en la mesura de les relacions que hem tingut amb altres persones companyes de vida.

Una breu pinzellada de la seva activitat professional

Va iniciar la seva activitat professional sanitària treballant d’auxiliar de clínica a l’hospital de Mútua de Terrassa, on va passar per diversos serveis fins que l’any 1970 es va matricular a la Facultat de Medicina de Barcelona per cursar la carrera d’ATS. Tot seguit va continuar amb els estudis de llevadora i va obtenir el títol  l’any 1976.

En finalitzar la carrera va treballar al hospital del Parc Taulí de Sabadell i més tard es va traslladar a Eivissa per ocupar una plaça de llevadora oficial durant trenta mesos. En  tornar va exercir a la Mútua de Terrassa i també al consultori de Rubí i més endavant va ser contractada com a llevadora a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Quan va marxar de Mútua els seus companys li van fer un dibuix que ella tenia penjat en una paret de casa seva i un dia que vaig anar a veure-la li vaig fer una fotografia.

Explicava que durant l’exercici de la seva professió havia hagut d’assistir tot tipus de parts, ja fossin normals, distòcics, ràpids i també prolongats i sempre els havia fet en un centre sanitari. Va tenir moltes companyes de feina i el dia que en vàrem parlar recordava Liria Aguilar, Teresa Riba, Lídia Gambau, Alba Navarro, Rosa Jerez i Nicol.

Auca, al centre la Filo
Auca, al centre la Filo
Auca
Auca

Les facultats del meu avi

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Fontanet, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola. Pensem que la mare també va rebre alguns coneixements de l’avi Marià.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.

Josep Canals, escultor

Josep Canals
Josep Canals

 L’escultor Josep Canals Miquel ha presentat aquest estiu una mostra de les seves obres a Torre Maria i al Castell de la Bisbal. Dins del seu taller, situat a Casavells, aconsegueix transformar un bloc de marbre i crear una peculiar obra escultòrica que, com diu, es basa o fonamenta en els estudis matemàtics (1858) fets simultàniament en el temps per A.F. Möbius i J.B. Listing. Ell, però, ha de fer un treball previ d’investigació i d’assaig de torsions de graus diferents, aplicats a una cinta de material flexible, unida pels extrems, convertint-la d’aquesta manera en un element d’una sola cara i contorn. L’artista és barceloní, però fa gairebé 40 anys que viu al Baix Empordà.

La entrevista va ser publicada a  Totbisbal  en format digital el dia 28 d’octubre de l’any 1915, n’hem fet una copia en format PDF que es pot consultar a :  josep-canals

L'ou al terrat del castell de la Bisbal ( Font: El Mercadal núm.5, 1998)
L'ou al terrat del castell de la Bisbal ( Font: El Mercadal núm.5, 1998)

Josep junt amb la seva companya Núria Efe  el mes d’agost de l’any 1997 van inaugurar una expossició al castell de la Bisbal que portava per nom ‘Art Infinitum Est’,  La revista El Mercadal  núm. 3 d’octubre del 1997  de Corça,  informava que la exposició havia estat  obra del col·lectiu G-861 format pels  artistes esmentats, Isabel Jover i Cèsar Reglero.

Una de les singularitats d’aquesta expossició es que van colocar un ou de 12 metres d’alçada i 700 quilos de pes al terrat superior del castell fent-lo visible en les quatre direccions de la ciutat.  Tot que es deia que la mostra  no pretenia descriure fets o situacions concretes si que ens invitava a pensar amb aspectes mitologics de l’esser huma, potser per la influencia central i més visible com era l’ou.

Núria Efe també va ser autora creativa de dos gegant de Corça l’un inspirat per Lluís  Prim i Teixidor popularment conegut com en Met o el paisanu degut al seu taranna jovial i extrovertit i l’altre era la imatge d’un xicot jove anomenat Julià. Noticia que va ser publicada a la revista El Mercadal de Corça  el mes d’agost del 1990.

Els gegants Lluís Met i en Julià cretats per Núria Efe (Font: El Mercadal núm.3, 1997)
Els gegants Lluís Met i en Julià cretats per Núria Efe (Font: El Mercadal núm.3, 1997)

L’ànima

De petita m’havien dit que la persona estava formada de cos i d’ànima. Vaig anar creixent fins que un dia que tenia a les mans un llibre de ciències naturals, l’assignatura que més m’agradava, davant d’un gràfic del cos humà vaig anar resseguint les diferents parts tot intentant trobar el lloc on hi havia l’ànima. La buscava per una zona propera al cor, perquè havia d’estar, sembla, en aquest òrgan dipositari de l’amor i de totes les coses bones, però no trobava el nom escrit en el gràfic. Ningú abans m’havia dit que l’ànima era invisible, fins que vaig dir a la mestra: “Estic buscant en aquest dibuix l’ànima però no la trobo; enlloc diu on és. Que vostè ho sap?”

Imatge treta de l’enciclopèdia Monitor. Barcelona: Salvat, 1965.
Imatge treta de l’enciclopèdia Monitor. Barcelona: Salvat, 1965.

La mestra va posar una cara molt estranya, que ara penso que devia ser de perplexitat. No sabia què dir-me i feia la impressió que s’aguantava la respiració, el riure o que estava pensant què respondre’m. De sobte va dir: “L’ànima és invisible.” Jo, però, insistia i li deia: “Però en algun lloc deu ser.” Em va respondre que no hi havia cap espai dins l’organisme per allotjar l’ànima (1).

Em vaig sentir defraudada. Com era possible que, si la persona deien que estava formada de cos i ànima, l’ànima no es podia localitzar? Aquesta pregunta pot semblar un acudit de criatura petita, però el fet és que em vaig sentir enormement decebuda.

La segona decepció

La segona decepció la vaig tenir quan vaig saber que els Reis eren els pares i el tió també. Tota aquella il·lusió i màgia que se’m despertava per Nadal es va esfumar com el fum en un dia de vent, tot i que al principi em resistia a pensar que allò que deien era cert.

De més gran alguna vegada m’havia preguntat quina funció social acomplia el fet de fer-nos sentir il·lusió per alguna cosa quan se sabia que aquesta no era real o que no podria continuar succeint en el temps. Vaig pensar que potser era una manera de preparar-nos per als futurs esdeveniments de la vida, no ho sé.

La tercera decepció

La vaig tenir quan es va morir la meva tia Teresa, a qui m’estimava molt, i va ser la primera vegada que vaig estar en contacte amb la mort. Més endavant també va ser la del meu germà Isidre i quan estava malalt sentia quelcom dins meu que em deia que el podria curar. Jo aleshores era molt joveneta i penso que aquest va ser el motiu principal que volgués ser infermera.

No va ser possible sanar-lo i vaig adonar-me que a molts malalts no els podia treure de la seva gravetat; alleugerir-los i donar-los suport sí, però el curs de la seva vida seguia al marge de la meva voluntat i la dels facultatius. Era decebedor no poder-ho evitar.

Potser sí que aquests i altres desenganys lliurats progressivament al llarg de la vida serveixen per anar adquirint una dosi d’immunitat, per prevenir-nos de la gran decepció final o de la certesa de la mort i també, potser, les il·lusions tenen la funció de fer-nos pensar que qualsevol futur serà millor que la vida present. Sense pensar que la vida que tenim alguns , serien moltes les persones  que signarien per poder-la tenir.

(1) Si en aquells temps escolars haguéssim pogut disposar del recurs de la Viquipedia  en concret pel que fa  la  descripció de l’ànima, de segur que tot i ser complicat  que una criatura entengui aquestes coses, hagués sigut més vàlid que no pas pensar, només,  que  a l’ànima  no se l’havia reservat cap lloc.    

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

  Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya 

La xemeneia Almirall  està inclosa dins els distints elements que atorguen  identitat a  la ciutat de  Terrassa, aquesta, l’Almirall, en la basant  de l’auge  que va tenir la construcció  d’immobles a partir de mitjans del segle XX . La Festa Major de l’any 2021 recorda aquesta xemeneia i d’altres de la ciutat i en conjunt amb la torre de la Masia Freixa, la Torre del Palau i el monument a la Dona.  Segons el cronista, el significat que l’autora Cristina Santos va donar al cartell és que es tracta  de la cara d’un dimoni on les banyes son els element emblemàtics de la ciutat, amb diferent model de boca sinònim de pluralitat. Els colors vius i juvenils  volen incitar a la festivitat,  a la alegria i al positivisme. Font: Marc Solé. La Torre, 8-6-2021)

Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021
Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021