Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

  Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya 

La xemeneia Almirall  està inclosa dins els distints elements que atorguen  identitat a  la ciutat de  Terrassa, aquesta, l’Almirall, en la basant  de l’auge  que va tenir la construcció  d’immobles a partir de mitjans del segle XX . La Festa Major de l’any 2021 recorda aquesta xemeneia i d’altres de la ciutat i en conjunt amb la torre de la Masia Freixa, la Torre del Palau i el monument a la Dona.  Segons el cronista, el significat que l’autora Cristina Santos va donar al cartell és que es tracta  de la cara d’un dimoni on les banyes son els element emblemàtics de la ciutat, amb diferent model de boca sinònim de pluralitat. Els colors vius i juvenils  volen incitar a la festivitat,  a la alegria i al positivisme. Font: Marc Solé. La Torre, 8-6-2021)

Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021
Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021

Maria A. Llobet Furró, cap d’infermeria de Mútua de Terrassa

 

Maria Llobet Furró va ser cap d’infermeria  de Mutua de Seguros de Tarrasa[1] des del 1961 fins al 1967. Si bé fa dinou anys que ens va deixar, el 1996, mitjançant l’explicació d’alguns fets he volgut recordar la seva persona. És inevitable que per conèixer coses d’ella expliqui també algunes parcel·les biogràfiques meves acompanyades d’anècdotes de la Mutua de Terrassa d’aquells anys.

Des dels 14 anys fins als 19 vaig treballar a l’empresa Mediaseda de Terrassa en qualitat de cosidora de costures de mitges, feina que requeria un grau d’especialització i es feia a preu fet en una jornada de nou hores diàries.

Diploma d'Auxiliar de clínica
Diploma d'Auxiliar de clínica

Encara que sempre havia sentit que volia ser infermera, però tenia bon sou, era un puntal econòmic important per a la meva família i no pensava deixar la feina per fer una altra cosa.

Per correspondència, l’any 1965 vaig fer uns estudis d’auxiliar sanitari que impartia el Centro de Enseñanza Alarde i també em vaig inscriure en qualitat d’oient, perquè no tenia el batxillerat, a les classes que es feien a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa com a preparació dels exàmens lliures d’ATS que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona. Les classes s’impartien de dues a tres del migdia, moment que feia un recés de la feina per dinar.

Quan havia complert els 19 anys em vaig decidir anar a veure la cap d’infermeria de Mútua de Terrassa, Maria Llobet, per demanar-li si em podia contractar per fer d’infermera.  A dins els seu despatx  ella em pregunta: “Així que vostè és infermera?” “No”, li vaig respondre. “És auxiliar de clínica?” “No”. “Té el batxillerat?” “No, encara no l’he fet”. Arribats a aquest punt em pregunta: “Bé, parlem-ne. Sap llegir i escriure?” “Sí, això sí”, li respongué. Diu “a veure” i, donant-me un paper i un llapis em diu: “Escrigui’m aquí el seu nom i la seva adreça”.

Per aconseguir fer una lletra intel·ligible, de manera parsimoniosa començo a escriure “Rosa Maria Masana, carrer…” Mira el que havia escrit i mirant-me també a mi, em diu: “Bé, de moment no necessitem ningú. En tot cas ja l’avisaríem”.

En sortir del despatx vaig pensar que havia fet el ridícul més espantós de la meva vida i a més davant d’una professional de la  infermeria.

Passats uns dies, la senyoreta Llobet va trucar per telèfon a casa perquè hi anés, que volia parlar amb mi. M’hi presento i em proposà que podia fer-me un contracte d’auxiliar d’ATS per sis mesos i que també hauria de fer un examen psicotècnic. Si aquestes dues proves sortissin bé, em podrien contractar, però si no, no. Vaig estar-hi d’acord, tot i que ho havia de consultar a casa.

Vaig agrair als meus pares que no posessin cap impediment perquè anés a treballar a la Mútua amb aquelles condicions —en lloc de cobrar 1.300 pessetes a la setmana com cobrava, en cobraria 2.200 al mes.

Com m’havien dit per poder treballar a la Mútua havia de fer un examen psicotèncic a un centre de psicologia que estava situat al  carrer Ganduixer de Barcelona, em van fer un anàlisis de personalitat, intel·ligència, valors, gustos, trets personals, habilitats i emocions, penso que no es van deixar res. Això em va semblar després d’estar-me quatre hores fent exercicis i responent preguntes, un dels exercicis consistia a repartir equitativament l’aigua d’una gerra a cinc gots i en una sola passada que havien de quesar el més anivellats possible.  Vaig fer-ho rodó i tant els examinadors com jo vàrem quedar sorpresos.

El dia 13 d’abril de l’any 1964 vaig iniciar la meva feina a la Mútua, a consultes externes i s’ens demanava anar  correctament uniformades amb bata blanca i còfia. Antònia Bruguer, una infermera veterana que començava vacances em va explicar quatre coses, em va deixar a la consulta del doctor Adroher i em va dir que sobretot havia de registrar el nom i el número de la Seguretat Social dels malalts que venien a visitar-se. La cartilla anava amunt i avall perquè tant el metge com jo necessitàvem aquelles dades d’afiliació, fins que es va cansar d’aquest joc i em diu: “Ja pots marxar d’aquí, no et vull veure més”. Ens podem imaginar la situació que es va crear, el meu primer dia de feina i jo al despatx de la cap d’infermeria dient-li que el metge m’havia fet fora.

Superades les bromes que inviten a fer a persones que no dominen el terreny esdevingué una auxiliar de clínica ràpida. Ho era perquè m’ho havia dit un tècnic cronometrador de l’empresa Mediaseda. Al cap de poc temps de treballar em van destinar a les dues consultes en què els metges que hi visitaven tenien el major nombre de cartilles de la Seguretat Social, o sigui, més pacients per visitar.

Durant la meva feina aprenia molt escoltant les dolències que explicaven els malalts i els consells que els donava el metge i el tipus de prescripcions. També consultava el vademècum[2] perquè m’agradava saber les propietats dels productes farmacèutics.

Vaig veure que la senyoreta Llobet era una persona que valorava la disciplina personal, les formes en el tracte i el fet d’anar ben uniformades. No volia que perdéssim temps parlant sense fer res, havíem d’omplir els espais lliures plegant gases i posant-les dins d’una bombona per esterilitzar-les. Si alguna vegada ens enxampava parlant exclamava: “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Per Sant Joan de Déu, diada de les infermeres, fèiem representacions teatrals caricaturitzant per exemple el senyor Simon  Fiestas, cap de personal, i la senyoreta  Maria Llobet. La  que feia de doble portava una còfia exagerada de gran i sabates de mig taló que en caminar feien soroll, cosa —en el cas de la cap d’infermeria— era d’agrair perquè així sabíem quan venia. Vàrem immortalitzar la seva expressió “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Volia que entre nosaltres ens diguéssim senyoreta com: Bruguera, Pla, Josa, Mádico, Edo, Badrinas, Masana….

Pilar Tondo i Rosa Masana.
Pilar Tondo i Rosa Masana.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.
D’esquerra a dreta Rosa M. Masana, Montse Casany, ? i Maite Badrinas.

Era fascinant veure el tarannà de cada metge. Per exemple, el doctor Mas anava impecable amb corbates llampants, fumava tabac ros i feia bona olor. Diferent era el doctor Bosch, que venia de Barcelona, fumava en pipa i deixava rastre de cendra per tot el consultori i l’havia d’endreçar per a la següent visita. Portava ulleres per mirar de lluny, les deixava sobre la taula i quan rentava els depressors li rentava també les ulleres, que semblava que tinguessin els vidres glaçats, però nets eren normals. Estava content que tingués aquest detall perquè vivia amb una tieta gran i no donàvem importància a aquestes coses.

Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).
Depressor metàl·lic i xeringa de 20 centímetres emprada per administrar el contrast radiològic (imatge Rosa M. Masana).

Amb un pediatre, que també era dibuixant, quan teníem un moment fèiem un mateix dibuix tret del natural i comparàvem els resultats. Lògicament el seu era millor. A un metge gallec li agradava parlar de temes amorosos i en deia que quan em casés faria feliç el meu marit. No sé per què ho pensava. També comentava “los catalanes para decir un beso decís un petó, que suena rudo; nosotros decimos un pitiño”, i ho pronunciava fent cantarella.

Per esbrinar les característiques dels esputs d’un malalt, a un metge que també treballava al Sanatori de Terrassa no se li va ocórrer res més que mostrar el seu mocador i preguntar-li: “¿Lo que usted arranca es como esto?

Però les visites més espectaculars les va fer un metge que prenia més begudes etíliques del compte. Va ser genial veure com va diagnosticar un vertigen induït, però arribat aquest punt, vaig comentar el fet als seus col·legues i van repartir-se les seves visites entre ells. També el van ajudar a superar aquest problema que feia alguns dies que manifestava.

Un altre facultatiu de caràcter escèptic deia “va, Rosa, obrim la paradeta?” i escampava per sobre la taula els talonaris de receptes i els impresos de derivació als especialistes. De fet algun malalt deixava anar la cartilla com si tirés una carta i deia “vinc perquè em faci una radiografia”, o “vinc perquè m’enviï a l’especialista”, o “vengo a que me dé vitaminas”. Era un cercle viciós perquè el metge també deia “¿quiere que le ponga algo más?”. Un metge jove entrava a la consulta i sense gairebé dir res i donant algunes voltes  anava dient “ortodòxies, tot són ortodòxies” com si fos una lletania.

Un altre metge va fer-me descobrir que les dones no sabem on tenim la mà dreta. Jo aquesta particularitat femenina la coneixia des que vaig aprendre a conduir. També deia que no sabíem enroscar, i era veritat: els taps dels tubs de les pomades de dins la vitrina, la majoria estaven guerxos. Una altra cosa que deia era que no ens raspalléssim les dents amb pasta dentífrica, només amb aigua i un raspall. Per acabar he de dir que un traumatòleg em deia que a nivell del colze rotava molt els braços i que els homes això no ho podien fer.

El doctor Adroher, el metge del primer dia, va sol·licitar a la senyoreta Llobet si podia anar al seu consultori a ajudar-lo a fer receptes. Li vaig dir que no hi volia anar i la senyoreta Llobet m’ho va respectar, fet que vaig agrair.

Les demandes del servei de radiologia van anar en augment i van proposar-me anar a treballar en aquest departament, vàren entrar plegades el mateix  la Pilar Tondo i jo,  né la senyoreta Tondo com volia  la senyoreta Llobet que ens anomenessim.  Ens van presentar la senyoreta Casanovas, responsable del servei i Lluís Bertran, ATS i tècnic en radiologia. La senyoreta Casanovas em deia “ai, la petitoia!” perquè era la més jove de les auxiliars de Mútua. Al servei de raigs X vaig aprendre molt al costat del L. Bertran, que m’explicava les característiques dels aparells de radiologia Siemens i els valors dels mil·liamperatges (mAs), quilovoltatges (kVp), temps d’exposició, distància entre el focus i la placa, les diferents postures corporals, el procediment de revelat manual, l’administració parenteral del contrast radiològic, tècnica que sempre fèiem sota la supervisió del metge. Però el que més m’agradava de tot era detectar les lesions i patologies que mostraven les imatges. Teníem també la sort de disposar dels dos volums del llibre de Miss K.C. Clark,[3] que sovint consultàvem.

Sovint anava a la sala d’operacions a fer radiografies a pacients que els estaven intervenint de colecistectomies[4] i abans de suturar la ferida quirúrgica s’havia de fer una colangiografia de comprovació per assegurar-se que el colèdoc, conducte hepàtic, estigués lliure de cap possible càlcul. En aquell moment a Mútua encara hi havia la congregació de religioses que donaven assistència als malalts i la responsable de la sala d’operacions era la germana Demetria.[5]

Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).
Esquema dels conductes hepàtics (imatge de KC Clark. Edit. Salvat).

Feta la impressió de la imatge, el revelat en una sala fosca que teníem prop de la sala d’operacions havia de ser immediat perquè els cirurgians havien d’esperar-se a conèixer els resultats radiològics. Activava la meva velocitat i en menys de cinc minuts tenien la colangiografia davant del negatoscopi. Els doctors Claveria, Cistaré, l’anestesista, i l’infermer Daniel Fernàndez i la infermera instrumentista Maria Lluïsa Garcia-Gascon,valoraven la rapidesa.

També anava a la sala d’operacions per fer funcionar l’amplificador d’imatge durant les intervencions de fractures de diàfisis de fèmur, que en aquells temps es tractaven emprant la tècnica d’introduir, el que anomenavem un clau a l’espai medul·lar de l’os fracturat. Més que un clau era una cilindre.

El servei de radiologia va anar creixent i fèiem un equip magnífic. El nostre cap era el doctor Salvador Barluenga, una persona encantadora; també havien passat pel servei les infermeres Carme Arxé, Marisa Calsina, que en va ser responsable també durant un temps, Pepita Casamada, Àngels Puig, Pilar, Maria Jesús Ortega, Montse Batalla i algú més de qui no recordo el nom. Els metges que venien a fer exploracions radiològiques eren Puig, Gallardo, Garcia i Pagès.

Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.
Fent l’aperitiu mensual al servei de radiologia. Dr. Barluenga, Calsina, Masana, Batalla, Pilar i Puig.

A causa de l’expansió demogràfica de Terrassa, de més incidència a partir de la dècada dels anys cinquanta, la Mútua, com a centre sanitari d’atenció als accidents de treball, va veure incrementada l’activitat i el servei de radiologia era bàsic per als diagnòstics. El problema era que les radiografies es guardaven en un magatzem però sense arxivar i quan un metge volia comparar una radiografia amb l’anterior no hi havia manera de trobar-la.

La senyoreta Llobet em va preguntar: “Senyoreta Masana, sap arxivar?” Li vaig dir “bé, sé l’alfabet”. “Li interessaria fer algunes hores extres?” Li vaig respondre que sí, tot i que als vespres de set a deu feia el batxillerat a les Carmelites de Terrassa i disposava de poc temps.

Ella i jo ens vam posar mans a la feina fent una fitxa per a cada pacient, obrint-li una història numerada i arxivant-la corresponentment. Era una feina laboriosa però també satisfactòria perquè sabíem que estàvem fent una bona tasca.

Tot que disposava d’una vespa, mentre treballava creant un arxiu  no tenia temps d’anar a casa a dinar i la senyoreta Llobet em va dir que em podia quedar al menjador privat de la Mútua. Era un recinte petit situat al darrer pis del primitiu edifici de Mútua , només hi havia quatre o cinc taules i solament en feien ús els directius del centre i alguns caps de servei. La senyoreta Llobet i jo estàvem a la mateixa taula i m’imposava veure aquell ambient de cúpula gestora i acadèmica. Em sentia estranya, potser una mica fora de lloc. El problema més gran el vaig tenir la primera vegada que intentava pelar una taronja sense tocar-la amb les mans, de la manera que ho feia tothom. El cítric no va anar a parar a la falda d’algú de miracle; si m’arriba a passar hauria semblat l’obra My fair lady. Menjàvem divinament perquè era una cuina de convent feta per les germanes carmelites que anava adreçada a les persones dirigents de la Mútua. Un dia em vaig assabentar que  les rodelles de peix que em donàvem i s’havien d’acompanyar amb maionesa era llagosta.

Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)
Instrumental per esterilitzar (image Rosa M. Masana)

La senyoreta Llobet també em va ensenyar a rentar correctament l’instrumental emprant un raspall i antisèptic i també com s’havien de preparar els sets quirúrgics abans que fossin esterilitzats. També en alguna ocasió m’havia corregit un tret personal que ella considerava poc adient, com per exemple dir “bon profit” en un moment que ella no considerava adequat. He de dir que a casa el meu germà Francesc de petita em va ensenyar a agafar els coberts correctament i a menjar sense obrir gaire la boca i algunes coses més emmarcades dins les bones formes. Sort.

Quan vaig finalitzar els estudis d’infermeria fets en règim d’internat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, la senyora Llobet junt amb altres infermeres i un infermer,  vam decidir anar a Madrid a la Direcció General de Sanitat (DGS) per demanar un seguit de millores que consideràvem que s’ havien de dur a terme  dins l’àmbit acadèmic i  laboral de les infermeres.  Actualment no disposem de l’enllaç a la DGS, pero si de la ‘ Historia de los ministerios de Sanidad en España’

El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).
El grup que vàrem anar a Madrid. La senyoreta Llobet és la primera a mà esquerra, la tercera, Esperança Ballesteros i Jordi Ballester (imatge Rosa M. Masana).

Maria Llobet també em va proposar formar part d’una candidatura que ella encapçalava per ocupar el càrrec de presidenta del Col·legi d’Infermeres de Barcelona. La nostra proposta va quedar segona. Ara he vist que havia guardat la circular de la candidatura i que afegiré al final d’aquest article. No hi consta l’any, només diu 30 de novembre. Possiblement fos l’any 1974 o 1975.

D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)
D'esquerra a dreta, E. Ballesteros, R.M. Masana, ? i J. Ballester (impresió de la imatge Maria Llobet, arxiu R.M. Masana)

 

Els dies del 7 al 9 mes de gener de l’any 1980 vàrem coincidir amb la senyoreta Llobet al Premier Congrés

Certifica d'assistència al Congres.
Certifica d'assistència al Congres.

Francophone sur les Théories de Soins Infirmiers[6] que va organitzar l’Ecole Le Bon Secours i la Universitat de Ginebra en aquesta ciutat. La presidenta del Consell Internacional d’Infermeria, que té la seu a Ginebra, va voler invitar els membres representants del Consejo Nacional de Enfermería d’Espanya, però va donar la casualitat que no hi havia assistit ningú d’aquest organisme. Vàrem solucionar el compromís assistint-hi Maria Llobet, Pilar Argelés (llavors directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa), Antònia Guillamí (responsable de les llevadores de Mútua de Terrassa), algú més i jo mateixa.

La senyoreta Llobet  va finalitzar el seu treball a Mútua per anar a exercir de cap d’infermeria a la clínica oftalmològica Barraquer de Barcelona. En una ocasió em va ensenyar la clínica i vaig quedar meravellada en veure un innovador sistema rotatori que empraven per visitar els malalts. Més endavant també va exercir de cap d’infermeria a l’Institut Guttman de Barcelona.

Gràcies a una informació obtinguda a la revista de l’Associació de Dones Periodistes, número 18 del març de l’any 2005 pàgina núm. 2, en una article fet per l’infermera Roser Tey, he pogut saber algunes dades més de Maria Llobet que desconeixia, com que havia nascut a Barcelona l’any 1921 i a més d’haver exercit als centres abans esmentats, també ho va fer a la clínica Augusta.

Havia estudiat direcció i gestió dels serveis d’infermeria a Esade i va realitzar activitats docents en escoles d’infermeria. Cal destacar que va participar en el projecte que impulsava els estudis universitaris d’infermeria i també va ser cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria, entitat fundada el dia 26 de juny de 1984.

Segell de l’escola d’ATS.
Segell de l’escola d’ATS.

Quan vaig finalitzar la carrera d’infermeria, vaig treballar d’instructora de les alumnes d’ATS que feien pràctiques a Mutua de Terrassa, Per aquest motiu l’any 1976 em van proposar que posés en marxa una escola d’infermeria a l’Hospital del Tòrax de Terrassa i que en fos la cap. Vaig agafar el repte i en part també animada i ajudada per la senyora Pilar Argelés, directora d’infermeria de Mútua que veia aquesta tasca molt engrescadora.

Mentre planificava el pla docent i el quadre de professors, vaig considerar que les classes d’ètica professional les podria impartir Maria Llobet. Ho va acceptar tot i haver de venir expressament  de Barcelona.

Estava segura que els alumnes rebrien de la professora unes bases de conducta ètica, de respecte envers les persones i  del reconeixement de la dignitat humana en qualsevol situació en què es trobessin. Sabia també que Maria Llobet era coneixedora de les diverses idiosincràsies generades per condicions socials que podien influir en la salut i que per  la seva capacitat de lideratge sabria com transmetre als alumnes tots aquests valors del saber esser com a  infermera/r.

És curiós que ara mentre escric observo de quina manera poden evolucionar les coses. Un dia la senyora Llobet es va trobar dins el despatx una noia que volia fer d’infermera, com si ser infermera vingués donat per ciència infusa. Amb tot no la va refusar i passats uns anys, aquella mateixa noia li proposa que impartís classes d’ètica professional a un grup d’estudiants d’infermeria.

Finalment vaig perdre el contacte amb la senyoreta Llobet, en especial perquè vaig anar a viure a Girona. Només em vaig assabentar que havia mort l’any 1996. Sempre, però, Maria Llobet ha estat  en tot moment una persona de referència per  infermeria  i també pels seus valors  étics. L’estic agraida  per donar-me la oportunitat de poder desenvolupar-me com a infermera que era la professió  amb que em sentia atreta.

Maria Llobet  com em esmentat va nàixer a Barcelona l’any 1921, va estudiar a l’escola infermeria de l’ hospital Clínic de Barcelona  i obtingué el títol d’Ajudant Tècnic Sanitari  l’any 1952,  més endavant va  cursar  estudis de gestió dels serveis d’ infermeria  a la escola d’ESADE  de Barcelona  graduant-se l’any 1964.

Desconeixem els seus treballs anteriors , però l’any 1964  exercia d’infermera en  cap dels serveis  d’infermeria de la Mútua d’Assegurances de Terrassa. Durant la seva trajectòria professional va desenvolupar  també les funcions de direcció dels  serveis d’infermeria al  Institut  oftalmològic Barraquer de Barcelona ,  a la Clínica Augusta  i  a l’Institut Guttman de la mateixa ciutat.  Amb el seu  dinamisme  que la caracteritzava, va dur a terme  diverses activitats per la millora de la qualitat assistencial que havien de rebre els malalts. també va treballar  en àrees relacionada en gestió docent   impartint algunes assignatures a escoles de Barcelona i provincia.  Recentment hem localitzat un article de Roser Valls  Molins titulad  ’Maria A Llobet Furró una muger avanzada y enamorada de la Enfermeria’   que inicialment no haviem localitzat  i ens permet coneixer la seva trajectòria professional i també  que va morir l’any 1996 a l’edat de 75 anys.

Comentar que una seva neboda va llegir aquesta crònica i em va escriure agraida i va dir que de  la manera com havia parlat d’ella reflectia molt bé  el seu caracter, la seva forma de fer.  Des d’aquí agrair-li també les seves paraules.

Aquest més d’agost de l’any 2022, la meva amiga Marissa Josa em donar una sorpresa, em  donar a mans 17 cartes que li havia escrit des de feia més de mig segle enrere, gest que mentre visqui recordare. En una d’ aquestes cartes  datada el 14 d’agost de l’any 1966  lliurada a sant Pol de Mar poblacion  on ella estava de vacances, que a la senyoreta Maria Llobet  per seu sant l’haviem comprat dos dics de música i un ram de flors i  que confiavem  que seria del seu agrat.

Notes

[1] Actualment la Mútua rep el nom d’Hospital Universitari Mútua de Terrassa.
[2] Guia dels medicaments que hi ha disponibles al mercat.
[3] Clark, Kathleen C. Posiciones en radiografía, publicat a Londres l’any 1935. Barcelona: Salvat Editores. Desconec el número d’aquella edició; l’any 1980 va sortir al mercat la novena.
[4] La colecistografia consisteix a administrar contrast radiològic per observar mitjançant una radiografia els conductes hepàtics.
[5] En una ocasió al traumatòleg cap de servei, el doctor Noguer, no li tallava el bisturí, que era d’una sola peça i s’havia d’esmolar. Ja havia advertit a la germana Demetria que no volia que li tornés a passar una cosa així, però li va tornar a succeir i aquell dia amb el bisturí a la mà el metge crida: “Hermana Demetria, la voy a cortar a usted, la voy a cortar.” La germana Demetria es va espantar, va sortir de la sala d’operacions corrent i va anar cap a la planta d’hospitalització. El doctor Noguer amb el bisturí alçat corria darrere seu; era bastant gras i separava les cames. Van fer tots dos una volta completa al recinte d’hospitalització sota les mirades d’infermeres, pacients i familiars fins que van tornar a entrar a la sala d’operacions. No vam saber com va acabar el tema de fer la primera incisió quirúrgica al pacient.
[6] El congrés va ser de gran interès pel seu contingut i per poder escoltar en directe diverses infermeres, en especial les americanes, que havien elaborat teories infermeres basades en conceptes  acceptats per la ciència, observació dels processos d’emmalaltir i filosofia de cures d’infermeria adreçades als malalts ingressats o a la comunitat en general.

Adjunten el contingut de la circular que informava de la Candidatura unitària per a accedir a la presidència del Col·legi d’infermeria de Barcelona.

                                                                                                     *****

                                                      CANDIDATURA UNITÀRIA

Josefa Accens i Espuny , Tomàs Asensio Torres, Jordi Ballester i Alvarado, Esperança Ballesteros i Pérez, Mª Assumpció Llobet i Furró, Rosa Mª Masana i Ribas, Xavier Muñoz i Just Mª Roser Soria Franco , Pilar Vilagrasa Orti i Mª Carme Vives i Andreu.

Els components de la candidatura unitària ens hem marcat els objectius següents:

- Aconseguir un Col·legi obert i independent.

- Assolir que, abans del dia 30 de novembre d’aquest any, es concedeixi la titulació d’Ajudant Tècnic Sanitari a tots els practicants, infermeres i llevadores, conservant llur propi títol.

- Elaboració dels estatuts professionals generals dels Col·legis d’Ajudants Tècnics Sanitaris, amb la participació activa de tots els col·legiats, destacant d’entre molts altres aspectes:

a) Col·laboració i representació professional a tots els nivells de la sanitat nacional, regional i comarcal.

b) Assemblees periòdiques reglamentàries.

e) Creació de diverses comissions, tals com: Comissió sòcio-cultural docent deontològica d’intrusisme

de relacions exteriors, etc.

d) Creació de delegacions comarcals.

e) Creació de seccions per especialitats.

- Reforçar la declaració dels drets del malalt.

- Mantenir-nos ferms i constants per l’aplicació del nivell universitari a les escoles d’A.T.S.

- Aconseguir una Mútua de Previsió eficaç i voluntària.

- Coeficient que correspongui a la titulació.

Aquesta candidatura està recolzada, entre altres professionals, per a:

Mª Dolors Agell , Jose Mª Ballester, Ceferino Carbo, Joaquim Coll Colomer , Maria Creus Virgili, Carme Darnes , Mª Angeles Delgado, Ramon Dorado , Engracia Edo Estrada, Gines Elvira, Ismael Font ,Amalla Gagay, Carlos Garcia Delmas, Inocente Garcia, Francisco Lara, Antonio Leiva, Mª Teresa Manzano, Isabel Mariages ,Rosa Marquet, Carolina Melendez ,Manuel Moreno Caballero, Mª Elena Navarro, Montserrat Porta, Rosalia Rodes , Francisco Santos , Gloria Tarin i Roser Tey.

Un curso de capacitación docente y directiva en enfermería

 

El viaje

En el año 1977 ejercía de instructora de las alumnas de enfermería (Ayudante Técnico Sanitario, o ATS) de la Escuela de Terrassa mientras hacían prácticas en el Hospital de Mutua, centro sanitario en el que trabajaba.

Carnet de socia
Carnet de socia

En el año 1979 me hice socia de la Asociación Española de Enfermería Docente (AEED), entidad recién creada a la que me correspondió el número 29 del orden de   socios. A través de esta entidad estábamos al corriente de los cursos de formación que se impartían y de los cuales dispongo de algunos certificados de asistencia.

En principio pensé que este curso al que voy a presentar, había sido organizado por la AEED, pero ahora una vez consulta su página en Internet, he visto que el curso corresponde al año 1977 cuando aun no se había creado la asociación.

Hecha esta aclaración continuo con el relato. Debido a mi trabajo como enfermera docente consideré de interés inscribirme en un curso que se desarrollaba el mes de agosto en el hospital La Paz de Madrid, coincidiendo con mi periodo de vacaciones. Al mediodía del día antes de iniciarse el curso recibí un telegrama comunicándome que estaba admitida.

Después de preparar algunas cosas, a las siete de la tarde me subí a mi Seat 127 y emprendí el viaje Terrassa-Madrid. Decir que fue una grata sorpresa circular por la carretera Nacional II de noche, en especial porque entablé una cierta amistad con los camioneros que hacían la misma ruta. A partir del primer encuentro mientras cenábamos en un hostal y tomando algún que otro café a medianoche, cuando nos adelantábamos los unos a los otros de forma alterna, tocábamos levemente el claxon para saludarnos. Era fantástico, me sentía acompañada y pensaba que de tener algún pinchazo seguro que me ayudarían.

Al rayar el alba pensé que me quedaría dormida cuando tuve la suerte de ver una nave industrial con un voluminoso sauce llorón y sin pensarlo dos veces camuflé el coche entre sus ramas desmayadas como yo. Dormí en el asiento de atrás más de una hora y llegué al hospital de La Paz justo en el momento de empezar el curso.

Residencia Sanitaria la Paz, Madrid (imagen de Wikipedia).
Residencia Sanitaria la Paz, Madrid (imagen de Wikipedia).

El contenido del curso

He considerado de interés transcribir las materias que constan en el certificado acreditativo. El curso fue organizado por el Ministerio de Educación y Ciencia y el Instituto Nacional de Ciencias de la Educación y firmado por el director de este organismo, José Jiménez Blanco.

Consta el nombre del alumno y a continuación dice: ha participado activamente en el curso básico de capacitación docente y directiva celebrado en Madrid durante los días 10 al 31 del pasado mes de agosto en la Escuela de Enfermeras de la Ciudad Sanitaria La Paz. El curso, con una duración de 150 horas, ha sido impartido por personal técnico y colabo­rador de este Instituto Nacional de Ciencias de la Educación.

Las Unidades de Instrucción de que ha constado son las siguientes:

1. La Escuela de Enfermería como sistema abierto.

2. El Rol Directivo-Docente como adoptador de decisiones.

3. Modelos básicos de decisión (I): El modelo de Desarrollo de Programas (Variedades de­ductiva e inductiva).

4. El Subsistema de Enfermería dentro del equipo de salud. Roles que lo integran.

5. Modelos básicos de decisión (II): El modelo de Operativización de metas (Nivel concep­tual y de indicadores).

6. Modelos básicos de decisión (III): El modelo general de Instrucción (Dirección por ob­jetivos aplicada a las aulas).

7. Las relaciones en la organización educativa. Diagnóstico de actividades y decisiones de la organización educativa (Inventario de problemas y oportunidades).

8. Diagnóstico de las comunicaciones en la organización educativa (Inventario de con­flictos).

9. Análisis transversal de metas de formación (I): Taxonomía de metas cognoscitivas: Cla­sificación y técnica para su evaluación.

10. Análisis transversal de metas de formación (II): Taxonomía de metas afectivas: Clasifi­cación y técnica para su evaluación.

11. Análisis transversal de metas de formación (III): Taxonomía de objetivos psicomotores: Clasificación y técnica de evaluación.

12. Formulación operativa de objetivos.

13. Los recursos humanos, informativos, instrumentales y ambientales de la Organización educativa.

14. La elección de soluciones (Técnicas y procedimientos). Adopción de soluciones (Estrate­gias de implantación).

15. Evaluación de otras variedades institucionales (Profesorado, Materiales, etc.

16. El proceso de auto renovación continua de la organización educativa.

 Y para que conste, se expide el presente certificado en Madrid, a uno de setiembre de mil novecientos setenta y siete.

Comentar que los conocimientos recibidos me fueron de gran utilidad mientras ejercía de directora técnica en la escuela de enfermería del Hospital del Tòrax de Terrassa en especial por haber aprendido a formular objetivos didácticos comprensibles y evaluables abarcando las áreas de conocimientos cognitivos, habilidades prácticas y disponibilidad afectiva de los alumnos.

Otro aspecto interesante fue el conocimiento de nosotros mismos mediante la práctica de ejercicios de dinámica de grupos y representaciones como Doce hombres sin piedad, la detección que tres personas del grupo habían tenido una experiencia cumbre, sublime o mística, según se quiera decir. Este sería un tema a tratar en otro capítulo.

Grupo de alumnas en el hospital de La Paz de Madrid. Rosa M. Masana es la tercera de la izquierda.
Grupo de alumnas en el hospital de La Paz de Madrid. Rosa M. Masana es la tercera de la izquierda.

Alojamiento en una residencia de estudiantes

Algunas enfermeras estuvimos alojadas en una residencia universitaria  gestionada por una congregación religiosa. Nos encontramos —procedentes de Barcelona— tres o cuatro enfermeras, una de ellas era Rosa Serra, directora de la escuela de enfermeras (ATS) del hospital Clínico de Barcelona. En total éramos cinco las Rosas del curso. Yo era Rosa la catalana, apelación recibida por mi florido acento catalán. También había la Rosa cartagenera, porque era de Cartagena. Era una manera simpática de diferenciarnos.

En la residencia donde estábamos alojadas, conocimos a Susana, una joven con una niña pequeña que se había separado de su marido, que vivía, creo, en Rio de Janeiro. Susana había efectuado gestiones para que el Ministerio de Educación y Ciencia le otorgara la convalidación de su título de abogacía y así poder ejercer en España.

Durante el mes de agosto la residencia de estudiantes quedaba casi vacía, motivo por el cual le propusimos a Susana que comiésemos en la misma mesa y siempre teníamos alguna que otra golosina para compartir. Se lo pasaba bien oyéndonos explicar aventuras, le caíamos muy simpáticas y también mostraba cierta admiración hacia nosotras.

Una noche fuimos con ella a ver una obra de teatro al aire libre y un fin de semana también nos acompañó a visitar algunas ciudades de Castilla. Teníamos la ventaja de contar con el Seat 127 para podernos desplazar con toda libertad.

De izquierda a derecha José Luis, Joelle, Susana i Rosa Serra (imagen Rosa M. Masana)
De izquierda a derecha José Luis, Joelle, Susana i Rosa Serra (imagen Rosa M. Masana)
Un grupo de enfermeras en Segovia con el Seat al fondo
Un grupo de enfermeras en Segovia con el Seat al fondo

 

   

Las cuevas de Luis Candela y la Cibeles

Muchas noches un grupo de alumnos del curso íbamos de tascas. Previamente hacíamos un bote común y no nos retirábamos a dormir hasta que hubiésemos agotado dicho bote, que siempre daba mucho de si. Para divertirnos dábamos un par de vueltas en coche alrededor de la plaza de la Cibeles, hecho que incrementaba nuestra sensación de mareo ya adquirida previamente. Nos lo pasábamos estupendamente, nos reíamos a carcajadas y nos unimos en una sana amistad. Fue de aquellas vivencias que siempre recordaremos.

Un encierro en Cebreros (Ávila)

Un fin de semana fuimos a hacer una ruta por Castilla y llegamos al pueblo de Cebreros y dio la casualidad que era el primer año que celebraban un encierro de toros. En el grupo había una madrileña muy lanzada y me dijo “Rosa, ¿por qué no entramos en el encierro?”. Le respondí que no, porque  a mí los toros no me gustaban, pero insistió, decía que le daba miedo entrar ella sola. Al fin, y como casi siempre me solía suceder, accedí y saltamos la valla.

En el interior no pasaba nada, pero de repente oímos gritar “¡que viene el toro, que viene el toro!”, y con el atolondramiento de aquel momento una masa de gente me introdujo a presión en el interior de un portal, rasqué con el brazo la pared y me hice una erosión en el brazo estilo quemadura y además me quedé en primera línea.

El toro se paró frente a nosotros, nos miraba con cara de pocos amigos, le salían mocos y babas por la nariz y la boca, además con una pata trasera rascaba el suelo levantando polvo, pensé que ese gesto era previo a dar la embestida. Estaba muerta de miedo porque si el animal llega a acometernos hubiese sido la primera en recibir la cornada del toro cebrero. Tuvimos suerte que un joven incitó al animal para que corriera calle abajo.

El primer encierro del pueblo de Cebreros.
El primer encierro del pueblo de Cebreros.
Espectadores encima de la valla.
Espectadores encima de la valla.

En este pueblo conocimos a un chico que nos hizo de anfitrión de modo que pudimos ver el pueblo en detalle y nos presentó a uno de sus amigos, que era hermano del presidente español Adolfo Suárez. Constatamos que los jóvenes estaban muy contentos de poder celebrar por primera vez un encierro y además se habían vestido de forma especial, al estilo San Fermín.

A Susana le fue convalidado el título de Derecho

Ya casi terminándose el mes de agosto, durante una cena, Susana nos comunicó con alegría que le habían convalidado el título de abogada. Después de cenar me dijo: “Rosa, ven que quiero enseñártelo”. Fuimos a su habitación, que estaba separada del edificio principal pero en el mismo patio de la residencia que también tenía una pequeña piscina.

Nos sentamos en la cama y me mostró los documentos, incluido el título original. Estaba contenta de haber logrado solucionar los trámites burocráticos que le permitirían ejercer la profesión. Me contó también que iría a visitar a una amiga que tenía en Madrid para darle la noticia.

Celebración de Santa Rosa

El día de Santa Rosa, para celebrarlo, entre las cinco enfermeras llamadas Rosa preparamos un aperitivo. Fue un detalle de nuestra parte pues nos pareció oportuno dado el grado de empatía que durante aquellos días desarrolló el grupo. Rosa Serra recibió de algún familiar un espectacular ramo de flores que complementó el ambiente festivo.

Por la noche de ese mismo día, habíamos quedado con Susana después de cenar para ir al cine. Teníamos las entradas y la estuvimos esperando durante bastante tiempo, pero al no llegar pensamos que tal vez estuviese en casa de su amiga. Ya no estuvimos a tiempo de ver aquel estreno cuyo nombre ahora no recuerdo.

Al día siguiente

Al mediodía, en el momento de entrar en la residencia para comer, vimos en la puerta dos coches de policía. Nos informaron que una residente había muerto pero que todavía no había sido identificada. Teóricamente no estaba permitido que entrase nadie en el recinto. No sé cómo lo hice pero fui directa a la habitación de Susana.

Los policías al verme entrar en la habitación con voz autoritaria dijeron: “¿Qué hace usted aquí? ¿Sabe que no se puede entrar? Estamos haciendo el atestado. ¿A ver, quién es usted?” Les dije “una amiga de la residencia”. “Por favor, déjeme usted su carnet de identidad”. Se lo di y registraron mis datos.

Mientras tanto observaba a Susana viendo que era cierto que estaba muerta y tendida en la cama. Tenía el cuerpo ladeado hacia su  lado izquierdo y sus dos manos apareadas las tenía debajo de la mejilla. Vi que su rostro era sereno y daba la impresión de que se había quedado dormida, aunque quien sabe qué le sucedió. Los agentes me invitaron a salir del recinto.

A todas nos pareció imposible que estuviese sucediendo una desgracia, como aquella. ¿Cómo era posible? Si dos noches antes habíamos cenado juntas… Nos quedamos con un sentimiento enorme de tristeza y desconcierto. Les expliqué que me pareció ver a Susana como si se hubiese quedado dormida sin poderse despertar. Este hecho, si bien seguía siendo trágico, nos servía para pensar que tal vez tuvo un traspaso libre de angustia. Son especulaciones.

El otro día después

Las tres compañeras de la residencia fuimos a acompañarla a su entierro que se hizo en el cementerio de la Virgen de la Almudena de Madrid. Fue directo sin previa ceremonia y allí nos encontramos su amiga con su padre y nosotras. En total éramos cinco personas.

La enterraron en el suelo y depositaron la caja con la ayuda de unas cuerdas. Rosa Serra llevaba el ramo de flores que le habían regalado el día de su santo y su amiga también llevaba un ramillete de flores. Cuando los sepultureros iban cubriendo la caja con tierra, se nos escapaban las lágrimas. Aquellos momentos fueron estremecedores. Rezamos un padre nuestro y una ave María, depositamos las flores sobre el montículo de tierra y afligidamente nos fuimos.

Aquel era también el último día que pasábamos juntas en Madrid, que también nos comportaba experimentar un pequeño luto, pero para nosotras la vida nos ofrecía continuar. Es curioso que ahora tras haber transcurrido 38 años haya querido explicar esta experiencia y colgarla en Internet.

No recuerdo como fue la vuelta diurna por la carretera Nacional II, tenía la mente ocupada en los múltiples acontecimientos que nos habían sucedido aquel mes de agosto.

Escribí a la familia

Cuando llegué a Terrassa, pensé podría haber pedido a la residencia la dirección de Susana y lo hice entonces. Cuando me llegaron sus datos, escribí una carta a sus padres y les mandé unas fotos de ella. Me contestaron, pero ahora no he sido capaz de encontrar aquella carta. Estoy segura que un día aparecerá porque sé que la guardo en algún sitio y, si es así, seguro que escribiré algo más sobre Susana.

Ampliación del tema 
Manuel Solorzano
Manuel Solorzano

El enfermero Manuel Solorzano Sánchez,  ha tenido la amabilidad de adjuntar este articulo en su bloc y le agradezco  plenamente la decisión.  Curso de capacitación docente.

Manuel es una persona estudiosa de los  procesos  relacionados con la historia de la profesión  de enfermería. Ha escrito  diversos artículos y libros  y   ha  recopilado un gran número de  trabajos de investigación efectuados también por otros colegas. En su bloc tiene introducidos 700 artículos que nos permiten  conocer  cada vez mejor los bastos episodios de la humanitaria y loable profesión que  ha sido y es la enfermería.

Debido a un cierto interés común, hemos coincidido durante la celebración de  Congresos  relacionados con la historia y la investigación en enfermería, uno de ellos desarrollado en Sevilla y  el otro en  el hospital de “Sant Joan de Deu” de Barcelona.

 En su bloc consta un breve curriculum , donde  se expone:

Manuel Solorzano : Diplomado en Enfermería . Servicio de Traumatología . Hospital Universitario Donostia de San Sebastián . OSI- Donostialdea . Osakidetza- Servicio Vasco de Salud.Insignia de Oro de la Sociedad Española de Enfermería Oftalmológica 2010. SEEOF. Miembro de Enfermería Avanza. Miembro de Eusko Ikaskuntza / Sociedad de Estudios Vascos. Miembro de la Red Iberoamericana de Historia de la Enfermería. Miembro de la Red Cubana de Historia de la Enfermería. Miembro Consultivo de la Asociación Histórico Filosófica del Cuidado y la Enfermería en México AHFICEN , A.C. Miembro no numerario de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País . ( RSBAP ).

 

 

La vida, la principal instructora

Aprenem de tot, dels pares, de l’escola, dels llibres…, però encara més per la mateixa experiència de la nostra vida. Amb relació a aquest concepte voldria comentar dos fets: les classes socials i els toros.

Les classes socials

Fa poc vaig escriure quelcom sobre la masia Freixa de Terrassa i comentava que de petita havia observat tres formes diferents, segons el nivell econòmic, de viure la vida. Hi havia els qui eren empresaris, els de classe mitjana i els qui disposaven de recursos limitats.

Un dia, quan tenia uns 13 anys, el meu germà Francesc, que era 17 anys més gran que jo, em va dir: “Va, anem a Barcelona que t’ensenyaré què és la vida.” La frase em va semblar molt pretensiosa i vaig pensar quina una en devia portar al cap, perquè els meus germans en general, tenien acudits insòlits, de bomber, que deia la meva mare.

Pugem a la seva moto Ossa i enfilem la carretera de la Rabassada driblant amb agilitat els nombrosos revolts que té aquella muntanya. Arribem a la Rambla de les Flors de Barcelona i ens endinsem al barri xino, en concret entrem al carrer de les Tàpies i altres de circumdants. Barri també anomenat el Raval o actualment districte cinquè.

Recorríem en segona marxa tots els carrers i jo no deixava escapar cap detall. Era impactant observar aquell ambient mai vist abans. En especial les senyores que portaven vestits escatimats de roba, físicament eren força desenvolupades i anaven molt pintades d’ulls, llavis i galtes. Una d’elles no sé què li va dir al meu germà, però es veia que el trobava atractiu. De fet ho era.

Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)
Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)

  L’ambient em feia una mica de basarda i per això m’agafava fort al cos del meu germà. Ell sí que semblava tranquil, suposo perquè estava ocupat fent la visita guiada a la seva germana i tot perquè descobrís que en aquest món hi ha altres maneres de viure. Va complir l’objectiu, perquè mai havia vist en directe tanta diversitat de persones i algunes manifestament tan pobres.

A partir de llavors vaig saber que en lloc d’haver-hi tres nivells socials, n’hi havia cinc: els tres que ja coneixia, o sigui les persones amb capital, els masovers amb recursos suficients per anar tirant o diguem-ne les classes mitjanes, i d’altres amb menys recursos que havien de fer malabarismes per arribar a final de mes.

He de dir també que el meu germà i la meva cunyada Júlia, de petita se m’havien endut diverses vegades a Barcelona simplement per passejar, veure els coloms o anar al port a pujar a una golondrina sense endinsar-nos en aquella altra realitat del barri xino.

La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)

Les corrides de toros

De molt petita, els meus pares i germans se m’emportaven al cinema i a més de les pel·lícules americanes i espanyoles vèiem el No-Do. A cada No-Do hi sortien curses de braus. Per a mi era impactant veure aquells homes a cavall clavant una llança a l’esquena de l’animal i empenyent-lo amb força. No entenia per què havien de fer aquella injúria a un animal que no els havia fet res i a més tenir-lo encerclat sense possibilitat d’escapatòria. Tampoc comprenia per què el feien bovejar enganyant-lo amb un drap vermell i clavant-li banderilles i deixant-lo sagnant per tot el seu cos i a sobre el públic cridant “ole”.

Veia com el toro respirava fatigat i alguns mostraven un posat de submissió, potser com volent dir “deixem-ho córrer; he perdut”, però res, no hi havia clemència per a aquell animaló acorralat i ferit. Finalment i segons la destresa del matador, rebia una, dues o tres estocades fins que queia a terra agonitzant i era arrossegat per cavalls. Per a mi no era entenedor que el públic manifestes goig davant aquell espectacle tan desequilibrat de forces. Ho trobava totalment injust. Agraïa molt quan entraven al cinema i estava a punt de començar la pel·lícula sense passar pel No-Do.

Cal dir que a casa també m’ho havia passat malament quan la meva mare es disposava a matar una gallina o un ànec. Era terrible. Havia de marxar de la cuina i no cal dir el drama que em suposava veure els preparatius que un home vingut de fora feia abans de degollar el porc al pati de casa. El garrí i jo érem bastant bons amics perquè moltes vegades li anava a portava menjar i ell ja em coneixia. A més, m’agradava escoltar aquell soroll que feia quan paladejava amb gust les pells de meló. De fet de petita era més coherent que ara; m’agradaven molt els animals, també com ara, però amb la diferència que abans no volia menjar carn, no m’agradava i quan en menjava se’m feia una bola a la boca que no hi havia manera d’engolir. La meva mare insistia que n’havia de menjar.

Un toro amb l’estocada final.
Un toro amb l’estocada final.

Conclusió

En definitiva, el que he volgut dir és:

Respecte a les classes socials penso que ens formem una idea de com està estructurada la societat segons les nostres experiències i observacions fetes al llarg de la vida. No és en tanta mesura, penso, el fet d’haver llegit clàssics com Marx, Taylor i saber què és la plusvàlua. Ens formem més clarament una idea de la societat i de com voldríem que fos segons les nostres pròpies vivències i els sentiments que mostrem perquè les coses vagin millor.

I quant a les curses de braus passa el mateix: hi ha persones a qui no ens agrada veure aquell espectacle, però no perquè algú ens hagi alliçonat per fer que no ens agradi, no, no ens agrada perquè ens fa patir, ens fa sentir dins nostre una mena d’incomoditat i sentim pena pel toro, sentiment que es fa extensiu a tots els animals del món que siguin explotats.

Per la qual cosa, el que voldria dir és que tant pel que fa a idees socials com també en concret a l’espectacle del toreig, si no ens agrada no és per voler portar la contrària a ningú, és senzillament perquè no s’adiu amb la nostra manera de sentir i d’experimentar la vida.

Per això considero que hauríem de ser molt curosos i fer un ús ètic, racional i respectuós quan parlem d’aquests temes i en cap cas fer-los servir per provocar enfrontaments i baralles electoralistes.

Maria del Carme Cabo Téllez (1946-2007), una gran viatgera

 

Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Maria del Carme a la platja de Pals
Maria del Carme a la platja de Pals

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).
Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

Fàbrica de cervesa a Irlanda
Fàbrica de cervesa a Irlanda
Irlanda
Irlanda
Londres
Londres

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Grècia
Grècia
Una de les illes gregues amb Vespa
Una de les illes gregues amb Vespa

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

En una vila del Marroc
En una vila del Marroc
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Egipte
Egipte

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

Orlando
Orlando
Rosa M. a San Francisco
Rosa M. a San Francisco
Parc Josemite
Parc Josemite

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

Dins el catamarà a Lombok
Dins el catamarà a Lombok

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Un temple birmà
Un temple birmà
Birmània
Birmània
La Maria del Carme Cabo  i el guia
La Maria del Carme Cabo i el guia

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.

Una gran vista i posta de sol.
Una gran vista i posta de sol.

[1] No recordo tots els viatges que anteriorment havia fet la Maria del Carme, només Rússia, la Martinica, Tailàndia i d’altres. Jo, que recordi, amb altres grups de persones he visitat Àustria, Alemanya, les Açores, Alexandria, Beirut, Txecoslovàquia, Milà, Pompeia, Gènova, Turquia —amb la zona de la Capadòcia— i Tunísia.
[2] Aquell dia vàrem anar a posar una espelma a sant Apol·linar, que era el patró de l’illa. L’església era dalt d’un turó i les senyores que estaven netejant el recinte ens miraven molt estranyades, no entenien res. A més ens hi vàrem presentar amb vespa, ja que a gairebé totes les illes que podíem en llogàvem una per poder-nos desplaçar.