Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Escric aquest relat perquè he localitzat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, en la sèrie de correspondència, un document de l’any 1713 que parla de les mesures que calia aplicar per evitar l’entrada i propagació de la pesta a Catalunya, un text que ens porta a reflexionar sobre les guerres, en què les epidèmies sovint han actuat de coadjuvants.
Les guerres lògicament van acompanyades de caresties i de temors i és sabut que qualsevol tipus de por sostinguda en el temps provoca angoixa i minva l’estat d’ànim. Està estudiat que la por produeix paràlisi, o sigui que la persona afectada no té esma per respondre davant de fets o canvis socials, encara que aquests la perjudiquin directament.
Actualment les guerres i els sofriments de les persones afloren en moments puntuals i no són tan extremadament visibles com ho eren anys enrere en els coliseus romans, en època de la inquisició a l’edat mitjana o durant les dues guerres mundials, ja que el fet de no veure clarament una catàstrofe provoca que la imaginació la interpreti potser de manera encara més impactant.
Avui dia els drames socials estan més encoberts i per tant és més difícil saber-ne les causes, però hi són i van apareixent amb comptagotes en els mitjans de comunicació. No ens referim només a les guerres armades, sinó també als atemptats contra la població civil en llocs concorreguts i mitjans de transport, les catàstrofes naturals, les migracions massives amb pèrdua de vides, les desaparicions, les malalties incurables i la pederàstia i la violència anomenada de gènere.
Però seguint amb el tema que ens ocupava, la guerra de Successió i l’epidèmia de pesta, que van conviure en el temps, comentarem el contingut del document, del qual farem un resum de l’original, que està escrit en francès i lletra d’impremta. A l’encapçalament hi diu:
Fr. Tiberio Carafa, teniente general de los exércitos de su magestat cathólica, cavallero de la Orden de San Juan, coronel de Dragones, comandante de las tropas de España en el Ampurdán, y en Gerona por las dos Coronas.[1]
Al final del text s’hi llegeix: Campo de Bañolas, a 4 de octubre de 1713.
El text alerta del contagi de pesta que pateix Alemanya de manera persistent i que ocasiona l’augment de la mortaldat que s’expandeix per Hongria, Bohèmia, Moràvia, Baviera i fins a l’illa de Corfú, que depèn de la República de Venècia, amb el risc que la pesta arribi a Itàlia. Es considera que podria introduir-se a París per vies comercials, de manera que Carafa ordena a tots els comandants, oficials, veguers, batlles, jurats, universitats i a d’altres a qui els pugui incumbir, no permetre a forasters procedents de les referides poblacions que passin per les duanes, ports, platges o costa sense abans haver procedit a un rigorós examen dels passaports. També pel fet de no disposar d’un lloc separat per on poder complir la quarantena, s’adverteix que qui no ho faci incorrerà en un delicte de desobediència reial, que fins i tot podria suposar pena de mort. El document és signat per Tiberio Carafa.
Interessada a saber més del general Carafa he pogut localitzat a internet el llibre de Pierre Paupie titulat Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France (1738), on a la pàgina 227 parla d’ell. Consta que Tiberio va arribar a Espanya el dia 13 de gener de l’any 1713 per tractar sobre els assumptes que preocupaven el rei d’Espanya, que li va encarregar que s’ocupés de l’alliberament de Girona. També consta que va redactar un text sobre l’amnistia que havia de ser aplicada als catalans contraris al bàndol borbònic durant la guerra de Successió.
El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.
Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.
A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.
Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.
Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.
Amb data 3 d’octubre del 2016, l’ajuntament de Terrassa, en el Blog de les biblioteques públiques de la ciutat va ser incorporat un article que a més de proporcionar informació històrica de l’Hospital del Tòrax també ens mostra diverses fotografies i per la qual cosa s’ha considerat d’interès adjuntar l’enllaç de la crònica titulada : Hospital del Tòrax, història, misteri ?
En diem castell però en realitat és una fortificació militar situada al massís del Montgrí, a 315 metres d’altitud sobre el nivell del mar, dins el municipi de Torroella de Montgrí. Des de dalt es pot veure unes interessants vistes tant de l’interior com cap al mar, amb les illes Medes. La construcció data d’entre els anys 1294 i 1301 sota el mandat de Jaume II. És d’estructura quadrada i a cada angle hi ha una torre de configuració cilíndrica.
Vàrem pujar al massís la meva amiga Carme i jo i segons la data registrada a les fotografies era el dia 20 d’abril de l’any 1992, o sigui ara fa 16 anys. Vàrem arribar a dalt de tot amb un gran esforç perquè la tramuntana bufava amb tanta força que no ens deixava caminar i de tant en tant, havíem d’estirar-nos a terra per evitar que les ràfegues de vent ens fessin rodolar muntanya avall. No he sabut trobar la informació meteorològica d’aquell dia, però m’agradaria saber-la, perquè sense ànim de voler exagerar, és possible que el vent aquell dia bufés a 100 km/h.
Una vegada a dalt vàrem veure un senyor que no es movia del passadís del castell. Estava agafat amb les dues mans a una barana metàl·lica i això impedia que poguéssim passar. Finalment es va decidir a avançar i llavors va ser quan nosaltres també vam quedar aturades una llarga estona al passamà, com feia aquell altre excursionista i tot a causa del vent.
Dalt del Castell
No em considero de les persones que ara anomenem sensitives, bé, de fet sí que en ocasions disposo d’una especial sensibilitat. Ho sé perquè alguna vegada la Carme m’havia dit “tu ets 200 ASA”, fent una analogia amb l’escala de reacció a la llum de la pel·lícula fotogràfica, les més utilitzades eren les de 100. Sempre he considerat aquesta comparació com una manera simpàtica de dir que era una persona sensible.
Doncs bé, allà a dalt dins aquell tancat amb grans murs del castell vaig experimentar un sensació especial, com si hagués viatjat mentalment a l’època en què el recinte era ple de soldats. Els xiulets de la tramuntana que es filtrava per tots els racons em feien viure encara més una sensació de penúria, desolació i patiment d’aquells joves soldats enclaustrats en aquell entorn tan feréstec.
Al cap d’uns quan mesos, quan una colla va decidir anar-hi a fer un dinar i vaig ser-hi invitada, no hi vaig voler anar i em va costar trobar-hi una excusa creïble.
En una ocasió que comentava el fet a la meva germana, em va dir que a ella això mateix li havia passat a l’interior del Colosseu de Roma, i explicava que gairebé veia com els lleons es tiraven a sobre de les persones. Vaig pensar que no era jo sola una 200 ASA.
Dalt el Castell, però agafada
Adjunto una nova imatge perquè he vist que la part interna d’un mur del castell està fet amb totxos i revestit de pedra, pot ser un detall d’interès
Un dia que estava cosint les vores d’una xarxa protectora per a les plantes, em va venir el record de la Pilar Tondo, donant-se la casualitat que a causa del canvi d’ubicació dels llibres tenia a prop meu un àlbum de fotografies. Deixo de cosir, el miro i a dins hi havia fotografies d’ella.
Amb la Pilar va coincidir que l’any 1964 i el mateix dia vàrem entrar a treballar a la Mútua de Terrassa. Va passar que entre la responsable del departament i ella no es va crear bona sintonia. Això ocasionava que davant de qualsevol error era amonestada amb contundència i en ocasions la Pilar alliberava el seu malestar explicant-me els fets. Era evident que el tracte que rebia era desproporcionat.
Al contrari em passava a mi, ja que em veia totes les gràcies que podia tenir una noia de dinou anys inexperta però amb ganes d’aprendre. Amb tot, la Pilar i jo vàrem mantenir una bona amistat tot i que ens portàvem potser uns quinze anys de diferència.
En aquell temps la directora d’infermeria de l’hospital ens demanava que ens tractéssim de vostè, tant entre el cos d’infermeria com envers els facultatius, de manera que la Pilar era la senyoreta Tondo i jo, la senyoreta Masana.
El Cottolengo
La Pilar era una persona de fortes creences religioses i amb un manifest esperit d’ajut als altres. Un dia em va proposar que l’acompanyés a Barcelona a l’asil de malalts psíquics del Cottolengo del pare Alegre.[1]
Amb el seu Seat 600, un diumenge a primera hora del mati ens dirigírem al Cottolengo per donar esmorzar als residents. Succeïa que els diumenges una part del personal feia festa i per aquest motiu es demanava l’ajut de persones voluntàries.
Després de servir i ajudar a esmorzar els qui ho necessitaven, procedíem a fer la higiene personal dels malalts, tasca que fèiem fins a l’hora de dinar, quan ajudàvem a alimentar-se qui tenia dificultat per fer-ho per ell mateix.
Durant els dies que vam seguir anant-hi vam experimentar una dualitat de sentiments. D’una banda el positiu, generat per la possibilitat de poder ajudar les persones que ho necessitaven tant en les necessitats fisiològiques d’alimentació, higiene i eliminació com per l’afecte i consideració que els podíem donar per uns moments. Però, alhora, també afloraven un conjunt de sentiments, entre tristesa generada per la crua realitat del lloc amalgamada entre compassió, tendresa, injustícia i indignació a la vegada. Fins i tot a mesura que passaven les hores m’indignava amb mi mateixa perquè sabia que me n’aniria a casa i els abandonaria a la seva sort.
Girant la mirada enrere i intentant explicar aquest fet, he pres consciència de quelcom de mi mateixa que si bé ja coneixia no en sabia les causes que ara intentaré explicar. Durant els meus anys d’activitat d’infermera, sovint quan plegava de la feina experimentava una sensació de com si deixés els malalts abandonats. Més endavant quan vaig atendre pacients a domicili em passava el mateix, en especial quan ells donaven mostres que m’estaven esperant amb delit, possiblement perquè la meva presència trencava part de la rutina diària motivada per la incapacitat de locomoció personal.
La persistent sensació d’abandó havia agafat més força quan en alguna ocasió en incorporar-me a la unitat assistencial o en el moment d’entrar a un domicili després d’un cap de setmana de festa m’assabentava que la persona a qui feia cures havia traspassat.
Penso que l’impacte emocional que vaig experimentar al Cottolengo amb els malalts pot ser una de les causes que al llarg del temps hagi mantingut viva aquesta sensació.
Viatge a Lourdes i a Sitges
Amb la Pilar també vaig anar amb un autocar a França, a visitar el Santuari de la Mare de Deu de Lourdes amb la seva mare i una amiga. De Lourdes recordo que també vaig quedar impressionada, en especial en observar com diverses persones caminaven de genolls fent una infinitat de voltes a una estructura central . En aquesta situació els espectadors no hi podíem fer res, no els podíem ajudar. També havíem fet altres sortides com la visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges fundat pel pintor Santiago Rusiñol l’any 1893.
A Sitges a la dècada dels anys setanta
Una insuperable calçotada
El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització plena de pins als afores de Terrassa. Tenia feta la part de baix, amb una gran llar de foc, que va ser un dels elements que aglutinà un major nombre d’amics tant d’ell com meus.
La família de la Pilar procedia de Tarragona, d’un indret proper a Valls, motiu pel qual tenien la arrelada tradició de coure calçots a la brasa. Aquest va ser el motiu que organitzéssim un àpat amb calçots portats directament de Valls.
El meu germà Cisco en aquest local que he esmentat hi practicava una de les seves habilitats, preparar a la llar de foc un bon coixí de brases que permetés coure-hi carn, carxofes, botifarres, rovellons, cansalada, el que fos. En aquella ocasió la novetat van ser els calçots, en un moment previ al boom d’aquesta menja. Els van enfilar amb un filferro per poder-los coure d’un costat i de l’altre girant-los amb facilitat. La Pilar va portar de casa una salsa de romesco exquisida; el paladar et feia saber que havia estat feta amb els cinc sentits. Ara seria difícil descriure la riquesa de sabors que contenia.
Havien parat la taula parada amb suficient espai per posar-hi les teules que havien de fer la funció de plat per als calçots, tot a punt. També els pitets que vaig fer per a cada un de nosaltres i amb el nom pintat, que em van mantenir ocupada diverses hores cosint a màquina, però ho feia molt de gust.
Encara que havia passat el temps, algú de nosaltres feia esment a la deliciosa calçotada que vàrem organitzar al Pi. El Pi era el nom de la parcel·la del meu germà Cisco i la Júlia. Una vegada vaig dir: “Penso que si algú està molt deprimit i vol deixar de viure, hem de dir-li que mengi una autèntica calçotada; de segur que canvia d’opinió per poder repetir.”
L’excels somriure de la Pilar
Potser el qualificatiu excels aplicat a un somriure ens pot semblar exagerat, però és el que vaig observar. Amb freqüència no podem tenir contacte continuat amb totes les persones que hem conegut a la vida; això va succeir amb la Pilar a causa que ella vivia a Terrassa i jo a Girona, tot i que en ocasions ens trucàvem per telèfon per saber com anava tot. Feia temps que no havíem contactat i un dia sona el telèfon per dir-me que la Pilar havia mort i a una edat bastant prematura. La notícia em va produir un sentiment de tristesa i nostàlgia.
Coneixent el caràcter de Pilar vaig pensar en la possibilitat que quan ella va sentir que s’apropava a la seva transcendència espiritual no va tenir cap dubte i se sentia confiada i feliç, però també pensava que podia haver estat sota els efectes d’un potent analgèsic que l’alliberava del seu també possible dolor i sentia, potser, goig i placidesa. No ho sé, no podem saber aquestes coses. El meu dubte també era que aquest tipus de manifestacions no l’he vist expressades en altres persones, encara que es trobin sota els efectes d’un potent analgèsic.
Tinc bastant clar, o almenys la tendència a pensar-ho hi és, que la Pilar somreia perquè estava dotada de fe, una fe que potser li va permetre visualitzar com creuava les portes d’aquest món per arribar a una altra realitat o lloc meravellós que potser tenia incorporat dins d’ella mateixa, qui ho sap?
[1] El Cottolengo de Barcelona va ser creat per Dolors Permanyer i Joan Guim l’any 1939 en record al jesuïta Jacint Alegre Pujals com a asil per acollir malalts i necessitats i és mantingut per la caritat pública a partir del model de Giuseppe Benedetto Cottolengo el 1832.