Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Dins d’un arxivador he trobat apunts i fotografies de l’any 1993 relatius a la botiga de ceràmica Els Americans, de la Bisbal. Possiblement guardava aquestes notes de quan recollia informació sobre xemeneies industrials i forns de ceràmica, tant dels de flama invertida com els moruns, i sabia que a la botiga Els Americans en guardaven un de morú. Actualment a la vila se’n conserven dos d’aquest estil.
M’havia posat en contacte amb la senyora Conxita Puig Gili perquè em proporcionés informació sobre una xemeneia industrial que em mancava per completar un article que més endavant vaig publicar a la revista El Drac l’any 2000, que s’editava en format paper. L’extensa conversa ens va portar també a parlar de l’origen del edifici d’Els Americans. En aquell moment la senyora Conxita tenia 83 anys i vivia al carrer de l’Aigüeta número 114.
Conxita Puig i Rosa M. Masana a la botiga Els Americans, el 1993 (Carmen Cabo)
La senyora Conxita ens va explicar que Joan Martí Oliveras era bisbalenc i terrissaire d’ofici i de jove va ser cridat per anar a fer el servei militar a Cuba, quan encara era una colònia espanyola. Durant la seva estada a l’illa en Joan va conèixer Caritat Socias Fernández, natural de Santiago de Cuba, i es van casar. El matrimoni va tenir dotze fills i tots els van viure, excepte una bessonada que, segons la Conxita, van morir a causa d’un empatx de pasta de bunyols. A Cuba el matrimoni explotava terres de cultiu de canya de sucre, però quan es va declarar la rebel·lió cubana van decidir tornar a la península. Una vegada a la Bisbal, en Joan va voler continuar el negoci de la terrissa i també van voler fer-se una casa per instal·lar-se còmodament, motiu pel qual van encarregar la construcció de l’edifici d’Els Americans al carrer de l’Aigüeta, seguint l’estil arquitectònic colonial, a l’arquitecte Martí Sureda, que també va ser el dissenyador de les Voltes de la Bisbal (2). El nou negoci el van inaugurar l’any 1868 i a la façana de l’edifici hi van col·locar-hi un rètol que deia: “Nuevo Mundo”. A l’interior de la botiga encara hi podem observar el forn morú i abans també hi tenien dues escultures realitzades per l’escultor José Riade l’any 1894, una de les quals era d’en Joan i l’altra, de la Caritat.
Conxita va comentar-nos que en aquell moment el negoci el regentava la família i que estaven interessats a escriure la història familiar. L’autor Pere Lloberas també va parlar d’aquest i d’altres edificis d’estil colonial de la Bisbal.[i]
El forn morú dels Americans format per dues imatges afegides (Rosa M. Masana).
Escultura de Joan Martí (Rosa M. Masana).
[i] Lloberas, Pere. Cròniques de la meva ciutat. Ajuntament i Arxiu Comarcal de la Bisbal d’Empordà, 1987, p. 109-111.
Dies enrere conversava amb un amic que feia poc l’havien operat i estava en procés de recuperació. Em va parlar de l’hospital i de les infermeres i em va dir que elles tenien molta feina, també en les tasques informàtiques.
─El que no considero adequat ─em va dir─ és que allà on hi ha les infermeres se’n digui control d’infermeria. La paraula control em fa una mica d’angúnia.
Control d'infermeria
─I més a tu, que ets una persona independent acostumada a fer i a desfer, t’entenc ─li respondre, mig somrient.
─Un dia em vaig sentir incòmode perquè el metge m’havia dit que caminés cada dia una estona pel passadís, i ho vaig fer, però una infermera em va veure caminar i em va cridar l’atenció, perquè va dir que no podia passejar sense l’ajut dels caminadors. Es veu que està prohibit fer-ho ─va prosseguir.
─Potser era perquè feia poc que t’havien operat. A més, havies de passar cada vegada per davant del control d’infermeria ─li vaig replicar.
─Sí, és clar que hi havia de passar; és al mig del passadís.
─Saps què no acabo de trobar bé, jo?
─Què?
─Que a als geriàtrics se’ls anomeni “residències de gent gran”. Considero que se n’hauria de dir “residències de persones grans”. Gent em suggereix una multitud anònima de persones, al contrari que persona, que és singular; cada un de nosaltres tenim les pròpies idiosincràsies, experiència vital, formació i sensibilitat. La persona no pot ser quelcom d’estandarditzat; la persona és única i se l’ha de tractar com a tal i amb tot el respecte i consideració. Però si dius gent, és una altre cosa.
Gen gran
─Saps que no hi havia pensat? Ara que ho dius, tens raó.
Persones grans
─Penso que fent un canvi de denominació de totes les institucions i explicant el perquè millorarien la filosofia de les atencions que presten a les nostres persones grans, que han posat el seu granet de sorra per ser aquí on som. Tot que l’ideal seria que no hi haguessin d’anar.
Fa pocs dies vaig obrir una capsa de sabates que guardava, plena de composicions del poeta Ramon Noguer, de l’època que exercia d’infermera a la vila de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), l’any 1987 i d’un temps més endavant. Transcorreguts trenta anys, he descobert una faceta del meu tarannà de la qual no era conscient, i tot perquè una altra persona ho va escriure, és clar que sempre amb ulls de poeta que emfatitzen la bellesa de tot. He pogut descobrir una part de mi mateixa que no se m’hauria revelat mirant un àlbum de fotografies. Un sentiment de gratitud envers Ramon Noguer m’ha motivat a explicar quelcom d’ell; és com si volgués retre-li un petit homenatge simplement recordant-lo i parlant de la seva persona.
Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.
Pinzellada biogràfica
Per explicar quelcom d’en Ramon he consultat el butlletí municipal Nyer número 11, de l’any 2014, on consta una crònica, i també la monografia Les Planes d’Hostoles (Quaderns de la Revista de Girona, 18). L’autor va publicar un llibre titulat Records de jovenesa: poemes de Ramon Noguer Fàbrega (les Planes d’Hostoles: Ajuntament, 2003).
Ramon va néixer a les Planes d’Hostoles el 27 de gener de 1920, i segons s’explica l’afecció per la poesia li ve de molt jove, tot que va ser a partir dels 18 anys que es dedicà més plenament a escriure.
Durant la Guerra Civil espanyola, que es prolongà de l’any 1936 al 1939, el mes de maig de l’any 1938 les forces republicanes van mobilitzar joves que anomenarien de la lleva del biberó –només tenien divuit anys– per anar a la guerra, entre els quals hi havia en Ramon.
Va haver de lluitar als fronts de l’Ebre, Tortosa i Balaguer, fins que en acabar la guerra el van fer presoner i va ser reclòs en un camp de concentració, en un de disciplinari en i un altre de treball. Posteriorment va haver de fer el servei militar, de manera que es va passar set anys a l’exèrcit.
A l’esmentat butlletí Nyer hi consten publicades tres poesies titulades: Adeu-siau, escrita abans de marxar al front, La meva cabana, que explica on es refugiava per esquivar els projectils, i Presoner, en què reconeixia que s’havia pogut salvar i abrigava l’esperança de tornar a casa. El seu somni es va complir i va poder arribar viu a les Planes d’Hostoles, on va formar una família. Durant les hores lliures de la feina va poder continuar escrivint poemes, ocupar-se de l’hort i dur a terme diverses tasques socials.
Obra i premis
Té obra en prosa i poètica escrita en català i en castellà, amb un total de 28.199 poemes. També ha escrit alguns himnes, sardanes i poemes que els padrins de noces li encarregaven per llegir-los a la núvia en el moment de lliurar-li el ram.
Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)
Tots els seus poemes els guardava escrits a mà dins de llibretes folrades en què, una vegada completades, indexava les composicions, tasca que li facilitava la recuperació del text cercat. També assignava un número a cada una de les persones destinatàries dels versos. De les poesies, en especial les que eren per regalar, en feia dues còpies: una per a ell i l’altra per a la persona interessada. Solia comentar que, per inspirar-se, abans d’escriure un vers havia de conèixer la persona a qui anava dedicat el poema.
Noguer també va publicar versos en diferents revistes i en programes de festa major, i per algunes de les seves obres ha rebut premis en viles com Mataró, Figueres, Banyoles i Olot.
L’experiència terrassenca
Sovint succeeix que quan en un lloc t’hi has sentit ben acollit ho acabes recordant tota la vida i això es reviu quan un dia et trobes algú d’aquella població. És possible que això li succeís a Ramon, perquè m’havia explicat que tenia molt bon record de Terrassa i que estava content de conèixer una terrassenca. No recordava que l’hagués llegit abans, però ara he trobat entre els sis quaderns de poesia oferts per en Ramon, una prosa titulada Record, que parla del dia que va passar per Terrassa tornant de la seva reclusió en un camp de presoners de Miranda de Ebro. El text forma part del quadern titulat Pinzellades poètiques i he considerat adient adjuntar-lo a aquesta ressenya.
Record
L’any mil nou cents quaranta-dos, exactament el mes de maig, que el sol encara no t’havia brindat cap bes amb el seu raig, veníem de Miranda d’Ebre d’un camp de concentració i vam parar a Terrassa davant mateix l’estació.
La gent que per allà rondava recordo que es va franquejar amb aquell tren de presoners, que com et pots imaginar jo també hi era. Va causar-me un grat estímul i conhort el veure gent que es compadia de la nostra tràgica dissort.
Fèiem camí cap a Mallorca un Batalló Disciplinari. Ja que trobaríem a Terrassa aquell caliu hospitalari, a tu que ets un terrassenca avui em plau manifestar agraïment per l’acollida que els teus paisans ens van brindar.
Les obres bones sempre queden perquè en el fons de l’esperit queden records immarcescibles que mai s’enfonsen en l’oblit.
És curiós, Rosa Maria, que avui jo pugui fer-te esment d’un episodi del passat del qual no en tens coneixement, perquè llavors tu no existies però que en part també t’ateny perquè és un ver i franc elogi al teu país, al teu terreny.
D’aquell passat només enyoro la meva edat tan juvenil que tristament va diluir-se enmig d’un marc amarg i hostil.
Les Planes d’Hostoles, 24 d’agost de 1987. Ramon Noguer Fàbrega
Quaderns lliurats per Ramon Noguer a Rosa M. Masana
A principis de la dècada dels anys noranta feia només una setmana que exercia en una petita vila de la província de Girona fent una substitució d’una infermera de baixa maternal. L’Ajuntament va tenir l’amabilitat de cedir-me un habitatge de la seva propietat que havia estat la residència de la mestra del poble. Tot i estar gairebé desmoblat, va ser perfecte perquè a la vila no hi havia cap servei d’hostatgeria.
Un dia a la nit que encara no dormia perquè estava llegint al llit, truquen a la porta, baixo a obrir i un senyor que estava a la porta em digué que em venia a buscar perquè anés a casa seva, ja que al seu pare li havia caigut la sonda de l’orina.
Em vaig vestir, agafo la maleta sanitària i li vaig dir que portava de tot menys la sonda uretral, que n’hauríem d’anar a buscar una a la farmàcia, però va dir-me que en tenia una de recanvi a casa seva.
Maleta sanitaria
A dins del cotxe
Entro al cotxe i veig que hi havia dos homes més. Em va estranyar que vinguessin a buscar-me tantes persones plegades i a aquella hora de la nit. Vàrem sortir de la vila per una zona que conduïa a un camí de carro sense asfaltar. Els vaig preguntar: “La casa no és aquí, a la vila?” I em digueren que no, que era una casa de pagès una mica allunyada del poble.
Jo anava asseguda al darrere al costat d’una persona a qui no veia bé la cara, era una nit sense lluna, fosca a no poder més. A través del vidre del conductor veia com anaven passant pins uns rere els altres, estàvem en ple bosc i en cada revolt feia la sensació que havíem de xocar contra algun dels arbres.
Camí de bosc
De la mateixa manera que al principi vaig sentir estranyesa que vinguessin a buscar-me tres homes, poc després vaig començar a sentir inseguretat perquè m’adonava que el viatge era excessivament llarg. Penso que vàrem superar els límits de la demarcació sanitària municipal. Els vaig comentar:
─Sí que és lluny casa vostra, no?
─Sí que ho és, està bastant apartada de tot ─van respondre.
L’home que tenia al costat em va demanar:
─Tu no ets d’aquí, oi?
─No ─li digué─. Soc de Terrassa.
─Ja em semblava a mi que parlaves una mica diferent! ─va exclamar.
Tot que soc una persona enraonadora, en aquella ocasió no em sortia donar-los conversa, només em preocupava saber on arribaríem finalment després d’aquell llarg camí polsegós i ple de sots.
Arribem a un mas
Per fi els llums del cotxe mostren que estem davant la portalada d’una casa de pagès, però amb tot, encara tenia la sensació que podia ser víctima d’un possible segrest. Els homes van cridar: “Ei! Som nosaltres, ja som aquí!”.
Ens van venir a rebre dues senyores i en aquell moment vaig respirar fondo. Elles van dir-me: “Vine amb nosaltres que t’ensenyarem on tenim l’avi”. Els vaig demanar com es deia l’avi, de qui ara no recordo el nom, però posem, per aquesta ocasió, que es deia Josep.
─Senyor Josep, com esteu? ─li vaig preguntar, en entrar a la cambra.
─Mira, noia, estic rabiós. Tinc ganes de fer un riu i no puc de cap manera, sense la sonda no puc arribar a orinar.
Les senyores ja tenien la nova sonda uretral a punt. Vaig mirar-li l’abdomen i sí, tenia un important globus vesical, una dilatació de la bufeta de l’orina que s’observava a simple vista sense necessitat de palpació, signe inconfusible que el senyor Josep feia hores que presentava una retenció urinària.
Vaig poder practicar un sondatge vesical amb relativa facilitat i a petits intervals de temps anava fent sortint l’orina a poc a poc, fins a omplir mitja palangana de bastanta capacitat. En Josep va exclamar: “Oh, que bé, quin gran descans, tu no saps el que patia”. De fet la seva cara també havia fet un canvi, ja no mostrava el rictus de patiment del principi.
Material per sondatge vesical (Rosa M. Masana)
Vaig donar a la família alguns consells sobre la col·locació correcta de la bossa recol·lectora de l’orina per evitar el reflux cap a la bufeta, també que caldria prendre una mostra d’orina per assegurar-nos que no tingués cap infecció i també que demanessin hora de visita per fer-li un canvi de sonda periòdica i programada segons acordessin amb el metge de capçalera.
Per sort tot havia anat bé
Dos dels homes que m’havien vingut a buscar em van acompanyar amb el mateix cotxe a casa. El viatge llavors per a mi era normal, estava tranquil·la al contrari de quan desconeixia on em portaven, fins i tot em sentia bé amb mi mateixa perquè havia pogut solucionar el problema del senyor Josep. Amb tot, també em venia al pensament què hauria pogut passar si el sondatge vesical no hagués estat resolutiu, a causa possiblement de la hipertròfia de pròstata que devia tenir el senyor Josep.
Penso que aquests breus relats de caràcter anecdòtic poden ajudar a conèixer com els metges i les infermeres rurals d’anys enrere es veien immersos en un gran ventall de situacions sanitàries que exigien disposar d’amplis coneixements de medicina, habilitats pràctiques i suficient confiança en un mateix, perquè en el món rural s’està sol, no es té cap company que et pugui ajudar i tampoc hi ha a l’abast els mitjans que trobaríem en un hospital.
En aquesta vila, posteriorment, es va establir que quan es declarés una urgència nocturna, fos la policia municipal la que anés a buscar el metge o la infermera per portar-lo al domicili del malalt.
En la dècada dels anys noranta feia d’infermera adscrita al Departament de Sanitat a la província de Girona i, atesa la meva condició d’interina, vaig haver de residir en diverses viles de la demarcació. Era un dels inconvenients de no tenir plaça en propietat. Vam ser diverses les persones que, en aquesta mateixa situació laboral, vam haver de cobrir baixes per vacances, malaltia o per maternitat de les nostres col·legues. Ara, recordant aquest període en positiu, extraiem la conclusió que ens va permetre conèixer moltes persones de diferents tarannàs i llocs geogràfics molt interessants.
Una proposta
Un dia, mentre exercia en un poble de la Garrotxa, va venir a la consulta un noi que durant un temps va necessitar l’administració de cures d’infermeria. Un dia va dir-me:
─M’he arreglat un estudi a la part de dalt de casa meva, en un lloc que no fèiem servir. És perfecte per llegir, escoltar musica i veure algun vídeo tranquil·lament.
─Quina sort ─li digué─, poder disposar d’un espai per fer-hi el que vulguis sense que ningú et molesti.
─Sí, és veritat, jo hi estic molt bé. Podries venir un dia a veure’l, t’agradarà.
─Doncs potser sí que vindré ─li vaig respondre.
─Si vols, vine aquest diumenge a la tarda.
─No sé si podré venir, perquè aquest cap de setmana ve a veure’m una amiga.
─Digues-li que vingui, també ─va reaccionar.
El diumenge després de dinar amb la Maria del Carme (e.p.d) ens vam presentar, doncs, a casa del jove, que ja ens estava esperant.
L’estudi
L’estudi feia aproximadament uns vint metres quadrats, la decoració transmetia sobrietat i estava equipat amb una estanteria amb llibres, un tocadiscos, un televisor i un sofà. Entrava molta claror del dia i no s’hi sentia cap tipus de soroll.
Vàrem fer una repassada a les rengleres de llibres i revistes que estaven col·locades de manera perfectament ordenada. Ens va sorprendre que la seva biblioteca fos monotemàtica: tots els llibres estaven relacionats amb el moviment polític del nazisme.
El xicot ens diu: “Seieu, que us posaré un vídeo”. La trama del film o, més ben dit, del reportatge consistia en una mostra de fotografies i fotogrames de pel·lícules antigues en què es veia uns xicots ben plantats que anaven també molt ben pentinats i tot i que la pel·lícula era en blanc i negre, diria que eren els clàssics xicots rossos amb els ulls blaus. També vàrem veure marxes militars en què els nois cantaven cançons i lluïen la creu esvàstica al braçal i en estendards.
També ens va dir: “Espereu-vos, que escoltareu uns discos”. Eren de cançons patriòtiques que tenien una música especialment enganxosa i de component patriòtic. La melodia era fàcil de retenir.
Va insistir que hi tornéssim
No trobàvem el moment de marxar de casa seva perquè comprovàvem que ell gaudia ensenyant-nos les imatges i fent-nos escoltar aquella música entre militar i wagneriana.
Quan ens vàrem acomiadar va insistir que tornéssim un altre dia. Recordo que la Maria del Carme quan érem al carrer em va retreure: “Rosa, un altre dia abans d’acceptar una invitació assabenta’t de què va el tema”. M’hi vaig disculpar.
El noi estava a punt de finalitzar el tractament i mantenia l’esperança que un dia tornaríem a anar a casa seva, però tot i que no li volia ferir els sentiments, vaig comentar-li que aquella ideologia no m’agradava perquè havia estat nefasta per a la humanitat. És curiós, perquè ell no hi veia la maldat i a més esgrimia arguments favorables a aquell moviment tan equivocat i que va mobilitzar les masses. Feia la impressió que estava obcecat i que no admetia altra cosa que no estigués en concordança amb el seu contingut ideològic i emocional. L’actitud d’aquest noi em va fer pensar en el que ens havia explicat un professor de salut mental de la Facultat de Medicina de Barcelona sobre els efectes de la hipnosi.
Aquell professor va explicar que s’havia fet un estudi a persones prèviament hipnotitzades que consistia a ordenar-los que fessin una acció concreta i força atípica. A un d’ells li van manar que sortís al carrer amb el paraigua obert perquè plovia, quan en realitat feia un sol radiant. Una vegada va haver sortit de l’estat hipnòtic, les persones que l’havien vist passejar-se amb el paraigua li van fer observar la seva conducta estranya, però ell i tots els altres que havien participat en estudis semblants van veure que intentaven buscar tots els arguments possibles per justificar el comportament propi. D’aquí que, davant d’un compromís adquirit, la persona, per no caure en la incoherència, poques vegades canvia d’opinió respecte del que va fer.
La nostra reflexió
Ens vàrem preguntar si aquella ideologia que, pensàvem, era de temps passats encara estigués vigent entre alguns joves o si es tractava només d’un fet puntual. No ho vàrem saber, però tot ens va fer pensar que possiblement havia de tenir seguidors, perquè és conegut que, perquè una ideologia es mantingui viva, cal que hi hagi un suport social que permeti als seus membres establir llaços afectius, emocionals i alhora de control.
La creu nazi amb els tres colors característics.
Imatges
La creu nazi també rep el nom de creu gammada perquè cada un dels seus braços, desprès que se l’hagués afegit un fragment adquiria una forma semblant a la lletra grega gamma.
Esta inspirada en la imatge d’una creu de quatre braços d’igual longitud que posats girats formarien una X , però se li va afegir una fragment a cada extrem dels braços de manera que li dona la sensació que la creu pot tenir un moviment rotatori en sentit d’esquerra a dreta com les agulles del rellotge.
