Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.

Un ocell especial

Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.

Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes  vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.

El Pepito

Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)
Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)

Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.

Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.

Sabia quan jo havia d’entrar a casa

En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.

Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”

Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”

Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”

Un dia es va passar de la ratlla

Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva  pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va fer entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.

La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:

Es pot saber què feies, tanta estona?

L’amor amb el Pepito li vaig respondre.

Tens unes sortides de bomber, en dius cada una, va dir movent el cap.

És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.

Què dius que què?

Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.

I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.

La mare va comentar:

Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.

Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.

Una experiencia a l’hospital suís de Genolier

Las vacaciones de verano del año 1973

En 1973 había finalizado el segundo curso de la carrera de enfermería -entonces ayudante técnico sanitario (ATS)- en la Residencia Sanitaria Vall d’Hebron y durante las vacaciones de verano fui a Suiza y me quedé una temporada a trabajar. Los primeros días en el país me ocupé de atender en su domicilio a una señora porque su cuidadora tenía tres días de fiesta. Durante la convivencia en ese espacio de tiempo tuvimos ocasión de llevar a cabo largas conversaciones, todas muy interesantes, porque ella tenía experiencia de vida y había vivido situaciones impresionantes. También había trabajado en la OMS. Al decirle que el lunes siguiente iría al Centro Médical de Genolier porque mediante la información que me entregó la universidad, sabía que necesitaban una ayudante de enfermería. Me comentó que ese centro hospitalario era lo mejor que había en Suiza. “Si puedes trabajar, estarás muy bien”, me aseguró.

Pero la sorpresa fue que el lunes por la mañana ella misma llamó al hospital y pidió hablar con la directora de enfermería. Pude escuchar cómo le informaba de mí y le hacía saber que ese día mismo le iría a ver. Interpreté esa conversación telefónica como una recomendación a la directora.

Tríptico con información del centro (1973)
Tríptico con información del centro (1973)

El hospital estaba a 25 kilómetros de Ginebra y para ir había que tomar un tren de montaña preparado para transportar esquiadores, con un espacio reservado para poner los esquís. La estación donde bajé estaba a tres kilómetros de la clínica y, si no se tenía coche, el camino debía hacerse a pie, de modo que, mientras caminaba, iba haciendo con el dedo la señal de autostop. Al poco se detuvo un coche lujoso, subí y con el equipaje en su regazo le dije al hombre que lo conducía. “Je me tourne hacia el Centro Genolier pour une occupation de aide infirmière.” “Sí, estoy al corriente”, me respondió en francés.

Dorso del tríptico, 1973
Dorso del tríptico, 1973

En el momento de entrar en la recepción algunas personas le saludaron muy apaciblemente: “¡Bonjour, monsieur! Bonjour monsieur Petitmermet!” El señor me acompañó al despacho de la directora de enfermería, entró él solo y me dijo que me esperara. Más adelante supe que el señor Petitmermet era el director de la clínica.

La jefa de enfermería me hizo varias preguntas y le resumí mi currículum profesional de ocho años de experiencia hospitalaria y también le dijo que a primeros de octubre realizaría el tercer curso de enfermería en el Hospital de Bellvitge de Barcelona . Me preguntó cuándo quería empezar y le respondí que al día siguiente, si les iba bien. Telefoneó a una persona que me enseñó todos los departamentos del centro y me presentó algunas personas, diciéndoles que era aide infirmière. También me acompañó a la costurera para que me probara el uniforme.

A continuación fuimos a una habitación que era la que tenía que ocupar durante su estancia en este centro. Estaba en la planta baja del edificio. El cuarto estaba muy bien equipado y disponía de grandes puertas de cristal correderas que daban a un jardín de césped. Pensé que se habían equivocado de habitación, pero no, porque al poco una señora vino a llevarme cuatro uniformes blancos y un distintivo con mi nombre en amarillo, color que indicaba que era ayudante de enfermera. Este recinto estaba pensado para pacientes de cirugía cardíaca.

La unidad de enfermería

A las ocho de la mañana ya estaba en la unidad y me recibió la enfermera madame Sutter, supervisora ​​general del hospital. Iba impecablemente uniformada, tenía un talante de persona distinguida y con dotes de trato personal. Mostró un gesto consistente en situar las manos un tanto alzadas y caídas hacia delante, mientras se acercaba para leer mi nombre en la tarjeta de identificación que llevaba colgada y me dice, alargando las sílabas: “Mademoiselle Masana, je vas voces montrer comment las lits sont faits en técnica suiza.” Vamos a una habitación y hacemos la cama, las sábanas completamente estiradas y las esquineras hechas de una manera que no se deshacen. Un poco sorprendida, me dice en francés: “Señorita Masana, usted ya sabe hacer las camas correctamente.” Le respondí que sí, que tenía práctica.

Las compañeras de trabajo me explicaron que este centro fue construido por una asociación de banqueros y en principio cumplía las funciones de clínica de reposo, para realizar tratamientos antiestrés, cuidados de adelgazamiento y servicio de rehabilitación, pero que actualmente estaba equipado para atender a enfermos de cardiología. Todos los pacientes recibían los servicios profesionales de una dietista y de una psicóloga, que, además, les organizaba actividades de carácter social.

La reina María José (1906-2010)
La reina María José (1906-2010)

Madame Sutter, el segundo día de trabajo, me dijo: “Mademoiselle Masana, pouvez-vous accompagner la reine en un restaurante. Elle est dans la chambre numéro …” Entendí sólo que tenía que subir una señora al restaurante y el número de habitación. Entro en la habitación y le digo: “Bonjour, madame, je suis Rosa Maria, aide de enfermería. Je viens el acompagner al restaurante.” La ayudé a sentarse en una silla de ruedas y ella me pidió que le diera una pequeña manta para taparse las piernas, un libro y una pamela.

El restaurante era magnífico. Había ramos de flores y bandejas con fruta, pero lo más espectacular era una terraza llena de sombrillas desde donde se veían los Alpes con el Montblanc que destacaba. El maître del restaurante vino a recibirnos en la entrada del comedor y dijo que me avisaría cuando quisiera volver.

Madame Sutter me preguntó: “¿Vous avez déjà monté la reine en un restaurante?” Le respondí que sí. Afortunadamente, en la unidad estaba Laura Santamaria, una enfermera catalana, a la que pregunté:

-¿Qué me ha dicho madame Sutter? Use una palabra que no entiendo.

-Que si has acompañado a la reina en el restaurante.

-La reina, ¿dices? ¿Qué reina?

-La reina María José de Italia -respondió.

Por un momento pensé que me estaba haciendo la típica broma de novato. Pero no, era verdad. Se trataba de la reina María José de Italia, hija del rey Alberto I de Bélgica y de Isabel de Baviera. Estaba casada con Humbert II de Italia, de ahí que le llamaran reina de Italia. En el blog Nobleyreal se explica de forma muy detallada la biografía de esta reina.

Según una nota de prensa publicada en el diario El Punt de Girona del día 20-1-201, entre otros aspectos relacionados con la monárquica, decía que Mª Josepa de Saboya, hija de los reyes de Bélgica Albert y Elisabet, había muerto en la edad de 94 años el pasado sábado en Ginebre. Sería enterrada en Francia junto a su esposo Humbert II del que ambos reinaron en España durante 27 días.

La reina María José

Madame Sutter me comenta que la reina le había pedido que quería ser atendida por el ayudante de enfermería española, por lo que me ocupé hasta que al final de mi estancia en el centro. El primer día que tuve contacto con la reina desconocía que tuviera esa condición y me comporté con normalidad, decisión y relativa rapidez al hacerle las tareas a realizar, era mi talante. Posiblemente como la reina tenía un talante bastante activo y siempre estaba ocupada leyendo o escribiendo, debió de valorar que la hubiese atendido con diligencia y con un trato llano. Digo esto porque un día observé cómo un matrimonio le llamaba Sa Magesté y le hacía reverencias. Desconozco con qué agrado ella aceptaba ese trato adulador, pero realmente era cargante. El motivo por el que la reina estaba ingresada allí era para recuperarse de una lesión de rodilla a resultas de un accidente de coche. En la habitación tenía una fotografía del vehículo siniestrado en el que viajaba y, viéndole, parecía imposible que se hubiera podido salvar.

Cada día ayudaba a la reina a tomar un baño de 25 minutos en la bañera, con agua enriquecida con extracto de algas, después le acompañaba al servicio de rehabilitación, también en el restaurante, ya veces le servía las bandejas de la dieta habitación. Algunas veces recibía visitas que se quedaban a cenar con ella. Un día que tenía fiesta me dijeron que le habían ido a visitar el rey Balduino de Bélgica y la reina Fabiola. En otra ocasión, a varios pacientes se les veía entusiasmados y se arreglaban como si tuvieran que asistir a una fiesta. El motivo era que la reina tenía previsto darles una conferencia en el mismo hospital.

Una señora, creo que se llamaba Gautier, quiso imitar a la reina, que escribía las memorias de su estancia en la clínica, adjuntando fotografías. Así, la señora Gautier me preguntó si podía fotografiar a los directivos y trabajadores del centro y lo hice. Posteriormente le di el carrete para revelar. La tarea de hacer de fotógrafa fue una experiencia gratificante porque todo el mundo estaba contento por formar parte de las memorias de la reina o de la esposa de un banquero, como era el caso de la señora Gautier.

Rosa M. Masana en la habitación de la reina de Italia en el Hospital de Genolier en 1973. (Imagen incluida en la memoria de la clínica y obsequio de la reina)
Rosa M. Masana en la habitación de la reina de Italia en el Hospital de Genolier en 1973. (Imagen incluida en la memoria de la clínica y obsequio de la reina)

Las relaciones con otros pacientes

De los pacientes que atendí en el centro, podría decir que de todos tendría material para explicar algo, porque algunos tenían un carácter bastante peculiar. Ninguno era como otros pacientes que había conocido. En esta clínica no se podía decir que los pacientes fueran pasivos, por el contrario, porque eran ellos quienes decidían la mayoría de veces el tipo de asistencia que querían recibir. Se notaba que eran personas acostumbradas a tomar decisiones. Cabe destacar, sin embargo, la buena disposición al agradecimiento cuando se les podía satisfacer sus deseos. El tema de las relaciones entre compañeros de trabajo, excursiones y salidas lúdicas sería otro tema muy bonito de explicar, pero nos alejaríamos del tema central de este relato.

Hechos sincronizados

Es curioso que a mediados de julio me sintiera motivada para escribir una crónica titulada “Comunicación emocional ” referente a una experiencia vivida en Taizé mientras estaba con Maria Lluïsa Garcia-Cascón y otra amiga. Desde entonces, en 1973, sólo nos habíamos visto una vez, cuando ella trabajaba de enfermera en el aeropuerto de Barcelona.

La semana pasada volví a tener necesidad de contar unas vivencias en la clínica Genolier de Suiza ese mismo año. Mientras lo escribía, a menudo me venía al pensamiento Maria Lluïsa, porque fue ella quien me invitó a pasar unos días en su casa, con la suerte de poder trabajar una temporada de ayudante de enfermera.

Pues anoche me llamó Marisa Calsina, una amiga que también había trabajado con Maria Lluïsa, y me dio la impresionante noticia de que Maria Lluïsa había muerto en Cadaqués, en concreto el día 4 de agosto del 2017.

Estoy sorprendida, tengo esa sensación de que dos hechos así estén vinculados. El viernes día 4 de agosto estuve bastante absorbida relatando vivencias muy relacionadas también con Maria Lluïsa y mientras tanto ella vivía las últimas horas de su vida. Y ahora no puedo hacer nada, como tampoco lo he hecho hasta ahora; sólo recordar a María Luisa con gratitud, vitalidad y espiritualidad.

Adjuntamos una retallada del diario El Punto del día 20 de enero del año 2001 que habla de la defunción de la reina María José.

Una breve ampliación

Habitación con la cama de Maria Antonieta, imagen obtenida de Gabriel Fernández (Original de ....
Habitación con la cama de Maria Antonieta, imagen obtenida de Gabriel Fernández (Original de ....

Antes explicaba que la mayoría de pacientes que atendía en el hospital tenían una peculiar personalidad, pero antes no había hecho ningún comentario de un señor hospitalizado que junto con otra compañera le atendemos diariamente, el señor tenía un sentir del humor excepcional y le sucedió un hecho que podía afectar de lleno su imagen y autoestima, pero él al principio supo vivirlo con humor, aunque después se deprimió.

  Mostró estar muy agradecido por nuestra asistencia y nos regaló a cada una una gran botella de perfume y más. El frasco de perfume era tan voluminoso que lo justifica diciéndonos que disponía de una fábrica de perfumes en Biarritz.

Pienso que en buena parte se obsesionó porque cada vez que tenían ocasión de hablar un momento insistía en que tenía que ir a su casa porque dormiría en la cama de Maria Antonieta , que él lo tenía. Ante esta invitación, siempre le daba alguna excusa porque además no me venía bien ir a su casa y ni tampoco dormir en el suyo donde habían dormido las reinas. Claro que en cuanto a Antonieta se podía haber encomendado la belleza, distinción y virtudes, pero quien me aseguraba si también se contagiaba su cruel y despiadado final de su vida.

Esta explicación la he hecho porque en Internet he visto una crónica hecha por Gabriel Fernández donde hace una descripción de la habitación de Maria Antonieta en el Palacio de Versalles de Francia, comenta que durante el siglo XVIII esta habitación fue modificada y algunos de los muebles se habían deteriorado pero con todo guardaban la estética de las tres reinas que habían ocupado ese recinto de dormitorio. Actualmente desconozco el estado con que se encuentra este palacio pero es posible que la cama de Antonieta hubiera pasado a manos de algunos particulares.

  Fernández en su texto adjunta la imagen de la habitación con la cama de Antonieta y cuando lo vi no me dejó indiferente, todo quizás porque había oído hablar tanto por el perfumista de Biarritz y que nunca me había hecho ninguna idea de cómo podía ser, ahora algo más sí. Nada, la vida a veces te pone cosas delante que parecen siendo frito de sincronizaciones.

El Punt, año 2001. Fallecimiento de la reina de Italia
El Punt, año 2001. Fallecimiento de la reina de Italia

La botiga de ceràmica Els Americans de la Bisbal

Dins d’un arxivador he trobat apunts i fotografies de l’any 1993 relatius a la botiga de ceràmica Els Americans, de la Bisbal. Possiblement guardava aquestes notes de quan recollia informació sobre xemeneies industrials i forns de ceràmica, tant dels de flama invertida com els moruns, i sabia que a la botiga Els Americans en guardaven un de morú. Actualment a la vila se’n conserven dos d’aquest estil.

M’havia posat en contacte amb la senyora Conxita Puig Gili perquè em proporcionés informació sobre una xemeneia industrial que em mancava per completar un article que més endavant vaig publicar a la revista El Drac l’any 2000, que s’editava en format paper. L’extensa conversa ens va portar també a parlar de l’origen del edifici d’Els Americans. En aquell moment la senyora Conxita tenia 83 anys i vivia al carrer de l’Aigüeta número 114.

Conxita Puig i Rosa M. Masana a la botiga Els Americans, el 1993 (Carmen Cabo)
Conxita Puig i Rosa M. Masana a la botiga Els Americans, el 1993 (Carmen Cabo)

La senyora Conxita ens va explicar que Joan Martí Oliveras era bisbalenc i terrissaire d’ofici i de jove va ser cridat per anar a fer el servei militar a Cuba, quan encara era una colònia espanyola. Durant la seva estada a l’illa en Joan va conèixer Caritat Socias Fernández, natural de Santiago de Cuba, i es van casar. El matrimoni va tenir dotze fills i tots els van viure, excepte una bessonada que, segons la Conxita, van morir a causa d’un empatx de pasta de bunyols. A Cuba el matrimoni explotava terres de cultiu de canya de sucre, però quan es va declarar la rebel·lió cubana van decidir tornar a la península. Una vegada a la Bisbal, en Joan va voler continuar el negoci de la terrissa i també van voler fer-se una casa per instal·lar-se còmodament, motiu pel qual van encarregar la construcció de l’edifici d’Els Americans al carrer de l’Aigüeta, seguint l’estil arquitectònic colonial, a l’arquitecte Martí Sureda, que també va ser el dissenyador de les Voltes de la Bisbal (2). El nou negoci el van inaugurar l’any 1868 i a la façana de l’edifici hi van col·locar-hi un rètol que deia: “Nuevo Mundo”. A l’interior de la botiga encara hi podem observar el forn morú i abans també hi tenien dues escultures realitzades per l’escultor José Riade l’any 1894, una de les quals era d’en Joan i l’altra, de la Caritat.

Conxita va comentar-nos que en aquell moment el negoci el regentava la família i que estaven interessats a escriure la història familiar. L’autor Pere Lloberas també va parlar d’aquest i d’altres edificis d’estil colonial de la Bisbal.[i]

El forn morú dels Americans format per dues imatges afegides (Rosa M. Masana).
El forn morú dels Americans format per dues imatges afegides (Rosa M. Masana).

Escultura de Joan Martí (Rosa M. Masana).

[i] Lloberas, Pere. Cròniques de la meva ciutat. Ajuntament i Arxiu Comarcal de la Bisbal d’Empordà, 1987, p. 109-111.

Control d’infermeria, gent o persones

Dies enrere conversava amb un amic que feia poc l’havien operat i estava en procés de recuperació.  Em va parlar de l’hospital i de les infermeres i em va dir que elles tenien molta feina, també en les tasques informàtiques.

─El que no considero adequat ─em va dir─ és que allà on hi ha les infermeres se’n digui control d’infermeria. La paraula control em fa una mica d’angúnia.

Control d'infermeria
Control d'infermeria

─I més a tu, que ets una persona independent acostumada a fer i a desfer, t’entenc ─li respondre, mig somrient.

─Un dia em vaig sentir incòmode perquè el metge m’havia dit que caminés cada dia una estona pel passadís, i ho vaig fer, però una infermera em va veure caminar i em va cridar l’atenció, perquè va dir que no podia passejar  sense l’ajut dels  caminadors. Es veu que està prohibit fer-ho ─va prosseguir.

─Potser era perquè feia poc que t’havien operat. A més, havies de passar cada vegada per davant  del  control d’infermeria ─li vaig replicar.

─Sí, és clar que hi havia de passar; és al mig del passadís.

─Saps què no acabo de trobar bé, jo?

 ─Què?

─Que a als geriàtrics se’ls anomeni  “residències de gent gran”. Considero que se n’hauria de dir “residències de persones grans”. Gent em suggereix una multitud anònima de persones, al contrari que persona, que és singular; cada un de nosaltres tenim les pròpies idiosincràsies, experiència vital, formació i sensibilitat. La persona no pot ser  quelcom d’estandarditzat; la persona és única i se l’ha de tractar com a tal i amb tot el respecte i consideració. Però si dius gent, és una altre cosa.

Gen gran
Gen gran

─Saps que no hi havia pensat? Ara que ho dius, tens raó.

Persones grans
Persones grans

─Penso que fent un canvi de denominació de totes les institucions i explicant el perquè millorarien la filosofia de les atencions que presten a les nostres persones grans, que han posat el seu granet de sorra per ser aquí on som. Tot que l’ideal seria que no hi haguessin d’anar.

─Ho hauries de proposar.

─Potser sí que ho faré.