Un consultori d’infermeria a la parròquia de Sant Cristòfor

  

Algunes dades referents al barri

El municipi de Terrassa ocupa una extensió de 70,2 km² i el barri de Ca n’Anglada, ubicat al districte número 2, té una extensió de 0,54 km². Està situat entre el passeig del Vint-i-dos de Juliol, la carretera de Montcada i les avingudes del Vallès i de Barcelona, al marge dret de la riera de les Arenes. A l’actual plaça de Ca n’Anglada, abans anomenada de Pius XII, l’any 1955 s’hi va construir la parròquia de Sant Cristòfor, nom també de l’ermita romànica que hi ha en aquest indret.

                                    

El barri, com d’altres de la ciutat, a partir dels anys cinquanta va viure un gran creixement demogràfic a causa de l’arribada de persones procedents del sud de l’Estat a la recerca del treball que els oferien els sectors tèxtil, de la construcció o de serveis.

Sovint eren els mateixos nouvinguts qui durant les hores de lleure anaven construint els habitatges. Per aquest motiu la ciutat també va viure l’auge en la demanda de material de construcció. Un fet que ens ho demostra és l’expansió que va fer la bòbila Almirall de Terrassa: als seus forns hi cremaven deu tones de carbó cada dia.

La ciutat va passar de tenir 58.880 habitants l’any 1950 a tenir-ne 138.697 l’any 1970. Segons el cens de l’any 2014 ara a Terrassa hi ha 215.517 habitants (font: Idescat).

També cal dir que Ca n’Anglada va ser un dels barris que va patir els efectes més devastadors de la riuada del mes de setembre de l’any 1962 per la proximitat de la riera de les Arenes, que es va desbordar i va ocasionar víctimes i danys materials. No n’hi va haver prou amb això que tres mesos després va caure una gran nevada a la ciutat. Amb el propòsit de donar algun tipus d’assistència social, aquell mateix any a la masia de ca n’Anglada va instal·lar-s’hi una congregació de Germanes de l’Assumpció.

Era evident que el barri vivia una situació precària, els carrers estaven sense asfaltar, el transport públic era incipient i els serveis generals com podien ser els sanitaris, escolars, d’infermeria i farmàcia quedaven força apartats de la zona. Aquesta situació, juntament amb d’altres vinculades a les condicions laborals dels treballadors d’aquells moments, va provocar que alguns ciutadans se sentissin descontents. L’any 1963 una empresa constructora hi va iniciar la construcció d’un bloc de pisos.

L’any 1965 va arribar a la parròquia de Sant Cristòfor mossèn Agustí Daura Melich, que a més de les seves funcions eclesiàstiques, també gestionava part del descontentament social i laboral de les persones del barri. La parròquia era un lloc on es podia reunir la gent per debatre els diversos assumptes que els preocupaven. Per aquest motiu la plaça de l’Església, dita abans de Pius XII, no va tardar a rebre el sobrenom de La plaza roja en referència a les activitats reivindicatives i encara clandestines a la dècada dels anys setanta. Mossèn A. Daura va estar-se al barri fins a l’any 1973.

Proposta feta a unes infermeres perquè fessin assistència sanitària

L’any 1965, aproximadament, se’ns va proposar a unes infermeres que treballàvem a la Mútua de Terrassa la possibilitat de dur a terme l’organització i gestió d’un consultori al barri amb l’objectiu de pal·liar la manca d’assistència d’infermeria que en aquell moment patia el barri de Ca n’Anglada, especialment pel que feia a l’administració de medicació per via parenteral.

                    

Vam acceptar la proposta i ens vam organitzar de manera que vam formar tres grups de dues persones cada un. Cada equip donava assistència dos dies a la setmana i en horari de set a nou del vespre.

Concretament jo feia equip amb la infermera Àngela Poch (e.p.d.).[1] El fet que faci poc que l’Àngela ens hagi deixat ens ha provocat un sentiment de gran pèrdua a totes les persones que la coneixíem. Estic segura que ella hauria recordat coses d’aquell temps i potser també el nom d’algunes de les infermeres dels altres equips, però la vida queda segada quan menys t’ho esperes.

Ens vam instal·lar en una dependència de la parròquia de Sant Cristòfol que vam equipar amb el material més imprescindible. També es va establir cobrar cinc pessetes per cada injectable, import que anava destinat a la compra de xeringues de vidre, agulles d’injectables de diferents mides, cotó fluix, esparadrap, gases, venes, alcohol i alguns medicaments d’urgència.

 La tasca d’infermeria al consultori i domicilis

 El consultori

 El recinte de la parròquia que vam adaptar estava format per una sala d’espera i un reduït espai on administràvem els injectables intramusculars (IM) i els intravenosos (IV). Aquests darrers els administràvem en una zona situada més a la vista del públic, perquè el pacient havia de recolzar el braç sobre una taula que sobresortia de l’espai reservat.

Per esterilitzar el material utilitzàvem un fogonet elèctric amb una olla d’aigua que no parava mai de bullir i a dins hi posàvem les dues peces de les xeringues, el cos i l’èmbol, que prèviament havíem diferenciat posant-hi un fil enrotllat de diferent color, tècnica que facilitava l’encaix correcte de cada una de les parts de la xeringa. També hi bullíem les agulles IM i IV.

Cal dir que quan feia una estona que estàvem treballant amb la sala d’espera plena a vessar de persones i juntament amb el vapor que desprenia l’olla esterilitzadora, l’ambient de la sala era com el d’una sauna turca.

Ens organitzàvem de manera que una de nosaltres es quedava a la consulta i l’altra anava a fer els domicilis. Sovint era jo qui em desplaçava per les cases perquè disposava d’una Vespa, vehicle que, vivint a les Fonts de Terrassa, m’era molt necessari.

                      

 

Els domicilis

 Era freqüent tenir uns vuit o deu domicilis, tot i que cal dir que eren justificats. Per fer-los havíem de recórrer una bona part dels carrers que ara en aquests moments recordo, alguns, amb el nom d’abans, com: San Crispín, Virgen del Socorro, San Honorato, Santa Lucía, San Damián, Santo Tomás, San Cosme, Santa Cecilia…

Un factor a considerar és que entre els anys 1960 i 1970 es va produir el boom o l’eclosió de la comercialització de la penicil·lina, circumstància que va incrementar la necessitat d’infermeres per a l’administració d’aquest nou medicament, també perquè l’única via d’administració era la intramuscular.

Per punxar els pacients ens emportàvem als diversos domicilis les xeringues i agulles que prèviament havíem bullit i posat dins d’un recipient ple d’alcohol que o bé era de plàstic de la casa ICO o format per  estoigs metàl·lics de diferents models.

Havíem atès malalts que tenien símptomes com afeccions gripals amb postració i temperatura elevada, lumbàlgies i ciàtiques agudes, amigdalitis purulentes, simptomatologies de l’aparell digestiu que, algunes, havien evolucionat a úlceres gàstriques, problemes hepàtics de diversa naturalesa, abscessos dentals, infeccions de l’aparell respiratori, també lesions osteomusculars o ferides i amb freqüència causades per accidents laborals. En aquest cas l’accidentat havia d’anar a curar-se a la Mútua de Terrassa. En una ocasió vam assistir també un malalt afectat de brucel·losi o febre de Malta.

Quan penso en el barri, tinc la idea de fosc, com en realitat era. Un dia anant amb la Vespa de poc salto per un terraplè que hi havia a la sortida d’un camp de futbol, sort que vaig ser a temps de frenar. En una altra ocasió vaig trobar-me de sobte amb la Vespa encallada a sobre d’un munt de sorra que no havia vist, i després no la’n podia treure. Un senyor que passava per allà em va preguntar: “¿Cómo te lo has hecho, para subirte aquí encima?”. Li vaig respondre: “No lo sé; encontré una resistencia y aceleré”. Em va ajudar a baixar-la. A part d’aquests entrebancs també hi havia coses bones. Una senyora a qui anava a punxar em va fer de mitja un casquet i uns guants de llana que em van ser de gran utilitat. Suposo perquè em veia arribar a casa seva morta de fred.

Abans de plegar del consultori deixàvem preparada una llista dels domicilis per a l’equip de l’endemà en què constaven els nous avisos i els donats de baixa.

Un gran ensurt i l’alegria més gran de la meva vida

Al consultori i per guanyar temps, preparàvem el flascó de penicil·lina amb el dissolvent i el donàvem al malalt perquè l’anés remenant i escalfant amb la mà. Quan li tocava punxar-se, el líquid estava completament diluït, sense cap grumoll, i entrava dins el teixit muscular com una seda. Vist amb ulls d’ara, seria digne de poder captar la imatge de les diverses persones remenant flascons de penicil·lina i envoltats d’una boirina de vapor.

Un d’aquells dies va anar a fer els domicilis l’Àngela Poch i jo em vaig quedar a la consulta. Vaig haver d’administrar un injectable de calci en vena a una noia. La tècnica consistia a punxar la vena i aspirar perquè entrés una mica de sang dins la xeringa; d’aquesta manera ens asseguràvem que la punció era correcta. Seguidament es procedia a injectar lentament el medicament.

Després d’aquesta noia li tocava un senyor que ja portava el flascó amb la penicil·lina completament diluïda. Just després de retirar-li l’agulla de la cuixa, va caure a terra com un sac. I a mi no se m’acut res més que dir en veu alta: “¡Lo he matado!” Mira, mira, em volia morir jo darrere d’ell. Era horrorós el que estava passant. Corrents vaig preparar un Urbason de 40 mil·ligrams i ja tenia també l’ampolla de l’adrenalina a punt. Vaig pensar que el pacient havia sofert un xoc anafilàctic. M’apropo a ell per punxar-lo i en aquell moment obre els ulls i em diu: “No me ha dado tiempo”. Jo una mica més i me’l menjo a petons quan vaig veure que havia ressuscitat. Estava parlant, no m’ho podia creure i torna a dir-me: “Pensaba que me daría tiempo”. Li pregunto: “¿Tiempo de qué?” I respon: “A que me pinchara. Me estaba mareando porque no puedo ver sangre y al llamarme en aquel momento pensé que sí me daría”. La sang que va veure era la d’aquella noia a qui havia punxat anteriorment.

No sé descriure el sentiment tan gratificant que vaig sentir en veure que estava viu, que només havia tingut un desmai. En qüestió de minuts vaig passar d’experimentar una situació de mort irreversible a una altra de vida i segurament per molts anys, perquè la persona era jove. Aquella batzegada emocional de cara i creu l’he recordat sempre.

El pacient, una vegada recuperat, se’n va anar a casa seva. Amb aquestes que arriba l’Àngels i em diu: “Carai, Rosa, ja sé que ets ràpida, però com t’ho has fet avui?” A la sala d’espera no hi havia ni una ànima, tots els pacients havien marxat i segurament ho van fer en silenci perquè no me’n vaig adonar; havia estat absorbida amb aquell senyor.

Durant uns dies semblava que el consultori no era el d’abans, però la cosa molt ràpidament es va normalitzar, perquè de segur que el veïnat va veure que la persona suposadament morta no ho estava, i ell possiblement també devia haver explicat que la causa de la seva terrabastada havia estat un desmai.

L’etapa altruista

Mirant enrere, quedo meravellada en recordar les coses que en aquells anys seixanta feia la joventut terrassenca. La  majoria de nosaltres treballàvem i al mateix temps estudiàvem. Alguns diumenges  anàvem al Cottolengo per ajudar a donar assistència als ingressats, diverses nits assistíem a reunions en què debatíem temes de contingut social, que a més eren clandestines i anàvem a dormir a la una de la matinada. Tampoc deixàvem de banda les excursions, que en ocasions consistien en llargues caminades, alguns havíem fet classes a domicili per a joves impossibilitats, assistíem a les diverses manifestacions de torn en què ens tocava córrer cames ajudeu-me, i també la majoria de noies ajudàvem la mare a tirar endavant algunes de les tasques de la llar.

Ara trobo una explicació a tot això tan lloable que fèiem; penso que era perquè disposàvem dels valors humans de l’altruisme i de les ganes d’ajudar —o els tens o no els tens—, i també d’algunes  de les atribucions pròpies de la joventut, com l’entusiasme i la il·lusió.

---