Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Xemeneies industrials del Baix Empordà

Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.
Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.

 [/caption]

 

 Per llegir el llibre en format PDF clicar a:

  Xemeneies-industrials-del-Baix-Empordà

Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles que en principi no hi hauria de ser, per altre banda vàrem obviar la xemeneia de la fàbrica Pagans de Celrà perquè un autor en va fer un article que ara no localitzem.

Només se’n editat cinc llibres en paper, un d’ells ha estat donat a la Biblioteca de la Bisbal.

Per la presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño  amb quí  ens uneix  una amistat  des de  la seva tesi doctoral que tractava de  les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va   interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres  Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per Drone Sky View (DSV)  que em van oferir com a obsequi  i els estic  molt sumament agraida.   VIDEO  x-almirall-dsv-11-2018-mitjana

La doctora G.Patiño és professora de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc  molt interessant que porta per nom: Chimeneas Industriales de Ladrillo.

 

Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes
Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes
Registre
Registre

M’han preguntat si el llibre estava enregistrat, si que ho està, adjunto una part del document.

Comentar que Alfons Plaja va ser el darrer mestre d’obres de La Bisbal que havia intervingut en  construint el forn i la xemeneia industrial  de ceràmiques Puigdemont.  El dia que vaig anar a visitar-lo varen quedar  que hi tornaria un altre dia perquè havia de marxar, amb tot vàrem fer un breu filmació.Va morir al cap de pocs dies del nostra contacte a l’edad de 91 anys., impensable perque estava molt bé.

Adjuntem  quatre imatges en vídeo  de:  alfons-plaja-comp  i també de Joan Rasos

Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre
Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre

Quan vaig  anar a portar un llibre a la Biblioteca  Lluïsa Duran de La Bisbal, la bibliotecaria Anna Clermont em va fer una fotografia que va publicar al bloc de l’entitat junt amb unes paraules d’agraiment, ens ha cedit la imatge que també l’agraim.

Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal
Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal

M’han preguntat el perquè del meu interès per les xemeneies industrials, el motiu és que el meu germà Marià Masana i els seus treballador van construir a Terrassa una xemenia de 63 metres d’altura que està envoltada per 217 graons que formen  una escala de cargol exterior.

Marià va morir als 33 anys a causa d’un accidente de moto, en una curva on un carro havia volcat sorra.

El Diario de Terrassa  amb data  29 de gener  del 1982  publicava una imatge de la xemeneia Almirall i deia que la majoria d’aquestes estructures  havien estat fetes per mestres d’obres o arquitectes desconeguts, per si en tornaven a parlar vaig comunicar al Diario  que l’Almirral havia  estat feta per  Marià Masana i els seu equip de paletes.

Aquella noticia em va obrir l’alerta  i vaig decidir localitzat els constructors i preparar un exaustiu  expedient per fer la proposta  d’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guiness . Va ser l’any 1991 quan ens feien saber que havia estat considerada com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon.

Va coincidir que aquest mateix any vaig venir a viure aquí a La Bisbal  i la vista se’m va anar cap a veure  xemeneies per tot, aquestes però no eren textils sino que  feien anar els  forns basicament ceramistes de la vila i de pobles veïns.

L’Arxiu Municipal de Palafrugell ha tingut l’amabilitat d’escriure una nota a Facebook  els estem  especialment agraits , adjuntem l’enllaç

https://www.facebook.com/arxiu.municipal.palafrugell/  També l’imatge

Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana
Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana

Avui dia 12 de desembre del 2022, el mitja informatiu digital L’aguait ha donat informació del llibre de Les xemeneies industrials  del  Baix Empordà, també ha incorporat un vídeo fet recentment per Xevi Codolà i servidora  com a  conductora.

Veure vídeo

Varem comunicar al senyor Jaume Perarnau Llorens, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que haviem fet una  publicació  digital en format llibre que hem  posat a la xarxa. El llibre parla  de les Xemeneies Industrials del Baix Empordà, tot que a la xarxa de se fa molt de temps també hi havien posat l’article Les xemeneies industrials de la Bisbal.

La seva resposta ha estat altament reconfortant perquè  manifesta la seva  consideració vers aquesta aportació. Amb el seu  consentiment hem volgut adjuntar les seve paraules  de la que n’estic molt agraïda.

Benvolguda
Aprofito aquests dies per respondre alguns correus que m’havien quedat aturats com ara el vostre. Us en demano disculpes.
El magnífic llibre que heu fet sobre les xemeneies industrials del Baix Empordà és realment excel·lent. Ja l’hem incorporat digitalment a la nostra biblioteca i en farem difusió al proper número de la nostra revista EIX.
Us felicito per la continuació del treball que sempre heu fet en relació a explicar i donar a conèixer la construcció d’un emblema i imatge iconogràfica ben representativa del procés d’industrialització del país com ho és el de les xemeneies industrials. Des de les Jornades sobre xemeneies industrials que vàrem fer ja fa anys a Terrassa i en les que vàrem tenir el goig i plaer de poder comptar amb la vostra participació, cada vegada aquell pioner treball que ens vàreu mostrar va creixent i ampliant el coneixement i la divulgació d’aquestes tipologies de construcció.
Us agraeixo l’atenció tinguda sempre vers el nostre museu, torno a demanar-vos disculpes per la tardança en respondre i quedo a disposició per tot all`po que considereu
Atentament,
Signa  Jaume Perarnau,  28-12-2022

Els ferrocarrils Piera (FCP) i el telègraf de Breguet

En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.

Ramon Piera activant el telèfraf
Ramon Piera activant el telèfraf

El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.

Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]

Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària,  va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.

 Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.

El telègraf de Breguet restaurat
El telègraf de Breguet restaurat

 La gran sorpresa.

Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.

 Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.

Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.

Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.

Esquema del telègraf de Breguet
Esquema del telègraf de Breguet

La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.

En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.

Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant  vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.

La instal·lació de la estació telegràfica.

Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal (TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.

L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.

 L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .

L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.

Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)
Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)

Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.

Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que  passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.

El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.

 Article de Rosa M. Masana  publicat a la Revista del Baix Empordà, núm.73 , pags 10 a 13, juny 2019

Notes


[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.

[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un  codi telegràfic  patentat com a codi americà de Morse.

[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.

Relaconat amb ferrocarril  que feia el  tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona, cap d’estació de Corçà.

 

Presentació del llibre Llevadores i infermeres del Baix Empordà

S'ha escrit un llibre
S'ha escrit un llibre

El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos  dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.

L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia  era de ser la darrera llevadora del municipi que havia  exercit assistint a parteres al seu propi domicili i  també per haver lliurat atencions a les embarassades  durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.

Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021

En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir  obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.

Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts  corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana.  Per veure’l clicar a:   llevadores

També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj

He vist que quan ens hem fet fotografies  amb la Josefina Martell sempre ens han agafat rien, de fet és agradable que així sigui, tot que entre una i l’altra de les que presentem han transcorregut trenta anys.

La Josefina Martell i la Rosa M. Masana amb ulleres durant el sopar d'acomiadament de tres companys del consultori de Torre Maria de la Bisbal. La Josefina va ser qui em va lliurar  el regal, 1991
La Josefina Martell i la Rosa M. Masana amb ulleres durant el sopar d'acomiadament de tres companys del consultori de Torre Maria de la Bisbal. La Josefina va ser qui em va lliurar el regal, 1991

Algunes publicacions sobre llevadores

Presentem un llistat d’articles  que he localitzat  escrits en un foli  possiblement per recordar que havia deixat les tevistes originals a la llevadora fets Encarna Gascón Navarro l’any 2004 quan ens vàrem coneixer per demanar-me si li podia deixar les revistes on  havia publicat per poder-les escanejar.

Fa poc he trobar l’esmentada llista on hi constent divuit publicacions i a on van ser editades les revistes, n’he fet un resum.

Les edicions sobre llevadores (1990-2003) eren les següents:

No vaig apuntar el títol només el lloc on vaig publicar el text. Posteriorment n’he fet d’altres que no constant aquí.

-         Butlletí Crònica, publicació del’ Arxiu Municipal de Llagostera. Breu història de l’infermeria a Llagostera

-          número 3, 1990.

-         Butlletí Torre de les hores de Pals, números 3, 7 i 10 . Ajuntament de Pals .

-         El Drac de la Bisbal, números 36 i 45. Ajuntament de la Bisbal.  137 any d’historia de les llevadores de la Bisbal

-         Elles terrassenques del segle XX, coautora del llibre aportant la biografia de la Llevadora Francesca Llonch

-         Revista El Mercadal números 12, 14 i 15 , 2002 .Ajuntament de Corçà. Llevadores i llevaneres de Corçà

-         Revista La Llera del Ter, número 29 . Ajuntament de Celrà. Llevadores de Celrà

-         Revista Les Gavarres número, 4 2003, pag.46 a 51. Quan es naixia a casa .Edita AMDG SL, Cassà de la Selva.

-         Revista Pols a Pols número 25 , 2001 .Col·legi d’infermeres de Girona. La ablación genital femenina

Emília Gich i Conchs, una infermera bisbalenca (1915-1956)

El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)
El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)

Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.

 En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.

Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.

Foto de carnet de l’Emília
Foto de carnet de l’Emília

Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.

També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.

 Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla  també de Josep M. Martí  fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.

Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.

Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.
Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.

Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.

 Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.

A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.

Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.

Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)
Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)

Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]

Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)
Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)

 Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.

Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder  arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.

 Notes


[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.

[2] Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia

[3] Podem llegir una breu cronica  de Carme Roig Gich.

Afloraments volcànics al Baix Empordà

Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.

El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.

L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.

Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pedres localitzades a les rodalies del Montori

Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens  vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.

Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.

Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de  carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.

Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.

Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)

Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.

Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals  era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa  Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.

El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari  Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés  el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla  de la  possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.

Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers  a finals del segle dinou. Els minerals volcànics  són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també  es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.

Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a :  el-montori-de-rupia

El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà

Notes


[1] Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.  https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf

[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7

(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de  Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.