Clínica L’Aliança de La Bisbal d’Empordà 1952-1993 i Joan Porqueres
Aquest article va ser publicat a la Revista del Baix Empordà número 39, Any X del desembre de l’any 2012 , per llegir el seu contingut clicar a: clinica-alianca-bisbal
Doctor Joan Sabrià Aynié (Torrent 1918-Girona 1986)
Presentem una síntesi biografia del doctor Joana Sabria Aynier que va ser publicada per Rosa M. Masana a la revista El LLentiscle de Torrent número 11 del desembre de l’any 2019.
Joan Sabrià va néixer a Torrent el dia 27 de febrer de l’any 1918 al mas Isern, conegut per can Busqueta. El seu pare, Josep Sabrià Janó, era fill de Torrent i la seva mare, Mercè Aynié Mató, de Sant Feliu de Boada. Gràcies a les dades proporcionades per una seva cunyada, Carme Girbal, després de fer un estudi genealògic familiar i d’haver consultat la seva biografia a internet, sabem que el llinatge dels Sabrià es remunta a l’any 1611 amb el matrimoni de Salvi Sabrià i Magdalena Castelló, natural de Canapost.
La branca d’en Joan ve de Miquel Sabrià Torroella i segons explica la Carme, en Joan de petit anava a estudi a l’acadèmia del senyor Àngel a Palafrugell i, quan tenia dotze anys, el professor va aconsellar a la família que el fes continuar estudiant perquè era un alumne brillant. En aquell moment en Joan era orfe perquè va tenir l’ensurt que la seva mare morís quan ell només tenia onze anys. El pare es va tornar a casar i van anar a viure a Llofriu.
Els seus primers estudis de medicina els va fer a Saragossa i després d’un parèntesi a causa de la Guerra Civil Espanyola va continuar la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona, després de la qual va especialitzar-se en Ginecologia i Obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, centre on durant el segon curs de l’especialitat va residir en qualitat de metge internista. En aquest centre es van conèixer amb la llevadora M. Teresa Rius Fàbregas, natural de Igualada, es van casar i tingueren quatre fills, Josep, Mercè, M. Teresa i Joan, dos dels quals van seguir la tradició de cursar estudis de la branca sanitària.
Finalitzada la seva formació d’especialista en tocoginecologia, es va interessar en la pràctica de la simfisiotomia, va ser l’any 1964 que accedí al grau de doctorat amb la tesi Valor de la sinfisitomia parcial subcutánea de Zárate en la obstetricia de los paises en desarrollo. Va obtenir un reconeixement per la seva recerca i va publicar diversos treballs científics, un d’ells a l’Enciclopèdia Medicoquirúrgica francesa. Va donar conferències en universitats de medicina, també a l’estranger, com al Caire, on va fer una estada d’un mes i mig. L’any 1949 va publicar a la Revista Española de Obstetricia i Ginecologia l’article “Mi experiència con la sinfisiotomía” Podem dir que va ser l’introductor de l’esmentada tècnica a les comarques gironines així com de la laparoscòpia, la citologia cervical, el monitoratge electrònic i bioquímic fetal, l’ecografia, l’amniocentesi diagnòstica i va practicar la primera intervenció quirúrgica ginecològica amb la tècnica de la laparoscòpia.
Residia a Girona, on tenia la consulta particular, però també en els seus primers anys d’exercici professional visitava a la Bisbal i a Palafrugell. L’any 1957 va ser inaugurada la residencia sanitària Álvarez de Castro de Girona, actualment hospital Josep Trueta, on va ser contractat per exercir i l’any 1974 va ser nomenat cap dels serveis de ginecologia i obstetrícia, càrrec que va exercir fins a l’any 1986, any poc favorable per a ell perquè el dia 9 d’octubre li va sobrevenir la mort. El doctor Sabrià també havia estat membre actiu del Col·legi de Metges i de l’Agrupació de Ciències Mèdiques, ambdues entitats de Girona.
Han estat diverses les llevadores del Baix Empordà que van tenir ocasió de treballar amb el doctor Sabrià, ja fos a l’hospital general com en algunes de les consultes de diversos municipis, en especial quan es presentava un part distòcic, o sigui, amb risc per a la mare o el nadó.
Disposem d’aquesta informació perquè ens va ser explicada per les mateixes llevadores al llibre Llevadores de Palafrugell: 165 anys d’història (2006). A la pàgina número 71, sobre la llevadora Carme Pareta, consta un text que em va lliurar el germà de la Carme que havia estat redactat pel doctor J. Sabrià i publicat a la revista Surgere l’octubre del 1965. Amb motiu de la defunció de la seva col·lega Carme deia: “Desgraciadamente perdida en plena juventud. Cultísima como pueda serlo una chica inteligente y estudiosa. Muy bien preparada para el ejercicio de su profesión; su colaboración era sinónimo de seguridad diagnóstica, eficacia en la ayuda, corrección en el trato, discreción en la actitud, distinción en la conversación. Su llamada era siempre una tranquilidad para el tocólogo, que sabía de antemano con qué problema iba a enfrentarse; difícilmente después de su diagnóstico podía haber sorpresas. La enfermedad que acabó por llevársela a la tumba le impidió el ejercicio de la profesión en los últimos años de su vida, entre sufrimientos y esperanzas que no llegaron”. Consta al llibre de Rosa M. Masana. Llevadores de Palafrugell, 165 anys d’història, pag. 71.
La simfisiotomia
Caldria dir quelcom d’aquesta pràctica poc coneguda per les persones no expertes. Més coneguda és l’episiotomia, practicada en algunes ocasions per les llevadores. Es diu que la tècnica de la simfisiotomia es remunta a l’any 1777, quan va ser aplicada per Jean-René Sigault a París, però va tenir poca continuïtat, ja que no estava exempta de complicacions. Va ser l’any 1914 quan el metge i urbanista Enrique Zárate, de Buenos Aires, reintroduí novament la tècnica amb el nom de simfisiotomia parcial subcutània, coneguda també com a mètode Zárate i més endavant també com a pubiotomia, de la qual va ser pioner el doctor Sabrià, tot i que cal dir que era un mètode restrictiu, aplicable només en situacions de risc tant per al nadó com per a la mare en el moment de travessar el canal del part, en ocasions per una desproporció cefalopèlvica.
La pelvis està formada per tres parells d’ossos simètrics i un d’ells és el del pubis, situats a la part anterior i baixa i externament configura l’anomenat cim de Venus propi de les dones. Es tracta d’un lloc d’unió dels dos ossos púbics mitjançant un teixit fibrocartilaginós i gras formant un coixinet o protuberància triangular que acompleix funcions d’amortiment durant l’acte sexual i sensitiva. Segons alguns estudis, aquesta estructura té la propietat de distendre’s sota la influència de la relaxina, hormona que es forma durant la preparació per al part. La tècnica Zárate consisteix a fer una incisió a l’esmentat teixit per aconseguir separar els ossos púbics i donar més espai al canal del part.
És sabut que al planeta Venus hi ha un cim de 11.000 metres, mentre que a la Terra el pic més alt és l’Everest, amb 8.848 metres. Potser aquest és el motiu que aquesta zona anatòmica hagi rebut el nom de Venus, la deessa romana de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Curiosament les exploracions del planeta Venus amb sondes espacials russes i americanes es van iniciar la dècada dels anys seixanta, coincidint també amb la recuperació de la esmentada practica i la entrada al mercat la anticoncepció hormonal el 1960 als EUA i el 1961 a Europa.
Taller de Tècniques de Relaxació a Pals (2001-2002)
Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.
No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.
Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.
Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.
La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.
Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.
No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.
Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.
El suc del raïm, no era l’ únic causant de la embriaguesa
En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)
Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:
1- Per criteris especulatius incloure al vi productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.
La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP), un comentarista explicava com s’havien de prendre les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del país perquè el Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació d’aquest producte havia de ser important.
Desconeixem de quins mètodes i tipus de reactius disposaven els laboratoris municipals l’any 1892 per detectat les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908 les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la glucosa artificial, el sucre de fècula o de mosts i també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.
La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric, litargiri i ‘azimar’ aquests darrer potser era un colorant.
Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent de France havia arribat un aparell vinificador de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906 trobem publicitat el producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).
L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb 45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)
L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.
Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]
Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques marcada tant per una banda per les necessitats que la persona tingues en prendre alcohol i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.
Per aquest motiu no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans, que sovint apareixien al voltant d’una taula i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es prenia podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.
Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi, amb el risc que no fos tot suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar en línia recta fos la mofa d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.
Notes
[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997
A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés Internacional d’ Higiene i Demografia.
Ordenances del govern napoleònic als municipis del Ter (1811-1812)
Presentem un breu resum d’algunes dades localitzades als lligalls de la secció de correspondència de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), informes que pertanyen al període anomenat guerra del Francès i consten de normatives que els ajuntaments havien d’aplicar. Només hem revisat els anys 1811 i 1812, però es podria continuar fins al 1814, quan va finalitzar la guerra que va durar sis anys (1808-1814) Presentem quatre notificacions que hem considerat que poden ser d’interès per saber quelcom més del regnat de Josep I Bonaparte.
Productes, sometent i treballs. Contingut d’un document datat el mes de gener de l’any 1811 portava aquest encapçalament: “Amb el nom de Intendència de la Alta Catalunya. Nos comte del Imperi Gran Àguila de la Legió de Honor, caballer de la Ordre de la Corona de ferro, General de Divisió al servei de SMI y R, coronel general de Dragons, y Comandant Superior en la Alta Catalunya”.
El text és extens, per la qual cosa només comentaré que tractava sobre temes com la regulació de la sal, parlava de les salines de Mataró i de les de Vilanova de Sitges, també sobre armes, carros, pedres fogueres, dites pedres també de xispa, de les butlles, del sobrecàrrec del sometent i dels fugats que deia estaven obligats a realitzar treballs a la plaça de Cardona i restar a la fortalesa durant tres mesos “amb només pa i l’etapa de soldat, sense plus ni sobres”.
El document estava signat per Raymundo Maxino o Merino i la comissió corregimental formada per Miquel Pouplana i Caimós el segon cognom és poc entenedor, i Pedro Martin Bastens, o Bastons. Destaca d’aquestes signatures que tenen un traç peculiar, una d’elles forma una espècie de pondera, una espiral que puja cap amunt, i l’altra rúbrica configura una forma de bastó horitzontal que se subjecta a la dreta amb dos traços de forma rodona.
Vigilància de persones. En virtut d’un decret del mes de febrer de l’any 1811 es va redactar un comunicat que havia de servir de cens de població i a la vegada per conèixer l’estatus social dels súbdits i el moviment de persones, tant dels residents com dels transeünts.
El document estava signat pel comissari superior G. Bonnecarrere i deia: “Decret de la policia de Catalunya, ordres de S.E. Monseñor el Comandant en Alta Catalunya, per seguretat dels habitants tranquils, y sumisos al Govern, distingits d’aquells individuos que no tenen ja Patria, família, ni domicili, y dels que la deplorable y vergoñós ofici, es de conspirar nit, y die contra la conservació del ordre públich, y contra lo respecte degut á les persones, y propietats, aixís que á les Lleys que los protegen”.
Per evitar-nos estendre’ns en el tema, només comentaré que comunicaven la necessitat que els ciutadans disposessin de documents personals acreditatius, que havien de ser els passaports, las cartes de seguretat i també el permís de permanència a la població.
Sacerdots i patriotes. Un altre comunicat també imprès a la impremta de Tolosa situada a Vich, amb ch, datada del dia 15 de setembre del 1811, el seu contingut era referent a les normes que havien de seguir els sacerdots i als patriotes, que també deia aquests estaven lliures de lleva.
El grup de patriotes havien de portar un braçal que digués Patriotes voluntaris distingits de Catalunya i anar vestits amb jaqueta i pantaló de fons blau o bru, proveïts de caps de color groc viu i botons daurats, el barret havia de ser de copa amb mitja volta que deia era a l’estil català. També se’ls comunicava que havien de ser desplaçats a territori francès.
Es feia l’advertiment que les comissions populars i els ajuntaments havien de verificar mitjançant els respectius corregimentals que els veïns complissin aquest mandat que se’ls exigia.
Un càstig exemplar. Referent a aquest esdeveniment, podem consultar una breu crònica publicada a internet titulada Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812), en què consta que el dia 12 de gener del 1812 van ser executats tres joves que es deien Generós Matheu, de 20 anys, Juan Pelages, de 30 i August Puig, de 15. La causa de la seva condemna va ser perquè, es diu, havien mort un militar de l’exèrcit francès, i no es concreta quin procediment d’execució van emprar, només que va ser al mateix lloc on ells havien mort el soldat, entre Gualta i Fontanilles, prop de Torroella de Montgrí. Un quart implicat en aquest procés, August Frigola, va ser absolt i posat en llibertat. És possible que si procedim a una segona revisió de documentació, podrem facilitar més informació d’aquest període.
Hem vist a diversos documents que estaven encapçalats amb l’ anagrama del àguila coronada i amb les potes subjectant el corró de les faces que en sortien en sis fletxes fent colze. Las faces eran usades pels lictors com a una arma avançada a l’epoca, els ‘lictores’ en castellà formaven part de la guàrdia real.
