Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carles Coll i Suñer,40 anys fent de veterinari a la Bisbal.

Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)
Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)

 Article de Rosa M. Masana publicat a la revista El Drac núm.50 de l’any 2004

- Hola senyor Coll, finalment he pogut venir a parlar amb vostè, tot i que el proper número d’El Drac tardarà a sortir.

- Sí, no en sé la causa, però els exemplars d’ El Drac surten amb més lentitud que un part de burra. Vaig fer un escrit, «Una tradició perduda: El Novenari de la Pietat» comentant les dues processons i altres actes, i qui sap quan es publicarà.

- Potser tractant-se d’un tema religiós, estaria bé per Pasqua. Senyor Coll, ara estava observant que aquesta part del seu despatx té aspecte de laboratori.

- Sí, ho era, aquí hi feia algunes anàlisis d’orina, per detectar la presència de cetona o per esbrinar la proporció de sals de calci que hi havia a l’orina, era un bon indicador per diagnosti­car una reticulitis, inflamació de l’arrel dels nervis de l’ espina­da. També mitjançant una prova analítica amb solució de Sulko­vitz que em preparava un farmacèutic d’aquí la Bisbal, podia detectar si l’animal tenia una pericarditis traumàtica.

- Pericarditis traumàtica, diu?

- Sí, era deguda al fet que les vaques en estar enquadrades, lligades amb una ferma curta l’una al costat de l’altra, quan menjaven no discriminen res, s’empassen tot el que pot haver-­hi entremig del farratge o pinso i sovint s’hi trobaven ferros. Durant el meu exercici professional, a dins de l’estómac de les vaques he vist de tot: forquilles, culleres, ganivets i, especial ment, trossos de filferro.

- És curiós. Pobres animals.

- Llavors succeïa que en empassar-se un metall, aquest podia perforar el tercer preestómac, travessar el diafragma i punxa el pericardi, l’embolcall extern del cor. En aquest cas, com t’he comentat, fent una anàlisi d’orina podia saber si hi havia una major eliminació de calci i amb molta certesa podíem pensar en aquesta afectació. Un col·lega, més veterà que jo sempre deia que en aquests casos el diagnòstic el portava la vaca retratat a la cara, ja que el traumatisme era tan dolorós que s’observava el sofriment de l’animal. Ara es fan servi d’altres tècniques, com el detector de metalls, per saber si un: vaca s ‘ha engolit algun ferro.

- Semblants als emprats als aeroports?

- Sí, però portàtils que permet passar-lo pel cos de l’animal i detectar els metalls

- En aquests casos s’havien d’operar?

- Era l’única manera, sempre que el ferro es descobrís a temps . Una altra de les operacions bastant freqüents era també la de lligament fèmur-tibio-rotulià (escrit amb guionets encara que no siguin normatius). Aquesta era una patologia que patien les vaques. Passava que el lligament mig de l’articulació del genoll, se’ls descorria, o sigui que sortia de la gotera i li produïa molta coixesa. Popularment es deia que la vaca tenia rampa

- Podríem dir que és una afectació semblant a la del túnel carpià dels humans, però degut al poc moviment?

- Semblant però aquesta afecta una extremitat posterior. En aquest cas s’havia d’operar i Ia tècnica consistia a seccionar el lligament i deixar-lo inutilitzat; amb la funció dels altres dos lligament, l’intern i l’extern, la vaca caminava sense coixesa. Ara en tenir les vaques més possibilitat de caminar s ‘ha acabat aquest problema.

- Què fèien per cuidar la salud de les vaques?

- Doncs els veterinaris endemés de curar les diverses malalties que les podien afectar ens ocupàvem del sanejament general mitjançat la pràctica de vacunacions preventives, proves cutànies i les anàlisis pertinents per als diagnòstics de la tuberculosi, brucel·losi i leu­cosi. Les mostres de sang les enviàvem al Laboratori Pecuari de Girona.

Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)
Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)

- Senyor Coll, ens podria explicar quelcom de la inseminació artificial? M’han dit que vostè va ser pioner a aplicar aquesta tècnica a les vaques del Baix Empordà. I també com és que es va implantar aquesta forma de reproducció?

- Una de les finalitats de la inseminació artificial és el millorament de la raça (les nostres vaques lleteres són frisones); amb això aconseguíem obtenir més litres de llet i més grassa i per tant més rendibilitat. Abans les vaques feien uns 20 o 30 litres de llet diaris i amb una proporció de matèria grassa d’entre un 3 a un 3,5 %. Ara es demana molta més producció i una composició mínima de grassa del 4%. La ramaderia és una activitat eminentment econòmica, si no hi ha rendibilitat no hi ha ramaderia.

Una altra finalitat d’aquesta tècnica va ser la de fer disminuir els parts distòcics -difícils- sovint per un excés de volum o per deformitats dels vedells. També es va evitar el contacte físic mascle-femella i l’inconvenient d’haver-la de traslladar, a peu, a una parada on hi hagués sementals.

El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)
El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)

El desenvolupament d’aquesta pràctica es va aconseguir gràcies a una sèrie de descobriments fets individualment per diversos investigadors però també mitjançant el treball en equip. Cada especialitat científica va fer la seva aportació, per exemple l’invent del microscopi per A. Leeuwenhoeck va permetre visualitzar i més endavant conèixer la naturalesa dels espermatozoides. El semen del toro és molt concentrat i per preparar-lo de manera que sigui apte per a la inseminació artificial (IAR) cal diluir-lo en uns valors de 1′ 1/10 a 1′ 1/12. Se’n preparen dosis amb palletes de 0,2 i 0,5 centímetres cúbics, se’n neces­sita menys que la munta natural que té entre 3 a 5 cm 3. En aquest aspecte també compte la productivitat, doncs un toro fa la funció de set o més.

- En quin moment s’aplica aquesta tècnica a la vaca?

- La vaca entra en zel un cop cada 21 dies aproximadament i aquest dura unes 24 hores. Abans que existís la inseminació, durant aquestes hores s’havia de portar la vaca al toro, perquè quedés prenyada. Aquí a la Bisbal teníem una parada a can Seguí. Ara s’avisa el veterinari perquè passi per la granja a insemi­nar-la.

- Com es coneix l’estat de zel?

- Perquè la vaca sovint crida i manifesta l’instint d’amplexació, salta a sobre les altres vaques o deixa que alguna d’altre salti sobre d’ella. També presenta sovint senyals de tumefacció als genitals externs. És durant aquestes hores que cal inseminar. Ara, però, les vaques cada vegada donen menys senyals de zel. Hem creat un animal artificial d’una complexió menys atlètica, molt especialitzada per a la reproducció i la maternitat en perjudici de l’activitat sexual, s’ha generat una greu desincronització entre ambdós aspectes, i el que és pitjor entre el moment del zel i el de l’ovulació. En ocasions s’han de fer fins a tres inseminacions per aconseguir que la vaca quedi prenyada. També hi pot haver problemes de metritis no clínica, inflamació de l’úter, que dificulten la fertilitat.

- Quan va començar a realitzar aquesta tasca?

- L’any 1958, després d’haver fet un curset a Girona i a Salt. Vàrem ser 30 veterinaris, però després a l’hora d’actuar fórem molts menys. Jo vaig començar a treballar a la tardor del 1958 i tenia el número 6 de la província. La meva àrea d’actuació era la de la subcomarca de la Bisbal que anava des de Celrà fins a Palamós. Més endavant a causa de la manca de professionals vaig exercir fins a Torroella i a Pals. Inicialment vàrem aprendre la tècnica d’inseminació artificial italiana anomenada d’en Telesforo Bonadonna, inventor d’aquest procediment, però gairebé no es va utilitzar. Es feia servir un espècul de tres valves i calia portar un llum al front, com el dels miners, en una mà la xeringa i a l’altra … Bé potser que no prenguis nota d’aquests detalls sinó això semblarà un tractat de veterinària.

- Potser sí, te raó, deixem-ho.

- Només dir que per a la pràctica de la inseminació vaig fer ús del mètode americà que consistia en la palpació rectal ja que es va comprovar que era més efectiva. Tot i que el més important era tenir una bona habilitat pràctica. S’havia de fer de forma ràpida i com menys es molestava la vaca millor.

 - Sense ritual. I el semen com l’aconseguia?

- Al principi, entre l’any 1956 fins a l’inici del 1970 es va fer servir el semen fresc, el preparaven al centre d’inseminació de Salt. Era transportat per la Sarfa tres dies a la setmana en uns recipients de “porespan” amb gel. Les dosis que no s’usa­ven en el termini de dos o tres dies es llençaven. Després vàrem començar a disposar de semen congelat amb nitrogen líquid (a 196º sota zero). Amb ampolletes de vidre i desprès en palletes de plàstic, primer de 0,5 cc i després de 0,2 cc. El semen congelat va deixar-se de preparar a Girona, venia de diversos centres d’ lAR de la península. Ara crec que ve del País Basc.

- Senyor Coll, estic segura que podria continuar expli­cant-nos molts més aspectes tècnics. Però, de vostè no n’hem dit res.

-Què en vols saber?

- Per exemple que ens faci una pinzellada de la seva vida i dels seus estudis.

- Vaig néixer al carrer del Pont d’aquí la Bisbal l ‘any 1933. De petit vaig anar a l’escola primària fins als 9 anys i vaig continuar més endavant amb el batxillerat a can Vigo, que em va permetre fer l’examen d’estat a la Universitat de Barcelona l’any 1950.

En aquells moments no sabia pas quina carrera escollir, fins que vaig decidir fer veterinària després d’haver desestimat les altres carreres que no m’agradaven. També vaig consi­derar que al meu pare li feia il·lusió fos veterinari. Per po­der fer la carrera vaig haver de traslladar-me a Saragossa ja que només es podien cursar aquets estudis a les facultats de Madrid, Còrdova i Lleó. Allí prop de l’Ebre vaig estar tota la carrera passant molt fred i gana, més qualitativa que quantitativa, i també avorriment.

Vàrem estrenar una nova facultat però no hi havien sistemes de transport per arribar-hi, sense calefacció amb els laboratoris buits només amb quatre trastos antediluvians, amb uns microscopis, pocs, que ja els havia usat en Ramon i Cajal. Només veníem a casa un cop al trimestre, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu. Quan cursava el primer curs vaig caure malalt i em vaig passar un trimestre a casa, això va fer que si bé no vaig haver de repetir el primer curs sí que ho va haver de fer el segon. Per això estic aquí en aquesta orla de la següent promoció. Vaig acabar als 23 anys. El servei militar llavors et feia perdre dos anys i per aquest motiu començava a treballar l’any 1958, encara que estava col·legiat des de l’any 1956. Per això des de la caserna em vaig poder matricular al curset d’ lAR l’estiu del 1958.

El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)
El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)

-Qui el va ajudar a arribar a aquest món?

-Em sembla molt que va ser la llevadora, senyora Edelmi Sais.

L’any 1964 em vaig casar amb la meva muller Carme Oliver a l’església parroquial de Sant Genís de Monells, perquè la Carme és filla d’allà. Hem tingut tres fills, una noia i dos nois.

-Veterinaris?

- No, cap.

- He observat que li agrada també molt el tema Iíngüístíc.

- Sí, hi tinc afecció. Em vaig anar a examinar del nivell C de català sense haver assistit a classes i vaig aprovar. En ixò he estat autodidacte.

- I tan difícil que és! I bé, com tenim la ramaderia avui dia?

De la ramaderia et diré que les explotacions vacunes del Baix Empordà estan desapareixent. L’altre dia em deia un veterinari jove, de 40 anys, i que fa la mateixa feina que feia jo, que no es veu amb cor de jubilar-se en aquesta activitat.

És possible, perquè no fa massa em vaig assabentar que aquest any a can Bertran s ‘han tret els 40 caps de bestiar boví que tenien, els van vendre a la comarca del Gironès. Aquesta va ser la darrera explotació ramadera bovina de Bisbal. Ja ho veus.

-Bé moltes gràcies senyor Coll, ha estat interessant i didàctic conversar amb vostè.

Entrevista a Carme Salamó Corominas, professora de manualitats

Entrevista  feta per Rosa M. Masana , publicada a Totbisbal el dia  7 de novembre del 1913

Carme Salamó és una persona coneguda per tothom a la Bisbal, tant pel que fa a la seva anterior professió com a perruquera, com a professora de manualitats. També perquè pertany a una nissaga de ceramistes i terrissers que es remunta a l’any 1749. Està casada amb en Lluís, mecànic, i té dos fills: la Dúnia i l’Iban. La Carme i els seus alumnes presentaven el mes de juny els treballs artesanals realitzats durant el curs al Castell de la Bisbal. Per llegir l’entrevisca clicar a Carme Salamó.

Entrevista a Ramon Duran Candaler, President i cofundador de l’Aplec de la sardana de la bisbal l’any 1962

 

Ramon Duran al Aplec de la Sardana de la Bisbal, feta aquest any 2015 (imatge Masana)
Ramon Duran al Aplec de la Sardana de la Bisbal, feta aquest any 2015 (imatge Masana)

 

Entrevista feta per Rosa M. Masana  i publicada al llibre de l’Aplec de la Sardana de l’any 2007

Senyor Ramon, quines podríem dir que són les arrels de la sardana a la Bisbal?

Anys enrere, una de les diversions era ballar sardanes, que generalment es feien al Passeig, a la plaça Major i en ocasions també a les Voltes, tot que aquí anava malament per si passava algun vehicle. L’any 1950 a la Bisbal hi havia la Cobla Moderna i també tenien un monitor, en Josep Puig, de motiu el “Gat Vell”, que ensenyava a ballar sardanes i va instruir a tota una generació de bisbalencs.

Li deien “Gat Vell” per la vida o per les sardanes?

Per les sardanes, era un gran expert en aquesta dansa, sabia comptar i repartir molt bé.

L’Aplec es va fundar l’any 1962, veritat?

Sí, la primera Comissió es va crear el 1962 amb 11 persones. El promotor principal va ser l’alcalde d’aleshores que era l’Ernest Bou Janoher junt amb Josep Puig, Joan Cané, Ramon Ponsatí, Pere Coll Martí, Josep Carreras, Ramon Darnaculleta,  Salvador Soler, Joan Juanola, la secretaria Dolors Teixidors i jo mateix.

El primer Aplec es va fer el dia 16 de juny de l’any 1963, veritat?

Sí, hi ha poblacions gironines que fa més anys que nosaltres que celebren aplecs; les primeres van ser les de Caldes de Malavella, l’any 1949, i després li va seguir Banyoles i Girona capital. Ara, de les persones que vàrem formar la Junta, només hi som en actiu en Ramon Darnaculleta, la Dolors Teixidor i jo.

Observo que té molta memòria pel que fa a noms i dates.

Sí, gràcies a Déu tinc memòria i també és lògic que ho recordi, perquè he treballat molt el tema sardanístic.

M’ho puc imaginar, però quina va ser la motivació de més pes per ini­ciar un Aplec de la Sardana a la Bisbal?

Vàrem instaurar l’aplec per donar més relleu a la vila i a la cobla La Principal de la Bisbal, que  en aquell moment ja esta­va considerada de primera categoria i, al mateix temps, per fomentar la cultura catalana. La Principal de la Bisbal tocava des de l’any 1888 i el seu primer director va ser en Robert Mercader de Celrà.

Mira, aquí tinc aquest llibre de l’Eugeni Molero titulat La Principal de la Bisbal, Cobla de la Generalitat de Catalunya, primera edició de l’any 1981, a la pàgina 32 del qual hi ha el nom dels compo­nents de la Cobla.

Se’n pot extreure força informació de totes aquestes pàgines. Aquest altre llibre és una segona edició i observo que l’apèndix està escrit per vostè.

Sí, em van demanar que els redactés l’a­pèndix de la publicació de l’any 1988, amb motiu de celebrar el 100 aniversari de la cobla La Principal de la Bisbal.

La Principal de la Bisbal any 1920
La Principal de la Bisbal any 1920
Membres de la Principal de la Bisbal de l'any 1920
Membres de la Principal de la Bisbal de l'any 1920

Ha succeït que algun any no s’hagi pogut fer l’Aplec?

No, mai. Aquest any 2007 serà el 45è Aplec anual que celebrem. Si durant alguna diada plovia, anàvem a sota les Voltes; ara ho tenim més bé perquè podem anar al pavelló firal, encara que les sardanes tocades en un lloc tancat canvien molt.

Les sardanes estan fetes per escoltar-les a l’aire lliure. Nosaltres aquí a la Bisbal ho tenim perfecte perquè el passeig Marimon és un lloc amb molt bona acústica, possiblement a causa de l’efec­te que produeix el fullatge dels plàtans i també del resguard de les façanes del mateix carrer.  Aquest any als arbres els han fet una esporgada molt forta, veurem com sona.

Com sona la tenora?

Entre les dues tenores, els dos tibles, les tres trompetes, els dos fiscorns, el flabiol, el trombó i el contrabaix, podem dir que la tenora és la reina, si hi ha bons tenors ens guanyen el públic.

Les cobles que darrerament lloguem per venir a l’Aplec són la Jovenívola de Sabadell, els Montgrins de Torroella, La Principal de la Bisbal i La Bisbal Jove. La Moderna havia vingut sempre fins al 1969, any en què va plegar. També tenim la col·laboració de l’Escola de la Cobla Comarcal que es va formar l’any 1983 en  motiu de la commemoració del compo­sitor Conrad Saló , que té la seu al teatre Mundial.

Mural a la Sardana fet per Vila i Clara de la Bisbal l'any 1968, està situat al carrer del Paral·lel, 46
Mural a la Sardana fet per Vila i Clara de la Bisbal l'any 1968, està situat al carrer del Paral·lel, 46

Es guanyen la vida els músics?

Crec que ara sí, estan ben retribuïts i, a més, tenen el Sindicat que vetlla pels seus interessos.

Si en alguna ocasió es posa un músic malalt i no pot tocar, què passa?

Llavors, en el seu lloc toca un músic d’una altra cobla de les assistents i ha de treballar el doble.

Està bé la solució. M’imagino que aneu als aplecs de les poblacions veïnes, veritat?

El que fem és anar a l’Aplec del poble que se celebra unes setmanes abans que el nostre, així podem repartir propagan­da perquè vinguin a la Bisbal. També en repartim per tots els pobles del Baix Empordà, no ens en deixem ni un.

Hi ha qui diu que els agrada més la diada de l’Aplec que no pas els dies de Festa Major.

Mira, aquí tinc la Guia d’Aplecs d’aquest any on consten totes les poblacions sar­danistes d’arreu de Catalunya, Andorra i Catalunya Nord, comencen el mes de gener i s’acaben el mes de desembre. Te l’obsequio.

Gràcies, que bé. Si no m’he equivocat he comptat que en total són 208 els pobles i ciutats que festegen aplecs.

Sí, pot ser, perquè només a la província de Girona són 32 les poblacions que fem l’Aplec. He de dir també que l’Aplec queda molt lluït amb la presència de les Puntaires; penso que les dones han de ser-hi per a tot, sou molt maques i animeu la festa.

Gràcies per aquesta consideració. Com us financeu?

Tenim subvencions de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat de Catalunya, però la part més important ve de l’edició del llibre que imprimim amb els anuncis de tots els comerços, n’hi ha més de 200. Sortim a buscar anuncis i tothom hi col labora. Ara, que també portem una bona admi­nistració econòmica amb en Josep Felip al davant com a tresorer.

Passa per un bon moment la sardana?

Diria que sí, encara que el nivell de popularitat és cíclic, en ocasions fa una pujada i d’altres sembla que estigui més calmada.

Com tot a la vida. Vaig llegir que l’Institut per l’Obra del Ballet Popular de la Generalitat de Catalunya li va lliurar un premi a la Constància.

Sí, a mi i a en Ramon Darnaculleta el dia 25 d’abril de l’any 2004. Mira, aquí tinc l’escultura commemorativa.

Està bé, considero adient que es valori el treball altruista de les perso­nes que treballen per la cultura i per fer la vida més agradable als altres. Aquesta revista que teniu aquí sobre, de què tracta?

És una revista especialitzada sobre el món sardanístic que es diu SOM, hi estic abonat i així també em poso al dia.

Quines sardanes considera més boniques?

Festa anyal, de Josep M. Soler; Els ocells et canten, de Conrad Saló i, evident­ment, La Santa Espina, d’Enric Morera.

Procuraré escoltar aquestes dues pri­meres, perquè no les conec i això que les sardanes m’encanten, les sento. Tinc una neboda de 9 anys que balla a l’esbart dansaire de Rubí i la segueixo bastant.

Sí, són realment boniques. Aquest esbart que dius és molt bo.

Escultura a la Sardana feta per ..... , any , està situada al inici del passeig Marimón Asper de La Bisbal
Escultura a la Sardana feta per ..... , any , està situada al inici del passeig Marimón Asper de La Bisbal

Això diuen. Bé, senyor Ramon, mol­tes gràcies per les seves explicacions, li portaré l’esborrany de la conversa perquè hi doni el seu vistiplau.

Moltes gràcies a tu, ens veurem i, en especial, el dia de l’Aplec. veritat?

De segur, és un dia que invito algu­nes amistats perquè gaudeixin de la festa i també, és clar, perquè cone­guin més a fons la Bisbal.                                                                                                                                

Aplec de la Sardana 2021 i en record a Ramon Duran Candaler
Aplec de la Sardana 2021 i en record a Ramon Duran Candaler
Ramon Duran junt amb els músics  de la Copla-orquesta la Bisbalenca, actual  Copla -orquesta de Catalunya.  Festa Major de La Bisbal  2009.
Ramon Duran junt amb els músics de la Copla-orquesta la Bisbalenca, actual Copla -orquesta de Catalunya. Festa Major de La Bisbal 2009.

En Ramon també formava part del grup d’amics ‘Los siete magnificos’ més endavant degut que s’havia incrementat la colla van passar a dir-se ‘Los siete magnificos i pico’.  Es pot llegir  a  la pàgina número 3 d’un article que  parla de :  ‘Los siete magnificos’

Notes:

Es pot consultar la entrevista feta al músic Josep Loredo on hi consta també una cita de Ramon Duran en ocasió d’haver rebut l’any 2016 una placa conmemorativa de l’Aplec de la Sardana.

Jordi Frigola i Arpa a la Revista del baix Emporda núm.56 del mes de juny del 2017, pag. 98, va publicar un article titulat: X Concurs de composició de música per a cobla i en ell  esmentava:  El 20 de novembre del 2016 la Bisbal va fer es un petit homenatge a Ramon Duran bisbalenc, una  entusiasta persona sempre implicada en el mon sardanístic, membre  destacat dels ‘Amics de la sardana’ de la Bisbal, un dels fundadors de l’Aplecde la ciutat. Josep Cassú antic director de la Principal de la Bisbal li va dedicar una sardana de nom : ‘Gràcies Ramon’, la adjuntem gracies-ramon-sardana

Ramon Duran
Ramon Duran
Radio Bisbal a la seva edició digital  del dia 14 de maig del 2020  hi hem llegit: Mor  Ramon Duran Candaler, una institució del mon cultural a la Bisbal d’Empordà. Presentava aquesta fotografia que ens em pres la llibertat de posar-la també en aquest bloc perquè ens ha semblat que podríem  seguir recordant-lo millor  veien la seva imatge.
Donem el condol a la seva família i amics i qui sap si en el moment de fer els traspàs va sentir el so de la tenora que tant l’agradava i la considera la  reina dels instruments de la cobla. El recordarem!
 

25è aniversari de la llibreria Les Voltes

La Anna i la Núria de la llibreria les Voltes (imatge Rosa M. Masana)
La Anna i la Núria de la llibreria les Voltes (imatge Rosa M. Masana)
Article publicat a Totbisbal el dia 4 de juliol de 2012

Aquesta emblemàtica llibreria, situada inicialment a sota de les Voltes de la Bisbal, va començar a despatxar diaris i revistes el dia 1 d’agost de l’any 1987. La ubicació en un lloc cèntric, de fàcil accés tant pels bisbalencs com per les persones vingudes d’altres indrets, ha propiciat la bona marxa del negoci, acompanyat, evidentment, pel caràcter afable de les dues germanes Pérez-Conchs, que han sabut donar un tracte quasi familiar a tots els clients.

Per continuar llegint clicar a Llibreria les Voltes

El 16 d´abril de l´any 2012,  la T.V de la Bisbal  va fer un reportatge que tractava sobre tres de les llibreries de la Bisbal, on  les seves respectives llibreteres donaven orientacions envers els autors de primera línia i consells per  la compra  de llibres durant la diada de Sant Jordi. Es pot consultar a:  La Bisbal T.V.

Javier Garcés, un artista realista a la Bisbal

Escultures fetes per Javier Garcés (imatge Rosa M. Masana)
Escultures fetes per Javier Garcés (imatge Rosa M. Masana)

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a Totbisbal el dia  29 de juliol de 2014

Javier Garcés viu a la Bisbal des de fa un quart de segle, tot que de petit residia a Barcelona. Com diu, és un noi del Guinardó. Molt precoçment va posar en marxa el seu propi taller de pintura i escultura, i l’any 1979 es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, filial de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on va fer la carrera artística, de cinc anys de durada. És considerat un artista realista, que domina amb excel·lència la tècnica del dibuix, la pintura i, no diguem la de l’escultura. Les seves obres et fan descobrir l’essència més profunda de l’objecte o persona motiu del seu art.

Per continuar llegint clica a: Javier Garcés

També es pot veure  el video  fet per Marc Morera titulat ‘ Els cossos i les coses’  a : Javier Garcés ( 11 de març de 2015)