Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Xemeneia Industrial de la Fàbrica Llensa de Canapost

La xemeneia de can Llensa està situada al municipi de Canapost. La podem observar al costat esquerra de la carretera que va de la Bisbal a Palau-Sator.  Va ser construïda durant la dècada dels anys  quaranta amb maons de terra· cuita vermella i sense necessitat de fer-li fonaments degut que la base d’un metre d’alçada  està assentada sobre la roca del propi terreny.   El fust, d’uns 13 metres d’alçada, és de forma  troncocònica i està lliure de cèrcols  metàl·lics exteriors, fet que li dóna la garantia de ser una peça ben feta.  Com gairebé totes les xemeneies industrials finalitza amb un reforç o coronació a la sortida de fums, necessari per evitar l’esberlament a causa de les diferencies de temperatura entre l’interior i l’exterior i a la corrosivitat dels productes derivats de la combustió.
Durant la seva llarga vida hem comprovat que les empentes eòliques i  tramuntanades no l’han afectat, per això presenta un fust lliure de fissures i amb una bona alineació respecte del pla horitzontal del terra.

Francesc Gatius Puig . El senyor Francesc era conegut per tothom con en Xiku, va néixer a Ullà el mes de febrer de l’any 1910, es va casar amb la senyora Montserrat Saló Borrell d’Ullastret i es va quedar a viure a casa d’ella. El matrimoni va tenir tres fills: dos nois i una noia.  Era considerat el mestre d’obres d’Ullastret tot i que té una llarga història de construccions en diversos pobles de la comarca com Canapost, Serra o Llavià entre d’altres. Una de les seves edificacions va ser la xemeneia de la bòbila Llensa. Va morir l’any 1980 a Ullastret a una edat relativament jove: 70 anys.

Inicien el tema conversant am el senyor Josep LLensa propietari de l’empresa

-Bon dia, senyor Josep, com sap he vingut a parlar amb vostè perquè és qui ens pot explicar més coses referents la construcció de la xemeneia.

-Bé,sí, però qui la va edificar va ser Gatius, un constructor d’Ullastret, ell anava emparedant i jo amb ajut del nivell comprovava que l’alineació dels totxos fos la correcta. Sinó, amb un lleuger cop de martell els rectificava.  Feia molta basarda estar-se allà dalt, sobretot el primer moment de pujar-hi i, a més, jo que estava acostumat d’estar-me sempre al terra !   Era perillós perquè teníem una bastida feta de taulons lligats els uns amb els altres amb cordes i, de vegades, en el moment que el manobre feia pujar el material, pensaven, i si dóna un cop a la bastida anirem tots a baix! Per sort vàrem acabar-la sense que ningú prengués mal. Els totxos que vam utilitzar eren fets aquí a casa .

-Quin any es va construir?

-Aproximadament el 1942; jo feia poc que havia tornat de fer el servei militar.  El meu pare, en Ramon Llensa Candal de Can Petigàs va iniciar el negoci a la Bisbal. Ell per coure el material encara havia fet servir un forn morú. Saps què són?

Sí, els he vist, a la Bisbal però, malauradament només se’n conserven dos o tres.

Desprès quan ens vam traslladar aquí a Canapost varen construir un forn de llenya que tenia 3 metres d’ample, 3 d’alt i 60 de llarg. És per això que vam haver de fer aquesta xemeneia.

Xemeneia de Can LLensa (Rosa M. Masana)
Xemeneia de Can LLensa (Rosa M. Masana)

 

Xemeneia de Can LLensa (2) (Rosa M. Masana)
Xemeneia de Can LLensa (2) (Rosa M. Masana)

L’any 1949 la fàbrica encara es deia “Ladrilleria la Blanca” pel color que tenia la terra d’aquesta zona. Ara utilitzem terra de Vacamorta: és argilosa i bona. El meu pare sempre deia: “per fer bons totxos s’ha de tenir bona farina”.

-Sembla que la farina és bona perquè els totxos que he vist a l’entrada de la fàbrica eren molt macos …

-Si vols, un dia tornes a venir i t’ensenyaré tot el procés de fabricació.

-Moltes gràcies, li prenc la paraula.

 La xemeneia està bastant apartada de la nau de producció. Com és?

-Perquè té un túnel de tiratge d’uns 50 metres. A més, està construïda sobre la roca que vam haver de perforar manualment a cops de pic, com es feia tot abans. Aquest forat el vam fer per connectar la xemeneia amb el túnel de tiratge i, d’aquesta manera, ens vam estalviar fer el fonament.

-I de segur que és més sòlid. Com que és que té aquella obertura a un lateral de la base?

Doncs perquè volíem que tingués més tiratge   i vam fer aquesta entrada per col·locar-hi una turbina. La vaig construir jo mateix amb una hèlix semblant a la dels avions. Va anar força bé. Ara però, tot això ha canviat molt, nosaltres tenim un forn Hoffman de 97 x 3 metres 1,7 d’alçada que ja porta incorporat el dispositiu de tiratge forçat.

 

-Bé , senyor Josep, potser només preguntar-li si sap els metres que fa la xemeneia?

De segur no ho se, però potser fa uns 30 metres.

Sempre he pensat que aquestes xemeneies son peces artesanes que per edificar-les requerien càlculs matemàtics previs, amb fonaments fets a pic i pala i amb un grau elevat de risc i de valentia per parts dels constructors. A més, en aquesta peça, vostè hi va incorporar una hèlix per afavorir el tiratge, tota una idea creativa. Moltes gràcies.

Conversa amb els familiars d’en  Josep Gatius  en “Xiku”

Francesc Gatius i Montserrat Saló, cedida família Gatius
Francesc Gatius i Montserrat Saló, cedida família Gatius
Forat fet a la xemeneia per posar-hi la turbina (Rm)
Forat fet a la xemeneia per posar-hi la turbina (Rm)

Dos fills d’en Josep Gatius, l’Esteve i l’Anna ens expliquen algunes coses del seu pare, i diuen que els fa il·lusió que ara se’l recordi.

Comenten que l’ajudava en les tasques de construcció el seu germà Josep i que recorden molt bé quan es va edificar la xemeneia, especialment l’Esteve que, de petit, anava a jugar amb els seus amics a la bòbila i que els agradava molt passar per dins del túnel de tiratge .

Diuen que mentre el seu pare estava construint la xemeneia i quan arribava a casa al vespre, moltes vegades  a la hora de sopar deia: “em dóna la impressió que la taula es mou” . I resulta que encara tenia al cap la sensació de balanceig que feia la xemeneia, sobretot si portaven bastants metres construïts.

L’Esteve també reconeix l’alt risc a què estaven exposats els constructors quan edificaven aquestes estructures verticals amb pocs punts de recolzament, amb bastides fetes de taulons i sense estar lligats enlloc.

En preguntar-los si tenien algun taulaplom, l’estri bàsic per aconseguir el talús que volien donar a la xemeneia -diguem-ne conicitat- van dir que no però que se’n podria fer un per deixar-lo al museu Terracotta de la Bisbal. Bona idea.

Aquest article va ser publicat per Rosa M. Masana  a la revista digital El portátil de la Bisbal d’Empordà el dia 5 de febrero  de l’any 2007.

Llevadores de Palafrugell, 165 anys d’història

Un estudi recupera més d’un segle d’història de les llevadores de Palafrugell

La primera referència documental de les llevadores de Palafrugell data del 25 de setembre de 1584: aquell dia, la partera va infantar una criatura agònica i la mateixa dona que l’havia ajudat a néixer va haver d’administrar-li a corre-cuita el baptisme. Seguir llegint…

Assumpta Girona Jurado

    

Cap d´estació del tren Petit  a la vila de Corçà , Km 2’4,840

Article publicat per Rosa M. Masana a la revista El Mercadal  de Corçà  núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004

 

Gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que el veiguem com  una singularitat  D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens  diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors  flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.

Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a A. Girona
Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a A. Girona

El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936;  la segoan, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal.Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades s ttol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema.   El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdam”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el 30/11/1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23/3/1887 s’inaugura el tram Palamós –Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França.  La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.

Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona

La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint­ se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.

L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta,  el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició, suposem, necessària per fer aquesta feina. Tot i que també era modista.

Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.

Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època

La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conver­sar-hi una estona. Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.

Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.

El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.

Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols
Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols

La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta,  diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges.  Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens fa saber que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.

Buscant els néts de la senyora Assumpta

Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16/211933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia 9/1111976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si existeix alguna fotografia.

Imaginant-nos la tasca de cap d’estació

Segons la plantilla d’horaris que l’autor C. Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora  Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a tretze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores  aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.

Imaginant-nos la senyora Assumpta

Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però  molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.

No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació

Com s’ha  esmentat al principi, no coneixem cap  més  dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa sabater, de 90 anys, que viu  actualment a Palafrugell i el  seu marit  havia  sigut el Cap de  l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.

Amb tot, podem pensar que km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que  va  aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden  ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.

 

La Xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec”

Article fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.

Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)

La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.

Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust.  Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circu­lar de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcio­nar.

Xemeneia Valls i Llenas
Xemeneia Valls i Llenas

L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta  amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.

Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa.  Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.

Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Serradell
Josep Serradell
Josep Santamaria (cedida ell)
Josep Santamaria (cedida ell)

En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu  pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions  marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.

L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas

Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.

Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.

Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.

Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar  compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.

Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan  d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.

En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.

Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana

Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.

Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en for­ma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.

Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta  l’any 1990  quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida  també per ell mateix.

Teresa Roig Xuclà, La Fernanda (llevanera)

Article  fet per  Rosa M. Masana  i publicat a la revista el Mercadal número 14 de Corçà, any 2003.

La Teresa Roig, coneguda per tothom com la Fernanda,va ser també una  de les  llevadores no titulades de Corçà i Monells. Va rebre el sobrenom de Fernanda perquè el seu pare es deia Fernando.

Va néixer a Monells l’any 1876, quinze anys més tard que la seva precedent col·lega de Corçà, l’Úrsula Dalmau.  Es va casar amb Josep Moné Iglesias i tingueren tres fills. Vivien al carrer de la Riera, on actualment correspon la finca núm.19, encara que es van traslladar més tard a una altra casa.

Gràcies al testimoni verbal de la senyora Adelina Colls que té 81 anys, hem pogut saber quelcom més de la senyora Fernanda; casualment a ella li va llevar una filla i ho ex­plica així:

“Em vaig posar de part i el meu marit va anar a buscar la Teresa, que en aquell moment havia arribat d’espigolar (recollir espigues dels camps acabats de segar). I en arribar a casa va dir: potser que abans berenéssim una mica, i així ho van fer. Es va rentar les mans i amb tot la nena ja començava a mostrar el seu caparró; la Femanda va actuar segons la seva pràctica i tot va anar bé, un part normal i satisfactori”. Era l’any 1945 i  la Teresa  llavors tenia 69 anys.

Expliquen també que la senyora Fernanda, com tota bona professional, va voler transmetre el que sabia sobre  la pràctica  de llevar criatures a una altra dona del poble, que va ser la Irene Llonch. . Anaven juntes per les cases i li ensenyava el que havia de fer durant un part normal, però també en situacions complicades.  Sort en va tenir d’aquesta instrucció, diuen, perquè un dia una senyora es va posar de part i van avisar la llevadora Catalina Ponsatí de la Bisbal, però tardava a arribar. S ‘ha de tenir en compte que això passava a la dècada dels 40 i el transport era molt lent, el part anava endavant i per això va avisar també a la Irene.  La criatura naixia amb una volta de cordó al coll, però gràcies a l’habilitat de la  llevanera que li va saber desentortolligar el cordó umbilical amb rapidesa, al nadó no li va succeir res; no va tenir temps de patir asfíxia i de gran ha estat un noi molt saludable.

Plaça de l’Oli, número 1 de Monells

Podem observar el vestit i pentinat de l’època d’una mare i un nadó l’any 1945

Aquest és un exemple clar del perquè a gairebé totes les viles amb pocs habitants hi havia una o més llevaneres  que es transmetien els coneixements unes a les altres per poder atendre a  les parteres  perquè  les llevadores titulades  normalment fixaven la seva residència a  les viles més grans.  Si bé he fet gestions, no he pogut trobar familiars que ens permetessin obtenir una fotografia de la Teresa si més no, però, la recordarem mitjançant aquestes quatre ratlles.  Va morir a Monells el dia 28 de gener de l’any 1951, als 75 anys a casa seva, a la plaça de l’Oli núm 1. Un dels testimonis que signen el certificat de defunció és Jaume Llonch, possible  era familiar de la Irene Llonch.

Casa on va viure la Irene Llonch, a la plaça de Monells
Les imatges son de Rosa M. Masana