Portada > Pobles

Meretrius, dones públiques

Aquest text està format per un recull de dades obtingudes de diaris antics digitalitzats. L’any 2013 varem fer-ne una edició en format llibre titulat Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 i posteriorment , l’any 2016 va ser fet un altre llibre que correspon a una la segona part de l’anterior i en format digital que es pot consultar a Dones emprenedores. Segon volum , a la pàgina 99 parla de les meretrius i degut que em obtingut més dades relacionades , les incloem en aquesta pàgina.

Contingut:

Pregunten al batlle de Palafrugell si Francesca Cubet, coneguda com la Llaunera, exercia la prostitució (1/10/1863). En una altra circular hi ha la seva descripció física: era baixa, de cabells castanys foscos, ulls marrons, nas regular, cara rodona, color bo i que en aquell moment feia de dida a la Maternitat de Barcelona (6/10/1863).

A un establiment propietat del senyor Sagrera es feia ball i es comentava que hi havia dones molt relaxades que es podien anomenar prostitutes. Encara que aquestes fossin casades no deixaven de ser descarrilades. En canvi, a la sala del «comú» no hi havia hagut mai cap motiu de queixa (23/12/1867).

De vegades, a les cases de tolerància es jugaven jocs prohibits per la llei, no sabem si aquest era el cas, només que a una circular es notificava que havien de ser investigades les cases de cal Calof i de cal Tóful (febrer 1894). Es torna a investigar Cristobal Vilella, Tóful (16/5/1899).

En el primer volum,[1] comentàvem que la Junta Municipal de Palafrugell amb data 16 de desembre del 1904 feia saber que no hi havia establiments dedicats a la prostitució. És possible que els haguessin clausurat.

El governador civil de Girona, amb data 19 de febrer del 1904, es dirigeix al batlle de Palafrugell informant que un ciutadà li demanava que argumentés el motiu pel qual s´havia de tancar la mancebia del carrer Sant Pons número 17. El batlle va fer constar que l’esmentat establiment estava inscrit al Registre Especial d’Higiene, per la qual cosa, sembla, que era legal.

El governador civil, amb data 7 d’agost del 1904, autoritza a Joan P. i a Carme G. O. «para que se puedan ejercer en esta población el tráfico de mancebia». Però amb la condició que havia d’haver-hi un metge que visités totes les públiques i també que donés de baixa les que estiguessin malaltes. El metge cobraria una pesseta per casa visita.

Es diu que Joan P. tenia dues públiques, una de 25 anys i que era de Madrid i l’altra, de Saragossa.

Carmen G.O. tenia una pública de 25 anys que era de Barcelona.

Els establiments de Josep S. i de Raimunda B., a la que popularment anomenaven la Mundeta, no es van voler donar d’alta a la matrícula de contribució de l’any 1904.

Vicente L. també explicava que només tenia una dona i que la mantenia (1/8/1904).

El governador civil comunica al batlle de Palafrugell que ha d’organitzar la vigilància del servei d’higiene de la prostitució d’acord amb la Real Orden del 12 de desembre de 1903. Més tard, es concreten les bases d’aquesta reglamentació (14/2/1906).

Possiblement el negoci de les cases de tolerància era rendible perquè la Mundeta, tot i que ella mateixa considerava que aquest negoci era immoral, també deia que es veia obligada a mantenir-lo i es queixava que la forcessin a tancar l’establiment a les 10 del vespre, mentre que a la vila se n’havia obert un de nou que a més d’aplicar preus molt alts li era permès obrir tota la nit (31/3/1908) i (4/5/1908).

A una casa de prostitució es va presentar una noia de 24 anys anomenada Rita amb la seva filla Anna que tenia dos anys i que havia nascut a la Maternitat de Barcelona. Finalment, expliquen que la Rita va marxar a Buenos Aires i va deixar la criatura a Palafrugell (26/8/1909).

El metge higienista d’una casa de lenocinio -en català, alcavoteria- que era propietat de Manuela Barrancos, era el responsable d’anar a visitar les pupilas.[2] La revisió del metge en una ocasió constava que sanitàriament havia estat satisfactòria (2/11/1912). Les meretrius de l’esmentat establiment eren C.G. de 23 anys i M.V. de 26, totes dues solteres i de Mataró (2/11/1912).

En una altra llista consten C.G., M. Ll., C.B., M.G. i M.M., totes amb una edat compresa entre els 23 i els 25 anys (12/11/1912).

El metge Josep Reixart troba en bones condicions un local de prostitució i fa constar que disposava d’instrumental apte per al reconeixement de las pupilas (19/11/1914).

: Meretrius 1890

Informació addicional.

La consulta de documents posteriors, ens han permès obtenir dades relacionades amb la pràctica de la prostitució que em considerat ajuntar .

L’any 1918, segons un comunicat del batlle de Palafrugell, la vila tenia uns 4.000 habitants i unes 1.500 persones que treballaven al suro. En referència a les meretrius hem localitzat algunes documents que ens informen existia un prostíbul a la Cerveceria anomenada ‘El Gran 64’ que estava situada al número 15 del carrer ‘Paseo del Norte’, actualment carrer Velázquez.[3] de Palafrugell que hi constava tenia donades d’ alta les següents noies amb noms i cognoms: Maria natural de Múrcia, Lluïsa de Sabadell, Carmela de Madrid i Amelia de Cartagena. [4]

En una altra nota a la premsa es deia que algunes autoritats judicials eren molt complaents amb els ‘garitos,[5] o casas de lenocinio’, com també amb els abusos que es feien referent a la caça, la pesca y el pasturatge’.

La cita que ara presentem és de Palamós però la incloem aquí perquè ens amplia informació sobre aquests establiments, deia: A la casa de lenocinio de Palamós coneguda per La nueva fullaca, ó per ‘El nuevo retiro’ regentada per Dolors Blanquet, un alcahuete -alcavot, proxeneta-, va matar d’un tret a un noi de 22 anys que deien, s’havia tret un ganivet de la butxaca.[6]

Possiblement els ciutadans estaven preocupats per la seva salut, perquè es va fer una crida a les autoritats demanant-los que vetllessin per corregir la poca higiene dels ‘lenocinios’ i denunciaven a més que en aquests establiments hi assistien joves no entrats encara a la pubertat.[7]

Higiene Pública 1908 (Arxiu Municpal de Girona)

Hem localitzat una nova Cartilla amb el nom ‘Higiene Pública’ que a títol de reglament provisional aprovat per la Junta de Sanitat de Girona, són descrites les normatives per la pràctica de la prostitució. Consten de dos capítols i el primer format per 13 articles fan referència a les casses de tolerància i els seus propietaris i el segon de 28 articles està relacionat amb les ‘pupilas’ i dones dedicades a la prostitució.

El document està signat pel governador Manuel Moreno Churruca el dia 5 de juliol de 1908. En motiu d’una inspecció, sabem que al carrer de la Barca número 9 de Girona hi havia hagut a principis del segle XX una casa de tolerància. ( Font informativa: Arxiu Municipal de Girona, correspondència).

Notes

[1] Rosa M. Masana. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914, pàg.159.’ any 2013 en format paper. El volum número dos que porta el mateix títol i és una continuïtat de l’anterior fet l’ any 2016 està disponible a Internet.

[2] Pupilas, paraula derivada del llatí “pupilus” que en diminutiu es refereix a “pupus” nen o bé ‘pupilla’, nena i ambdós casos orfes menors d’edat. Terme usat també per referir-se a les prostitutes.

[3] El carrer del Nord era paral·lel al de Barris i Buixó, via confluent a l’actual plaça Camps d’en Prats de Palafrugell i força transitada en anada i vinguda de carruatges provinents de viles marítimes com podia ser Palamós, Tamariu en direcció a Esclanya, Begur, Pals o bé d’altres indrets.

[4] Correspondència Ajuntament de Palafrugell caixa 96 del dia 1-7-1918

[5] Garitos, cases petites rústiques, barraques de pagès, coberts per ús del bestiar, també segons el diccionari de la llengua espanyola, cases clandestines on hi jugaven els’ tahúres y fulleros’ (fullero que hace fullerias, trampas, engaños en el juego, astúcia, cautela). La nueva fullaca potser era el nom popular que l’havien donat com a sinònim de ‘fullero’. També tractant-se de’ garitos’ seria adient aplicar-hi la frase de: Aquí hi ha gat amagat.

[6] Sant Joan de Palamós. El Distrito, 25-4-1902 (AMP)

[7] La Crónica del 17-4-1902.

Inventari de l’hospital de Palafrugell de l’any 1871

Per llegir el contingut de l’inventari feu clic a : inventari-hsp-palaf

D’altres aportacions relacionades amb l’hospital

Segons una circular guardada a la caixa número 96 de la correspondència municipal del dia 5 de febrer de l’any 1918 al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), hem sabut que Sor Pilar Rubies havia ocupat el càrrec de Mare Superiora de la comunitat de germanes de Sant Josep, durant un període de temps de sis any. Responsabilitat que deien havia dut a terme amb molta cura en la atenció als malalts, als pobres i en el funcionament de la cuina . Ressaltaven també tasca de procurar que es duessin a terme les obres per millora del edifici. Amb tot sentien la separació de l’esmentada Mare. Possiblement va ser traslladada a un altre convent.

Mitjançant un edicte signat pel batlle de Palafrugell datat el dia 9 de març de 1918, hem sabut que hi havia una plaça vacant d’infermer per exercir al hospital de la vila i que les persones interessades en ocupar-la podien presentar una instància de sol·licitud al Ajuntament fins el dia 25 de març. ( Caixa número 96 de la correspondència municipal de l’any 1817 , del Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Aquest mateix any 1918, segons consta a una circular del dia 13 d’abril, s’havia pagat la factura al ‘Hospicio de Expósitos de Girona’ en concepte d’ alletar a un del bessons d’una família considerada pobre i sense parents. En un altre document del dia 12 de juliol, consta qua a la vila hi havien 10 persones en condició de pobres , vuit de les quals eren dones, uns mesos mes endavant la xifra havia pujat a 13 dones i sis homes ( Idem caixa número 96).

Mentre va durar la Primera Guerra Mundial 1914-1918, alguns de els establiments públics en anar-se deteriorant no eren arranjats i les pecaries condicions de vida no havien de jugar a favor de la salubritat ambiental, potser per quest motiu va ser que el Governador Civil de la província lliures un telegrama al batlle de Palafrugell dient-li que no evites que els ciutadans anessin al cementiri per la diada de Tots Sants. La empresa de Miquel Gómez que s’anunciava amb el nom de “Chorro Gómez” s’anunciava com a especialista en fer polvoritzacions amb productes desinfectants entre ells de sotal i de formol , possiblement per pal·liar les possibles infeccions. (Idem caixa 96 del dia 25-10-1918).

Carme Mir Garanger. Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article de Rosa M. Masana, va ser publicat a la Revista del Baix Empordà digital número 13, de l’any 2014, pàgines de la 40 a la 43.

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de casa seva.

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat innovadora i original acudit de la senyora Carme Mir, i com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Llibre de la Festa Major de la Bisbal 1987

Hem recuperat tres dels articles que parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a : dossier-mir

Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associació de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero [1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda.

Algunes dades personals

Isabel va néixer el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra la senyora Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Registre escolar de l’any 1917

Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats entre escoles nacionals i escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

Dades complementaries relacionades amb les escoles de Palafrugell.

Hem localitzat a la correspondència municipal de l’any 1918 , arxivador número 96 custodiat al Arxiu Municipal de Palafrugell dos documents d’interès, el primer amb data 1 de gener del 1918 hi consta que estaven en situació de jubilació els professors: Vicens Roure Armada, Josep Ferrer Coll, Isabel Estela Estrach, Anna Navarro Daunís, Narcisa Llàvia Jordi i Emiliana Coll Revilla. A unes pàgines més amunt comentaven que la professora Isabel Estela havia mort aquest mateix mes de gener del 1918. El segon document confirmava que el dia 20 de març de l’any 1918 havia signat el contracte laboral de professora de la vila de Palafrugell, la senyora Pietat Roig.

El dia 24 de maig de 1918, els professors Luis Vilalta, Carolina Vilavellí, Concepció Perxés i Luís Oudertia (cognom poc desxifrable), van signar la conformitat perquè la professora Maria Albertí de Grassot cobris la plaça de vocal de la Junta local de primera ensenyança de Palafrugell que hi havia vacant, decisió presa en base a que l’esmentada professora disposava d’un títol de major categoria i perquè havia demostrat cel per l’ensenyança. (Correspondència municipal del dia 24-5-1918, Arxiu Municipal de Palafrugell ) En un altre document hi constava que Lluís Vilalta Carbó era mestre propietari d’un plaça de la escola nacional de nens.(21-6-1918). I amb data 19-7- 1918 va ser anomenant també per una plaça de mestre titular de primera ensenyança el professor Ramón Miró.

Notes

[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP. Certificat del Padrón de vecinos – Baja- Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2

Telegrafistes de Palafrugell (1884-1914) [1]

Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)

La xarxa elèctrica telegràfica d’Espanya es vaalafrugell (1884-1914) [1] implantar entre els anys 1852 i 1900, i el telèfon entre el 1877 i el 1936. A Palafrugell, els senyors Manuel Juvert i Josep Genís i Sagrera, emparats en el Reial Decret, de 30 de juny de 1871, article 410, sol·licitaven a la Direcció General de Correus i Telègrafs permís per enllaçar telegràficament la vila amb Palamós. Els costos havien de córrer a càrrec de particulars i de l’Ajuntament, per a la qual cosa havien d’aconseguir subscriptors per sufragar les despeses, tot i que després el servei seria propietat de l’Estat. Amb data 23 de febrer de 1883 s’autoritza la instal·lació dels 15 km, i entre d’altres materials es va emprar pòsters de pi silvestre del país carbonitzat i embreat. El dia de Sant Joan del mateix any s’inaugura l’estació telegràfica. El senyor Ramon Piera, expert en ferrocarrils, ens comenta que el sistema de Samuel Morse, inventat l’any 1844, va ser substituït pel telègraf de L.Breguet (París 1804-1883) que funcionava mitjançant lletres i números en lloc de punts i ratlles.

El treball de les telegrafistes

La creació del servei telegràfic de Palafrugell va necessitar que fossin contractades diverses professionals de la telegrafia. Un article titulat ”Por algo se empieza” informava que s’havia obert una convocatòria per cobrir places de telegrafistes en situació de temporeres, les candidates havien de tenir 16 anys i només treballarien durant el servei diürn. També deia que abans d’ocupar els locals, aquests serien habilitats perquè no coincidissin homes i dones.[2]

Les telegrafistes havien d’ estar degudament preparades i haver estudiat assignatures com: Aritmètica, Comptabilitat, Gramàtica castellana, Francès, Geografia general, disposar de nocions de Física i de Geometria, però també i en especial havien de tenir domini del Codi de Samuel Morse que estava basat en un sistema de punts i ratlles que significaven les lletres de l’alfabet i els números. Un altre dels requeriments era que disposessin de bona recepció d’oïda.

Donades les exigències envers el grau de preparació acadèmica i de les condicions laborals que demanaven mantenir la atenció de manera continuada i també per la solera que disposaven d’essers els funcionaris més antics de l’Estat, feia que tot plegat la ciutadania les tingues ben considerades, a més sembla que la retribució econòmica que rebien era proporcionada. [3]

El mes d’agost de l’any 1884, la premsa informa: «Han sido aprobadas como auxiliares de telégrafos, 17 señoritas que tenían solicitado examen, las que muy en breve comenzarán á prestar sus servicios como tales en la estación central, donde se están verificando las obras necesarias para habilitar el local donde se encuentren convenientemente instaladas. Es muy natural señores; no me extraña la noticia: siempre fueron las mujeres duchas en telegrafía.» [4] La paraula duchas, segons el diccionari, vol dir que tenien destresa. Ens hagués agradat saber el nom les telegrafistes que van ser aprovades, però no n’he trobat documents.

L’any 1896, l’oficina de Correus estava situada entre el carrer Botinas i l’Hostal d’en Torrent, no es pot confirmar si es tractava del mateix local equipat per la telegrafia; i l’any 1904, estava situada al carrer General Mola, actualment carrer del Valls.

El dia 26 d’agost del 1899 novament l’oficina de Correus i Telègrafs va ser instal·lada a una casa propietat de Rosendo Girbal, al carrer Sant Antoni número 3, actualment conegut com el carrer Estret.

Rafela Bordons Luna

El motiu de voler presentar novament un article que havia estat publicat, és per poder donar a conèixer a la telegrafista Rafela Bordons, que hem localitzat recentment a un document de l’any 1916 de la correspondència municipal guardat al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Es tracta de la notificació feta per Rafela Bordons el dia 24 de juny de l’any 1916 al batlle de Palafrugell comunicant-li que prenia possessió del seu càrrec a la estació telegràfica de la vila, li deia que: Li oferia els seus serveis i la cooperació personal per tot allò en quan als limitis reglamentaris i pel bé públic.[5]

La esmentada notificació ens transmet la percepció que la Rafela era una noia decidida, experta en la seva tasca i que coneixia les atribucions legals en el desenvolupament del seu càrrec.

Un altre document que ens dona testimoni de la Rafela el trobem a la publicació ‘La Correspondencia de España’ del dia cinc de juliol de l’any 1916 on hi publicava la llistat d’ empleats que havien de fer canviar de lloc de treball , entre ells hi havia també ferroviaris. A la llista hi em pogut veure a la Rafela Bordans que tenia la qualificació d’auxiliar tercera i era traslladada de Barcelona a Palafrugell. [6]

Molts any desprès dels fets esmentats, al diari L’Autonomista del dia 22 de juliol del 1934, publicava els noms de dues telegrafistes la vila, la Victòria Cortí Montselvà i la Adelaida Solano, sense que haguem fet gestions per saber-ne quelcom més.

Comentar que aquestes petites aportacions envers el treball femení realitzat a un gran nombre de viles, ens ajuden a elaborar estudis més extensos i contextualitzats que ens permeten crear un vast cos de coneixements sobre les tasques realitzades per les dones al llarg de la història i que sovint han estat poc tractades, han passat podríem dir sense gairebé fer soroll. Sortosament i des de fa anys que es publiquen articles i llibres que posen en valor les vides de les dones a la nostra societat, en aquesta línia citem a la autora Mª Cruz del Amo, 2008, que tracta de manera extensíssima el rol que va interpretar la dona durant la mitat del segle XIX . [7]

La senyora Aurelia Fauquier -nom poc entenedor-, amb data 15 de juliol de 1918, es va posar amb contacte amb el batlle Miquel Grassot per comunicar-li que aniria fer-li una visita i visitar la oficina de telegrafia per si calia fer-hi algunes millores. (idem núm. 5 del any 1918)

Notes

[1] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2013 , pag. 117. També Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2016 Segon volum, pagina 57.

[2] Por algo se empieza. El Palafrugellense 18/8/1884. AMP

[3] Disposen de dades força posteriors a les de l’ any que tractem però, ens pot servir d’orientació el sou que cobraven les telegrafistes l’any 1932 que oscil·lava entre les 3000 a les 3.700 pessetes o bé entre les 2.500 a les 3000 pessetes. Baix Empordà, 20 de febrer de l’any 1932

[4] El Palafrugellense, 31 d’agost del 1884.

[5] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell 24/6/1916. AHP

[6] La Correspondencia de España. Año LXVII, núm.21.329. Dins la secció ‘Comunicaciones’, apartat, ‘traslados’. Volen agrair en aquesta àrea de la recerca, l’ajut rebut dels professionals del (AMP).

[7] Mª Cruz del Amo del Amo. La família y el Trabajo femenino en España durante la segunda mitat del siglo XIX. Universidad Complutense de Madrid, 2008.

next posts 1 … 29 30 31 32 33 … 57 previous posts