Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les Dues Xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica “La Ponderosa” de Corçà

 

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista el  Mercadal núm. 11 del any 2001, fetes algunes modificacions

Aquesta fàbrica de ceràmica artesana està situada a la carretera de Girona a Palamós, gairebé davant de l’antiga fàbrica El Rissec.

L’activitat de l’ empresa consisteix en l’elaboració de di versos objectes ceràmics fets manualment per la pròpia família, així  ens ho expliquen els fills del senyor Antonio Alcalà Ahumada, Isabel, Fabiola i Antonio que diuen també que la major part de les seves creacions s’exporten a l’estranger.

Xemeneia núm. 1

Si observem detingudament la primera xemeneia de La Ponderosa ens adonarem que presenta una varietat d’estils de construcció, perquè  està feta segons una tècnica poc usada, que consisteix a remolinar amb formigó la part externa del fust .

Va ser construïda als voltants de l’any 1958, pel senyor Josep M. Ferrés (propietari), emprant sols una passada de totxos i, segons ell mateix explica, el fet de construir aquesta peça li va servir d’experiència per després edificar-ne una segona a la seva empresa de la carretera de Girona a Palamós.

Segons explica la família Alcalà, el formigó no aguantava prou bé les calories internes que es generaven a dins la xemeneia, la qual cosa feia que es desprenguessin fragments de material amb risc de produir algun accident. Per aquest motiu van decidir estucar-la novament amb guix, sistema que ha demostrat ser més resistent a les inclemències externes i internes que el formigó.

A la sortida de fums o boca de la xemeneia no hi ha esquerdes tot i que no està coronada, es possible que segui a causa de no tenir un us molt freqüent.  Les xemeneies de les antigues bòbiles que funcionaven amb carbó durant les 24 hores del dia presentaven un acusat deteriorament si no estaven coronades, a causa de  l’acumulació de productes sulfúrics generats per la mateixa combustió. Per tant, estem davant d’una peça peculiar per la seva forma de construcció i per la seva posterior restauració.

La xemeneia núm. 1 de la Ponderosa

Mostrant el filferro que se li atribueix la causa del seu enderroc.

Xemeneia núm. 2

Paradoxalment, aquesta xemeneia correspon al forn ceràmic més emprat per l’empresa pel fet que té una capacitat mitjana quant a la cabuda de mate­rial i això el fa ser molt operatiu, segons la família Alcalà.

Si considerava peculiar la primera xemeneia, aquesta em costa definir-la conceptualment. Es tracta d’una peça construïda amb totxos, segons l’estil més emprat en l’edificació d’edificis urbans. Presenta un fust quadrat d’uns 8 metres d’alçada i curiosament està remolinada amb guix des de la base fins a un metre per sobre de la seva meitat. Si bé la construcció és molt elemental, està ben conservada i presenta coronació a la sortida de fums.

Per acabar, com anècdota, em vaig interessar pel nom de l’empresa i els fills del senyor Anto­nio em van explicar que al seu pare li agradava molt la sèrie de la televisió ‘Bonansa’ i especialment la finca de `La Ponderosa´ ,  motiu pel qual li va posar aquest nom. Em suggereix un ideal de vida.

totes les Imatge de Rosa M. Masana

LA DESAPAREGUDA XEMENEIA NÚM. 1 DE LA PONDEROSA  (1958-2003)

-article  publicat  per R.M. Masana  al Mercadal núm. 15  del any 2003 -

Quan passem per davant de l’empresa ceramista La Ponderosa observem que hi manca un dels elements simbòlics d’aquesta activitat artesana, la seva xemeneia, que durant 45 anys va formar part del paisatge empordanès.

La Isabel i l’Antonio Alcalà, germans que treballen en aquesta em­presa familiar, ens expliquen el motiu de la seva desaparició.

Les fortes tramuntanades del mes de gener d’enguany van provocar que es desenganxés un dels cables que tensaven l’estructura junt amb un totxo. Aquests dos elements voltaven de forma incontrolada moguts  per acció de les empentes del vent ocasionant un efecte martell produint cops continus sobre el fust, fins a provocar un forat d’un metre d’amplada aproximadament que li va causar la desestabilització i l’enderroc.

Un veí seu, l’Enric Valls de l’empresa Valls i Llenas, la va veure desplomar-se i recorda molt bé el dia, era el 31 de gener entre les dues i un quart de tres de la tarda. Sortosament, diu, en aquella hora tothom era a dinar.

Resta com a penyora la seva base circular amb anella metàl·lica de reforç. Isabel Alcalà ens recorda que un mes abans d’esser ensorrada havia funcionat satisfactòriament durant una cocció de material.

En aquesta revista, tenim recollit un document que ja és història i també perquè l’ imatge que ara adjuntem, es poden observar les feixines de llenya que feien funcionar els forns.

Imatge: feta any 2002 per Rosa M. Masana

Les dues xemeneies industrials de Caramany, Corçà.

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 10 , març de 2001, Corçà.

Presentació feta per Marta Pongilupi

Una de les raons que van moure Rosa M. Masana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila Almirall de 63 metres d’alçada a la ciutat deTerrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.

Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen port del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen port del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular, per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà o ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins o la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, o saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can Valls i Llenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la de can Pell de Monells.

Xemeneia de l’antiga bòbila de can Caramany de Corça

Aproximadament va ser construïda a mitjans del segle XX . Està adossada externament a la paret nord de la nau, tocant el carrer que baixa des del barri de Santa Cristina fins a la carretera ge­neral. L’edifici, abans de la Guerra havia sigut una rajoleria que portaven tres socis, en Rovira, en Llensa el rajoler i el de can Rafel. Després de la Guerra. es va convertir en fabrica de ceràmica a càrrec d’en Caramany que posteriorment la va arrendar a en Sabater de la Bisbal: d’aquesta època data la construcció de la xemeneia.

Està feta de maons aplantillats de terra cuita vermella. es podem dir que és de les més antigues del municipi.

Per iniciar el tema i donar la importància que es mereixen a aquestes peces evocadores d’una època d’ apogeu artesanal. penso que pot estar bé fer una petita pinzellada de com van ser construïdes. En primer lloc, el mestre d’obres havia de fer els càlculs de l’estructura, forma i nombre de maons que necessitava, d’acord amb l’alçada i talús  que volguessin donar a la peça. El talús és el percentatge de diàmetre que va perdent la xemeneia a mesura que es va aixecant i que li dóna la forma cònica característica.

Aquesta conicitat perfectament alineada amb l’horitzontalitat del terra s’aconseguia gràcies a la utilització d’un estri bàsic i impres­cindible per a un mestre d’obres, el taulaplom que podem veure a l’ Il·lustració.

Fer el fonament. el túnel de tiratge, la bastida i comprovar si els fums sortien amb força era una tècnica que els constructors havien après entre nissagues familiars, on els coneixements es transmetien verbalment i per l’experiència directa. És per aquest motiu que gairebé no existeixen tractats tècnics sobre xemeneies industrials. No va ser fins a l’època modernista que alguns arquitectes es van interessar per aquestes estructures fabrils edificades per tot Europa, algunes d’elles són una autèntica obra d’art. Vista doncs la importància artesanal d’aquestes peces, continuaré parlant de la xemeneia de can Caramany.

Les xemeneia de Can Caramany vista per la cara nord

Imatges: Rosa M.Masana

La xemeneia de la bòbila de can Caramany estructuralment presenta un fust troncocònic de 14 metres d’alçada amb una base circular curta de 77 centímetres i més ample. Com a característica particular cal destacar el canvi d’obra, maons més nous, que s’observen als darrers metres del tram superior. Detall que ens suggereix que en un moment determinat va ser re­habilitada a causa de les seves possibles patologies, fissures , esbardellaments o despreniments de maons-, incidents bastant freqüents sobretot en xemeneies que no s’havien coronat, o sigui, reforçat la sortida de fums amb una doble passada de maons a estil collarí formant una cornisa.

No sabem  quina morfologia tenia al seu  inici, però sí que durant la consolidació del tram superior van procedir a co­ronar-la. En conjunt la xemeneia, si bé presenta algunes fissures en el fust, presenta una bona verticalitat respecte al pla horitzontal del terreny que la suporta, fet que po­tencia la seva conservació.

Ara, en referir-me a la possibilitat de preservar-la, em ve al cap la idea simultània que la història dels pobles, ciutats o països s’ha escrit i s’escriurà d’acord amb els fets humans i las particularitats  ambientals que els han caracteritzat. El nucli geogràfic del Baix Empordà ha destacat per una economia basada en la indústria cera­mista, tarannà que podria quedar manifest per a futures generacions mitjançant alguns elements fabrils evocadors, un d’ells les xemeneies industrials artesanals.

La segona xemeneia de la fàbrica de can Caramany

Com podem observar, aquesta peça té una peculiar morfologia. Està formada per tres cossos, el de la base inicialment circular d’ 1,50 metres d’alçada, ara té una estructura sobreafegida que li dóna una configuració quadrada però no fàcilment observable a causa dels matolls que l’envolten.  Continua amb un altre cos cilíndric remolinat de formigó, d’uns 2,5 metres d’alçada, que serveix de base força consolidada per sustentar el fust cònic de la  pròpia xemeneia.

Aquest fust d’uns 12 metres de verticalitat està construït segons la tècnica d’embarnillat intern amb una passada de rajols per dins i una  altra per fora i refermats els espais lliures amb formigó. Un detall curiós d’aquesta peça és que el constructor, desconec el perquè, va posar els rajols alineats verticalment enlloc d’emprar el sistema clàssic d’enrajolat de fer coincidir el rajol superior entremig dels dos cossos inferiors  -il·lustració 2 -

Una de les seves característiques  és que les inclemències del temps i la combustió interna no han aconseguit fer desprendre els rajols aparentment col·locats de forma no convencional i poc estable.  És possible que aquesta xemeneia d’uns 16 metres fos feta a la dècada dels anys 70. De moment desconeixem els seus constructors.

Xemeneia Carmany II

fotos i esquema : Rosa M.Masana

- – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – -

Presentació  dels capítols feta per la senyora Marta Pongilupi  persona implicada en l’edició de  la revista.

Una de les raons que van moure Rosa M. Massana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila AImirall de 63 metres d’alçada a Terrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.   Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen part del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen part del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de  pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà a ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, a saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can  Valls  i LIenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la  de can Pell de MoneIIs.

Envellir amb salut

El procés fisiològic de l’envelliment és produït per un conjunt de canvis bioquímics del organisme que poc a poc van minvant les capacitats  d’acció. Hi ha persones que viuen el fet d’envellir com  a una pèrdua important, es senten que no son útils per res, no tenen motivacions   i es desanimen. Aquest estat psicològic és un terreny abonat perquè qualsevol esdeveniment poc agradable o conflictiu sobreafegit actuï com una mena de revulsiu que afavoreixi la possibilitat d’emmalaltir.  Però si mirem el fet d’ anar posant anys  com una etapa més de la vida, deixant coses enrere lògicament, però sense nostàlgia, amb la  serenitat que proporcionen els anys viscuts, que a més ajuden  a veure les coses amb més relativitat i sense els apassionaments propis de la joventut, podríem dir que la vellesa un estat modèlic d’experiència personal. Seguir llegint…

Dolors Martinench, una llevadora de Pals

Introducció

De sempre m’ha agradat conèixer els professionals que m’han precedit en la realització de les tasques sanitàries, bé fossin infermeres com jo o llevadores. Quan parlo amb una col·lega que s’ha  jubilat i  ha exercit a la  mateixa vila, em mou la curiositat per saber quelcom més de la seva comesa dins el camp de la  salut.  Per tractar-se de persones que han desenvolupat una funció pública i que han tingut una relació ben directa amb molts palencs,  ara he considerat  que podria ser d’ interès explicar quelcom de la senyora Dolors. Seguir llegint…

Breu història de l’infermeria a Llagostera

Crónica feta per Rosa M. Masana Ribas, publicada al núm. 3   a Crónica -Llagostera- any 1991. Es pot anar també  directament a la a la publicació

Inicialment em vaig interessar, a títol personal, per saber quelcom dels col·legues que m ‘han precedit en les tasques de la infermeria a Llagostera. A mesura que recopilaba informació, bé fos mitjançant documents, fotografies o amb converses amb diverses persones del poble, va semblar que, com que es tractava de persones conegudes i entranyables per a molta gent seria una llàstima que tot el material quedés al calaix de casa.

Seguir llegint…