Atleta bisbalenc campió d’España en salt de perxa ( La Bisbal d’Empordà 1920 – 1998)

Article de  Rosa M. Masana  publicat a la revista El Drac núm. 49 del 2004

Una metgessa que havia conegut i assistit al Joaquim, em va comentar que havia estat un atleta d’elit i que va morir aquí a la Bisbal, però que en aquells moments poques persones coneixien la seva notòria activitat com esportista.

El tema em va interessar i, partint de només saber-ne el nom, vaig trucar al núm. 11818 de Telefónica per aconseguir posteriorment trobar familiars seus a la ciutat de Vic. En proposar-los que volia fer un breu article sobre en Joaquim per publicar-lo a la revista El Drac de la Bisbal, els va agradar, ja que va ser la seva ciutat natal i el lloc escollit per passar-hi els darrers anys de la seva vida.

En Quim de petit

En Quim va néixer al seu domicili del carrer Nou núm. 6, el dia 20 de febrer de l’any 1920, possiblement assistit per una de les llevadores, Carme Bastons o Emília Hortal, que en aquells moments eren les professionals titulades de la Bisbal.

Va ser el quart fill d’una família de nou germans: Teresa, Jesús, Enric, Quim, Soledat, Jordi, Miquel, Montserrat i Núria. El seu pare es deia Eulogi i feia de sastre, i la mare, la senyora Margarida, diuen que tenia prou feina ocupant-se de la casa, el marit i els fills.

Era cosí germà del reconegut metge bisbalenc Marcel Ralló a qui la ciutat de la Bisbal va dedicar un carrer. Les dues famílies tenien una estreta relació i per això el doctor Ralló va fer de padrí a la seva germana Soledat.

De petit va anar a l’escola de la Bisbal, però quan tenia uns set anys la família es va traslladar a viure a Vic i allà va continuar es­tudiant a l’escola dels “Hermanos”.

La seva germana Montserrat explica que de petit tot el dia pujava i baixada dels arbres, junt amb els seus dos germans grans, en Jesús i l’Enric, que també com ell van practicar l’ at­letisme competitiu. Aquests jocs entre germans segurament el van preparar físicament per més endavant poder batre marques atlètiques.

Una adolescència marcada per la Guerra

L’any 1937, en plena Guerra Civil espanyola, en Quim tenia 17 anys i va ser cridat a files. Entrava dins la crida de la quinta del biberó.

Va fer la guerra fins a l’any 1939 i va tenir la sort de sortir-ne viu i tampoc no el van ferir, però per si no en tenia prou de temes bèl·lics, el van tomar a reclamar per anar a fer el servei militar amb la contradicció que ell sempre s’havia sentit republicà. La seva germana diu que en total van ser set els anys que es va dedicar a l’exèrcit, però encara va tenir sort de poder treure’s el carnet de conduir i dedicar-se a fer de xofer mentre feia la mili, així com també practicar l’atletisme durant les se­ves hores de lleure.

   Autodidàctic

En Quim no va cursar la carrera de químic, però diuen que tenia una gran afecció i bona disponibilitat per dedicar-s’hi professionalment, era un manetes en moltes coses.

Va treballar a l’empresa de metal·lúrgia i química Pascualín del seu cunyat Lluís Solerdecoll, primerament a Balanyà i posteriorment a Sant Celoni. Cal dir que aquesta empresa, entre d’altres coses, construïa escenografies per a teatres amb Ia particularitat que utilitzava materials lleugers fàcils de transportar i de muntatge sense cargols.

Com a fet interessant destaquem que l’esmentada empresa va construir escenografies per a companyies com Els Joglars, La Cubana , El Tricicle, per al Liceu i el Teatre Nacional

L’atleta

L’afecció per l’atletisme amb la pràctica de totes les seves especialitats li venia de molt jove, fins i tot en aquell temps en què les condicions per entrenar eren molt precàries

Un exemple el tenim observant una fotografia d’en Quim: està fent un salt d’alçada al mig d’un camp amb una corda lligada entre dos arbres i ajudat per una canya de bambú, a l’altre costat de la perxa o lloc de caiguda el material més tou que hi havia era una pila de sorra. Estava considerat com a un excel·lent estilista.

La seva germana Montserrat ens recorda que en Quim, encara que aconseguia bones marques, entrenava poc, so­vint havien de venir alguns companys del club a buscar-lo a casa perquè s’entrenés abans de les competicions. Aquest fet ens fa pensar que possiblement si s’hagués exercitat amb constància podria haver assolit marques mundials.

A títol d’anècdota expliquen que un dia un amic seu li va deixar una bicicleta i va anar de Palamós a Girona, després ell mateix comentava que no tenia forces per tornar a Palamós.

Aquests detalls ens fan veure que en Quim potser estava més disposat per a les proves d’agilitat que no pas de resistència, tot i que també feia molt bo­nes marques en l’especialitat de tanques. Per fer, però, tants quilòmetres amb una bicicleta  poc lleugera com eren les d’abans, s’havia d’estar en molt bona forma.

Si més no, bona forma o bona pre­sència la tenia i ho podem observar, perquè són pocs els atletes que com en Quim es van deixar fotografiar des­pullats fent el recorregut d’impuls per llençar la javelina. Diuen que una de les fotografies d’aquesta sèrie la van uti­litzar per editar un pòster, fet perillós a causa de la censura de la dictadura.

Gràcies a la publicació feta a la re­vista La Marxa de la ciutat de Vic del 18 de setembre de1998 , sabem que el seu germà gran, en Jesús, va ser un dels primers fundadors del Club d’Atletisme de Vic l’any 1928 i que junt arn el seu germà Enric i ell mateix formaven part d’una nissaga d’atletes.

També d’acord amb la revista L’Abans de Vic del 2002, podem saber que l’any 1936 els tres germans freqüentaven el club i que en Joaquim Ralló va ser el primer atleta vigatà  que participà en competicions internacionals i obtingué el títol de campió d’Espanya absolut en salt de perxa l’any 1947 i al 1949. Va ser, així mateix, subcampió durant tres anys. En Quim tenia en aquesta època 27 i 29 anys.

Observant l’àlbum que el senyor Lluís Solerdelcoll ha preparat amb fotografies i documents d’en Quim, poden veure alguns carnets de la ‘Federación Española de Atletismo’ i Catalana corresponents a la dècada dels anys 1950, ja que per competir era imprescindible estar federat.

Un altre document interessant és la carta que el senyo Josep Cabanes, president del Club Atlètic de Vic, en data 1 de desembre del 1979, adreça al senyor Quim Ralló fent-li saber que la Junta Directiva li havia concedit l’Escut de plata de l’entitat en reconeixement als mèrits en el terreny internacional de competicions atlètiques.

Tres anys abans, el 1976, l’esmentada Junta havia instaurat el Trofeu Germans Ralló en l’especialitat de curses per premiar els atletes més destacats. Desconec la data però sabem que la ciutat de Vic també el va nomenar fill adoptiu de la ciutat.

Les seves marques en salt de perxa

Observant les fotografies de l’àlbum del senyor Ralló, podem veure que havia practicat les modalitats de salt d’al­çada, de longitud, llançament de disc, la cursa, el llançament de javelina i la seva especialitat preferida, el salt de perxa, exercici aquest que requeria posseir dots de concentració, velocitat en el recorregut d’impuls, coratge i acrobàcia.

Si bé les imatges gràfiques, com hem vist, ens han aportat força informació, els documents revisats, en canvi, no ens ajuden a saber el nom­bre de metres que va saltar per pro­clamar-se campió d’Espanya. Per aquest motiu la pregunta quedava sense resposta, però finalment grà­cies a l’amabilitat de la Federació Catalana d’Atletisme les hem pogut conèixer i són les següents:

-Campió d’Espanya any 1947 amb salt de 3,38 metres.

-Campió d’Espanya any 1948 amb salt de 3,32 metres

-Subcampió d’Espanya al 1949 amb salt de 3,36 metres

Actualment els rècords de salt de per­xa són molt més elevats, l’espanyol és de 5,80 metres. L’any 2003 a París es va aconseguir un salt de perxa de 5,90 me­tres i entre els 12 finalistes de la competi­ció parisenca es van fer marques que ana­ven des dels 5,60 metres als 5,90 amb una mitjana de 5,75 metres, tot i que el rècord Fotografia del carnet de la Federació mundial és de 6,14 metres.

Si ho pensem, entre el salt d’en Quim de 3,38 metres i el de l’actual campió d’Espanya hi ha una diferència de 2,42 metres a favor d’aquest darrer. Aquesta diferència de metres ens pot semblar molt però hem de considerar que han passat 56 anys i que l’atletisme ha millorat considerablement pel que fa a la preparació dels atletes amb la incorporació dels centres d’alt rendiment esportiu que els prepara físicament i psíquicament incloent-t’hi estudiades pautes alimentàries.

Cal dir que un factor determinant per aconseguir bones mar­ques ha estat la millora del material emprat, ja que les perxes més primitives eren fetes de fusta amb quasi nul·la flexibilitat, després les fetes amb canya de bambú una mica més elàsti­ques, les metàl·liques que van tenir vigència fins a l’any 1962, les de fibra de vidre, fiberglass, molt més perfeccionades, i actualment s’estan utilitzant resines i carboni amb gran capa­citat de flecteix que actuen com una molla impel·lint l’atleta a gran alçada.

Deixa l’atletisme, es casa i se’n va a viure amb la seva senyora a l’estranger

Diuen que en Quim era un xic introvertit, bohemi, fet a la seva, independent … Potser per això va decidir casar-se una mica entrat en anys, als 48. Això no li va impedir, però, d’ena­morar-se de la qui seria la seva muller, la senyora Montserrat Baulenas, dotze anys més jove que ell. Celebraren la cerimò­nia de noces a l’església de Sant Martí de Llémena l’any 1968.

Després de casats se’n van anar a fer de majordoms en una esco­la d’Anglaterra. Allà hi van passar una tempora­da fins que decidiren anar-se’n a un altre lloc, aquesta vegada a una de les illes de les Bermudes, concretament amb la tas­ca de guardar un xalet d’una persona adinerada. Tot i que navegaren so­vint per l’oceà amb una llanxa motora, van tenir la sort de no desaparèixer enmig del triangle.

Podem considerar que aquell tipus de vida va anar en concordança amb la se forma de ser i potser també amb el de seva senyora. No varen tenir fills i tampoc es van arribar a compenetrar del tot perque un dia van decidir trencar la convivència i fer vides separades.

En Quim torna a la Bisbal, la seva ciutat natal

Després de les diverses experiències de la vida i d’haver conegut món, als 63 anys va decidir jubilar-se i anar a viure a la Bisbal, al carrer del Pont número 55. Al seu domicili encara hi podem veure un cobert utilitzat com a taller on segurament hi feia algunes reparacions i l’hort encara avui cultivat. Estava acompanyat pels seus dos estimats gossets per als quals no li importava gastar-se els diners que fossin per tenir-los ben alimentats.

En aquesta tranquil·la casa, situada en un carrer poc transitat, hi va viure uns onze anys, però com sovint succeeix, les persones en fer-nos grans i no poder cobrir per nosaltres mateixos les necessitats de la vida quotidiana, hem de demanar ajut i això és el que va fer en Quim: es va traslladar a viure a  l’Hospital de la Bisbal, això sí, amb la condició que cada havia de sortir per portar el menjar als seus gossets i estar estona amb ells, fins que les forces li van fallar del tot i el dijous dia 3 de setembre de l’any 1998, als 78 anys, va fe darrer salt deixant enrere aquest món.

D’acord amb alguna observació feta per les persones que el van conèixer, es considera que en Quim, possiblement degut al fet d’haver viscut diversos anys a les comarques de Barcelona i a l’estranger, era poc conegut a la Bisbal i per això la seva mort va passar gairebé desapercebuda amb poc acompanyament i sense notes de premsa.

La seva ciutat adoptiva, Vic, sí que va donar a conèixer seva mort mitjançant la premsa local, a El 9 Nou per A.D. i Joan Freixenet i a la revista  La Marxa.

Després de sis anys de la seva mort hem volgut recordar-lo mitjançat aquest breu escrit.