Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
L’any 1989, arran de la decisió d’inscriure la xemeneia de la bòbila Almirall al llibre Guinness dels rècords, vaig voler saber quelcom del contractista d’obres Ramon Pagès, que havia estat l’empresari de la constructora on va treballar i aprendre l’ofici de paleta el meu germà Marià Masana (Igualada, 1927-Terrassa, 1960). Marià més endavant es va consolidar com a mestre d’obres i es va responsabilitzar de dur a terme l’edificació de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, encarregada per l’empresari Francesc Almirall i posada en funcionament el mes de juliol de l’any 1956.
Per aquest motiu vaig parlar amb la senyora Dolors Figueres, vídua de Ramon Pagès, i em va comentar que el seu marit havia edificat molt a Terrassa, recordava l’obra de la fàbrica de la Magdalena, situada a la carretera de Martorell davant de la nova plaça de Baltasar Ragon, també les reformes de la fàbrica Aymerich Amat, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i d’aquesta obra me’n va lliurar un parell d’imatges. Una de les coses que no li vaig demanar, però que va tenir la deferència de proposar-me, és que si volia podia fer unes fotocòpies d’una col·lecció de dibuixos que havia fet el seu marit, i així ho vaig fer. Aquestes fotocòpies fins ara les he tingut guardades en una carpeta i gairebé oblidades, fa poc les vaig retrobar i en veure-les vaig descobrir en aquells dibuixos un valor afegit, ja que ens mostren alguns costums socials i professions dels anys trenta i quaranta, que ara podríem dir que han passat a formar part de la història de Terrassa.
Atès el risc que amb el pas del temps els esmentats dibuixos es poguessin extraviar, he considerat el fet de cedir-los a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, perquè és la manera que també altres persones hi puguin tenir accés.
Val a dir que he fet gestions per intentar localitzar algun familiar de Ramon Pagès, però de moment no he trobat qui ens en pogués lliurar informació. Penso que potser a partir d’aquesta presentació ara podrem contactar amb algun familiar que ens permetrà ampliar la informació sobre ell.
Per endinsar-nos una mica en la biografia del senyor Ramon, exposem la hipòtesi que ell, com altres mestres d’obres, hauria assistit a les classes de l’Escola Industrial de Terrassa, on s’impartien ensenyances dels diversos oficis, entre els quals el de paleta, tot i que caldria saber la data de naixement del senyor Pagès per veure si coincideix. Els alumnes havien de preparar-se en els següents blocs de coneixements: dibuix industrial, coneixement dels materials, construcció i pràctiques.
Era costum que les pràctiques fossin convalidades amb la feina que l’estudiant feia en qualitat d’aprenent en una empresa. L’any 1945 alguns dels professors que impartien classes als futurs mestres d’obres eren J. Baca, C. Cabanes, F. Muñido i T. Viver. Aquestes matèries estaven incloses en el pla general d’ensenyament de l’Ajuntament de Terrassa, del 1945.
Relació alfabètica dels dibuixos de Ramon Pagès
- Assortidor de gasolina
- Ball al carrer amb piano de maneta
- Candela i recordatori
- Caramelles: colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan recapte d’ous, diners… Actualment són alguns comerços qui els obsequien amb coses de menjar per després celebrar-ho.
- Carro de bota per regar carrers
- Carro i portadora
- Casa anglesa “secció”
- Cèrcol
- Cub
- El fanaler
- El pellaire: persona que passava per les cases a recollir les pells de conill
- El vigilant
- Enterrament
- Escombraries
- Esmolet
- Funeral
- Gelats al carrer
- Jaumet de can Boada (feia 90 cm d’alt)
- L’agafagossos: també li dèiem el llacer perquè capturava els gossos mitjançant un llaç i amb un carretó els portava al parc de desinfecció.
- Misteris (pas de Setmana Santa)
- Monges
- Paleta i manobre
- Pantalons de golf
- Patinet
- Penitents
- Premsa i bótes
- Repartidor (cafès Debray)
- Safareig i picador
- Salpàs: cerimonia catòlica en què un sacerdot anava per les cases aspergint aigua beneïda i tirant sal als portals.
- Sant Crist
- Tartana i metge de capçalera
- Viàtic: sagrament de l’eucaristia que s’administra als malalts que estan en perill de mort.
Adjunto una mostra de tres dibuixos cedits per la senyora Dolors Figueres, la col·lecció sencera esta al dossier destinat a l’ACVO de Terrassa.
Adjuntem la col·lecció de dibuixos en format vídeo ramon-pagesdibuixos-2 (16-3-2021)
En el moment que vaig néixer, l’any 1945, la meva mare i jo vàrem ser ateses per la llevadora Josepa Adell. Ella vivia al carrer Torroella i nosaltres en una casa del carrer Galileu, 78, un tram més avall de la masia Freixa i en uns moments en què els terrassencs, tots junts, se n’anaven sortint de les carències provocades per la Guerra Civil espanyola de 1936-1939.
Hauria d’explicar que, abans de viure a Terrassa, els pares residien a Òdena, prop d’Igualada, on el pare feia de pagès i la meva mare, a més de cuidar-se dels nens i de la casa, també sovint cuinava per a altres persones. Deien que tot i tenir cinc fills i treballar se’n sortien bé perquè disposaven de recursos generats per la mateixa terra, però les coses se’ls van complicar en esclatar la Guerra Civil espanyola, perquè en acabat van rebre represàlies.
Aquest fet va fragmentar la família. Els cinc germans es van trobar desemparats, especialment els més petits, però van tenir la sort de poder venir a Terrassa i rebre el suport de les seves tietes Tereseta i Maria Masana. La tia Maria, en concret, es va ocupar de la meva germana Anna, que només tenia un any i mig. [1]
La tia Maria estava casada amb Pau Masdeu Pons i vivien a la porteria de la masia Freixa, a la qual s’entrava pel carrer Galileu, just davant mateix del carrer Volta. Gestionaven les entrades i sortides de vehicles i persones que entraven a la finca, tancada per una gran porta de ferro. El tiet Pauet, així l’anomenàvem, s’ocupava del conreu del hort que estava davant de la porteria després de travessar el passeig central.
La Maria i en Pau tenien dues filles, l’Anna i la Paquita. Totes dues sabien molt de cosir i brodar: l’Anna m’havia fet dos vestits, el primer era blanc de piqué que portava un peto amb flors silvestres brodades, m’encantava, i l’altre era de color verd també brodat. Aquest darrer el vaig desgraciar perquè em vaig posar nous acabades de collir a la butxaca i el vestit va quedar tenyit i bigarrat de diferents colors.
Les cosines festejaven amb uns nois força coneguts a Terrassa. Un era Anton Puig Rius, mecànic d’ofici, que més endavant va obrir una autoescola, i l’altre era Josep Rodríguez Marcó, conegut per Rodri, un expert fotògraf que treballava a can Francino i feia reportatges fotogràfics de casament, comunions i festes de tot tipus i que per la seva simpatia va esdevenir un excel·lent animador d’actes. Va ser el fotògraf dels casaments dels meus germans, excepte el de l’Isidret, perquè no va arribar a casar-se a causa d’una malaltia que va patir.
La tia Maria era una experta cuinera, com també ho era la tia Teresa, que feia unes mandonguilles que els meus germans deien (i jo també ho puc afirmar) que mai van ser superades enlloc del món. La tia Maria, així mateix com la mare abans de l’ensurt de la guerra, també cuinava per a altres persones. Podem dir que ambdues havien estat coquesses.[2] La diferència era que la tia Maria cuinava per encàrrec, guisava tot tipus de plats i en concret carns, aus i marisc que, una vegada preparats, el Pauet portava amb el carro al domicili que els havien fet l’encàrrec.
Els meus germans sempre parlaven de les safates de col i patata o mongetes que la tia posava sobre la taula, verdura acabada de collir i cuita amb una olla que tenien penjada a la llar de foc (en Pauet en controlava l’ebullició). Sobre aquesta verdura hi tiraven l’oli amb què s’havia fregit la cansalada i si era l’hivern ho acompanyaven amb coliflor o bitxo amb vinagre i olives trencades preparades per ells.
Amb la gana que portaven a sobre, comentaven que menjar aquests aliments a la vora del foc els feia ressuscitar. Per posar un exemple de la gana que teníem d’adolescents, la tia Teresa explicava que una vegada en Marià es va cruspir ell sol una plata de canelons.
A poc a poc a cosa va anar canviant. Tres dels meus germans ja treballaven i l’alimentació no era com abans la prioritat bàsica, perquè la nostra mare sempre tenia el plat a taula i si bé cuinava coses senzilles els sabia treure molt de profit.
D’acord amb la meva experiència, puc donar alguns detalls de la masia, tot que no em refereixi a la seva estructura, que ja ha estat descrita pels experts.[3] (7) Només caldria comentar que presenta una morfologia inspirada en l’estètica de les estructures que dreçava el genial arquitecte Antoni Gaudí i que va ser ideada per l’arquitecte modernista Lluís Muncunill l’any 1896. Els jardins van ser dissenyats per Artur Rigol Riba. Per saber quelcom més de la seva història es pot consultar el bloc de Joaquim Verdaguer al seu apartat Parc de Sant Jordi.
De petita, parlo més o menys de l’any 1959, anava a casa de la tia Maria i m’hi quedava a jugar amb les mevaes cosines la Teresa però més amb la Montsita, que teniem la mateixa edat. Una vegada que vàrem anar la Montsita i jo a la masia vaig quedar sorpresa en veure com era l’interior, però encara vaig quedar més admirada quan per Reis a les nenes Freixa els van portar una espectacular cuina de joguina que no li mancava res i endemés estava equipada amb un petit fogó elèctric. Teníem el costum de jugar a cuines amb pells de patata, fulles, pedres, terra i amb la nostra imaginació acabàvem de fer el fet. Però aquella vegada tot va ser diferent i miraculós: vàrem cuinar uns trocets petits de patates rosses de veritat, les vam literalment fregir. Em costava d’entendre que allò estigués passant de veritat, però és clar, el miracle de les patates fregides estava en consonància amb el lloc dels fets, sota una arquitectura també insòlita per a mi.
Recordo que tot i el meu tarannà de nena moguda, les vegades que havia entrat a la masia ho feia amb respectuosa prudència, en part provocada per l’ambientació en general. Els objectes decoratius, el caliu de la calefacció, la música del piano i les espectaculars portes i finestres ovalades creaven un ambient fascinant per a unes nenes acabades de sortir de l’ou. Des que les vaig veure, sempre més m’han captivat aquestes formes sinuoses gaudinianes i he comprovat que en el seu interior m’hi sento en harmonia, a l’inrevés que em succeeix dins de morfologies cúbiques. També l’efecte del cortinatge, inexistent en el meu entorn social, junt amb l’olor de l’estança barreja de net, de perfum més selecte que el d’Heno de Pravia del meu bany, de flors acabades de collir i de fusta natural o encerada, creaven un entorn peculiar i mig màgic.
Però el que m’agradava més de tot era l’exterior, els jardins que ocupaven des l’entrada de la porta de ferro del carrer Galileu fins al capdamunt, on hi havia el garatge. Recordo el passeig central ple de castanyers i quan les castanyes havien caigut junt amb les fulles a terra i quedaven mig esclofollades semblava una catifa. Especialment em delectava sentir l’olor dels eucaliptus, de les flors de la magnòlia i de les roses de la glorieta i les roses de pitiminí. Aquell ambient era perfecte, reposat i tranquil, comparable, com més gran vaig experimentar, amb la Fageda d’en Jordà, a Santa Pau (Garrotxa). En ocasions em posava sota la glorieta de les roses i deixava córrer la imaginació.
També hi havia una bassa on els meus germans als estius s’havien banyat; a mi no m’hi deixaven acostar, tot que enfilada a coll d’algú permetien que mirés l’aigua. Recordo que em va impressionar veure-la tan fosca i no saber si tenia fons. Tampoc volien que anés a la zona de les canyes de bambú, però a mi aquell lloc ja de més grandeta m’atreia perquè era com la selva de les pel·lícules.[4] Em feia basarda acostar-m’hi perquè pensava que me’n podria sortir alguna serp o aranya monstruosa –ja n’havia conegut alguna de color groc i negre–. Tot i tractar-se d’un lloc molt feréstec vaig arribar a explorar-ne una part.
Aquí a l’exterior també va succeir un fet insòlit. Una de les nenes Freixa va fer la comunió i durant el convit per a la mainada van encendre uns petards que en explotar llançaven un munt de petits objectes i tots nosaltres corríem a veure qui en podia arreplegar més.
El servei
Entre les persones que recordo més hi ha l’Ama. Així l’anomenàvem perquè era l’ama de llaves, que em sembla que vivia al xalet,[5] i era la responsable del personal del servei. És de suposar que entre ella i els meus tiets tenien cura de la finca.
El tiet Pauet treballava l’hort de la finca. El tenia com un jardí, hi havia plantat de tot i d’aquí li venia a la tia Maria el fet de poder posar un bon plat de de verdura a taula.
A l’hort hi tenia plantades flors que a més de fer servir per adornar la masia i ajudar les abelles perquè fessin el seu treball de pol·linització, la tia en posava l’excedent a la venda dins de galledes d’aigua. Les clientes de sempre els anaven a comprar en especial els crisantems de la diada de Tots Sants. Depenent de la temporada tenia gladiols, roses, dàlies, margarites, jonquills i fins i tot muguet, que desprenia una flaire deliciosa. A casa alguna vegada també havíem posat gladiols a sobre el bufet i junt amb l’olor del rostit que cuinava la mare per la festa major es configurava realment un ambient de festa.
Marià Masana, el minaret de la masia Freixa i la xemeneia Almirall
Si no hagués escrit aquesta crònica, de segur que ara no podria relacionar cap tret de la xemeneia Almirall amb el minaret de la masia Freixa.
Els meus germans Francesc i Marià Masana, com he esmentat, havien freqüentat la masia perquè anaven gairebé sempre a casa la tia Maria. És de considerar que la masia Freixa amb el seu esvelt minaret havia de ser per a ells un element familiar i, a còpia d’observar-la, havien d’haver interioritzat l’estructura com ens succeeix a tots nosaltres amb els elements arquitectònics que configuren el nostre paisatge habitual.
Maria Masana de molt jove va començar a treballar a l’empresa del mestre d’obres Ramon Pagès (6) , que de les diverses edificacions fetes a la ciutat va assumir la de la fàbrica de la Magdalena i les obres d’arranjament de la fàbrica Aymerich Amat i Jover, actualment Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Marià es va consolidar també com a mestre d’obres i l’any 1956 va dissenyar i va construir amb els seus treballadors la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, va ser inaugurada aquest materix any. Per les seves dimensions la xemeneia va ser rècord Guinness l’any 1991.
Feia molt de temps que tenia curiositat per saber d’on li va venir a en Marià la idea de construir una
xemeneia industrial amb escales de cargol que s’enfilés fins a una plataforma circular, perquè de xemeneies amb aquestes característiques no n’hi ha; pensava que potser es va basar en algun far marítim o en un minaret d’un altre país. Ara sembla que ho tinc una mica més clar, tot que és una hipòtesi. Podríem pensar que per edificar la xemeneia en Marià es va inspirar en el minaret de la masia Freixa, o com mínim hi trobem una semblança digna de considerar, ja que fins i tot la cúpula ovalada de les dues estructures, una feta de material d’obra i l’altra, la de la xemeneia, feta de ferro, tenen un acabament ovalat i incorporen també la funcionalitat de sostenir un parallamps. Les imatges que adjuntem ens permeten veure aquesta similitud.
Comentari
Per finalitzar voldria comentar que els jardins de la masia Freixa anys enrere configuraven un lloc molt agradable i d’exuberant vegetació, però amb el pas del temps l’hem vist degradar-se, en part per les edificacions que s’han fet al seu interior i per l’altra banda per haver-s’hi obert un carrer que comunica dos barris de la ciutat, fet que converteix la zona en un espai de vianants.
Considerant que una de les necessitats dels éssers humans és poder gaudir de la naturalesa i estar-nos assossegats sota el dosser d’un arbre, costa entendre per què amb les nostres accions deteriorem quelcom que ens donaria benestar. Ara que socialment tot sembla estar en procés de transformació i de desenvolupament, que no pas de creixement infinit, hauríem, a més d’ocupar-nos de les prioritats més urgents, tenir cura també d´aquests petits espais oxigenats i beneficiosos per a tothom. Exposo aquesta opinió perquè vaig veure com era 65 anys enrere l’actual parc de Sant Jordi i em dol que s’hagi degradat.
[1] El meu germà Francesc explicava que quan tenia 12 anys va marxar d´Igualada duent la seva germaneta a coll, feia hores que caminaven i en passar per una fleca van demanar si els hi podien donar una mica de pa, perquè no duien diners per comprar-lo, no ho van voler fer. Coses de la vida perquè en arribar a Terrassa la primera feina que va trobar Francesc va ser al forn l’Espiga d’Or del carrer Volta cantonada amb Arquímedes. Sempre havia dit que tenia la intenció de coure un pa de cinc quilos i anar-lo a portar a aquell personatge que van conèixer, no ho va arribar a fer.
[2] Coquesa, cuinera de circumstancies. Alcover,A.M. i Moll,F.de B., Diccionari català-valencià-balear,1988.
[3] La masia Freixa està situada al barri de Ca n’Aurell i inicialment els seus terrenys tenien una extensió que abastava la illa que va des del carrer Pare Llauradó a Doctor Ullés. Els seus jardins es diu que van ser dissenyats pel pintor Rafael Benet Vancells. Va ser reformada entre els anys 1907 al 1914. Per més detalls es pot consultar a : Mireia Freixa i Serra. La masia Freixa revisitada. Terme número 25, any 2010 pag. 57
[4] De molt petita se m’enduien al cinema Doré que no era lluny de casa i recordo diverses imatges d’aquell temps.
[5] El xalet era un edifici que estava uns metres més amunt de la porteria i a la mateixa ma, si ho recordo bé em sembla que també hi havia una piscina. Segons Judit Tapioles a “De masia Freixa a parc de Sant Jordi” publicació de l’Arxiu Tobella, aquest edifici era d’estil anglès i va ser enderrocat per construir-hi un bloc de pisos.
(6) Segons va dir-me Dolors Figueres, muller del contratista d´obres Ramon Pagès, el seu marit també havia treballat per edificar el xalet de la masia Freixa, però segons l’article de Mireia Freixa el xalet l’any 1916 ja estava construit. S’hauria d’investigar amb documents a la ma.
(7) L’arquitecte de la Masia Freixa va ser Lluís Muncunill Perellada, nescut l’any 1884 a Sant Vicençs de Fals -El Bages- , va obtindre el títol d’arquitecte l’any 1892 i aquest mateix any va guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Terrassa on hi va exercir fins l’any 1903, vivia al carrer de la Font Vella , 150. Va morir l’any 1931 a Terrassa.
Ampliació
El primer dia de juliol d’aquest any 2015, vaig baixar a Terrassa, visc a Girona, hi em decidí anar a visitat el Parc de Sant Jordi perquè feia poc que havia escrit aquest article i volia refrescar una mica la memòria. He de dir que estic contenta perquè he vist que el parc està més endreçat que d’altres vegades, fet que demostra que els terrassencs cada vegada més volen tenir una ciutat agradable .
Durant la visitava va succeir un fet insòlit, ho considero així perquè abans havia visitat diverses vegades el parc i no m’havia fitxat amb aquest detall. Estava mirat l’aigua de la bassa com hi quedaven reflectits diversos colors i pensava, aquí de petits s’hi banyaven els meus germans. Alço la vista i, quina és la meva sorpresa que bec al fons del paisatge que treia el cap la silueta de xemeneia Almirall, construïda per en Marià Masana i els seu equip de paletes, precisament aquell nen que de petit s’havia banyat en aquesta bassa casualment ara alineada amb l’obra que un dia va realitzar.
En aquell moment vaig experimentar una barreja d’emocions i al temps també, sentia com si prengués pes la teoria que les coses i fets molt sovint estant vinculats els uns amb els altres.
He volgut adjuntar un parell d’imatges que vaig fer perquè donen testimoni del que he explicat.
Un nou detall
Des de fa molts anys, a casa tinc penjada a la paret una peça de ceràmica que es un paner ple de fruites i te uns colors força vius, a mi sempre m’agrada veure-la, no me’n canso de tenir-la, més encara quan algunes persones han exclamat, quina ceràmica més bonica que tens.
El dia que vaig anar al parc de Sant Jordi vaig veure quatre paneres de fruita fetes de pedra artificial que estaven situades a les escales del jardí. Elements que m’eren familiars, però que tenia completament oblidats.
Ara considerant novament el fet que l’entorn ens influeix i que sense adornar-nos anem incorporant en nosaltres la seva estètica, com havien comentat que podia haver succeït a Marià Masana quan va edificar la xemeneia de la bòbila Almirall que s’identifiques amb l’estètica de la masia. Qui sap si els cistells de fruita que veiem mentre jugàvem per aquell entorn tant bonbic, també ens van condicionar en un determinat gust estètic.
Maria Mercè Compte m’ha lliurat un vídeo titulat: El jardí de la Masia Freixa. L’art dels jardins de la Terrassa industrial. Publicat a YouTube el dia 16 de maig de 2016, on entrevisten també a Teresa Puig de la que en soc cosina.
En el conflicte bèl·lic entre Espanya i les seves colònies d’ultramar —Cuba, Puerto Rico i Filipines—, en el qual també es van implicar els Estats Units, iniciat l’any 1895 i finalitzat el desembre del 1898, hem pogut comprovar al llibre de Raúl Izquierdo[que només procedents de la província de Girona, hi van perdre la vida 779 soldats.
A partir d’aquest fet ens vàrem interessar per esbrinar el nom dels soldats que residien al Baix Empordà, tasca gens fàcil perquè l’esmentat autor no cita d’on eren nadius. Les indagacions pretenien treure de l’anonimat el màxim de combatents morts bé fos per ferides de guerra o malalties. L’interès a fer-ho venia pel fet que servís de referent en honor de tots els soldats gironins morts, indistintament d’on haguessin nascut.
Vam iniciar la recerca revisant documents del municipi de Palafrugell,[2] i en vam poder publicar una crònica a la Revista del Baix Empordà.[3] També vam tenir accés a la correspondència municipal de la vila de Begur, però sense obtenir-ne dades referents als soldats. Va ser la lectura d’un estudi de Lluís Costa que ens va permetre conèixer tres soldats begurencs que no van sobreviure a la contesa: Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Carreras i Josep Pi Busquets (1897).[4] En breu apareixerà una publicació a la revista Es Pedrís Llarg que tractarà d’aquest tema.
Amb motiu d’un altre estudi destinat a col·laborar amb el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí vaig trobar que d’aquesta població havien mort els soldats Ramon Gispert Reixach i Josep Frigola Riera. Es pot veure el Power Point de la conferència.
Soldats palafrugellencs morts entre 1897 i 1898
Nom
Destí, càrrec
Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
1897Fill de Francesc i MariaCaquèxia significativa.
Manel Contemps Camp
Artiller segon, 5è Regiment d’Artilleria
28-2-1898Hospital Militar de ManzanilloEnteritis crònica
Joan Cortes Planas
Corneta del Batalló de la Lealtad
24-6-1897Natural de Llofriu, fill de Pere i Pura
Lluís Forterts Yirtchs
6-9-1897Al marge de la circular hi consta Lluís Gelabert Cuch
Pere Coll Roura
Guàrdia civil
9-7-1897
Josep Llamas Ridau
Guàrdia civil
30-11-1897
Camil Pruneda Rocas
1898Malaltia comuna
Josep Cervera Bosch
26-10-1897Fill de mare vídua
Juan Claverol Pujol
1897, i el certificat té data 8-8-1900.
Dalmau Roig Jofra
30-10-1897
Josep Molla Asemar
Caporal
21-9-1897
Gonçal Martí Vergés
Regiment infanteria
14-10-1897Hospital Militar de Morón , Cuba. Amb data 13-3-1903 el coronel lliura un comunicat a l’Ajuntament.
Ernesto San Juan Luque
10-11-1897Hospital Militar de Cadis“Capitania General de Andalucia” amb data 17-7-1899 dóna testimoni de la seva mort.
Josep Tauler Quintana
Batalló de caçadors de Llevena
22-8-1898
Juan Roure Carreras
Ingressat a l’Hospital Militar de CubaFalta informació, però sembla que va ser èxitus.
Si bé la guerra va finalitzar el desembre de l’any 1898, posteriorment al lligall de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell hi continuem trobant circulars procedents de la Comisión liquidadora notificant als pares d’alguns soldats difunts que rebrien un pensió.
No ho podem confirmar, però hi ha la possibilitat que els soldats que no haguessin finalitzat els tres anys de servei militar i haguessin tornat de Cuba ferits o malalts, haguessin estat ingressats als diversos hospitals militars espanyols, presumpció feta pel fet que entre els anys 1899 i 1902 continuava havent-hi correspondència entre les autoritats militars i els ajuntaments confirmant noves defuncions.
Soldatspalafrugellencs morts entre 1899 i 1902
Nom
Destí, càrrec
Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Juan Carné Deulofeu
Batallón de ferrocarriles
14-7-1899, podria haver mort a la península
Josep Tauler Quintana
Batallon de Cazadores de Lerena (La Habana)
9-8-1901
Marcos Costey Laviña
Artiller 12º Batallón de Plaza, núm. 861
27-8-1901.El seu pare Eusebio havia de rebre 82 pessetes.
Domènec Subirà Tomàs
Regiment Infanteria. Capitania General del Norte
27-8-1901.Era fill de Catalina Tomàs Pey, que havia de rebre 192,50 ptes.
14-9-1901Els familiars havien de rebre 175,5 pessetes
Manel Cantruy Camps
Artilleria regiment de muntanya
27-9-1901
Emili Colomer Perich
Regiment infanteria Bailen, núm. 24 (2451)
27-7-1901.El pare era Agustí Colomer Bofill. Va rebre 371,39 ptes. Nou comunicat amb data 15-12-1902
Joan Sardó Pagés
Dissolt Batallón de CazadoresExpedicionari a Filipines núm. 1Número negociat 2.081
9-10-1901
Martí Coll Roca
14-10-1901
Pere Pruneda Rocas
Dissolt Bon Baza Peninsular, 6Regiment San Fernando, 11 núm. 4736
2-10-1901
Dalmau Reig Jofra
Regiment Infanteria de Extremadura peninsular
4-10-1901
Joan Pifarré Planas
Batalló del Regiment Infanteria Almansa núm. 18 (5120)
12-11-1901
Salvador Juan Duran
Batalló de Calavera (2290)
El Govern Militar sol·licita certificat de defunció al batlle, data 19-7-1901
Joan Cortey Planas
Corneta Isla de Cuba Primer batallóLa Lealtad
16-12-1902El seu pare es deia Pere.
Pere Llenas Carreras
Dissolt Batallón de Cazadores Expedicionaris a Filipines núm. 12
Comisión Liquidadora des de Leganés 13-10-1902
Ramon Moner Sagués
Regiment de Cuba
Mort a Cuba per febre tifoïdalCircular adreçada a la seva mare Rita Sagués Noguer el 12-12-1903 per rebre pensió.
En definitiva, aquest article podria ser un punt de partida d’altres recerques, però si més no també podria servir per fer palesa la nostra consideració envers els soldats que van morir abans que poguessin procrear i que per tant resten en l’anonimat.
S’ha parlat bastant del factor econòmic durant el període colonial espanyol, quan les activitats d’importació i exportació de productes va permetre fer fortuna a diversos ciutadans, però cal considerar que en aquell continent americà també va existir una altra realitat més punyent, la que van patir els joves soldats que no tenien la manera d’alliberar-se d’anar a la guerra si no era pagant una quantitat elevada de diners. En donem un testimoni de la premsa.[5]
Pensem que seria del tot adient col·locar una placa als respectius cementiris, amb l’escriptura d’un epitafi que ressaltés el coratge i l’honor dels soldats morts a Cuba, mereixedors de tota consideració. Seria una manera senzilla de recordar-los i honorar-los i per a nosaltres significaria haver tingut un gest d’especial sensibilitat.
[1] Izquierdo Canosa, Raúl. Días de guerra. Cronología sobre los principales acontecimientos de la guerra de Independencia de Cuba 1895-1898. L’Havana: Editora Política, 1994. Si bé en aquest estudi hi consta el nom dels soldats, no així el lloc de naixement.
[2] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), lligall correspondència de l’Ajuntament, 1897-1902.
[3] Masana, Rosa M. “Soldats morts a Cuba”. Revista del Baix Empordà, número 44, 2014.
[4] Costa, Lluís. L’illa dels somnis: l’emigració de Begur a Cuba al segle XIX. Begur: Ajuntament de Begur, 2004, p. 240.
[5] “El de redempció en metàlich”, article publicat al diari Llibertat, 5 de setembre de 1903. En reproduïm el contingut: “Pares honrats que tenen llurs fills treballadors, y son de classe modesta, pateixen de ràbia al veure que no tenell tres cents duros per lliurar als joves de sa casa, del servey que’l Gobern els imposa; tots ells ho veuen ab indignació, empro no hi podeu res, puig es la lley de la farsa haver de legislar y entretant, els fills pobres han de dur el tusell y anar vestits de cromo per una temporada, al ensemps que no haber de menjar el suculent ranxo. Els senyors, els que tenen diners per redimirse de la quinta, las persones que tenen mil cinch centas pessetas, las pagan, els hi fan el rebut y quedan excloses de anar a patir, poden anar seguint menjant ab bona taula y dormir en llit tou. La societat, en aixó no hi veu res de pèrdua; tot sembla està bé, solament las llars de molts treballadors, es troban á faltar l’ànima que alegrava la casa.”
Article que parla de les 13 xemeneies industrials que tenia Palafrugell durant els anys de l’apogeu de la industria del suro.
L’article fet per Rosa M. Masana, va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 37. Any X, juny-setembre 2012, pàgines de la 93 a la 100., per llegir-lo cliqueu a: les-tretze-xemeneies-palafrugell
A la pàgina 79 del llibre Dones emprenedores (1857-1914) parlàvem de les mestres que pagaven impostos per tenir una acadèmia i vàrem veure que eren les senyores Albertí, Serrat, Heras, Prat, Jofra i les germanes carmelites. Actualment i després d’haver revisat altres documents relacionats amb administració de vacunes escolars,[1] hem pogut conèixer de manera indirecta el nombre d’escoles i alumnes que hi havia a Palafrugell l’any 1892 i també el nom del director.
Per introduir el tema cal comentar que no va ser fins a l’any 1870 quan es va fer obligatori que la mainada de sis a nou anys assistís a escola, tot que aquesta normativa en alguns casos era difícil de complir sovint per la distància que hi havia entre allà on vivien i les escoles. Així, els nens que vivien al centre de la vila eren els més afavorits. La mainada a partir de deu anys podien treballar, però una normativa de l’any 1873 va establir que no podien realitzar més de cinc hores diàries, tot que per diverses raons també era difícil de seguir la normativa. Algunes fotografies de l’època donen testimoni del treball que feien els nens i nenes, i recentment se n’ha publicat una imatge a la Revista de Palafrugell.[2]
L’any 1901, l’escolarització va passar a ser obligatòria fins als dotze anys, fet que coincideix amb les dades que presentem.
Hem de comentar abans de prosseguir que Palafrugell l’any 1900 tenia poc més de set mil habitants, que la taxa de natalitat de tot l’Estat espanyol era del 33,8% i l’any 1984 havia baixat a l’11,9%, tot que la mortalitat també va passar del 28,8% al 7,81% en aquests respectius períodes.[3]
L’any 1902 a Palafrugell hi havia 17 aules escolars. Onze d’aquestes eren dedicades a l’ensenyança de nenes i era regentat per una mestra; les altres sis s’ocupaven de l’ensenyament dels nens i els gestionava un mestre. Quatre d’aquestes escoles eren de titularitat pública, dues en condició de subvencionades, i deu de titularitat privada.
En un document inclòs a la correspondencia municipal de Palafrugell datat el dia 2 d’agost de l’any 1900, hi hem localitzar a Maria Formiga Masseguer que havia estat nombrada mestra auxiliar interina de la escola pública de la vila
Taula núm. 1
Professors
Titularitat
Nenes/nens
Total
Maria A. Albertí
pública
nenes
70
Maria Prat Gultresa
pública
“
34
Anna Riera
subvencionada
“
32
Maria Heras Matas
particular
“
56
Antònia Furnet
“
“
10
Lluïsa Serra Dalmau
“
“
47
Antònia Mascort Bonet
“
“
50
Dolors Genís Llenas
“
“
49
Lluisa Llàvia Riera
“
“
¿
Elvira Avellí Sabater
“
“
50
Germanes Carmelites
“
“
98
Pere Pascuet
pública
nens
108
Vicens Roure
pública
“
194
Lluís Corominas
particular
“
146
Sebastià Sabat (Pbro)
“
“
41
Germans Maristes
“
“
68
Manel Planell
subvencionada
“
19
TOTAL
1.117
Hem calculat que si les deu escoles femenines de què tenim dades sumaven un total de 496 alumnes, fent la mitjana, a cada escola li correspondria 49 alumnes i aquesta dada l’emprarem per sumar-la al total d’alumnes per ajustar-nos més a la realitat, tot i que veiem que la franja en nombre d’alumnes de cada escola és gran perquè van des de 10 alumnes fins a 98. Si sumen, doncs, aquesta mitjana de 49 alumnes als 496 totals obtenim el valor de 545 nenes que anaven a l’escola. D’aquestes 136 anaven a escoles publiques o subvencionades i 360 a la privada. Comptabilitzant els alumnes de les sis escoles de nens, veiem que estaven escolaritzats un total de 576 escolars; d’aquests 321 anaven o bé a la escola pública o a la subvencionada i els altres 255 assistien a la privada.
D’acord amb les dades presentades veiem que a Palafrugell l’any 1902 el percentatge d’escolarització era del 48,43% per a les nenes i del 51,57% per als nens, una variació del 3,14% a favor dels nens. Aquests valors poden sorprendre perquè d’antuvi es pensava que les nenes estaven molt menys escolaritzades que els nens. També segons aquestes dades que hem presentat, veiem que les classes de les nenes havien de ser menys massificades que les aules dels nens, encara que havia de dependre del nombre de professores i d’auxiliars que tenia cada institució.
Les vacunacions
Els mestres tenien l’obligació de signar un document en què constés el nombre d’alumnes que havien estat vacunats i els que no, però no queda concretat quina vacuna se’ls havia posat —pensem que devia de ser l’antivariolosa,[4] que es podia administrar des dels deu mesos fins als onze anys—. Segon una llei d’aquell temps, un infant podia no ser admès a l’escola si no estava vacunat i als pares se’ls podia carregar una multa. El mes d’octubre de 1902 a Palafrugell hi havia els metges Peya, Vidal, Calonge, Pons i Martí.
Tot que estava previst aplicar una sanció econòmica a les famílies dels nens que no havien estat vacunats, veiem que el percentatge de compliment en la administració de vacunes era del 46,71% contra el 53,20% de no se’ls havia vacunat. En una circular dirigida al batlle, algú es queixava dient que els nens corrien pels carres fent malifetes i dient paraulotes; potser eren els nens que no anaven a escola.
[1] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), fons Ajuntament, correspondència, 1903.
[2]Revista de Palafrugell, núm. 259 (maig 2015), p. 47. Es tracta d’una imatge de 1899 en què apareix el personal de una fàbrica de taps. A primera fila hi podem veure els treballadors més menuts.
[3] Piedrola Gil, C. et al. Medicina preventiva y salud pública. Barcelona: Masson-Salvat, 1991.
[4] El 1796 Edward Jenner mitjançant l’observació i evolució dels munyidors de vaques, va crear una vacuna per prevenir la verola. L’any 1890 es va aconseguir la vacuna de la diftèria, el 1885 la del còlera, el 1882 la de la tuberculosi, el 1896 la de la febre tifoide, el 1885 contra la ràbia, el 1900 contra la febre groga, el 1910 s’investiga per crear la vacuna contra la poliomielitis. A principis de segle XX als escolars se’ls aplicava una sola vacuna, l’any 1993 a Espanya hi havia autoritzades i comercialitzades 21 vacunes i l’any 2013 un total de 23. Actualment els escolars reben 16 dosis de vacunes. Font: Ferran A. Moraga Llop. L’any 1902 les defuncions infantils a Girona van ser a causa de la verola, xarampió, tifoïdals, diftèria, tuberculosi, malalties del cor, bronquitis, pulmonies, disenteries i diarrees. Diari de Girona, X-1902