Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Júlia Morales

Vaig conèixer la Júlia Morales a Mútua de Terrassa l’any 1964. Ella llavors hi exercia d’infermera i era una de les veteranes del centre i jo feia d’auxiliar de clínica. La recordo caminant pausadament per la zona de consultes externes i en ocasions també amb el front recolzat en una columna de marbre del passadís i sovint fent algun sospir. Les seves companyes deien que es recolzava a la columna quan tenia mal de cap, perquè la frescor li anava bé.

El flaix del seu record

Fa pocs em va venir el flaix mental de la Júlia. No sé per què, però penso que ho va provocar aquella copeta de vi natural que em vaig prendre i que tenia el mateix gust del vi que feia el meu pare. Aquella flaire del raïm fermentat ara poc trobable va actuar de revulsiu perquè s’obrís un fitxer mental de mig segle enrere i recordés fets que ara em són complaents d’explicar per donar testimoni de la Júlia.

Actriu i rapsoda

Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970  aprox.
Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970 aprox.

La Júlia havia fet teatre i sabia recitar poemes de manera excel·lent. Li coneixíem les seves habilitats per les participacions en les festes que fèiem cada any a la mateixa Mútua de Terrassa per celebrar Sant Joan de Déu, festa llavors de les infermeres.

Cal comentar que a la Mútua també hi treballava la infermera Isabel Bayo, coneguda per nosaltres com la Clavelitos, o també com la Reineta perquè sovint cantava cançons estudiantils –la seva preferida era  Los clavelitos– i el renom Reineta li venia perquè quan passava pels serveis d’infermeria fent la funció de supervisora, ens deia “bon dia, Reineta!”.

Vèiem la Isabel com una persona rica en floritures, li agradava també pintar quadres i mostrava un estil pròxim al romanticisme, molt en sintonia amb el seu peculiar pentinat,  que era d’una època anterior a la nostra.

Personalment jo li queia molt bé, perquè li encantaven les infermeres que no paraven mai, com era el meu cas. M’agradava tant la feina d’infermera que no escatimava esforços en res, per a mi tot era un aprenentatge. Un dia i sense esperar-m’ho em va regalar el llibre Mujercitas, de Louisa May Alcott. Li vaig agrair aquell amable obsequi.

Ella tenia molta més edat que la majoria de nosaltres, que estàvem en plena joventut i quan li va arribar el dia de la jubilació les companyes  vàrem voler organitzar-li una festa de comiat a la qual varen assistir  també alguns responsables de la Mútua i caps de servei.

Per aquesta diada vaig pensar a dedicar-li una poesia, però personalment no m’atrevia a llegir-la en públic, per la qual cosa vaig demanar a la Júlia si ho podia fer ella. Va estar-hi d’acord, només que va dir-me que abans li lliurés l’escrit  per poder-se’l estudiar.

Durant el sopar de comiat, en el moment de les postres i els regals, la Júlia es va aixecar: “Un moment, que vull llegir una poesia per a la Isabel.” I amb la seva parsimoniosa manera de fer va començar a recitar. Ara només recordo una de les estrofes del poema, que deia:

infermera i artista, heus aquí un gran ideal,

amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal.

Mentre escoltava les seves paraules no reconeixia que aquell text l’hagués escrit jo; no tenia res a veure. El meu text era gairebé lineal i ella va donar una  entonació i una força a cada paraula que pronunciava que va aconseguir crear un clima poètic impensable d’altra manera sense la seva interpretació. Els comensals vàrem quedar seduïts i els aplaudiments van ser esplèndids i lògicament la Isabel en va sortir ben  emocionada.

Algunes persones van preguntar qui l’havia escrit, aquell poema. “La Rosa”, va dir-los la Júlia. Em volia fondre, és curiós, però em sentia avergonyida; sabia que el mèrit no era pas meu. Era conscient que la màgia d’aquell moment l’havia creat ella amb la seva viva interpretació de les paraules, que, només escrites, deien poca cosa.

Paelles i calçotades

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització als afores de Terrassa, en concret a la carretera de Martorell. Tenia feta la planta baixa, que consistia en un local bastant gran equipat també amb una llar de foc i durant el temps d’edificació de l’habitatge el lloc es va convertir en un espai ideal per anar-hi a fer xefles. Algunes vegades els companys de feina ens havíem organitzat per anar-hi tant a fer-hi paelles, carn a la brasa o calçotades.

Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974
Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974

En una d’aquelles trobades va venir la Júlia i mentre érem tots dins el recinte entaulats i amb la porta mig tancada perquè plovia, tot d’una la Júlia posant-se el dit índex vertical a la boca va fer “xissssst”, i tot seguit va dir “escolteu, escolteu la pluja!” amb aquell seu to de dona de teatre. I tots, si bé estàvem en plena xerinola, vàrem callar i ens vàrem convertir  en orelles. La pluja va agafar el protagonisme i ens vam centrar a  escoltar el ritme de les gotes quan tocaven a terra o en altres llocs, una música a la qual mai abans havíem parat atenció i de manera també col·lectiva allò ens va permetre descobrir quelcom més de la pluja. La Júlia va saber crear un moment no sé si dir d’introspecció, d’amor a la riquesa vinguda del cel o de quelcom més que transcendia l’amistat i el fet de compartir taula. Va continuar dient-nos “voleu que fem el so de la pluja nosaltres?”, i ens va indicar que piquéssim amb el dit índex d’una mà sobre el palmell de l’altra, i si ho proveu, aquesta acció, feta per un grup de persones, recrea el so de la pluja. Llavors també plovia dins del recinte on érem, però sense aigua i amb la llar de foc encesa.

“Què vols més?” 

Coses de la vida, la Júlia tenia una cardiopatia i amb el pas dels anys va perdre la vista. Deien que havia estat a causa de l’acció iatrogènica provocada pel tractament. Aquesta pèrdua de la visió la va obligar a haver d’anar a viure en una residència.

Per la meva feina vivia a Girona i algunes vegades quan baixava a Terrassa anava a fer-li una visita que ella sempre m’agraïa. Un diumenge que anàvem amb la meva mare i una meva amiga a dinar en una masia dels afores de Terrassa, vaig comentar-los que m’agradaria anar a buscar la Julia perquè dinés amb nosaltres i  així ho vàrem fer.

La Júlia estava contentíssima perquè, deia, feia temps que no havia sortit d’aquelles quatre parets. Totes les coses li feien il·lusió, la flaire de la natura, dels pins i de la cuina del restaurant. Agraïa el caliu del sol, la bona temperatura ambiental, el cant dels ocells i ens feia adonar de coses que a nosaltres ens passaven desapercebudes.

A taula li vàrem llegir la carta de plats perquè escollís el que li venia més de gust i també durant el dinar la vàrem ajudar tallant-li alguns aliments i apropant-li les coses que necessitava. Ella en cada gest que fèiem ens mostrava la seva gratitud i una vegada va dir: “Gràcies, que bé, moltes gràcies! Tu saps què és que allà a la residència et donin un plat que no saps que hi ha a dins i que et posis a la boca un tall d’una cosa que no t’agrada, com per exemple la pell del pollastre? Oh!, i les persones que tens al costat tampoc t’avisen.”

Amb la seva facilitat de comunicació era com si veiéssim una pel·lícula sobre una persona sense visió i les seves vicissituds quotidianes. Mostrava tant d’entusiasme per aquella sortida que també ens feia sentir bé a nosaltres i no per res en concret, sinó només pel fet d’estar allà present i gaudir de tot.  Després del cafè, la cambrera ens diu “voleu un tastet de licor?”, la Júlia va demanar-li que fos de crema catalana. Quan l’hi porten en fa un xarrup i tot seguit  amb  un profund sospir de satisfacció exclama “què vols més?”

És curiós, perquè aquesta frase m’ha acompanyat sempre i davant de qualsevol sentiment d’agraïment que de tant en tant ens fa sentir amb força la vida, m’afloren les paraules de la Júlia, que vénen acompanyades també d’una càrrega filosòfica. Fet insòlit, perquè aquesta frase va quedar consolidada entre alguns de nosaltres i no és estrany que silenciosament algunes vegades em digui a mi mateixa: “Què vols més?” També dins el bagatge de les meves vivències hi ha l’exclamació “ai, filla, que bé!”, expressió que també va arrelar i de la qual possiblement un altre dia parlaré.

Les facultats del meu avi Marià

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Torrell, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.

Sargir mitjons i pilotar avions

  Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”

Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)
Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)

Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.

L’aprenentatge

Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.

La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que  m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.

Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.

La utilitat de saber sargir

Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.

Mostra de material emprat per les cosidores
Mostra de material emprat per les cosidores

Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.

Amb els mitjons que no volia llençar.
Amb els mitjons que no volia llençar.

De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.

Dues tasques quasi antagòniques

L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.

Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.

Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu  que  ara amb el seu permís  l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè  el considero d’un  agradable i singular component poètic.

Bonica història, la de la pilot que sargia. Realment són dues activitats bastant antagòniques, però de fet volar seria com cosir i repassar el cel, no?
Vinga, una abraçada.
Jordi

M’agradaria  poder repassar el cel volant  i sense   necessitat de cap motor.

Jornades sobre xemeneies industrials (1997)

MUSEU DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA DE CATALUNYA

LES XEMENEIES INDUSTRIALS  8 i 9 de maig de 1997

 

He considerat adient recuperar el programa de les Jornades que referent a xemeneies industrials es va fer a Terrassa l’any 1997,  perquè ens permet recordar el temes que es van tractar i les persones que hi van intervenir.

 

El cicle del vapor s’iniciava a les calderes, on s’escalfava aigua mitjançant la combustió de carbó. Les xemeneies de gran alçada, símbols dels vapors, afavorien el tiratge i facilitaven l’extracció de fums.

Amb l’intent de continuar presentant diferents aspectes temàtics relacionats amb el Patrimoni Industrial i Tècnic, tant de Catalunya com d’arreu del món, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, juntament amb els Amics de les Xemeneies, organitza aquestes jornades dedicades a l’estudi i anàlisi d’un dels elements físics i visuals més emblemàtics de la nova societat sorgida a partir de l’anomenada Revolució Industrial. L’objectiu d’aquestes Jornades és, doncs, el de poder agrupar els diferents estudiosos i grups de treball que investiguen i s’interessen per qualsevol dels aspectes relacionats amb aquestes simbòliques i efectives construccions conegudes com a xemeneies industrials. Conèixer els diferents sistemes i tècniques constructives, la seva importància com a element d ‘estudi del patrimoni industrial, quantificar-ne les existents, fer-ne una valoració del seu estat de conservació i estudiar-ne els sistemes de protecció, són elements a tenir en compte de cara a futures intervencions i investigacions que, esperem, puguin començar-se a plantejar des d’ara a partir d’aquesta primera trobada d’estudiosos.

Xemeneia Almirall abans de restaurar. Imatge del programa i feta per Teresa Llordés
Xemeneia Almirall abans de restaurar. Imatge del programa i feta per Teresa Llordés

                                         Programa

 

                           Dijous, 8 de maig de 1997

Benvinguda i presentació de les Jornades Sr. Eusebi Casanelles i Rahola, Director del mNACTEC

Lectura de les comunicacions del BLOC I

Història i evolució de les construccions de xemeneies.

Síntesi històrica de les xemeneies industrials. Sr. Carles Pereira Castro

Situació de la xemeneia i la seva relació amb les industries tèxtils del segle XIX. Sr. Ramon Gumà

Les bastides de fusta, una estructura singular. Sr. Domingo Carreras – Sr. Anàstasi Pérez

La monumentalización de los restos fabriles en Barcelona. Sr Manuel Delgado Ruiz

 Lectura de les comunicacions del BLOC 2

Catalogació de les xemeneies. Inventari                                                    

Xemeneia Aymerich, Amat i Jove, feta de metall que estava inclosa al programa.
Xemeneia Aymerich, Amat i Jove, feta de metall que estava inclosa al programa.

La fabrià de Louça “massarelos”. Porto. Sr. José Manuel López Cordeiro.

Les xemeneies de Sabadell en imatges. Sr. José Antonio Carmona – Sr Simón Saura

Els constructors de la xemeneia Almirall.  Sra. Rosa M Masana.

Les xemeneies de l’ ‘Hospitalet. Sr. Josep Bonastre i Bacardit.

Presentació publica i constitució dels Amics de les Xemeneies.

Itinerari i visita per diferents xemeneies industrials

Divendres 9 de maig de 1997

Lectura i comunicacions del BLOC 3.

Rehabilitació i conservació.

Taula rodona: Legislació i protecció de les xemeneies industrials. Sr. Pere Montaña (Ajuntament de Terrassa),  Sr. Jordi Rogent (Ajuntament de Barcelona) i Sr. James Douet (Historiador del patrimoni anglès).

Visita i clausura de l’exposició “Xemeneies de Terrassa”

Lectura i comunicació del BLOC 4

Les xemeneies com a mostres d’art i d’imatge.

Clausura.

 

Set vides com els gats, i una de propina (1944-1981)

Diuen que els gats tenen set vides sense que sapiguem del tot el perquè. El meu pare deia que potser era perquè els gats sempre cauen dempeus, són àgils i reparteixen l’impacte sobre les seves quatre potes. Potser sí.

En el meu cas, no sé si es pot dir que hagi tingut vuit vides, tot i que sí que és cert que he viscut incidents que m’ho han fet pensar i sovint hi ha hagut alguna persona que m’ha ajudat a sortir d’aquella situació complicada i ara em plau també poder-ne parlar.

Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
  1. Abans de néixer

Quan la mare l’any 1944 m’estava gestant tenia 43 anys i ja tenia  cinc fills. Recordo que en ocasions se’m quedava mirant amb atenció i pensativa, i un dia va exclamar: “Que maca que ets!” Jo li respongué “gràcies, mama!” i alhora em va sorprendre la seva manera de dir-m’ho, però ja sabem que les mares senten amor i troben macos els seus fills. Fins que un dia em va explicar que havia estat a punt de no poder néixer i que encara no comprenia com havia estat possible. En aquell moment la mirada admirada de la meva mare va ser com si prengués sentit. Li vaig agrair que m’ho expliqués. Qui em va salvar, no ho sé, potser la força de la vida.

2- Les deus de Sant Quintí de Mediona

Era l’any 1952, quan tenia set anys, que vàrem anar d’excursió a les deus de Sant Quintí de Mediona (Baix Penedès),[1] poble d’on era filla la meva mare. A més de les deus, hi havia un llac i en un lateral també hi havia una roca a la qual es podia anar nedant. La meva germana Anna i el seu promès Josep estaven asseguts allà sobre. Vaig voler fer com ells i també hi vaig anar, però al cap  d’una estona vaig decidir tornar-me’n. En ser alt em vaig tirar de cap ignorant que després no sabria reprendre la natació, ja que sempre havia nedat a partir de peu pla.

Em vaig enfonsar fins al fons del llac, que, recordo, tenia un tacte argilós; sense fer res torno a pujar i abans que tornés a enfonsar-me sento que m’agafen per les cuixes i m’arrosseguen nedant  fora de l’aigua. Era en Josep qui m’estava traient. Em varen posar de caps per avall i em donaven cops a l’esquena, tossia i em feia la impressió que em faltava l’aire. Després em van posar recolzada de costat amb les cames aixecades i em van tapar. No va passar d’aquí, la cosa. La mainada de les famílies que també passaven el dia a les deus deien: “Una nena s’ha ofegat! Una nena s’ha ofegat!”. Jo pensava “però si estic viva”.

Sempre vaig estar agraïda al meu cunyat Josep. Me l’estimava perquè era una excel·lent persona i m’agradava veure’l com n’estava d’enamorat de la meva germana. Tota la vida la va estimar. També m’agradava i gaudia veient-lo jugar a hoquei sobre patins. Qui em va salvar? Sense cap dubte el meu cunyat, Josep Suñer.

3- Els tifus

Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)
Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)

L’any 1959 tenia catorze anys i recordo que vaig passar una nit de Nadal terrible. Era a casa d’un meu germà, que junt amb uns seus amics i veïns cantaven nadales acompanyant-les amb panderetes, simbombes i tapadores de cassoles. Enmig d’aquella gresca el meu insuportable mal de cap i abdomen va passar inadvertit.

L’endemà estava estirada com un sac dins el llit i a 40º de temperatura. Em van explicar que havia vingut a visitar-me el doctor Serra —el teníem aconductat— i digué que tenia la grip. El dia següent la temperatura havia pujat a 41º i novament el van avisar. En el moment que posa els peus a casa, el meu germà Marià l’agafa per les solapes, el sacseja i amb contundència li diu: “Doctor Serra, si us plau reaccioni. La meva germana s’està morint!” Un gest com aquell només el podia fer el meu germà Marià. El doctor Serra veient com les gastava aquell xicot o perquè va intuir que els símptomes eren greus, va sol·licitar que em fessin una anàlisi de sang.

Érem gairebé veïns del farmacèutic del carrer Topete i va venir de seguida a fer-me l’extracció. Els resultats van indicar que tenia bacils de K.J. Eberth, o sigui la Salmonella typhi, causant del tifus. El metge va receptar-me Chemicetina (principi actiu cloranfenicol) i també va demanar disculpes a la família per haver retardat el diagnòstic. Va advertir-los també que no sabia si passaria d’aquella nit.

La meva mare va estar-se asseguda al meu costat tota la nit, plorava i resava a la Verge de Montserrat perquè no se m’emportés, però posava la condició que no quedés malament i si així havia de ser, que Déu em reservés un bon cel. Amb aquestes oracions i precs vaig pensar que allò era el meu final, però, cosa curiosa, tampoc em suposava cap drama. Estic segura que ella es pensava que jo no la sentia resar.

Entremig d’aquell foc corporal i al·lucinacions, només veia préssecs d’aigua i molt especialment el brollador dels Engolasters d’Andorra, d’on rajava aquella aigua tan fresquíssima. No sé què hauria donat per beure’n tres gots d’aigua i menjar-me els préssecs que somiava. Penso que han estat els desitjos no satisfets més grans de la meva vida.

El dia següent encara estava viva, havia sortit de l’extrema gravetat. A més, jo ho sabia i em vaig sentir alleujada, però la convalescència va ser llarga perquè en aquell temps poca es feia malgrat l’evident simptomatologia hepàtica. El cabell em queia a grapats i vaig tenir la voluntat de pelar-me al zero dues vegades,[2] la segona quan el cabell tenia un centímetre i tot perquè em van dir que era l’única manera que em creixessin sans i no volia renunciar a tenir una cabellera bonica.

Desafortunadament i paradoxes de la vida, quan feia mig any d’haver superat el tifus, el meu germà Marià mentre anava a treballar a les vuit del matí, va caure de la moto degut a la grava que hi havia a la carretera. El seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto, va explicar que es va aixecar, es va espolsar la terra, va dir “sort que no m’he fet res” i tot seguit va caure desplomat. Només tenia 33 anys. Van dir que havia estat una ruptura de la artèria aorta. Va ser un drama molt gran i segons com ens ho mirem, semblava com si una vida  hagués  pogut sobreviure  o ser intercanviada per la  pèrdua de la vida  d’una altra.

Qui em va salvar? El meu germà Marià, que va donar la primera veu d’alarma, i també la medicina.

4-La riuada de Terrassa

El 2012 la ciutat de Terrassa va commemorar el cinquantenari de la riuada del 1962. Nosaltres aquell any vivíem a la fàbrica Veyga, situada prop de les Fonts de Terrassa i que elaborava bigues de formigó armat a l’interior d’una nau que feia 100 metres de llarg i arribava fins gairebé la riera del Palau.

La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana
La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana

El meu germà era un dels encarregats de la fabrica i tenia el costum d’anar a veure els treballadors del torn de nit per si necessitaven res. Va pujar a casa i ens diu “hauríeu de veure com baixa la riera!”. El meu pare respon “vigileu, que la riera és molt traïdora!”, però amb tot hi vam anar també amb la meva cunyada Júlia. Realment feia basarda veure baixar tanta aigua i amb tanta remor.

Després de veure el corrent d’aigua, ells van entrar a la nau però jo em vaig quedar a la porta que donava a pocs metres de la riera. Els treballadors tensaven els cables i omplien els motlles de formigó per fer les biguetes i el meu germà conversava amb un treballador amb veu alta perquè la garbelladora d’àrids i la formigonera feien molt soroll.

Mentre jo continuava mirant la riera, el reflex d’un llamp em va fer veure que l’aigua s’emportava els bidons que hi havia tocant a la nau. Vaig recordar les paraules del meu pare i vaig córrer a avisar el meu germà, que va reaccionar com un llamp cridant: “¡Todos fuera de la nave, corred, salid, daros prisa! ¡Corred, salid!” Els treballadors no sabien el que estava passant. De cop un altre llamp deixa sense llum la nau i vàrem haver de sortir a les  palpentes. A fora l’aigua ja ens arribava als genolls i de cop sentim un gran terrabastall, ens girem i veiem com la riera s’estava emportant mitja nau com si fos una caixa de cartró, i era en concret al lloc on érem feia tres minuts.

Vàrem aconseguir pujar al pis de casa, però sense saber si l’aigua aniria tirant amunt perquè estava al penúltim graó de l’escala i tampoc sabíem si l’edifici aguantaria la pressió. Més tard les persones que baixaven caminant per la carretera perquè vivien a les Fonts van quedar-se al local del pis de sobre el nostre, on s’estava construint un menjador per als treballadors. Va ser una nit terrible pels drames personals dels qui pensaven que la riera s’havia emportat la seva família.

Qui ens va salvar? El meu pare per avisar-nos, jo per haver vist el fenomen i el meu germà per la seva rapidesa i contundència d’acció. Els treballadors deien: “La Rosa nos ha salvado a todos.” Ara puc dir que he posat el meu granet de sorra en temes de salvament.

5- La muntanya del Pedraforca

Tenia uns 21 anys quan amb un grup de excursionistes vàrem anar al Pedraforca (Berguedà). Aquell dia no ens vam quedar a dormir al refugi com altres vegades perquè ningú de la colla volia fer el cim.

Portava una maquina de fotografiar bastant antiga que teníem a casa i en veure un paisatge molt bonic, em vaig parar per fer una fotografia i mirant la càmera poso el peu en un lloc inestable, rellisco i vaig baixar per un terreny pedregós un tros avall fins que amb els talons vaig poder frenar.

El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).
El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).

La màquina em va caure i sentia el soroll que feia mentre anava topant amb les pedres i fent-me percebre la fondària del lloc on estava. Vaig quedar paralitzada i gairebé sense respirar pensant que es podrien moure les pedres i jo anés tot darrere. Vaig veure que d’allà era impossible sortir-ne.

Un noi d’un altre grup d’excursionistes que venia al darrere va cridar dient: “No et moguis, no facis cap moviment, tranquil·la que vinc a buscar-te.” Amb una mà es va agafar a un únic matoll que hi havia enmig d’aquell pedregar i amb l’altra mà procurava que m’hi agafés. Quan vaig veure que feia aquet gest vaig patir molt per ell perquè dubtava que aquella mata pogués suportar tant pes. Va aconseguir fer-me pujar. Aquell noi tan especial acabava de fer un autèntic gest d’heroisme. Un parell de companys del meu grup que havien reculat per veure què passava van agrair-li la seva valentia.

Sempre he recordat aquell noi i la seva germana que anaven plegats d’excursió. No ho sé amb seguretat, penso que es deien Pere i Rosa. Sí que sé que eren de Sant Pere de Torelló. A casa havia parlat força vegades d’ells i els deia els macos de Sant Pere de Torelló. La meva família semblava com si els coneguessin.

De vegades he pensat que hauria d’anar a Torelló, però només preguntant per dos germans que van anar al Pedraforca l’any 1966 i van salvar una noia, no sé si seria suficient per localitzar-los. Després de 49 anys seria un plaer poder-los invitar i tornar-los a agrair aquell gest.

Qui em va salvar? Sens dubte aquell noi, els macos de Sant Pere de Torelló.

6- La ‘suelta’ o primer dia de vol en solitari

L’any 1978 vaig encertar una travessa de 14 resultats i l’endemà em vaig inscriure per obtenir el carnet de pilot privat. El premi va ser de 3.500 pessetes, però vaig mantenir la decisió de tirar endavant treballant tot un any sense cap festa. Hi ha un article a la revista de l’aeroclub de Barcelona- Sabadell que parla de les classes de pilot.

Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)
Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)

En aviació, el dia de la suelta és quan consideren que estàs preparada i et diuen que volis sola. El dia de la meva suelta hi havia un controlador aeri que era nou a l’aeroclub i en demanar-li permís per envolar-me, em va donar una ordre i més tard una informació que durant les pràctiques no havia sentit mai. Em va dir: “ECPV está autorizado a entrar y alinear.” Jo vaig entendre entrar i “despegar” com sempre ens havien dit després que haguéssim fet les comprovacions de l’aparell i ens donessin accés a la pista. Sort que no vaig complir l’ordre que em va donar d’aturar-me, perquè com va dir-me també l’instructor senyor Díaz, m’hauria quedat sense pista.

Mentre estava a ple vol i tot anava com una seda, per megafonia el controlador em diu: “ECPV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante.” Tenia al davant però bastant lluny un avió que possiblement anava a aterrar i pel fet d’avisar-me vaig considerar que potser no hi havia suficient distància entre l’un i l’altre, i decideixo fer un canvi de rumb, cosa que mai abans havia fet en una situació com aquella.

A causa de les pressions aerodinàmiques generades pel canvi d’inclinació de l’avió aquest va comportar-se com si derrapés i va desestabilitzar-se completament. El motor anava més revolucionat del compte, vaig perdre altitud i l’horitzó artificial marcava lateralitat, era un caos i tenia la sensació que volava amb un aparell que no controlava en absolut i vaig pensar que passaria el pitjor. Anava agafada fort al comandament i suava moltíssim fins a quedar amarada com un peix, i en aquest estat vaig veure com passava davant meu la pel·lícula de la meva vida.[3]

De sobte, com si quelcom dins meu em digués “reacciona Rosa, fes alguna cosa!”, vaig donar gas per recuperar altitud fins a 3.000 peus, estabilitzo l’horitzó artificial, regulo la velocitat a punt de creuer i miro el nivell de combustible, que estava a mig dipòsit. Tenia l’avió controlat, però, ah renoi, ja hi vàrem tornar a ser. Miro a baix i no identificava res, volava per sobre d’un bosc que desconeixia, m’havia perdut, si primer suava després encara més. Em vaig poder orientar amb el sol, que veia de cara i sempre que aterrava abans del crepuscle estava situat a la meva dreta.

Aquells minuts de vol sense identificar res van ser terribles, fins que de lluny observo un dipòsit molt alt que els aviadors teníem de referència per entrar al camp venint del nord. Se’m van eixamplar els pulmons i després de demanar permís a la torre de control, vaig fer un aterratge perfecte. Estava a terra i viva, cosa que pensava que no aconseguiria. L’endemà vaig haver de tornar a volar sola per superar la por. Aquest és un dels lemes aeronàutics, si tens un ensurt l’has de superar com més aviat millor, màxima que es pot aplicar a altres circumstàncies de la vida.

Qui em va salvar? Potser la predestinació, la Verge de Loreto, la pròpia voluntat, no ho sé.

7- Les illes Açores

L’any 1979 viatjava amb tres amigues cap a Lisboa per després agafar un vol per anar a les Açores, però el meu passatge era un dia després del seu. Quan feia mitja hora que havíem sortit de Lisboa per megafonia ens diuen: “Senyors i senyores, tranquils però a causa d’una avaria hem de tornar a Lisboa.” Vàrem veure la gravetat quan un copilot recorria el passadís de l’avió mirant amb ulls de pànic per les finestres. Els passatgers vàrem fer com ell i ens vam adonar que sortia un fum negre com el carbó d’algun tub d’escapament de l’aparell i el motor feia un soroll estrany, signe que allà estava passant alguna cosa greu. Aquella mitja hora de tornada es va fer interminable. Temíem que l’avió fes aigües al mig de l’Atlàntic.

Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).
Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).

Per sort vàrem aterrar i algú va dir que abans havien hagut de buidar els tancs de combustible al mar. Dins el recinte del WC de Lisboa ens hi vàrem trobar la tripulació completa, fins i tot hi anaven dues monges i tots semblava com si encara estiguéssim mig histèrics i no paràvem de parlar entre nosaltres. M’havia estranyat que un noi abans hagués pujat a l’avió amb el cinturó ple de ploms per fer busseig. Després d’aquest ensurt anava sense.

Com a fet positiu cal dir que mentre visitàvem les illes sovint coincidíem amb persones que havien viatjat en aquell vol i ens saludàvem com si fóssim coneguts de tota la vida.

Qui ens va salvar? Suposo que els pilots de la TAP.

8- Un accident de telecadira

No donaré dades concretes, perquè l’objectiu és només explicar la situació que ens vàrem trobar. Va succeir que a la dècada dels anys noranta, una amiga i jo ens vàrem quedar penjades en un telecadira un dia sense sol i després que tanquessin la instal·lació.

Primer vàrem pensar que havia estat un tall de corrent, però no vàrem tardar a pensar que havia estat una parada definitiva perquè no es veia cap més persona a la instal·lació. Cridàvem “som al telecadira!” fins a quedar-nos afòniques, però des d’allà ningú ens podia sentir. Quan feia dues hores que érem allà dalt i mortes de fred vam veure que allò era la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet i amb les mans sota les aixelles blanques com la neu.

Feia estona que jo mirava la instal·lació, llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pal proveït d’unes escales. També  uns metres més avall hi havia una caseta de fusta que qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí on hi podia passar algun vehicle. També pensàvem que en tenir el cotxe al pàrquing s’adonarien que no havíem baixat, però no ens donàvem cap senyal de vida.

Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.
Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.

Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda a aquesta cadira, vaig a intentar baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

Amb els anoracs, cordons de les sabates, les corretges de les càmeres de fotografiar, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar enlaire la barra asseguradora de la cadira i posada dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra asseguradora al seu lloc vàrem observar que encara restava força distància fins al terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de dins la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que tenia, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat.

Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la terrabastada a terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan grans que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i d’acomiadament.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot que teníem el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (epd) durant la meva estada a l’hospital i que recordaré sempre.

A tall de conclusió

Primer de tot vull donar les gràcies a tothom que va estar al meu costat en moments crítics i també a la vida per si mateixa perquè m’ha permès relatar aquests fets, al contrari del qui s’hagi pogut trobar, com popularment es diu, que no va poder explicar-ho.

Mentre escrivia em venien al cap imatges de les innombrables persones que actualment estan patint i posant en perill la seva vida, alhora tenia la sensació que era una egocèntrica explicant les meves vicissituds de supervivència, potser perquè hem vist persones que s’han jugat la vida a una sola carta en situació de guerres, ferides, fam, assassinats, naufragis, catàstrofes, infeccions, explotacions humanes o malalties incurables. Lògicament, veient aquest drama humà, el que he explicat pot semblar una anècdota, però el sol fet de poder-ho explicar és el motiu de voler compartir l’experiència amb els lectors.

Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)
Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)

[1] La meva mare va néixer l’any 1902 i explicava que de petita anava a jugar a aquella zona on ara hi ha les deus i es posaven per dins de coves i veien què hi havia. Va ser en concret un noi de la colla amb qui jugaven que s’hi va endinsar més i va descobrir part d’aquest complex hídric.
[2] Vaig anar sola a un barber que hi havia més avall de casa. Em talla la cua de cavall que portava, agafa la maquineta i comença a pelar-me per la part del front cap enrere… Quan vaig veure aquella autopista em volia fondre, em va fer molta impressió. Després em va ensabonar el cap i amb una navalla em va deixar com Yul Brynner. Al cap d’un mes hi vaig tornar.
[3] Tenia una amiga que explicava  que  mentre donava voltes de campana dins d’un cotxe i com si es tractés d’un film, va veure com li passava pel cap una síntesi de la seva vida. Vaig pensar que com que era actriu exagerava una mica, sense imaginar que un dia jo passaria per la mateixa experiència.