Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els dibuixos de Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres terrassenc

Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.
Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.

                                                      

L’any 1989, arran de la decisió d’inscriure la xemeneia de la bòbila Almirall al llibre Guinness dels rècords, vaig voler saber quelcom del contractista d’obres Ramon Pagès, que havia estat l’empresari de la constructora on va treballar i aprendre l’ofici de paleta el meu germà Marià Masana (Igualada, 1927-Terrassa, 1960). Marià més endavant es va consolidar com a mestre d’obres i es va responsabilitzar de dur a terme l’edificació de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, encarregada per l’empresari Francesc Almirall i posada en funcionament el mes de juliol de l’any 1956.

La fàbrica de la Magdalena en construcció.
La fàbrica de la Magdalena en construcció.

                             

Per aquest motiu vaig parlar amb la senyora Dolors Figueres, vídua de Ramon Pagès, i em va comentar que el seu marit havia edificat molt a Terrassa, recordava l’obra de la fàbrica de la Magdalena, situada a la carretera de Martorell davant de la nova plaça de Baltasar Ragon, també les reformes de la fàbrica Aymerich Amat, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i d’aquesta obra me’n va lliurar un parell d’imatges. Una de les coses que no li vaig demanar, però que va tenir la deferència de proposar-me, és que si volia podia fer unes fotocòpies d’una col·lecció de dibuixos que havia fet el seu marit, i així ho vaig fer. Aquestes fotocòpies fins ara les he tingut guardades en una carpeta i gairebé oblidades, fa poc les vaig retrobar i en veure-les vaig descobrir en aquells dibuixos un valor afegit, ja que ens mostren alguns costums socials i professions dels anys trenta i quaranta, que ara podríem dir que han passat a formar part de la història de Terrassa.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

       

Atès el risc que amb el pas del temps els esmentats dibuixos es poguessin extraviar, he considerat el fet de cedir-los a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, perquè és la manera que també altres persones hi puguin tenir accés.

Val a dir que he fet gestions per intentar localitzar algun familiar de Ramon Pagès, però de moment no he trobat qui ens en pogués lliurar informació. Penso que potser a partir d’aquesta presentació ara podrem contactar amb algun familiar que ens permetrà ampliar la informació sobre ell.

Per endinsar-nos una mica en la biografia del senyor Ramon, exposem  la hipòtesi que ell, com altres mestres d’obres, hauria assistit a les classes de l’Escola Industrial de Terrassa, on s’impartien ensenyances dels diversos oficis, entre els quals el de paleta, tot i que caldria saber la data de naixement del senyor Pagès per veure si coincideix. Els alumnes havien de preparar-se en els següents blocs de coneixements: dibuix industrial, coneixement dels materials, construcció i pràctiques.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

Era costum que les pràctiques fossin convalidades amb la feina que l’estudiant feia en qualitat d’aprenent en una empresa. L’any 1945 alguns dels professors que impartien classes als futurs mestres d’obres eren J. Baca, C. Cabanes, F. Muñido i T. Viver. Aquestes matèries estaven incloses en el pla general d’ensenyament de l’Ajuntament de Terrassa, del 1945.

Relació alfabètica dels dibuixos de Ramon Pagès

- Assortidor de gasolina

- Ball al carrer amb piano de maneta

- Candela i recordatori

- Caramelles: colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan recapte d’ous, diners… Actualment són alguns comerços qui els obsequien amb coses de menjar per després celebrar-ho.

- Carro de bota per regar carrers

- Carro i portadora

- Casa anglesa “secció”

- Cèrcol

- Cub

- El fanaler

- El pellaire: persona que passava per les cases a recollir les pells de conill

- El vigilant

- Enterrament

- Escombraries

- Esmolet

- Funeral

- Gelats al carrer

- Jaumet de can Boada (feia 90 cm d’alt)

- L’agafagossos: també li dèiem el llacer perquè capturava els gossos mitjançant un llaç i amb un carretó els portava al parc de desinfecció.

- Misteris (pas de Setmana Santa)

- Monges

- Paleta i manobre

- Pantalons de golf

- Patinet

- Penitents

- Premsa i bótes

- Repartidor (cafès Debray)

- Safareig i picador

- Salpàs: cerimonia catòlica en què un sacerdot anava per les cases aspergint aigua beneïda i tirant sal als portals.

- Sant Crist

- Tartana i metge de capçalera

- Viàtic: sagrament de l’eucaristia que s’administra als malalts que estan en perill de mort.

Adjunto una mostra de tres dibuixos cedits per la senyora Dolors Figueres, la col·lecció sencera esta al dossier destinat a l’ACVO  de Terrassa.

Casa anglesa ( Ramon Pagès)
Casa anglesa ( Ramon Pagès)

 

Repartidor ( Ramon Pagès)
Repartidor ( Ramon Pagès)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)

Records de la masia Freixa de Terrassa

En el moment que vaig néixer, l’any 1945, la meva mare i jo vàrem ser ateses per la llevadora Josepa Adell. Ella vivia al carrer Torroella i nosaltres en una casa del carrer Galileu, 78, un tram més avall de la masia Freixa i en uns moments en què els terrassencs, tots junts, se n’anaven sortint de les carències provocades per la Guerra Civil espanyola de 1936-1939.

Hauria d’explicar que, abans de viure a Terrassa, els pares residien a Òdena, prop d’Igualada, on el pare feia de pagès i la meva mare, a més de cuidar-se dels nens i de la casa, també sovint cuinava per a altres persones. Deien que tot i tenir cinc fills i treballar se’n sortien bé perquè disposaven de recursos generats per la mateixa terra, però les coses se’ls van complicar en esclatar la Guerra Civil espanyola, perquè en acabat van rebre represàlies.

Aquest fet va fragmentar la família. Els cinc germans es van trobar desemparats, especialment els més petits, però van tenir la sort de poder venir a Terrassa i rebre el suport de les seves tietes Tereseta i Maria Masana. La tia Maria, en concret, es va ocupar de la meva germana Anna, que només tenia un any i mig. [1]

 

La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).

 

 

 

 

 

 

 

 

  

La tia Maria estava casada amb Pau Masdeu Pons i vivien a la porteria de la masia Freixa, a la qual s’entrava pel carrer Galileu, just davant mateix del carrer Volta. Gestionaven les entrades i sortides de vehicles i persones que entraven a la finca, tancada per una gran porta de ferro. El tiet Pauet, així l’anomenàvem, s’ocupava del conreu del hort que estava davant de la porteria després de travessar el passeig central.

La Maria i en Pau tenien dues filles, l’Anna i la Paquita. Totes dues sabien molt de cosir i brodar: l’Anna m’havia fet dos vestits, el primer era blanc de piqué que portava un peto amb flors silvestres brodades, m’encantava, i l’altre era de color verd també brodat. Aquest darrer el vaig desgraciar perquè em vaig posar nous acabades de collir a la butxaca i el vestit va quedar tenyit i bigarrat de diferents colors.

                      

Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).
Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).

Les cosines festejaven amb uns nois força coneguts a Terrassa. Un era  Anton Puig Rius, mecànic d’ofici, que més endavant va obrir una autoescola, i l’altre era Josep Rodríguez Marcó, conegut per Rodri, un expert fotògraf que treballava a can Francino i feia reportatges fotogràfics de casament, comunions i festes de tot tipus i que per la seva  simpatia va esdevenir un excel·lent animador d’actes. Va ser el fotògraf dels casaments dels meus germans, excepte el de l’Isidret, perquè no va arribar a casar-se a causa d’una malaltia que va patir.

La tia Maria era una experta cuinera, com també ho era la tia Teresa, que feia unes mandonguilles que els meus germans deien (i jo també ho puc afirmar) que mai van ser superades enlloc del món. La tia Maria, així mateix com la mare abans de l’ensurt de la guerra, també cuinava per a altres persones. Podem dir que ambdues havien estat coquesses.[2] La diferència era que la tia Maria cuinava per encàrrec, guisava tot tipus de plats i en concret carns, aus i marisc que, una vegada preparats, el Pauet portava amb el carro al domicili que els havien fet l’encàrrec.

Els meus germans sempre parlaven de les safates de col i patata o mongetes que la tia posava sobre la taula, verdura acabada de collir i cuita amb una olla que tenien penjada a la llar de foc (en Pauet en controlava l’ebullició). Sobre aquesta verdura hi tiraven l’oli amb què s’havia fregit la cansalada i si era l’hivern ho acompanyaven amb coliflor o bitxo amb vinagre i olives trencades preparades per ells.

Amb la gana que portaven a sobre, comentaven que menjar aquests aliments a la vora del foc els feia ressuscitar. Per posar un exemple de la gana que teníem d’adolescents, la tia Teresa explicava que una vegada en Marià es va cruspir ell sol una plata de canelons.

A poc a poc a cosa va anar canviant. Tres dels meus germans ja treballaven i l’alimentació no era com abans la prioritat bàsica, perquè la nostra mare sempre tenia el plat a taula i si bé cuinava coses senzilles els sabia treure molt de profit.

Com era la masia Freixa?

                   

La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).
La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).

D’acord amb la meva experiència, puc donar alguns detalls de la masia, tot que no em refereixi a la seva estructura, que ja ha estat descrita pels experts.[3]  Només caldria comentar que presenta una morfologia inspirada  en l’estètica de les estructures que dreçava el genial arquitecte Antoni Gaudí i que va ser ideada per l’arquitecte modernista Lluís Muncunill l’any 1896. Els jardins van ser dissenyats per Artur Rigol Riba. Per saber quelcom més de la seva història es pot consultar el bloc de Joaquim Verdaguer al seu apartat Parc de Sant Jordi.

De petita, parlo més o menys de l’any 1959, anava a casa de la tia Maria i m’hi quedava a jugar amb les mevaes cosines la Teresa però  més amb la Montsita, que teniem la mateixa edat.  Una vegada que vàrem anar  la Montsita i jo a la masia vaig quedar sorpresa en veure com era l’interior, però encara vaig quedar més admirada quan per Reis a les nenes Freixa els van portar una espectacular cuina de joguina que no li mancava res i endemés estava equipada amb un petit fogó elèctric. Teníem el costum de jugar a cuines amb pells de patata, fulles, pedres, terra i amb la nostra imaginació acabàvem de fer el fet. Però aquella vegada tot va ser diferent i miraculós: vàrem cuinar uns trocets petits de patates rosses de veritat, les vam literalment fregir. Em costava d’entendre que allò estigués passant de veritat, però és clar, el miracle de les patates fregides estava en consonància amb el lloc dels fets, sota una arquitectura també insòlita per a mi.

Recordo que tot i el meu tarannà de nena moguda, les vegades que havia entrat a la masia ho feia amb respectuosa prudència, en part provocada per l’ambientació en general. Els objectes decoratius, el caliu de la calefacció, la música del piano i les espectaculars portes i finestres ovalades creaven un ambient fascinant per a unes nenes acabades de sortir de l’ou. Des que les vaig veure, sempre més m’han captivat aquestes formes sinuoses gaudinianes i he comprovat que en el seu interior m’hi sento en harmonia, a l’inrevés que em succeeix dins de morfologies cúbiques. També l’efecte del cortinatge, inexistent en el meu entorn social, junt amb l’olor de l’estança barreja de net, de perfum més selecte que el d’Heno de Pravia del meu bany, de flors acabades de collir i de fusta natural o encerada, creaven un entorn peculiar i mig màgic.

Castanyes a principis de setembre
Castanyes a principis de setembre

Però el que m’agradava més de tot era l’exterior, els jardins que ocupaven des l’entrada de la porta de ferro del carrer Galileu fins al capdamunt, on hi havia el garatge. Recordo el passeig central ple de castanyers i quan les castanyes havien caigut junt amb les fulles a terra i quedaven mig esclofollades semblava una catifa. Especialment em delectava sentir l’olor dels eucaliptus, de les flors de la magnòlia i de les roses de la glorieta i les roses de pitiminí. Aquell ambient era perfecte, reposat i tranquil, comparable, com més gran vaig experimentar, amb la Fageda d’en Jordà, a Santa Pau (Garrotxa). En ocasions em posava sota la glorieta de les roses i deixava córrer la imaginació.

Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).
Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).

També hi havia una bassa on els meus germans als estius s’havien banyat; a mi no m’hi deixaven acostar, tot que enfilada a coll d’algú permetien que mirés l’aigua. Recordo que em va impressionar veure-la tan fosca i no saber si tenia fons. Tampoc volien que anés a la zona de les canyes de bambú, però a mi aquell lloc ja de més grandeta m’atreia perquè era com la selva de les pel·lícules.[4] Em feia basarda acostar-m’hi perquè pensava que me’n podria sortir alguna serp o aranya monstruosa –ja n’havia conegut alguna de color groc i negre–. Tot i tractar-se d’un lloc molt feréstec vaig arribar a explorar-ne una part.

Aquí a l’exterior també va succeir un fet insòlit. Una de les nenes Freixa va fer la comunió i durant el convit per a la mainada van encendre uns petards que en explotar llançaven un munt de petits objectes i tots nosaltres corríem a veure qui en podia arreplegar més.

El servei

Entre les persones que recordo més hi ha l’Ama. Així l’anomenàvem perquè era l’ama de llaves, que em sembla que vivia al xalet,[5] i era la responsable del personal del servei. És de suposar que entre ella i els meus tiets tenien cura de la finca.

Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).
Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).

El tiet Pauet treballava l’hort de la finca. El tenia com un jardí, hi havia plantat de tot i d’aquí li venia a la tia Maria el fet de poder posar un bon plat de de verdura a taula.

A l’hort hi tenia plantades flors que a més de fer servir per adornar la masia i ajudar les abelles perquè fessin el seu treball de pol·linització, la tia en posava l’excedent a la venda dins de galledes d’aigua. Les clientes  de sempre els anaven a comprar en especial els crisantems de la diada de Tots Sants. Depenent de la temporada tenia gladiols, roses, dàlies, margarites, jonquills i fins i tot muguet, que desprenia una flaire deliciosa. A casa alguna vegada també havíem posat gladiols a sobre el bufet i junt amb l’olor del rostit que cuinava la mare per la festa major es configurava realment un ambient de festa.

Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)
Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)

Marià Masana, el minaret de la masia Freixa i la xemeneia Almirall

Si no hagués escrit aquesta crònica, de segur que ara no podria relacionar cap tret de la xemeneia Almirall amb el minaret de la masia Freixa.

Els meus germans Francesc i Marià Masana, com he esmentat, havien freqüentat la masia perquè anaven gairebé sempre a casa la tia Maria. És de considerar que la masia Freixa amb el seu esvelt minaret havia de ser per a ells un element familiar i, a còpia d’observar-la, havien d’haver  interioritzat l’estructura com ens succeeix a tots nosaltres amb els elements arquitectònics que configuren el nostre paisatge habitual.

Maria Masana de molt jove va començar a treballar a l’empresa del mestre d’obres Ramon Pagès (6) , que de les diverses edificacions fetes a la ciutat va assumir la de la fàbrica de la Magdalena i les obres d’arranjament de la fàbrica Aymerich Amat i Jover, actualment Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Marià es va consolidar també com a mestre d’obres i l’any 1956 va dissenyar i va construir amb els seus treballadors la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, va ser inaugurada aquest materix any. Per les seves dimensions la xemeneia va ser rècord Guinness l’any 1991.

Vista del minaret de la masia Freixa.
Vista del minaret de la masia Freixa.

Feia molt de temps que tenia curiositat per saber d’on li va venir a en Marià la idea de construir una

Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.
Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.

xemeneia industrial amb escales de cargol que s’enfilés fins a una plataforma circular, perquè de xemeneies amb aquestes característiques no n’hi ha; pensava que potser es va basar en algun far marítim o en un minaret d’un altre país. Ara sembla que ho tinc una mica més clar, tot que és una hipòtesi. Podríem pensar que per edificar la xemeneia en Marià es va inspirar en el minaret de la masia Freixa, o com mínim hi trobem una semblança digna de considerar, ja que fins i tot la cúpula ovalada de les dues estructures, una feta de material d’obra i l’altra, la de la xemeneia, feta de ferro, tenen un acabament ovalat i incorporen també la funcionalitat de sostenir un parallamps. Les imatges que adjuntem ens permeten veure aquesta similitud.

 

 

 Comentari

Per finalitzar voldria comentar que els jardins de la masia Freixa anys enrere configuraven un lloc molt agradable i d’exuberant vegetació, però amb el pas del temps l’hem vist degradar-se, en part per les edificacions que s’han fet al seu interior i per l’altra banda per haver-s’hi obert un carrer que comunica dos barris de la ciutat, fet que converteix la zona en un espai de vianants.

Considerant que una de les necessitats dels éssers humans és poder gaudir de la naturalesa i estar-nos assossegats sota el dosser d’un arbre, costa entendre per què amb les nostres accions deteriorem quelcom que ens donaria benestar. Ara que socialment tot sembla estar en procés de transformació i de desenvolupament, que no pas de creixement infinit, hauríem, a més d’ocupar-nos de les prioritats més urgents, tenir cura també d´aquests petits espais oxigenats i beneficiosos per a tothom. Exposo aquesta opinió perquè vaig veure com era 65 anys enrere  l’actual parc de Sant Jordi i em dol que s’hagi degradat.


[1] El meu germà Francesc explicava que quan tenia 12 anys va marxar d´Igualada  duent  la seva germaneta a coll,  feia hores que caminaven i en passar per una fleca van demanar si els hi podien donar una mica de pa, perquè no duien diners per comprar-lo, no ho van voler fer. Coses de la vida perquè en arribar a Terrassa la primera feina que va trobar Francesc va ser al  forn l’Espiga d’Or del carrer Volta cantonada amb Arquímedes. Sempre havia dit que tenia la intenció de coure un pa de cinc quilos i anar-lo a portar a aquell personatge que van conèixer, no ho va arribar a fer.
 [2] Coquesa, cuinera de circumstancies. Alcover,A.M. i Moll,F.de B., Diccionari català-valencià-balear,1988.
 [3] La masia Freixa està situada al barri de Ca n’Aurell i inicialment els seus terrenys tenien una extensió que abastava la illa que va  des del carrer   Pare Llauradó  a Doctor Ullés. Els seus jardins es diu que van ser dissenyats pel pintor  Rafael Benet Vancells. Va ser reformada entre els anys 1907 al 1914. Per més detalls es pot consultar  a : Mireia Freixa i Serra. La masia Freixa revisitada. Terme número 25, any 2010    pag. 57
 [4] De molt petita se m’enduien al cinema Doré que no era lluny de casa i recordo  diverses  imatges d’aquell temps.
[5] El xalet era un edifici que estava uns metres més amunt de la porteria i a la mateixa ma, si ho recordo bé em sembla que també hi havia una piscina. Segons Judit Tapioles a “De masia Freixa a parc de Sant Jordi” publicació de l’Arxiu Tobella,  aquest  edifici era d’estil anglès i va ser enderrocat per construir-hi un bloc de pisos.
(6) Segons  va dir-me Dolors Figueres, muller del contratista d´obres Ramon Pagès, el seu marit també havia treballat per edificar  el xalet de la masia Freixa, però segons l’article de Mireia Freixa el xalet l’any 1916 ja estava construit. S’hauria d’investigar amb documents a la ma.
 
 
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
         
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
 
 
 
 
 

Ampliació

El primer dia de juliol d’aquest any 2015, vaig baixar a Terrassa, visc a Girona, hi  em decidí anar a visitat el Parc de Sant Jordi perquè feia poc que havia escrit aquest article i volia refrescar una mica la memòria. He de dir que estic contenta  perquè  he vist  que el parc està més endreçat que d’altres vegades, fet que  demostra que els terrassencs cada vegada més volen tenir una ciutat agradable .

Durant la visitava va succeir un fet insòlit, ho considero així perquè  abans havia  visitat diverses vegades el parc i no m’havia fitxat amb aquest detall.  Estava mirat l’aigua de la bassa com hi quedaven reflectits diversos colors i pensava, aquí de petits s’hi  banyaven els meus germans. Alço  la vista i, quina és la meva sorpresa que bec al fons del paisatge  que treia el cap  la silueta de xemeneia  Almirall,  construïda per  en  Marià Masana  i els seu equip de paletes, precisament aquell nen que de petit s’havia banyat  en aquesta bassa  casualment ara  alineada  amb l’obra que un dia va realitzar.

La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)
La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)

En aquell moment  vaig experimentar  una barreja d’emocions i al temps també, sentia com si prengués pes la teoria  que les coses i fets molt sovint estant vinculats els uns amb els altres.

He volgut adjuntar un parell d’imatges que vaig fer perquè donen testimoni del que he explicat.

La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).
La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).

Un nou detall

Des de fa molts anys, a casa tinc penjada a la paret una peça de ceràmica que es un paner ple de fruites i te uns colors força vius, a mi sempre m’agrada veure-la, no me’n canso de tenir-la, més encara quan algunes persones  han exclamat, quina ceràmica més bonica que tens.

Ceràmica particular.
Ceràmica particular.

 

El dia que vaig anar al parc de Sant Jordi vaig veure quatre paneres de fruita fetes de pedra artificial que estaven situades a les escales del jardí.  Elements que m’eren familiars, però que tenia completament oblidats.

Ara considerant novament el fet que l’entorn ens influeix i que sense adornar-nos anem incorporant en nosaltres la seva estètica, com havien comentat que podia haver succeït  a Marià Masana  quan va edificar la xemeneia de la bòbila Almirall que s’identifiques amb l’estètica de la masia. Qui sap si els cistells de fruita que veiem mentre jugàvem per aquell entorn tant bonbic, també ens van condicionar en  un determinat   gust estètic.

Maria Mercè Compte m’ha lliurat un vídeo titulat: El jardí de la Masia Freixa. L’art dels jardins de la Terrassa industrial.  Publicat a YouTube el dia 16 de maig de 2016, on entrevisten també a  Teresa Puig de la que en soc cosina.

 

Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)

 

Les excursions dels terrassencs els anys cinquanta i seixanta

Encara que ens referim als terrassencs, en general, en realitat parlarem de les excursions que feia la meva família, tot que en aquella època era un costum bastant generalitzat freqüentar alguns dels llocs que citarem.

L’ermita de Sant Muç

Aquest indret pertany al municipi de Rubí i segons un lloc web titulat Pobles de Catalunya, aquesta ermita està documentada ja l’any 1307 i a la façana hi consta l’any 1759.

Per anar a Sant Muç agafàvem el tren a l’estació dels Catalans de Terrassa, baixàvem a Rubí i continuàvem a peu fins a l’ermita, una distància de quatre quilòmetres aproximadament.

Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).
Part de la família i amics a Sant Muç, el 1946 (imatge Rosa M. Masana).

Tinc pocs records d’aquest indret, perquè a més de ser molt petita quan hi anàvem, de més gran no vaig trobar que el lloc fos gaire atractiu. Era molt diferent del Molinot i de la riereta de Rellinars, que més avall explicarem. No m’agradava l’ermita perquè era fosca i feia olor de rònec. A més, hi havia braços, cames, cors i altres coses fetes de cera que no entenia per què els hi havien posat. Feia respecte veure aquella mena de col·lecció. A més, també hi havia una filera de pots plens de coses desconegudes; i tot que me’ls mirava amb atenció no vaig esbrinar-ne el contingut. Més tard vaig saber que es tractava de càlculs biliars i renals, o sigui, pedres, i també n’hi havia algun que contenia matèria orgànica extirpada del cos dels pacients. Era un costum bastant generalitzat portar aquests elements a Sant Muç quan el patró els havia fet sanar d’alguna malaltia.

No n’estic segura, però em sembla que en aquest lloc no hi fèiem foc, o almenys no ho recordo. Solíem anar-hi el dia de l’aplec, que se celebra el 13 de maig.

Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).
Al peu de les escales de l’ermita de Sant Muç (imatge Rosa M. Masana).

El Molinot

Aquest territori, que també anomenàvem la Tarumba, pertany al terme municipal de Viladecavalls. Es deia que en aquesta zona antigament hi havia hagut un molí de cereals; d’aquí li ve el nom de Molinot. En èpoques d’abundants pluges baixen per aquesta zona les aigües procedents de la serra de l’Obac que conflueixen al torrent de Llor i la riera de Gaià, i si ha plogut suficient per fer brollar els caus d’en Guitart llavors el paisatge encara és més bonic. Per la zona del Molinot hi passa l’antic camí romeu que va de Barcelona a Montserrat, actualment el sender anomenat de gran recorregut GR-96. En les darreres excavacions efectuades al territori s’hi han trobat restes ibèriques i d’una vil·la romana.[1]

Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)
Els meus germans Marià i Francesc i les seves respectives xicotes acompanyats d’amics (imatge Rosa M. Masana)

Teníem el costum de fer l’excursió el dilluns de Pasqua, que hi anàvem expressament per menjar-nos-hi la mona que em regalava el meu padrí, que era el meu germà Francesc Masana. Jo esperava aquesta diada amb candeletes.

Des del carrer Galileu pujàvem Rambla amunt fins a trobar, al costat esquerra, la via del tren de la Renfe que feia el trajecte Barcelona- Saragossa. Caminàvem per la via i havíem de tenir molta cura amb el tren. La persona que anava davant de la comitiva, quan el veia venir, ens avisava −“pareu, que ve el tren!”− i llavors ens arrambàvem al marge. De fet, en passar, el comboi feia una batzegada de vent molt forta que ens hauria pogut tirar a terra.

En arribar al Molinot i després de recollir llenya, buscàvem un lloc segur per encendre-hi foc i esperàvem que es fessin brases per coure la carn. Tots els aliments tenien un gust boníssim, més que no pas cuinats a casa. Fins i tot les amanides eren més bones. Després de la gran festa ens menjàvem la mona de Pasqua.

El pare sovint comentava que al foc i a l’aigua se’ls havia de tenir molt respecte, perquè tant l’un com l’altra tenien poc o gens aturador. Seguint els consells del pare, que com a bon pagès coneixia la natura, abans de marxar ens asseguràvem que el foc estigués completament apagat.

Tots plegats ens ho passàvem molt bé, els adults conversant entre ells, els meus germans festejant amb les promeses −i també promès, el de la meva germana− i els més petits jugant amb els tolls d’aigua.

Sant Feliuet

L’ermita de Sant Feliuet és d’estil preromànic i està situada al municipi de Sant Quirze del Vallès. S’hi celebra l’aplec per Pasqua i era costum que hi anessin orquestres i colles sardanistes i s’hi aplegava una gran quantitat de persones. No recordo d’aquelles diades res d’especial o amb què jugava. Era una esplanada sense res més.

Els meus germans hi anaven amb les seves motos i nosaltres em sembla que amb autobús. Si ho recordo bé, una vegada hi vàrem anar amb un cotxe de segona mà que s’havia comprat el meu germà Marià.

El “merendero”[2] de Rellinars

Anar a Rellinars era una altra cosa. Allà ens hi divertíem grans i petits. Hi anàvem amb els autocars Marimon de Terrassa circulant per aquella típica carretera plena de revolts. No sé què li passava a la meva mare que quan m’havia de tallar el serrell sempre anava de tort i feia un seguit d’escales. Es queixava dient que no m’estava quieta i llavors ella mateixa reconeixia que el serrell li havia quedat com la carretera de Rellinars. Aquesta carretera sempre havia estat un referent per expressar que una cosa era torta. També empràvem la paraula Rabassada, l’altra carretera que va de Terrassa a Barcelona, que és semblant a la Rellinars, o sigui, contrària a la línia recta.

El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).
El serrell “carretera de Rellinars” (imatge Rosa M. Masana).

Tenia la sort que sempre que anava a Rellinars hi anava amb la Montesa del meu germà Marià. M’encantava sentir la velocitat de la moto i la manera que teníem d’agafar els revolts inclinant tots dos el cos a dreta o a l’esquerra. Al portapaquets del darrere dúiem una barra de gel embolicada amb un sac i ben lligada que havíem comprat al mercat de la Independència, al carrer Goleta, conegut per tothom com el carrer del Gel. Quan arribàvem al merendero el trencàvem a trossos i el posàvem dins d’un cubell amb les begudes que es refresquessin.

La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).
La Júlia cuinat a la riereta (imatge Rosa M. Masana).

Anar a Rellinars era tota una festa, aquells tolls d’aigua corrent clara i amb peixos o capgrossos a dins, era magnífic per a mi. Posar-me dins d’una d’aquelles banyeres naturals de roca i amb aigua circulant era millor que qualsevol dels spa clorats d’ara. Els més grans es banyaven en una resclosa que havien fet amb pedres amb el propòsit que l’aigua quedés entollada i semblés una piscina.

Hi havia tot tipus d’insectes, abelles, borinots, tàbacs, estiracabells, els de potes llargues que suraven per sobre de l’aigua, les sargantanes i les cigales, que com que feia tanta calor no paraven de cantar en tot el dia dient “te, te, te, te” i la puput els responia “no puc, no puc”. Així m’ho havia explicat el meu pare, com si fos un diàleg entre les dues espècies.

Per baixar a la riereta passàvem pel camí de l’hort i donava gust veure aquells tomàquets de color de rosa tan ufanosos alguns dels quals, ben frescos, ens menjàvem per dinar. Els partíem per la meitat i dins les cavitats hi tiràvem un bon raig d’oli, sal i trossets d’all. Era una delícia menjar-nos-els, un sabor rarament repetible. Tampoc hi podia faltar una bona escalivada de pebrot, albergínia i ceba.

Sentir la frescor d’aquella aigua al cos i del sol juntament amb les olors de la riereta que diria eren de tomaquera, joncs −si és que fan olor, els joncs−, de molsa d’aigua ventilada i del sofregit del dinar, que sempre era boníssim, en feia sentir feliç i ara quan hi penso em ve una estampa mental que potser he idealitzat, o potser no, perquè realment la riereta era així.

Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars
Part de la colla i al fons el “merendero” on es veuen les cintes de paper a la pista de ball de Rellinars

Després d’haver fet la corresponent sobretaula amb cafè, copa i cigars, concretament Faries, els meus germans i altres persones de la colla començaven a ballar al so de la música de gramola i tothom s’ho passava pipa. El meu germà Francesc i la Júlia, la seva promesa, de tant en tant feien demostracions de com es ballava el tango, l’autèntic tango argentí de carrer i apassionat.

Un dia d’aquells que possiblement vaig tenir un atac de nostàlgia me’n vaig anar a la riereta de Rellinars. Sort que anava previnguda per l’experiència d’haver viscut altres deterioraments paisatgístics, perquè el lloc no tenia res a veure amb el dels anys seixanta. Feina vaig tenir a identificar l’indret.

La platja de Castelldefels

Diversos transportistes de Terrassa un dia del mes de juliol de cada any organitzaven una sortida a Castelldefels. Sortíem molt de matinada amb els camions plens a vessar on havien posat dalt de la caixa uns taulons de fusta que servien per seure-hi.

Recordo que passàvem per la carretera del Papiol i quan ens apropàvem al pont algú en avisava que ens asseguéssim, que no anéssim drets perquè podíem topar amb el cap contra la base del pont. A mi el que em feia més il·lusió era veure aquella immensa bola vermella que circulava entremig dels arbres. Vaig quedar sorpresa quan em van dir que era el sol que estava naixent. Jo sempre havia vist el sol en estat adult, o sigui suspès dalt del cel, mai quan gairebé tocava a terra.

Veure el mar, tastar l’aigua salada i banyar-me envoltada d’ones era una cosa diferent i molt divertida, res a veure a com em banyava a casa, dins d’un cubell amb aigua de la mina.

Una cosa que estic segura em va influir en aquelles anades a Castelldefels van ser els avions del Prat. Me’ls mirava estant estirada a la platja i em fascinava veure com s’aproximaven lentament i regular, no m’entrava al cap com allò tan gros podia sostenir-se en l’aire. Alguna vegada jugant al carrer havíem intentat saltar alguns esglaons agafats a un paraigua per veure si ens sostindríem, però no, tot al contrari. Per tant, com podia ser que aquell artefacte s’aguantés suspès al cel? Però a més, els avions i fins i tot el soroll dels motors quan s’allunyaven, em feien sentir una mena de sensació entre llibertat i aventura, perquè m’imaginava que si pujava allà dalt podria anar arreu del món.

De més gran vaig voler experimentar realment el fet de volar i vaig obtenir el carnet de pilot privat al club aeronàutic de Sabadell, però no va ser el que pensava que potser seria. Penso que per satisfer allò que intuïa que era volar potser ho hauria aconseguit, si fos ara, amb un ala delta o amb vestit esportiu especial.

Pujada a peu a Montserrat

Aquesta era una de les altres excursions que la família fèiem. He explicat l’experiència d’una romeria a Montserrat, que es pot consultar en aquest enllaç.


[1] Ferran, Domènec, et al. Història de Viladecavalls. Ajuntament de Viladecavalls, 1991, p. 17.

[2] Merendero en català és ‘berenador’, però a mi se’m fa una paraula estranya; per aquest motiu continuo anomenant-lo com ho fèiem abans.

Romeria a Montserrat organitzada per la Llibreria Gutenberg de Terrassa (dècada dels anys cinquanta)

 

Quan vaig néixer, els pares ja havien tingut cinc fills i pensaven que  després del cinquè no en tindrien cap més, perquè consideraven que la biologia reproductiva els anava de baixa, però no era cert. Per al meu pare, pagès d’ofici, vaig ser el “nap tardà” de la família. Vivíem al carrer Galileu número 178 i el primer dia de maig la llevadora Josepa Adell ens assistia a la meva mare i a mi perquè tinguéssim, respectivament, una bona i nova entrada a aquest món. Una senyora d’edat i molt observadora, veïna nostra, quan em va veure li va pronosticar a la mare que jo seria molt treballadora; a més havia nascut en dilluns. No es va equivocar.

Casa nostra era molt a prop de la plaça del Progrés, on entre aquí, el carrer Arquímedes i la Rambla teníem tots els serveis a quatre passes. Per mi els gronxadors de la plaça del Progrés era el millor de tot i la mainada fèiem per gronxar-nos i també competicions per veure qui arribava més amunt.  Allà mateix començava el carrer Gutenberg, on hi havia una  llibreria Egara  i nosaltres n’érem clients i em feien feliç quan em compraven cromos i calcomanies. També hi havia la pastisseria Serra,  freqüentada pel meu germà Marià, atret pels dolços i per qui els embolicava, la  Maria, unes cases més amunt hi havia un sastre o sastressa on treballava la meva cunyada Conxita Torres i gairebé al costat la botiga de teixits de roba d’alta qualitat. Nosaltres només hi entràvem a comprar quan teníem casaments, que era sovint, però.

Romeries a Montserrat organitzades per la Llibreria Gutenberg

Els propietaris d’aquesta llibreria  cada any organitzaven una romeria a Montserrat, caminada que tenia força acceptació entre les persones del veïnat i d’altres indrets.

En una ocasió la mare va fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, que pensava complir quan es fes la següent  romeria anual. No sabem quina petició havia fet la mare a la Moreneta, però no s’hi va posar per poc a l’hora d’agrair-la-hi.

La mare quan tenia uns 21 anys
La mare quan tenia uns 21 anys

Abans de continuar explicaré quelcom de la mare perquè comprendrem millor que si va fer aquella promesa sabia que la podria complir. La mare, Anna Ribas, va néixer l’any 1902 a Albinyana (Tarragona) i la naturalesa la va dotar d’unes excel·lents condicions físiques. Ella mateixa explicava que la seva mare va ser l’única supervivent de set germans; tots els altres havien mort a causa de la verola. La Concepció, la mare de la mare, o sigui la meva àvia, també va patir la malaltia i el metge després de fer-li el diagnòstic va dir a la Rosa, l’àvia de la mare: “Noia, ho sento, te n’ha tocat una altra”. Però sortosament va poder sortir-se’n i potser pel seu idoni sistema immunològic o gràcies, com deia la mare, al tip de magranes que es va fer estant malalta sense que ningú la’n reprimís perquè ho veien com un acte de les seves darreres voluntats.

Si, com deia Darwin, la selecció natural existeix, és evident que la mare en va ser fruit directe. El meu pare alguna vegada havia comentat que es va enamorar de la mare perquè era un llamp de dona i corria com una llebre. Ell no la podia pas atrapar, comentava.

Estampa que portava en Francesc a la cartera, desprès la va guardar la Júlia, la seva muller i ara la preservo jo
Estampa que portava en Francesc a la cartera, desprès la va guardar la Júlia, la seva muller i ara la preservo jo

La mare sempre  havia anat amb l’esquena més dreta que moltes persones i ella mateixa considerava que era degut que de jove havia portat sobre el cap molts mocadors de fer farcells carregats de productes del camp, fet que l’obligava a caminar recta per mantenir l’equilibri.

La prometença

La prometença va consistir a comprometre’s a pujar a la muntanya de Montserrat descalça i portant-me a mi a coll. Val a dir que en aquell moment la mare tenia gairebé cinquanta anys i jo uns cinc. Si bé el motiu de les promeses s’ha de guardar en secret i així ho va fer sempre la mare,  tinc una petita intuïció de per què la va complir, però evidentment encara que ho sabés amb tota certesa tampoc ho explicaria.

Els preparatius previs a la romeria

Recordo bastantes coses d’aquella primera sortida a Montserrat, potser per la càrrega simbòlica que desprenien els preparatius. El rebombori de la preparació va iniciar-se dies abans quan a casa comentaven “diumenge anirem a Montserrat i ens emportaren tal cosa o tal altra” i, finalment, el dia abans els preparatius dels entrepans de l’esmorzar, les carmanyoles del dinar, el termo del cafè que mai podia mancar, la roba que ens havíem de posar, el lot perquè marxaríem de fosc, el ciri per posar a la Verge, el despertador per no arribar tard a l’estació del Nord. Veient com s’estava amanint tot ja s’intuïa que quelcom important havia de succeir.

El pelegrinatge

Abans de sortir de casa la mare va deixar les seves espardenyes darrere de la porta, em va pujar a coll i amb el seu habitual pas decidit vam enfilar  carrer Galileu  amunt, la Rambla i carrer Cervantes fins a arribar a l’estació. El tren ens va deixar a Castellbell i el Vilar i allà mateix iniciàvem el camí a peu seguint per la carretera que va a Monistrol. Abans d’arribar a aquest poble a mà dreta hi havia un trencall que comunicava amb el pont que travessava el riu Llobregat i per on també circulava el cremallera.

Encara era negra nit i quan passàvem  per sobre del pont només sentíem la remor del riu i el cruixir de les travesses de fusta. Sort que els organitzadors de la romeria caminaven uns metres davant nostre i posaven espelmes als llocs on hi havia perill, be fos perquè hi faltava alguna travessa o perquè  durant el camí hi havia algun sot o esllavissada de terra. Aquestes coses les puc explicar perquè vaig anar també de més gran a fer la romeria.

Una cosa que sempre em va intrigar era que quan baixàvem de Montserrat, encara de clar, miràvem des del pont el riu Llobregat i vèiem com l’aigua feia un parell de remolins. Era un efecte que tenia el poder, segons deien, d’engolir qualsevol cosa que trobés a l’aigua. Davant aquest fenomen, la meva fantasia volava i els efectes que podia tenir el remolí es multiplicaven per tres.

Sense voler-ho, vam donar la nota

La primera vegada que vaig pujar a Montserrat, com és lògic, tenia una petita i relativa consciència dels fets; és ara que en recordar-los puc precisar-ne més detalls i diria que no vaig veure altres persones pujar a Montserrat descalces i tampoc ningú que portés una criatura a coll.

Al grup que formava la romeria els devia sorprendre que algú caminés sense sabates per aquell terreny tan abrupte com era el camí del cremallera i amb una nena a coll. I més tard, vaig ser jo qui va sorprendre també els romers en entossudir-me a voler baixar dels braços de la meva mare i  caminar com  tothom feia. Després de molta resistència de la meva mare,  finalment em va deixar a terra i a petits passos vaig continuar caminant, ressagats de la comitiva principal.

Recordo que portava espardenyes de pagès i que se’m clavàvem les pedres  a la zona lateral dels peus, allà on el calçat no tenia protecció. Una vegada arribats a Montserrat el grup comentava: “Aquesta nena tan petita ha caminat quasi tot el camí!” I la mare afegia: “Sí, sembla impossible, i a més a mi no m’ha sortit cap nafra als peus”. De fet, allò que ens va succeir  i vist des de la condició de romers, va ser com una mena de miracle. A més, a la tarda havíem de desfer el camí que havíem fet, o sigui, de Montserrat a Castellbell i el Vilar en condicions semblants.

El darrer tram i el túnel

La mare abans d’entrar al túnel em va tornar a pujar a coll. Jo mai havia vist tanta foscor i no sabia ben bé què estava passant, sentia temença  perquè a més la veu ressonava estranya quan algú deia: “Acosteu-vos a la paret; no aneu cap a la via que us podeu entrebancar”. Per a mi allò era com la cova del llop, riu-te de la basarda que em podien fer els contes de la bruixa o de la Caputxeta Vermella. Els organitzadors tenien controlada l’hora que circulava el cremallera i vigilaven que no coincidíssim mentre  travessàvem el túnel. Una vegada que vaig anar a Montserrat amb un grup d’excursionistes ens va enxampar el cremallera a dins i pensàvem que el fum ens ofegaria.

Sortir de aquella foscor i veure puntejar el dia junt amb les parades de les pageses que portaven a vendre mató, mel, verdures i els tomàquets de color de rosa de Rellinars, entremig d’altres productes i sentir el repic de campanes que semblava que fessin ressonar la muntanya, per a mi va ser com entrar en un món màgic mai vist.

Anar a adorar la Moreneta

Gravat d´Alexandre Laborde de començaments del segle XIX (Imatge de Viquipèdia)
Gravat d´Alexandre Laborde de començaments del segle XIX (Imatge de Viquipèdia)

 El primer que vam fer va ser anar a la basílica. Em va impressionar veure aquella pica d’aigua tan gran —a casa utilitzaven un cubell petit per banyar-nos—. Més endavant vaig saber que aquell recipient era per posar-hi l’aigua beneïda. Seguidament em va sorprendre veure aquella nau tan gran, l’altar, els vitralls, les pintures fosques i amb rostres pàl·lids que em feien mitja por, les llanternes, aquell olor peculiar del recinte, el silenci i la cerimoniosa manera com tots nosaltres pujàvem les escales envers la cambra de la Verge, en conjunt creaven un ambient d’intriga perquè desconeixia què ens trobaríem al capdamunt. Per a mi tot era nou. Un detall que em va tranquil·litzar va ser veure la imatge del simpàtic escolanet que hi ha a la porta de la cambra de la marededéu.

Finalment érem al davant de la Moreneta de veritat, érem allà al seu lloc. Jo ja la coneixia perquè a casa en teníem una imatge, però no era el mateix. Allà a la basílica va ser com si hagués de tenir vida, o almenys la mare li va donar mostres de gratitud i afecte com ho hauria fet amb algú molt conegut, però a Ella, a la Verge, ho feia d’una manera més respectuosa o reverencial.  Sabem  que era una imatge, sí, però l’actitud de la mare donava mostres que  vivia un moment de fe, significació que possiblement venia reforçada per l’esforç  i abnegació amb què havia pujat a la muntanya  i perquè la causa tan temuda, motiu de la seva promesa, s’havia resolt favorablement i gràcies al poder i a la infinita misericòrdia de la Verge  Maria de Montserrat, la nostra Moreneta.

Aquests raonaments els puc fer ara mentre ho recordo; abans no tenia ni l’edat ni la capacitat de raonar-ho. Sí que percebia, però, una sensació de benestar per haver alliberat la mare del meu pes sobre les seves espatlles, i   em sentia cofoia per les paraules de les persones adultes que  ressaltaven el fet que hagués caminat tant tros de camí. Podríem dir que va ser el meu primer bany d’ego rebut a la vida; sort que mai he volgut tenir gaires tractes amb aquest personatge que quan pot ens la juga.

La missa i el cant del Virolai

La missa la vaig trobar molt llarga, m’avorria bastant, però hi vaig prendre  interès en el moment que l’escolania es va posar a cantar. No hi entenia, de música, però sé que m’agradava. Suposo que a causa de l’emoció, a la mare li queien les llàgrimes i des de llavors tinc associat el cant del Virolai amb l’emotivitat i alguna vegada ho he passat malament intentant controlar-me les llàgrimes en escoltar aquest cant. També m’emociona  una  de les cançons que cantava la mare que deia: no ploris fillet, no ploris reiet que ets un angelet que m’ha donat Déu… La cantava d’una manera entendridora.

Penso que la mare va saber transmetre als seus fills la fe en la Mare de Déu, —en la nostra cultura simbolitzada per la Moreneta—, però també conceptualment  dins  una  vessant més àmplia que la fa extensiva a totes les verges del món que generalment coneixem mitjançant els diversos models  iconogràfics. Però d’adults la veneració de la Verge no se centra  en la imatge, sinó que és perceptible dins un concepte més abstracte, profund i espiritual. Seria el paradigma o la forma de què els homes i les dones ens serviríem per  apropar-nos a experimentar i percebre algunes de les atribucions femenines de la naturalesa, com pot ser, per citar-ne algunes, la generositat, la misericòrdia, la compassió, l’esperit acollidor i la cura de les altres persones.

Francesc Masana és el segon de mà esquerra (arxiu Francesc Masana).
Francesc Masana és el segon de mà esquerra (arxiu Francesc Masana).

El Guardapaso FC

He esmentat que tots els germans sentíem devoció per la Moreneta, perquè en un moment o altre de la seva vida tots havien pujat a la muntanya a saludar-la o a agrair-li quelcom que havia fet per ells. Un testimoni del que acabo de dir  podria ser la fotografia que pertanyia al meu germà Francesc en què es veu un grup de companys reclutes que van  pujar a Montserrat vestits de soldat. Sabem que les condicions i règim disciplinari dels reclutes d’anys enrere no estava exempt de riscos.

La imatge també ens serveix per il·lustrar l’atracció que tenia el fet de trobar-te pel camí del cremallera la caseta del  “Guardapaso FC, me llamo  Bo-Bi”, que l’amo d’en Bo-Bi havia vestit de cap d’estació amb capa, gorra i ulleres de sol. També li havia ensenyat a quedar-se assegut sobre les dues potes de darrere i amb les de davant fer com si aguantés el banderi. Quan la gent passava caminant o amb el cremallera, era el moment que gairebé tothom li llançava algunes monedes. La imatge tenia un simpàtic atractiu per a grans i petites.

Acompanyar la mare a Montserrat

A mesura que la mare es va anar fent gran li suposava un esforç el fet de  pujar al monestir, encara que amb el cotxe la deixéssim arran de les primeres escales, però amb tot, ella hi volia anar i mostrava que  continuava concentrant  la seva energia i voluntat de decisió a caminar el tros que fes falta. Cap dels seus fills va dubtar mai a acompanyar-la a Montserrat  sempre que ens ho demanava.

Plaça de Santa Maria de Montserrat. La mare quan tenia 90 anys, la Júlia -la seva jove- a mà dreta i la Rosa M. -la filla que va portar a coll- (imatge feta per Francesc Masana).
Plaça de Santa Maria de Montserrat. La mare quan tenia 90 anys, la Júlia -la seva jove- a mà dreta i la Rosa M. -la filla que va portar a coll- (imatge feta per Francesc Masana).

 L’any 2003 vaig voler pujar sola a Montserrat des de Monistrol i passant pel camí dels Tres Quarts. Anys enrere quan hi anàvem d’excursió passàvem per les Guilleumes i ens paràvem a la font a esmorzar, però a partir que es va posar en marxa el nou cremallera aquests va quedar en dessús. A dalt m’estava esperant Mari Carmen Cabo Téllez i mentre caminava pel camí de la Santa Cova em van fer la fotografia que adjuntem. En aquell moment jo tenia 58 anys i ara fa uns quants anys que he deixat d’emprendre aquestes aventures excursionistes. Quan vaig a veure la Moreneta ho faig amb cotxe o amb el cremallera.

Pujant a Montserrat (imatge M. Carmen Cabo)
Pujant a Montserrat (imatge M. Carmen Cabo)

La mare als 80 anys (imatge Rosa M. Masana).
La mare als 80 anys (imatge Rosa M. Masana).

Una escalivada irrepetible

Per finalitzar voldria explicar un fet curiós que de segur mai més es podrà  repetir. En una de les excursions familiars a Montserrat vam anar a dinar al camí del Viacrucis, lloc on hi havia hagut diverses imatges que feien referència a les catorze estacions de la Passió de Jesús. El fet no tindria cap importància perquè a Montserrat sempre menjàvem a l’aire lliure les coses que portàvem preparades de casa, però aquell dia va ser diferent. En una zona arrecerada protegida per un marge vam encendre foc i vam escalivar a les brases un ufanós pebrot vermell. Estava boníssim, fet amb llenya de la muntanya i ventilat per l’aire de la muntanya de Montserrat, que fa aquella olor tan personal entre bruc i obaga. Això sí, després amb molta cura vam apagar el foc tirant aigua i després terra per sobre.

Got plegable per excursions (Rosa M. Masana)
Got plegable per excursions (Rosa M. Masana)
Got plegat (Rosa M. Masana)
Got plegat (Rosa M. Masana)

La tradició continua

Un nét de la mare, el meu nebot Francesc Massana, en Cisco, és una persona afeccionada a l’excursionisme i sovint fa camins que estan inclosos en les grans rutes (GR). El diumenge dia 19 d’abril li vaig trucar per telèfon per preguntar-li un detall geogràfic dels camins de muntanya a Montserrat i  curiosament la seva muller em va dir que estava fent el tram can Parellada-Montserrat, uns 23 quilòmetres en total.

En arribar al vespre vaig preguntar-li quins eren els camins que amb més freqüència agafaven els muntanyencs per pujar a Montserrat. Per la seva professió de dissenyador gràfic no li va costar gens dibuixar aquest mapa que ara adjunto, en què veiem marcats els camins més freqüentats, tot i que diu n’hi ha diversos. També els acompanya amb una breu explicació.

Mapa de camins que porten a Montserrat (disseny F. Massana)
Mapa de camins que porten a Montserrat (disseny F. Massana)

En blau. Camí de l’Aigua —no confondre amb camí de les Aigües—. Sortint de la zona on hi ha l’Aeri de Montserrat es travessa la carretera i davant de la Colònia Gomis  —no recordo exactament si es diu així—, lloc on hi ha l’estació elevadora de l’aigua, comença el Camí de l’Aigua, que més endavant s’uneix al camí del Canal o de les Aigües.

En vermell. Camí del Canal o de les Aigües. Neix a Monistrol, a la plaça de la Font Gran. És un camí ample, una pista que porta a la segona estació elevadora d’aigua i aquí és on comencen les famoses escales.

En verd. Drecera dels Tres Quarts. Després de venir caminant des de Monistrol  pel camí del Canal, en vermell, veurem un trencall a mà dreta—està indicat— que et porta a agafar les escales que pugen al tram final. És molt més maco perquè és camí de bosc, no de pista.

En groc. És el tram de les famoses escales que arriben al monestir.

Estic segura  que la mare, l`àvia i besàvia dels seus nets i besnets, de poder-los veure, estaria contenta d´ells.

Montserrat ( autor Francesc Massana)
Montserrat ( autor Francesc Massana)

Lletra del  Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

La mare a Montserrat
La mare a Montserrat

Mentre buscava una imatge dins l’ àlbum de fotografies, va aparèixer aquesta que adjunto que pertany  a una  excursió feta  a Montserrat.  Es curiós veure a la meva mare asseguda amb una cadira plegable que havíem  portar de casa i acompanyada per  tres gats montserratins.

Ara la imatge m’ha  transmès la impressió  de  com si  gairebé  la entrada a la basílica de Montserrat fos  el pati de casa ,  no recordo  com va anar la sortida d’ aquell dia perquè han passat molts anys, però no seria d’estranyar que ens hi  haguessin entaulat per esmorzar o dinar com havien fet anys enrere o simplement portaven la cadira perquè quan la mare es canses pogués seure.

 

Els bombers t´acompanyen a donar sang

D´esquerra a dreta Oriol, Rut i Marià
D´esquerra a dreta Oriol, Rut i Marià

El dissabte dia 14 de març a la sala de premsa de l´ajuntament de Terrassa es va dur a terme una jornada per la donació voluntària de sang, amb el lema “Els bombers t’acompanyen a donar sang”.

Aquest acte correspon a les iniciatives solidàries que porten a terme els Bombers amb cor, un grup format per voluntaris dels bombers de la Generalitat que promouen diverses accions socials. A mi em sembla més entenedor redactat així, tu mateixa

A la jornada també hi participava el Banc de Sang i de Teixits i la Federació Catalana de Donants de Sang, com a campanya especial a tot Catalunya just abans de la Setmana Santa, un moment en què baixen les reserves. Als donants se’ls obsequia amb un clauer en forma de casc de bomber.

Parlem amb en Marià Masana perquè ens expliqui quelcom més d´aquesta diada.

Hola Marià, quin va ser el desencadenant perquè els bombers fóssiu dinamitzadors per a les donacions de sang ?

A proposta d’un grup de bombers “ bombers amb cor “ que col·laborem en diferents activitats solidàries, es promouen la dinamització d’aquestes jornades de donació de sang arreu del territori i, com a acte central, es proposa que sigui la ciutat de Terrassa ( un bon grapat del col·lectiu de “ bombers amb cor “ són bombers del parc Terrassa ).

Per fer més amena la diada i amb els bombers com a protagonistes, es promouen un seguit d’activitats paral·leles a les donacions de sang, com per exemple: la presència d’una ambulància medicalitzada dels bombers amb la seva dotació formada per una infermera i dos bombers, que durant tota la jornada van ensenyar l’ambulància i el seu equipament.

En aquesta ocasió la dotació humana estava formada per una infermera que a la vegada és bombera voluntària de l’escala especial i dos tècnics ( un bomber voluntari de l’escala activa i un bomber funcionari )

Aprofitant el moment cal explicar que el Cos de Bombers de la Generalitat, compte amb un grup de metges, infermeres i tècnics que integren el GEM ( Grup Emergències Mèdiques )que són els que donen suport sanitari a les actuacions dels bombers.

Segons el programa he vist que vàreu estar vuit hores fent aquesta activitat, sabeu quantes persones van venir a donar sang?

L´equip sanitari que feia les extraccions era del Banc de Sang i Teixits i ens van dir que el donants de sang van ser molts més del que s’esperaven arribant a fer-se 150 extraccions. Tot un èxit de participació.

Degut al vostre treball, sovint rescatar ferits, esteu motivats perquè es doni sang ?

Malauradament durant la nostre tasca veiem de tot, i per tant som conscients que s’ha de motivar a la gent per a que doni sang.

També vàreu fer alguna activitat pedagògica, veritat?

Durant al matí principalment ; per la tarda ens va venir a visitar la pluja.

Al marge de les entitats ciutadanes que van col·laborar durant tot el dia ( tabals – batukades – castellers – bastoners – sardanes etc. ) es van realitzar unes xerrades sobre seguretat en la llar, taller de maquillatge, passejada i cercavila per als més menuts, concert de jazz a càrrec de Ela Jam Blues ( grup format per una solista i cinc musics, dels quals tres són bombers ) circuit d’agilitat, vehicles dels bombers ( escala, ambulància, apícola etc.)

També es van realitzar dos simulacres de rescat en alçada per part del ( GRAE ) Grup de Rescat de Muntanya dels bombers,que van actuar juntament amb els bombers de Terrassa a la façana de l’ajuntament.

Durant tot el dia qui ho va desitjar va poder veure l’ambulància i el seu equipament i fins i tot es va poder fer ús d´alguns dels aparells de mesura de constants vitals.

Al interior de la ambulància
Al interior de la ambulància

Sempre els voluntaris,… sort en té la societat d´aquestes persones que equilibren la balança .

Sí, de fet entre infermers i bombers vàrem formar un grup de treball d´unes 40 persones que van dedicar un dissabte a fer aquesta tasca del tot altruista.

Si en aquell moment s’hagués presentat una emergència, es podia utilitzar l’ ambulància?

Sí, evidentment, l’ambulància dels bombers en aquell moment tenia la dotació de tres persones: la infermera Rut Lorenzo, professional molt competent que treballa a urgències i crítics de Bellvitge i, els bombers Oriol Masana i Marià Masana.