Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els cinc ordes religiosos de la Bisbal

Rosa M. Masana, publicat a Totbisbal , desembre 2015

Amb el títol, Els cinc ordes religiosos de la Bisbal (des de l’any 1341), vaig publicar a la revista digital totbisbal.com (gener 2015), un article que volia donar a conèixer el nombre de congregacions religioses que hi va haver a la vila, com van ser els pares franciscans, els pares maristes, les germanes Concepcionistes, les de Sant Josep i les Marianes. També, preteníem saber el nom dels religiosos i religioses que van impartir docència o van atendre  malalts, però  aquestes dades  no sempre  han estat guardades  i  per la qual cosa  la informació no es del tot complerta.

Per continuar llegint feu cli aquí.

Imatge de Sant Francesc al convent
Imatge de Sant Francesc al convent

 

Darrerament m’han facilitat el contacte amb el pare Francesc Costa, que va residir al convent durant 25 anys, motiu pel que he considerat fer-li algunes preguntes relacionades amb aquesta  tradicional institució bisbalenca i poder d’aquesta manera ampliar l’article.  Per llegir-lo clicar a Francesc Costa 

El claustre del convent (Imatge cedida per Francesc Linares)
El claustre del convent (Imatge cedida per Francesc Linares)

La forja a la Bisbal d’Empordà

Treballant a un taller de la Bisbal (Rosa M. Masana)
Treballant a un taller de la Bisbal (Rosa M. Masana)

 

Des de fa temps col·laboro amb el diari digital Totbisbal aportant algun reportatge que pot ajudar a omplir una part de la tasca divulgadora d’aquest mitjà periodístic, sovint tractant temes relacionats amb la història de la Bisbal i pobles veïns,  així com també algunes entrevistes.

El dia 25 de març de l’any 2010 vaig publicar un reportatge titulat Balcons, reixes, baranes i portes de forja a la Bisbal d’Empordà  que anava acompanyat d’un vídeo on es mostraven diversos elements de la vila fets amb forja, en especial els balcons, titulat  La Bisbal també és terra de forja.

Mentre em preparava l’article, vaig contactar amb l’Associació de Forjadors de Catalunya (AFoC), concretament amb la senyora  Gullermina Morales, secretària i fundadora de l’esmentada associació per  si  podia  lliurar-me algun tipus d´informació al respecte.

Guillermina te el seu propi taller de forja al barri del Raval de Barcelona i porta a terme diverses activitats relacionades amb la tècnica de la forja, com pot ser la realització de cursos, col·laboració  en l’organització de  trobades i festivals bé siguin nacionals com internacionals. També aporta els seus coneixements i ajut en  algunes  àrees científiques  relacionades amb l’arqueologia, de peces de metall i, en definitiva, ajuden a projectar i promocionar la forja autòctona a altres parts del món.

Disposen d’un web especific de temes relacionats amb aquest ofici: tallerdelaforja.net. De segur que a les persones interessades en aquest tipus d’especialitat la consulta d’aquest web els aportarà una valuosa informació, bé sigui pel que fa a coneixements sobre la matèria com també temes d’actualitat, trobades i congressos.

Des d’aquí  vull agrair-li que hagi incorporat a la seva pàgina l’article Balcons, reixes…  que  es va publicar a Totbisbal,  perquè  considerem que també ajuda a  donar a conèixer la nostra vila,  que a més de la seva especialitat ceramista, també  disposa d’excel·lents forjadors. Alhora volem felicitar-la per la tasca que porta a terme i per la parcel·la professional que ha sabut desenvolupar dins d´un ofici fins no fa gaire, poc practicat per les dones.

Balcó restaurat
Balcó restaurat
Revisant el codi (r.m.)
Revisant el codi (r.m.)

Forja 1890 (r.m.)

Forja del 1881 (r.m.)

Carme Mir Garanger

 

 

                    Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Rosa M. Masana

Carme Mir (cedida ella)
Carme Mir (cedida ella)

 

Per seguir llegin feu cli sobre Carme Mir i us portarà a la revista Baix Empoprdà Digital, possats sobre l’anunciat  Edicions anteriors obriu el número 13 del novembre 2014, pags. 40 a 43.

 

Carme Mir acompanyant una model (cedida ella)
Carme Mir acompanyant una model (cedida ella)

 

Els Constructors de les Xemeneies de La Bisbal

Article publicat per Rosa M. Masana  a la revista  DABA núm. 5 de la Bisbal d’Empordà  de l’any 2009 , pagina núm. 13.Actualment amb algunes modificacions.

 

Període  del 1918  al  1974 aproximadament

La Bisbal preserva vint de les xemeneies industrials que servien de tiratge de fums dels torns ceràmics de flama inver­tida d’abans que s’implantessin els mecànics amb tir o trac­ció de fums forçada Excepte quatre d’aquestes xemeneies, les altres estan fetes amb maons aplantillats de terra cuita vermella.  D’acord amb les fonts consultades, podem considerar que van funcionar des de principi del segle XX a ple rendiment durant els anys cinquanta, seixanta i setanta i fins gairebé finals de segle, ja que l’any 1990 encara fumejaven la de la fàbrica Lloberes i la de l’Empordanesa. Seguir llegint…

Victòria Vigo i Bènia, professora a la Bisbal

                                                 

             ‘Perquè mentre la llengua és viva, el poble viu’

 

Professora Victòria Vigo (cedida ella)
Professora Victòria Vigo (cedida ella)

Article publicat  per Rosa M. Masana a la revista El Drac de la Bisbal número 47 de l’any 2003

 

Hola senyora Victòria, gracies per concedir que li faci algunes preguntes referents al seu exercici Professional a la Bisbal.

Abans de començar pensa que estàs parlant amb una mestra d’una època ja passada, que l’ensenyament ha canviat molt, fet que ocasiona un cert desconcert, es pot creure que hi han coses millors i d’altres pitjors. Esperem que els resultats ens donin més llum.

-Sí, es cert, però opino que el bon mètode didàctic, com la bona música sempre seran presents. Començo amb allò que no s’ha de preguntar. Quants anys té i on va néixer?

Noranta, el 19 de novembre del 2002 els vaig complir, sóc de l’Eixample de Barcelona però encara no tenia un any que els meus pares van venir a viure a la Bisbal. Em sento bisbalenca de soca-rel.

-Com va ser la seva vida de petita i d’estudiant ?  

Com tota la mainada. Els primers estudis els vaig fer a la Bisbal amb la professora Adela Trayter que va ser una de les primeres professores interessades a dur a terme el mè­tode pedagògic de Maria Montessori i ho va fer de for­ ma magistral. La doctora Montesori era metgessa i pediatra i per tant coneixedora dels nens, va intentar aplicar una ense­nyança individualitzada, mo­dificant també l’entorn esco­lar perquè el nen s’hi sentís bé i ho aconseguia utilitzant diversos objectes que esti­mulaven el desenvolupament dels sentits i la motricitat, tot fet amb un gran amor i res­pecte pels infants.

Maria Montesori

 

-Va començar bé.

Sí, suposo. Després vaig con­tinuar les classes amb el se­nyor Ventura Casadevall i finalment a les Monges Franceses. La carrera de magisteri la vaig fer en qualitat d’alumne lliure, em preparava aquí a la Bisbal i m’anava a examinar a la Normal de Girona. Una vegada finalitzats els estudis em vaig presentar a les oposicions que es convocaven per cobrir places oficials de mestres i vaig obtenir el sisè lloc de la llista. Era l’any 1933 i tenia 21 anys.

-Molt joveneta.  Començà a exercir?

Sí, al poble veí de Corçà, on hi vaig estar 11 anys, tret d’una petita interrupció. D’aquest poble en guardo un molt bon record, eren els meus primers anys de docència on s’hi posa molta il·lusió i entrega.

Amb les seves alumnes de Corçà (cedida ella)

-Em sembla que aquest tarannà l’ha acompanyat sempre. Al inici va viure els anys difícils de Guerra Civil, veritat ?

Sí, i passada la Guerra em van fer entrar dins el pla  de depuracions que duia a terme el nou govern de Franco i em traslladaren a Bielsa, al Pirineu aragonès, però finalment gràcies a un seguit de circumstàncies no hi vaig ha’ d’anar.

 -Menys mal. Si no li fa res em podria explicar quelcom  del seu marit?

Amb en Joan Clares ens vàrem conèixer, enamorar i sense cap dubte ens vàrem casar.  En Joan era un gran mestre i un home molt culte. Vivíem a les Voltes, sobre la farmàcia Piera i vàrem tenir una filla, la Victò­ria, que ara és farmacèutica, i gràcies a ella tinc tres néts pre­ciosos.

Les escoles velles de la Bisbal.

Cartell publicitari de la Generalitat

-Fer de mestre en una època impositiva com la que va viu­re, era difícil ?

S’havia de saber fer. Els llibres eren en castellà però jo les ex­plicacions les donava en català, havíem de cantar Cara al sol i Montañas nevades, però tam­bé cantàvem cançons catalanes. De fet, els empordanesos sem­pre hem defensat molt la nostra llengua. I ha de ser així, perquè mentre la llengua és viva el poble viu.

-Ha tingut algunes afeccions?

Sí, llegir, he llegit molt i encara ho faig, no veus quins ulls que tinc?

-Els veig molt vius i riallers.

Què vols a la meva edat !  Com et deia he llegit de tot, però, també he treballat mol­tes hores al dia perquè a part de les classes oficials fè­iem, entre el meu marit i jo, classes complementàries per preparar els joves que volien fer el batxillerat i anar-se examinar a al Institut La Força de Girona.  Ens repartíem les classes, fèiem de 6 a 9 del matí, de 12 a 2 del migdia i de 6 a 9 del vespre. D’aquesta manera tots els alumnes que tenien el nivell necessari i si volien preparar-se ho podien fer.

I cantar què?

Composició representativa de les activitats docents (R.M. Masana)
Composició representativa de les activitats docents (R.M. Masana)

Ah! Sí que n’estàs al corrent.  Cantàvem molt a les classes de francès i d’aquesta manera també l’apreníem. Les cançons de l’Edith Piaff les havien cantat totes, especialment mentre fèiem labors. Eren unes classes molt boniques, gràcies a elles la majoria de noies va aprendre a brodar i fer-se una bona part de roba de la casa.

-Està contenta de la tasca realitzada?

En general sí, hi ha moments de tot, però n’estic satisfeta.

He llegit el llibre que li van dedicar els seus antics alumnes que en total van ser 51 els qui li varen escriure unes ratlles. Si m’ho permet voldria llegir-li  alguns dels qualificatius que van emprar en parlar de vostè. Mestra exemplar, de gran humanitat, ferma, decidida, amorosa, dispensadora d’una bona educació per afrontar la vida, comprensiva, benèvola, acollido­ra, vida de servei, de mirada neta, singular, severa, entregada a la docència en cos i ànima, amb claredat matemàtica, vital, apassionada, de rialla fresca, rigor, esforç i generositat.

Van ser molt generosos.

 -Senyoreta Vigo, ens voldria explicar quelcom més? Per exemple com veu la funció pedagògica actual?

No en puc donar una opinió exacta ja que fa anys que sóc fora d’aquest ambient però sí que crec que nosaltres vàrem donar una primordial importància a l’educació, la sensibili­tat i em temo que avui s’ha deixat força de banda.

-Vull dir-li que m’ha agradat molt dialogar amb vos­tè, aquesta entrevista és un breu resum d’una vida i una tasca docent, però el més captivant ha estat la seva personalitat, entenc que els seus antics alumnes li tinguin aquesta especial deferència, fruit ben segur, d’una singular aplicació amorosa i generosa de la seva ensenyança.

Adéu, una abraçada.

Notes :

Victòria tenia un germà, l´Emili que era  cinc anys més gran que ella i va ser un personatge destacat a la Bisbal, tot que no se´n havia parlat de la seva persona.  La revista de Girona núm.227 de novembre-desembre del 2004, entre d´altres coses  informa que Emili Vigo va ser periodista, historiador i polític. La senyora Victòria Vigo, va morir a Palamós el dia 9 de gener de l’any 2007 als 94 anys i va ser enterrada a la Bisbal el dia 11. (tinc també la data 11-7-2007, confirmar)El diari digital Vilaweb del dia 11 de gener de l’any 2007 publica: Mor la mestra bisbalenca Victòria Vigo als 94 anys d´edat.L’ajuntament de la Bisbal junt amb les seves ex-alumnes, el dia 7 de juny de 2015 van organitzar un emotiu acte  en el seu record  i  les activitats  docents  que va desenvolupar a la vila. També es va col·locar un plafó a una plaça pública que rep el seu nom. La seva ex-alumna  seva Joaquima Pellicer Solà va  escriure i va llegir  durant l’acte d’homenatge aquesta poesia que adjuntem. 

                                     

Plafó del dia del homenatge ( imatge Rosa M. Masana)
Plafó del dia del homenatge ( imatge Rosa M. Masana)

                          Tot recordant la senyoreta Victòria Vigo

 Recordo amb enyorança aquell temps passat,

aquella època de la meva infantesa,

de quan jo era una estudiant.

 Molt especialment recordo la meva mestra,

la nostra estimada senyoreta Victòria Vigo,

aquella dona tan humana i propera, d’idees fermes,

apassionada per la docència i exigent com la que més.

També recordo la seva peculiar manera d’ensenyar

i que, quan convenia, sabia escridassar.

 Aquelles assignatures de geografia, d’història, les matemàtiques,

la cal·ligrafia i tantes més que podria esmentar…

Les labors de mitja tarda, amb aquells magnífics brodats a mà;

eren tot una filigrana, eren dignes d’admirar!

Ep! Sense descuidar les classes de francès,

acompanyades de les bellíssimes cançons de l’Édith Piaf.

 Com a docent, els seus coneixements ens va transmetre

i com a persona els valors de la vida ens va inculcar;

amb ella vàrem créixer i ens vam formar com a estudiants.

 Inicialment, a l’edifici de les Escoles Velles fèiem les classes,

aleshores anomenades Escoles Nacionals,

i el maig de l’any 1967 les noves instal·lacions vam inaugurar.

 Recordo amb nostàlgia aquella gran festassa

inaugural tan entranyable.

Feia un dia molt assolellat, era un dia radiant!

Durant l’acte, les seves alumnes, amb molt entusiasme

la dansa dels cercolets vàrem ballar,

fent les delícies d’un munt de participants.

També recordo la nostra gran il·lusió per iniciar una nova etapa

i certa melangia de deixar enrere les vivències anteriors.

 Sens dubte, la senyoreta Victòria Vigo

va ser una gran educadora, una mestra exemplar,

i l’Ajuntament de la Bisbal, com a reconeixement

a la seva honorable trajectòria per la ciutat,

una bonica placeta li ha dedicat.

D’ara endavant el seu nom portarà.

 Que perduri el seu record entre tots nosaltres.

Joaquima Pellicer (7-6-2015)

La placa commemorativa situada a sobre d'un suport d'obra (Rosa M. Masana)
La placa commemorativa situada a sobre d'un suport d'obra (Rosa M. Masana)

La autora de la poesia també ens comenta que ella de petita havia anat a les escoles velles amb la senyoreta Vigo al carrer Coll i Vehí i que l’any  1967  l’escola es  va traslladar a unes noves  instal·lacions  del carrer del Morró,  escola que ara rep el nom  de Joan de Margarit. També ens lliura dues imatges de la festa que es va fer al pati  del centre el dia de la inauguració on entre d’altres actes es va ballar la dansa dels Cercolets.

Dansa dels Cercolets, la primera a l'esquerra es Joaquima Pellicer i la nena del damunt de tot es la Conxi.(cedida J.Pellicer).
Dansa dels Cercolets, la primera a l'esquerra es Joaquima Pellicer i la nena del damunt de tot es la Conxi.(cedida J.Pellicer).
La dansa dels Cercolets (cedida Joaquima Pellicer)
La dansa dels Cercolets (cedida Joaquima Pellicer)