Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Article fet per Rosa M. Masana publicat a Totbisbal el dia 8 de juny de 2016.
El gener sortia publicat al mitja digita Totbisbal un reportatge de Roger Font i Ignasi Corney titulat “La Coromina, un element del patrimoni bisbalenc pendent de protecció”. Amb aquest article hi vull aportar informació complementària consisten amb una mostra de rajols de la empresa que tenia guardats a casa.
Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004. Ampliat setembre 2022
A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.
Francesca Noguer, filla de Martí Noguer (Rosa M. Masana)
Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.
Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.
Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.
Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van casar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.
La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.
Una època difícil
Part de la carta escrita pel senyor Martí lliurada a la seva muller des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer
L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca sobre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Trias. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”
La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”
Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.
L’exili
“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”
La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.
Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”
Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.
En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.
Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.
La pèrdua definitiva de contacte
Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .
Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.
No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.
D’acord amb el que ens diu l’escriptora Montserrat Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.
Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.
Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.
Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.
La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bisbal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.
D’altres dades complementaries ( adjuntades el dia 13-9-2022)
La filla de Martí Noguer, la Maria, va lliurar a Lluís Molinas uns documents que guardava de feia molts anys de quan el seu pare estava a un camp de concentració. Lluïs va guardar també aquests documents durant bastant de temps fins que va considerar lliurar-los a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Empordà (AHCBE) on estant disponibles per les persones que els vulguin consultar.
Referencia que consta al llibre de Montserrat Roig
Fa poc que Jordi Frigola, escriptor de La Bisbal em va suggerir que en base als documents que Lluís Molinas havia cedit al AHCBE podia complementar quelcom de més a la crònica que haviem fet parlant de Martí Noguer l’any 2004.
Els esmentats documentes consten de: Una carta que ocupa tres fulls de llibreta, la primera pàgina és la que està afegida més amunt i proporcionada per Maria Noguer, havia estat escrita pel seu pare des de Sauze[1], el dia 16 de setembre de l’any 1939 i anava dirigida a la seva muller Virgínia Pastelet, entre d’altres coses Martí s’interessava per persones com Perico i Ullastres, també feia saber que estava bé i confiava amb que tota la seva família també ho estès.
Hem vist que en el decurs de la narració Martí emprava un llenguatge que no pogués causar angoixa , no es queixava de res i possiblement ho feia així per no inquietar a la seva muller, gest molt lloable, tot que també sabem que la correspondencia dels presoners passava per uns controls i havien de tenir molta cura amb el que deien. Pensem que també tal vegada Martí estava confiat que algú fes gestions per alliverar-los d’allà on estaven, qui es podia imaginar que els fets arribessin al extrem que van arribar.
Segons la carta esmentada entenem que va estar a Bacarés[2] i també a un camp de Belfort de la regió de la Borgonya
Fitxa personal d'en Martí feta arribar a Virginia Pastalet
Entre els documents hi ha un altre comunicat poc entenedor i una fitxa personal d’en Martí que la van lliurar a Virginia Pastelet on es diu que ell està bé, que és presoner de guerra, treballador i consta amb la referencia 93 Companyia T E. El segell de la que fitxa esta format per un cercle vegetal amb la creu gamada a dins i a sobre una àguila.
Lluís Molinas també va lliurar al Arxiu una fotografia d’en Martí de quan encara no havia estat detingut i observem que segurament havia patit una lesió ocular al ull esquerra. Aquesta imatge no es guarda junt amb els documents si no que està digitalitzad, si se’n vol disposar d’una còpia s’ha de demanar al AHCBE indicant la referencia: Col·lecció d’imatges número 728.
Hem vist que durant les guerres es cometen grans crueltats i sempre degut a la prèvia formació d’ideologies contraposades i com a resultat apareixen penúries i morts, desprès la societat segueix vivint amb poques diferencies o millores.
Notes
[1] Sauze esta situat a la zona dels Alps del Sud i actualment està equipat amb pistes d’esquí.
[2] El camp de refugiats de Bacarés es va inaugurar el dia 18 de febrer de l’any 1939, tenia capacitat per a 31.500 persones i es diu que el mes de juny hi havia entre 60.000 a 80.000 persones perque van anar arribant persones d’altres camps com de Argelés-sur Mer i Saint –Cyprien.
Referent a la llevadora Maria Rosa Güell podem consultar les entrevistes fetes per: M. Dolors Figueres i Susana Parals, M. Rosa Güell: tota la vida ajudant a néixer”, El Drac (La Bisbal d’ Empordà), núm. 26, 1995.
Ignasi Corney, “M. Rosa Güell, llevadora” (La Bisbal d’Empordà), totbisbal.com,2006.
Carmen Barrera
Nova llevadora bisbalenca que ens ha estat possible localitzar. Adjuntem la crònica que va ser publicada a la revista El Drac número 45 de l’any 2002, pag. 15
Entrevista feta per Rosa M. Masana i publicada a la revista El Drac número 48, any 2003 a la Bisbal d’Empordà.
Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa
Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.
D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.
L’entrevista
-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.
-Va bé, així tindrem més temps per parlar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.
-Bé, potser no cal.
-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.
En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)
La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.
De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Figueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a soldat, a lluitar al front.
Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:
-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”
Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”
-Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?
-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un local petit del carrer Serra i Sans de la Bisbal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la demanda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.
-Tècnicament era complicat fer iogurts?
-No
(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)
Publicitat (Cedida Joan Riera)
- Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.
Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.
-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.
-Això mateix, era lògic.
Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropiats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.
Feta aquesta operació i passats uns quinze minuts, temps necessari per a la fermentació, s’havia de fer baixar la temperatura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el preparat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin malmès el producte. El fred actuava de fre sexual.
-Com normalment succeeix
-Sí, semblant a la dutxa freda.
Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcellana blanca comprats a Montgat.
A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 aproximadament, fèiem servir una tecnologia alemanya que de novetat aportava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.
El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.
-Enginyós el sistema d’estalviar calories, això és física pura.
-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.
Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.
-Era un bon negoci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.
-És evident que són un negoci rendible.
Bé després de tot això procedíem a tapar els recipients. Ho fèiem amb uns papers de parafina preparats per la impremta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues primeres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues primeres del segon cognom del meu sogre, Billoch.
Els iogurts els veníem a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domicili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem empleat i que podem veure en aquesta fotografia. Més endavant vaig tenir dos camions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.
-M’imagino que sortint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una necessitat, un gran plaer per al paladar.
-Sí, potser per això tenien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els havien de rentar molt bé amb aigua i clor -polvos de gas, com també se’ls anomenava-, els venien comercialitzats en bidons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfecció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls disposava al mateix local d’un petit laboratori.
Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)
-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?
-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa oficial que reduïa el “cupo” de llet a utilitzar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.
-Aproximadament quin any va plegar i després a què es va dedicar?
-Si la memòria no em falla era any 1950. Posteriorment vaig decidir posar en practica alguns coneixements de física i em dedico a fer forns elèctrics per coure ceràmica. Has sentit a parlar dels forns Riera? Són els que vaig idear personalment. (1)
-Em sembla que has estat un home molt enginyós i polifacètic. Aquest seria també un tema interessant per parlar-ne.
(La seva senyora, l’Anna Martos, confirma el seu polifacètic tarannà dient que a més ha fet activitats com projectar pel·lícules a les sales de cinema que hi havien al Foment i al Mundial així com seguir cursos de piano, jugar a hoquei sobre patins, esquiar i nedar).
-A més músic i bon esportista. Joan, pots explicar-me alguna anècdota?
-Sí, ara me’n ve una al cap relacionada amb el tema de les llevadores de qui, com dius, has escrit alguna cosa. Doncs gràcies a la meva afecció per la mecànica vaig idear un sistema que aplicat al meu cotxe Lancia que tenia llavors aconseguia produir un efecte reductor de les marxes que facilitava el poder circular per camins difícils i de forta pujada, encara que tenia un inconvenient, corria poc.
El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera
-Sovint els invents comencen així.
-Sí, s ‘han de perfeccionar. Doncs com et deia, un dia que plovia a bots i barrals, a mitja nit sentim picar desesperadament la porta de casa, era un xicot conegut meu que venia a peu des de Sant Sadurní de l’Heura moll com un peix i nerviós perquè la seva muller s ‘havia posat de part. Vàrem anar a casa de la llevadora, la senyora Catalina Ponsati,(2 ) amb el meu cotxe Lancia tot terreny i li vàrem preguntar: “Senyora Catalina, es veu capaç d’anar a Sant Sadurní a atendre una partera?” I ella respongué amb una pregunta: -”I vosaltres us n’hi veieu?” “Ho podem intentar”, vàrem dir. “Doncs som-hi, no ens entretinguem”, digué la senyora Ponsatí. Amb tot vàrem arribar a temps, la criatura encara no havia nascut, jo vaig haver de torna sol, perquè el part anava per llarg.
-M’agrada que m ‘hagi explicat això perquè pot complementar les narracions sobre les llevadores empordaneses. Llàstima Joan, podríem continuar parlant però són gairebé les deu del vespre.
-Les deu … ? Espera’t que estiraré una mica les cames, t’acompanyo a la porta.
Gràcies.
(L’Anna, molt amablement, m’ensenya les diverses dependències de la casa on cada un dels diversos recintes presenta una personal i acurada decoració).
En Joan diu: -”hem passat una tarda agradable, oi?”
-Sí, Joan, ha sigut molt interessant conversar amb tu.
-Molt bé. Adéu.
-Adéu.
Notes
(1) Una empresa de ceràmica de la Bisbal que estava situada al carrer 6 d’octubre, quan va deixar de coure el material amb el clàssic forn de flama invertida que funcionava amb llenya, van emprar un forn elèctric dissenyat per Joan Riera.
(2) Rosa M. Masana. Entrevista a Catalina Ponsatí publicada a la revista el Drac número 36, any 1998. I també al llibre Llevadores del Baix Empordà, pàgina numero 31, any 2014
L’any 2002 el farmacèutic Ramon Piera de Ciurana va publicar a la revista el Drac de la Bisbal d’Empordà número 45 (2004) un article titulat Captació i qualitat de l’aigua que em volgut adjuntar en aquestes pàgines perquè aporta informació i enriqueixen l’article que recentment em publicat a la revista Baix Empordà.
L’article que tracta de la Captació i qualitat de l’aigua de Ramon Piera.
Anàlisi de les aigües de la Bisbal
Tots sabem per experiència que les aigües d’alta muntanya gaudeixen d’una qualitat al tast que fa que les identifiquem com a dolces. La causa és la baixa quantitat de sal s minerals dissoltes a conseqüència, en part, de les característiques geològiques del terreny i també pel poc temps de contacte amb el subsòl, Aquestes aigües les qualifiquem de baixa mineralització.
En canvi, les aigües aflorades vora mar, normalment pel tast, les qualifiquem de salades, ja que els terrenys propers a la costa suporten intrusions parcials d’aigua marina que ja són molt riques en sals minerals.
Aquest fenomen detectat fàcilment pel nostre sentit del tast ens demostra de forma molt entenedora que, segons el lloc on es faci una captació d’aigua, les propietats qualitatives poden ésser diferents. És a dir, existeix una indubtable interacció entre la classe de subsòl i l’aigua que s’hi extreu.
Aquesta primera aproximació ens incita a reflexionar una mica entorn dels fenomens hidrogeolòqics que, ben segur, relacionen el lloc de captació d’aigua i la qualitat de l’aigua obtinguda.
Així dons, caldrà explicar, d’una forma senzilla, el cicle del aigua (Fig. 1). Seguint l’esquema s’observa que les precipitacions aporten l’aigua evaporada del mar i dels oceans, i en molta menys proporció l’aigua evaporada de llacs i l’evaporació transpirada del sol i mantell vegetal. Una part de l’aigua de pluja és retinguda per l’estrat vegetal, una altra part retorna, per evaporació, a l’atmosfera i la resta arriba a la superfície del sol, on una fracció es filtra cap al subsòl i l’altra fracció origina els corrents superficials d’aigua que erosionen el sol i arriben a formar escorrenties com torrents, rierols i rius. Part de l’’aigua que circula per aquestes formacions també és capaç de filtrar-se cap al sol. És l’aigua d’infiltració que pot circular subterràniament. S’anomenen aigües freàtiques i la seva profunditat té la magnitud d’alguns metres. Després de realitzar un trajecte més o menys llarg, dóna lloc a una surgència que pot ésser una font. Però segons les característiques geològiques, una part de l’aigua d’infiltració arriba a profunditats apreciables que poden mesurar-se en magnituds d’algun centenar de metres. Són les anomenades aigües subterrànies profundes. El temps de permanència en les estructures geològiques va des de mesos per a les aigües freàtiques fins a milers d’anys per a aigües subterrànies profundes.
Figura 1. Cicle de l'aigua
Si es té en compte que les qualitats de les aigües de pluja estan influenciades parcialment pels gasos dissolts (p. ex. oxigen, anhídrid carbònic) i pels possibles gasos contaminants atmosfèrics (cas de pluja àcida, per S02), és comprensible que l’aigua dissoldrà elements minerals del sol que, segons les característiques geològiques dels terrenys i els temps de permanència, li donaran propietats específiques.
Les estructures geològiques condicionen els fenòmens, de filtració i absorció. Simplificant molt, em permeto diferenciar-ne tres grups: A) Estructures geològiques constituïdes per roques granítiques, metamòrfiques i pissarres que donen una baixa porositat i per tant escassa permeabilitat. La conseqüència serà uns terrenys amb reserves d’aigua limitades. Per exemple les Gavarres. B) Agrupa els terrenys de sedimentació, formats per graves i argiles, amb molta més capacitat de retenció d’aigua per la seva porositat. Per exemple una bona part de la plana del Baix Empordà. C) De tipus càrstic, que fonamentalment esta format per roques calisses de tipus porós i roques solubles. El nom de càrstic és a conseqüència que els primers estudis científics hidrogeológics d’aigua en roques calisses, van fer-se al Karst, situat a la península d’Ístria (antiga Iugoslàvia) al N de la Adriàtic. Karst en la llengua de la zona significa “camp de pedres calisses”. Evidentment pot deduir-se que en aquest cas les aigües seran molt riques en calci. Pot servir de petit exemple la zona de Serinyá, prop de Banyoles.
Però cal no oblidar que en el moment de la filtració es poden arrossegar components anomenats orgánics (matèria orgànica procedent dels éssers vius) i estructures vitals com bacteris i virus. Aquests poden ésser procedents d’activitats del home i d’animals, i presentar potencialment poder patogen. Grácies als mecanismes de lIuita biològica entre microorganismes, fongs i virus, podem disposar d’aigua no sempre contaminada. Tot dependrà de la velocitat amb que es contamina la superfície, ja que els fenómens biológics actuen amb una determinada velocitat no modificable.
És a dir, el sól gaudeix d’una capacitat limitada per suportar contaminants. Si la capacitat de la superfície per suportar contaminació no és sobrepassada, molt probablement podrem disposar d’aigua consumible. En cas contrari, l’aigua serà no apte per al consumo Per tant, les captacions d’aigua menys profundes seran més influenciables pels contaminants superficials que les aigües profundes.
La salut pública pretén evitar aquelles situacions que poden ésser perjudicials per a la salut humana. Per això la qualitat de l’aigua es mesura amb una sèrie de paràmetres que vénen determinats per un comitè d’experts de la CE i que la legislació de l’Estat espanyol recull en el RD 1138/1990. Pot observar-se que es diferencien cinc tipus de paràmetres analítics, agrupats en caràcters i que són:
La font d'en Botó, com a exemple de la dissolució de minerals, la qual cosa es pot veure in situ la taca de rovell de la pedra del fons característica de les fonts ferruginoses.
1.Caràcters organolèptics (aquells que detecten fàcilment els òrgans dels sentits com són color, terbolesa, olor i tast).
2.Caràcters físics-químics (aquells que tenen relació amb l’estructura natural de l’aigua).
3. Caràcters relatius a substancies no desitjables.
4.Caràcters relatius a substancies tòxiques.
5.Caràcters micro-biològics.
A quasi tots s’indica un nivell guia considerat òptim, i un nivell de concentracions màximes admissibles La totalitat dels paràmetres permet classificar l’aigua en potable o no potable. És un significat de seguretat sanitària. Tot i això, es permet simplificar en alguns casos els paràmetres analitzats , mitjançant una selecció dels més significatius o de més risc sanitari.
****************
Adjuntem en format PFD l’ article que va ser publicat a la Revista Baix Empordà número 52 (2015), el tema central d’aquesta edició estava relacionat amb l’aigua , Ramon Piera de Ciurana i Rosa M. Masana Ribas en vàrem presentant un article titulat:
Evolució tecnico-sanitària del subministrament d’aigua pública a la Bisbal.
Qui estigui interessats en conèixer els paràmetres bacteriològics, químics i d’altres indicadors que mesuren la qualitat de l’aigua de consum, podem consultar la pàgina del Departament de Medi Ambient de l’ Ajuntament de La Bisbal on hi ha incorporada la analítica mensual que l’empresa SOREA proporciona , estudi fet al laboratori Palafolls i també per Aigües de Barcelona. Consultar Analítica
Mitjançant el Real Decret 140/2003, de 7 de febrer, restaven establers els criteris sanitaris de la qualitat del agua de consum humà. Consultable a: Legislació sobre la qualitat del aigua.
Algunes de les analítiques fetes a la xarxa de aigua d’ús públic a la Bisbal, porten el segell de la “Entitad Nacional de Acreditación (ENAC), organisme creat a partir de la resolució del Parlament Europeu i del Consell (reglament núm. 756/2008) que li atorgà la potestat publica de lliurar acreditacions, entre elles i per citar-ne algunes les relacionades amb els controls de les analítiques sanitàries, dels aliments, del aigua, dels gasos d’efecte hivernacle o del sorolls ambientals i generals.
A causa que actualment la afectació de l’aigua de la vila es deguda a herbicides, comentar que un dels més usats rep el nom comercial de Roundup que porta com principi actiu el Glifosato o Glifosat. La empresa fabricant del producte va tenir-ne la patent fins l’any 2000 i amb data 12/10/2012 va publicar a Internet un informe amb tècniques que es consultable a: Monsanto Europa S.A.
Passats 20 dies que s’hagués detectat un problema en la composició del aigua potable, amb data 24 d’agost el batlle de l’Ajuntament de La Bisbal en base al comunicat lliurat per de l’Agència de Salut Pública de Catalunya comunica als ciutadans que l’aigua de la xarxa pública ja és apta per beure i per cuinar, d’acord també amb la darrera analítica del dia 23 d’agost del 2016 després de la instal·lació dels filtres de carbó actiu.
Filtre de carbó actiu (imatge Rosa M.)
El Consorci de la Costa Brava-Entitat local de l’aigua, va publicà un Edicte on hi consten les bases perquè el ajuntaments puguin sol·licitar subvencions adreçades a complementar el cicle de l’aigua. Es consultable a: Butlletí Oficial de la Provincia de Girona (BOP), número 107 del 6 de juny de 2016. Els plaç de demanda finalitza el mes de desembre.
