Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Revista del Baix Empordà número 74- Any XIX del mes de setembre de l’any 2021 publicava com a tema central Els llocs abandonats. Hi vaig participar aportant un article on esmentàvem quelcom de la antiga fàbrica Coromina i companyia (1911-2007) , de la antiga bòbila de can Mercader i Fàbrega ( principis del segle XX fins 1993) i de la Fusteria de Ramon Pons Esteve (mitjans del segle XX fins el 2001) totes tres de la Bisbal. A un text a part fèiem una breu descripció de la trajectòria de la benzinera ara en desús Mirallac que està situada al terme municipal Vulpellac (25-7-1989- fins aproximadament l’any 2005)
Per il·lustrar la part del text relacionat amb l’empresa Coromina , es va fer ús d’ una de les fotografies que havien fet el dia que vàrem visitar la nau fabril abandonada. Ara aquestes imatges poden ser d’interès degut als anys que han transcorreguts des de que va ser tancada la fàbrica, en concret fa catorce anys aquest any 2021, i també em volgut incorporar aquestes imatges en format vídeo perquè tinguem un record de més ho menys com eren les instal·lacions.
Presentem un article recuperat en format PDF que va ser publicat al mitja digital Totbisbal ara inexistent, en ell s’esmenta quelcom de la fabrica Coromina. nova-aportacio-documental-sobre-la-fabrica-coromina
El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)
Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.
En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.
Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.
Foto de carnet de l’Emília
Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.
També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.
Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla també de Josep M. Martí fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.
Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.
Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.
Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.
Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.
A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.
Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)
Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]
Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)
Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.
Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.
Notes
[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.
[2]Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia
Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.
El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.
L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963), també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels diversos vídeos que han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell imatges de la seva finca fetes en format vídeo per Producciones Javier
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.
Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.
Spai al mas d'en Pinc
Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016. Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers Nereo, escrit en català Nereu nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.
Adjuntem una imatge que està exposada al Mas Pinc junt amb alguna altra pertinença de Carmen Amaya, no ha estat fins ara al mes de març l’any 2022 que hem pogut identificar la primera persona de l’ esquerra gràcies a la informació obtinguda de la terrassenca Carmen Sala Gaudier, ens ha dit que és el doctor especialista en urologia Antoni Puigvert i Gorro. (1905-1990).
Més avall també djuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]
Conferencia sobre el medi ambient
D’esquerra a dreta Dr. Antoni Puigvert, Carmen Amaya, Salvador Dalí i Gala , imatge que està exposada a mas d’en Pinc.
Recentment hem localitzat dues imatges corresponents a un acte cultural organitzat per parlar del medi natural i de la necessitat que aquest fos preservat, es va celebrar al jardí de Carmen Amaya en aquell moment Centr d’Estudis del Mar.
[/caption]
Aperitiu o dinar al jardí de Nereo
Notes
[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.
[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.
[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007
(a) Carme Amaya rebia el mot de ‘La Capitana’ i l’altre ballarina de flamenc també altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.
L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.
Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.
Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.
Parc Natural de les Gavarres
Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.
Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.
Can Bech 1989
En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.
El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.
Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.
Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.
A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.
Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.
Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.
Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Nota
(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre conversava amb Ponç Sabaté va sortir a tema en Bardisa, bé, Joan Garriga, Ponç em va explicar que Joan havia rebut aquest mot perquè un dia el camió se li quedà trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les maniobres per veure si el podien adreçar, posant fins i tot pedres a les rodes del darrera, fins que el camió va lliscà terraple avall queient entremig dels matols i de les bardises. D’aquí li va venir el mot d’en bardisa, comenta que ara en Joan ha de tindre uns vuitanta anys.
Aquest article, amb algunes modificacions, va ser publicat a Totbisbal el 8 de juny del 2016 amb l’inconvenient que aquest mitjà va deixar de funcionar i els articles i vídeos han estat retirats de la xarxa. Sortosament d’aquest tema en guardava uns apunts i podem recuperar la informació.
A títol d’introducció esmentarem algunes dades de l’empresa ceramista Coromina de la Bisbal que va estar activa durant 96 anys, des del 1911, any de la seva fundació amb el nom de La Gavarra i més tard amb el nom de Coromina i Companyia. Potser va coincidir el canvi de nom quan l’any 1918 l’empresa es va traslladar a una nova construcció feta per Joan Rasós Casas (1888-1920) al carrer de l’Aigüeta, 126. Disposava de dos forns de flama invertida amb les corresponents xemeneies, que encara avui són els dos elements externs més visible i a llarga distància d’aquesta indústria ceramista. La empresa va finalitzar la seva activitat el 31 de març del 2007.
Coromines 1911 i 1914
L’empresa tenia instal·lada una sirena que acomplia la funció d’avisar els treballadors de l’hora que havien d’entrar i sortir de la fàbrica, sistema aquest força usat també en les indústries tèxtils. Amb el pas del temps el toc de la sirena va anar quedant relegada perquè tothom tenia rellotge i prou responsabilitat i perquè hi havia qui deia que no li agradava anar a toc de sirena. Però les persones ens acostumem fàcilment a moltes coses i també hi havia qui deia que quan la sirena no tocava semblava que faltés alguna cosa.
Si bé hem evitat parlar de la fàbrica Coromina, sí que volem esmentar algunes de les publicacions que s’han fet relacionades amb la nissaga dels Coromina en la vessant personal, artística, d’activitat fabril i de contactes mantinguts amb persones de renom. Informació que podem trobar a internet com la de Annie Unland (2005) sobre Joan Baptista Coromina, El Punt-VilaWeb (13-3-2007) amb motiu del tancament de l’empresa, Roger Font i Ignasi Corney (10-1-2016), Xavier Rocas (2011) David Parreño (30-4-2018) amb motiu d’un incendi, Joan Dalmau (25-7-2018), Rosa M. Masana (2000).[1]
Com hem esmentat a l’inici volem dir quelcom de la sirena de can Coromina, que des ara ja fa set anys està ubicada a la fàbrica de la carretera de Cruïlles, propietat d’Àngel Mir. Per obtenir informació d’aquesta centenària peça hem parlat amb les següents persones:
Narcís Tarrats Cané
Narcís Tarrats
Narcís ens comenta que ha treballat a l’empresa Coromina molts anys fins que es va jubilar l’any 2002. De sempre havia estat ell l’encarregat de fer tocar la sirena sis vegades al dia, a les 7.55 del matí que feia dos tocs o xiulets de sirena. El primer era de previ avís, o sigui cinc minuts abans de començar la feina i quan tocava el segon que eren les vuit en punt, els treballadors havien d’estar als respectius llocs de treball. A la tarda es feia el mateix, dos tocs a les 13.55 i un a les 14 hores.
A la sortida de la fàbrica es feia un sol toc, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda.
—Vostè devia ser la persona més puntual de l’empresa.
—Ja ho pots ben dir, era el primer d’arribar i no podia fallar mai, havia d’estar allà cada dia com un clau.
El funcionament de la sirena no tenia cap secret; només era qüestió de engegar un interruptor, però en aquella època que sovint patíem restriccions elèctriques, havíem d’utilitzar una dinamo que funcionava amb gasoil o benzina.
Al primer toc de sirena aquesta començava a sonar suaument i s’anava enfilant però no deixàvem que acabés de fer tota la vibració perquè poc després havia de tornar a sonar el segon toc complet. L’avantatge que es té ara amb les sirenes és que funcionen mitjançant un mecanisme electrònic programable,
La sirena estava situada dalt de la torre més alta de la fàbrica i si havíem de pujar per fer alguna reparació havíem d’utilitzar el muntacàrregues, l’interruptor el teníem a baix.
Segons el temps que feia, la sirena s’escoltava més o menys bé, millor era quan feia tramuntana, ja que la fàbrica estava al nord de la Bisbal i la sirena tenia l’embut enfocat cap al sud, o sigui en direcció al centre de la vila, i la tramuntana del nord facilitava la conducció del so.
Antoni Coromina Costa
Hem parlat amb Antoni, fill d’en Joan Coromina conegut per Koro,[2] i ens comenta que té poca informació referent a la sirena, però sí que recordava una anècdota que li havia explicat el seu pare.
En aquell temps quan es volien recuperar les gairebé perdudes festes tradicionals, els veïns del barri de l’Aigüeta van organitzar un lluït acte de festa major amb ball inclòs en què participava la cobla La Principal de la Bisbal.
Alguns dels organitzadors va pensar que la festa seria més sonada, mai més ben dit, si a l’inici de la festa fessin uns tocs de la sirena per indicar que començaven les activitats.
El grup organitzador va anar a parlar amb en Koro, que en aquell moment era el gerent de l’empresa, el motiu era demanar-li permís per tocar la sirena. En Koro els va respondre que allò que els demana no era possible, perquè la sirena només es podia tocar a les hores d’entrada i sortida de la fàbrica, quan hi havia aiguats i quan bombardejaven.
Antoni va afegir que d’aiguats encara n’hi podia haver, com havia succeït durant els de 1971 i 1972, però de bombardeigs no!
—Així doncs la sirena no va tocar?
—No, no els va donar permís per fer-ho.
Àngel Mir
Àngel ens explica que des de l’any 2014 que té instal·lada la sirena de can Coromina al taulat de la nau número 1 d’una extensió de l’empresa que té a la carretera de Cruïlles.
Comenta que va estar de sort perquè una altra persona de la Bisbal també havia demanat disposar de la sirena, però ell en demanar-ho abans va tenir preferència.
La sirena situada a can Mir
Abans de ser instal·lada vàrem fer-li una posada a punt i després la vam col·locar a la part més alta de la fàbrica subjectada amb un suport metàl·lic de quatre peus i l’embut orientat en sentit est.
Fa els tocs emprant un dispositiu mecanitzat i un enginyer de l’empresa és l’encarregat de programar-la d’acord amb el calendari laboral.
Àngel Mir m’aconsellà que parli també amb Enric Pacreu.
Enric Pacreu Fuster
El senyor Enric és un gran coneixedor de l’empresa Coromina, per haver-hi treballat durant força anys i amb un punt de nostàlgia ens parla del final de l’empresa.
Comenta que a partir dels aiguats dels setanta que van afectar de ple la fàbrica, aquesta va començar a perdre empenta i l’any 2002 després dels embargaments es va decidir crear una cooperativa formada per vint-i-sis treballadors més unes set o vuit persones contractades.
Amb tot la situació continuava sent molt precària i el dia 31 de març de l’any 2007 va tancar definitivament les portes. Aquell dia els treballadors feien tocs continus de sirena per informar d’aquest fet que a la vegada comportava l’acomiadament dels operaris, alguns dels quals hi havien treballat des de sempre.
Salvador Congost
Vaig tenir ocasió de parlar amb el senyor Congost, tècnic electrònic de l’empresa Àngel Mir i ens ha comentat que el mecanisme sonor de la sirena consisteix a fer passar un flux d’aire entremig d’uns discs giratoris amb orificis que permeten que la sirena produeixi sons de diferent intensitat i vibració, aspectes directament relacionats amb l’estructura del mecanisme, la velocitat de rotació del disc i la intensitat del flux d’aire. Actualment la sirena està connectada a un temporitzador programat d’acord amb el calendari anual de festes que permet manipular-la directament des de l’ordinador.
La sirena assentada sobre quatre peus
Ens explica també un detall que trobo molt interessant, la sincronització entre tres elements de la Bisbal que toquen al mateix temps: les campanes de l’església de Santa Maria, les del convent dels Franciscans i la sirena Coromina-Mir. En dies especials segons la direcció del vent i el lloc on ens trobem podem escoltar els tres sons simultàniament.
Adjuntem unes imatges en format vídeo corresponent a un dels mostraris d’elements que fabricava l’empresa Coromina, algunes imatges estaven malmeses i d’altres la reproducció és de poca qualitat, serveix només per fer-nos una idea d’alguns dels productes que fabricaven. mostra-rajols-2
Podem escoltar el so de la sirena veient aquest vídeo coro-i-mir-sirena
