Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació  Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.

Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]

El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]

Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.

Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]

Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.

Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela  Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.

Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]

Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.”[10]

El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”

El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.

Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.

Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”

Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.

També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]

Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:

La cruel guerra brama                                                     

i ell ha de partir,

 jo no vull restar sola

de dia i nit,

no vull restar sola,

això em destrossa el cor.

Deixa’m venir, deixa’m.

No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes,

d’home em vestiré,

seré el teu camarada

quan junts partirem,

seré el teu camarada,

ningú no ho sabrà.

Deixa’m venir, deixa’m.

Sí, amor meu, sí.

Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.

Notes