Havia finalitzat els estudis d’infermeria i treballava a la Mútua de Terrassa, nosaltres llavors vivíem a prop de les Fonts de Terrassa i per desplaçar-me feia servir una Vespa 125 i havia de passar pel fred i les pluges d’hivern, per la qual cosa vaig decidir comprar-me un cotxe Seat 127.

A la sucursal del carrer Rasa on venien els cotxes Seat a comprar en dir-li que em quedava un Seat blanc que tenien exposat, em van preguntar:

Està casada?

No, els vaig respondre.

Disposeu d’alguna propietat?

No, només tinc una Vespa.

Doncs ja ens sap greu, no li podem vendre el cotxe perquè les lletres han d’estar avalades.

Decebut per la fallida de la compra en arribar a casa li vaig explicar el fet al meu germà Francesc, que era disset anys més gran que jo. I em va dir:

No us preocupeu, si és qüestió de disposar d’un aval i tu veus que pots pagar les lletres ja t’avalo jo.

Va ser un gest, aquell del meu germà, que sempre li vaig agrair.

Passat un temps de la compra del cotxe, un diumenge del mes de juliol de l’any 1975, vam anar amb la meva mare a fer una volta amb el cotxe . Anàvem per la carretera de Manresa i en arribar a la cruïlla amb Sant Vicent de Castellet ens desviem fins arribar al Pont de Vilomara que en veure un gran cartell que deia “Ven de parcel·les”, em vaig dirigir i em vaig aturar al lloc on hi havia una capseta de fusta amb un rètol que deia ‘Informació n ‘

El venedor ens va dir que una parcel·la de 400 m2 a aquella urbanització Marquet Paradís podia adquirir-se pagant 24 mensualitats de 3.134 pessetes cadascuna que feien un total de 75.216 pessetes. Vaig fer comptes ràpids sobre els meus ingressos i despeses considerant les guàrdies de més que podia fer a urgències de Mútua i arribava a cobrir la quantitat estipulada.

Li vaig dir a venedor: Me la quedo.

 

La meva mare reflexionava sobre la situació i em va dir:

Rosa, vols dir que això de comprar tant a la lleugera un terreny no ho hauries de comentar abans a Cisco? Cisco era el meu germà 18 anys més gran que jo.

Li va respondre que no calia, que ho podia fer.

Dilluns vaig explicar el fet a les companyes de Mútua i la notícia va córrer com un llamp. Em preguntaven:

Rosa, què dius que t’has comprat una parcel·la?

Sí, els deia, pagant 24 lletres.

No vaig trigar que fos titllada de capitalista, d’una terratinent, mai millor dit perquè es donava el cas que a Terrassa hi havia famílies nouvingudes que tenien dificultats econòmiques i nosaltres per poder ajudar fèiem tasques sanitàries de voluntarietat, especialment al barri de Can Anglada. Vivíem un moment

de molt posicionament anticapitalista reforçat per l’ajuda de diverses activitats culturals i manifestacions de caràcter polític atès que estàvem a les darreres acaballes del règim franquista.

Dir que el mossèn Daura de la parròquia de can Anglada va ser qui va promoure les diverses activitats obrers juvenils realitzades al barri, fèiem excursions, celebràvem misses a l’aire lliure, cantàvem i algunes vegades també algú va llegir un manifest, d’aquells que en escortar -ho ja sabien que d’aquí poc tindríem les furgonets dels grisos allà on érem, ens referim a la policia nacional i llavors, cames ajudeu-nos a córrer. Algunes de les persones que els grisos van detenir, durant la democràcia van exercir la política.

Existia també la (JOC) les ‘Juventuts Obres Catòliques’ amb la qual havia tingut relació com també frecuenté la (JIC) ‘Juventuts Independents Catòliques’, que agrupava joves residents al centre, no barriades i alguns eren estudiants.

Diria que donat el meu temperament mogut i encuriosit en ocasions havia passat per ser una dona comunista i d’altres per una capitalista, curiós que és dons en una mateixa persona el model de les dues tendències socials.

Doncs bé, tornant al tema, els meus companys més incrèduls volen saber on tenia el terreny i decidim anar-lo a veure. Cinc de nosaltres ens encabim dins el Seat 127, l’excess de pes no tenia importància per nosaltres.

En arribar a Marquet Paradís vaig donar diverses voltes de cotxe pels diversos carrers de la urbanització i no identificava el lloc on tenia la parcel·la.

Ens vindrem moltes ganes de riure, d’aquella manera que és impossible parar, tant que una de nosaltres va haver de baixar del cotxe. Les rialles anàvem en augment fins i tot també reia amb ganes, quan al fons estava preocupada.

Em deien:

Rosa, no ens diguis que no saps on tens la parcel·la.

No, els responia, penso que era aquí.

Però com potser aquí, si això és un carrer?

Entre la meva pensava, m’he volgut comprar un terreny perquè en el futur em pogués avalar a mi mateixa sense necessitat de casar-me i ara amb què quedarà tot.

Decidim anar a la caseta d’informació i preguntar. El venedor cerca entre el llistat de parcel·les i ens diu:

Ja sé el que ha succeït, han obert un carrer que agafa de ple la teva parcel·la. Anem que us l’ensenyaré.

En arribar parem el cotxe i vem una paret de terra altíssima que havia estat, escarpada amb ajut de maquinària.

Era aquí.

Vaig dir el venedor.

I ara que, no puc licitar ?

No és clar, va dir. Com veus ha quedat colgada, però no et preocupis, que te’n oferiré una altra. Quedem per un dia i ho arreglem.

L’endemà a la Mútua la dita era :

La Rosa s’ha comprat un terreny que per poder licitar s’ha d’emprar una escala de bombers.

Si a la primera parcel·la si havia de pujar fent escalada, a la segona era tan amunt de la muntanya que s’havia d’arribar amb un cotxe que portava reductora, el venedor va dir que la vista era fantàstica i que podia jugar amb el terreny que era escarbat i feia una forta pendent.

Ja sabem que succeïx, que si tens un terreny és gairebé obligat anar-hi a fer una paella, perquè des que no teníem la vinya les paelles a l’aire lliure eren més escasses.

Un dia agafarem la taula, les cadires, el butà, la paella, el sofregit, el brou, l´ensalada, les postres i el cafè dins un termos, amb tot anarem a fer la paella.

Sort de la corda que duia el meu germà al Land Rower perquè va ser molt útil per poder baixar fins a una petita esplanada la mare i la Júlia, la meva cunyada.

La paella va sortir boníssima i la magnifica vista de la muntanya de Montserrat que teníem al davant ens invitava a quedar-nos a dormir allà però no anàvem preparats i tampoc hagues estat del tot encertat.

Pagades les 75.216 pessetes de les 24 mensualitats i només dos anys desprès el 1978, vaig signar 15 lletres per valor de 5.000 pessetes cada una per pagar la canalització de l’aigua fins el carrer que va tenir un import total 125.000 pessetes . Curiós que la canalització de l’aigua tingues un cost aproximat d’unes 50.000 pessetes més elevat que el propi terreny.

El terreny va quedar allà i encara hi és, quan algunes vegades he estat minvada de recursos econòmics, vaig posar a la venda el terreny però, sense èxit, ho he fet netejar tres vegades l’última aquest mes de gener del 2024 i és potser d’aquí que ara explico, el que anomeno una batalleta de la vida, que segur o molt possiblement ningú no comprarà, vull dir llegir à .