Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Puesta de sol

Recientemente he escrito un texto titulado Emoción donde narro la vivencia experimentada durante la práctica de un ejercicio en  técnicas de análisis transaccional de Erik Berne. En concreto se trataba de un ejercicio mental que partía del hecho de que nuestra propia madre tenia que  de abandonarnos en el bosque cuando teníamos apenas unos meses de edad.

Muchas veces los hechos vienen concatenados y después de autoanalizar una experiencia puede que veamos surgir otros aconteceres relacionados. Hoy me he percatado  que en ocasiones y segun donde me encuente,  en aquellos  momentos que el sol se està poniendo en el horizonte, he percibido por unos instantes  ua sensación   de carencia, solitud e incluso  como cierto desamparo y sin saber el motivo.

Para una mayor comprensión del hecho, expondre un ejemplo: de un grupo de amistades de grupo de juventud fui la primera en disponer de vehículo propio, un Seat 127, ideal para  las salidas del sábado por la tarde y domingo e ir de vacaciones. En esas escapadas nos reíamos y nos divertíamos mucho, pero  recuerdo recuerdo que un dia  cuando viajamos por las largas, rectas y solitarias carreteras de Castilla —alguna de nosotras las había bautizado con el nombre de cordel— me decían “Rosa, mira, un cordel”, dando a entender que podía dar gas a fondo. Al viajar con las ventanillas bajadas y asomando la cabeza al exterior, experimentábamos la  tan agradable  sensación de velocidad, y  a la vez poníamos a prueba  esta ver donde llegaban las revoluciones del motor  Seat fabricado en los talleres de Martorell.

Como digo, nos divertíamos ante cualquier cosa insignificante y me sentía muy bien acompañada, aunque de vez en cuando percibía un atisbo de solitud y de carencia, en especial cuando llegaba la hora del sol poniente en aquellos llanos castellanos donde tan bien se puede percibir la bóveda celeste. Sentía  en algunos momentos aquella ya conocida sensación de desamparo afectivo, paradójicamente encontrándome amparada por mis compañeras.

Así pues, es en este momento que puedo relacionar mi estado emocional de estos días disfuncionales por la falta de salud de una persona querida con aquella experiencia desoladora vivida durante los ejercicios  de analisis transaccional que no hacia mucho habia asistido y donde la carga emocional fue llevada al límite y en la imaginaria escena donde transcurrian los hechos era en el momento de la puesta de sol. Observo asimismo como esta sensación la he revivido  des de entonces y con distintos grados de intensidad en otras situaciones de más o menos similares características.

Con todo, resulta fascinante descubrir o encontar un nexo de unión entre este estado afectivo que puede aparaecer en algun momento con aquel  exacerbado sentimiento de desamparo vivida de forma ficticia pero que de seguro como diria W. Penfield  sigue instalado en algún lugar de la mente.

Si bien no podemos obtener datos del todo feacientes  de cada una  de las  estaciones vividas , sí podemos considerar que aquella  experiencia del pasado y las que podamos vivir en la actualidad, sea de componente físico, mental, emocions  o  todos en conjunto,  al ser recordados en el presente de forma aún tan penetrante, adquieren el suficiente fundamento  como para considerar  que  si pueden estan vinculados a una previa  experiencia personal de caràcter traumàtico.

Puesta de sol, autor Francesc Masana
Puesta de sol, autor Francesc Masana

Digestió

En una ocasió amb la meva amiga M. del Carme vàrem anar a Indonèsia amb avió de Barcelona a Amsterdam i d’allà a Bali fent escala a Singapur. Es tractava d’un viatge mig organitzat i a l’aeroport ens esperaven dos nois que ens duien el cotxe que havíem llogat, un tot terreny de dues places i descapotable. No havíem previst que arribaríem de fosc, que no podíem preguntar res a ningú i que l’hotel estava a quaranta quilòmetres.

Per acabar-ho d’adobar les carreteres eren estretíssimes i vàrem passar per un lloc on pels dos costats de la carretera desfilava una romeria de persones que duien palmes i al cap safates de flors, fruits i d’altres coses per deixar-les com a ofrena a alguna de les deïtats de la seva fe en un dels tantíssims llocs de culte que hi havia. Va ser espectacular veure aquell tragí festiu de persones i les dones amb vestits llargs de colors llampants i estampats que en conjunt configuraven una escena idíl·lica de bellesa, fervor i alegria.

Ofrenes a Bali. Fotografia de Santoso Alimin
Ofrenes a Bali. Fotografia de Santoso Alimin

Per un moment vàrem pensar que havíem canviat de planeta i també personalment em veia com una persona tecnològica degut al fet d’immiscir-me en un territori de connotacions religioses amb un vehicle tan contundent.

Imatge de Bali i Rosa. Fotografia M. Carmen Cabo
Imatge de Bali i Rosa. Fotografia M. Carmen Cabo

Podríem explicar diverses aventures de les que ens varen succeir en aquell meravellós país, però ara només volia recordar una experiència relacionada amb la digestió a dos nivells. Quan tornàvem en avió cap a Amsterdam anàvem assegudes en una fila de tres seients i havent sopat vàrem observar que gairebé tothom dormia. Algú ens va dir que sovint els passatgers que volen de nit es prenen un somnífer.

Al primer seient de la nostra fila hi anava una noia que viatjava sola. Tant ella com la M. del Carme dormien i jo si bé estava endormiscada veia el que succeïa. En aquestes ve una hostessa i em va dir, vaig entendre, si volia res per beure i li vaig dir que sí. Al cap d’una estona ve amb una safata, me la dona i se’n va. No vaig entendre res perquè allò era un minisopar.

Enmig d’aquella barrera de dues persones dormint, jo anava al costat de la finestra i amb la safata allà al davant vaig decidir menjar aquell aliment. No tenia gust de res, però de res de res, per mi que era sintètic, i evidentment el vaig deixar gairebé tot. L’hostessa va retirar la safata i va dir quelcom. Jo, al no entendre què deia, vaig fer una ganyota per fer-li saber que no m’havia agradat.

Quan va despuntar el dia la tripulació s’anava despertant i vaig dir a la M. del Carme:

—Quina cosa més rara. A mitja nit una hostessa m’ha preguntat si volia prendre res, li he dit “yes” i m’ha portat un ressopó que era incomestible. Encara el tinc a l’estómac sense digerir.

—Sí, Rosa, que estrany, no? —va respondre ella—. I què et va portar?

—No ho sé. Era de color gris i insípid.

—Tu ves dient a tot que sí i veuràs com un dia et trobaràs un ensurt gros.

Vaig continuar llegint el llibre de butxaca de Fritjof Capra El Tao de la Física i la M. del Carme mentrestant donava conversa a aquella noia de parla anglesa que seia al seu costat. Al cap d’una estona veig que riu d’aquella manera contagiosa i continguda —perquè volia parar i no podia—, igual com en època escolar.

Li vaig preguntar “de què rius?”, i sense poder encara parar i fent un esforç em diu:

—Aquesta noia deu pensar que estic boja. M’ha comentat que estava mig marejada perquè és diabètica i l’hostessa, que ja estava avisada, s’ha descuidat de portar-li uns aliments a mitja nit. Així que m’ho ha acabat d’explicar, he caigut en allò que m’has explicat: t’has menjat el seu segon sopar, ho he vist clar.

—No em diguis que era per a ella! Li ho expliquem i li demano disculpes.

—Esperem a veure si el mareig no li va a més i pot esmorzar; si no, ho direm a l’hostessa.

La M. del Carme va continuar conversant amb aquella noia, possiblement amb símptomes d’hipoglucèmia, i després em va explicar que li havia dit que anava a Holanda perquè la seva mare estava malalta i li havien d’aplicar l’eutanàsia.

Llavors sí que se’m va parar el peristaltisme gàstric, de sobte vaig experimentar un gir a l’estómac com una mena d’impacte gastricoemocional, com si hagués menjat una bola de mata-rates, perquè la sola idea del fet em feia sentir una cosa punyent a les entranyes.

Em costava d’entendre que una filla viatgés de Singapur a Holanda per anar a veure la seva mare que feia temps que no veia i alhora hagués d’acomplir la funció de donar conformitat a una mena de pràctica carregada d’un cert nihilisme existencial.

Hem de considerar que això succeïa a principis dels anys noranta, quan a Holanda el procediment era legal però aquí gairebé no se’n sentia a parlar. Ara sí, i sovint sota el concepte de mort digna, com si la mort no pogués ser fisiològica i digna com el fet de néixer, que de fa uns anys no és estrany que també sigui intervingut.

Penso que acceptem aquest procediment perquè hem vist patir moltes persones, i hem agafat por i amb aquesta por vital els coordinadors de voluntats poden adreçar-nos allà on toqui i quan toqui, però sempre, si us hi fixeu, necessiten el nostre permís i això ho hem de tenir en compte sempre.

Podem dir que els viatges no són mai neutres, hi pots experimentar mil matisos vivencials, però també en el decurs del dia a dia.

Pere Pi i Montserrat Viladomat, ramaders a can Siniqueda de Sant Sadurní de l’Heura

questa entrevista va ser feta el mes de gener de l’any 2011 per publicar-la a la revista El Griu de la Bisbal d’Empordà, però només en va sortir el primer número i per aquest motiu el text no va sortir a la llum. Ara, i després de parlar amb el Pere i la Montserrat, que, a més, m’han lliurat unes fotografies, hem considerat publicar el relat de les seves vivències en aquest blog.

—Hola, Pere i Montserrat. M’ha costat trobar la casa.

—El referent per arribar aquí a can Pi és agafar la carretera de la Bisbal a Cassà de la Selva i just  a mà esquerra del quilòmetre 20 trobem la casa. Can Siniqueda és més lluny, al veïnat de les Serres, que era on teníem els porcs.

D’on ve el nom de can Siniqueda?

[Pere Pi Barris] —Els meus avis ja vivien en aquesta casa, que anys enrere era més petita. Hi va néixer el meu pare i nosaltres, els quatre germans. Treballaven al bosc fent llenya, feixines, carbó i també pelaven suros, però el meu besavi va marxar a la guerra de Cuba i s’hi va estar set anys. Durant tot aquest temps no els va escriure mai, i això que en sabia. Quan va tornar va arribar picat, perquè havia agafat les febres. A casa tenien un parell de vaques i van decidir usar un espai com a petit hostal només per prendre un got de vi, menjar alguna cosa i jugar a les cartes. Els llenyataires que treballaven per la zona dels Metges quan passaven per davant de casa es paraven a fer el toc i els dilluns unes colles de tapers de Cassà es reunien per fer una xefla en una pineda del costat i, de vegades, quan els faltava alguna cosa venien a buscar-la a casa, però més d’una vegada els havíem hagut de dir que d’allò que demanaven no en quedava, i ja està, el malnom format: “si n’hi queda”.

El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)
El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)

--De quins anys parlem

—A veure, quan va ser la guerra de Cuba?

La de la independència cubana va ser entre el 1868 i el 1878.

—Ja pot ser, perquè el meu pare va néixer el dia 14 de maig de l’any 1906 i la meva mare, el 17 de gener del 1905, i jo el 2 de gener de l’any 1934.

Pere, també vas treballar al bosc?

—Sí, de ben jove carregava el carro de saques de pelegrí per portar-les a vendre, marxava de casa a les tres o a les quatre de la matinada cap a Cassà de la Selva, hi tenia unes quatre o cinc hores de camí. Per baixar em posava dins les bosses del carro a dormir i en Canari, com anomenàvem el cavall, sense guiar-lo arribava ell sol a casa. Tot el camí patim-patam passant per sobre de rocs i sots i jo sense despertar-me. No veus que anaven tan cansats… En Canari ja sabia que quan arribava al pla de Banyeres, al pont del Rosset, deixava la carretera i agafava la drecera que passava pel molí d’en Ribas i el molí d’en Frigola vorejant el Daró i es parava al davant de casa i era llavors quan jo també em despertava. Aquest cavall i una euga que també tenien, la Linda, eren molt bons per llaurar, anaven junts en el mateix jou o brabant i mai trepitjaven cap mata. Abans els camps eren molt macos, perquè entremig hi havia figueres i altres arbres fruiters, però amb l’arribada dels tractors es van haver de tallar perquè ens impedien fer les maniobres.

La mecanització agrària va millorar la càrrega de treball però també ha tingut un preu alt. Pere, ets una persona molt corpulenta.

[Montserrat, la seva muller]: —Sí que ho és, gasta el número 45 de sabates.

[Pere]: —Això també te inconvenients, perquè l’any 1955, quan vaig fer la mili ala Molina, l’exèrcit no tenia botes del meu número i per tant vaig haver d’anar sempre amb espardenyes amb mullena de peus sempre i per això agafava un refredat rere l’altre i encara els porto.

—Vaja, que et va quedar crònic. Montserrat, també ets de Sant Sadurní?

—No, jo vaig néixer a Girona el 29 d’agost de l’any 1935. No vinc de pagès, el meu pare era mecànic i jo treballava d’administrativa.

—I malgrat la distància us vàreu conèixer?

—De fet en Pere i jo ens coneixíem de petits, perquè els nostres pares eren cosins germans i la família tenia el costum de reunir-se per les festes majors i les fires de Girona, fins que l’any 1975 ens vàrem casar, però no hem tingut fills.

El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980
El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980

Tota una vida compartida. En casar-vos vàreu venir a viure a aquesta casa de Sant Miquel?

—Sí, teníem el terreny i l’any 1975 ens hi vàrem fer aquest habitatge.

—De la vostra activitat ramadera què ens en podeu dir?

—A can Siniqueda des de l’any 1972 hi teníem una petita granja de porcs, truges i algunes vaques i també conreàvem blat, ordi i farratge per alimentar els animals. Els excrements els utilitzàvem per adobar els camps i a poc a poc vàrem anar ampliant la granja fins a arribar a tenir 450 caps de porcs d’engreix.

D’engreix, dieu?

—Sí, ens els duien d’Holanda. Eren porcs petits que feien entre 18 i 20 quilos i nosaltres els engreixàvem. De tot això se n’ocupava una empresa que ara ja no existeix anomenada Progansa [Proteinas del Ganado SA], que a la vegada també ens subministrava el pinso. Alimentàvem els porcs fins que arribaven a pesar entre 70 i 80 quilos i després ens els venien a buscar.

[Montserrat]: —Sí, no t’ho perdis. De tant en tant l’empresa feia venir un camió d’Itàlia a buscar porcs i triaven els més macos. Ens deien: “Volem aquest, aquest altre…” Escollien els que tenien més amplada d’espatlla, aquells dels quals podien treure uns bons lloms i uns bons pernils.

La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda
La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda

Eren espavilats, i les deposicions a casa. Montserrat, també treballaves a la granja?

—I tant, jo m’ocupava de fer la cria dels garrins. Aquí on som ara, a Sant Miquel, hi teníem unes 25 truges i dos verros. Ara quan sortim t’ensenyaré les corts.

Només disposàveu de dos verros o mascles?

—Sí, amb dos fèiem el fet i jo els havia posat nom. Un era en Pepe i l’altre en J.R., perquè era quan per televisió feien la sèrie Dallas i va rebre el nom del protagonista. Algunes truges també tenien noms com la Margarita i la vedella Lucy.

[Pere]: —Havies d’estar força al cas quan anaven altes perquè de vegades havíem d’ajudar el verro a encertar-la, perquè la truja només estava tres o quatre dies en zel i si no ens espavilàvem no hauria quedat prenyada.

Coneixíeu el zel perquè tenien l’instint d’acoblament?

—Sí, quan estaven en zel intentaven pujar les unes a sobre de les altres, estaven més nervioses i també mostraven altres senyals que nosaltres coneixíem.

I el part com anava?

—També havies d’estar molt alerta perquè la truja paria deu o dotze garrins i quan es girava de vegades n’aixafava algun. El que fèiem era posar-los una estufa i d’aquesta manera no hi havia tant de perill que la mare els aixafés perquè ells mateixos s’apartaven del seu cos per buscar l’escalfor del radiador. Mamaven de la mare però també els donàvem pinso de llet.

Durant quant de temps es feia la criança?

—La fèiem fins que tenien dos mesos, després ens els venien a buscar. Aquesta feina de la criança era independentment de l’engreix. Eren dues activitats separades.

Tenien malalties?  

—En ocasions es refredaven i tenien tos, grip, mal de peus, o la malaltia anomenada d’Aujeszky.[1] Quan veiem alguns porcs que no menjaven i estaven molt aixafats, avisàvem l’empresa i ells es cuidaven de fer venir el veterinari que ens donava el tractament que necessitaven. Si agafaven l’africana,[2] llavors quedaves net.

A què us referiu?

—Que no quedava cap porc, es morien tots! Els animals llavors se’ls emportaven a una incineradora que hi havia al municipi de Sant Joan les Fonts.[3]

Sí que era greu. Per que vàreu plegar d’aquesta feina?

—Va arribar un punt que si volíem ampliar les instal·lacions i adaptar-les a les noves normatives de la ComunitatEconòmicaEuropea[4] necessitàvem més aigua i aquí dalt no n’hi ha suficient. Aquesta és una terra de cigales.

O sigui, de secà.

—Exacte. Llavors va coincidir que jo havia fet 65 anys i em vaig jubilar, peròla Montserratencara va continuar amb la cria de la garrinada fins a l’any 2000.

És veritat que els porcs són molt nets?

Bé, sí i no. Ells sempre fan les deposicions al mateix lloc, però quan tenen calor es rebolquen per sobre dels seus propis excrements i et pots imaginar com queden.

Com porcs.

—Els excrements com et deia després eren espargits pels camps emprant un sistema rotatori o de guaret. També teníem un pou de formigó que l’omplíem i quan era ple ens el venien a buidar.

Temps enrere es va parlar molt de la contaminació dels aqüífers per purins.

—Sí, potser s’adobaven massa els camps, especialment si plovia que després s’hi tornaven a escampar fems o productes químics i tot això es filtrava al terreny. I no diguem el que passa amb els camps de blat de moro, que necessiten molt d’adob i molta aigua.

Publicitat del nitrat de Xile
Publicitat del nitrat de Xile

Les darreres analítiques diuen que el nivell de nitrats a les aigües públiques ha disminuït molt[5] degut també a no fer ús del nitrat de Xile.

 

—L’aigua no sabem com està, però és veritat que ara es vigila molt amb el tipus de fertilitzants que s’utilitzen en agricultura.

Mirant enrere, va ser rendible aquesta feina?

—De feina en teníem molta, però ens guanyàvem la vida, encara que havies d’anar invertint i les despeses era un continu, que si desaigües, abeuradors, portes, finestres, canalitzacions, de tot. Perquè els vapors que es desprenien de les corts malmenaven les instal·lacions, les corroïen i s’havien de renovar sovint.

Bé, Pere i Montserrat, moltes gràcies per aquesta informació que complementa aspectes de la vida agrària i ramadera del Baix Empordà.

 —A tu. Ja ho saps, el que necessitis.

Quelcom de més

En motiu d’un estudi que varem referent a l’Hospital de Palafrugell, en un llibre de comptes del 1863 al 1900 hi varem veure que hi constava que  l’Hospital comprava  també llenya a Can Siniqueda

Notes


[1] La malaltia de Aujeszky està provocada per un herpesvirus i produeix símptomes nerviosos per afectació del sistema nerviós central, pneumònia, i sovint la mort.

[2] La pesta africana és una malaltia vírica que es manifesta en els animals amb febre, postració i tremolor acusada. Va ser descoberta per primera vegada a Kenya i l’any 1957 es va expandir al continent europeu.

[3] L’empresa era Grefacasa (Greixos i Farines de Carn SA), que a més d’incinerar el bestiar també elaborava  farines per a consum ramader. Empreses d’aquests tipus han estat motiu de debat per la seva incidència ambiental.

4] La CEE ha dictat diverses normatives referents a la qualitat, higiene, protecció i benestar dels animals que cada país ha hagut d’adaptar, una de les darreres a Espanya consta al RD 1135/2002 (BOE número 278 del 20-11-2002).

 5] Ramon Piera, farmacèutic de la Bisbal, va ser l’encarregat de dur a terme les anàlisis d’aigua del municipi fins a l’any 1999. Procedia a detectar elements químics i bacteriològics de l’aigua de boca i ens va comentar que el nivell de nitrats estava bastant per sota dels 50 mg/litre que aconsellava la CEE. Va passar a tenir-ne control l’Agència Catalana de Salut Pública de la Generalitat.