Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
No soc arqueòloga ni mestre d’obres, però si que m’agrada fixar-me l’ aspecte que presenten algunes edificacions d’anys enrere, potser aquesta tendència en ve de meu germà Marià Masana que ell sí era mestre d’obres.
La passada tardor vàrem fer una passejada pel camí de mar des de Palamós a S’alguer i a la zona del castell de Sant Esteve vaig fer-hi algunes fotografies i en especial a les roques, tot perquè em van suggerir que eren roques treballades amb tall molt fi i bastant rectilini i molt ben engalzades les unes amb les altres, tot i el seu desgasts , en especial las que estan mig submergides al mar i reben les empentes de les ones marines.
Dona la impressió que pertanyen a possibles edificacions fetes amb un sistema semblant al de pedra seca perquè no s’observa la presencia d’argamassa entre les juntes d’unió i com també l’encaix tan mesurat de les unes amb les altres.
Presentem un breu Power Point amb imatges de les esmentades roques de les rodalies del Castell de Sant Esteve de Palamós fetes el mes d’octubre del 2019.
Vaig llegir un article de Maria Bruguera en què parlava de Concepció Guisset, nascuda a Llafranc l’any 1940, la primera dona de Girona que havia obtingut el títol de pilot aeronàutic a l’aeròdrom d’aquesta província i posseïdora del número de llicència 6.751. La Maria va incorporar la biografia de Guisset al seu blog el mes de gener d’aquest any 2020, que vaig tenir ocasió de llegir. Mentre ho feia em va venir a la memòria Laura Gussinyé, que també tenia el carnet de pilot privat, era gironina i també havia fet les pràctiques de pilotatge a l’aeròdrom d’Empuriabrava.
Amb l’objectiu de recordar quelcom més de la Laura vaig revisar el llibre d’Alejandro Rosario titulat Anuario de Pilotos Privados Españoles (APPE), 1984, que guardo de fa anys i a la pàgina 157 hi vaig localitzar la seva inscripció amb el número de la seva llicència, el 6.860. La dada ens pot orientar sobre l’època d’obtenció del títol de les dues pilots, perquè a l’esmentat registre hi constaven tots els pilots privats d’Espanya.
Dades incorporades al llibre de A. RosarioLlibre d'Alejandro Rosario
A més del número de llicència a l’Anuari hi figura el tipus d’activitat aèria que practicaven, la professió i el domicili, dades que tenia disponibles la Federación Española de los Deportes Aereos (FENDA), en què també estic registrada amb el número de llicència 11.621 corresponent a l’any 1978.
Desconeixem si en el temps transcorregut des que Concepció Guisset va obtenir el títol de pilot i fins que el va tenir Laura Gussinyer, hi va haver alguna altra dona gironina que també fos pilot. Pensem que no, perquè constaria el seu nom a l’esmentat Anuari, per aquest motiu és probable que Guisset i Gussinyé siguin les dues dones pioneres en matèria d’aviació civil formades a Girona. Cal considerar-ho un fet meritori perquè les titulacions aeronàutiques de vol a motor, sense motor, d’activitats comercials i d’helicòpter no havien estat regulades fins l’any 1955.
La Laura Gussinyer a l'esquerra i Rosa M, Masana, any 2010
Dues filles de Laura Gussinyer i de Josep Mallol, Anna Maria i Karin, també van aprendre a pilotar i consten al llibre de la Federació. Penso que pot ser adient comentar que un dia que dinàvem plegades amb la Laura vàrem riure molt recordant les anècdotes aèries que ens havien succeït i altres qüestions com l’amistat de la família Mallol-Gussinyer amb Vicente Navarro Brell (e.p.d.)[1] que dona la casualitat que m’havia deixar comandar un petit tram del trajecte des de l’aeroport de Barcelona fins a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa amb helicòpter.
Era evident que a Laura tenia més experiència que jo perquè explicava que havia fet salts amb paracaigudes i amb l’avió havia fet acrobàcia, loopings, pèrdues i vol encerclat, també havia volat amb la Bücker,[2] la Piper,[3] i l’AISA[4] aquesta darrera usada per l’exèrcit.
També coincidíem en el fet de no haver-nos sentit desconsiderades pel fet de ser dones i que tinguéssim una afecció de predomini masculina, les relacions amb els companys havien estat bones, possiblement perquè tots plegats vivíem les mateixes angúnies pel fet de pensar que, un cop fetes unes trenta hores de vol amb l’instructor, després hauríem de pilotar deu hores més en solitari.
També ens feia respecte que haguéssim de ser examinats de pràctiques per oficials del cos aeri que venien de Saragossa a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa. La pràctica més compromesa per a nosaltres era un descens a pista en espiral, el que la Laura en diu vol encerclat. No vàrem fer durant l’examen pèrdues, només les vàrem fer en pràctiques. Dues tècniques pròpies de situacions d’emergència.
Recordo que quan vaig baixar de l’avió després de fer els exercicis corresponents un dels examinadors em va donar la mà i em va dir: “Muy bien señorita, lo ha hecho muy bien”. Els companys que ho van sentir, llavors sí que em van dir: “Com es nota que ets una noia. A nosaltres no ens han dit res i suposem que també ho hem fet bé”.
Segons la meva experiència, l’aeronàutica té la particularitat que quan coincideixes amb un altre pilot sigui aquest d’avioneta o professional de línies aèries, de seguida sorgeix un bon diàleg i entesa. En diverses ocasions havia tingut la sort d’haver-me permès entrar a la cabina d’alguns avions de línia i molt especialment em va succeir a les illes Açores.
Un dia un comandant de avió insistia a dir-me que no deixés de volar, que continués fent pràctiques, i quan estàvem apropant-nos a l’aeroport de Santiago de Compostel·la em va dir: “¿Quieres hacer el aterrizaje?” Jo espantada li vaig dir que no, i ell respongué: “No, claro que no, te proponemos si te quieres quedar para verlo.” L’hostessa em va fer seure en un seient darrere els pilots i em va cordar el cinturó.
Llibreta de vols
Va ser magnífic observar la dinàmica de manipulació dels aparells i com es repetien els missatges verbals entre ells, per seguretat i com diu el reglament. Després d’aterrar, el capità em va lliurar informació sobre el contingut del pla de vol que li havia sortit imprès. Sense esperar-m’ho aquell dia vaig rebre una classe magistral.
Considero que una de les grans desgràcies del segle XX van ser els fets del dia 11 de setembre de l’any 2001, perquè des d’aquell moment l’autonomia i mobilitat de les persones ha fet un gir de 180 graus, passant de gaudir d’una relativa confiança al punt que tothom sigui sospitós de fer quelcom de greu, com si tot allò que veiem a les pel·lícules de ficció de sobte s’hagués convertit en realitat.
Per finalitzar i com a fet personal, parlant de la llicència obtinguda a l’Aeroclub de Sabadell-Terrassa, en va sortir publicada una crònica que duia el nom: “Una pilot de l’any 1978”. Posteriorment membres del club em van demanar que expliqués per a una propera edició, la meva experiència del dia de la suelta, que és el primer dia que has de volar sol. La meva vivència va ser espectacular i encara no m’he decidit a explicar-la, resta pendent.
Un responsable del club considerava d’interès explicar els ensurts que ens hauríem pogut trobar durant un pilotatge, perquè en explicar-los ajuden a analitzar els factors que hagin pogut intervenir en els fets no desitjats i de cara al futur poder millorar la situació. És el que s’anomena retorn d’experiències.
[1]Vicente Navarro pertanyia al Cos Especial d’Oficials d’Aeroports del Ministeri de l’Aire i era la persona que supervisava els plans de vol dels pilots. Consta a la Orden Ministerial núm. 948/1968.
[2] La Bücker era una avioneta amb ales de lona i al camp de Sabadell-Terrassa tothom tenia delit que algun dia la pogués pilotar, però requeria disposar de força experiència, segons deien amb aquest avió experimentaves realment la sensació de volar. El dia que la vaig veure vaig restar sorpresa dels pocs indicadors que tenia.
[3] La Piper, la Cessna i la Beech eren avions de l’any 1924 que van ser molt emprats pels instructors de vol.
4] L’AISA era un avió fabricat per l’empresa Espanyola Aeronautica Industrial S.A.
L’artista ceramista Natàlia Gual, nom artístic CovaDangles, va exposar les seves obres al Museu Terracotta de la Bisbal durant el mes de desembre del 2019 fins a finals de gener de l’any 2020.
Simon Pujol era fill de Salvador Pujol, natural d’Olot, i de Marianna Roure, de la Bisbal. Quan va néixer possiblement els seus pares habitaven a Girona, perquè va ser batejat a la Catedral el dia 11 de maig de l’any 1856.[1] Els seus avis materns eren Antoni Roure i Agnès Baxeres.
Mitjançant un anunci publicat l’any 1885 i del qual adjuntem una imatge, hem pogut saber que Simon regentava a la plaça de la Constitució, actualment plaça Major de la Bisbal, un magatzem de màquines de cosir Singer, aparells de rentar roba i altres accessoris de la llar.[2]
Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)
Qui sap si per omplir el buit que a la vila encara hi havia en qüestió de tipografia, Simon va decidir obrir-hi un establiment d’aquestes característiques, com també d’enquadernacions, tot i que d’aquesta darrera tècnica, com veurem, se n’ocupava E. Codolà. Respecte a aquest nou comerç se’n va fer ressò la premsa, en què consten dues adreces, una al carrer Ample, 9, i l’altra a Donzelles, 20. El gestor o corresponsal era Miquel Puig, persona que possiblement feia funcions administratives i comercials de l’empresa. Adjuntem un retall de diari on dona a conèixer els seus serveis.[3]
Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9
Tot cercant més informació sobre Simon, hem revisat les sèries de matrícula industrial custodiades a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) i hem vist que tenia el taller tipogràfic i d’enquadernacions al carrer Ample número 9; havia estat donat d’alta l’any 1891 i havia funcionat fins a l’any 1895.[4]
En Simon patia una malaltia , motiu pel què va morir quan només tenia 37 anys. Obtingut el certificat de defunció, hem sabut que Simon va morir el dia 18 de febrer de 1894 al seu propi domicili del carrer Ampla número 9 de la Bisbal. La cerimònia de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de la Bisbal i va ser enterrat al cementiri catolic de la mateixa ciutat. El diari ElDistrito en va publicar l’esquela, en què consta que era solter i que tenia germans i nebots.
Xavier Xargay explica que habitualment anava a dinar a una fonda de la Bisbal que regentava Dolors Cané, vídua. També assenyala que Simon havia deixat l’establiment de tipografia a la Dolors.[5]
Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Amb tota seguretat, la cessió d’aquest patrimoni va ser formalitzat mitjançant un document notarial. La curiositat ens va portar a voler-ho esbrinar, però pel fet de desconèixer el nom del notari, la tasca va esdevenir gairebé inviable.
Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)
La continuïtat de l’activitat tipogràfica a la Bisbal
Revisats els documents de la matrícula industrial i de comerç, hem vist que el primer taller de tipografia que consta donat d’alta a la Bisbal és el de Simon Pujol. Eleuteri Codolà, que disposava d’una impremta manual i feia enquadernacions, tenia el taller al carrer dels Arcs i el negoci el va fer funcionar de l’any 1877 al 1910.
Codolà possiblement va tancar o traspassar la empresa, perquè a partir de l’any 1911 no el troben en la documentació i per primera vegada en la matrícula consta el nom de Joan Jovés conforme disposava d’una impremta manual que estava situada al carrer Pi i Margall. Enric Gispert de la Bisbal recorda que els Jovés tenien el taller d’impressió al carrer del col·legi de les monges, actual Coll i Veí, i al carrer Ample número 9, que coincideix amb l’adreça del tipògraf Simon Pujol. Solament hi tenien, remarca, els elements necessaris per dur a terme les gestions administratives.
Respecte al ram d’arts gràfiques, veiem que els establiments de la Bisbal que actualment estan en actiu mantenen una relació de parentesc amb els establiments esmentats, però aquest és un tema que deixem a estudi dels futurs cronistes.
