Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
De bastante joven a veces escuchaba por la radio el programa ‘Queridas amigas’ del consultorio de Elena Francis, era la emisora que mi madre solía sintonizar mientras trabajava junto con una de mis cuñadas recortando los sobrantes de tejido de prendas interiores de mujer que confeccionaba una empresa de Terrassa. Este material recuerdo que lo íbamos a buscar a un almacén situado en una calle que comunicaba con la carreta de Moncada de Terrassa, mi madre decía que tenía que dedicar muchas horas trabajo para ganar muy poco, algunas veces la habia ayudado para que pudiese entregar los tejidos a tiempo, dado que daban un plazo de entrega.
Cuando hablaba Elena Francis, las personas que escuchabamos el programa teniamos puesta toda nuestra atención dado que con frequencia trataban temas de amores y desamores propios de aquellos que años sesenta. El recuerdo de este episodio de vida nos ha venido en el recuerdo al ver un vídeo filmado durante una comida en el café-restaurante el Fraternal de Palafrugell , evento organizado por la Asociación de Supor a la Mujer de Palafrugell y de inmediato recorde lo que me dijo una compañera de mesa :
- Estás sentada junto a Elena Francis.
Pensé que me gastaba una broma, pero rapidamente añadió:
- Se trata de la Piedad Estany, la persona que escribía las respuestas a las preguntas que las oyentes radiofónicas hacían a la Elena Francis.
Desconozco el porque, pero resulta que me había imaginado a Elena Francis como a una persona real, de carne y hueso y que además era una alta, rubia y que vestía muy bien , esta idea quizá me vino porque me recordaba a mi prima Elena Masana que vivía en Franci. Una vez que vino de visita a todos los familiares nos dió la impresión que se trataba d’ una artista de cine dado que además de su porte era muy guapa.
De más mayor supe que la señora Francis había sido un personaje creado y que la voz de la persona que daba consejos era el de una locutura de radio, pero lo que nunca me había imaginado fué que un día tendría ocasión conocer a una de las personas que también escribian las respuestas a las cartas enviadas para intentar aliviar el malestar de algunas oyentes, la periodista Pietat Estany.
Transcurridos unos dias me interese de nuevo per la señora Elena Francis y encontre información muy valuosa que hasta este momento desconocia y lo mas importante fué saber que la supuesta señora Elena Francis fue el periodista Juan Soto Viñola. Añadimos un recuadro a título de síntesi del origen del programa Queridas amigas.
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona i escrita per :
Pol Baqués Suñer
No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.
M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.
Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.
La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.
Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.
Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.
Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.
Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.
Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.
Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.
El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.
Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.
De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.
Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.
El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret. L’escena transmet abandó i desesperança però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.
Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.
Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.
Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.
L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-
No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.
Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.
Una nova imarge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.
El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2
D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.
Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.
Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram
És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.
Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.
Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes
A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.
Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.
Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.
Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.
Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana
Notes
[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.