Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El municipi de Regencós, preserva dues de les xemeneies industrials que acomplien la funció de tiratge de fums dels forns de les empreses ceramistes i bòbiles que van funcionar fins a finals del segle passat i que encara resten esveltes entremig de vegetació o recintes inutilitzats per recordar-nos una de les principals activitats laborals del municipi, la industria del totxo i també elements de ceràmica, tot degut que el terreny és ric amb terres argiloses. Seguir llegint…
Article publicat per Rosa M. Masana a la revista DABA núm. 5 de la Bisbal d’Empordà de l’any 2009 , pagina núm. 13.Actualment amb algunes modificacions.
Període del 1918 al 1974 aproximadament
La Bisbal preserva vint de les xemeneies industrials que servien de tiratge de fums dels torns ceràmics de flama invertida d’abans que s’implantessin els mecànics amb tir o tracció de fums forçada Excepte quatre d’aquestes xemeneies, les altres estan fetes amb maons aplantillats de terra cuita vermella. D’acord amb les fonts consultades, podem considerar que van funcionar des de principi del segle XX a ple rendiment durant els anys cinquanta, seixanta i setanta i fins gairebé finals de segle, ja que l’any 1990 encara fumejaven la de la fàbrica Lloberes i la de l’Empordanesa. Seguir llegint…
La xemeneia de can Llensa està situada al municipi de Canapost. La podem observar al costat esquerra de la carretera que va de la Bisbal a Palau-Sator. Va ser construïda durant la dècada dels anys quaranta amb maons de terra· cuita vermella i sense necessitat de fer-li fonaments degut que la base d’un metre d’alçada està assentada sobre la roca del propi terreny. El fust, d’uns 13 metres d’alçada, és de forma troncocònica i està lliure de cèrcols metàl·lics exteriors, fet que li dóna la garantia de ser una peça ben feta. Com gairebé totes les xemeneies industrials finalitza amb un reforç o coronació a la sortida de fums, necessari per evitar l’esberlament a causa de les diferencies de temperatura entre l’interior i l’exterior i a la corrosivitat dels productes derivats de la combustió.
Durant la seva llarga vida hem comprovat que les empentes eòliques i tramuntanades no l’han afectat, per això presenta un fust lliure de fissures i amb una bona alineació respecte del pla horitzontal del terra.
Francesc Gatius Puig . El senyor Francesc era conegut per tothom con en Xiku, va néixer a Ullà el mes de febrer de l’any 1910, es va casar amb la senyora Montserrat Saló Borrell d’Ullastret i es va quedar a viure a casa d’ella. El matrimoni va tenir tres fills: dos nois i una noia. Era considerat el mestre d’obres d’Ullastret tot i que té una llarga història de construccions en diversos pobles de la comarca com Canapost, Serra o Llavià entre d’altres. Una de les seves edificacions va ser la xemeneia de la bòbila Llensa. Va morir l’any 1980 a Ullastret a una edat relativament jove: 70 anys.
Inicien el tema conversant am el senyor Josep LLensa propietari de l’empresa
-Bon dia, senyor Josep, com sap he vingut a parlar amb vostè perquè és qui ens pot explicar més coses referents la construcció de la xemeneia.
-Bé,sí, però qui la va edificar va ser Gatius, un constructor d’Ullastret, ell anava emparedant i jo amb ajut del nivell comprovava que l’alineació dels totxos fos la correcta. Sinó, amb un lleuger cop de martell els rectificava. Feia molta basarda estar-se allà dalt, sobretot el primer moment de pujar-hi i, a més, jo que estava acostumat d’estar-me sempre al terra ! Era perillós perquè teníem una bastida feta de taulons lligats els uns amb els altres amb cordes i, de vegades, en el moment que el manobre feia pujar el material, pensaven, i si dóna un cop a la bastida anirem tots a baix! Per sort vàrem acabar-la sense que ningú prengués mal. Els totxos que vam utilitzar eren fets aquí a casa .
-Quin any es va construir?
-Aproximadament el 1942; jo feia poc que havia tornat de fer el servei militar. El meu pare, en Ramon Llensa Candal de Can Petigàs va iniciar el negoci a la Bisbal. Ell per coure el material encara havia fet servir un forn morú. Saps què són?
Sí, els he vist, a la Bisbal però, malauradament només se’n conserven dos o tres.
Desprès quan ens vam traslladar aquí a Canapost varen construir un forn de llenya que tenia 3 metres d’ample, 3 d’alt i 60 de llarg. És per això que vam haver de fer aquesta xemeneia.
Xemeneia de Can LLensa (Rosa M. Masana)
Xemeneia de Can LLensa (2) (Rosa M. Masana)
L’any 1949 la fàbrica encara es deia “Ladrilleria la Blanca” pel color que tenia la terra d’aquesta zona. Ara utilitzem terra de Vacamorta: és argilosa i bona. El meu pare sempre deia: “per fer bons totxos s’ha de tenir bona farina”.
-Sembla que la farina és bona perquè els totxos que he vist a l’entrada de la fàbrica eren molt macos …
-Si vols, un dia tornes a venir i t’ensenyaré tot el procés de fabricació.
-Moltes gràcies, li prenc la paraula.
La xemeneia està bastant apartada de la nau de producció. Com és?
-Perquè té un túnel de tiratge d’uns 50 metres. A més, està construïda sobre la roca que vam haver de perforar manualment a cops de pic, com es feia tot abans. Aquest forat el vam fer per connectar la xemeneia amb el túnel de tiratge i, d’aquesta manera, ens vam estalviar fer el fonament.
-I de segur que és més sòlid. Com que és que té aquella obertura a un lateral de la base?
Doncs perquè volíem que tingués més tiratge i vam fer aquesta entrada per col·locar-hi una turbina. La vaig construir jo mateix amb una hèlix semblant a la dels avions. Va anar força bé. Ara però, tot això ha canviat molt, nosaltres tenim un forn Hoffman de 97 x 3 metres 1,7 d’alçada que ja porta incorporat el dispositiu de tiratge forçat.
-Bé , senyor Josep, potser només preguntar-li si sap els metres que fa la xemeneia?
De segur no ho se, però potser fa uns 30 metres.
Sempre he pensat que aquestes xemeneies son peces artesanes que per edificar-les requerien càlculs matemàtics previs, amb fonaments fets a pic i pala i amb un grau elevat de risc i de valentia per parts dels constructors. A més, en aquesta peça, vostè hi va incorporar una hèlix per afavorir el tiratge, tota una idea creativa. Moltes gràcies.
Conversa amb els familiars d’en Josep Gatius en “Xiku”
Francesc Gatius i Montserrat Saló, cedida família GatiusForat fet a la xemeneia per posar-hi la turbina (Rm)
Dos fills d’en Josep Gatius, l’Esteve i l’Anna ens expliquen algunes coses del seu pare, i diuen que els fa il·lusió que ara se’l recordi.
Comenten que l’ajudava en les tasques de construcció el seu germà Josep i que recorden molt bé quan es va edificar la xemeneia, especialment l’Esteve que, de petit, anava a jugar amb els seus amics a la bòbila i que els agradava molt passar per dins del túnel de tiratge .
Diuen que mentre el seu pare estava construint la xemeneia i quan arribava a casa al vespre, moltes vegades a la hora de sopar deia: “em dóna la impressió que la taula es mou” . I resulta que encara tenia al cap la sensació de balanceig que feia la xemeneia, sobretot si portaven bastants metres construïts.
L’Esteve també reconeix l’alt risc a què estaven exposats els constructors quan edificaven aquestes estructures verticals amb pocs punts de recolzament, amb bastides fetes de taulons i sense estar lligats enlloc.
En preguntar-los si tenien algun taulaplom, l’estri bàsic per aconseguir el talús que volien donar a la xemeneia -diguem-ne conicitat- van dir que no però que se’n podria fer un per deixar-lo al museu Terracotta de la Bisbal. Bona idea.
Aquest article va ser publicat per Rosa M. Masana a la revista digital El portátil de la Bisbal d’Empordà el dia 5 de febrero de l’any 2007.
Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.
Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)
La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.
Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust. Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circular de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcionar.
Xemeneia Valls i Llenas
L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.
Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa. Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.
Josep Solano (cedida el seu fill)Josep SerradellJosep Santamaria (cedida ell)
En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.
L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas
Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.
Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.
Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.
Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.
Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.
En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.
Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana
Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.
Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en forma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.
Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta l’any 1990 quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida també per ell mateix.
Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista el Mercadal de Corçà núm. 12 de l’any 2002
Després de parlar de les xemeneies situades en el territori de Corçà, per proximitat, farem referència a una altra ubicada al poble veí de Monells, de la qual és protagonista de la seva edificació el senyor Lluís Pell Janoher.
Es troba just a l’entrada de Monells. Aquesta xemeneia i forn van ser construïts l’any 1954 pel paleta David Pujol. En Lluís Pell en fou alhora el dissenyador i manobre. El forn és de porcellana de bicocció. Té una part inferior que funcionava a 900 graus de temperatura i una part superior que havia d’aconseguir els 1300 graus, encara que només va poder fer-lo arribar als 1200.
Funcionava amb llenya. Als costats tenia unes fogaines on posaven els tions de roure per mantenir la flama durant 48 hores, el temps necessari per dur a terme la cocció. La llenya la hi proporcionava el senyor Vilà, reconegut llenyataire.
Fotografies cedides per en Lluis Pell
Fotografies cedides per en Lluis Pell
Davant la pregunta de si disposaven d’u forn de flama invertida responen que si però, perquè la flama pugés per les parets del forn cap amunt havia d’ aconseguir una temperatura entre 300 i 400 graus”.
En Lluís Pell és pèrit ceramista, es va treure el títol a l’Escola de Ceràmica de Manises, València. Una dada interessant que ell mateix ens explica de com va ser que anés a estudiar a Manises. “Fou un fet curiós diu: a Girona s’organitzava una exposició de «Flores i Frutos». Tots els municipis hi participaven i la Bisbal com a cap de partit no hi podia faltar. Vàrem carregar un camió de productes agrícoles i ceràmics de la zona i ens vam presentar a la fira. En arribar tinguérem la sorpresa d’observar a tot un seguit d’operaris que ja, des de feia dies, treballaven per muntar els diversos estands expositors. En veure que teníem poques hores de temps, en Lluís Plaja, secretari aleshores de l’ajuntament,i jo diguérem: correm a comprar arpillera i material elèctric i muntem-ho com puguem. Les caixes, els sarrons i tot el que portàvem va servir per ambientar l’espai. Finalment, en passar els membres del jurat que valorava els estands van dir: “Mira que originales los de la Bisbal!”
Jo hi havia participat presentant un mural de ceràmica que representava un mercat romà, se’l van mirar una bona estona i el qualificaren positivament, de tal manera que m’oferiren una beca d’estudis de la Diputació per a l’escola de Manises.
Per tant, me’ n vaig anar a Manises a estudiar peritatge, tenia 18 anys. Però en finalitzar els estudis, em vaig que dar a l’ escola com a professor fins als 28 anys.
Després, festejàvem amb la Núria de can Vert i ens volíem casar, però no teníem clar encara on aniríem a viure. Els seus pares volien que ens quedéssim a casa seva i jo m’hi vaig avenir amb la condició que em deixés construir un forn ceràmic. I van estar-hi d’acord”
Imatge: Rosa M. Masana
Algun comentari referent a les fotografies
Rosa M. - Una bonica fotografia. Mai no havia vist una imatge d’una xemeneia amb una dona a dalt, bé, amb una parella d’enamorats.
Lluís . – Sí, és molt bonica. La Núria no va tenir por de pujar-hi. Poc després d’haver coronat la xemeneia ens vàrem casar. Durant el meu temps lliure em dedicava a crear diverses peces de ceràmica, i també aprofitant els petits espais de les caixes refractàries feia boletes per a collarets, que una vegada enfilades quedaven molt bonics. Es van posar de moda a la Bisbal i rodalia.
En aquesta altre fotografia es veu en David posant els totxos i jo, el de la dreta, fent pujar el material. També es pot observar detalladament com teníem muntada la bastida. Vàrem donar-li una alçada d’uns 12 metres perquè era suficient per obtenir un bon tiratge.
Fer les dues peces va portar-nos força feina, personalment em vaig encarregar de retocar a cops d’escarpa i martell els maons del forn, ja que havien d’encaixar correctament. Martellejava tot el dia perquè a la nit somiava que feia la mateixa feina. Té una configuració cònica i encara que en aquesta fotografia no es veu, està reforçada per 13 anelles metàl·liques».
Rosa M. – M’ha agradat molt que ens expliqués la història de la seva xemeneia, lligada al mateix temps a un recull de vivències personals originals. D’aquesta manera ha aconseguit fer més pròxima una estructura que si bé en desús, és molt simbòlica.
