Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.
Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi
No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.
Autoritzacio per usar un local
Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.
Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.
La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.
Imprès pel seguiment personal dels exercicis
Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.
No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.
Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.
En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)
Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:
1- Per criteris especulatius incloure al vi productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.
Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)
La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP), un comentarista explicava com s’havien de prendre les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del país perquè el Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació d’aquest producte havia de ser important.
Desconeixem de quins mètodes i tipus de reactius disposaven els laboratoris municipals l’any 1892 per detectat les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908 les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la glucosa artificial, el sucre de fècula o de mosts i també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.
La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric, litargiri i ‘azimar’ aquests darrer potser era un colorant.
Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent de France havia arribat un aparell vinificador de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906 trobem publicitat el producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).
L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb 45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)
Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)
L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.
Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]
Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques marcada tant per una banda per les necessitats que la persona tingues en prendre alcohol i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.
Per aquest motiu no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans, que sovint apareixien al voltant d’una taula i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es prenia podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.
Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi, amb el risc que no fos tot suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar en línia recta fos la mofa d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.
Notes
[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997
A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés Internacional d’ Higiene i Demografia.
[2] Rosa D’Alesio. A 84 años del fin de la Ley Seca en Estados Unidos, La izquiera diario, 5/7/2017
L’any 1971 estava estudiant a l’escola d’infermeria de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, centre que funcionava en règim d’internat des del diumenge al vespre fins al dissabte després de pràctiques. Quan sortia els dissabtes, a les dues del migdia, havia de córrer bastant per poder estar a les cinc de la tarda a la drogueria Levi de Terrassa i abans passar per casa. Sort en tenia que amb la Vespa i circulant per la carretera de la Rabassada, que coneixia bé, arribava puntual a la feina.
La drogueria estava situada al carrer Antoni Torrella gairebé a tocar de la Rambla d’Egara i era un dels comerços del ram de la drogueria més importants de la ciutat. Disposava d’un local gran i adequat per tenir-hi exposats un bon ventall de productes, incloent-hi una secció de perfumeria.
El sou per treballar els dissabtes de cinc a nou de la tarda era considerat baix, dues-centes cinquanta pessetes. Vaig anar-hi a treballar perquè m’ajudava a cobrir despeses, perquè jo mateixa em pagava els estudis i, encara sort que el segon i tercer curs em van concedir una beca, tot i que també feia guàrdies a l’hospital alguns diumenges, festius i vacances escolars.
Escric aquest episodi propiciat, com em sol passar, per haver localitzat tres fotografies de l’època i m’he sentit motivada a dir-ne quelcom. Vist des d’ara, quedo sorpresa de l’empenta que teníem quan érem joves, perquè fèiem practiques diàries d’infermeria de 8 a 14, dinàvem i de 16 a 19 assistíem a classes teòriques. Una companya i jo encara teníem humor d’anar de 15 a 15.45 a fer una partida a la pista de tennis de l’escola.
La primera a l’esquerra penso que és la Luci, de les altres dues no recordo el nom i la de la dreta és Rosa M. Masana.
Et treball a la drogueria també obligava a estar-nos dretes i anant amunt i avall atenent els clients. Un dia el gerent de l’establiment, el senyor Nicolàs, em va proposar fer la promoció d’un producte especial per rentar plats perquè es tractava d’una marca nova i la gent no el comprava tot i ser més econòmic que els altres. He de reconèixer que vaig tenir èxit, les explicacions que donava van ser convincents i el producte es va vendre de manera fluida.
A veure quina quedava millor
Un dia juntament amb altres productes per portar a casa, vaig comprar un flascó del ja famós rentaplats i el diumenge després de dinar en posar-me a rentar plats veig que el producte no feia escuma i li costava retirar el greix de plats i cassoles a no ser que n’hi posessis molta quantitat, un autèntic fracàs químic. Em vaig indignar en descobrir les no virtuts d’aquell ingredient verdós rentavaixelles i en especial perquè havia ensarronat mig barri del centre de Terrassa. El dissabte següent en arribar a l’establiment vaig dir al propietari que no promocionaria més aquell rentaplats, perquè era simplement aigua amb una mica de sabó. La primera sensació que vaig tenir d’acord amb l’expressió del propietari va ser que me n’havia d’anar a casa, però no, vaig continuar a la botiga sense fer de captadora de clients.
A part d’aquesta anècdota, entre nosaltres, les dependentes, teníem bona relació i fins i tot ens divertíem posant-nos perruques que també teníem a la venda i fer assajos amb mostres per veure quins tons de pintallavis i ombra d’ulls ens quedava millor. També provàvem mostres de perfums algun dels quals era de gran intensitat.
Tot va succeir el dia que sense esperar-m’ho el senyor Díaz, l’instructor de pràctiques de vol privat, va considerar que estava preparada per comandar una avioneta Cessna 152 per mi mateixa. Estàvem dins l’hangar i em va dir: “Haz dos tráficos y vuelve”. Fer dos trànsits consistia a enlairar-se, fer el circuit reglamentari i aterrar dues vegades consecutives. Pilotar l’avió sense l’instructor al costat feia angúnia, però ja sabíem que aquest moment havia d’arribar.
Aquell dia es donà la coincidència que a la torre de control hi havia un controlador nou. Vaig despenjar el telèfon: “Aquí Eco Charlie Papa Víctor” —EC-PV eren les sigles de l’avió amb què havia de volar—, i continuo: “En parquin, solicito instruciones para rodar a punta de pista”. Resposta del controlador: “EC-PV, autorizado a rodar a punta de pista 31”. El costat oposat de la pista tenia el número 13, ens era indicat un número o altre segons la direcció del vent —per enlairar-se era millor el vent de cua—. Circulo fins al lateral de la pista per comprovar als comandaments el nivell de combustible, magnetos, frens flap, timó… Feta la revisió, dic a torre: “EC-PV en espera, preparada para el despegue”. Torre: “EC-PV autoritzada a entrar y despegar”. Això és el vaig entendre, quan el que el va dir era: “Autorizada a entrar y alinear”. Mai en tot el temps de pràctiques havia sentit la paraula alinear, per altra banda molt semblant a despegar, i sempre amb l’instructor entràvem a pista i aixecàvem el vol. Alinear és posar l’avió en línia a la ratlla de la pista com es fa als aeroports de passatgers.
Dono gas a fons per aconseguir les revolucions de motor necessàries i en arribar a nivell de la mànega indicadora del vent que era a meitat de pista coincidia també amb la velocitat adequada per, només tirant suaument el volant —té forma de dues banyes— cap endavant en sentit al pilot, l’avió s’enlairava. Sempre gaudia molt amb aquella sensació, era el que més m’agradava de volar.
Quan anava a tota velocitat per la pista i a punt de agafar altitud, des de la torre de control sento que em diuen: “EC-PV, deténgase! EC-PV, deténgase, por favor!” Vaig veure que era impossible fer el que em deien, no tenia prou pista per aturar l’avió a aquella velocitat, i em vaig enlairar. Desconeixia què havia passat, perquè el controlador no deia res, em sentia intranquil·la pensant que quelcom de l’avió no anava bé. Passats uns minuts novament em comuniquen: “EC-PV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante”. Impensable, també com mai m’havia succeït, estava volant darrere d’una avioneta i pel fet que m’avisessin vaig pensar que potser l’atraparia en el moment d’aterrar, per tant vaig decidir fer un viratge a la dreta de manera bastant precipitada i sense tenir en compte la velocitat que portava.
Circuit aproximat del dia de la 'suelta' -gràfic Cisco Massana-
La maniobra de gir va ser molt desafortunada perquè vaig produir a l’avió una reacció com d’estar sotmès a un flux turbulent, pensava que es trencaria per la meitat, tenia les mans engarrotades al timó, com si em volgués sostenir d’una imminent caiguda al buit. Era conscient que estava dins d’un artefacte que no dominava, un autèntic caos i cap dels instruments estava al seu punt, l’altímetre, revolucions horitzó artificial i no sé què més estava desnivellat i el nivell de combustible no transmetia cap confiança.
El cor m’anava a 120 pulsacions i entremig d’aquell garbuix em va passar pel cap tota la meva vida en seqüències, fenomen aquest que m’havia explicat una amiga que li havia passat mentre donava voltes de campana a dins d’un cotxe . Llavors gairebé no la vaig creure però ara sé que passar, passa.
Havia perdut altitud i sentia que aquella experiència seria la darrera de la meva vida. També vaig pensar que el club perdria un avió. Encara ara no sé d’on vaig treure les forces i les ganes de viure que vaig reaccionar donant gas a fons per tornar agafar l’altitud de creuer de 3.500 peus i alhora anivellar l’avió.
El dipòsit de l'aigua de S.Quirze 41°32'24.2"N 2°04'18.3"E
Amb tot el temps transcorregut estant fora d’òrbita i mirant els instruments, de cop m’adono que res del que hi havia a fora ho coneixia. Altra vegada l’atac de taquicàrdia, veia alguna edificació però la major part del paisatge era bosc. Potser eren els boscos de can Vinyals, can Castellfort, can Camps o no ho sé, perquè han transcorregut quaranta-dos anys dels fets. Va ser tremenda la sensació de no saber per on volaves.
Per sort, vaig ser conscient que anava en direcció a ponent, quan sempre que aterràvem cap al tard a la pista 31 el sol estava al costat dret i amb ell em vaig orientar. Vaig decidir fer un viratge obert i controlat en direcció oposada, però amb tot continuava sense identificar res i per tant el neguit era persistent.
Poc després vaig experimentar una de les il·lusions més grans de la meva vida, veure de lluny la silueta del dipòsit d’aigua de can Casablanques de Sant Quirze, dipòsit que per als pilots era el referent de quan es volia aterrar a la pista 31. En veure el camp vaig fer un aterratge perfecte sobre aquella pista encara de terra. Havia tocat terra! literalment tocat terra, i el meu grau de satisfacció va ser indescriptible.
En baixar de l’avió les cames encara em tremolaven i la roba que duia estava completament xopa de suor. El senyor Díaz quan em va veure aparèixer després d’estar un llarg temps desapareguda, suposo que per les regles professionals no em va abraçar, però se’l veia emocionat. Pensava en una possible reprimenda i va ser el contrari va dir que havia fet bé de no frenar l’avió com m’havien dit a mitja pista.
Va explicar que el motiu del missatge que m’aturés va ser degut que un avió que duia un cartell de propaganda l’havia desenganxat per fer-lo caure a la pista i després recollir-lo. Mentre aquest cartell voletejava pel cel, la Cessna que pilotava va passar en sentit diagonal per sota d’ell. En Díaz va dir: “Vino de poco que aquel cartel no te hubiera cubierto el avión”. També es va excusar per no haver previst que el dia de la suelta hi hagués un controlador en el seu primer dia de treball.
Quan vaig a Terrassa amb cotxe per l’autovia paral·lela al camp d’aviació sempre em fixo en dues coses, amb les avionetes que em fan goig veure quan s’enlairen o van en direcció a aterrar i a un tram més amunt veure el dipòsit de aigua de Sant Quirze, referència que em va salvar la vida, o això em sembla.
Vaig llegir un article de Maria Bruguera en què parlava de Concepció Guisset, nascuda a Llafranc l’any 1940, la primera dona de Girona que havia obtingut el títol de pilot aeronàutic a l’aeròdrom d’aquesta província i posseïdora del número de llicència 6.751. La Maria va incorporar la biografia de Guisset al seu blog el mes de gener d’aquest any 2020, que vaig tenir ocasió de llegir. Mentre ho feia em va venir a la memòria Laura Gussinyé, que també tenia el carnet de pilot privat, era gironina i també havia fet les pràctiques de pilotatge a l’aeròdrom d’Empuriabrava.
Amb l’objectiu de recordar quelcom més de la Laura vaig revisar el llibre d’Alejandro Rosario titulat Anuario de Pilotos Privados Españoles (APPE), 1984, que guardo de fa anys i a la pàgina 157 hi vaig localitzar la seva inscripció amb el número de la seva llicència, el 6.860. La dada ens pot orientar sobre l’època d’obtenció del títol de les dues pilots, perquè a l’esmentat registre hi constaven tots els pilots privats d’Espanya.
Dades incorporades al llibre de A. RosarioLlibre d'Alejandro Rosario
A més del número de llicència a l’Anuari hi figura el tipus d’activitat aèria que practicaven, la professió i el domicili, dades que tenia disponibles la Federación Española de los Deportes Aereos (FENDA), en què també estic registrada amb el número de llicència 11.621 corresponent a l’any 1978.
Desconeixem si en el temps transcorregut des que Concepció Guisset va obtenir el títol de pilot i fins que el va tenir Laura Gussinyer, hi va haver alguna altra dona gironina que també fos pilot. Pensem que no, perquè constaria el seu nom a l’esmentat Anuari, per aquest motiu és probable que Guisset i Gussinyé siguin les dues dones pioneres en matèria d’aviació civil formades a Girona. Cal considerar-ho un fet meritori perquè les titulacions aeronàutiques de vol a motor, sense motor, d’activitats comercials i d’helicòpter no havien estat regulades fins l’any 1955.
La Laura Gussinyer a l'esquerra i Rosa M, Masana, any 2010
Dues filles de Laura Gussinyer i de Josep Mallol, Anna Maria i Karin, també van aprendre a pilotar i consten al llibre de la Federació. Penso que pot ser adient comentar que un dia que dinàvem plegades amb la Laura vàrem riure molt recordant les anècdotes aèries que ens havien succeït i altres qüestions com l’amistat de la família Mallol-Gussinyer amb Vicente Navarro Brell (e.p.d.)[1] que dona la casualitat que m’havia deixar comandar un petit tram del trajecte des de l’aeroport de Barcelona fins a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa amb helicòpter.
Era evident que a Laura tenia més experiència que jo perquè explicava que havia fet salts amb paracaigudes i amb l’avió havia fet acrobàcia, loopings, pèrdues i vol encerclat, també havia volat amb la Bücker,[2] la Piper,[3] i l’AISA[4] aquesta darrera usada per l’exèrcit.
També coincidíem en el fet de no haver-nos sentit desconsiderades pel fet de ser dones i que tinguéssim una afecció de predomini masculina, les relacions amb els companys havien estat bones, possiblement perquè tots plegats vivíem les mateixes angúnies pel fet de pensar que, un cop fetes unes trenta hores de vol amb l’instructor, després hauríem de pilotar deu hores més en solitari.
També ens feia respecte que haguéssim de ser examinats de pràctiques per oficials del cos aeri que venien de Saragossa a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa. La pràctica més compromesa per a nosaltres era un descens a pista en espiral, el que la Laura en diu vol encerclat. No vàrem fer durant l’examen pèrdues, només les vàrem fer en pràctiques. Dues tècniques pròpies de situacions d’emergència.
Recordo que quan vaig baixar de l’avió després de fer els exercicis corresponents un dels examinadors em va donar la mà i em va dir: “Muy bien señorita, lo ha hecho muy bien”. Els companys que ho van sentir, llavors sí que em van dir: “Com es nota que ets una noia. A nosaltres no ens han dit res i suposem que també ho hem fet bé”.
Segons la meva experiència, l’aeronàutica té la particularitat que quan coincideixes amb un altre pilot sigui aquest d’avioneta o professional de línies aèries, de seguida sorgeix un bon diàleg i entesa. En diverses ocasions havia tingut la sort d’haver-me permès entrar a la cabina d’alguns avions de línia i molt especialment em va succeir a les illes Açores.
Un dia un comandant de avió insistia a dir-me que no deixés de volar, que continués fent pràctiques, i quan estàvem apropant-nos a l’aeroport de Santiago de Compostel·la em va dir: “¿Quieres hacer el aterrizaje?” Jo espantada li vaig dir que no, i ell respongué: “No, claro que no, te proponemos si te quieres quedar para verlo.” L’hostessa em va fer seure en un seient darrere els pilots i em va cordar el cinturó.
Llibreta de vols
Va ser magnífic observar la dinàmica de manipulació dels aparells i com es repetien els missatges verbals entre ells, per seguretat i com diu el reglament. Després d’aterrar, el capità em va lliurar informació sobre el contingut del pla de vol que li havia sortit imprès. Sense esperar-m’ho aquell dia vaig rebre una classe magistral.
Considero que una de les grans desgràcies del segle XX van ser els fets del dia 11 de setembre de l’any 2001, perquè des d’aquell moment l’autonomia i mobilitat de les persones ha fet un gir de 180 graus, passant de gaudir d’una relativa confiança al punt que tothom sigui sospitós de fer quelcom de greu, com si tot allò que veiem a les pel·lícules de ficció de sobte s’hagués convertit en realitat.
Per finalitzar i com a fet personal, parlant de la llicència obtinguda a l’Aeroclub de Sabadell-Terrassa, en va sortir publicada una crònica que duia el nom: “Una pilot de l’any 1978”. Posteriorment membres del club em van demanar que expliqués per a una propera edició, la meva experiència del dia de la suelta, que és el primer dia que has de volar sol. La meva vivència va ser espectacular i encara no m’he decidit a explicar-la, resta pendent.
Un responsable del club considerava d’interès explicar els ensurts que ens hauríem pogut trobar durant un pilotatge, perquè en explicar-los ajuden a analitzar els factors que hagin pogut intervenir en els fets no desitjats i de cara al futur poder millorar la situació. És el que s’anomena retorn d’experiències.
[1]Vicente Navarro pertanyia al Cos Especial d’Oficials d’Aeroports del Ministeri de l’Aire i era la persona que supervisava els plans de vol dels pilots. Consta a la Orden Ministerial núm. 948/1968.
[2] La Bücker era una avioneta amb ales de lona i al camp de Sabadell-Terrassa tothom tenia delit que algun dia la pogués pilotar, però requeria disposar de força experiència, segons deien amb aquest avió experimentaves realment la sensació de volar. El dia que la vaig veure vaig restar sorpresa dels pocs indicadors que tenia.
[3] La Piper, la Cessna i la Beech eren avions de l’any 1924 que van ser molt emprats pels instructors de vol.
4] L’AISA era un avió fabricat per l’empresa Espanyola Aeronautica Industrial S.A.
