Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Xemeneia de Can Vert de Monells

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat  a la revista el Mercadal  de Corçà núm. 12 de l’any 2002

Després de parlar de les xemeneies situades en el territori de Corçà, per proximitat, farem referència a una altra ubicada al poble veí de Monells, de la qual és protagonista de la seva edificació el senyor Lluís Pell Janoher.

Es troba just a l’entrada de Monells. Aquesta xemeneia i forn van ser construïts l’any 1954 pel paleta David Pujol. En Lluís Pell en fou alhora el dissenyador i manobre. El forn és de porcellana de bicocció. Té una part inferior que funcionava a 900 graus de temperatura i una part superior que havia d’aconseguir els 1300 graus, encara que només va poder fer-lo arribar als 1200.

Funcionava amb llenya. Als costats tenia unes fogaines on posaven els tions de roure per mantenir la flama durant 48 hores, el temps necessari per dur a terme la cocció. La llenya la hi proporcionava el senyor Vilà, reconegut llenyataire.

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Davant la pregunta de si disposaven d’u forn de flama invertida responen que si però,  perquè la flama pugés per les parets del forn cap amunt havia d’ aconseguir una temperatura entre 300 i 400  graus”.

En Lluís Pell és pèrit ceramista, es va treure el títol a l’Escola de Ceràmica de Manises, València. Una dada interessant que ell mateix ens explica de com va ser que anés a estudiar a Manises. “Fou un fet curiós diu: a Girona s’organitzava una exposició de «Flores i Frutos». Tots els municipis hi participaven i la Bisbal com a cap de partit no hi podia faltar. Vàrem carregar un camió de productes agrícoles i ceràmics de la zona i ens vam presentar a la fira. En arribar tinguérem la sorpresa d’observar a tot un seguit d’operaris que ja, des de feia dies, treballaven per muntar els diver­sos estands expositors. En veure que teníem poques hores de temps, en Lluís Plaja, secretari aleshores de l’ajuntament, i jo diguérem: correm a comprar arpillera i material elèctric i muntem-ho com puguem. Les caixes, els sarrons i tot el que portàvem va servir per ambientar l’espai.  Finalment, en passar els membres del jurat que valorava els estands van dir: “Mira que originales los de la Bisbal!”

Jo hi havia participat presentant un mural de ceràmica que representava un mercat romà, se’l van mirar una bona estona i el qualificaren positivament, de tal manera que m’oferiren una beca d’estudis de la Diputació per a l’escola de Manises.

Per tant, me’ n vaig anar a Manises a estudiar peritatge, tenia 18 anys. Però en finalitzar els estudis, em vaig que­ dar a l’ escola com a professor fins als 28 anys.

Després, festejàvem amb la Núria de can Vert i ens volíem casar, però no teníem clar encara on aniríem a viure. Els seus pares volien que ens quedéssim a casa seva i jo m’hi vaig avenir amb la condició que em deixés construir un forn ceràmic. I van estar-hi d’acord”

Imatge: Rosa M. Masana

Algun comentari  referent a  les fotografies

Rosa M. -  Una bonica fotografia. Mai no havia vist una imatge d’una xemeneia amb una dona a dalt, bé, amb una parella d’enamorats.

Lluís . – Sí, és molt bonica. La Núria no va tenir por de pujar-hi. Poc després d’haver coronat la xemeneia ens vàrem casar. Durant el meu temps lliure em dedicava a crear diverses peces de ceràmica, i també aprofitant els petits espais de les caixes refractàries feia boletes per a collarets, que una vegada enfilades quedaven molt bonics. Es van posar de moda a la Bisbal i rodalia.

En aquesta altre fotografia es veu en David posant els totxos i jo, el de la dreta, fent pujar el material. També es pot observar detalladament com teníem muntada la bastida.  Vàrem donar-li una alçada d’uns 12 metres perquè era suficient per obtenir un bon tiratge.

Fer les dues peces va portar-nos força feina, personalment em vaig encarregar de retocar a cops d’escarpa i martell els maons del forn, ja que havien d’encaixar correctament. Martellejava tot el dia perquè a la nit somiava que feia la mateixa feina. Té una configuració cònica i encara que en aquesta fotografia no es veu, està reforçada per 13 anelles metàl·liques».

Rosa M. – M’ha agradat molt que ens expliqués  la història de la seva xemeneia, lligada al mateix temps a un recull de vivències personals originals. D’aquesta manera ha aconseguit fer més pròxima una estructura que si bé en desús, és molt simbòlica.

La Xemeneia de la fàbrica ceràmiques Ferrés

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista El Mercadal núm.11 de l’any 2001

Aquesta fabrica està situada a la carretera de Girona a Palamós, al km 22 dins el municipi de Corçà.

La xemeneia de la fabrica Ceràmiques Ferrés la van construir el mateix Josep M. Ferrés i el seu germà Enric aproximadament l’any 1961. No eren paletes, però tenien l’experiència d’haver construint la xemeneia de la  Ponderosa, que està al just enfront de la seva fabrica. Podríem dir que van iniciar el negoci començant pels fonaments.

Guarden una bona i interessant col·lecció de fotografies que en alguna ocasió s’han exposat a la Fira de la Ceràmica de la Bisbal, en les quals es mostra el procés constructiu que es va emprar, la tècnica d’edificació, el material, les bastides, etc.

El túnel de tiratge d’aquesta xemeneia té aproximadament uns 15 metres, la base, que està dins la fabrica fa uns 8 metres fins al sostre i està molt ben preservada. Actualment es fa servir com a corrent d’aire per secar el material, abans feien rajola mat i paviment i ara elaboren rajola vidriada i trencaaigües.

A la Bisbal sols hi ha dues xemeneies construïdes com aquesta; la tècnica d’edificació que van emprar era la següent: feien una passada de rajols per dins i una altre per fora, entremig hi posaven unes barnilles de ferro per fer-la més resistent, i després omplien l’espai restant amb formigó, és a dir, amb la tècnica d’embarnillar. Per construir la xemeneia van muntar una bastida exterior fins al capdamunt, emprant un doble tauló que servia per treballi amb més seguretat.

Així mateix, el forn va ser construït per Josep M.  i  Enric Ferrés. Té una capacitat per a 80 tones de material. Els forns de flama invertida també són unes peces d’artesania dignes de menció i estan íntimament relacionats  respecte al seu cubicatge interior amb les xemeneies ja que és molt important l’empenta dels fums per a la cocció.

Imatges cedides per el senyor Josep M. Ferrés

Imatges cedides per el senyor Josep M. Ferrés

En aquesta ocasió les em escanejat del text original motiu pel que tenen poca qualitat.

Les Dues Xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica “La Ponderosa” de Corçà

 

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista el  Mercadal núm. 11 del any 2001, fetes algunes modificacions

Aquesta fàbrica de ceràmica artesana està situada a la carretera de Girona a Palamós, gairebé davant de l’antiga fàbrica El Rissec.

L’activitat de l’ empresa consisteix en l’elaboració de di versos objectes ceràmics fets manualment per la pròpia família, així  ens ho expliquen els fills del senyor Antonio Alcalà Ahumada, Isabel, Fabiola i Antonio que diuen també que la major part de les seves creacions s’exporten a l’estranger.

Xemeneia núm. 1

Si observem detingudament la primera xemeneia de La Ponderosa ens adonarem que presenta una varietat d’estils de construcció, perquè  està feta segons una tècnica poc usada, que consisteix a remolinar amb formigó la part externa del fust .

Va ser construïda als voltants de l’any 1958, pel senyor Josep M. Ferrés (propietari), emprant sols una passada de totxos i, segons ell mateix explica, el fet de construir aquesta peça li va servir d’experiència per després edificar-ne una segona a la seva empresa de la carretera de Girona a Palamós.

Segons explica la família Alcalà, el formigó no aguantava prou bé les calories internes que es generaven a dins la xemeneia, la qual cosa feia que es desprenguessin fragments de material amb risc de produir algun accident. Per aquest motiu van decidir estucar-la novament amb guix, sistema que ha demostrat ser més resistent a les inclemències externes i internes que el formigó.

A la sortida de fums o boca de la xemeneia no hi ha esquerdes tot i que no està coronada, es possible que segui a causa de no tenir un us molt freqüent.  Les xemeneies de les antigues bòbiles que funcionaven amb carbó durant les 24 hores del dia presentaven un acusat deteriorament si no estaven coronades, a causa de  l’acumulació de productes sulfúrics generats per la mateixa combustió. Per tant, estem davant d’una peça peculiar per la seva forma de construcció i per la seva posterior restauració.

La xemeneia núm. 1 de la Ponderosa

Mostrant el filferro que se li atribueix la causa del seu enderroc.

Xemeneia núm. 2

Paradoxalment, aquesta xemeneia correspon al forn ceràmic més emprat per l’empresa pel fet que té una capacitat mitjana quant a la cabuda de mate­rial i això el fa ser molt operatiu, segons la família Alcalà.

Si considerava peculiar la primera xemeneia, aquesta em costa definir-la conceptualment. Es tracta d’una peça construïda amb totxos, segons l’estil més emprat en l’edificació d’edificis urbans. Presenta un fust quadrat d’uns 8 metres d’alçada i curiosament està remolinada amb guix des de la base fins a un metre per sobre de la seva meitat. Si bé la construcció és molt elemental, està ben conservada i presenta coronació a la sortida de fums.

Per acabar, com anècdota, em vaig interessar pel nom de l’empresa i els fills del senyor Anto­nio em van explicar que al seu pare li agradava molt la sèrie de la televisió ‘Bonansa’ i especialment la finca de `La Ponderosa´ ,  motiu pel qual li va posar aquest nom. Em suggereix un ideal de vida.

totes les Imatge de Rosa M. Masana

LA DESAPAREGUDA XEMENEIA NÚM. 1 DE LA PONDEROSA  (1958-2003)

-article  publicat  per R.M. Masana  al Mercadal núm. 15  del any 2003 -

Quan passem per davant de l’empresa ceramista La Ponderosa observem que hi manca un dels elements simbòlics d’aquesta activitat artesana, la seva xemeneia, que durant 45 anys va formar part del paisatge empordanès.

La Isabel i l’Antonio Alcalà, germans que treballen en aquesta em­presa familiar, ens expliquen el motiu de la seva desaparició.

Les fortes tramuntanades del mes de gener d’enguany van provocar que es desenganxés un dels cables que tensaven l’estructura junt amb un totxo. Aquests dos elements voltaven de forma incontrolada moguts  per acció de les empentes del vent ocasionant un efecte martell produint cops continus sobre el fust, fins a provocar un forat d’un metre d’amplada aproximadament que li va causar la desestabilització i l’enderroc.

Un veí seu, l’Enric Valls de l’empresa Valls i Llenas, la va veure desplomar-se i recorda molt bé el dia, era el 31 de gener entre les dues i un quart de tres de la tarda. Sortosament, diu, en aquella hora tothom era a dinar.

Resta com a penyora la seva base circular amb anella metàl·lica de reforç. Isabel Alcalà ens recorda que un mes abans d’esser ensorrada havia funcionat satisfactòriament durant una cocció de material.

En aquesta revista, tenim recollit un document que ja és història i també perquè l’ imatge que ara adjuntem, es poden observar les feixines de llenya que feien funcionar els forns.

Imatge: feta any 2002 per Rosa M. Masana

Les dues xemeneies industrials de Caramany, Corçà.

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 10 , març de 2001, Corçà.

Presentació feta per Marta Pongilupi

Una de les raons que van moure Rosa M. Masana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila Almirall de 63 metres d’alçada a la ciutat deTerrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.

Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen port del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen port del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular, per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà o ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins o la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, o saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can Valls i Llenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la de can Pell de Monells.

Xemeneia de l’antiga bòbila de can Caramany de Corça

Aproximadament va ser construïda a mitjans del segle XX . Està adossada externament a la paret nord de la nau, tocant el carrer que baixa des del barri de Santa Cristina fins a la carretera ge­neral. L’edifici, abans de la Guerra havia sigut una rajoleria que portaven tres socis, en Rovira, en Llensa el rajoler i el de can Rafel. Després de la Guerra. es va convertir en fabrica de ceràmica a càrrec d’en Caramany que posteriorment la va arrendar a en Sabater de la Bisbal: d’aquesta època data la construcció de la xemeneia.

Està feta de maons aplantillats de terra cuita vermella. es podem dir que és de les més antigues del municipi.

Per iniciar el tema i donar la importància que es mereixen a aquestes peces evocadores d’una època d’ apogeu artesanal. penso que pot estar bé fer una petita pinzellada de com van ser construïdes. En primer lloc, el mestre d’obres havia de fer els càlculs de l’estructura, forma i nombre de maons que necessitava, d’acord amb l’alçada i talús  que volguessin donar a la peça. El talús és el percentatge de diàmetre que va perdent la xemeneia a mesura que es va aixecant i que li dóna la forma cònica característica.

Aquesta conicitat perfectament alineada amb l’horitzontalitat del terra s’aconseguia gràcies a la utilització d’un estri bàsic i impres­cindible per a un mestre d’obres, el taulaplom que podem veure a l’ Il·lustració.

Fer el fonament. el túnel de tiratge, la bastida i comprovar si els fums sortien amb força era una tècnica que els constructors havien après entre nissagues familiars, on els coneixements es transmetien verbalment i per l’experiència directa. És per aquest motiu que gairebé no existeixen tractats tècnics sobre xemeneies industrials. No va ser fins a l’època modernista que alguns arquitectes es van interessar per aquestes estructures fabrils edificades per tot Europa, algunes d’elles són una autèntica obra d’art. Vista doncs la importància artesanal d’aquestes peces, continuaré parlant de la xemeneia de can Caramany.

Les xemeneia de Can Caramany vista per la cara nord

Imatges: Rosa M.Masana

La xemeneia de la bòbila de can Caramany estructuralment presenta un fust troncocònic de 14 metres d’alçada amb una base circular curta de 77 centímetres i més ample. Com a característica particular cal destacar el canvi d’obra, maons més nous, que s’observen als darrers metres del tram superior. Detall que ens suggereix que en un moment determinat va ser re­habilitada a causa de les seves possibles patologies, fissures , esbardellaments o despreniments de maons-, incidents bastant freqüents sobretot en xemeneies que no s’havien coronat, o sigui, reforçat la sortida de fums amb una doble passada de maons a estil collarí formant una cornisa.

No sabem  quina morfologia tenia al seu  inici, però sí que durant la consolidació del tram superior van procedir a co­ronar-la. En conjunt la xemeneia, si bé presenta algunes fissures en el fust, presenta una bona verticalitat respecte al pla horitzontal del terreny que la suporta, fet que po­tencia la seva conservació.

Ara, en referir-me a la possibilitat de preservar-la, em ve al cap la idea simultània que la història dels pobles, ciutats o països s’ha escrit i s’escriurà d’acord amb els fets humans i las particularitats  ambientals que els han caracteritzat. El nucli geogràfic del Baix Empordà ha destacat per una economia basada en la indústria cera­mista, tarannà que podria quedar manifest per a futures generacions mitjançant alguns elements fabrils evocadors, un d’ells les xemeneies industrials artesanals.

La segona xemeneia de la fàbrica de can Caramany

Com podem observar, aquesta peça té una peculiar morfologia. Està formada per tres cossos, el de la base inicialment circular d’ 1,50 metres d’alçada, ara té una estructura sobreafegida que li dóna una configuració quadrada però no fàcilment observable a causa dels matolls que l’envolten.  Continua amb un altre cos cilíndric remolinat de formigó, d’uns 2,5 metres d’alçada, que serveix de base força consolidada per sustentar el fust cònic de la  pròpia xemeneia.

Aquest fust d’uns 12 metres de verticalitat està construït segons la tècnica d’embarnillat intern amb una passada de rajols per dins i una  altra per fora i refermats els espais lliures amb formigó. Un detall curiós d’aquesta peça és que el constructor, desconec el perquè, va posar els rajols alineats verticalment enlloc d’emprar el sistema clàssic d’enrajolat de fer coincidir el rajol superior entremig dels dos cossos inferiors  -il·lustració 2 -

Una de les seves característiques  és que les inclemències del temps i la combustió interna no han aconseguit fer desprendre els rajols aparentment col·locats de forma no convencional i poc estable.  És possible que aquesta xemeneia d’uns 16 metres fos feta a la dècada dels anys 70. De moment desconeixem els seus constructors.

Xemeneia Carmany II

fotos i esquema : Rosa M.Masana

- – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – -

Presentació  dels capítols feta per la senyora Marta Pongilupi  persona implicada en l’edició de  la revista.

Una de les raons que van moure Rosa M. Massana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila AImirall de 63 metres d’alçada a Terrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.   Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen part del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen part del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de  pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà a ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, a saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can  Valls  i LIenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la  de can Pell de MoneIIs.