En la dècada dels vuitanta la carrera d’infermeria encara rebia el nom dels estudis implantats l’any 1954, que era el d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). Va ser l’any 1977 quan els esmentats estudis van passar a denominar-se Diplomat Universitari d’Infermeria, amb la diferència que a més d’un canvi de programa acadèmic adaptat als nous temps, per ingressar-hi s’havia de tenir els estudis de COU, en lloc de només el sisè o quart de batxillerat.

Aquesta especialitat era impartida a la càtedra de psiquiatria del doctor Joan Obiols Vié a l’Hospital Clínic de Barcelona. Eren uns estudis amb molta demanda i no era fàcil entrar-hi, possiblement perquè es tractava d’una especialitat basada en el coneixement de les persones —i per tant també de nosaltres mateixos—, de manera que ens podia proporcionar eines útils per millorar el tracte amb el pacient, aspecte aquest que resta justificat degut als treballs personals que vàrem fer dirigits pels professors. També cal considerar que posseir aquesta especialitat també incrementava el barem de mèrits acadèmics en cas de concórrer a unes oposicions estatals.

M’he sentit motivada a escriure quelcom d’aquest període d’estudis perquè després de publicar al meu blog una breu crònica amb relació a un hospital en què he treballat una antiga companya m’ha localitzat i ha estat una gran alegria. Qui sap si pot passar el mateix amb els estudis de psiquiatria.

Comentaré només alguns esdeveniments que encara recordo després de 44 anys. Desconec la influència que aquests estudis han pogut tenir en els col·legues tant pel que fa a coneixements com al seu desenvolupament personal. Sí que puc dir que a mi m’han estat útils en diversos moments de la vida.

Fem memòria

Per obtenir el títol de psiquiatria s’havia d’assistir obligatòriament a classes tres dies a la setmana de 19 a 21 hores. L’ensenyament es feia en una aula de la planta inferior de l’Hospital Clínic de Barcelona, a la qual entrava per una porta al costat de l’entrada principal.

Fer aquests estudis exigia bastant esforç i interès perquè tots els assistents treballàvem i havien d’anar a classe després de la jornada laboral. Per la meva part vaig tenir la sort que m’havia comprat un Seat 127 que em permetia anar de Terrassa a Barcelona passant per la Rabassada, una carretera plena de revolts, i tornar a casa a les deu de la nit.

Les classes consistien en l’exposició del contingut del temari oficial pels professors especialistes en psiquiatria, però també ens eren explicats temes fora de programa. Havíem de presentar algun treball i fer els clàssics exàmens escrits. Una part important de la formació consistia també a participar en diversos treballs de dinàmica de grups, com per exemple representacions teatrals incloses en l’àmbit de l’Anàlisi Transaccional (AT), tècnica desenvolupada pel psiquiatre Eric Berne (Mont-real, 1910-California, 1970), autor de diverses publicacions. Una d’aquestes porta per títol ¿Qué dice usted después de decir hola? Segons la teoria de Berne, hi ha tres tipus de conducta (pare, nen i adult) i cada persona durant el dia pot ubicar-se en un tipus o altre segons el que anomena l’estat del jo. Tanmateix, el llibre de text que seguíem era el dels autors Henri Ey, P. Benat i Brisset Tratado de psiquiatria, de l’editorial Toray-Masson en la segona edició de 1971.

Per aplicar la dinàmica AT ens vàrem servir de la posada en escena de diverses interpretacions que ens eren adjudicades aleatòriament, a l’estil de teatre improvisat que a la vegada era supervisada pel professor i per un psicoanalista que preservava la seva mirada rere unes fosques i inquietants ulleres de sol.

Feta la representació comentàvem l’experiència. Recordo que en una ocasió feia de caixera d’un supermercat i els companys passaven a pagar el que imaginàriament havien comprat. Tenia el problema que no sabia quin preu posar-los que fos encertat. Un dels compradors, insòlitament, portava una bicicleta i a la vegada em demanava que la hi guardés a caixa. Vaig considerar que havia tingut una idea molt creativa i fora del normal.

També fèiem representacions emprant l’anomenada tècnica psicodramàtica ideada per Jacob Levy Moreno (Romania, 1892-Nova York, 1974). Aquesta va ser una fórmula bastant aplicada en diversos tipus de teràpies. En concret nosaltres vàrem assistir a tallers del mateix Hospital Clínic on es feien representacions per a persones diagnosticades d’alcoholisme, eren ells mateixos els actors. Pretenia conscienciar la persona addicta a l’alcohol dels factors socials i personals que la incitaven a beure.

En cada teràpia hi havia la presència de professionals situats darrere dels actors que tenien la funció de fer d’ego de la persona interessada, i sovint els feien algun comentari. Era molt útil simular per exemple, com un representant volia vendre un producte i el comprador es mofava d’ell sense dir-ho, però sí que ho feia el seu suposat ego. Permetia descobrir el seu malestar i el recurs que després usava, com el de la ingesta d’alcohol.

El sociograma

Abans de fer aquesta pràctica del sociograma ens van advertir que podia ser impactant per a alguns de nosaltres i que per aquest motiu era de caràcter voluntari. Consistia primer a escriure el nom del company/a amb qui faríem un treball conjunt, després dir a qui de nosaltres li confiaríem quelcom de personal, amb qui ens aniríem a divertir i no recordo què més. Va succeir que a dues persones ningú els va escollir per a res. Va ser terrible! Sort que els professors van assistir-los en el seu estat d’ànim posterior i van tenir dies per parlar amb ells. Tot i el risc que la prova comportava vaig tenir sort de ser votada i en més mesura comptaven amb mi per anar-nos a divertir.

De fet disposàvem de precedents en aquest camp. Un dia el professor ens va explicar que tractava un pacient diagnosticat de mania persecutòria i ens explicava que la seva dona li deia: “Doctor, és que un dia ens matarem! Sovint se salta els semàfors en vermell i entra per carrers contra direcció. Tot, perquè diu que el segueixen i que ho fa per despistar-los”.

Després d’aquesta classe, amb un grup de companys vam decidir no quedar-nos a la segona classe i anar a veure una pel·lícula d’estrena. Dins del Seat 127 que conduïa no hi cabia ningú més, anàvem comprimits al màxim. Com que m’agradava fer broma vaig voler imitar el pacient que tenia mania persecutòria i vaig creuar una avinguda —penso que era la Diagonal— amb el semàfor en vermell, és clar que abans havia mirat que no vingués cap cotxe. Un dels companys va dir: “T’has saltat el semàfor en vermell!” Jo els vaig respondre: “Sí, ja ho sé, és que m’estan seguint”. Si anàvem enriolats allò va ser la gota per no poder parar de fer-ho.

Estava a punt d’arribar a un altre encreuament de carrers, i la que estava al meu costat em pregunta: “Rosa, que encara et segueixen?” “Sí”, li vaig respondre, i em diu: “Doncs mira qui hi ha allà a la cantonada de la dreta”. “Hòndia! No l’havia vist” Sort que em va avisar, perquè hi havia allà plantat un agent de la Guàrdia Urbana que em va semblar que portava el talonari de multes a la mà. Sort també dels frens del cotxe nou de trinca, d’altra manera la doble multa hauria estat assegurada: per la infracció i per la sobrecàrrega que portava l’automòbil.

Una altra de les pràctiques que també ens havien suggerit era visitar els malalts ingressats a la clínica que prèviament ens indicava el professor, però sense donar-nos cap pista sobre el diagnòstic. La meva experiència en aquest camp va ser molt enriquidora, vaig descobrir quelcom de mi mateixa com la manera que tenia de contactar amb els pacients, detall que també em van fer veure els professors. Curiosament van valorar que fos poc academicista i que hi tenia un tracte familiar.

Test de personalitat

Un professor va demanar-nos si volíem passar un test de personalitat, prova també de caràcter voluntari. La majoria va dir que sí. No ho recordo bé, però crec que era l’anomenat Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI) que consistia en 500 preguntes. Una vegada analitzat vam mantenir una entrevista amb el professor. Recordo que em va dir: “Ara et conec més que el teu pare”. Vaig pensar que devia ser cert i va afegir: “No ets tonta, i vigila, perquè vas amb el lliri a la mà”. Que no era tonta ja ho sabia, però sí que em va quedar el dubte de si era espavilada. I sobre el fet d’anar amb el lliri a la mà, ho he recordat moltes vegades, perquè en ocasions de sobte he tingut una patacada que no m’esperava. Reflexionant sobre aquesta qüestió, vaig decidir anar amb el lliri a la mà en lloc d’anar-me protegint o ser temorosa respecte als fets de la vida.

Antipsiquiatres

Alguns dels professors psiquiatres eren simpatitzants del corrent ideològic de l’anomenada antipsiquiatria, teoria promulgada per autors com David Cooper (1931-1986), Ronald D. Laing (1927-1989) i Alicia Miller (1923-2010), entre d’altres. Tots ells eren analistes interessats a esbrinar l’origen dels trastorns mentals i ho atribuïen als traumes que les persones havien viscut en la infància i l’adolescència.

Els professors també obrien el debat sobre la funció dels centres d’internament psiquiàtric anomenats manicomis i posaven sobre la taula altres qüestions socials  també polèmiques que en aquell moment dels anys 1975 al 1978 se’n podia encara parlar perquè els governants estaven més ocupats en veure com seria la repartició de càrrecs de la propera democrà, que no pas pels continguts  acadèmics que es donaven a les aules, fet que ens va beneficiar intel·lectualment. Després d’aquest període de transcisió i segons la meva experiència, els plantejaments de caràcter social van perdre força.

Curs de psicologia i psiquiatria social

Després d’haver obtingut l’acreditació d’ATS especialista en psiquiatria, actualment salut mental, et permetia accedir a un altre curs que també impartia la càtedra de psiquiatria de l’Hospital Clínic diregit pel psiquiatra doctor Josep Lluís Marti Tusquets  i adreçat a metges i infermeres. M’hi vaig matricular perquè volia complementar la formació en l’àmbit de la sociologia i, efectivament, els estudis van ser molt interessants ja que ens van fer entendre com alguns factors, prèviament assajats, actuaven sobre la persona i nuclis de grans formacions humanes que formen l’anomenada massa. També ens van fer veure la manera com els missatges publicitaris, bé sigui mitjançant l’ús de cartells, la televisió o altres mitjans, poden influir en el nostre inconscient incitant-nos a consumir el producte promocionat o bé fer-nos nostra una idea que els convé que tinguem. Va ser molt interessant i per explicar-ho caldria escriure diverses pàgines. Per ara, però, em desdic de fer-ho.