Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.

El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.

A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.

En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.

Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.

Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.

Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Tipologia i dietes, 1977,  Ni viejo ni enfermo, 1986,  i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.

Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.

Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.