Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998

Leave a comment

name

email (not published)

website