L’any 1991 treballava en qualitat d’infermera  d’Assistència Pùblica Domiciliaria (APD) a la vila de Llagostera,  feina que  consistia  en  fer el treball de la  consulta, els domicilis i la resta d’hores del dia havies d’estar  localitzada  per si es generava  alguna urgència . Lliuravem dos dissabtes i dos diumenges al més  i ens haviem de suplir  mútuament amb la infermera APD del partit sanitari més proper i fer el treball duplicat.

 S’havia de fer d’aquesta manera perquè encara no estava actiu el desplegament del mapa sanitari de les Àrees Bàsiques de Salut. Una feina que les infermeres  d’aquell temps varem viure com a procès de transició assistencial  que convivia el blom de la practica d’administració d’injectables  alguns d’ells, pocs cada vuit hores, amb la manca de serveis d’urgencies oberts a les nits.

Un dissabte que tenia guàrdia, cap a les vuit del vespre vaig anar a administrar un injectable a la senyora Imma que encara no havia tingut ocasió de conèixer.

Quan anava a marxar de casa seva, no se com va venir que iniciàvem  novament una conversa interessant i en veure que el diàleg s’allargava vaig  demanar que en deixes turcar a la policia municipal de la vila per dir-los que si havia alguna urgència m’avisesin al número de la casa  que els hi vaig donar. En aquell temps no disposàvem de telèfons mòbils i  eren els municipals qui ens venien avisar  a casa durant les hores nocturnes.

 Còmodament assegudes vàrem continuar conversantel, un tema  ens duia al altre. No és de estranyar perquè la Imma era una persona molt culta, encara que ella no s’atorgava aquesta facultat, al contrari de vegades  deia : Bé això és elque penso, puc estar equivocada.

Sense adonar-nos se’ns van fer les tres de la matinada i el més curiós era que no vàrem pensar en menjar ni beure. Quan ens en vàrem adonar pensavem que  havia estat un fenoment i fet molt atípic o bé que els rellotges s’havia avanzats tots sols.

La Imma vivia a una casa amb solera que encara guardava l’encant d’alguns elements de caracter modernista i disposava d’ una biblioteca que em fascinava.

Més endavant vaig saber que la Imma a més del català i el castellà sabia  el francès l’ angles , l’alemany i tenia coneixents del italià. A casa seva,  algú m’havia comentat, que semblava el Consolat d’algun país degut que  anaven a veure-la alguns estrangers residents al municipi per ensenyar-li un document que havien rebut i no sabien ben be el que deia i havien de rdonar una resposta. La Imma els ajudava.

Un dia va explicar que en temps de la República va decidir anar  a la Generalitat de Catalunya a demanar feina per fer d’administrativa. La persona que la va atendre des del ull de l’escala va fer un crit molt fort i una veu des de dalt va respondre: Que vols ?  Que aquí a baix tinc una mossa que diu que sap el francès, anglès i alemany. La veu de dalt va dir: Re-carai ! o una altra frase més contundent i popular. No la deixis pas marxar a aquesta mossa, espera que ara baixo.

No varen comentar el temps que va estar a la Generalitat suposem havia de ser entre el 1931 al 1934, en alguna ocasió acomplint les  funcions de secretaria  havia acompanyar amb el cotxe oficial al President de la Generalitat , no li vaig preguntar si era Francesc Macià o el President del Parlament Lluís Companys que posteriorment  també va ser President de la Generalitat. Seria interessantíssim  trobar algún document que hi hagués enregistrat el  seu nom.

Quan alguna vegada he comentar el fenómen d’un dialeg de set hores, han preguntar: I de que parlàveu ? De tot els  deia  i també que la Imma era molt culta, disposava d’una gran experiència de vida i  tenia assimilat bastant bé , pel meu gust, clar, el mon  que ens havia tocat viure i vist  ampliament.  A més tenia una encantadora personalitat.

Situant-nos en el present i aquest és el motiu  que ara en parlem, dir que fa pocs dies que  feia  endreça de llibres i alguns els volia donar,  estant d’empeus mateix en vaig fullejar un  de  titulat ‘Las fuerzas del espiritu’  on consta  comprat a la llibreria El Cau Ple de Lletres de Terrassa i estava  escrit l’any 1951 per Eduardo Feuchtersleben encara que  la edició  era del 1970.

Dins les pàgines va aparèixer la còpia d’un escrit i el retall d’un diari referent a la conferencia que va donar a Barcelona el científic en física de partícules i Premi Nobel Sheldon Glashow. [i] Aquest escrit estava fet perque la Imma m’havia demanar si podia escriure  el que l’havia explicat  que lligava amb el que deia  Glashom.

El que l’havia dit era que un conegut que estudiava gnosticisme m’havia explicat  que l’univers tenia 11 dimensions i que nosaltres estàvem a la que feia sis  regida per 48 lleis igual al nombre de cromosomes que tenim al cos , deia que sumats els 11 estrats que anaven des de cero lleis o cero de densitat i fins a les 1.536 lleis que tenia el darrer estrat o  capa molt que era molt més densa,  em vaig imaginat l’infern quan ho va dir, en total donava la xifra de 3.069 lleis de les que es pompon l’univers.

Aquest tema fora del més habitual que sabem em va  interesar  i vaig prendre apunts, d’altre manera no ho haguès pogut explicar a la Imma.

La guspira que va desencademar el temma va ser la conferencia que va donarel  S. Glashow  ha Barcelona i especialment el que hi ha escrit pel periodista al retall de diari , que va dir que, en el marc de la ciència havia nascut la conjectura que l’univers estava regit per 11 dimensions. 

Clar que va dir conjectura,  que encara no es sabia però Poincaré  també en va fer una que desprès  una ment brillant com va ser Grigori Perelman  va demostrar.

Aquest es un exemple d’algunes de les converses , però no tot era complicat d’entendre, o personalment no entendible,  també parlavem de coses quotidianes i del mon de  la imaginació, era fabulós, sempre més he trobat a mancar una amistat i un fet com aquell.

La Imma estava fent l’esborrany del que havia de ser un  llibre i guardava molts apunts i retalls de periòdics,  un dia que ens va ensenyar els seu treball a la M. del Carme, una amiga de Terrassa i a mi, la M. Carme ens va fer  una fotografia que ara és un record que valoro.

A la vida succeixen coses i va passar que Sanitat va convocar un  examen per cobrir les places de interinatge d’infermeres per professionals titulars, vaig suspendre  l’exament i al anar a demanar una revisió per saber que havia passat, la sorpresa va ser veure’l sense cap correcció, potser se’ls va traspapelar i la  conseqüència  va ser haver  de deixar la vila i anar al consultori de la   v Bisbal d’Empordà.

Apartir de llavors poques vegades ens vàrem  veure amb la Imma , encara que de tant en tant  anava anava  a fer-li una visita que sempre anava acompanyada d’ una forta i llarga abraçada d’afecte.

El darrer dia que vaig anar a casa seva, quan va obrir la porta es va mantenir quieta i sense dir el Rosssa quina il·lusió, res, no ens vàrem fer tampoc cap abraçada.  Li vaig dir: Hola Imma, soc la Rosa, va respondre, sí, i tot seguit diu passa entra. Vaig veure que no m’havia conegut, em sentia confusa i desolada i no sabia que fer amb aquella situació,  per acabar de fer al’encontre  amb més càrrega emotiva, la Imma hem diu : Tu i jo seriem bones amigues. En aquell moment va arribar el seu fill i em  diu :  Ja ho deus haver vist, poc que t’ha conegut.

Va ser terrible una de les meves millors amigues s’havia mort en vida, vaig experimentar un sentiment mai abans viscut,  semblava irreal  era punyent a no poguer més, mai he oblidat  aquella sensació.   Va ser una manera de  coneir-nos  mitjançant la paraula i una manera d’  acomiadar-nos sense dir res, no  em va reconeixer, és terrible.

Entremig  dels llibres que ara penso donar-ne alguns, avui dia 20-9-2023 he trobat unes pagines de la Vanguardia  del dia 19 d’octubre de l’any 1991 que duia per nom: ‘En busca de la causa fundamental que explique todo el universo’ crónica basada en la conferencia  que Sheldon Lee Glashow , Nobel  de Física va donar a Barcelona.  No ho puc assegurar però penso que potser vaig guardar l’article per parlar-ne amb la Imma. Ara ja no el seguiré guardant.

Nota