Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els desmais d’una infermera

Poques vegades he parlat del fet d’haver caigut rodona a causa d’un desmai a urgències o al quiròfan, potser perquè això no parlaria gaire bé d’una professional preparada per afrontar algunes de les situacions d’un servei d’emergències, encara més quan treballava a Mútua de Terrassa, on ateníem els accidents de treball i de trànsit que tenien lloc en una de les ciutats més industrialitzades de Catalunya.

Caure rodó, com popularment es diu, o sigui, tenir una lipotímia, un desmai o un síncope, es deu al fet que la sang, per un espasme vascular, no arriba o arriba en poca quantitat a l’encèfal, sovint relacionat amb un reflex vasovagal neurovegetatiu. Pot passar que no ens adonem del fet de marejar-nos perquè tenim el símptoma de manera més brusca, però amb tot, i com diu la dita, caiem rodons, ben bé com si ens recargoléssim, a diferència d’un pal, que cauria de vertical a horitzontal.

Els ossos de la tíbia i el peroné
Els ossos de la tíbia i el peroné

M’he desmaiat i he caigut a terra desplomada tres vegades. La primera va ser a urgències de Mútua de Terrassa quan em van avisar que anés a fer una radiografia amb l’aparell portàtil de raigs X a un accidentat. Així que entro al departament, observo un senyor estirat a la llitera amb una fractura de tíbia i peroné oberta: la cama li formava un quadrat amb dues estelles d’os que, perforat el teixit muscular de la cama, li sobresortien. No vaig poder fer-li la radiografia i el personal d’urgències em va haver d’assistir a mi.

Retall del Diario de Terrassa
Retall del Diario de Terrassa

La segona va ser deguda al fet que un autocar que venia d’Ullastrell, un poble de les rodalies de Terrassa, s’havia estimbat i a urgències de Mutua aquell dia no paraven de portar-nos ferits amb contusions, ferides i fractures. Recordo que un senyor va adoptar un posat d’heroi: “A mí me dejáis para el último, atended, atended a los demás, yo puedo esperar”. Tenia sang a la cara i a les mans per una ferida a la cara que li vaig tapar amb gases en espera d’atendre’l. De fet l’ambient d’urgències semblava un hospital de campanya de guerra, igual que el d’alguna pel·lícula que havia vist. Un dels accidentats presentava un scalp al cuir cabellut, una esquinçada de les cinc capes de teixit, a més de l’os, que protegeixen l’encèfal que són la pell, el teixit subcutani, l’aponeurosi, el múscul i el periosti; d’aquí les sigles en anglès (Scalp). Un despreniment tan espectacular com aquell no l’havia vist mai i em va constatar aquell tòpic dels westerns americans, que els indis tallaven cabelleres. El cas del senyor accidentat, a més, tenia l’afegit que la zona lesionada era plena de terra.

Per poder donar més dades, he intentat buscar al Diari de Terrassa la notícia d’aquell accident però en no disposar de la data exacta no l’he sabut localitzat. Devia ser a la dècada dels anys setanta. Sí, en canvi, que he trobat la notícia que a Mutua de Terrassa l’any 1967 a urgències s’havia assistit 4.387 persones, sense comptar les cures posteriors que es feien als accidentats.

Un dels metges d’urgències em va dir: “Rosa, m’acompanyes a quiròfan? Aquest senyor l’hem d’anestesiar.” Hi vaig anar i la major part del temps el vam dedicar a rentar la ferida amb sèrum fisiològic per retirar-li la terra dels teixits. Després de rasurar la zona vàrem fer la sutura i vam posar un gran nombre de punts. Quan estàvem quasi finalitzant la intervenció va venir el doctor Rossell, responsable d’urgències, per veure com anava la intervenció i es va situar darrere meu. No recordo res més, només que em vaig despertar estirada a terra. El doctor explicava que m’havia vist aproximar-me molt al camp operatori i va pensar “sí que s’hi fixa, la Rosa”, però de seguida s’adonà que m’inclinava d’una manera poc normal i em va aguantar abans que pogués provocar una nova lesió a l’accidentat.

Caixa toràcica del llibre Werner Spalteholz.Atlas de Anatomia Humana, Labor 1963
Caixa toràcica del llibre Werner Spalteholz.Atlas de Anatomia Humana, Labor 1963

La tercera vegada va ser el dia que, mentre estava fent funcions de directora tècnica de l’escola d’infermeres de l’hospital del Tòrax de Terrassa, em van cridar de quiròfan per si podia anar a fer d’instrumentista perquè la infermera s’havia posat malalta. Hi vaig anar, tot i que la meva experiència era de cirurgia general; no de toràcica. El doctor Miguel Cuesta, cap del servei de cirurgia, em diu: “Rosa, me pasas la cizalla, por favor”. Li dono l’instrument i fa la resecció d’una costella per la zona de l’estern i desprès per la vertebral. Normalment en cirurgia fèiem camp, però vaig veure en aquell tipus d’intervencions toràciques no. Vaig tenir la sensació que estàvem mutilant una persona. El doctor Cuesta em dona la costella, que vaig embolicar en una gasa gran i la vaig deixar a un racó de la taula d’instrumental. Observo que continua fent el mateix procediment amb una altra costella, però aquesta vegada el doctor no va ser a temps que li agafés aquell adàmic fragment del qual hem sortit les dones. Quan em vaig despertar del que per a mi ja no era una novetat i que estava estirada a terra al quiròfan, en lloc de rebre assistència vaig veure cares indignades que exclamaven: “Pues vaya ayuda que nos ha venido, vaya ayuda.” Vaig sentir que els havia fallat i em sentia incòmoda, ja que si hagués sabut que les operacions de tòrax tenien aquestes característiques disjuntives, potser no m’hauria desmaiat.

 

Leave a comment

name

email (not published)

website