Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una dependenta selectiva en la venda de sabates

Durant una temporada vaig despatxar els dissabtes a la tarda a una sabateria de la Rambla d’Egara de Terrassa. El propietari de la botiga estava a la caixa per cobrar als clientes. Un dia en va dir: Si et plau, em pots portar la cartera que tinc a la americana que esta penjada al magatzem.  Hi vaig anar i al posar la ma dins la primera butxaca palpo una cosa estranya, miro i era una pistola, la cartera la tenia a butxaca interna de la americana .

Li lliuro i va treure diners, suposo per donar canvi al comprador. El tema de la pistola amb va deixar intranquil·la tota la tarda, jo mateixa em vaig fer la pel·lícula de que el propietari de la sabateria o bé era un radical extremista o volia assassinar a algú.

 Estàvem a punt de plegar i amb veu baixa li vaig dir a la companya més veterana de la botiga. El senyor X , no recordo el nom, m’ha dit que anés a buscar-li la cartera i he trobat que a dins d’una butxaca hi tenia una pistola. Va respondre amb tota la naturalitat. Sí, perquè és detectiu privat. Menys mal li vaig respondre. Perquè va preguntar. Pensava que potser duia males intencions. Va riure.

Doncs bé, el que volia explicar és que tot hi la premissa de saber que treballant a casa d’ un detectiu amb revòlver, vaig gosar a no voler vendre unes sabates a un client sabedora que les tenia amb existència.

Abstracció del model d'aquelles sabates
Abstracció del model d'aquelles sabates

La no venda va anar d’aquesta manera, entrà un senyor a la botiga i em diu : Buenos dies señorita, queria unos zapatos como estos del escaparate. Les sabates que em va mostrar eren , segons el meu gust, horribles perquè eren cordades a un costat i teníem molta punxa. Per sort les sabates de l’aparador l’hi eren petites i em va demanar si tenia el seu número. Li vaig dir que ho anava a mirar al magatzem i sí, tenia el seu número i color. Però degut que a mi no m’agradaven vaig ensenyar-li d’altres models de més boniques. Cap d’ells va ser del seu gust, volia aquelles i prou.

La mateixa postura de no voler canviar d’ opinió envers les sabates que volia també l’adoptava jo i cadascú defensava el seu model d’ estètica cultural. Va marxar sense comprar les sabates i el més curiós es que aquell debat d’ estira i arronsa succeïa al costat mateix d’un detectiu privat que d’estar una mica al cas, hagués descobert que la seva empleada no volia despatxar unes sabates que estaven amb existència.

Aquesta anècdota no te res d’especial, però pot fer-nos veure que de joves adoptem actituds d’ auto afirmació, de tossuderia gairebé inamovibles, al reves del que succeeix quan fem anys, que veiem la majoria de coses d’una manera més relativa.

Leave a comment

name

email (not published)

website