Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un rodamon a urgències de Mútua de Terrassa

Feia poc que s’havia inaugurat el nou hospital de Mútua de Terrassa l’any 1975 i a urgències ens van dur un senyor que anava extremadament brut. El metge el va veure un moment però va seguir atenent el pacient que estava visitant. Vaig dir a l’auxiliar: “M’ajudes? Hauríem de banyar aquest senyor.” Quan va saber que teníem el propòsit de banyar-lo va dir que no, però nosaltres vàrem intentar-lo convèncer. Finalment dins la banyera no escatimàvem sabó i el vàrem fregar de cap a peus i després de renovar l’aigua perquè fos més neta, semblava que el senyor ja ens havia agafat confiança i que estava bé dins aquella sabonosa solució semiantisèptica i calenta.

Vàrem demanar a la germana Amparo, responsable del geriàtric de l’Hospital de Sant Llàtzer, que eren veïns amb Mútua, si ens podia proporcionar una samarreta i uns calçotets. Va dir que sí i ens els va fer portar a urgències per una auxiliar.

Vestit amb aquella roba i tapat també amb un llençol, li vàrem prendre les constants fisiològiques a l’espera de ser visitat. El metge va preguntar on era aquell pacient que abans havia vist, ja que li havia passat per davant i no l’havia reconegut. El va visitar i com que tenia procés bronquial agut va indicar l’ingrés a clínica.

El senyor en assabentar-se d’aquella decisió, va dir-nos que ell no es podia quedar, que havia de marxar perquè tenia dos gossos lligats a la barraca i els havia de donar de menjar. Li vaig preguntar:

- ¿Dónde tiene usted la barraca?

- Lejos, yendo hacia las Fonts  -va dir.

- Yo vivo cerca de las Fonts y utilizo una Vespa para desplazarme. Si quiere les voy a dar de comer - li vaig proposar.

-Usted, señorita, ¿dice que se presta a ir a dar de comer a mis perros?

- Sí, claro que puedo ir, no los vamos a dejar abandonados.

Després d’aquesta conversa el senyor semblava més tranquil i va explicar com localitzar la barraca, amb la sort que jo coneixia la zona.

L’endemà vaig portar menjar i aigua als cans, m’hi vaig apropar amb cautela i mentre els ensenyava el menjar, no hi va haver cap problema. Per evitar que a casa tinguessin més feina de l’habitual, anava a la carnisseria a comprar menjar per a gossos i el preparava per a dues vegades perquè a més a casa em deien: “Rosa, no sé com t’ho fas, però et poses en cada cosa!” Sí que em posava amb coses, però era perquè m’hi trobava, no les anava pas a buscar.

El senyor va estar a Mútua més d’una setmana i la germana Amparo va dir que ens tindria roba i calçat a punt per al dia de l’alta. El vàrem acomiadar i va marxar curat i agraït.

He recordat el fet perquè fa poc vaig anar a Barcelona amb tren i veia que hi havia trams distanciats uns metres de la via, que eren plens de xaboles i recordava els anys setanta quan l’instructor de vol del camp de Sabadell-Terrassa algunes vegades des de l’aire m’havia ensenyat alguns nuclis  disseminats de xaboles que hi havia al llinda de les esmentades ciutats  i també pensava que actualment per la crisi iniciada l’any 2007 aquesta forma de vida, lluny de millorar, s’hauria vist incrementada.

Leave a comment

name

email (not published)

website