{"id":18168,"date":"2026-01-26T12:20:35","date_gmt":"2026-01-26T10:20:35","guid":{"rendered":"https:\/\/www.rosammasana.com\/?p=18168"},"modified":"2026-01-26T18:01:43","modified_gmt":"2026-01-26T16:01:43","slug":"la-vida-disidre-no-pot-ser-oblidada","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/www.rosammasana.com\/?p=18168","title":{"rendered":"La vida d’Isidre no pot ser oblidada"},"content":{"rendered":"

El meu germ\u00e0 Isidre era un nen sa, guapo i especialment intel\u00b7ligent. Es feia estimar. De petit anava a una escola religiosa i obtenia bones qualificacions; destacava per la facilitat que tenia per plantejar-se preguntes gens f\u00e0cils de respondre, i mostrava un inter\u00e8s especial per la f\u00edsica.<\/p>\n

Tot anava b\u00e9 gr\u00e0cies a l\u2019esfor\u00e7 de la meva mare, ja que el meu pare estava empresonat a conseq\u00fc\u00e8ncia d\u2019un episodi d\u2019atac i defensa personal. Per sort, els meus altres tres germans, tot i ser molt joves, treballaven.<\/p>\n

L\u2019any 1943 el meu pare va sortir de la pres\u00f3 i es va emplear com a agricultor treballant uns camps de vinya propietat d\u2019un cunyat seu i d\u2019altres propietaris. El llast ideol\u00f2gic que havia deixat la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) continuava ben viu, i els ciutadans eren catalogats amb facilitat com a \u201cde dretes\u201d o \u201crojos\u201d. El meu pare va patir les conseq\u00fc\u00e8ncies de la guerra per ambd\u00f3s b\u00e0ndols, i tamb\u00e9 per un fet que nom\u00e9s la fam\u00edlia coneixia.<\/p>\n

\"\"<\/a>
Isidre, potser quan tenia uns vuit o nou anys.<\/figcaption><\/figure>\n

Durant la guerra havia amagat, per evitar que el matessin, el propietari de les vinyes de la comarca del Bages on ell treballava i vivia. Va ser descobert un dia que li portava menjar i el van empresonar immediatament. En aquell moment tenia cinc fills en edat escolar i una filla de pocs mesos. Va ser incl\u00f2s en la llista de presoners que havien de ser executats, una de les situacions m\u00e9s angoixants que es poden imaginar. Ell mateix explicava sovint que era viu gr\u00e0cies al seu germ\u00e0 republic\u00e0, amb influ\u00e8ncia, que en veure el seu nom en aquella llista va aconseguir que el deixessin en llibertat.<\/p>\n

Temps despr\u00e9s, tres individus del b\u00e0ndol nacional el van acorralar en un cam\u00ed rural. No van poder immobilitzar-lo i, al contrari, algun d\u2019ells va quedar ferit. Un cop acabada la guerra el van denunciar, i el meu pare va tornar a ingressar a la pres\u00f3.<\/p>\n

Mentre ell era empresonat va succeir un fet inesperat. Isidre, el quart fill de la fam\u00edlia, amb uns vuit anys, va rebre a l\u2019escola un fort cop al cap que el va deixar inconscient durant una estona. A la meva mare li van dir que havia rebut una contusi\u00f3 a la templa amb el pom d\u2019una porta que s\u2019havia obert sobtadament.<\/p>\n

Pocs dies despr\u00e9s d\u2019aquell desafortunat cop, va tenir el seu primer atac epil\u00e8ptic. Els atacs es van anar repetint i li van impedir seguir les classes amb regularitat.<\/p>\n

Quan el meu pare va sortir de la pres\u00f3, se l\u2019enduia al camp amb ell. Isidre l\u2019ajudava i li agradava molt, per\u00f2 sempre existia el risc que pat\u00eds un atac. Mentrestant, els pares el van portar a diferents metges. L\u2019\u00faltim va ser el catedr\u00e0tic de medicina de l\u2019Hospital Cl\u00ednic de Barcelona, que els va advertir que la malaltia era incurable. La meva mare deia que aquell doctor els havia desenganyat del tot. Tamb\u00e9 van rec\u00f3rrer a sanadors i a la fe, per\u00f2 el pes del desengany va ser m\u00e9s fort.<\/p>\n

\"\"<\/a>
Isidre potser als 18 anys<\/figcaption><\/figure>\n

Els atacs epil\u00e8ptics continuaven, tot i prendre els medicaments disponibles en aquell moment. Les caigudes amb p\u00e8rdua de consci\u00e8ncia, les ferides per mossegades de llengua i els cops al maxil\u00b7lar inferior eren freq\u00fcents. El metge de cap\u00e7alera va aconsellar el seu ingr\u00e9s al Sanatori Psiqui\u00e0tric Pere Mata de Reus, conegut popularment com el manicomi de Reus.<\/p>\n

Pocs dies despr\u00e9s d\u2019ingressar-hi li van assignar treballs a l\u2019horta del mateix centre. Nom\u00e9s tenia perm\u00eds per sortir dues vegades l\u2019any, una d\u2019elles per Nadal. Isidre no volia estar tancat i sempre preguntava quan podr\u00edem anar-lo a buscar. La resposta era sempre la mateixa: quan ho diguin els doctors.<\/p>\n

\u00c9s dif\u00edcil d\u2019explicar amb paraules l\u2019alegria que mostrava quan per Nadal venia a casa i se sentia acollit per tots nosaltres. Admirava veure\u2019l menjar amb tant de gust els plats cuinats per la meva mare; mai m\u00e9s he vist ning\u00fa menjar amb aquella satisfacci\u00f3.<\/p>\n

Ara puc dir, tot i que jo nom\u00e9s tenia sis o set anys, com de bo era el meu germ\u00e0: proper, intel\u00b7ligent i feli\u00e7. Quan era amb nosaltres tot ell era amor i tendresa, per\u00f2 sempre, almenys per a mi, hi havia la pantalla de fons del retorn a Reus. M\u00e9s d\u2019un cop vaig pensar: i si no hi torn\u00e9s?<\/em><\/p>\n

Durant mesos, la meva mare guardava conserves, galetes, llonganissa, xocolata, llet condensada, una mica de fruita, roba interior, un jersei de llana que ella mateixa li feia, i algun paquet de tabac. Tot era per al dia que an\u00e0vem a veure\u2019l, gaireb\u00e9 sempre ella i jo.<\/p>\n

\"\"<\/a>
Isidre junt amb una seva germana.<\/figcaption><\/figure>\n

Agaf\u00e0vem el tren de les tres de la matinada. Despr\u00e9s camin\u00e0vem des de pla\u00e7a Catalunya fins a l\u2019Estaci\u00f3 de Fran\u00e7a per agafar el tren cap a Reus, que passava pels t\u00fanels del Garraf i s\u2019omplia de fum. Per arribar a l\u2019Institut Pere Mata encara hav\u00edem de caminar m\u00e9s d\u2019un quil\u00f2metre. Encara avui no s\u00e9 com la meva mare podia avan\u00e7ar amb tanta c\u00e0rrega, ja que, a m\u00e9s del que portava per Isidre, duia tamb\u00e9 el menjar per a totes dues i un termo amb caf\u00e8.<\/p>\n

Quan arrib\u00e0vem i deman\u00e0vem veure\u2019l, sovint ens feien esperar una hora o m\u00e9s amb l\u2019excusa que s\u2019havia d\u2019endre\u00e7ar. Quan sortia i ens veia, baixava les escales amb gambades d\u2019atleta. La meva mare, emocionada, el besava i li deia: fill meu, fill meu<\/em>. Alhora el revisava de cap a peus, amb el desassossec de veure un rostre cada cop m\u00e9s marcat pel sofriment. Per\u00f2 tot aix\u00f2 quedava esborrat per a ell en veure\u2019ns: era una alegria pura, impossible d\u2019explicar.<\/p>\n

Ens asseiem a uns trenta metres de l\u2019Institut, al costat d\u2019una cisterna d\u2019aigua , un lloc fred i desagradable per a mi. All\u00e0 pod\u00edem menjar junts. Isidre, amb el seu somriure, menjava amb una satisfacci\u00f3 que feia goig de veure. Amb el caf\u00e8 es fumava un cigarret amb nom\u00e9s tres pipades. Mai deixava de preguntar per tota la fam\u00edlia, i sempre repetia:<\/p>\n

\u2014Mare, quan podr\u00e9 sortir d\u2019aqu\u00ed? Quan vindreu a buscar-me?<\/p>\n

Pregunta que mai tenia resposta.<\/p>\n

En tornar a l\u2019Institut, Isidre caminava lentament, amb pesantor i el cap mig ajupit. A la porta sortia el mateix home: ob\u00e8s, corpulent, amb una bata blanca descuidada, uns peus enormes i un caminar arrossegat. Duia a la cintura un gran manat de claus. Una d\u2019elles tancava la porta per on entrava el meu germ\u00e0, amb un soroll sec i desagradable, que convidava a imaginar quelcom sinistre a l\u2019interior.<\/p>\n

La meva mare li regalava dos paquets de tabac, com dient-li: tracti b\u00e9 el meu fill<\/em>. Per\u00f2 aquell home semblava no entendre res.<\/p>\n

El m\u00e9s terrible era la mirada de Galderic, amb el cap girat cap a nosaltres, mentre era mig arrossegat i deia:<\/p>\n

\u2014Torneu aviat!<\/p>\n

\"\"<\/a>
Una postal escrita per Isidre com a felicitaci\u00f3 del dia del Sant del seu germ\u00e0 Francesc que sempre va guardar i ara segueixo guardan.<\/figcaption><\/figure>\n

Camin\u00e0vem cap a l\u2019estaci\u00f3 amb el cor encongit. Tot i anar m\u00e9s lleugeres de pes, port\u00e0vem una altra c\u00e0rrega. La meva mare no deia res. Jo tampoc, per\u00f2 sentia unes ganes immenses de curar-lo, de segrestar-lo i treure\u2019l d\u2019all\u00e0, encara que despr\u00e9s pensava: qu\u00e8 en faria?<\/em> Era una situaci\u00f3 sense sortida.<\/p>\n

Vam saber que el tractaven amb electroxocs, medicaments i altres t\u00e8cniques que avui nom\u00e9s d\u2019imaginar fan esgarrifar. En una visita ens van fer esperar molt m\u00e9s del normal i el van treure en cadira de rodes: brut, sense afaitar, apagat. Nom\u00e9s va poder regalar-nos una breu i d\u00e8bil somriure, sense dir cap paraula. La meva mare va exclamar:<\/p>\n

\u2014Fill meu, com est\u00e0s d\u2019acabat, fill meu!<\/p>\n

Van ser paraules de rendici\u00f3.<\/p>\n

\"\"<\/a>
Isidre a dalt amb part de la fam\u00edlia,possiblement un dia per Nadal.<\/figcaption><\/figure>\n

Pocs dies despr\u00e9s ens van avisar que l\u2019an\u00e9ssim a buscar perqu\u00e8 estava a punt de morir. Aquell va ser, finalment, l\u2019av\u00eds de sortida del manicomi que tant havia esperat Isidre<\/p>\n

Amb una ambul\u00e0ncia, va ser traslladat a casa del meu germ\u00e0 gran, on tamb\u00e9 vivia la meva mare. Va arribar en estat de coma i a punt de morir. Per\u00f2 va passar alguna cosa inesperada: qui sap si va percebre que, finalment, tornava a casa? No ho podem saber. Sense que ning\u00fa s’ho esperes, va obrir els ulls, potser nom\u00e9s per veure\u2019ns i prendre al\u00e8.<\/p>\n

Isidre tenia nom\u00e9s quaranta anys, i havia passat vint-i-cinc d\u2019ells amb molt de sofriment, fins a arribar a un alt grau de depauperaci\u00f3 f\u00edsica. Estava esquel\u00e8tic, amb les cames i els bra\u00e7os deformats, a m\u00e9s d\u2019\u00falceres als glutis i a l\u2019esquena. Era evident que necessitava cures d\u2019infermeria. El metge de cap\u00e7alera va aconsellar ingressar-lo a l\u2019Hospital de Cr\u00f2nics de la ciutat.<\/p>\n

Gr\u00e0cies a la germana Amparo, que de seguida es va fer c\u00e0rrec d\u2019ell i li va administrar amb \u00e8xit un s\u00e8rum prescrit pel metge, tot i que no tenia cap vena visible. La germana Amparo era una dona que vaig arribar a admirar; sovint romania quieta, sense fer res aparent, nom\u00e9s observava.<\/p>\n

Diria que, gaireb\u00e9 miraculosament, Isidre va aconseguir sortir d\u2019aquell estat moribund perqu\u00e8 va ser at\u00e8s amb cura i humanitat per les germanes i auxiliars del hospital: l\u2019alimentaven, l\u2019aseaven i li donaven atenci\u00f3 amb un alt grau de dignitat. Potser tamb\u00e9 perqu\u00e8 ell sabia expressar gratitud amb petits gestos.<\/p>\n

Despr\u00e9s d\u2019aquell suplici, en aquella nova situaci\u00f3, tot i que molt trista, segurament va significar per a ell un al\u00e8 de vida. No ho s\u00e9, nom\u00e9s s\u00e9 que un nen ple de vitalitat, alegria i intel\u00b7lig\u00e8ncia havia arribat a aquest extrem de vida, en mans d\u2019una ci\u00e8ncia atribu\u00efda per\u00f2 deshumanitzada. Per\u00f2 tots hi posem una mica de la nostra part, penso, perqu\u00e8 aquestes coses puguin succeir.<\/p>\n

.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

El meu germ\u00e0 Isidre era un nen sa, guapo i especialment intel\u00b7ligent. Es feia estimar. De petit anava a una escola religiosa i obtenia bones qualificacions; destacava per la facilitat que tenia per plantejar-se preguntes gens f\u00e0cils de respondre, i mostrava un inter\u00e8s especial per la f\u00edsica. Tot anava b\u00e9 gr\u00e0cies a l\u2019esfor\u00e7 de la…<\/p>\n","protected":false},"author":3,"featured_media":18177,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[1],"tags":[2310,256,2311,2307,2306,2308,2309],"class_list":["post-18168","post","type-post","status-publish","format-standard","has-post-thumbnail","hentry","category-infermeria","tag-deshumanitzacio","tag-epilepsia","tag-experimentacio","tag-inteligencia","tag-isidre","tag-manicomi","tag-sofriment"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/18168"}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/3"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=18168"}],"version-history":[{"count":6,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/18168\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":18180,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/18168\/revisions\/18180"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/media\/18177"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=18168"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=18168"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.rosammasana.com\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=18168"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}