Portada > Articles de: rosammasana

Conferencies mundials per la organització de la salut

Parlar de salut és parlar de no estar malalt, de trobar-se en estat diguem, de normalitat en tots els sentits i extensible a tots els essers vius. Succeeix però, que en algun moment o altre de la vida tots podem sofrir trastorns de tot tipus , accidents, intoxicacions i desgast d’ òrgans que anomenem malalties cròniques. Pel contrari el terme salut crònica no el podem fer servir.

En major proporció i al llarg dels temps s’han vist prevaldre les malalties de naturalesa infecciosa provocada per hostes biològics que introdueixin al cos humà i viuen d’ell, com fem nosaltres amb es essers vegetals i animals que tenen vida.

Si no fos per aquesta ‘tara’ que patim de no trobar-nos bé; algú a trobat la causa en que vàrem ser expulsats del paradís (1), no ho sé, es faria palés que no seria motiu d’esser dels professionals del camp de la salut.

La sanitat com a empresa, en els estudis de Gestió Sanitaria així s’explica, te vinculades a ella un gran nombre d’altres industries sigui del cap de la construcció, equipaments i subministraments de tot tipus , com també la formació acadèmica universitaria i tècnica de professionals necessaris per atendre els distints nivells assistencials i d’especialitats.

Amb tot , fan que la sanitat sigui una de les més importants indústries d’una bona part dels països del mon; aquest èxit ha estat possible degut que al fet de que els humans no estem tant bé com voldrien i també han ajudat molt les campanyes sanitarias en pro a la salut, que potser ens ha tornat un tant aprensius, no podem deixar de pensar en el fet evident que la matèria primera d’aquesta empresa multinacional és la propia persona.

Si volem ser sincers, hem de reconèixer que el nostre ‘modus vivendi’, el de milions i milions de persones de tot el mon, que estant preparats acadèmicament per atendre a persones sanes i malaltes o que practiquin altres tipus de medicina, depen d’ells.

Sovint aquesta tasca la fem de bon grat degut que ens mou un esperit de fer el bé, volem que les persones resolguin e¡la malaltia que pateixen que sovint actua retenint l’ alegria, el fet de ser feliç i de tenir una vida plena , dins el que cap.

Lògicament es podria manifestar alguna dolencia sense que hi hagués lluita entre ella, que la poguessin deixar-la passar i donar un vot de confiança al organisme, que no podem negar està preparat per poder fer, clar que també depen dl tipus d’ agresor.

Som conscients que fer aquest comentari es com tirar-nos terra al nostre teulat, ser molt analistes vers la nostra activitat professional que a la vegada ens posa davant d’un dilema entre el de potenciar la salut i a la vegada viure de la seva mancança, ens auto seduïm per seguir endavant.

Referent a les Conferencies europees per la salut (1978- 1988)

Et motiu de fer aquest breu resum ha estat que d’entre els llibres que vull donar a aparegut un quadern titulat Conferencia europea sobre infermeria, Viena de l’any 1988. El tema ens ha portat a recordar d’altres esdeveniments fets en aquesta línia i també hem vist que a Internet hi trobem resumit el seu contingut.

Degut a la importància de les conferencies mundials que s’han vingut celebrant des de l’any 1978 que han anant modificant els paradigmes assistencials que han inclòs la salut pública, la medicina preventiva i la promoció de la salut i fins on som ara.

No en farem cap resum del tema , només adjuntaren alguns enllaços que ens porten a blocs que hem vist esmenten cronològicament aquest esdeveniments.

En el bloc que porta per nom ‘ Observatorio de biopolítica ‘ hi ha un breu apunt de les conferencies fetes des de l’any 1986 que han estat dirigides vers la promoció de la salut.

En aquesta línia també diversos professionals especialistes en alguna àrea de la salut i col·legiats als seus respectius Col·legits de Girona i relacionats amb la salut s’han unit per potenciar el treball en equip i la Promoció de la salut.

El tema no hauria de concloure aquí, podem extreure’n més informació però ho deixem a mans de cadascú.

Notes

He usat la paraula expulsats del paradís perquè també he localitzat un llibre que tinc a la pila de donar de John Milton titulat ‘El paraiso perdido ‘ traducció feta per Don Juan Escoiquiz . Milton va nàixer l’any 1608 a Londres, el llibre no he localitzat l’ any que va ser editat. De moment aquest llibre el torno a guardar .

Els quaderns didàctics de la llevadora Francesca Llonch Badiella (Terrassa 1906-1982)

La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.

Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.

Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma

L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.

En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]

Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.

Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.

Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera

El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]

El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)

En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.

El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart

Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.

Notes

[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.

[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.

Isabel Bayo, infermera a Mútua de Terrassa als anys 60

Tinc una estanteria repleta de llibres i fotografies; és llarga i arriba fins al sostre. Potser és que estic afectada pel síndrome de Diògenes, per la mania que tinc de guardar una cosa i l’altra. Decidida a tornar a fer endreça, en un parell d’ocasions vaig fer l’esforç de donar dues caixes de llibres, però encara que els regalis és poc probable que algú els vulgui, encara menys si és una enciclopèdia.

El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana

Mentre seleccionava els llibres, amb una gran resistència a desprendre-me’n, en va aparèixer un que duia per nom Helen Keller, i que estava signat, a les primeres pàgines, per Isabel Bayo, que me’l va regalar el 28 de desembre del 1974. La Isabel era adjunta d’infermeria a l’hospital de Mútua de Terrassa, durant el període de temps que en era cap del servei Maria Llobet.

Vaig rellegir el llibre en diagonal i mentalment vaig tornar a entendre el drama personal que suposa no poder veure-hi amb els ulls ni sentir el que diuen. Abans potser també ho havia percebut, però ara el que més he valorat ha estat el fet de tenir una mare que et recolzi malgrat les mancances físiques que es puguin tenir, disposar d’una bona amistat i molt especialment la fortalesa de l’esperit i la voluntat que va demostrar Helen Keller, la protagonista del llibre.

Si ja em costava prou seleccionar els llibres que volia donar, en trobar aquest vaig aturar de cop la idea, ja que, per fer-ho més difícil, vaig localitzar dins d’un altre llibre la fotocòpia d’una carta juntament amb un retall de diari que havia lliurat a Imma Raset, de qui també un dia m’agradaria parlar. He aturat el propòsit, a veure quan estaré preparada per tirar-lo endavant.

Continuant amb el que dèiem, la Isabel va ser una infermera de les que va viure la Guerra Civil Espanyola i amb això ens podem fer el càrrec de com va viure l’abans i el després; en temps de pau i quan els serveis d’infermeria a Mútua de Terrassa també feien la transició de passar que els malalts fossin assistits per la comunitat religiosa a passar a ser atesos per infermeres seglars titulades. De germanes també n’havia que tenien els estudis d’infermeria.

La Isabel era una persona molt simpàtica i de caràcter alegre, possiblement innat en ella mateixa i potser també perquè se sentia satisfeta amb la seva feina. Una cosa que destacava en ella era el pentinat que duia. Tenia una manera de recollir-se els cabells cap amunt, sobre el cap, ningú més els portava així. A més, finalitzaven formant una mena de rínxols, era adient per a una artista, i val a dir que una de les grans aficions de la Isabel era la pintura.

Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge Rosa M. Masana)

Quan exercia les funcions de supervisora havia de recórrer els diversos serveis assistencials d’infermeria, tant per conèixer les novetats i les dinàmiques de treball de les infermeres, gestionar les cobertures dels torns i de les guàrdies, del material i les altes i baixes dels pacients.

Quan entrava a una unitat assistencial, la Isabel primer de tot s’adreçava a les infermeres amb el tracte de “reineta”. Potser ho feia d’aquesta manera perquè desconeixia el nom de totes les infermeres i auxiliars de clínica, encara més en aquell moment que no estaven implantades les targetes que dúiem a l’uniforme amb el nostre nom i amb un color diferent segons la categoria professional.

Entre nosaltres, les infermeres i auxiliars no vam tardar a anomenar la Isabel amb el nom de Reineta. Sovint dèiem “has vist si ha passat la Reineta?” o “la Reineta m’ha dit…”, però no solament va rebre aquest sobrenom sinó també el de Clavelitos, i tot degut que a l’hospital, quan estava fora de servei, sovint cantava la cançó que interpretaven sempre les estudiantines universitàries, Clavelitos.

Podríem gairebé assegurar que totes les infermeres de la Mútua de Terrassa dels anys 60 i 70 ens sabíem la cantarella d’aquesta cançó.

Com que la Isabel tenia més edat que totes nosaltres, quan es va jubilar els companys de feina i la direcció de l’hospital li vam organitzar un sopar de comiat que va esdevenir una revetlla entranyable tant per la joia que ella mostrava tenir com pels regals que va rebre, per la poesia que li vam dedicar, recitada per la infermera Julia Morales, que com a bona actriu amateur,gesticulava el que deia com si ho estigués vivint. Una de les estrofes del vers que recordo que deia: “Infermera i artista, heus aquí un gran ideal, amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal”.

UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).

A continuació una auxiliar d’infermeria que estava en estat es va aixecar de la taula i amb un ram de clavells a la mà ens va sorprendre a tots quan va cantar amb gràcia Clavelitos, la Isabel es va acabar d’entendrir i nosaltres també ens vam emocionar. Ho estàvem perquè gaudíem d’uns moments d’harmonia, de bona avinença entre companys de feina, tots ens vam sentir reinetes i reinets durant aquella vetllada. És bonic recordar-ho.

Clavell de 'Perfumes y fragancias' Online

Converses amb Imma Raset

L’any 1991 treballava en qualitat d’infermera d’Assistència Pùblica Domiciliaria (APD) a la vila de Llagostera, feina que consistia en fer el treball de la consulta, els domicilis i la resta d’hores del dia havies d’estar localitzada per si es generava alguna urgència . Lliuravem dos dissabtes i dos diumenges al més i ens haviem de suplir mútuament amb la infermera APD del partit sanitari més proper i fer el treball duplicat.

S’havia de fer d’aquesta manera perquè encara no estava actiu el desplegament del mapa sanitari de les Àrees Bàsiques de Salut. Una feina que les infermeres d’aquell temps varem viure com a procès de transició assistencial que convivia el blom de la practica d’administració d’injectables alguns d’ells, pocs cada vuit hores, amb la manca de serveis d’urgencies oberts a les nits.

Un dissabte que tenia guàrdia, cap a les vuit del vespre vaig anar a administrar un injectable a la senyora Imma que encara no havia tingut ocasió de conèixer.

Quan anava a marxar de casa seva, no se com va venir que iniciàvem novament una conversa interessant i en veure que el diàleg s’allargava vaig demanar que en deixes turcar a la policia municipal de la vila per dir-los que si havia alguna urgència m’avisesin al número de la casa que els hi vaig donar. En aquell temps no disposàvem de telèfons mòbils i eren els municipals qui ens venien avisar a casa durant les hores nocturnes.

Còmodament assegudes vàrem continuar conversantel, un tema ens duia al altre. No és de estranyar perquè la Imma era una persona molt culta, encara que ella no s’atorgava aquesta facultat, al contrari de vegades deia : Bé això és elque penso, puc estar equivocada.

Sense adonar-nos se’ns van fer les tres de la matinada i el més curiós era que no vàrem pensar en menjar ni beure. Quan ens en vàrem adonar pensavem que havia estat un fenoment i fet molt atípic o bé que els rellotges s’havia avanzats tots sols.

La Imma vivia a una casa amb solera que encara guardava l’encant d’alguns elements de caracter modernista i disposava d’ una biblioteca que em fascinava.

Va explicar que era vídua i tenia un fill i una filla casats i explicava encara amb il·lusió com va ser que coneixes al qui seria el seu marit i el viatge que va fer per arribar al continent Sud americà amb vaixell on el ell l’estava esperant a peu de port.

Tot el que deia m’ho imaginava i semblava que experimentava la sensació d’aquella vivencoa o autentica història d’amor i d’aventura barrejat en el marc d’una vida que era fluida.

Més endavant vaig saber que la Imma a més del català i el castellà sabia el francès l’ angles , l’alemany i tenia coneixents del italià. A casa seva, algú m’havia comentat, que semblava el Consolat d’algun país degut que anaven a veure-la alguns estrangers residents al municipi per ensenyar-li un document que havien rebut i no sabien ben be el que deia i havien de rdonar una resposta. La Imma els ajudava.

Un dia va explicar que en temps de la República va decidir anar a la Generalitat de Catalunya a demanar feina per fer d’administrativa. La persona que la va atendre des del ull de l’escala va fer un crit molt fort i una veu des de dalt va respondre: Que vols ? Que aquí a baix tinc una mossa que diu que sap el francès, anglès i alemany. La veu de dalt va dir: Re-carai ! o una altra frase més contundent i popular. No la deixis pas marxar a aquesta mossa, espera que ara baixo.

No varen comentar el temps que va estar a la Generalitat suposem havia de ser entre el 1931 al 1934, en alguna ocasió acomplint les funcions de secretaria havia acompanyar amb el cotxe oficial al President de la Generalitat , no li vaig preguntar si era Francesc Macià o el President del Parlament Lluís Companys que posteriorment també va ser President de la Generalitat. Seria interessantíssim trobar algún document que hi hagués enregistrat el seu nom.

Quan alguna vegada he comentar el fenómen d’un dialeg de set hores, han preguntar: I de que parlàveu ? De tot els deia i també que la Imma era molt culta, disposava d’una gran experiència de vida i tenia assimilat bastant bé , pel meu gust, clar, el mon que ens havia tocat viure i vist ampliament. A més tenia una encantadora personalitat.

Situant-nos en el present i aquest és el motiu que ara en parlem, dir que fa pocs dies que feia endreça de llibres i alguns els volia donar, estant d’empeus mateix en vaig fullejar un de titulat ‘Las fuerzas del espiritu’ on consta comprat a la llibreria El Cau Ple de Lletres de Terrassa i estava escrit l’any 1951 per Eduardo Feuchtersleben encara que la edició era del 1970.

Dins les pàgines va aparèixer la còpia d’un escrit i el retall d’un diari referent a la conferencia que va donar a Barcelona el científic en física de partícules i Premi Nobel Sheldon Glashow. [i] Aquest escrit estava fet perque la Imma m’havia demanar si podia escriure el que l’havia explicat que lligava amb el que deia Glashom.

Imma i Rosa M. amb els apunts al pati de casa la Imma

El que l’havia dit era que un conegut que estudiava gnosticisme m’havia explicat que l’univers tenia 11 dimensions i que nosaltres estàvem a la que feia sis regida per 48 lleis igual al nombre de cromosomes que tenim al cos , deia que sumats els 11 estrats que anaven des de cero lleis o cero de densitat i fins a les 1.536 lleis que tenia el darrer estrat o capa molt que era molt més densa, em vaig imaginat l’infern quan ho va dir, en total donava la xifra de 3.069 lleis de les que es pompon l’univers.

Aquest tema fora del més habitual que sabem em va interesar i vaig prendre apunts, d’altre manera no ho haguès pogut explicar a la Imma.

La guspira que va desencademar el temma va ser la conferencia que va donarel S. Glashow ha Barcelona i especialment el que hi ha escrit pel periodista al retall de diari , que va dir que, en el marc de la ciència havia nascut la conjectura que l’univers estava regit per 11 dimensions.

Clar que va dir conjectura, que encara no es sabia però Poincaré també en va fer una que desprès una ment brillant com va ser Grigori Perelman va demostrar.

Aquest es un exemple d’algunes de les converses , però no tot era complicat d’entendre, o personalment no entendible, també parlavem de coses quotidianes i del mon de la imaginació, era fabulós, sempre més he trobat a mancar una amistat i un fet com aquell.

La Imma estava fent l’esborrany del que havia de ser un llibre i guardava molts apunts i retalls de periòdics, un dia que ens va ensenyar els seu treball a la M. del Carme, una amiga de Terrassa i a mi, la M. Carme ens va fer una fotografia que ara és un record que valoro.

A la vida succeixen coses i va passar que Sanitat va convocar un examen per cobrir les places de interinatge d’infermeres per professionals titulars, vaig suspendre l’exament i al anar a demanar una revisió per saber que havia passat, la sorpresa va ser veure’l sense cap correcció, potser se’ls va traspapelar i la conseqüència va ser haver de deixar la vila i anar al consultori de la v Bisbal d’Empordà.

Apartir de llavors poques vegades ens vàrem veure amb la Imma , encara que de tant en tant anava anava a fer-li una visita que sempre anava acompanyada d’ una forta i llarga abraçada d’afecte.

El darrer dia que vaig anar a casa seva, quan va obrir la porta es va mantenir quieta i sense dir el Rosssa quina il·lusió, res, no ens vàrem fer tampoc cap abraçada. Li vaig dir: Hola Imma, soc la Rosa, va respondre, sí, i tot seguit diu passa entra. Vaig veure que no m’havia conegut, em sentia confusa i desolada i no sabia que fer amb aquella situació, per acabar de fer al’encontre amb més càrrega emotiva, la Imma hem diu : Tu i jo seriem bones amigues. En aquell moment va arribar el seu fill i em diu : Ja ho deus haver vist, poc que t’ha conegut.

Va ser terrible una de les meves millors amigues s’havia mort en vida, vaig experimentar un sentiment mai abans viscut, semblava irreal era punyent a no poguer més, mai he oblidat aquella sensació. Va ser una manera de coneir-nos mitjançant la paraula i una manera d’ acomiadar-nos sense dir res, no em va reconeixer, és terrible.

Entremig dels llibres que ara penso donar-ne alguns, avui dia 20-9-2023 he trobat unes pagines de la Vanguardia del dia 19 d’octubre de l’any 1991 que duia per nom: ‘En busca de la causa fundamental que explique todo el universo’ crónica basada en la conferencia que Sheldon Lee Glashow , Nobel de Física va donar a Barcelona. No ho puc assegurar però penso que potser vaig guardar l’article per parlar-ne amb la Imma. Ara ja no el seguiré guardant.

Nota

[i] Sheldon Glashow. La importancia de conocer la materia. Article d’Alfred Montserrat publicat a El Periodico del dia 14-7-1991, pag. 27

Fer treballs de paleta

En ocasions m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ? sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.

Començo explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una casa bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís quedar-me en aquella casa de la manera que estava.

Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava molt interessant per sopar-hi els dies de calor però, l’inconvenient ere que no tenia barana i s’acabava formant un desnivell equivalent a quatre esglaons i feia del recinte una zona poc segura . Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5 o tres metres de llarg i van dir que sí.

El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.

En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava, vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell. Vaig mullar els totxos posant-los dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet. L’endemà quan estava a punt d’acabar la obra va venir a veurem el veí, els patis es comunicaven perqué eren de la mateixa família.

Es va mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben demostrat, cadascú amb lo seu. Sí, va dir. Sembla que t’ha sortit una mica guerxa.

Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.

La jardinera del carrer Ganix de LLagostera

Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata. La vaig pintar de blanc i a sobre de la columna hi vaig posar un test de flors.

Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.

Quan el recinte de dins la casa també estava bastant polit, pintat i amb algun estri de decoració, van venir els propietaris de la casa per dir-me que se’ls casava una filla i que ja ho sentien però que necessitaven l’habitatge. La causa deien era que a la vila no trobaven cap casa per poder llogar. Vaig haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia . Ho vaig viure com a quelcom d’injust però, la vida te aquestes coses.

La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu de tenir una imatge de la pedragada que va caure.

1 2 3 … 58 previous posts