Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El somriure de la Pilar

 

La Pilar Tondo
La Pilar Tondo

Un dia que estava cosint les vores d’una xarxa protectora per a les plantes, em va venir el record de la Pilar Tondo, donant-se la casualitat que a causa del canvi d’ubicació dels llibres tenia a prop meu un àlbum de fotografies. Deixo de cosir, el miro i a dins hi havia fotografies d’ella.

Amb la Pilar va coincidir que l’any 1964 i el mateix dia vàrem entrar a treballar a la Mútua de Terrassa. Va passar que entre la responsable del departament i ella no es va crear bona sintonia. Això ocasionava que davant de qualsevol error era amonestada amb contundència i en ocasions la Pilar alliberava el seu malestar explicant-me els fets. Era evident que el tracte que rebia era desproporcionat.

Al contrari em passava a mi, ja que em veia totes les gràcies que podia tenir una noia de dinou anys inexperta però amb ganes d’aprendre. Amb tot, la Pilar i jo vàrem mantenir una bona amistat tot i que ens portàvem potser uns quinze anys de diferència.

En aquell temps la directora d’infermeria de l’hospital ens demanava que ens tractéssim de vostè, tant entre el cos d’infermeria com envers els facultatius, de manera que la Pilar era la senyoreta Tondo i jo, la senyoreta Masana.

El Cottolengo

La Pilar era una persona de fortes creences religioses i amb un manifest esperit d’ajut als altres. Un dia em va proposar que l’acompanyés a Barcelona a l’asil de malalts psíquics del Cottolengo del pare Alegre.[1]

Amb el seu Seat 600, un diumenge a primera hora del mati ens dirigírem al Cottolengo per donar esmorzar als residents. Succeïa que els diumenges una part del personal feia festa i per aquest motiu es demanava l’ajut de persones voluntàries.

Després de servir i ajudar a esmorzar els qui ho necessitaven, procedíem a fer la higiene personal dels malalts, tasca que fèiem fins a l’hora de dinar, quan ajudàvem a alimentar-se qui tenia dificultat per fer-ho per ell mateix.

Durant els dies que vam seguir anant-hi vam experimentar una dualitat de sentiments. D’una banda el positiu, generat per la possibilitat de poder ajudar les persones que ho necessitaven tant en les necessitats fisiològiques d’alimentació, higiene i eliminació com per l’afecte i consideració que els podíem donar per uns moments. Però, alhora, també afloraven un conjunt de sentiments, entre tristesa generada per la crua realitat del lloc amalgamada entre compassió, tendresa, injustícia i indignació a la vegada. Fins i tot a mesura que passaven les hores m’indignava amb mi mateixa perquè sabia que me n’aniria a casa i els abandonaria a la seva sort.

Girant la mirada enrere i intentant explicar aquest fet, he pres consciència de quelcom de mi mateixa que si bé ja coneixia no en sabia les causes que ara intentaré explicar. Durant els meus anys d’activitat d’infermera, sovint quan plegava de la feina experimentava una sensació de com si deixés els malalts abandonats. Més endavant quan vaig atendre pacients a domicili em passava el mateix, en especial quan ells donaven mostres que m’estaven esperant amb delit, possiblement perquè la meva presència trencava part de la rutina diària motivada per la incapacitat de locomoció personal.

La persistent sensació d’abandó havia agafat més força quan en alguna ocasió en incorporar-me a la unitat assistencial o en el moment d’entrar a un domicili després d’un cap de setmana de festa m’assabentava que la persona a qui feia cures havia traspassat.

Penso que l’impacte emocional que vaig experimentar al Cottolengo amb els malalts pot ser una de les causes que al llarg del temps hagi mantingut viva aquesta sensació.

Viatge a Lourdes i a Sitges

Amb la Pilar també vaig anar amb un autocar a França, a visitar el Santuari de la Mare de Deu de Lourdes amb la seva mare i una amiga. De Lourdes recordo que també vaig quedar impressionada, en especial en observar com diverses persones caminaven de genolls fent una infinitat de voltes a una estructura central . En aquesta situació els espectadors no hi podíem fer res, no els podíem ajudar.   També havíem fet altres sortides com la visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges fundat pel pintor Santiago Rusiñol l’any 1893.

A Sitges a la dècada dels anys setanta

Una insuperable calçotada

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització plena de pins als afores de Terrassa. Tenia feta la part de baix, amb una gran llar de foc, que va ser un dels elements que aglutinà un major nombre d’amics tant d’ell com meus.

La família de la Pilar procedia de Tarragona, d’un indret proper a Valls, motiu pel qual tenien la arrelada tradició de coure calçots a la brasa. Aquest va ser el motiu que organitzéssim un àpat amb calçots portats directament de Valls.

El meu germà Cisco en aquest local que he esmentat hi practicava una de les seves habilitats, preparar a la llar de foc un bon coixí de brases que permetés coure-hi carn, carxofes, botifarres, rovellons, cansalada, el que fos. En aquella ocasió la novetat van ser els calçots, en un moment previ al boom d’aquesta menja. Els van enfilar amb un filferro per poder-los coure d’un costat i de l’altre girant-los amb facilitat. La Pilar va portar de casa una salsa de romesco exquisida; el paladar et feia saber que havia estat feta amb els cinc sentits. Ara seria difícil descriure la riquesa de sabors que contenia.

Havien parat la taula parada amb suficient espai per posar-hi les teules que havien de fer la funció de plat per als calçots, tot a punt. També els pitets que vaig fer per a cada un de nosaltres i amb el nom pintat, que em van mantenir ocupada diverses hores cosint a màquina, però ho feia molt de gust.

Encara que havia passat el temps, algú de nosaltres feia esment a la deliciosa calçotada que vàrem organitzar al Pi. El Pi era el nom de la parcel·la del meu germà Cisco i la Júlia. Una vegada vaig dir: “Penso que si algú està molt deprimit i vol deixar de viure, hem de dir-li que mengi una autèntica calçotada; de segur que canvia d’opinió per poder repetir.”

L’excels somriure de la Pilar

Potser el qualificatiu excels aplicat a un somriure ens pot semblar exagerat, però és el que vaig observar. Amb freqüència no podem tenir contacte continuat amb totes les persones que hem conegut a la vida; això va succeir amb la Pilar a causa que ella vivia a Terrassa i jo a Girona, tot i que en ocasions ens trucàvem per telèfon per saber com anava tot. Feia temps que no havíem contactat i un dia sona el telèfon per dir-me que la Pilar havia mort i a una edat bastant prematura. La notícia em va produir un sentiment de tristesa i nostàlgia.

 

Coneixent el caràcter de Pilar vaig pensar en la possibilitat que quan ella va sentir que s’apropava a la seva transcendència espiritual no va tenir cap dubte i se sentia confiada i feliç, però també pensava que podia haver estat sota els efectes d’un potent analgèsic que l’alliberava del seu també possible dolor i sentia, potser, goig i placidesa. No ho sé, no podem saber aquestes coses. El meu dubte també era que aquest tipus de manifestacions no l’he vist expressades en altres persones, encara que es trobin sota els efectes d’un potent analgèsic.

Tinc bastant clar, o almenys la tendència a pensar-ho hi és, que la Pilar somreia perquè estava dotada de fe, una fe que potser li va permetre visualitzar com creuava les portes d’aquest món per arribar a una altra realitat o lloc meravellós que potser tenia incorporat dins d’ella mateixa, qui ho sap?


[1] El Cottolengo de Barcelona va ser creat per Dolors Permanyer i Joan Guim l’any 1939 en record al jesuïta Jacint Alegre Pujals com a asil per acollir malalts i necessitats i és mantingut per la caritat pública a partir del model de Giuseppe Benedetto Cottolengo el 1832.

Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)

L’article que presentem va ser publicat a la revista del Baix Empordà  núm. 44 de l’any 2014.  Una persona  que havia  llegit  un fragment de  l’article  que  tinc incorporat en aquest bloc titulat:  Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898) em va  preguntar si  desponia de més informació al respecte, motiu pel que he  considerat adjuntar  l’article complert  en  format  Pdf   en  aquesta pàgina.  Per veure’l  clicar  a : gironins-a-cuba

 

 

Exploració arqueològica al Forat Micó de la muntanya de sal de Cardona (1977)

Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.

Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura ⸻descartàvem altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients  que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.

La muntanya de sal potàssica

La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.

Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.

A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.

Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)
Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)

Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.

Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó

L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.

La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.

El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.

 

Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.
Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.

L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.

Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.

Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.

Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.

 

 

 

 

 

 

Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.

Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de  desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.

El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.

Casc de llum de carbur de Marià Masana.
Casc de llum de carbur de Marià Masana.

Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies  de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però,  mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure  imatges.

Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de  demanar si podia incorporar  a la pàgina personal de Word Press una fotografia  de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir  les que volgués.  He  adjuntat aquesta que presento  perquè trobo interessants  les formes  impregnades a la  roca.  Si ens hi fixem,  podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un  nas llarg i corbat, acompanyat  de complements  fàl·lics,  estructures dentals,  corns i una possible cortina  de pedra a l’esquerra, que  ben bé podria  venir a representar  el teló  d’un escenari  per  un moment   deixa observar  el que hi ha en escena.

No hagués mai possiblement imaginat que  la cova d’en Sardi  fos  tant rica en elements que poden fer corre la imaginació.  Des d’aqui agrair al  Grup Espeleològic 15 d’Abril  per la seva gentilesa.  Per visitar el  bloc GEXVIV  i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi  cliqueu a aquesta zona en blau.

Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge:  Juli Serrano  del Grup Espeològic 15 d'Abril)
Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge: Juli Serrano del Grup Espeològic 15 d'Abril)

Un vídeo a internet

Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure  EspeleoCorb .

Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.

Notes


[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

El sol de dia i el sol de nit

Recordo que de joveneta la meva mare i jo vam mantenir una conversa que va portar que ella em digués:

-Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

-La lluna, vol dir? – vaig preguntar-li.

-No, la lluna no, ja ho sabem que hi ha la lluna; em refereixo a un sol de nit.

Vaig quedar un xic desconcertada, però semblava que la mare ho deia convençuda. No hi vaig donar més importància i tampoc li vaig demanar que me’n donés més explicacions. Ara em penedeixo de no haver-ho fet, de no haver-li preguntat més coses per veure què sabia. Penso que en aquell moment vaig experimentar la sensació que deia una cosa fora de lloc, perquè a l’escola mai m’havien explicat una cosa com aquella.

La mare havia nascut l’any 1906, va tenir sis fills i era una persona vital i havia superat favorablement les diverses vicissituds pròpies de la vida; possiblement la hi va ajudar el seu esperit treballador però sempre fugint de la subordinació, tarannà que la va acompanyar fins als 93 anys.

Tenia confiança en la vida, com si disposés d’una fe o vivència espiritual personal que la protegís. Alguna vegada havia dit: “Deixeu fer a Déu, que és una bona persona”, o també, “Déu et pot constrènyer però no t’ofega”. Un dia que estava amb els meus germans, no sé què vàrem dir i ella ens va retreure: “Teniu un costum molt lleig que haureu de corregir, i és que sempre veieu el mal en els altres, i heu de saber que el mal també està en nosaltres”.

O sigui, que la mare a nivell de la cosmologia sabia que hi havia un sol de dia i un sol de nit o un de blanc i un de negre i que nosaltres, els humans, també tenim aquestes dues condicions. És evident que ella havia hagut de reflexionar sobre aquests dos aspectes, fet del qual ara estic meravellada, perquè personalment no és fins aquest moment que m’interesso per l’ombra del nostre sol, que podria ser el sol negre o el sol de nit que deia la mare. Tal vegada es referia a Saturn, que és contraposat al sol, o al que ara anomenem forats negres, no ho sé. Ho investigaré i potser en podré dir alguna cosa més. En cas que decideixi fer-ho seria a partir de la informació que em lliurà molts anys enrere la mare.

 Imatge: doble espiral  Tassili al sud d’Algèria, al desert del Sàhara (art prehistòric)