Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa, que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

Una conferència del doctor Miquel Crusafont i Pairó

 L’any 1965 treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i en aquells moments les infermeres i les auxiliars sovint ens organitzàvem per fer celebracions com la festa de les infermeres, que llavors es commemorava el dia de Sant Joan de Déu, diada que també celebraven els bombers.

Érem un grup força actiu, perquè tant podíem preparar un aperitiu, com un sopar, fer una representació teatral o gestionar la petició d’augment de sou quan consideràvem que havia quedat desfasat segons el nivell de vida.

Però les nostres inquietuds anaven més enllà. Ens vàrem proposar organitzar conferències culturals que milloressin la nostra formació. La clínica ho va considerar adient i ens va cedir una sala per desenvolupar els temes escollits d’acord amb els resultats d’una enquesta prèvia.

Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia
Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia

L’evolució humana

Un dels temes que més ens interessava era l’origen de l’ésser humà, per la qual cosa vàrem considerar fer la proposta al doctor Miquel Crusafont, expert en ciències naturals, paleontologia i farmàcia, i vàrem desplaçar-nos a Sabadell per parlar amb ell.

Va estar-hi d’acord i ens va demanar que li féssim la petició per escrit. Casualment fa poc que he localitzat a internet una fitxa  (1) que feia esment d’aquella petició, ja que està catalogada a la documentació de l’arxiu del Centre de Paleontologia M. Crusafont. Aquest ha estat el motiu que ara hagi volgut recordar el professor i quelcom de la conferència que ens va impartir fa més de 50 anys.

Conceptes que ens va transmetre Crusafont

Parlo en plural, tot que desconec quins van ser els conceptes retinguts per les meves companyes i d’altres assistents a la conferència, però personalment sé que em van interessar saber que:

El cervell es plega, o sigui, que es disposa formant circumvolucions, una manera de disposar de més superfície per a la matèria grisa situada a la capa externa del cervell implicada en els processos mentals cognitius i de la intel·ligència. Va donar-nos l’exemple que si tinguéssim el cervell llis, com el tenen les gallines, hauríem de tenir un cap desproporcionat per aconseguir els mateixos metres quadrats que una estructura plegada.

La consciència de si mateix, possiblement per conciliar les teories evolutives de l’espècie humana amb el que ens diu la bíblia, va comentar que es podria considerar que quan el cervell va aconseguir el suficient grau de desenvolupament en substància grisa, l’home i la dona van prendre consciència de la seva pròpia existència, i considerava que possiblement havia de ser en aquell moment quan Déu va infondre l’ànima a l’ésser humà.

Un nen de 12 anys amb una metralladora. Un altre dels conceptes que ens va transmetre i que sempre he tingut en consideració, és que l’ésser humà, amb algunes excepcions, des d’un punt de vista evolutiu tant fisiològic com cognitiu i de valors o d’espiritualitat es desenvolupa molt lentament, tot al contrari del que succeeix amb el desenvolupament de la tecnologia, que ho fa de manera exponencial. Aquest fet, va dir, és com si de sobte l’home s’hagués trobat amb unes eines a les mans que el superen en relació amb el seu propi desenvolupament com a persona i va posar l’exemple d’un nen de dotze anys a qui li dones una metralladora.

 Ciència i entusiasme

Els assistents a la conferència vàrem sortir-ne enriquits i també amb noves qüestions suscitades sobre la nostra pròpia naturalesa humana, aspecte important per a una extensa formació de les infermeres. També ens va saber transmetre el seu entusiasme per la ciència en general i el coneixement científic fruit d’acurades recerques.

(1) Servei d’Arxiu de Ciència | Inventaris i catàlegs – sac.cat  (la  carta de petició no està datada, era aproximadament   l’any 1965 )

 

 

La infermera rural i una tempesta de llamps

 

Mentre treballava d’infermera al consultori municipal de la Bisbal quan estava situat al edifici d’estil colonial anomenat Torre Maria, va succeir que durant uns dies va ploure amb intensitat i els llamps i els trons eren molt abundants. Es tractava d’una tempesta postestival .

Fa poc, que  he pogut conèixer la data que van succeir els fets. Era el dia  26 d’octubre  de l’any 1991 cap a les vuit del vespre quan ens van avisar al metge i a mi perquè anéssim a atendre una urgència en una casa pairal de Sant Miquel de Cruïlles, vila propera a la Bisbal.

Una nit molt fosca

La tempesta va provocar que els carrers de la Bisbal es quedessin sense llum, però amb el cotxe del metge vàrem arribar fàcilment a Sant Miquel per un camí de terra bastant enfangat. Encara plovia però les llampegades eren llunyanes, prova que la tempesta s’allunyava en direcció les Gavarres i possiblement cap a Cassà de la Selva.

Després de fer un tram de camí, veiem els llums de dos lots que ens feien senyals que ens aturéssim. Eren dos guàrdies civils que ens estaven esperant que arribessin després de donar-nos l’avís. Les dues figures humanes entremig d’aquell entorn tan fosc feien impacte perquè a més anaven vestits amb capes impermeables i al cap portaven el clàssic tricorni d’aquest cos policial. Les imatges em van fer recordar algunes de les pel·lícules espanyoles que havia vist anys enrere.

Dins el mas

Entrem al mas guiats per la llum dels lots dels guàrdies civils, les persones que en aquell moment hi havia dins la casa ens van informar que al teulat hi havia una persona que possiblement havia estat sorpresa per un llamp. La causa va ser que Àngel Llonch, ara n’he sabut el nom, que era el paleta encarregat de fer les obres d’arranjament al mas emprat com a segona residencia, va pujar a la teulada per tapar amb un plàstic la gotera que s’havia produït.

Dos dels homes que estaven en aquell recinte tan fosc de dins la casa van dir: “Mirarem de pujar al teulat i baixar-lo.” De tant en tant les llampegades  mostraven una lleugera claror que ens permetia veure’ns una mica les cares. Aquella remor dels trons i saber que estàvem esperant que baixessin una persona electrocutada configurava un ambient que podíem definir com a dantesc.

Al cap d’una estona veiem com les dues persones que havien pujat al teulat, descendien per l’escala interior del mas a poc a poc i amb esforç portant en braços l’Àngel. El varen estirar a la sala i el metge i jo, impressionats, vàrem fer-li un reconeixement intentant localitzar algun signe de vida palpant en diverses zones els batecs cardíacs, encara que els signes de sense vida eren evidents, com també les seves dilatades pupil·les, que confirmaven la gravetat. Vàrem deduir que la zona d’entrada del corrent elèctric del llamp al cos va ser per la zona esternal (part anterior del pit) possiblement atret per l’efecte d’un objecte  metàl·lic que portava penjat al coll. Per casualitats de la vida fa poc que a la Bisbal he tingut ocasió de parlar amb una cunyada de l’Àngel   informat-nos  que  en aquell moment ell només tenia 44 anys.

El metge i jo vàrem tornar a la Bisbal gairebé sense dir-nos res, estàvem impactats i fins i tot diria que frustrats, perquè en aquestes dramàtiques situacions quan no és possible fer res per restablir la vida d’una persona, et deixa una sensació de disgust com un sense sentit professional. Sortosament el treball del dia, quan la majoria de les nostres accions són resolutives, atenuen la sensació d’impotència que et produeixen aquests casos extrems.

Davant dels fets com poden ser els impactes per llamps, només podem fer dues coses: equipar correctament les instal·lacions amb parallamps i donar consells preventius. Per aquest motiu adjunto l’adreça d’una pàgina de Protecció Civil que és força interessant i instructiva.

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.