Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres

En una ocasió vam parlar del mestre d’obres terrassenc Ramon Pagès Gimó ja que Marià Masana Ribas havia fet d’aprenent de paleta a l’empresa de construcció Pagès. Aquests coneixements més tard li van permetre establir-se també com a mestre d’obres i edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, catalogada per Guinness com la xemeneia amb escales de cargol més alta del món.

Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau
Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau

Darrerament he localitzat en un arxiu particular dos fulls amb notes escrites a mà amb les respostes a algunes preguntes que havia fet a Dolors Figueres Carreres, vídua de Ramon Pagès, sobre l’activitat de mestre d’obres del seu marit. Hi explicava que el pare d’en Ramon, Joan Pagès Oliveres, era fill de Celrà (Gironès), que tenia una germana religiosa del convent de Sant Josep de Terrassa, al carrer Concili Egarenc, conegut per les Germanes Josefines.  La institució va decidir ampliar les dependències i potser per referències de la religiosa van contractar per fer les obres Joan Pagès.

Joan mentre residia a Terrassa festejava amb una noia amb qui més tard es va casar i van tenir quatre fills, el més petit dels quals era Ramon, nat el dia 23 d’octubre del 1914, a qui van posar el nom del pare.

Dolors Figueres recordava que el pare del seu marit havia edificat el quarter de la Guàrdia Civil de Terrassa, al carrer Sant Leopold, també la caseta dels peons de camins de la Mata, ara convertit amb Centre de informació Col d’Estenalles,  i en companyia de Pere Ferran també havia edificat el cinema Recreo.

Sobre el seu marit la Dolors va escriure: “Ell volia fer de policia, però un encarregat del seu pare li ho va treure del cap.” Desdit d’aquest ofici, es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, en què entre les assignatures hi havia dibuix lineal i dibuix industrial, matèries que en Ramon dominava. (3) Els estudis els va fer durant els anys 1933 i 1934, i va coincidir amb Josep Arnau, Tarzan de malnom, que també es va establir com a mestre d’obres i va gaudir de popularitat.

L’any 1936 en Ramon va ser cridat per anar al front i quan va tornar el seu pare feia un any que havia mort, als 52 anys. Ramon llavors es va posar al capdavant de l’empresa del seu pare perquè a més a Terrassa hi havia una forta demanda de construcció.

Dolors en referència a l’empresa comenta que la va portar “junt amb uns homes que havien sigut de la confiança del seu pare” i amb un d’ells, Ferran Pagès, que no eren de família, van formar societat. Encara recordava el nom d’un dels treballadors d’aquella època: Antonio Villena.

Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres
Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres

 Dolors Figueres era cinc anys més jove que en Ramon, vivia al carrer dels Àngels, 28, i era molt amant de la música, motiu pel qual va cursar la carrera de piano. Quan es van casar van viure al carrer Watt, 32-33, i van tenir tres fills. Amb nostàlgia, Dolors explica que eren un matrimoni molt avingut i que la seva mort li havia deixat un buit molt gran. Ramon va morir el dia 23 de gener de l’any 1993.

Entre les diverses construccions que havia fet a Terrassa, Dolors recorda la remodelació del vapor Terrassa Industrial, construcció de la fàbrica Freixa situada a la carretera de Montcada; la fàbrica Sanllehí, dissenyada per l’arquitecte Joan Baca coneguda popularment per la Anònima; la fàbrica La Magdalena —el propietari era Joan Mach— l’any 1944, (2) obra en què van treballar Marià Masana i el seu amic Adolf Orta;[1] la reconstrucció de l’Asil Busquets (1951 aprox.), el magatzem de Can Fornell i la llar d’infants del carrer Pla de l’Ametllera (1954-1955).

 Notes


[1] Adolf Orta Ribera va néixer a Terrassa el 27-5-1925 i vivia al carrer Blasco de Garay. Va treballar uns dies en la construcció de la xemeneia Almirall suplint José Fauquet, que estava de viatge a Saragossa.

(2) Informació complementària de la fàbrica La Magdalena 

(3) Per veure  imatges i dibuixos d’en Ramon Pagès

Les xemeneies industrials del Baix Empordà

Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres
Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres

Recentment m’han preguntat per una de les xemeneies sobre la qual vaig fer un article. No recordant amb quin nom l’havia publicat al meu blog, no era fàcil localitzar-la, motiu pel qual he considerat agrupar-les en un mateix text adjuntant un enllaç a la publicació.

Ara, pel fet de posar ordre hem vist que hi ha abundant informació, i ara entenc que Ernest Costa, que potser s’ha mirat el blog, em conegui per “la dona de les xemeneies”; sempre he pensat que exagerava. També alguna vegada m’ha preguntat: “Com és que parles de xemeneies si ets infermera?” I sempre contesto el mateix: perquè el meu germà Marià era mestre d’obres i amb els seus treballadors l’any 1956 van acabar d’edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, que disposava d’uns forns que havien de cremar deu tones de carbó diàries. La xemeneia fa 63 metres d’alçària i està envoltada per una escala de cargol de 207 graons.[1]

Un article publicat al Diari de Terrassa assegurava que les xemeneies industrials de la ciutat les havien fet arquitectes o mestres d’obres desconeguts. Com que el meu germà no podia donar testimoni de la seva obra —amb només 33 anys, va morir en un accident de moto— vaig fer gestions per localitzar els paletes que van intervenir en la construcció i també preparar un acurat expedient que vaig enviar a Guinness. Després de fer valoracions in situ l’any 1991 Guinness va confirmar que la xemeneia de la Bòbila Almirall era la més alta del món amb escala de cargol. Ara aquesta estructura forma part dels emblemes de la ciutat.

Explico aquest fet perquè es van donar les circumstancies que aquell mateix any vaig venir a exercir d’infermera al consultori municipal de Torre Maria de la Bisbal, i com que també anava a atendre persones malaltes al seu domicili era un bon moment per observar el gran nombre de xemeneies d’indústries ceramistes que sobresortien entremig del paisatge urbà. Com que aquest tema el tenia poc treballat em vaig sentir motivada a fer alguns articles.

Cal dir que vam estar de sort de poder parlar amb alguns mestres d’obres que havien fet obra fabril amb els seus excepcionals forns de flama invertida que podem considerar un tipus de model d’art. Gràcies als mestres d’obres, dit també del taulaplom, disposem d’una interessant informació que omple una parcel·la històrica de la Bisbal i a la vegada li configura personalitat.

Referències bibliogràfiques

“Els constructors de les xemeneies de la Bisbal”. Revista Daba, núm. 5 (2009), p. 13. http://www.rosammasana.com/?p=243

Joan Rasos, xemeneia industrial del segle XXI”. http://www.rosammasana.com/?p=4946

L’arranjament de les sis xemeneies industrials de la Bisbal d’Empordà”. Totbisbal, 15 de juny de 2009. http://www.rosammasana.com/?p=3580

“La xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec””. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 15 (2003). http://www.rosammasana.com/?p=319

“La xemeneia de la bòbila de Jafra”. Revista El Padró (Jafre), núm. 8 (desembre 2014-gener 2015). http://www.rosammasana.com/?p=4316

“La xemeneia de la fàbrica ceràmiques Ferrés“. Revista El Mercadal (Corça) núm. 11 (2001)

“La xemeneia de l’empresa ceramista Enric Segú Estrada, Sant Climent de Peralta”. http://www.rosammasana.com/?p=9350

“La xemeneia industrial de Cerámica La Pineda de Regencós (1966-1988)”. Totbisbal, 10-12-2011. http://www.rosammasana.com/?p=6907

“La xemeneia industrial de la Bòbila Mató”. Revista Garbell (Regencós), núm. 8 (2010).http://www.rosammasana.com/?p=176

“La xemeneia industrial de la fàbrica de suro Jaume Llenas Mercader (1893 fins a l’actualitat)”.     http://www.rosammasana.com/?p=4453

“La xemeneia industrial de la Fàbrica Llensa de Canapost”. Revista digital El Portàtil (la Bisbal d’Empordà), 5-2-2007. http://www.rosammasana.com/?p=313

“La xemeneia industrial de la Pera, Baix Empordà”. http://www.rosammasana.com/?p=9322

“La xemeneia industrial Nadal Ribó de Banyoles”. Revista de Banyoles, núm. 974 (desembre de 2014). http://www.rosammasana.com/?p=1011

“Les 20 xemeneies industrials de la Bisbal (1911-1974)”. http://www.rosammasana.com/?p=4038

“Les dues xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica La Ponderosa de Corçà”. Article publicat a la revista el Mercadal núm. 11 del any 2001. http://www.rosammasana.com/?p=307

“Les dues xemeneies industrials de Caramany, Corçà”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10 (març 2001).

Les tretze xemeneies industrials palafrugellenques (1900 i 1920)”.

“Les xemeneies industrials de Corçà i de Monells”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10, 11, 12, 14 i 15. http://www.rosammasana.com/?p=4660

“Les xemeneies industrials de la Bisbal”. Revista Drac (2000). http://www.rosammasana.com/?p=4376

“Llista de xemeneies de la Bisbal”. Viquipèdia.

Una xemeneia industrial a una casa de pagès”. Revista del Baix Empordà, núm. 46 (setembre 2014).

 

Notes referents a la xemeneia Almirall de Terrassa.


[1] Adjunto alguns enllaços que ens porten a conèixer aspectes evolutius de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa i també qüestions relacionades amb altres xemeneies de la ciutat. Cita no publicada:  L’any 1953 Jaume Almirall Poch  tenia enregistra la seva empresa situada a Can Aurell com a fàbrica de totxos ordinaris i disposava d’un forn de moviment automatic de  500 m3.

Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,  publicat a la revista Terme número  14  desembre any 1999, pag. 75-84.

Noves aportacions a la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,

Publicat a la revista Terme  número 34 any 2019 , pag. 229-238, editada pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Arxiu Històric de Terrassa i Arxiu Comarcal del Vallès Occidental.  L’article està en format PDF

La xemeneia Almirall a vista d’ocell, VIDEO.

“Les 24 xemeneies industrials de Terrassa sumen 751,16 metres d’edificació”.

“La escalera de la chimenea Almirall, la segunda más bonita del mundo”.

“Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)”.

 

Un poema de Julio Giménez, 1954

L’any 2016 un grup d’infermeres junt amb la Delegació del Col·legi d’Infermeres del Vallès Occidental vàrem celebrar el Dia Internacional de les Infermeres, i entre els actes s’incloïa una visita a peu a dos antics centres sanitaris de la ciutat, el primer era al claustre de l’Hospital de Sant Llàtzer i la segona a l’antiga “Ciudad Sanatorial”, que està a les afores de Terrassa i que era un sanatori antituberculós, que posteriorment va ser anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. Desprès que aquest fos clausurat l’any 1985, va ser transformat en el Parc Audiovisual de Catalunya.

Vull comentar que l’any 2013 vaig editar quatre exemplars d’un llibre titulat La Escuela de Enfermería del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, edició que també vaig incorporar a la xarxa d’internet on hi poden tenir accés les persones interessades.

A la darrera pàgina de l’esmentat llibre hi vaig posar la poesia feta per un malalt ingressat a l’antic Sanatori, poema que em va arribar a mans l’any 1978, quan m’ocupava de la direcció tècnica de l’Escola d’Infermeria d’aquest centre aleshores ja anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. La poesia l’havia escrit Julio Giménez, que la va titular Todo es mentira. Va ser impresa i publicada a la revista Ventanal número 1 del mes de maig de l’any 1954 al mateix Sanatori.

Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres
Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres

Quan vaig llegir la poesia de Julio Giménez vaig experimentar una intensa emoció, perquè a la vegada em feia situar en un capvespre ventós, veient un jove malalt a dins el llit intentant trobar consol al seu sofriment. Vaig voler guardar-me una còpia d’aquell poema.

El fet més insòlit i a la vegada emocionant en relació a la història d’aquesta poesia, va ser que a la celebració abans esmentada hi va assistir i participar l’infermer Joan Vila, que havia estat alumne de l’escola d’infermeria de l’Hospital del Tòrax.

Va ser la infermera Carme Ramon qui em va comentar que quan van visitar el recinte extern de l’Hospital del Tòrax, en Joan s’havia situat a dalt de les escales de l’entrada a l’Hospital, i va llegir amb entonació el vers que havia escrit Julio Giménez, i va despertar gran emoció entre els assistents.

Si observem la seqüència d’aquests esdeveniments ara històrics, podem veure que van ser  fascinants per la manera com van succeir: Julio Giménez escriu un vers l’any 1954, una infermera, Rosa M. Masana, l’any 1978 llegeix el poema, li agrada i el guarda, i després, transcorreguts 62 anys des que havia estat escrit, l’infermer Joan Vila l’any 2016 en una diada d’infermeria, va decidir llegir l’esmentada poesia a un grup d’infermeres, i per més coincidència del fet, el va recitar a la mateixa entrada principal del que va ser el Sanatori de Terrassa, lloc on en Julio va estar ingresat i va escriure el que sentia en aquell poema.

Sense que hagués estat una acció organitzada, les infermeres assistents a la diada van tenir ocasió de redescobrir l’emoció que un dia va experimentar un malalt deixant-la escrita per sempre, vivència o emocions que qui sap si potser altres malalts també experimentaven, però donada la seva joventut i/o la falta de coneixements, no les van escriure. O tal vegada hi ha poemes i escrits que no han arribat mai a les nostres mans.

Hem de considerar que aquest poema llegit de forma improvisada a les portes del centre sanitari on va ser escrit, configura un fet bastant insòlit que podríem considerar com una deferència d’aquells/elles infermers/eres del Vallès Occidental envers el poeta, recordant l’anhel d’aquell malalt i poeta anònim que en somnis buscava Estimar, Sentir i Viure.

Presentem la poesia :

Todo es mentira

La noche, abismo sin fondo, de tiernas ansiedades, comparte la soledad inmensa del poeta y le brinda, generosa, el consuelo de un ensueño que mitigue suavemente su dolor.

La brisa murmura su canción llena de ritmos de silenciosos y rumorosos ecos…

Y el follaje –misterioso como el de una deidad pagana– se entreabre, susurrando a la luna su dulce confidencia de amor.

¡Sueña! ¡Vive! ¡Goza! Parece decir el murmullo de sus voces sin palabras.

¡Ama! ¡Siente! ¡Sueña! Y el poeta percibe una sombra que se acerca a su lecho solitario hecho de sueños, nubes, espumas y pétalos de rosa.                                                                                                              

Entre somnis
Entre somnis

Ya se ve.

Se hace forma.

 Es su Musa, que se viste de Estrella y en su frente se posa.

El destello de un rayo la transforma en Mujer.

Divina por sus gracias, que invitan al Amor ­–sentimiento que nos eleva a la cima de los sublimes anhelos y nos hunde en los abismos de los torpes deseos.

El silencio hecho eco repite las voces incitantes de la brisa, que se abre como un surco en el viento, sobre un fondo de ramajes oscuros recortados del paisaje que iluminan estrellas y luceros.

 ¡Sueña! … ¡Ama! … ¡Goza!… dice una y otra vez el vientecillo gentil que estremece las hojas sin despertar a los alados moradores de sus ramas altas envueltos en las sombras clandestinas –

 ¡Goza!… ¡Siente! … ¡Sueña! ¡Sueña!

Mecido por las voces de la brisa el poeta se durmió y soñó.

Pero su sueño fue tan breve ¡como un instante de la vida misma!

El viento, cómplice del momento de placer por su silencio, dejó oír un suspiro que se perdió en la noche, que agoniza mientras lloran los árboles sus lágrimas rotas de rocío, gemelas de las que vertió el poeta en el erial de sus noches sombrías, mientras del corazón surgían las ardientes notas de una queja hecha versos y escritas con su sangre.

Y es la estrofa de fuego de un poema, que nació con la Aurora misteriosa, como un canto de cisne moribundo que despide a la amada con el mudo reproche de su pena de amor….

 ¡Soñar! …. ¡Vivir! … ¡Gozar! …. ¡Todo es un sueño!… ¡Pecar! …. ¡Sufrir! …¡ Morir!… A pesar del poeta…. ¡Es la única verdad!

 Julio Giménez, 1954

Quan vàrem demanar a la Teresa Jordà si podíem emprar la seva aquarel·la, ens va  comentar també que l’obra duia per nom Trau i pigment,  afegint-t’hi el concepte: El trau deixa entrar la llum i el pigment enfosqueix. En algunes de les obres de la Teresa Jordà hi podem veure reflectida la dualitat, l’ambivalència que sovint observem a diversos fets, llum i foscor, ruptura i sutura, contracció i expansió, certesa i mentida  com diria el poeta.

Ampliació de la informació

Interessant-nos en poder obtenir una mica més d’història d’en Julio Giménez, vàrem sol·licitar informació a l’Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) perquè teníem coneixement que guardaven alguns documents procedents de l’antic Sanatori antituberculós i posteriorment Hospital del Tòrax de Terrassa. Ens van respondre que no disposaven de les històries clíniques dels pacients, però que podien fer alguna gestió per intentar trobar informació del pacient Julio Giménez.

La sorpresa ha estat gran degut a que en data 17 de desembre d’aquest any 2021, vàrem rebre un comunicat de l’AHCVO notificant-nos que des de l’Arxiu de la Direcció de Serveis del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya els havien lliurat la següent informació:

Doroteo Julio Giménez Soto, jornaler de 31 anys d’edat havia ingressat per primera vegada al Sanatori el dia 17 de novembre de l’any 1952. Consta el número 287 que podria correspondre a l’ordre d’ingrés al centre. Va ser donat d’alta, o sigui que va sortir de l’hospital  el dia 17 de juliol de l’any 1954, per curació clínica.

A una segona notificació de dades personals d’en Julio  i consta que era fill de Pedro Doroteo i de Maria  i natural d’Ourense -Galicia- i d’estat civil solter , quan va ingresar tenia el domicili  a la pensió ‘Rambla del Centro, 34′ de Barcelona, a la fitxa de  registre del Santatori  i consta  també un altre  número de referència el 6.935.

El pacient novament va ingressar al Sanatori el dia 27 de febrer de l’any 1956 quan llavors tenia 34 anys, i el número de referència és el 3.426.  Aquesta vegada segons les darreres dades obtingudes  de Sanitat sabem que va estar ingressat a la cinquena planta  del Sanatori  i consta que en aquell moment  vivia al carrer Pere Galdós, 66 baixos, de Sabadell   la professió  està enregistrada  C. Comerç.  Va ser donat d’alta amb el diagnòstic de curació clínica el dia 11 de juliol de l’any 1956.

Amb aquestes dades veiem que la primera vegada va estar ingressat al Sanatori durant vint-i-un mesos i es va posar bé, però passats dinou mesos va tornar a recaure de la seva malaltia. En aquell temps les recidives es donaven amb força freqüència degut a que els medicaments no tenien el grau d’efectivitat que tenen actualment. En aquesta segona ocasió en Julio va estar ingressat al Sanatori durant uns cinc mesos.

La xemeneia de la Bòbila Almirall a vista d’ocell

Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.

El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.

El vídeo es pot veure a:    almirall-xemeneia-mitjana-2

Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.

Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II
Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II

 Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.

Retall del Diario de Terrassa
Retall del Diario de Terrassa

Adjuntem  també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.

Els constructors de la Bòbila Almirall de Terrassa, Terme 1991. Rosa M. Masana

La xemeneia Almirall de Terrassa, Terme 2019. Rosa M. Masana 370323-text-de-larticle-556676-1-10-20210408

Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.

Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall
Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall

 

 

 

 

El cultivo de cáñamo en Catalunya en el siglo XIX

En un documento del Archivo Municipal de Cádiz, una circular publicada posiblemente en la segunda mitad del siglo XVIII, hemos podido observar una relación de poblaciones de Catalunya donde se recogía y cultivaba cáñamo en gran medida destinado al puerto de Cartagena, donde se elaboraban elementos complementarios de los buques, como los cabos y las velas.

Presentamos textualmente el contenido de este documento, con la debida normalización de los topónimos que aparecen en él.

Relación de los pueblos del Principado de Cataluña donde se cultiva y coge el mejor cáñamo, y se coge con abundancia de los cuales se nutren los R. Arsenales de Cartagena.

Corregimiento de Barcelona: Sant [Andreu] del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol y Martorell.

Corregimiento de Mataró: la Garriga, Granollers, Palau-tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrancà, la Roca y Vilanova.

Corregimiento de Lleida: todos los pueblos vinculados a esta ciudad hasta Balaguer a los márgenes del rio Segre.

Corregimiento de Tortosa: todos los pueblos situados a la orilla del rio Ebro, des de Flix hasta la misma ciudad de Tortosa y con especialidad se recoge y se cultiva.

En el de Tarragona también se coge y se cultiva con suficiente proporción en los siguientes lugares: Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, El Vendrell, Esplugues de Francolí.

En los pueblos del corregimiento de Girona a Vic, Manresa, Cervera y Vilafranca del Penedès también se cogen y cultivan cáñamos pero en corta cantidad aunque sufraga las atenciones del hilador que necesitan sus vecinos para las ropas de los labradores y sus familiares, así como la de la cama y mesa.

De los citados pueblos en los expresados corregimientos de Barcelona, Mataró, Lleida, Tortosa y Tarragona se vende el cáñamo a Cartagena cuya compra se confía al ministro de Marina de Barcelona y a veces se ha dado también comisión al de Tortosa para la compra y acopio de los que cogen y cultivan en la provincia.

Después el comprador de dichos cáñamos por sujetos hábiles e inteligentes que al efecto comisiona el referido Ministerio de Barcelona, se acopian todos ellos en los almacenes que tiene S.M en aquel muelle donde se ejecuta su embarco al puerto de Cartagena.

Todos los cosechadores de cáñamo los venden muy gustosos al Rey, cuyos precios es conforme al corriente del país y al que se da a la más o menor abundancia a este género, en las cosechas que se hacen anualmente y en general varía poco el precio de un año a otro que será de 10 Reales, más o menos en cada quintal. (Fue en el año 1868 cuando la peseta se convirtió en moneda nacional).

Un articulo interesante que nos habla de las utilidades que puede tener la materia prima del cáñamo  es de  Joan Arqué Alcové

Cabo hecho con cáñamo
Cabo hecho con cáñamo

 En una ocasión un professor de Universidad me pidió información referente a la localización de la informació citada en esta página, no le pude dar referencia del legajo, pienso que de trataban de folios sueltos, solo que procedian del Arxivo Municipal de Cádiz.

 Recientemente en una carpeta guardada  a partir de una reparación del ordenador, he encontrado las fotografias  de los documentos que consulté en Cádiz, aunque estos siguen sin presentar ninguna referencia de la carpeta. Con todo he considerado incluirlos en esta página para dar más conformidad a los datos expuestos.

3- Cáñamo
3- Cáñamo
2- Cáñamo
2- Cáñamo
1- Cáñamo, Archivo Municipal de Cádiz
1- Cáñamo, Archivo Municipal de Cádiz