Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una comunicació emocional a distància

 

Un estiu d’ara fa 44 anys i en ocasió de les vacances que tenia de l’escola d’infermeria de la Residència Sanitària Vall d’Hebron, on havia acabat d’estudiar el segon curs de la carrera d’Ajudant Tècnic Sanitari, vaig decidir anar a passar uns dies a Suïssa.

Vaig escollir visitar Suïssa per una meva companya de feina, la infermera Maria Lluïsa Garcia-Gascón. Havíem treballat plegades a la Mútua de Terrassa, ella a l’equip quirúrgic del doctor Claveria i jo al servei de radiodiagnòstic, fet que sovint feia que coincidíssim durant diverses intervencions. La Maria Lluïsa va decidir anar a treballar a un hospital cantonal de Ginebra i abans de marxar em va donar l’adreça i em digué que l’anés a veure.

Un dia em vaig presentar a casa seva i li vaig dir: “Si trobo feina em quedo fins que hagi de tornar a l’escola; si no m’estaré aquí una setmana.” M’aconsellà que anés a la universitat perquè allà hi havia ofertes de treball. Va ser efectiu perquè poc després ja treballava al Centre Hospitalaire de Genolier, un hospital acabat d’obrir i situat a uns trenta quilòmetres de Ginebra. Algun dia escriure les experiències viscudes en aquest hospital.

Recinte exterior del centre (Rosa M. Masana) Una colla cantant ( Rosa M. Masana)
Recinte exterior del centre (Rosa M. Masana) Una colla cantant ( Rosa M. Masana)

 

El centre ecumènic de Taizé

Va coincidir que quan finalitzava la meva estada al hospital i decidia tornar a casa, la M. Lluïsa i una seva amiga havien acordat d’anar a passar uns dies de recolliment espiritual a Taizé, (1) on l’any següent s’havia de celebrar el Concili dels Joves. Em van suggerir que hi anés. No vaig dir que no perquè coneixia aquest tipus d’ambient ja que de més jove havia fet una estada a la casa d’exercicis espirituals de Sant Cugat del Vallès.

Em va aconsellar que deixés la maleta a casa seva i que només agafés allò més imprescindible i que ella em deixaria un sac de dormir. Totes tres amb el cotxe de la M. Lluïsa emprenem el viatge envers la Borgonya.

Les dependències de Taizé eren bastant austeres, clarament idònies per no distreure’t en altres coses que no fos la mirada interior. Es feien sessions dedicades a l’oració, assistíem a missa, cantàvem i tocàvem la guitarra, s’organitzaven debats sobre aspectes considerats d’interès per la nostra edat  i també teníem temps per escriure alguna carta o postal a la família i amics. Recordo que creaven una filera de persones amb un plat a la mà on ens posaven el dinar o el sopar que després ens menjàvem a l’aire lliure.

Recinte exterior del centre (Rosa M. Masana)
Recinte exterior del centre (Rosa M. Masana)

De cop decideixo anar-me’n

Quan feia dos dies que estava al centre, tot que m’hi sentia bé, vaig dir a les meves companyes:

—Me’n vaig.

—On vas, Rosa?

—A Terrassa.

—Estàs de broma, oi? —comenta la M. Lluïsa.

—No, no. Ho dic seriosament.

Quan van veure que estava convençuda del que volia fer, em diuen:

—A veure, a veure, reflexionem. Per què te’n vols anar?

—No ho sé, mireu noies, no ho sé.

—Com que no ho saps, alguna cosa et deu passar. Hem fet res que et molestés?

—No, res d’això, però si sou totes dues molt amables i divertides.

—Doncs no ho entenem, em pensava que eres una mica més normal —em diu la M. Lluïsa—. Dius que te’n vas, però recorda que tens la maleta a casa meva a Ginebra.

—Sí, ja ho sé. L’aniré a buscar.

—Però la clau no te la puc donar. La portera en té una, però dubto que et vulgui obrir l’apartament sense que et conegui.

—Ho intentaré, li explicaré totes les característiques de la maleta. No entraré al pis; li diré que la tregui ella.

—Tu mateixa, però em sembla molt que faràs el viatge en va. Mira que ets rampelluda, eh!

—No us ho agafeu malament, no em passa res amb vosaltres.

—Això ens vols fer creure.

Escrivint cartes o postals, dreta Rosa M. Masana
Escrivint cartes o postals, dreta Rosa M. Masana

A l’apartament de Ginebra

Després de fer diverses combinacions de transport, arribo al pis de la M. Lluïsa i per sort la portera era una dona encantadora. Amb el meu francès acatalanat i amb l’ajut de totes les meves capacitats persuasives li faig unes extenses explicacions d’allà on érem i li comunico havia d’anar de seguida a Barcelona, no li podia dir que el motiu d’anar-me’n el desconeixia. Va treure la maleta del pis i li’n vaig donar moltíssimes gràcies.

 

Per fi arribo a Terrassa

No sé com ho vaig fer, però vaig estar viatjant diverses hores i sense dormir. Cap al migdia del dia següent arribo a casa meva, que en aquells moments  vivíem a les Fonts de Terrassa en un habitatge de la fàbrica Veyga. Amb la primera persona que vaig parlar va ser amb l’Antonio, el cuiner de l’empresa i amic nostre, i ràpidament en diu:

Rosa, has venido por lo de tu madre, verdad?

—¿Mi madre? ¿Qué le sucede?

—Pensaba que lo sabías. Está ingresada en el hospital y anteayer estuvo a punto de irse de este mundo.

Vaig estar de sort, perquè amb un cop de pedal, se’m va engegar la Vespa a la primera tot i els dies que feia que havia estava parada. En un moment vaig ser a l’hospital i quan ens veiérem la meva mare i jo ens vàrem abraçar i al temps ella mig plorant d’alegria em deia:

—Filla meva! Sort que ets aquí! Em pensava que no et podria veure mai més. M’ofegava, no podria respirar i sentia que em moria. Just va anar. He pensat tant en tu…

—Mare però aquí a l’hospital estava ben atesa.

—Tot el que vulguis, filla meva, però el cas és que això que et dic em va passar aquí i no les tenia totes.

 

Les infermeres expliquen els fets

Van venir a la habitació dues infermeres i una auxiliar d’infermeria —les coneixia a totes perquè havíem treballat plegades— i em van explicar que a la meva mare l’havien hagut d’ingressar a causa d’una infecció respiratòria. Va succeir que algun medicament li va produir una reacció al·lèrgica aguda que li va ocasionar un edema d’epiglotis. (2)

—Sort —van comentar—, que li vàrem poder donar la medicació d’urgència molt ràpidament i la reacció no va anar a més i poc després es va restablir la respiració. Encara sort que has vingut, perquè la teva mare només deia: «Almenys hi hagués la Rosa aquí! Si hi hagués la Rosa!» Tot i que nosaltres fèiem el que podíem perquè estigués bé.

—Sí, ja m’ho penso, perquè sé que sou molt bones infermeres, gràcies per tot.

El meu rampell va quedar justificat

A partir de conèixer els fets, la meva inexplicable conducta va prendre sentit i em vaig sentir d’alguna manera alleugerida moralment, perquè vaig ser conscient en tot moment que deixar plantades les meves companyes d’aquella manera sense cap causa de pes havia estat una acció desencertada.

Penso que possiblement la meva mare mentre es trobava en una situació límit entre aquest món i l’altre, i coincidia  que jo també estava pensant en coses de la terra però també pensava en com transcendir-les d’alguna manera. Sigui com sigui, penso que pel que fos es va generar una insòlita comunicació emocional entre la meva mare i jo, tot i que no érem conscients que aquest estrany fenomen pogués estar succeint.

Notes

[1] L’any 1940 Roger Schutz va voler fundar una germandat ecumènica adreçada als joves i va escollir uns terrenys mig abandonats de la petita ciutat de Taizé a la Saône-et-Loire (Borgonya, França).

(2) L’epiglotis és una estructura anatòmica que tenim al coll, acompleix la  funció de tapar l’orifici d’entrada a  la tràquea en el moment d’empassar-nos els aliments i evitar que aquests puguin passar a l’aparell respiratori en lloc del digestiu. Si  per algun motiu s’inflama, pot  tapar l’entrada d’aire als pulmons.

La infermera rural i el fantasma Jordi

 

Un dia que buscava una fotografia d’anys enrere, vaig trobar-ne un parell que em van evocar una vivència bastant singular que ara explicaré.

Era l’any 1988 quan des del Col·legi d’Infermeria de Girona em van demanar si volia fer la substitució del practicant senyor Moisès Ramírez, infermer o ajudant tècnic sanitari (ATS), que exercia a la Bisbal d’Empordà en el que era l’Assistència Pública Domiciliària (APD). Vaig acceptar la proposta i una amistat em va proposar que podia estar-me en un habitatge que tenien com a segona residència a Cruïlles, prop de la Bisbal.

Amb el mapa a les mans vaig arribar a Cruïlles seguint la via més curta des de Terrassa. Era ja de nit quan vaig arribar al poble, aparco el cotxe a la plaça principal i no vaig veure ningú fins que em vaig presentar a la fusteria on m’havien dit que anés perquè m’acompanyessin allà on havia d’allotjar-me. La senyora ja m’estava esperant i em va dir: “Anem, t’acompanyo a la casa”.

 

Sense llum

Caminem uns metres i s’atura davant d’una porta gran que va obrir amb una clau també de grans dimensions. Prem l’interruptor per obrir el llum i exclama: “Ara sí que l’hem feta bona! No hi ha llum! Segurament que han caigut els ploms. Espera, que vaig a casa a buscar una espelma”.

Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)
Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)

En tornar i encendre l’espelma va poder confirmar el diagnòstic inicial: havien saltat els ploms. “El problema és que precisament avui el meu marit no tornarà a casa fins molt tard i jo no sé com arreglar-ho”, va comentar.

A poc a poc pugem escales amunt fins a arribar a un recinte espaiós que vam creuar amb la flama de l’espelma fins que vaig deduir que estàvem a la cuina menjador. Tot seguit, em porta a una altra cambra també gran que era on havia de dormir aquella nit. De la resta de la casa em va dir: “Ja la veuràs demà de dia”.

No sabia on era

La vaig acompanyar a baix, vaig tancar la porta per dins i, espelma en mà, vaig anar a l’habitació. No havia sopat i tenia gana; a més, m’havia oblidat de preguntar-li on era el lavabo, però a part d’aquests inconvenients el que més m’inquietava era el desconcert que sentia, estava submergida en la incertesa més absoluta provocada per la desubicació perquè no sabia on era; desconeixia tant el que hi havia fora de la casa com a dins. Només sabia que era molt gran perquè disposava de dotze llits.

El silenci era absolut, només sentia de tant en tant la remor d’alguna au nocturna que incrementava la sensació d’estar en un indret poc poblat. No sabia què fer: si dormir vestida o posar-me la camisa. Vaig optar per desvestir-me, però no agafava el son de cap manera fins que al final em vaig adormir. De bon matí, tan bon punt va començar a clarejar, em vaig aixecar i vaig sortir al carrer per investigar el terreny i vaig descobrir que una paret de la casa donava a la plaça de l’església. Torno a casa, faig un recorregut per les dependències de la caseria i sense perdre més temps em vaig dirigir al consultori.

Més tard, vaig parlar per telèfon amb els propietaris per dir-los que estava instal·lada.

─Rosa, sí que ho sentim. Quina mala sort trobar-te sense llum, i doncs, què vas fer? ─em van dir.

─Res. Mira, em vaig ficar al llit respirant fondo.

L’aventura els va fer riure i tot seguit em diuen:

─Has vist el fantasma Jordi?

─No. De quin fantasma parleu?

─Sí, del d’en Jordi. En aquesta casa hi viu un fantasma que es diu Jordi.

El que em faltava per saber! Si aquell casalot per ell mateix ja imposava, a sobre hi vivia un fantasma, que d’espai en tenia de sobres.

Construeixo un fantasma

A la planta baixa de la casa hi havia un recinte molt gran que possiblement havia sigut l’estable o un lloc per tenir-hi animals. En aquell moment l’espai estava arranjat de manera que feia la funció de sala d’estar, equipat amb diversos sellons de vímet.

Vaig posar uns quants d’aquests sellons l’un sobre l’altre i els vaig tapar amb un llençol blanc i en un cartró a l’extrem d’un pal que sostenia hi vaig escriure: “Soc en Jordi”. Vaig fer-li una fotografia i vaig enviar-la per correu postal a la família de la casa. Encara ara riuen d’aquell acudit que, com han explicat diverses vegades, havien trobat tan graciós.

El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)
El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)

La meva reacció

Mentre escric aquesta experiència i recordo algunes de les coses que em van dir llavors les meves amistats ─“jo no m’hi quedo pas”, “jo me’n vaig escopetejada”, “no sé on hauria anat, però hauria sortit d’allà de seguida”, “ni pensar-ho, de quedar-me en un lloc com aquell”─ és lògic preguntar-se com va ser que jo m’hi quedés, tot sobreposant-me a aquella insòlita vivència.

Curiosament la resposta l’he trobat en la representació dels Pastorets. Quan tenia cinc, sis i més anys, per Nadal anava a veure els Pastorets i després sovint jugava a imitar en Bato i en Borrego, dos dels personatges que més em feien riure. Una vegada, en plena pantomima d’en Borrego, que bevia més del compte, vaig acabar rodolant escales avall del pati de casa.

Fins aquí tot normal, coses de criatures; el que potser no va ser tan normal és que un dia que estava morta de por dins del llit perquè em venia al cap el dimoni dels Pastorets, no se’m va acudir res més que parlar amb ell. Li vaig dir “dimoni, vine’m a veure”, però el dimoni no apareixia. I jo que hi tornava: “Dimoni, vine, que et vull preguntar per què ets tan dolent”. Res, ni rastre d’ell ni d’olor de sofre.

Finalment vaig optar per dir-li que li donaria una fària de les que el meu germà Marià, amb qui ens portàvem divuit anys, tenia al menjador de casa en una capsa sempre a punt per fumar. És també curiós que essent tan petita ja utilitzés el mètode de la contraprestació: jo volia que el dimoni m’expliqués d’on li venia la maldat, perquè no ho entenia, i a canvi jo li donaria un cigar.

Però no hi va haver manera que es presentés aquell personatge que tenia banyes i cua i anava vestit de negre i vermell, ni tan sols em va donar cap explicació, per la qual cosa vaig arribar a la conclusió que el dimoni o bé no existia o bé era un gran covard, incapaç de donar la cara.

De fet, per resoldre aquells dubtes existencials em van servir les paraules del meu pare, que diverses vegades m’havia dit: “La por se la fa un mateix”. Vaig fer algunes pràctiques en aquesta línia que ara seria llarg d’explicar, però diria que aquell aprenentatge possiblement va ser el que em va ajudar a superar aquella insòlita situació una vegada ja era adulta.

Podem observar a la fotografia que al costat hi tinc un ram de flors. Doncs bé, no recordo si eren només per decorar la casa o per oferir una contraprestació al suposat fantasma, tot i que sabia que no existia, o potser sí, sobretot si un mateix el creava en la seva ment, com deia el meu pare.

 

Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)
Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Les donacions

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

* Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

 

 

 

Els cinc ordes religosos de la Bisbal (des de l’any 1341)

Amb data 23 de gener de l’any 2015, vaig publicar al diari digital Totbisbal una crònica que tractava  de les ordes religiosos del municipi. Presentem l’encapçalament de l’article i l’enllaç  per qui consideri d’interès  la  consulta del  text complert.

http://totbisbal.com/reportatges/detallsReportatges.php?nIdReportatges=47

El convent dels Franciscans de la Bisbal (R.M.)
El convent dels Franciscans de la Bisbal (R.M.)

A la Bisbal hi ha hagut cinc ordes religiosos cristians al llarg de la història, dos de masculins i tres de femenins. El primer en instal·lar-se va ser el dels pares Franciscans, documentats l’any 1580, tot i que es considera que ja l’any 1341 tenien presència al municipi. L’altre orde masculí era el dels pares maristes. Les tres congregacions de germanes van ser les Concepcionistes, conegudes també com les germanes franceses, les vetlladores de Sant Josep i les Marianes o del Cor de Maria.

Hem fet una nova incorporació  al diari digital Totbisbal relacionada amb el Convent dels Franciscans basada en una entrevista feta al pare Francesc Costa que va estar al convent durant bastants anys.