No és que sigui del ram de la construcció, però sí que havia vist el meu germà Marià, contractista d’obres, treballar de paleta. Tenia una habilitat extraordinària per col·locar totxos amb gran rapidesa; una vegada fins i tot va guanyar un concurs.
La Maria del Carme, una amiga de l’ànima que vivia a Terrassa —i dic de l’ànima perquè no és un tòpic, sinó una de les millors coses que et poden succeir a la vida—, feia poc que s’havia comprat un piset nou. El va moblar i decorar amb tant de gust que els amics deien que semblava una capseta de bombons.
Un dia va anar a casa seva el tapisser per penjar-li la capçalera del llit, folrada amb una tela d’estampat elegant. Quan l’operari va fer el primer forat amb el trepant, se li va ensorrar un tros de paret. Ja no va intentar fer el segon.
Li va dir que avisés un paleta, perquè l’esvoranc era massa gran per tapar-lo amb pasta i no aguantaria el pes de la capçalera.
Em va trucar i em va explicar què havia passat. Li vaig dir que el divendres a la tarda, aprofitant que tenia el cap de setmana lliure, baixaria a Terrassa i passaria per casa seva amb algunes eines.
Quan vaig arribar vaig inspeccionar els desperfectes i, efectivament, calia una mica de mà de paleta.
—Anem a comprar una bossa de ciment a la drogueria Armengol i a buscar un totxo —li vaig dir.
—Comprar el ciment, d’acord; però el totxo d’on el vols treure? —va preguntar.
—Del barri de Can Anglada. Allà sempre hi ha obres.
El totxo semblava que ens esperés al peu d’una construcció. Estava trencat, però era d’aquells que tenen forats i es poden fer a miques fàcilment.
Un cop a casa, amb un martell el vam esmicular en trossos petits i els vam posar en remull, tal com feia el meu germà. Després els vam anar col·locant un per un dins el forat, juntament amb la pasta de ciment que havíem preparat. Vam allisar bé la reparació i hi vam passar un drap humit per deixar la superfície més fina.
El diumenge al matí l’obra ja era seca. Vam procedir a foradar la paret amb una broca adequada al ganxo que havíem de col·locar. Després de prendre bé les mides i traçar una línia recta, vam fer els forats sense cap incident.
Vam penjar la capçalera, ens la vam mirar i vam veure que havia quedat perfecta.
Satisfetes per la feina feta, la Maria del Carme em va abraçar tota contenta i va exclamar:
—Ho saps fer tot. Que maca que ets!
Què vols més? Fer una cosa i que el resultat sigui aquest.
