Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carme Mir Garanger. Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article va ser publicat a la Revista del Baix Empordà  digital número 13,  de l’any 2014, pàgines  de la 40 a la 43.

Revista del BaixEmpordà digitalC
Revista del BaixEmpordà digitalC

 

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès  Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de  casa seva.

La Carme i alguns dels seus dissenys
La Carme i alguns dels seus dissenys

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels  ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat  innovadora i original  acudit de la senyora Carme Mir, i  com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va  adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Hem recuperat tres dels  articles que  parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a :  dossier-mir

Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161
Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associa­ció de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda. 

Algunes dades personals

Isabel va néixer  el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici  d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors  era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin  a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

Elements d'una escola
Elements d'una escola

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra  la senyora  Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

 Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Inventari de la escola l'any 1916
Inventari de la escola l'any 1916

 

Registre escolar de l’any 1917

 Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats  entre  escoles nacionals i  escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era  directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra  d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze  professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

 

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

 

Notes


[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP.  Certificat del Padrón de vecinos – Baja-  Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa, que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, (1) on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

(1) La empresa Mediasseda  va ser creada per l’empresari  Ramón Samaranc Moixí el dia 13/2/1933, desprès sembla que va passar a ser gestionada per Joan Centelles Roig i més tard per Ramon Bancells Sagalà.

Conferència del doctor Miquel Crusafont i Pairó

 L’any 1965 treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i en aquells moments les infermeres i les auxiliars sovint ens organitzàvem per fer celebracions com la festa de les infermeres, que llavors es commemorava el dia de Sant Joan de Déu, diada que també celebraven els bombers.

Érem un grup força actiu, perquè tant podíem preparar un aperitiu, com un sopar, fer una representació teatral o gestionar la petició d’augment de sou quan consideràvem que havia quedat desfasat segons el nivell de vida.

Però les nostres inquietuds anaven més enllà. Ens vàrem proposar organitzar conferències culturals que milloressin la nostra formació. La clínica ho va considerar adient i ens va cedir una sala per desenvolupar els temes escollits d’acord amb els resultats d’una enquesta prèvia.

Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia
Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia

L’evolució humana

Un dels temes que més ens interessava era l’origen de l’ésser humà, per la qual cosa vàrem considerar fer la proposta al doctor Miquel Crusafont, expert en ciències naturals, paleontologia i farmàcia, i vàrem desplaçar-nos a Sabadell per parlar amb ell.

Va estar-hi d’acord i ens va demanar que li féssim la petició per escrit. Casualment fa poc que he localitzat a internet una fitxa  (1) que feia esment d’aquella petició, ja que està catalogada a la documentació de l’arxiu del Centre de Paleontologia M. Crusafont. Aquest ha estat el motiu que ara hagi volgut recordar el professor i quelcom de la conferència que ens va impartir fa més de 50 anys.

Conceptes que ens va transmetre Crusafont

Parlo en plural, tot que desconec quins van ser els conceptes retinguts per les meves companyes i d’altres assistents a la conferència, però personalment sé que em van interessar saber que:

El cervell es plega, o sigui, que es disposa formant circumvolucions, una manera de disposar de més superfície per a la matèria grisa situada a la capa externa del cervell implicada en els processos mentals cognitius i de la intel·ligència. Va donar-nos l’exemple que si tinguéssim el cervell llis, com el tenen les gallines, hauríem de tenir un cap desproporcionat per aconseguir els mateixos metres quadrats que una estructura plegada.

La consciència de si mateix, possiblement per conciliar les teories evolutives de l’espècie humana amb el que ens diu la bíblia, va comentar que es podria considerar que quan el cervell va aconseguir el suficient grau de desenvolupament en substància grisa, l’home i la dona van prendre consciència de la seva pròpia existència, i considerava que possiblement havia de ser en aquell moment quan Déu va infondre l’ànima a l’ésser humà.

Un nen de 12 anys amb una metralladora. Un altre dels conceptes que ens va transmetre i que sempre he tingut en consideració, és que l’ésser humà, amb algunes excepcions, des d’un punt de vista evolutiu tant fisiològic com cognitiu i de valors o d’espiritualitat es desenvolupa molt lentament, tot al contrari del que succeeix amb el desenvolupament de la tecnologia, que ho fa de manera exponencial. Aquest fet, va dir, és com si de sobte l’home s’hagués trobat amb unes eines a les mans que el superen en relació amb el seu propi desenvolupament com a persona i va posar l’exemple d’un nen de dotze anys a qui li dones una metralladora.

 Ciència i entusiasme

Els assistents a la conferència vàrem sortir-ne enriquits i també amb noves qüestions suscitades sobre la nostra pròpia naturalesa humana, aspecte important per a una extensa formació de les infermeres. També ens va saber transmetre el seu entusiasme per la ciència en general i el coneixement científic fruit d’acurades recerques.

(1) Servei d’Arxiu de Ciència | Inventaris i catàlegs – sac.cat  (la  carta de petició no està datada, era aproximadament   l’any 1965 )
R. M. Masana a Mútua de Terrassa any 1965. Fotografia feta per Simó Fiestas, cap de personal de Mútua.
R. M. Masana a Mútua de Terrassa any 1965. Fotografia feta per Simó Fiestas, cap de personal de Mútua.

 

 

 

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.