Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa, que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

Una conferència del doctor Miquel Crusafont i Pairó

 L’any 1965 treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i en aquells moments les infermeres i les auxiliars sovint ens organitzàvem per fer celebracions com la festa de les infermeres, que llavors es commemorava el dia de Sant Joan de Déu, diada que també celebraven els bombers.

Érem un grup força actiu, perquè tant podíem preparar un aperitiu, com un sopar, fer una representació teatral o gestionar la petició d’augment de sou quan consideràvem que havia quedat desfasat segons el nivell de vida.

Però les nostres inquietuds anaven més enllà. Ens vàrem proposar organitzar conferències culturals que milloressin la nostra formació. La clínica ho va considerar adient i ens va cedir una sala per desenvolupar els temes escollits d’acord amb els resultats d’una enquesta prèvia.

Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia
Doctor Miquel Crusafont, imatge de Viquipèdia

L’evolució humana

Un dels temes que més ens interessava era l’origen de l’ésser humà, per la qual cosa vàrem considerar fer la proposta al doctor Miquel Crusafont, expert en ciències naturals, paleontologia i farmàcia, i vàrem desplaçar-nos a Sabadell per parlar amb ell.

Va estar-hi d’acord i ens va demanar que li féssim la petició per escrit. Casualment fa poc que he localitzat a internet una fitxa  (1) que feia esment d’aquella petició, ja que està catalogada a la documentació de l’arxiu del Centre de Paleontologia M. Crusafont. Aquest ha estat el motiu que ara hagi volgut recordar el professor i quelcom de la conferència que ens va impartir fa més de 50 anys.

Conceptes que ens va transmetre Crusafont

Parlo en plural, tot que desconec quins van ser els conceptes retinguts per les meves companyes i d’altres assistents a la conferència, però personalment sé que em van interessar saber que:

El cervell es plega, o sigui, que es disposa formant circumvolucions, una manera de disposar de més superfície per a la matèria grisa situada a la capa externa del cervell implicada en els processos mentals cognitius i de la intel·ligència. Va donar-nos l’exemple que si tinguéssim el cervell llis, com el tenen les gallines, hauríem de tenir un cap desproporcionat per aconseguir els mateixos metres quadrats que una estructura plegada.

La consciència de si mateix, possiblement per conciliar les teories evolutives de l’espècie humana amb el que ens diu la bíblia, va comentar que es podria considerar que quan el cervell va aconseguir el suficient grau de desenvolupament en substància grisa, l’home i la dona van prendre consciència de la seva pròpia existència, i considerava que possiblement havia de ser en aquell moment quan Déu va infondre l’ànima a l’ésser humà.

Un nen de 12 anys amb una metralladora. Un altre dels conceptes que ens va transmetre i que sempre he tingut en consideració, és que l’ésser humà, amb algunes excepcions, des d’un punt de vista evolutiu tant fisiològic com cognitiu i de valors o d’espiritualitat es desenvolupa molt lentament, tot al contrari del que succeeix amb el desenvolupament de la tecnologia, que ho fa de manera exponencial. Aquest fet, va dir, és com si de sobte l’home s’hagués trobat amb unes eines a les mans que el superen en relació amb el seu propi desenvolupament com a persona i va posar l’exemple d’un nen de dotze anys a qui li dones una metralladora.

 Ciència i entusiasme

Els assistents a la conferència vàrem sortir-ne enriquits i també amb noves qüestions suscitades sobre la nostra pròpia naturalesa humana, aspecte important per a una extensa formació de les infermeres. També ens va saber transmetre el seu entusiasme per la ciència en general i el coneixement científic fruit d’acurades recerques.

(1) Servei d’Arxiu de Ciència | Inventaris i catàlegs – sac.cat  (la  carta de petició no està datada, era aproximadament   l’any 1965 )

 

 

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.

El periquito Pepito

Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.

Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes  vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.

El Pepito

Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)
Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)

Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.

Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.

Sabia quan jo havia d’entrar a casa

En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.

Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”

Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”

Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”

Un dia es va passar de la ratlla

Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva  pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va permetre entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.

La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:

Es pot saber què feies, tanta estona?

L’amor amb el Pepito li vaig respondre.

Tens unes sortides de bomber, en dius cada una va dir, movent el cap.

És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.

Què dius que què?

Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.

I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.

La mare va comentar:

Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.

Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.

Una experiencia a l’hospital suís de Genolier

Les vacances d’estiu de l’any 1973

L’any 1973 havia finalitzat el segon curs de la carrera d’infermeria -aleshores ajudant tècnic sanitari (ATS)- a la Residència Sanitària Vall d’Hebron i durant les vacances d’estiu vaig anar a Suïssa i m’hi vaig quedar una temporada a treballar. Els primers dies al país em vaig ocupar d’atendre al seu domicili una senyora perquè la seva cuidadora tenia tres dies de festa. Durant la convivència en aquell espai de temps vam tenir ocasió de dur a terme llargues converses, totes molt interessants, perquè ella tenia experiència de vida i havia viscut situacions colpidores. També havia treballat a l’OMS. En dir-li que el dilluns següent aniria al Centre Médical de Genolier perquè mitjançant la informació que em va lliurar la universitat, sabia que necessitaven una ajudant d’infermeria. Em va comentar que aquest centre hospitalari era el millor que hi havia a Suïssa. “Si hi pots treballar, hi estaràs molt bé”, em va assegurar.

La sorpresa, però, va ser que el dilluns al matí ella mateixa va trucar a l’hospital i va demanar de parlar amb la directora d’infermeria. Vaig poder escoltar com la informava de mi i li feia saber que aquell dia mateix l’aniria a veure. Vaig interpretar aquella conversa telefònica com una recomanació a la directora.

Tríptic amb informació del centre (1973)
Tríptic amb informació del centre (1973)

L’hospital era a 25 quilòmetres de Ginebra i per anar-hi s’havia d’agafar un tren de muntanya preparat per transportar esquiadors, amb un espai reservat per posar-hi els esquís. L’estació on vaig baixar era a tres quilometres de la clínica i, si no es tenia cotxe, el camí s’havia de fer a peu, de manera que, mentre caminava, anava fent amb el dit el senyal d’autoestop. Al cap de poc es va aturar un cotxe luxós, hi vaig pujar i amb l’equipatge a la falda vaig dir a l’home que el conduïa. “Je me tourne vers le Centre Genolier pour une occupation d’aide infirmière.” “Sí, n’estic al corrent”, em va respondre en francès.

Dors del tríptic, 1973
Dors del tríptic, 1973

En el moment d’entrar a la recepció algunes persones el van saludar molt afablement: “Bonjour, monsieur! Bonjour monsieur Petitmermet!” El senyor em va acompanyar al despatx de la directora d’infermeria, va entrar ell sol i va dir-me que m’esperés. Més endavant vaig saber que el senyor Petitmermet era el director de la clínica.

La cap d’infermeria em va fer diverses preguntes i li vaig resumir el meu currículum professional de vuit anys d’experiència hospitalària i també li digué que a primers d’octubre feria el tercer curs d’infermeria a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona. Em va preguntar quan volia començar i li vaig respondre que l’endemà, si els anava bé. Va telefonar a una persona que em va ensenyar tots els departaments del centre i em va presentar algunes persones, dient-los que era aide infirmière. També m’acompanyà al costurer perquè m’emprovés l’uniforme.

Tot seguit vam anar a una habitació que era la que havia d’ocupar durant l’estada en aquest centre. Era a la planta baixa de l’edifici. La cambra estava molt ben equipada i disposava de grans portes de vidre corredisses que donaven a un jardí de gespa. Vaig pensar que s’havien equivocat d’habitació, però no, perquè al cap de poc una senyora va venir a portar-me quatre uniformes blancs i un distintiu amb el meu nom en groc, color que indicava que era ajudant d’infermera. Aquest recinte estava pensat per a pacients de cirurgia cardíaca.

La unitat d’infermeria

A les vuit del matí ja era a la unitat i em va rebre la infermera madame Sutter, supervisora general de l’hospital. Anava impecablement uniformada, tenia un tarannà de persona distingida i amb dots de tracte personal. Va mostrar un gest consistent a situar les mans una mica alçades i caigudes cap endavant, mentre s’acostava per llegir el meu nom a la targeta d’identificació que portava penjada i em diu, allargant les síl·labes: “Mademoiselle Masana, je vais vous montrer comment les lits sont faits en technique suisse.” Anem a una habitació i fem el llit, els llençols completament estirats i les cantoneres fetes d’una manera que no es desfan. Una mica sorpresa, em diu en francès: “Senyoreta Masana, vostè ja sap fer els llits correctament.” Li vaig respondre que sí, que hi tenia pràctica.

Les companyes de feina em van explicar que aquest centre va ser construït per una associació de banquers i en principi acomplia les funcions de clínica de repòs, per fer-hi tractaments antiestrès, cures d’aprimament i servei de rehabilitació, però que actualment estava equipat per atendre-hi malalts de cardiologia. Tots els pacients rebien els serveis professionals d’una dietista i d’una psicòloga, que, aquesta, a més els organitzava activitats de caràcter social.

La reina Maria Josep (1906-2010)
La reina Maria Josep (1906-2010)

Madame Sutter, el segon dia de feina, em va dir: “Mademoiselle Masana, pouvez-vous accompagner la reine au restaurant. Elle est dans la chambre numéro …” Vaig entendre només que havia de pujar una senyora al restaurant i el número d’habitació. Entro a l’habitació i li dic: “Bonjour, madame, je suis Rosa Maria, aide d’infermerie. Je viens l’accompagner au restaurant.” Vaig ajudar-la a asseure’s en una cadira de rodes i ella em va demanar que li donés una petita manta per tapar-se les cames, un llibre i una pamela.

El restaurant era magnífic. Hi havia rams de flors i safates amb fruita, però el més espectacular era una terrassa plena de para-sols des d’on es veien els Alps amb el Montblanc que destacava. El maître del restaurant va venir a rebre’ns a l’entrada del menjador i va dir que m’avisaria quan volgués tornar.

Madame Sutter em preguntà: “Vous avez déjà monté la reine au restaurant?” Li vaig respondre que sí. Sortosament, a la unitat hi havia Laura Santamaria, una infermera catalana, a qui vaig preguntar:

-Què m’ha dit madame Sutter? Utilitza una paraula que no entenc.

-Que si has acompanyat la reina al restaurant.

-La reina, dius? Quina reina?

-La reina Maria Josep d’Itàlia -va respondre.

Per un moment vaig pensar que m’estava fent la típica broma de principiant. Però no, era veritat. Es tractava de la reina Maria Josep d’Itàlia, filla del rei Albert I de Bèlgica i d’Isabel de Baviera. Estava casada amb Humbert II d’Itàlia, d’aquí que li diguessin reina d’Itàlia. En el bloc Nobleyreal s’explica de manera molt detallada la biografia d’aquesta reina.

La reina Maria Josep

Madame Sutter em comenta que la reina li havia demanat que volia ser atesa per l’ajudant d’infermeria espanyola, de manera que me’n vaig ocupar fins que al final de la meva estada al centre. El primer dia que vaig tenir contacte amb la reina desconeixia que tingués aquesta condició i em vaig comportar amb normalitat, decisió i relativa rapidesa en fer-li les tasques que calia fer, era el meu tarannà. Possiblement com que la reina tenia un tarannà força actiu i sempre estava ocupada llegint o escrivint, devia valorar que l’hagués atès amb diligència i amb un tracte planer. Dic això perquè un dia vaig observar com un matrimoni l’anomenava Sa Magesté i li feia reverències. Desconec amb quin grat ella acceptava aquest tracte adulador, però realment era carregós. El motiu pel qual la reina estava ingressada allà era per recuperar-se d’una lesió de genoll de resultes d’un accident de cotxe. A l’habitació hi tenia una fotografia del vehicle sinistrat en què viatjava i, veient-lo, semblava impossible que s’hagués pogut salvar.

Cada dia ajudava la reina a prendre un bany de 25 minuts a la banyera, amb aigua enriquida amb extracte d’algues, després l’acompanyava al servei de rehabilitació, també al restaurant, i de vegades li servia les safates de la dieta a l’habitació. Algunes vegades rebia visites que es quedaven a sopar amb ella. Un dia que tenia festa em van dir que l’havien anat a visitar el rei Balduí de Bèlgica i la reina Fabiola. En una altra ocasió, a diversos pacients se’ls veia entusiasmats i s’arreglaven com si haguessin d’assistir a una festa. El motiu era que la reina tenia previst donar-los una conferència al mateix hospital.

Una senyora, crec que es deia Gautier, va voler imitar la reina, que escrivia les memòries de la seva estada a la clínica, tot adjuntant-hi fotografies. Així, la senyora Gautier em va demanar si podia fotografiar els directius i treballadors del centre i ho vaig fer. Posteriorment vaig donar-li el rodet per revelar. La tasca de fer de fotògrafa va ser una experiència gratificant perquè tothom estava content de formar part de les memòries de la reina o de l’esposa d’un banquer, com era el cas de la senyora Gotier.

Rosa M. Masana a l’habitació de la reina d’Itàlia al Centre de Genolier l’any 1973. (Imatge inclosa a la memòria de la clínica i obsequi de la reina)
Rosa M. Masana a l’habitació de la reina d’Itàlia al Centre de Genolier l’any 1973. (Imatge inclosa a la memòria de la clínica i obsequi de la reina)

Les relacions amb altres pacients

Dels pacients que vaig atendre al centre, podria dir que de tots tindria material per explicar-ne alguna cosa, perquè alguns tenien un caràcter força peculiar. Cap d’ells era com d’altres pacients que havia conegut. En aquesta clínica no es podia dir que els pacients fossin passius, ben al contrari, perquè eren ells qui decidien la majoria de vegades el tipus d’assistència que volien rebre. Es notava que eren persones avesades a prendre decisions. Cal destacar, de tota manera, la bona disposició a l’agraïment quan se’ls podia satisfer els seus desitjos. El tema de les relacions entre companys de feina, excursions i sortides lúdiques seria un altre tema força bonic d’explicar, però ens allunyaríem del tema central d’aquest relat.

Fets sincronitzats

És força curiós que a mitjan juliol em sentís motivada per escriure una crònica titulada “Comunicació emocional” referent a una experiència viscuda a Taizé mentre hi estava amb la Maria Lluïsa Garcia-Cascón i una altra amiga. Des de llavors, l’any 1973, només ens havíem vist una vegada, quan ella treballava d’infermera a l’aeroport de Barcelona.

La setmana passada vaig tornar a tenir necessitat d’explicar unes vivències a la clínica Genolier de Suïssa aquell mateix any. Mentre ho escrivia, sovint em venia al pensament la Maria Lluïsa, perquè va ser ella qui em va invitar anar a passar uns dies a casa seva, amb la sort de poder treballar una temporada d’ajudant d’infermera.

Doncs ahir al vespre em va trucar la Marisa Calsina, una amiga que també havia treballat amb la Maria Lluïsa, i em donà la colpidora notícia que la Maria Lluïsa havia mort a Cadaqués, en concret el dia 4 d’agost del 2017.

Estic sorpresa, tinc aquesta sensació, que dos fets així estiguin vinculats. El divendres dia 4 d’agost vaig estar força absorbida relatant vivències molt relacionades també amb la Maria Lluïsa i mentrestant ella vivia les darreres hores de la seva vida. I ara ja no hi puc fer res, com tampoc ho he fet fins ara; només recordar la Maria Lluïsa amb gratitud, vitalitat i espiritualitat.