Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava  mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció  d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre  em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir em vaig assegurar que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre  un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.
Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.

Casualitat o sincronisme?

En ocasions ens poden succeir fets estranys o poc habituals que ens sorprenen i sovint diem “quina casualitat!”, però no hi donem més importància, no reflexionen sobre el fet en concret i l’esdeveniment tardarà poc a passar a l’oblit. Poso per exemple a mi mateixa, que en diversos moments de la vida he necessitat alguna cosa i aquesta de cop ha fet acte de presència sense haver fet res d’especial. És potser que per aquest motiu em prenc seriosament la divina providència, encara que no sempre té la funció activada.

Darrerament he viscut uns fets força curiosos i un dia els vaig explicar a la Marcel·la, una amiga en comú amb la M. del Carme (epd). Vaig comentar-li les experiències perquè és una persona que té molt en compte el factor espiritual, és oberta de pensament i penso que també hi ajuda la seva formació en antropologia. Després d’escoltar les meves entusiastes dissertacions, va dir: “Rosa, això ho hauries d’escriure”.Vaig dubtar de fer-ho, primera per mandra i segon perquè vaig pensar que no interessaria a ningú. Finalment constato que els consells tenen poder.

Un vis enmig del carrer

Aquest fet fa molts anys que em va succeir, però sempre l’he recordat. Vaig fer un trasllat de residència i mentre muntava un moble em vaig adonar que em mancava un vis que era molt necessari, per la qual cosa en vaig agafar un de model per portar-lo a la ferreteria, però em van dir que no tenien aquell tipus de caragol, perquè era especial. No convençuda em dirigí a una altra ferreteria, on em van dir el mateix. El moble en qüestió va quedar muntat de manera poc sòlida i me’n vaig oblidar.

Un cap de setmana que anàvem a caminar amb la M. del Carme per les rodalies de la Bisbal, al mig de carrer veig un vis, l’agafo i vaig pensar que era semblant al que necessitava per al moble i el guardo a la butxaca.  Una vegada a casa no ens ho podíem creure: el caragol en qüestió tenia el mateix pas de la cavitat on havia d’anar collat. Davant d’aquest fet vàrem intentar trobar-hi una explicació, però era inútil, no en tenia cap. La M. del Carme va exclamar: “Rosa, et passa cada cosa!”

En un espai curt de temps m’han succeït uns esdeveniments força curiosos que intentaré explicar.

La cinta aïllant

El mes de juny de l’any 2017 finalitzava un curs a la Facultat de Medicina i Infermeria de Girona i el darrer dia de classe, a punt de plegar, la cap d’estudis ens va comunicar que estàvem tots invitats a un berenar de cloenda. Ens aconsellà que deixéssim les carpetes i les pertinences personals dins l’aula, que tancarien amb clau. Vàrem agafar uns globus que teníem i en dirigíem a la planta baixa un grup d’unes quinze persones i alguns de nosaltres inflàvem globus per decorar el recinte de la celebració, però no teníem res per subjectar-los a la paret.

Jo era al costat d’en Sergi, un company d’estudis, i vaig demanar-li si tenia cinta adhesiva. En Sergi em va respondre que de cinta adhesiva no en tenia, però que en tenia d’aïllant elèctrica que també és adhesiva. Es posa la mà a la butxaca i com si es tractés d’un truc de màgia avançat, treu un rotlle de cinta aïllant de color negre, el mateix color del globus que en aquell moment tenia a la mà. L’eufòria per haver finalitzat els estudis i les rialles van contrarestar aquest espectacular fet i només li va treure una part d’importància quan en Sergi em digué que ell sempre portava a sobre cinta aïllant perquè podia ser útil. De fet ell era afeccionat a l’escalada i potser sí que aquest element li podia ser útil, vaig pensar.

La torre de defensa de Cruïlles

El responsable de la redacció de la Revista del Baix Empordà em comunicà que el tema central de la revista del mes de juny tractaria sobre les torres de defensa i em vam proposar que escrivís sobre la torre de Cruïlles. M’hi vaig comprometre i el primer que vaig fer va ser interessar-me per si podia visitar-ne l’interior.

Unes pàgines de l'article publicat
Unes pàgines de l'article publicat

Un dia a mig matí vaig anar a Cruïlles amb l’objectiu de fer fotografies a la part exterior de la torre. Després del reportatge vaig entrar en un bar del poble a preguntar si sabien amb qui hauria de parlar per poder visitar l’interior de la torre. Van respondre: “Mira, ves a aquella taula i parla amb aquell xicot que està llegint un llibre”. Després d’explicar al noi el meu propòsit em diu: “Si vols visitar la torre aquí tens les claus”. Tenia sobre la taula les claus que donaven accés a aquell monument datat del segle XII. Feia ben bé la impressió que tant el guia com les claus m’estiguessin esperant, insòlit.

Així mateix, tenia interès per saber les coordenades geogràfiques de la torre per incorporar-les a l’article i vaig demanar informació a dues persones que van coincidir a dir-me que les trobaria a internet. No les hi vaig buscar perquè sabia que hauria de destinar bastant temps a localitzar-les. Un dia aproximadament a les quatre de la tarda vaig tornar a Cruïlles, aquesta vegada amb el propòsit de localitzar les restes de la muralla del castell. No es veia  ningú pels carrers per poder preguntar, fins que al llindar de l’església de Santa Eulàlia ens trobem de cara a cara amb un xicot que escrivia en una tauleta electrònica. Després de saludar-nos vaig preguntar-li si sabia on era la muralla del castell. Em respongué que no, perquè ell només s’ocupava de registrar dades per a l’Institut Geogràfic de Catalunya. El fet de coincidir amb aquest tècnic va ser perfecte perquè em donà les coordenades de la torre i a més amb tota l’amabilitat em va dir: “Vols saber els metres sobre el nivell del mar a què està situada la torre? Apunta” 98’598 metres. Novament la sorpresa va ser gran.

 

Un llibre a l’atzar

Tinc el costum que alguna vegada quan passo per davant del prestatge dels llibres, n’agafo un sense mirar, perquè m’agrada saber quin tema surt en aquell moment i en llegeixo algunes pàgines perquè ja sé de què va. És normal que surtin llibres diferents perquè no els disposo en cap ordre determinat.

Després que haguessin succeït aquests esmentats esdeveniments, vaig adoptar el costum d’agafar un llibre a l’atzar i en aquesta ocasió en surt un de Carl Gustav Jung que portava per títol Sincronicidad, editat en castellà per Sirio l’any 1988. Aquesta vegada el vaig rellegir fins al final fent atenció al que havia subratllat disset anys enrere. Però la sorpresa més gran va ser que quan l’anava a tornar al prestatge, vaig adonar-me que estava dedicat per la M. del Carme amb motiu de la diada de Sant Jordi del 1991. Era evident que ella era coneixedora d’alguns dels fets extraordinaris que en ocasions m’havien passat i va voler que tingués informació sobre els esdeveniments sincrònics que estan fora de l’espai i del temps.

Dedicatòria de la M. del Carme
Dedicatòria de la M. del Carme

Jung hi explica un fet personal que com a psicòleg li va succeir mentre atenia una pacient que li explicava el seu somni. Va aparèixer a la consulta una cetònia daurada, un tipus d’escarabat similar al que descrivia la senyora. Qui sap si l’estranyesa d’aquest fet simultani el va motivar encara més a seguir esbrinant l’interior de la ment humana.

Partint dels seus coneixements sobre l’inconscient col·lectiu, considerava que l’existència de successos, per ells mateixos no són causals; pensava que estaven formats per una espècie de connexió creuada significativa. Cita treballs d’altres autors com Schopenhauer, que comenta que va ser pioner en l’estudi de la simultaneïtat quan aquesta no manifesta cap relació causal, que vindria a ser el que anomenem atzar.

A partir de la qualitat de la simultaneïtat, Jung va encunyar el terme sincronicitat per definir la relativitat entre l’espai i el temps i condicionats per la ment. Explica que Rhine considerava que l’espai i el temps eren elàstics, que podien reduir-se fins a un punt de fuga i que per si mateixos no existeixen, només com a postulat de la ment conscient. També considerava que els conceptes d’espai i temps s’han convertit en termes fixos en el decurs de la nostra evolució mental, en especial a partir de la introducció del sistema de mesures emprades per descriure els cossos en moviment.

Per Jung és important tenir en consideració els arquetips que constitueixen l’estructura de l’inconscient col·lectiu, similar per a totes les persones, que al mateix temps constitueixen un model de comportament.

Al final del llibre comenta que el principi de sincronicitat té propietats que podrien ajudar a aclarir la relació entre cos i ànima. També que el coneixement absolut, característic dels fenòmens sincronístics, no està mediatitzat pels òrgans sensorials i recolza la hipòtesi d’un significat que no existeix per ell mateix, per la qual cosa només pot ser transcendental, però en un conjunt d’espai-temps que és irrepresentable.

Les inscripcions de la primera làmina de plom trobada a Ullastret -Girona- datada del segle I aC.

A la Revista del Baix Empordà número 61, pag. 78 del mes de juny del 2018, Manel Ferreres  va publicar un article donant referències de la segona  làmina de  plom que va ser  localitzada al Puig de Sant Andreu del  poblat ibèric d’Ullastret -Girona- l’any 2017.

Es tracta d’una troballa  arqueològica de gran importància tot que només  medeix  4 x 3 cms.  Actualment per procedir al seu anàlisi  i interpretació  de l’escriptura  està custodiada al Museu Arqueològic de Catalunya.

M. Ferreres  també ens aporta  referències  i  adjunta una imatge del primer plom  que va ser localitzat a Ullastret l’any 1967-  Comenta que  Joan Oliva  va explicar aquesta  troballa de la següent manera:  ‘ Lo halló don Narciso Frigola, de la brigada de excavacions, el citado dia 12 de mayo [1967], en los dias últimos de campaña anterior. ‘Se trata de una lamina de plomo de forma rectangular, de 154 mm, de longitud, 41 mm, de alto y unos 2 de grueso. Se hallaba en estado plegado en tres dobleces, con la particularidad de contener escritura en ambas cares. Inventario general n. O 3.309 del Catalogo Museo  Monografico de Ullastret, donde hoy figura expuesto, acompanyado del dibujo y transcripción.’

 

Plom d'Ullastret , 1967 , imatge de Viquipèdia
Plom d'Ullastret , 1967 , imatge de Viquipèdia

 

Interpretació  del primer plom.

Desprès d’haver llegit l’esmentat article, vaig recordar que  havia consultat  un llibre  que parlava de l’esmentat plom  i vaig decidir  revisar-lo de nou, l’autor era Alexandre Eleazar (1920-2004),  titulat ‘Los Bere’  que va ser  publicat l’any 1985  i, efectivament,   a la pàgina número  536  hi constaven les explicacions sobre l’esmentada descoberta d’  Ullastret l’any 1967, dient el següent  :

Inscripción sobre una pequeña lámina de plomo hallada en una sepultura de (Gerona) antiguo de este lugar: Ull estret «ojo estrecho», en un territorio que en la época del texto pertenecía al Imperio paien. Lugar de la inscripción: Toledo, reino de Edetanie. Sentido de la escritura: de izquierda a derecha. Tipo de escritura Betroia. Modismo Edetan. Autor de la escritura un edeslari -cronista- , Tema: La muerte de los príncipes gemelos bastardos. Cantidad de signos: 42, Letras en castellano 226, Coeficiente: 5,38. Época probable de la inscripción: 1569 a 1559 a.C.

També  inclou el grafisme que ell mateix  possiblement havia dibuixat i ara, per fer aquesta crònica, n’he fet una còpia. Consta de tres segments  i  enumera  els signes amb el número  1  fins al 10  que conformen  línies horitzontals i són de  lectura d’ esquerra a dreta.

 

 Transcripció del signes  per A. Eleazar                                                                                                                                   

 

Gràfic de A. Eleazar, reconstruit  per la autora del article
Gràfic de A. Eleazar, reconstruit per la autora del article

1-      A ALKIEK NAI ERRU ZERE

2-      AYERA IO

3-      TA ERREU IZAN

4-      ¿   ERREGE-ORDE ARO

5-      YERA ZINKI

6-      ALKI ERREGEZKO

7-      JAYOERA BIZKI SUZURRE

8-       ELERIO ARO BI

9-      TA ERREU ELE  ?

10-  ? EDlRU  ? (GO) ? (EN)

Posterior traducció  al castellà  de A. Eleazar          

1-      El Valiente pretendiente al Trono tuyo

2-      resuelto a vengarse.

3-      Es Príncipe que siendo

4-      (expulsado) en tiempo de la Regencia

5-      supuso de veras

6-      se asentaría al Trono Real.

7-      Nacieron gemelos fogosos.

8-      Lucharon por la muerte los dos hermanos.

9-      Eran Príncipes insistentes.

10-   (Tuvieron) hermosa (muerte) (la más alta y sublime).

Complementa les  investigacions  del text escrit  relacionant-lo  amb  la “La historia de los príncipes gemelos bastardos de Toledo” . La narració es força extensa, ocupa dinou pàgines.

Informació complementaria

Referent al origen de les llengües, la autora Carme Jimenez Huertas a una entrevista que li fa  Alicia Ninou ens aporta diversos coneixements al respecte que sembla que concorden amb la línia de  A. Eleazar que poden consultar a: No venimos del latín 

 

 

Margarita Adroher Burgas, llevadora.

Breu resum d’un entrevista feta a la Margarita Adroher que va ser publicada a la Revista del Baix Empordà número 16, pagina 47 del mes de març de l’any 2007, pàgina 47. Es pot llegir complerta clicant a l’enllaç de la revista.

Margarita va néixer a Besalú l’any 1935, va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment motivada per l’admiració professional  que li va saber transmetre la Dolors Mateu, llevadora de Besalú, va decidir estudiar la especialitat d’obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, obtenint el títol l’any 1956.

El primer poble que va exercir de llevadora titular va ser de Calonge i quan  la Rosa Moliner  es va jubilar va sol·licitar  el trasllat a Palamós. Havia conegut a Josep M. Ribas Poch, fill del veterinari de Pals i el mes de novembre de l’any 1959 es casaven a Besalú.

Fins el dia  de la seva jubilació va exercir de llevadora a la  Seguretat Social atenen a les parteres del municipi de Palamós, però també disposava de consulta privada. La Margarita ha estat una  professional molt volguda i considerada per a tothom i han sigut moltíssims els palamosins que han nascut a les seves mans.

Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956
Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956