Portada > Infermeria

Trobada una escriptura que podria ser de l’any 7.000 a.C.

El dia 6 de març del 2023 hi havia publicat a Youtuve un vídeo d’ Eliseo López Benito que mostrava com havia localitzar a Girona una macro estructura subterrània on on a una roca granitica hi havia una inscripció forman amb un tipus de lletra fins ara no conoguda a Catalunya, l’interès de la troballa es que no es tracta diu, d’un signe aïllat sinó que conforma una línia qpigràfica. El tema l’hem trobat prou interessant com per esmentar-lo i adjuntar un enllaç al vídeo esmentat.

Explica que l’escriptura paleohispànica de l’època megalítica que inclou la escriptura cuneïforme data d’ entre el 5000-4000 a.C i d’abans d’aquesta època se’n te poc coneixement sobre l’existencia d’altres formes de grafisme. No ens diu el lloc de Girona on hi ha la macro estructura , potser vol preservar el lloc fins que es facin els estudis corresponents.

Vist doncs el descobriment i de confirmar-se l’antiguitat d’aquest grafisme potser comenta E. López haurem de reculat la història uns 2.000 anys perquè la epigrafia podria estar datada entre els segles 10.000 – 5.000 a C , tot que considera que més probablement pertanyi al 7.000 a.C.

El vídeo es pot veure a : Eliseo López Benito. El origen de la escriptura. Girona. Catalunya, 6-3-2023.

Hem extret un parell d’imatges del vídeo, esperem que l’autor ho trobi bé.

Interior de la macro estructura. Eliseo López Benito

Més informació d’ Eliseo

El periodista Josep Baella al diari el Punt avui, del dia 28 d’agost del 2020 va publicar una crónica titulada La porta dels déus, on comentava que Eliseo López Benito opinava que Montserrat és una producció megalítica feta pels homes, que es tracta d’unes construccions tectòniques ciclòpies d’ordre orgànic degut que està ausent de línies rectes, són temples. Baella acaba el text amb dues cites del llibre d’Henoc potser com a punt de mira vers lespossibles construccions ciclòpies.

Un nou comentari

Els treballs de Eliseo López com a autor alternatiu que és, no estan inclosos a les investigades dites a terme per la arqueologia académica, l’estranya que els experts en arqueologia no acceptin les evidencies que sovint presenta. Darrerament però hem vist un vídeo fet a principis d’aquest any 2023 titulat: El legado incomprendido de Montjuïc, on el veiem va acompanyat del Dr. Octavi Piulats i Riu, professor d’antropologia i filosofia de la cultura de la Universitat de Barcelona i estudiòs també de les estructures megalítiques.

A més de la presentació que fa al vídeo E. López referent a aquesta nova localització megalítica de Montjuïc amb elements zoomòrfics , un d’ells amb presencia d’ una cresta dorsal així com els sòcols entròpics per l’assentament de les roques i les cassoletes per les libacions, el Dr. Piulats complementa el conjunt del recinte dient que:

És possible que pròxim a la zona hi hagi una altra estructura que complementaria que formarien un conjunt de quatre altars megalítics de manera que crearien una barrera simbòlica de pedres en forma de perímetre radial, que també podrien coincidir amb una conjunció de línies llei , sistema que ayuda a la protecció física i energètica de la zona.

Considera també que si els antics van escollit aquest lloc és perquè prèviament havien mantingut una connexió amb els essers sagrats de l’indret, d’altra manera no haguessin destinat aquest lloc per aquesta funció. També diu que seria un bon complement que en aquest santuari s’hi veigués la presencia d’ aigua que sacralitzaria la zona, fet bastant probable degut que pels voltants hi ha canyes que necessiten aigua per viure i també caldria saber , trovar, si hi ha un túmul funerari pròxim, seria complert.

Finalment el professor repte a Benito a què pensi un nomenclàtor, diguem-ne en aquest cas una paraula que adjunti els dos conceptes, el de zoomorf i el d’ època megalítica, en base a com Eliseo Benito presenta a alguns antics monuments.

Adjuntem el muntatge de dues imatges, la primera treta del vídeo d’Eliseo on a la roca que ens presenta amb les vuit cassoletes ens ha estat suggerit que podria tractar-se del darrrer ós de l’espinada, del sacre, i a continuació li segueix un cap, preguntem, podrien tractar-se d’ un ouróboros o sigui a la naturaleza cíclica , el dal i el baix i d’altres , qui sap ?

Simon Fiestas Martí (Terrassa, 1918-2013)[1]

Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.

Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.

En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.

Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.

Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)

A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.

És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.

Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)

A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.

Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).

També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.

Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.

Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).

Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.

L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.

Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia

Notes

[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.

[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que va ser ell qui va fer algunes de les fotografies que vaig presentar al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.

[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada al diari ‘El País’ del 24-11-2008

[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101

[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.

Uns dibuixos del doctor Pompeu Pascual Coris (Llagostera 1929-2016)

El doctor Pompeo Pascual Coris -en Peio- per algunes amistats, hi vaig treballar d’infermera al dispensari municipal de

El Dr. Pascual a terrat de casa dels seus pares a Llagostera( Imatge Rosa M. Masana)

Llagostera junt també amb el doctor Carlos Soto Blanco, metge titular de la vila del cos d’ Assistencia Pública Domiciliaria (APD). En aquesta població hi vaig estar des de l’any 1989 fins el 1991, veure l’ índex de les Memòries d’infermeria de Llagostera.

El consultori era un edifici que havia estat inaugurat de feia poc i era situat a una zona separada del centre. La distribució de les consultes era lineal de manera que la infermera ocupava la consulta del mig que es comunicava amb cada una del dos metges, era un sistema funcional pràctic per treballar.

Rosa M. al balcó del Casino de Llagostera (Imatge Dr. P.Pascual)

La demanda assistència sanitària era important degut que Llagostera en aquell moment disposava de més de 5.000 habitants empadronats i nosaltres com a sanitaris desenvolupavem, a més del treball fet al dispensari, ateniem als pacients enllitats o bé amb dificultats de locomoció al seu propi domicili i també ateníem les emergències que es poguessin generar al llarg de les 24 hores del dia, els malalts en situació de gravetat amb l’ambulància eren traslladats al hospital Trueta de Girona.

Abans d’iniciar la consulta o desprès, a més de comentar quelcom referent als pacients amb el doctor Pascual, sempre demanava allargar la conversar que sovint estava relacionada amb l’art i , de vegades l’havia de recordar que tenia diversos domicilis a fer i se’n feia tard.

Tenia la facilitat de fer dues coses a la vegada, parlar i dibuixar, dibuixos que podia fer a qualsevol dels papers que tenia a l’abast, alguns duien encapçalat el seu nom, especialitat i domicili, una vegada fets me’ls regalava, en tenia molts de guardat tots que també n’havia regalat a algunes amistats.

Podria explicar diverses coses i anècdotes viscudes amb el doctor Pascual però, ara només volia comentar que m’han sortit de dins una carpeta de l’estanteria de dalt de tot un seguit de dibuixos que m’havia regalat, tots fets espontanis i en un moment a la mateixa consulta i també els el ‘Reglamento de la sociedad Casino llagosterense, 1929. De les imatges parlem de fa 34 anys.

Va exercir de metge a Llagostera des de l’any 1963 fins l’any 1999 que es va jubilar, estava casat amb Maria Grifé amb qui va tenir sis fills, a més de la seva dedicació al dibuix , també havia fet poesia, activitats de caràcter social i era col.leccionista.

La troballa del seus dibuixos, sabia que els tenia però feia molts anys que no me’ls havia mirat i ara m’han fet pensat amb quina sortida els hi podria donar, estaria bé que algú els pogués seguir preservant perquè encara que els segueixo guardant, els anys passen.

Per aquest motiu he pensat fer-ne una breu presentació filmada d’una part d’aquesta seva producció artística i adjuntar-la en aquesta pàgina.

alguns-dibuixos-dr-pascual-comprimit

Comentar també un fet curiós que va succeïr el día 9 de febrer del 2023, buscava informació a internet sobre el doctor Pascual i casualment va apareixer una noticia dient que la família Pascual-Gifre l’any 2011 havia donat tres plànols corresponents a les mines de sal de Cardona al Arxiu Històric de la ciutat.

La sincronització d’aquest fet el podem trobar amb que fa temps vaig escriure una crónica que tracta de la nostra experiència de l’estada a les mines de sal de Cardona, en concret al Forat Micó de jove m’hi havia introduït junt amb el grup espeleològic del Centre Excursionista de Terrassa al que pertanyia. Ha estat una simpàtica coincidència. Veure Forat Micó. Cardona

11-2-2023

Memòries d’infermeria de Llagostera (1989-1991)

Durant el temps que vaig exercir d’infermera al municipi de Llagostera vaig escriure tres memòries que inclouen dades de les activitats realitzades al dispensari municipal, el nombre d’atencions a pacients a domicili i les atencions urgents. En aquests balanços hi vam incorporar també algunes dades administratives i de coneixements generals del municipi, memòries que van ser elaborades amb la clàssica màquina d’escriure —encara eren poc disponibles els ordinadors— i hi vam incloure també diverses fotografies.

En aquell moment els dos metges Pompeu Pascual Coris i Carlos Soto tenien consulta diària al matí de dilluns a divendres i dos caps de setmana al mes es lliuraven mutuament de la feina i personalment de dilluns a diumenge excepte dos dissabtes i dos diumenges al mes, quan em cobria la infermera i llevadora Maria Salip. La infermera també anava una hora o més al vespre a la consulta per atendre les persones que no podien venir al mati.

La resta d’hores del dia i de la nit metges i infermera havien d’estar localitzables per si hi havia alguna urgència i sovint qui ens venia a avisar era la policia municipal, prèviament avisats pel pacient. Teníem assignada una població de 5.288 persones empadronades.

Els centres d’assistència primària encara van tardar a posar-se en funcionament i quan aquests es van obrir es van crear tres equips de torns de treball de vuit hores cada un que donaven cobertura assistencials les 24 hores.

La plaça que ocupava rebia el nom d’infermera d’assistència pública domiciliaria (APD) en qualitat d’interina i la gestió d’aquests professionals es duia a terme mitjançant la delegació de Sanitat de Girona, ubicada al carrer del Sol núm. 15. Els responsables dels metges i de les infermeres eren el doctor Pompeu Pascual Busquets i la infermera Joaquima Ribot, respectivament.

Possiblement aquestes esmentades memòries contenen algunes informacions que podrien ser útils per als estudiosos de la professió infermera. De moment us presentem amb imatges la portada de la memòria i el sumari de continguts.

Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1989 (57 pàgines)

Portada i índex de la Memòria de l'any 1989

D’esquerra a dreta Josefa Sánchez, Francisca D. Ruano, alumnes de l’Escola d’Infermeria de Santa Madrona de Barcelona, Dr. Pompeu Pasqual; Rosa M. Masana, infermera, i M. Yolanda Cubero, alumna.

Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1990 (72 pàgines)

Portada i índex de la Memòria de l'any 1990

Alumnes Escola Infermeria Santa Madrona

Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1991 (126 pàgines)

Portada i índex de la Memòria de l'any 1991

De esquerra a dreta Dr, Pompeu Pascual, Dr. Soto, Rosa M. Masana infermera , Maontserrat Marco, administrativa i al davant dues alumnes.

A Catalunya l’any 1991 hi havia diversos professionals d’infermeria que ocupaven una plaça d’infermeria d’APD en situació d’interins, l’inconvenient era que no se’ls reconeixien els anys treballats a l’administració ni la carrera professional, formada per les especialitats, els cursos oficials de formació continuada i les participacions o assistència a jornades i congressos.

Va ser l’any 1991 quan es va convocar unes oposicions restringides per a infermeres/rs d’APD. Em vaig presentar als exàmens i la sorpresa va ser rebre un no apta. En saber que els exàmens en general havien estat aprovats només amb un 4,5 vaig pensar que era impossible que no hagués aconseguit aquesta nota i que possiblement es tractava d’un error, encara més vaig sospitar en saber que era l’única infermera suspesa de la província de Girona.

Vaig sol·licitar una revisió de l’examen, i quan me’l van ensenyar estava intacte, no hi havia res assenyalat amb vermell que pogués indicar un possible error conceptual en cap dels vuit folis que havia escrit. La persona que em va atendre molt amablement em va acompanyar al despatx de la persona que havia fet la correcció dels exàmens, que en veure’m va exclamar sorpresa: “Què hi fas tu, aquí?” No em va donar cap argument del suspens i personalment tampoc li vaig preguntar res més.

Respecte a aquest episodi volia dir que vaig estar agraïda al senyor Narcís Casas Masgrau (e.p.d.), batlle de Llagostera, per les paraules tan amables que em va dedicar a l’acomiadar-me de la vila. Va dir-me que valorava la meva tasca professional i les activitats de caràcter social que havia desenvolupat al municipi i a la vegada també perquè, com em va assegurar, s’havia interessat pel meu suspens, era coneixedor del que havia succeït, però tot i el meu interès que me’n donés més detalls, digué que no m’ho podia dir. Ho vaig respectar.

Les conseqüències laborals d’aquest fet van ser importants, perquè a més de canviar de domicili i de població dues vegades, des del 1987 fins al 2008 vaig exercir en condició d’infermera d’APD interina, deixant de rebre la retribució dels triennis treballats i la bonificació per la carrera professional de què es disposa havent fet quatre especialitats, a més de diversos cursos oficials. Més d’una vegada vaig presentar la meva nòmina a alguna companya de feina perquè deia que no podia ser que cobrés un 30% menys que ella, amb menys especialitats i menys anys de treball.

Actualment, aquests fets els considero aigua passada, encara que el fet d’explicar-los actua d’alliberament, ajuda a tancar el tema i a la vegada permet fer una retrospectiva reflexió que en el meu cas m’ha fet arribar a la següent conclusió: si veus obrir una comporta de pressió d’aigua, no hi vulguis interferir, deixa-la que segueixi el seu camí; d’altra manera pots ser arrossegada.

De Llagostera vaig escriure Història de les llevadores i junt amb la infermera Fina Blanch vam publicar un estudi de nom, Les indústries sureres a Llagostera.

Antoni Petit i Deulofeu (1924 – Palafrugell 2015)

Antoni Petit al cap del Barça, imatge de Facebook

Mentre escribia un text per ser publicat a la Revista de Palafrugell vaig haver d’anar dues vegades a parlar amb el senyor Antoni Petit per demanar-li informació, a casa seva al davant de l’antic Hospital de Palafrugell.

Les nostres converses sempre vàren ser molt amenes i per a mi del tot instructives perquè Antoni era un gran coneixedor de les teories d’Einstein i a la vegada expert en la ciència de l’astronomica, es feia escoltar.

Explicava com l’univers s’arrugava i algunes de les coses que ell deia no les entenia prou bé, però d’altres em ressonaven, potser degut que de joveneta m’havia interessat per alguns d’aquests temes encara que a nivell divulgatiu i en disposo d’alguns llibres. [1]

Recordo que en una d’aquelles converses Antoni em va sorprendre molt per la afirmació que va fer , en aquell moment per a mi incompresible i fins i tot vaig pensar que s’havia equivocat, va dir-me: Estem condemnats a viure a la terra, no en podem sortir.

De seguida vaig pensar i l’ Apolo 11 de l’anada a la Lluna, tot que no hi hem tornat més i també del que es diu respecte a fer viatjes a Mart i dels plats voladors que ens venent d’altres terres.

Un parell d'imatge dels apunts que em va lliurar

Tot i la meva incredulitat, aquella opinió d’Antoni sempre l’he tingut present, més endavant vaig pensar que s’havia referit als efectes dels cinturons de Van Allen, i els seus efectes del motiu que no poguessin sortir de la terra, o sigui que les energies electromagnètiques ens ho impedirien, no ho se.

He fet aquest comentari perquè darrerament mentre endreçava alguns documents vaig localitzat un treball de feia anys Antoni m’el havia regalat, era titulat: Einstein, pare de la teoria relativista, consta de 20 folis i conté diversos gràfics de caràcter tècnic i la seva lectura no és fàcil per qui no està instruit en aquest tema. També va escriure un article titulat: Astronomia. Aquesta estranya Matèria.[3]

Ara en tenir a mans aquell treball de l’Antoni que amb tant de goix m’havia regalat, no he estat capaç de posar-lo a reciclar junt amb els altres papers d’anotacions i l’he tornat a guardar al seu lloc. Penso que algú l’hauria de seguir guardant.

Per Facebook ens hem assebentat que Antoni havia estudiar enginyeria i matemàtiques a la Universitat de Barcelona i que també havia treballat de cap d’operacions de l’empresa la Maquinista Terrestre i Marítima S.A.

(6-2-2023)

Notes

[1] Un dels llibre que deiem és de Alice A. Bailey, ‘La conciencia del átomo’. Editorial Kier S.A. segona edició 1967.

[2] Potser siguin les bandes de Van Allen que no poguem sortir de la terra però, també es diu que existeixen d’altres maneres de fer-ho, actualment m’inclino més en pensar amb aquesta hipòtesi.

[3] Petit i Deulofeu, Antoni. Astronomia. Aquesta estranya Matèria. Butll. Centre d’Est. Natura BN, VIII (3): 285 303. Sta. Coloma de Gramenet, 2011

Van Allen

1 2 3 … 50 previous posts