Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El somriure de la Pilar

 

La Pilar Tondo
La Pilar Tondo

Un dia que estava cosint les vores d’una xarxa protectora per a les plantes, em va venir el record de la Pilar Tondo, donant-se la casualitat que a causa del canvi d’ubicació dels llibres tenia a prop meu un àlbum de fotografies. Deixo de cosir, el miro i a dins hi havia fotografies d’ella.

Amb la Pilar va coincidir que l’any 1964 i el mateix dia vàrem entrar a treballar a la Mútua de Terrassa. Va passar que entre la responsable del departament i ella no es va crear bona sintonia. Això ocasionava que davant de qualsevol error era amonestada amb contundència i en ocasions la Pilar alliberava el seu malestar explicant-me els fets. Era evident que el tracte que rebia era desproporcionat.

Al contrari em passava a mi, ja que em veia totes les gràcies que podia tenir una noia de dinou anys inexperta però amb ganes d’aprendre. Amb tot, la Pilar i jo vàrem mantenir una bona amistat tot i que ens portàvem potser uns quinze anys de diferència.

En aquell temps la directora d’infermeria de l’hospital ens demanava que ens tractéssim de vostè, tant entre el cos d’infermeria com envers els facultatius, de manera que la Pilar era la senyoreta Tondo i jo, la senyoreta Masana.

El Cottolengo

La Pilar era una persona de fortes creences religioses i amb un manifest esperit d’ajut als altres. Un dia em va proposar que l’acompanyés a Barcelona a l’asil de malalts psíquics del Cottolengo del pare Alegre.[1]

Amb el seu Seat 600, un diumenge a primera hora del mati ens dirigírem al Cottolengo per donar esmorzar als residents. Succeïa que els diumenges una part del personal feia festa i per aquest motiu es demanava l’ajut de persones voluntàries.

Després de servir i ajudar a esmorzar els qui ho necessitaven, procedíem a fer la higiene personal dels malalts, tasca que fèiem fins a l’hora de dinar, quan ajudàvem a alimentar-se qui tenia dificultat per fer-ho per ell mateix.

Durant els dies que vam seguir anant-hi vam experimentar una dualitat de sentiments. D’una banda el positiu, generat per la possibilitat de poder ajudar les persones que ho necessitaven tant en les necessitats fisiològiques d’alimentació, higiene i eliminació com per l’afecte i consideració que els podíem donar per uns moments. Però, alhora, també afloraven un conjunt de sentiments, entre tristesa generada per la crua realitat del lloc amalgamada entre compassió, tendresa, injustícia i indignació a la vegada. Fins i tot a mesura que passaven les hores m’indignava amb mi mateixa perquè sabia que me n’aniria a casa i els abandonaria a la seva sort.

Girant la mirada enrere i intentant explicar aquest fet, he pres consciència de quelcom de mi mateixa que si bé ja coneixia no en sabia les causes que ara intentaré explicar. Durant els meus anys d’activitat d’infermera, sovint quan plegava de la feina experimentava una sensació de com si deixés els malalts abandonats. Més endavant quan vaig atendre pacients a domicili em passava el mateix, en especial quan ells donaven mostres que m’estaven esperant amb delit, possiblement perquè la meva presència trencava part de la rutina diària motivada per la incapacitat de locomoció personal.

La persistent sensació d’abandó havia agafat més força quan en alguna ocasió en incorporar-me a la unitat assistencial o en el moment d’entrar a un domicili després d’un cap de setmana de festa m’assabentava que la persona a qui feia cures havia traspassat.

Penso que l’impacte emocional que vaig experimentar al Cottolengo amb els malalts pot ser una de les causes que al llarg del temps hagi mantingut viva aquesta sensació.

Viatge a Lourdes i a Sitges

Amb la Pilar també vaig anar amb un autocar a França, a visitar el Santuari de la Mare de Deu de Lourdes amb la seva mare i una amiga. De Lourdes recordo que també vaig quedar impressionada, en especial en observar com diverses persones caminaven de genolls fent una infinitat de voltes a una estructura central . En aquesta situació els espectadors no hi podíem fer res, no els podíem ajudar.   També havíem fet altres sortides com la visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges fundat pel pintor Santiago Rusiñol l’any 1893.

A Sitges a la dècada dels anys setanta

Una insuperable calçotada

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització plena de pins als afores de Terrassa. Tenia feta la part de baix, amb una gran llar de foc, que va ser un dels elements que aglutinà un major nombre d’amics tant d’ell com meus.

La família de la Pilar procedia de Tarragona, d’un indret proper a Valls, motiu pel qual tenien la arrelada tradició de coure calçots a la brasa. Aquest va ser el motiu que organitzéssim un àpat amb calçots portats directament de Valls.

El meu germà Cisco en aquest local que he esmentat hi practicava una de les seves habilitats, preparar a la llar de foc un bon coixí de brases que permetés coure-hi carn, carxofes, botifarres, rovellons, cansalada, el que fos. En aquella ocasió la novetat van ser els calçots, en un moment previ al boom d’aquesta menja. Els van enfilar amb un filferro per poder-los coure d’un costat i de l’altre girant-los amb facilitat. La Pilar va portar de casa una salsa de romesco exquisida; el paladar et feia saber que havia estat feta amb els cinc sentits. Ara seria difícil descriure la riquesa de sabors que contenia.

Havien parat la taula parada amb suficient espai per posar-hi les teules que havien de fer la funció de plat per als calçots, tot a punt. També els pitets que vaig fer per a cada un de nosaltres i amb el nom pintat, que em van mantenir ocupada diverses hores cosint a màquina, però ho feia molt de gust.

Encara que havia passat el temps, algú de nosaltres feia esment a la deliciosa calçotada que vàrem organitzar al Pi. El Pi era el nom de la parcel·la del meu germà Cisco i la Júlia. Una vegada vaig dir: “Penso que si algú està molt deprimit i vol deixar de viure, hem de dir-li que mengi una autèntica calçotada; de segur que canvia d’opinió per poder repetir.”

L’excels somriure de la Pilar

Potser el qualificatiu excels aplicat a un somriure ens pot semblar exagerat, però és el que vaig observar. Amb freqüència no podem tenir contacte continuat amb totes les persones que hem conegut a la vida; això va succeir amb la Pilar a causa que ella vivia a Terrassa i jo a Girona, tot i que en ocasions ens trucàvem per telèfon per saber com anava tot. Feia temps que no havíem contactat i un dia sona el telèfon per dir-me que la Pilar havia mort i a una edat bastant prematura. La notícia em va produir un sentiment de tristesa i nostàlgia.

 

Coneixent el caràcter de Pilar vaig pensar en la possibilitat que quan ella va sentir que s’apropava a la seva transcendència espiritual no va tenir cap dubte i se sentia confiada i feliç, però també pensava que podia haver estat sota els efectes d’un potent analgèsic que l’alliberava del seu també possible dolor i sentia, potser, goig i placidesa. No ho sé, no podem saber aquestes coses. El meu dubte també era que aquest tipus de manifestacions no l’he vist expressades en altres persones, encara que es trobin sota els efectes d’un potent analgèsic.

Tinc bastant clar, o almenys la tendència a pensar-ho hi és, que la Pilar somreia perquè estava dotada de fe, una fe que potser li va permetre visualitzar com creuava les portes d’aquest món per arribar a una altra realitat o lloc meravellós que potser tenia incorporat dins d’ella mateixa, qui ho sap?


[1] El Cottolengo de Barcelona va ser creat per Dolors Permanyer i Joan Guim l’any 1939 en record al jesuïta Jacint Alegre Pujals com a asil per acollir malalts i necessitats i és mantingut per la caritat pública a partir del model de Giuseppe Benedetto Cottolengo el 1832.

Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)

L’article que presentem va ser publicat a la revista del Baix Empordà  núm. 44 de l’any 2014.  Una persona  que havia  llegit  un fragment de  l’article  que  tinc incorporat en aquest bloc titulat:  Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898) em va  preguntar si  desponia de més informació al respecte, motiu pel que he  considerat adjuntar  l’article complert  en  format  Pdf   en  aquesta pàgina.  Per veure’l  clicar  a : gironins-a-cuba

 

 

Exploració arqueològica al Forat Micó de la muntanya de sal de Cardona (1977)

Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.

Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura ⸻descartàvem altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients  que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.

La muntanya de sal potàssica

La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.

Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.

A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.

Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)
Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)

Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.

Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó

L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.

La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.

El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.

 

Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.
Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.

L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.

Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.

Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.

Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.

 

 

 

 

 

 

Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.

Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de  desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.

El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.

Casc de llum de carbur de Marià Masana.
Casc de llum de carbur de Marià Masana.

Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies  de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però,  mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure  imatges.

Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de  demanar si podia incorporar  a la pàgina personal de Word Press una fotografia  de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir  les que volgués.  He  adjuntat aquesta que presento  perquè trobo interessants  les formes  impregnades a la  roca.  Si ens hi fixem,  podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un  nas llarg i corbat, acompanyat  de complements  fàl·lics,  estructures dentals,  corns i una possible cortina  de pedra a l’esquerra, que  ben bé podria  venir a representar  el teló  d’un escenari  per  un moment   deixa observar  el que hi ha en escena.

No hagués mai possiblement imaginat que  la cova d’en Sardi  fos  tant rica en elements que poden fer corre la imaginació.  Des d’aqui agrair al  Grup Espeleològic 15 d’Abril  per la seva gentilesa.  Per visitar el  bloc GEXVIV  i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi  cliqueu a aquesta zona en blau.

Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge:  Juli Serrano  del Grup Espeològic 15 d'Abril)
Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge: Juli Serrano del Grup Espeològic 15 d'Abril)

Un vídeo a internet

Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure  EspeleoCorb .

Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.

Notes


[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava  mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció  d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre  em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir em vaig assegurar que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre  un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.
Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.

Casualitat o sincronisme?

En ocasions ens poden succeir fets estranys o poc habituals que ens sorprenen i sovint diem “quina casualitat!”, però no hi donem més importància, no reflexionen sobre el fet en concret i l’esdeveniment tardarà poc a passar a l’oblit. Poso per exemple a mi mateixa, que en diversos moments de la vida he necessitat alguna cosa i aquesta de cop ha fet acte de presència sense haver fet res d’especial. És potser que per aquest motiu em prenc seriosament la divina providència, encara que no sempre té la funció activada.

Darrerament he viscut uns fets força curiosos i un dia els vaig explicar a la Marcel·la, una amiga en comú amb la M. del Carme (epd). Vaig comentar-li les experiències perquè és una persona que té molt en compte el factor espiritual, és oberta de pensament i penso que també hi ajuda la seva formació en antropologia. Després d’escoltar les meves entusiastes dissertacions, va dir: “Rosa, això ho hauries d’escriure”.Vaig dubtar de fer-ho, primera per mandra i segon perquè vaig pensar que no interessaria a ningú. Finalment constato que els consells tenen poder.

Un vis enmig del carrer

Aquest fet fa molts anys que em va succeir, però sempre l’he recordat. Vaig fer un trasllat de residència i mentre muntava un moble em vaig adonar que em mancava un vis que era molt necessari, per la qual cosa en vaig agafar un de model per portar-lo a la ferreteria, però em van dir que no tenien aquell tipus de caragol, perquè era especial. No convençuda em dirigí a una altra ferreteria, on em van dir el mateix. El moble en qüestió va quedar muntat de manera poc sòlida i me’n vaig oblidar.

Un cap de setmana que anàvem a caminar amb la M. del Carme per les rodalies de la Bisbal, al mig de carrer veig un vis, l’agafo i vaig pensar que era semblant al que necessitava per al moble i el guardo a la butxaca.  Una vegada a casa no ens ho podíem creure: el caragol en qüestió tenia el mateix pas de la cavitat on havia d’anar collat. Davant d’aquest fet vàrem intentar trobar-hi una explicació, però era inútil, no en tenia cap. La M. del Carme va exclamar: “Rosa, et passa cada cosa!”

En un espai curt de temps m’han succeït uns esdeveniments força curiosos que intentaré explicar.

La cinta aïllant

El mes de juny de l’any 2017 finalitzava un curs a la Facultat de Medicina i Infermeria de Girona i el darrer dia de classe, a punt de plegar, la cap d’estudis ens va comunicar que estàvem tots invitats a un berenar de cloenda. Ens aconsellà que deixéssim les carpetes i les pertinences personals dins l’aula, que tancarien amb clau. Vàrem agafar uns globus que teníem i en dirigíem a la planta baixa un grup d’unes quinze persones i alguns de nosaltres inflàvem globus per decorar el recinte de la celebració, però no teníem res per subjectar-los a la paret.

Jo era al costat d’en Sergi, un company d’estudis, i vaig demanar-li si tenia cinta adhesiva. En Sergi em va respondre que de cinta adhesiva no en tenia, però que en tenia d’aïllant elèctrica que també és adhesiva. Es posa la mà a la butxaca i com si es tractés d’un truc de màgia avançat, treu un rotlle de cinta aïllant de color negre, el mateix color del globus que en aquell moment tenia a la mà. L’eufòria per haver finalitzat els estudis i les rialles van contrarestar aquest espectacular fet i només li va treure una part d’importància quan en Sergi em digué que ell sempre portava a sobre cinta aïllant perquè podia ser útil. De fet ell era afeccionat a l’escalada i potser sí que aquest element li podia ser útil, vaig pensar.

La torre de defensa de Cruïlles

El responsable de la redacció de la Revista del Baix Empordà em comunicà que el tema central de la revista del mes de juny tractaria sobre les torres de defensa i em vam proposar que escrivís sobre la torre de Cruïlles. M’hi vaig comprometre i el primer que vaig fer va ser interessar-me per si podia visitar-ne l’interior.

Unes pàgines de l'article publicat
Unes pàgines de l'article publicat

Un dia a mig matí vaig anar a Cruïlles amb l’objectiu de fer fotografies a la part exterior de la torre. Després del reportatge vaig entrar en un bar del poble a preguntar si sabien amb qui hauria de parlar per poder visitar l’interior de la torre. Van respondre: “Mira, ves a aquella taula i parla amb aquell xicot que està llegint un llibre”. Després d’explicar al noi el meu propòsit em diu: “Si vols visitar la torre aquí tens les claus”. Tenia sobre la taula les claus que donaven accés a aquell monument datat del segle XII. Feia ben bé la impressió que tant el guia com les claus m’estiguessin esperant, insòlit.

Així mateix, tenia interès per saber les coordenades geogràfiques de la torre per incorporar-les a l’article i vaig demanar informació a dues persones que van coincidir a dir-me que les trobaria a internet. No les hi vaig buscar perquè sabia que hauria de destinar bastant temps a localitzar-les. Un dia aproximadament a les quatre de la tarda vaig tornar a Cruïlles, aquesta vegada amb el propòsit de localitzar les restes de la muralla del castell. No es veia  ningú pels carrers per poder preguntar, fins que al llindar de l’església de Santa Eulàlia ens trobem de cara a cara amb un xicot que escrivia en una tauleta electrònica. Després de saludar-nos vaig preguntar-li si sabia on era la muralla del castell. Em respongué que no, perquè ell només s’ocupava de registrar dades per a l’Institut Geogràfic de Catalunya. El fet de coincidir amb aquest tècnic va ser perfecte perquè em donà les coordenades de la torre i a més amb tota l’amabilitat em va dir: “Vols saber els metres sobre el nivell del mar a què està situada la torre? Apunta” 98’598 metres. Novament la sorpresa va ser gran.

 

Un llibre a l’atzar

Tinc el costum que alguna vegada quan passo per davant del prestatge dels llibres, n’agafo un sense mirar, perquè m’agrada saber quin tema surt en aquell moment i en llegeixo algunes pàgines perquè ja sé de què va. És normal que surtin llibres diferents perquè no els disposo en cap ordre determinat.

Després que haguessin succeït aquests esmentats esdeveniments, vaig adoptar el costum d’agafar un llibre a l’atzar i en aquesta ocasió en surt un de Carl Gustav Jung que portava per títol Sincronicidad, editat en castellà per Sirio l’any 1988. Aquesta vegada el vaig rellegir fins al final fent atenció al que havia subratllat disset anys enrere. Però la sorpresa més gran va ser que quan l’anava a tornar al prestatge, vaig adonar-me que estava dedicat per la M. del Carme amb motiu de la diada de Sant Jordi del 1991. Era evident que ella era coneixedora d’alguns dels fets extraordinaris que en ocasions m’havien passat i va voler que tingués informació sobre els esdeveniments sincrònics que estan fora de l’espai i del temps.

Dedicatòria de la M. del Carme
Dedicatòria de la M. del Carme

Jung hi explica un fet personal que com a psicòleg li va succeir mentre atenia una pacient que li explicava el seu somni. Va aparèixer a la consulta una cetònia daurada, un tipus d’escarabat similar al que descrivia la senyora. Qui sap si l’estranyesa d’aquest fet simultani el va motivar encara més a seguir esbrinant l’interior de la ment humana.

Partint dels seus coneixements sobre l’inconscient col·lectiu, considerava que l’existència de successos, per ells mateixos no són causals; pensava que estaven formats per una espècie de connexió creuada significativa. Cita treballs d’altres autors com Schopenhauer, que comenta que va ser pioner en l’estudi de la simultaneïtat quan aquesta no manifesta cap relació causal, que vindria a ser el que anomenem atzar.

A partir de la qualitat de la simultaneïtat, Jung va encunyar el terme sincronicitat per definir la relativitat entre l’espai i el temps i condicionats per la ment. Explica que Rhine considerava que l’espai i el temps eren elàstics, que podien reduir-se fins a un punt de fuga i que per si mateixos no existeixen, només com a postulat de la ment conscient. També considerava que els conceptes d’espai i temps s’han convertit en termes fixos en el decurs de la nostra evolució mental, en especial a partir de la introducció del sistema de mesures emprades per descriure els cossos en moviment.

Per Jung és important tenir en consideració els arquetips que constitueixen l’estructura de l’inconscient col·lectiu, similar per a totes les persones, que al mateix temps constitueixen un model de comportament.

Al final del llibre comenta que el principi de sincronicitat té propietats que podrien ajudar a aclarir la relació entre cos i ànima. També que el coneixement absolut, característic dels fenòmens sincronístics, no està mediatitzat pels òrgans sensorials i recolza la hipòtesi d’un significat que no existeix per ell mateix, per la qual cosa només pot ser transcendental, però en un conjunt d’espai-temps que és irrepresentable.