Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Quelcom més sobre el cafè d’en Tòfol de Palafrugell.

El cafè restaurant can Tòfol de Palafrugell era propietat de  Cristòbal Vilella Riera. D’abans de l’any 1897 no en sabem res del seu anterior negoci, només  el fet que en Vilella feia saber a la premsa que havia obert el seu nou establiment, cafè restaurant al edifici on  abans hi havia el ‘Centro Obrero’. El Distrito 28-2-1897. Segons Enric Bagué i Vilà (1995) aquest  cafè restaurant d’en Tòfol estava a la Plaça Nova i esmenta que l’any 1899 l’ havien detingut  perquè en el seu local s’hi jugava al Set i mig.

Jocs de los 'Dados'
Jocs de los 'Dados'

Més tard, l’any 1905 C. Vilella el van tornar a amonestar i aquesta vegada amb una multa de 500 pessetes, tot a causa que  en el  seu  local s’hi jugaven jocs  que estaven prohibits per la llei com podien ser : ‘Dados’ i ‘Monte’. Correspondència Municipal de Palafrugell, 27-11-1905.

Per jugar al joc ‘Monte’ requeria que una persona actués com a banquer que era qui  donava o repartia  el joc, sembla  que aquesta forma de jugar a les cartes era poc favorable pels jugadors participants, d’aquí que en sortís  el refrany: De gener a gener, el diner és del banquer.

Cristòfol Vilella també tenia lligams amb l’Escola pública elemental de nois que estava situada al carrer de les Botines número, 14, és sabut perquè el Baix Empordà del dia 7 de maig del 1910 consta que formava part  de la Junta d’aquesta escola.

El bar restaurant d’ en Tòfol de la Plaça Nova va estar actiu durant bastants anys perquè la premsa esmentava que davant del establiment hi havia la tarima del piano preparat per les sessions de varietés que s’havia de fer i també esmentava  que la plaça estava  plena de cadires de balca. Revista de Palafrugell del dia 1-6-1962

Un article escrit per Frigolet del Brugar, esmenta que  la casa de cambreres  d’en Tòfol  era anomenada  Petit cafè  i estava situada al carrer de la Caritat. Revista de Palafrugell 1-10-1998, pag.22.

En Cristòfol va morir a una edat avançada, així ho comunicava la edició del  Baix Empordà del dia 20 d’octubre del 1934, esmentant  també  que Cristòfol era el pare d’ Emili Vilella, amic dels cronistes i conserge del Centre Fraternal.

 

Apuntes sobre la actividad de los Bomberos de Empresa

Los pasados días 15 y 16 de octubre del 2022 en Salou-Tarragona- se celebró el IV Congreso de Bomberos de Empresa, hicimos una entrevista al presidente de la corporación Mariano Masana Torres para que nos informara sobre el Congreso y el  motivo de la existencia de la Asociación Profesional de Bomberos de Empresa (APBE)

Le pedimos si nos podía ofrecer el Power Point de una de las clases formativas que había impartido, conocíamos su contenido que vimos era muy didáctico. Con su permiso lo adjuntamos en esta página i el enlace que nos remite a la entrevista.

                 presentacion-apbe-maria-masana

 

Algunos detalles
Algunos detalles

 

 

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

La Gilda al pati de casa
La Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells em van dir que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera sense saber d’on havia sortit.

El Garfi o Marrau per la Nuria una veïna que també els alimentava,però en realitat es deia Garfi perquè la Núria una altra veïna explicava que  havien adoptat un gos i aquest va fer  fora  de casa al Garfi, tot que ell hi era primer,  tenia  llavors  uns vuit anys vol dir que ara n’ha de tenir onze.

 La Gilda era una gata jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, caminava pausadament sense tenir cap mena de presa i duent la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que estaven habituats estar al carrer, el ferrer va fer una gatera a la porta del garatge que els permetia entrar i sortir quan volien,  tot que desprès també els agradava força estar-se al pati.

 El divendres dia 29 d’octubre cap allà les nou del vespre els hi vaig donar, diguem-ne el sopar, el Marrau va pujar a dalt a casa i la Gilda va sortit al carrer. Passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat , em truca dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer davant de casa.

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents, la Gilda estava morta, terrible, no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe qui l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, me la mirava i confiava que només estes commocionada, però no, es veia que el que li donava vida havia fugit per no tornar.

 Vaig agrair a la Nuria, la veïna que els alimentava i donava llaminadures que m’hagués ajudant en aquell moment, perquè tot i ser una dona adulta no sabia que fer en aquell moment.

El Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, no sabia si existia , que em digués on era la ànima de la Gilda.

M’aparegué la imatge borrosa d’una cara de lleó amb grossa melena i  nas amplíssim. No responia i jo tampoc li deia res però, vaig interpretar que  deia ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc experta, ho poc experta.  La imatge  va desaparèixer .

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda, era una samarreta amb lletres i usada  de feia temps per acomodar el seu jas.  La rutina feia que no em fixés amb lema  que hi havia afegit, però al recollir-la del estenedor m’adono que hi havia escrit: Una I i al costat un cor i desprès HUGS, curiosament feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i una corona a sobre, vaig saber que el signe de la H significava regne i la corona Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins ens feia saber que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar en fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  una cosa però, restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i de vegades en algunes coses ens superenen, per exemple: no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos i s’han d’adaptar al taranna dels seus amos, d’altra manera  poden posar en perill la seva  supervivència.

 Sigui com sigui, aquesta correlació d’ esdeveniments i volent buscar-li una funció practica, podem dir que ha estat un acte  d’acomiadament que hem tingut amb la Gilda, necessari per altra banda degut que va passar d’immediat el fet de gaudir de la plenitut de la vida a no ser-hi, ha desapareixer  i això em va causar un gran impacte, tot que algú pugui dir: bé era un animaló.

Penso que va desaparèixer del barri una orgànica pila fotovoltaica dispensadora de benestar per a tothom que es parés a mirar-la.

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

 

 

 

 

Les altres vides i la casa Vayreda de Girona

L’any 1980 vaig assistir a un taller de tècniques d’anàlisi transaccional útil per al coneixement d’una mateixa i també per a la docència en infermeria.

Els professors del curs ens van comentar que quan acabessin el nostre taller anirien a Bèlgica per fer un seminari titulat Les altres vides. La curiositat va ser gran entre nosaltres i l’endemà vam demanar-los si ens en podien fer una pràctica.

Estirats a terra, acompanyats de música i força relaxats, els professors ens van fer el que en deien sondatges. La tècnica consistia a imaginar que ens elevàvem cap a l’espai veient que la terra donava voltes, després d’una estona tornàvem a baixar i el primer que havíem de mirar eren els peus al tocar el terra i tot seguit el cos per saber si érem una dona o un home.

Una vegada sortits d’aquell estat espacial, els professors van dir-nos que expliquéssim la nostra experiència. La majoria de nosaltres vam considerar que havia estat satisfactòria, excepte una noia que, en la seva visió, era un guerrer prehistòric que havia de manar executar unes persones però que sentia que no ho podia fer.

Ens van demanar si trobàvem bé que treballessin per resoldre aquell estat d’angoixa de la nostra companya. Val a dir que veure com van desenvolupar aquella teràpia va ser una experiència que sempre he recordat.

Respecte als meus sondatges, en tocar de peus a terra la sorpresa va ser veure que duia espardenyes de pagès bastant plenes de terra i les meves cames eren molsudes i amb presència de pells de descamació. Era una dona bastant madura i vestia de negre amb un mocador al cap, el clima era molt agradable i em vaig imaginar que estàvem a la província de Tarragona, en una vinya on els ceps tenien un verd exuberant, a pocs metres hi havia el meu marit treballant i al fons una casa de pagès que vaig pensar era la nostra. En aquell moment sentia una gran calma i també satisfacció, curiosament provocada pel fet de saber que tenia la feina feta.

 En el segon sondatge, i aquest és el que em porta a explicar-lo, duia unes sabates blanques impecables i anava vestida de comunió, sortia d’una casa en què les escales donaven a un pati o entrada interior i hi havia un test de fulles verdes que reben el nom d’aspidistra.

Foto actual del pati d'una de les  cases Vayreda amb la planta d'aspidistra afegida perquè actualment no hi és
Foto actual del pati d'una de les cases Vayreda amb la planta d'aspidistra afegida perquè actualment no hi és

Caminava agafada de les mans dels qui suposava eren els meus pares per un carrer de llambordes i en aquell moment tocaven les campanes. En aquesta situació no tenia cap sensació anímica, només sabia que anava a fer la primera comunió.

Si bé no havia pensat mai més en aquells exercicis, passats bastants anys i un dia que vaig anar a Girona i baixava pel carrer de la Força, em vaig aturar a l’entrada d’una casa que tenia una gran portalada feta de dovelles.

Immediatament em va venir la imatge d’aquella visió de l’esmentat exercici sobre les altres vides. No m’ho podia creure! Era tot igual, fins i tot el test d’aspidistra; només mancaven els meus pares i el so de les campanes.

El que no coincidia era que per anar a l’església anéssim carrer de la Força avall, ja que la catedral era en sentit contrari. Dies més tard vaig pensar que potser anàvem al temple expiatori del Sagrat Cor, que està situat al carrer Albereda.

Actualment aquestes dues cases, de configuració semblant, del carrer de la Força tenen els números 13 i 15 i ens centra la nostra atenció les portalades fetes de grans dovelles. Una d’aquestes cases disposa d’una doble entrada que no deixa veure l’interior i l’altra es preserva igual com devia ser en principi. Al defora hi ha una placa que diu allà hi nasqué Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) pintor, fundador de l’escola d’Olot.

Insòlit, tot plegat!

La placa que hi ha a la façana
La placa que hi ha a la façana