Era la dècada dels anys vuitanta i a casa hi vivíem la meva mare, el meu germà Francesc, la Júlia, muller del meu germà, i jo. El pare  havia mort feia un temps. Alguns dissabtes venien a sopar un parell de matrimonis amics de casa i sovint s’hi estaven fins a les tantes fent tertúlia. Els agradava molt venir a casa també perquè la Júlia i, no cal dir-ho, la meva mare eren unes excel·lents cuineres. De qualsevol plat que preparessin, per senzill que fos, n’obtenien un resultat fantàstic.

Tots ens reuníem a taula com si fóssim una gran família i he de dir que si bé era bastant joveneta intervenia força a les converses i també els explicava algun acudit. Després de sopar la meva mare, que ja tenia uns 65 anys, feia ganxet tot mirant la televisió en blanc i negre i jo rentava els plats.

En una ocasió els matrimonis portaven una conversa relacionada amb el sexe. Tenien un punt de preocupació perquè les coses, deien, no eren com abans, l’activitat amorosoafectiva la tenien molt bona però l’organisme era com si els anés més al ralentí.

Jo treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i sempre em sentia molt atreta a intentar ajudar les persones i també tenia bastant desenvolupat el sentit de l’humor, possiblement heretat del meu pare i per influència també dels meus germans, pels espectacles que veia al teatre Apol·lo de Barcelona, la Mary Santpere televisiva i la Filo, una infermera companya de la Mútua.

No sé com va ser, però em va passar pel cap fer un licor afrodisíac per regalar-lo a les tres parelles d’amics. Amb el cor una mica encongit vaig anar a la botiga Santiveri que hi havia al carrer de la Unió de Terrassa i els vaig preguntar com ho havia de fer per elaborar un licor d’aquestes característiques. Van respondre que no ho sabien, que ho hauria de preguntar a una herbolària que hi havia al carrer Topete.

Una situació compromesa

Entro a l’herbolari i una senyora de bastant edat em pregunta: “En què et puc servir, maca?”. Jo vacil·lava una mica, em feia angúnia demanar-li una recepta per elaborar un licor afrodisíac. Finalment li vaig dir el motiu de la meva visita. La senyora va posar cara de sorpresa i amb posat nerviós va exclamar “oh, a veure; parlem-ne, d’això, parlem-ne”, i amb una mà alçada al nivell del cap l’anava balancejant d’un costat a l’altre, “aquestes coses, aquestes coses poden portar problemes”, continuava dient. Jo em volia fondre; era lògic que reaccionés d’aquella manera si en Franco encara vivia i gairebé no s’empraven preservatius.

Quan em disposava a sortir altra vegada per la porta per on havia entrat, em diu: “Hi ha un bolet, hi ha un bolet… Espera’t que vaig a buscar un llibre.” Surt de dins un departament de la botiga amb un llibre voluminós que ara penso que devia ser el Dioscòrides  que més tard va ser renovat per Pio Font i en aquell moment vaig tenir la intuïció que l’herbolària havia relacionat el que li demanava amb els efectes d’algun bolet al·lucinogen i ràpidament li vaig dir “em sembla que no m’he explicat bé; el que volia demanar-li són herbes per fer un licor que faci anar calent”, paraula que també em va costar de pronunciar, però si li hagués dit per exemple per incrementar el desig genèsic, encara potser l’hauria confós més. La meva sorpresa va ser quan va exclamar “aaaah, val, això és una altra cosa!”, i al mateix temps feia la impressió que li hagués tret un pes de sobre. Tot seguit es dirigeix a l’estanteria que hi havia darrere del mostrador i agafa un seguit de pots d’herbes situats a primera línia de la estanteria i va començar a donar-me instruccions.

Forma de fer el licor

Llàstima que no vaig guardar la recepta amb els noms i quantitat d’herbes que vaig fer servir per omplir tres ampolles de tres quarts de litre cada una. De fet, no hauria pensat que expliqués mai aquesta anècdota.

Recordo que vaig comprar tres litres d’aiguardent i dins d’una garrafa de broc ample hi vaig posar menta, branques de canyella, boles de ginebró madur, que són de color blau negrenc i s’havien de posar a números senars, anís estrellat i em sembla que també ginseng, però no n’estic segura. Aquesta preparació s’havia de deixar nou dies a sol i serena, després s’havia de colar preferentment amb una barretina nova de colar el cafè i omplir les ampolles, que en aquest cas eren de vidre i amb sanefes. El toc final el va donar les etiquetes comprades a Cal Gussi de Terrassa, en què amb lletra a mà hi constaven els ingredients donant-li un aspecte de fórmula magistral i, degudament embolicada, feia patxoca.

El dia del regal

El següent dia que van venir a sopar els amics, pensava donar-los el regal, però llavors en aquell moment dubtava, em sentia com el dia que vaig anar a l’herbolari. Finalment m’armo de valor i els dic: “Mireu, l’altre dia em va passar pel cap fer un licor i m’ha fet il·lusió preparar-vos-en unes ampolles.” La resposta va ser gratificant, es veia que els feia il·lusió i al mateix temps van dir: “Gràcies, Rosa, quines sortides que tens! I dius que aquest licor l’has fet tu?” Vaig respondre “sí, però sota la supervisió de l’herbolària del carrer Topete, que em va dir que l’havia de deixar reposar  nou dies a sol i serena”. Aquesta explicació encara donava més garantia que l’elixir estava fet a consciència. “Que trempada que ets!”, continuaven dient. I tots per un moment vàrem ser una mica més feliços.

En acabar de sopar van prendre’s una copeta de licor. La meva mare i jo ja l’havíem tastat i sabíem que de gust era bo però molt fort. Com aquell qui no vol la cosa i amb un punt gran de complicitat entre la meva mare i jo, intentàvem descobrir-hi algun efecte secundari, però no, les parelles estaven tranquil·les com sempre, només que aquell dia la sobretaula va ser més curta.

No vaig poder satisfer, diguem-ne, el meu esperit científic, perquè no vaig preguntar mai com els havia anat —aquesta sí que és una parcel·la personal que no es pot transgredir—, tot i que possiblement algun efecte els devia produir, perquè qualsevol remei que es doni a una persona, per poc efectiu que sigui el principi actiu, sovint produeix un efecte psicològic, diguem-ne, de placebo.

L’efervescència dels anys vuitanta

El fet de parlar d’aquest licor m’ha portat a recordar la dècada dels anys vuitanta, que lliga amb la manera com s’estava configurant la societat en aquells moments. Semblava que tot estigués per fer i aplicaven un sentit molt crític a totes les coses movent-se per ideals a fi de construir un món més lliure, una societat més informada i amb menys traves ideològiques.

Però dissortadament el pas del temps ens ha fet veure que aquesta efervescència era abraçada també pels qui tenien altres interessos més partidistes i personals. Serveix aquell tòpic de dir que alguns van passar de hippies a yuppies. Potser per aquest motiu, ara veiem que tenien raó algunes persones grans que observaven els canvis socials amb una certa dosi d’escepticisme que a nosaltres ens estranyava. Però la saviesa popular ja sap que hi ha a qui no se li pot donar gat per llebre.

Una anècdota

La dècada dels 80 volíem conèixer algunes coses per pròpia experiència i vàrem prendre la decisió d’anar a Perpinyà amb un Seat 600 a veure la pel·lícula de moda francesa de component sexual Emmanuelle, que es va estrenar l’any 1974, quan a Espanya encara no estava permès projectar films d’aquest gènere.

La nostra sorpresa va ser que a la fila del davant del cinema es van seure tres polítics de la nostra ciutat i en trobar-nos cara a cara en aquella situació, nosaltres ens vàrem sentir enxampats i ells suposadament també perquè la seva ideologia política ens deia que aquestes coses eren un pecat mortal. Ens va semblar un fet força curiós estar veient simultàniament aquell film transgressor.

Volia comentar que pel·lícules com aquestes i de temàtica de drogues o models socials intentaven transmetre’ns la il·lusió que gaudíem de més llibertat i alguns van caure en un laberint de difícil sortida. Era aquell lema: “sexe, drogues i rock-and-roll”. Cal considerar que un vehicle ideal per introduir noves idees que potenciïn canvis d’actitud de la societat tant personals, de consum o econòmics, és la gran i també la petita pantalla la protagonista principal,  encara més amb els avenços en coneixement de la neurofisiologia humana.