Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Presentem en format PDF un recull d’articles que van ser publicats a la Revista de Palafrugell que tracten de la història de l’hospital de la vila de fa més de 600 anys, per llegir-los clicar a; sanitat-publica-hospital-de-palafrugell
La capella de l’hospital està consagrada a la Dolorosa i amb seu interior hi ha una imatge que la Verge amb Jesucrist, desconec l’autor de la escultura, però va saber representar amb tota realitat el patiment que pot experimentar una mare tenim el seu fill en braços desprès d’una agonia i com a la vegada alça els ulls al cel suplicant ajut. En presentem l’imatge.
La Dolorosa
Adjuntem també unes dades que tenien en format apunts, que ara em resumit en un text que titulat: Inventari i comptes de l’hospital de Palafrugell 1863-1912, podem consultar a ; inventari-hosppalafru-fet-26-7-20
Esquema de la antiga muralla a la plaça de l'església de Palafrugell
Notes
Martirià Brugada Clotas va fer un article titulat La esglèsia de l’hospital de Palfrugell, publicar a la Revista del Baix Empordà num. 32, març del 2011, pag.82 que ens aporta força informació d’aquesta esglèsia i dels treballs de neteja i de pintura fets recentment.
El meu germà Francesc va néixer a Igualada l’any 1928 i quan tenia vuit anys va esclatar la Guerra Civil Espanyola, que ho va trasbalsar tot. La mare, que ja havia tingut cinc fills, amb una nena de mesos, deia que la guerra coincidí quan tenia la casa “arrencada”, referint-se que tenien alguns animals domèstics, hort i uns ingressos econòmics passables.
No ens aturarem a explicar com van viure els pares aquell conflicte armat que es manifestava també a nivell de ciutadans d’una mateixa vila. El més greu que li pot succeir a un país és una guerra civil. En Francesc amb la seva germaneta a coll van caminar en direcció a Terrassa per anar a casa la seva tia Maria. No vaig preguntar al meu germà coses que ara voldria saber, però sé que ell va viure un fet molt colpidor, que algunes vegades ens ho havia explicat.
Deia que estàvem cansats i afamats i van entrar en un forn a demanar pa, però la resposta va ser negativa. No sé com s’ho van fer per arribar a Terrassa. En Francesc sempre havia pensat que un dia compraria o ell mateix faria, un pa de cinc quilos per anar-lo a portar a aquell forner. Potser per això o perquè mai més li manqués pa, no ho sé, el cas és que es va fer forner d’ofici. Tot i saber on estava ubicada aquella fleca tant poc caritativa que van trobar pel camí, el seu propòsit inicial no el va dur a terme, possiblement perquè tenia coses més imprescindibles a solucionar.
El forn on va anar a treballar era L’Espiga d’Or, de Terrassa, botiga de cert renom a la ciutat i feia xamfrà amb els cèntrics carrers de Volta, Arquímedes i Grànius carrer per on entrava el gènere i es comunicava amb l’obrador. Hi havia anat alguna vegada a veure com treballava i per això ho recordo. De pa a casa no ens en va mancar, tot i que durant uns anys el vàrem menjar negre; el blanc i la coca eren gairebé un caprici.
Aquests dies des del dia 13 de març d’un forçat restar a dins a casa a causa d’una ‘influença’ gripal, he tornat a veure unes fotografies abans passades de llarg que ara m’han fet recordar aquest fet i, he considerat explicar-ho i adjuntar algunes fotografies perquè qui sap si algú pot reconèixer a un familiar.
Una d’elles és a l’obrador del forn de l’Espiga d’Or on hi ha a la esquerra Francesc, Josep, -no es segur-, i un altre empleat i al darrera de la imatge consta 27 de maig de 1951.
Les altres pertanyen a una celebració i com que hi ha el propietari de L’Espiga d’Or i una altra persona coneguda a Terrassa, pensem que la imatge va ser presa durant dues celebracions de fleques: una en una zona enjardinada i l’altra a l’interior d’un local.
Anys enrere hi havia el costum que cada gremi de professionals celebrés la diada del seu patró, i el dels flequers era Sant Honorat, el dia 15 de maig. He buscat a internet i no he sabut trobar informació ni imatges d’aquesta fleca, motiu pel qual aquesta petita aportació pot ajudar a no deixar en l’oblit un aspecte quotidià de la vida terrassenca.
Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Esquerra Masana, Argèmi, Josep ? i ?
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
-
Sovint succeeix que quan t’interesses per quelcom posteriorment t’arribi informació complementaria d’algun lloc inesperat.
Aquesta vegada mentre parlava amb Marià Masana, el meu nebot, que reconec recorda bastants fets d’abans de Terrassa, m’ha comentat que el propietari de l’Espiga d’Or no era el senyor que em pensava que era, el del mig de la fotografia de l’obrador. El propietari del forn era el senyor Berenguer, el que veiem a les celebracions que duu corbata i Francesc Masana està al seu costat o al seu davant.
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Ventura
La filla del senyor Berenguer, Maria Lluïsa estava casada amb Josep Oriol Argemí que era el propietari d’una coneguda floristeria de la ciutat, empresa on hi va treballar Marià Masana i d’aquí que ara ell ens pugui lliurar aquesta informació addicional.
Una altra de les casualitats ha estat que Marià ens explica que havia ajudat a família Argemí a retirar diversos objectes del immoble deshabitat que la família Berenguer tenia al carrer Volta. Li van dir a Marià: Te interessen aquests ràdios? si vols te’ls pots quedar.
Eren ràdios antics que necessitaven restauració, però ell pensant amb la Núria, la seva cunyada que treballava a Catalunya Ràdio i feia col·lecció d’aquest aparelles retransmissors de veu, els va acceptar amb molt de grat pensant que podria fer contenta a la Núria.
Quan vaig a casa del Cisco i de la Núria, observo els ràdios acuradament posats a una estanteria i fins avui ignorava que alguns d’ells poguessin ser provinents de l’Espiga d’Or. Insòlita concatenació de fets ! Petites històries que omplen espais sociològics de la vida terrassenca.
-
Amb el forn l’Espiga d’Or anem de sorpresa en sorpresa perquè ahir dia 29 de maig del 2020, a una altre capsa vaig trobar una fotografia del forn que estava força deteriorada, però era d’interès poder recuperar-la i de fer-ho se n’ha ocupat Francesc Massana Torres que, com a art de màgia ara la imatge és gairebé normal.
Desconeixem a on transportaven la safata de fusta plena de talls de coca però, una de les referències podria ser el cartell que hi ha a la part del darrera on es pot llegir Veterinària, potser complert diria Serveis de Veterinària. Segons Marià Masana el recinte on els fleques porten la coca pertany al sector dels veterinaris del Mercat de la Independència de la ciutat, ho recorda perquè havia portat a visitar el gos dels bombers.
Darrera de la fotografia hi consta la data 23 de maig de l’any 1951, per la qual cosa descartem que fos la festa dels veterinaris que és el dia 4 d’octubre.
Safata de coca de l'Espiga d'Or, dreta F. Masana, 1951
-
L’immoble de la fleca l’Espiga d’Or que com em esmentat feia xamfrà amb els carrers Volta, Arquimedes i Grànius va esser enderrocat, desconec l’any, al seu lloc van edificar-hi un bloc de pisos que ara en podem presentar unes imatges que ha fet i ens ha cedit la Roser Segura.
Façana carrer Volta xamfrà amb Arquimedes (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)
He considerat comentar una experiencia succeïda l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui varem treballat plegades a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent a una experiencia romàntica que havia viscut de més jove.
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat ferit al front durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia Pere i presentava ferides greus que podien comprometre-li la vida però, se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física. De la manera que ens ho havia explicat vàrem pensar que a més del tractament metge, possiblement el que més l’havia millorat era la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.
En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears, fins que un dia ens va donar la noticia i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien casar.
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure a Santa Eulàlia i que no ens patíssim per l’allotjament perquè tenia una casa gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que vivien amb la mare del Pere, la senyora Antonina era una persona encantadora i des seguida varem mostrar-nos un mutu afecte.
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Aquella visita excursió la vàrem considerar com que per a ells també els hi eren unes petites vacances, en part perquè feia poc que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria, tota la illa, perquè no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.
Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i, quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he de riure, sabia posar-li una salsa especial a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava una estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament el contacte amb la persona o persones que marxaven.
Ara recordo també un costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina, però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar per davant d’una illa, els seus habitants amb un mirall feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien els raigs del sol reflexionats al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a acte de cortesia també tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.
La Ramona i la Filo a Eivissa
Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure experiències noves.
Imatge eivissenca
Encara que siguin de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966Costa eivissenca
De petita anava a jugar a casa de la meva tia, Teresa Masana, que vivia a prop de casa al carrer Infant Martí de Terrassa. Tenia un habitatge que ocupava dos casals i la part del davant es destinava a botiga, on venia els productes de la collita que li portava el meu pare, com també vi i conserves que preparava ella mateixa.
Des de l’entrada de la botiga i fins a la porta del pati hi havia una catifa estreta i llarga que la tia sovint escombrava fent un gest lateral cap aquí i cap allà. Era la catifa per on passava el Nano, el cavall del pare, quan entrava per anar a l’estable del final del pati. Anava a jugar allà perquè era en aquest carrer on tenia la colla que sempre barrinàvem quina una en podíem fer, que van ser moltes.
El pare i el Nano, el cavall
La tia, en enviudar, com que tenia espai, va allotjar a casa seva algun dispeser que normalment hi sopava i dormia. Un d’ells era en Roberto, de qui els meus cosins sempre reien explicant que s’empassava els pinyols de les olives. Era veritat, ho havia comprovat asseguda a taula subjectant-me el cap amb les dues mans, com quan volem observar bé una cosa. Es menjava les olives verdes trencades o negres que preparava la tia cada any i no deixava cap pinyol al plat. Era una cosa molt rara el que feia en Roberto.
Dreta Teresa Masana amb Bonaventura Prat i els recents casats Angelina i Joan
Van passar els anys i no havíem coincidit més amb el senyor Roberto. Un diumenge, la meva mare i jo vàrem decidir anar a dinar a un restaurant i quan vàrem entrar totes les taules estaven ocupades i decidírem marxar, però en aquell moment la mare i en Roberto es van reconèixer i quan estàvem a punt de marxar la mare, que tenia fama de ser molt col·loquial i falaguera, diu: “Hola, senyor Roberto!” En Roberto es aixecar de la cadira i diu: “Hola Anna, que ilusión volverla a ver, cuanto tiempo que ha pasado”. També va afegir: “Hola Rosa, que guapa y alta te veo, como has crecido”. En Roberto va afegir: “No os marcheis; podeis sentaros en mi mesa”. I la mare va observar: “¿Quiere decir, señor Roberto? ¿No le vamos a molestar?” “No, al contrario, estaré mejor acompañado —va dir—. Ahora aviso al camarero que traiga otra silla”.
Estàvem dinant de gust i tranquils fins que en anar a punxar amb la forquilla una oliva de l’amanida que hi havia al mig de la taula, aquesta fa un salt i va a parar sobre la americana de color clar que duia en Roberto. Ara penso que, per fer aquell moviment, era necessària l’existència d’una atracció entre l’oliva i el senyor Roberto. Veient el que acabava de provocar em vaig aixecar de la cadira i tovalló en mà vaig dir: “Señor Roberto, disculpe, lo siento mucho. ¿Me permite que le limpie un poco la mancha?”. En Roberto era un senyor que sempre anava molt ben vestit i vaig pensar que per a ell allò devia ser una incomoditat.
Sifon
A taula hi havia un sifó i se’m va acudir mullar una punta del tovalló amb aquella aigua gasificada per fregar la taca. La maneta del sifó anava forta i no sortia el líquid, vaig aplicar més força i llavors en va sortir un raig desproporcionat que va ocasionar que en Roberto quedés tot moll d’aquell líquid fresc de nevera de mig tòrax en avall. Va reaccionar tirant el cos enrere i alçà les mans cap amunt, mentre jo procurava eixugar-lo per tot arreu on tenia la mullena. La mare va dir: “Té, agafa el meu tovalló, que aquest teu ja està moll”. En Roberto restava en aquesta posició sense dir res, com si hagués quedat paralitzat, mentre que jo amb compte intentava revertir la situació.
No recordo de què vàrem continuar parlant a taula, només que vàrem sortir tots tres del restaurant i ell amb dos dits s’agafava la part de dalt dels pantalons com si es volgués treure la resta de sifó que li quedava. La mare va dir: “Señor Roberto, a ver, ahora con el aire se le irá secando un poco”.
Ens vàrem acomiadar i novament li vàrem demanar disculpes. La mare em va dir: “Rosa, hem quedat molt malament amb el senyor Roberto”. “Sí, mare —li vaig respondre—, però ha estat sense voler”. Recordo que en el moment d’aquell ensurt ens ho havíem pres seriosament, però ara que ho estic explicant trobo que la situació va ser molt còmica.
Durant els anys 2010 al 2013 vaig escriure breus articles donant a conèixer els establiments regentats per dones que constaven inscrites als documents de la Matricula Industrial de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) on hi incloïa al mateix temps alguna informació complementaria localitzada a l’hemeroteca digitalitzada del municipi. Posteriorment aquests articles van ser editats amb el nom:
A Dones emprenedores també tractarem de les venedores de mercat, imatge febrer 2020, Rosa M. Masana
Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914, editat l’any 2013. Més endavant com a continuació d’aquest primer volum vaig editar Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914, segon volum, 2016 que el varem inclouré en aquesta pàgina per facilitar-ne la seva lectura. Tots dos llibres estant disponibles a la Biblioteca i a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.[1]
Martellina
El primer volum de Dones emprenedores i en concret a la pàgina número 122 vàrem parlar de les dones mineres, tema que va ser qüestionat a causa que era un fet desconegut o perquè algú havia interpretat que les dones estaven treballant a dins de les mines com feien els homes, no era així, la empresa les havia contractat per fer la feina de esgrunar el material que els homes els hi portaven dins de cabassos. Feina que consistia amb martellejar el material fent ús d’una buixarda. Vàrem poder confirmar aquesta funció mitjançant una fotografia que va ser cedida per LLuís Molinas al AMP, en ella es podia observar un grup de treballadors inclosos infants asseguts damunt d’una pila de minerals i com algunes dones duien una martellina a la ma.
Homes i dones treballadors de les mines, veien alguna dona amb la martellina a la ma. Imatge cedida per Lluís Molinas
Ara em adjuntat la imatge en aquesta pàgina que també està a la pàgina núm.122 de l’esmentat primer volum de Dones emprenedores i també a Can Bec abril del 2012. En una altra fotografia de Jaume Ferrer Massanet del Fonts AMP 520-72 -N-224 hi podem també veure a un grup de dones fent aquesta mateixa feina.
Darrerament hem localitzar al Arxiu Municipal de Palafrugell un document titulat ‘Sindicato de Obreros Unión Minera’ ‘Irrompible’ datat el 18 de desembre del 1919, any de continuades tensions socials. Mitjançant una carta el president Fernando Gallego Mazarón comunicava al batlle que els membres del Sindicat es reunirien per parlar de l’estat de comptes del quart trimestre i d’altres assumptes de caràcter general.
Una nota posterior de l’esmentada notificació feia saber que la Junta havia estat renovada i donava els següents noms: President: Antonio Salazar domiciliat a Mont-ras (M), vicepresident, Antonio Ruiz Garcia domiciliat a Palafrugell (P) secretari general José Camboy Ortega (P), secretari comptador Antonio Paredes Candelar (M) , tresorer Manuel Moliner Espada (P), delegat del Comité de la Federació Fulgencio Conesa Hernández (P), vocals: Juan Ojeda Rodriguez (M), Miguel Ponce Ruiz (P), Juan de la Torre Hernández (P),Francisco Rosique Rosique (M). Signat per Carlos Figueruela, on hi havia el logotip del Sindicat format per una escarpa i un martell posats en forma de X.
Simulant el logotip del Sindicat la 'Irrompible'
El document també informava que a la Mina Paz de Sant Juan de Palamós els treballadors havien suspès el seu treball com a protesta a l’acomiadament de les dones de la mina Pepita. Notificaven que no tornarien a ocupar el seu lloc de treball fins que no desapareixes el “destajo”, o sigui el treball a preu fet dit també a escar o a escarada, i fins que tinguessin les degudes condicions laborals tant pel que feia a la retribució salarial com a l’adequació de locals per evitar les inclemències del temps, activitat que fins el moment, deien, practicaven al aire lliure.[2] Mario Boet era el propietari de les Mines de Sant Joan de Palamós i segons consta al periòdic Marinada del mes d’novembre del 1918 va morir a causa de la grippe.
Hem volgut fer aquesta extensió informativa perquè reafirma novament que la activitat minera havia estat practicada també per dones. Els obrers de les mines del Baix Empordà, majoritàriament eren persones vingudes d’andalusia i per saber quelcom més d’aquesta activitat minera en general es pot consultar el treball de Diana LLedó.[3]
A la esmentada reunió també s’acordà aportar un 10% del salari per la Cuina comuna de la vila. En aquesta línia dir que el Sindicat de paletes amb data 14 de desembre del 1919, uns dies abans que el ‘Sindicato Obrero la Unión Minera’ també es reunís, ja havien comunicat al batlle que destinaven diners a favor de la Cuina comuna, conscients de la “la vida penosa” que arrossegava aquest servei creat per pal·liar els efectes de la Primera Guerra Mundial. Gracies a aquest ajut algunes persones podien cobrir la necessitat de menjar un plat calent.
Marcel Bofill Sureda en el seu llibre Història de la mineria a Sant Joan de Palamós ens mostra la activitat minera d’ aquest territori entre els anys 1916 al 1929 on hi havia vint i cinc explotacions mineres que d’on se’n extreia plom i ferro i amb menys quantitat coure i platí. També és interessant consultar l’article de Jaume Font i David LLorca. Les mines de Mont-ras i Llofriu
Darrerament em localitzat un article al Distrito del dia 14/8/1898 (AMP) que dona dades d’ exportació i importació de productes espanyols i, referent als minerals comenta que a Espanya les mines ocupaven un total de 314.779 hectàrees i se’n extreia 29 milions de tones de mineral a boca de mina, les més productives eren les de ferro, plom, plom argentífer, coure, carbó i zinc. També consta que a les 1.814 mines que estaven en activitat hi treballaven 75.503 homes, 445 dones i 1.798 joves, evidentment que degut a aquest tipus de feina la gran majoria d’empleats eren homes, però també hi havien dones i mainada com havien esmentat anteriorment.
Les mines havien de permetre ser explotades durant un període de temps perquè a Crònica del dia 17 de gener de l’any 1908 les mines de plom Antonieta i Antonieta II de Sant Climent i Peratallada havien estat declarades caducades i posades a subhasta el dia 27 de gener de l’any 1908 mitjançant un acte fet al despatx del Delegat d’Hisenda. (AMP)
Segons la Revista de Palafrugell, Arxiu Municipal de Palafrugell del dia 1 de novembre de l’any 1994, Pere Juanola Campolier va ser l’últim miner que va treure baritina i galena de Mont-ras i Palafrugell.
Diana Lledó va guanyar el premi Luis Esteve 98 corresponent als Premis Les Gavarres treball que duia per títol Metalls pesants i vegetació. Estudi d’un cas concret: les mines de galena i baritina de Mont-ras, on se’n fa referència a Mont-ras,150 anys de municipi 1859-2009. Ajuntament de Mont-ras 2010
Notes
[1] Rosa M. Masana Ribas, Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 volum I, pag 122 parla de dones mineres. El volum II és una ampliació del primer. Barcelona 2013 i 2016 respectivament.
[2] Correspondencia municipal, Arxiu M. de Palafrugell, 18-12-1919
