Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un viatge amb el pare a França i el record de la Angelina

 

 Els meus avis Marià Masana Fontanet, nascut el 1891, i Àngela Torrell Turull van tenir sis fills: Teresa, Josefina, Joan, Antonia, Jaume i Isidre. En Joan, el meu pare, es va casar amb Anna Ribas i també van tenir sis fills, jo vaig ser la darrera a néixer. El tiet Jaume es va casar amb Secundina Mars i van tenir dues filles, l’Angelina i l’Elena, que esmentaré en aquestes pàgines.

Després d’acabada la Guerra Civil Espanyola, l’any 1939, el tiet Jaume i la seva família van exiliar-se a França i després d’haver hagut de viure força vicissituds van poder-se obrir pas en la vida, formar noves famílies i viure amb un nivell alt de comoditat.

Sempre he recordat el dia que van venir a Terrassa l’Elena i en Jacques Poitu per conèixer la família. Jo tenia uns sis anys i l’arribada va ser espectacular pel tipus de cotxe que portaven. L’Elena era molt guapa i anava perfectament vestida, lluïa una bossa de mà i unes sabates de taló de conjunt amb el vestit. Desprenia una flaire molt agradable, res a veure amb les usuals Maderas de Oriente.

Semblaven una parella de les pel·lícules de Hollywood que projectaven al cinema Doré, situat a cent metres de casa i del qual la família n’eren assidus, menys el pare, que preferia, deia, anar al Sevilla, a veure cuixa.

La mort d’en Marià

L’any 1960 el nostre germà Marià, amb només 33 anys, va perdre la vida a causa d’un accident de moto. Va ser una gran desgràcia per tots nosaltres i per als amics i família que el coneixien i van venir a casa a donar-nos el condol. El nostre cosí Josep Codina va dir-nos: “Hauríem de donar la notícia al tiet Jaume de França. Us en donaré l’adreça.” Ningú de casa la tenia, de manera que jo també la vaig voler copiar i l’endemà mateix li vam enviar una carta.”

Proposo al pare anar a França

Havien passat quatre anys d’aquell tràngol i jo havia complert els 19 anys, per la qual cosa vaig proposar al pare anar a veure el seu germà a França. El pare havia nascut l’any 1897 i tot la seva edat em va preguntar: “Rosa, tu sabries com anar a casa d’en Jaume?” Decidida, li vaig respondre que sí, perquè feia poc m’havia comprat un atles universal de geografia on havia localitzat el poble del tiet prop d’Orleans. “D’acord. Si ho tens tan clar, anem-hi”, va respondre.

Després d’obtenir els passaports, un dia a mitja tarda agafem el tren dels catalans per anar a l’estació de França de Barcelona i allà vam adquirir un bitllet fins a Orleans. La mare ens havia preparat entrepans i el pare havia omplert la bota de vi que portava penjada a l’espatlla.

Aquell viatge nocturn a un lloc desconegut era una aventura. El pare en un moment de dubte va comentar: “N’estàs segura, Rosa, que anem bé?” Li vaig dir que sí, però no les tenia totes. Però sortosament vam arribar a Portbou i vam fer el canvi de tren reglamentari. El comboi francès era més còmode i deien que la distància entre rails era més gran.

Estació de Portbou amb  un tren modern (Imatge de Viquipèdia)
Estació de Portbou amb un tren modern (Imatge de Viquipèdia)

El viatge va ser feixuc. Tota la nit asseguts i pendents de llegint el nom de les estacions per no passar-nos de llarg, fins que vam veure un rètol que deia Orleans, i a correcuita vam baixar del tren.

Amb taxi a casa del tiet Jaume

Desconeixia que els mapes tenen una escala que indica la distància existent entre poblacions, sense pensar que un mil·límetre pot equivaler a diversos quilometres. Per tant a Orleans agafem un taxi i amb l’adreça en mà, el taxista emprèn viatge. Després de recórrer uns cent quilòmetres s’atura davant d’una casa amb hort. Paguem el servei i ens quedem sense un ral. Ni fet exprés: només teníem disponibles els diners per al bitllet de tornada.

El tiet Jaume en veure un taxi parat va sortir de casa seva, i quan els dos germans es trobaren de cara, es van abraçar i diria que l’abraçada va durar cinc minuts. Potser volien recuperar les que s’haurien fet en 25 anys.

Joan esquerra Jaume dreta
Joan esquerra Jaume dreta

El pare i el tiet Jaume van conversar llargament, tot que el pare em va dir que no entenia moltes paraules del seu germà perquè algunes eren afrancesades. La tia Secundina i jo vàrem comunicar-nos força bé, i intuïa que gaudia de la nostra presència i de com valoraven el lloc on vivien, ple d’arbres fruiters i d’aquell cobert ple de pots de fruita confitada, préssecs, albercocs, cireres, figues, pomes, peres, fins i tot un aparell per esterilitzar els productes.

La meva tia em mirava amb goig quan menjava amb tant de gust el xantillí barrejat amb fruites confitades. A més, em deixava escollir les que volgués. Descobrir el xantillí va ser emocionant, res a veure amb la nata.

La comunió d’en Pascal, el fill de l’Elena

Va coincidir que el diumenge d’aquella setmana feia la primera comunió en Pascal, el fill de l’Elena i en Jacques, nets dels tiets que vivien a Le Havre. Uns veïns del poble molt amics de la parella anaven a la celebració. Em van proposar que anés amb ells, perquè els avis no hi anaven i el pare es podia quedar amb ells.

Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)
Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)

Amb cotxe vàrem travessar gran part de l’anomenat “granier de la France”. Era sorprenen observar les grans extensions de terreny cultivat de cereals. En arribar a Le Havre vaig tenir ocasió de conèixer diversos membres de la família, com també la meva cosina Angelina, en Roger i el seu fill Patrice. El banquet el van fer a la bonica vila marítima d’Honfleur i el restaurant era excel·lent. Allà per primera vegada vaig menjar ànec amb taronges.

Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur
Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur

L’Angelina va proposar-me que em quedés un parell de dies a casa seva a París. Era una persona encantadora, simpàtica, alegre i esplèndida, tenia un caràcter semblant al del seu cosí Marià, el meu germà. Per a ells els diners tenien el valor del moment, del que et permeten fer.

La Tour Eiffel

L’Angelina coneixia el meu interès per anar a veure la Tour Eiffel i em va dir: “Demà anirem a veure-la.” Vam anar-hi amb el seu cotxe automàtic, sense marxes, i vam poder aparcar bastant a prop de la torre.

Impressionava veure des de baix aquella estructura metàl·lica tan alta. L’Angelina em va dir: “Som-hi, que pujarem a dalt!” Semblava que no pogués ser que estiguéssim ascendint amb un ascensor entremig d’aquell entramat de ferro que abans només havia vist en postals. La vista des de dalt era fantàstica, es podia observar tot Paris i tenia la sensació que s’estava complint un dels meus somnis.

L’Angelina entra al restaurant i diu: “Nous avons réservé une table au nom de Parisel”. No em podia creure que dinaríem en un restaurant situat en aquell lloc impensable. De sorpresa en sorpresa, no recordo el menú que vam fer, però tot era exquisit. L’Angelina va demanar les postres i quan ens les van portar no podia creure el que veia. Era un bol de color plata ple de xantillí i un altre ple fins dalt de maduixetes de bosc que desprenien una flaire deliciosa. Davant d’aquell espectacle vaig quedar-me immòbil, no tocava res, em costava assimilar que tingués al davant aquella inusual exquisidesa.

Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)
Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)

Ella em mirava amb un somrís a la cara, qui sap si havia parlat amb la tia Secundina i coneixia els meus gustos. També podia haver succeït que el maitre del restaurant tingués una deferència amb l’Angelina i es volgués lluir amb les postres, perquè l’Angelina tenia un restaurant a París. Em vaig servir amb prudència, però ella, que degustava uns altres postres, va dir-me: “Rosa, vous pouvez servir celui que vous voulez, il est tout pour vous.

La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)
La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)

Merci beaucoup, Angelina. És curiós que ara mentre escric aquesta història m’emociono i revisc una sensació de calidesa humana, de bellesa experimentada amb els cinc sentits, que avui, dia 3 d’agost, agafa força, diria que s’ha ampliat envers una emoció evocadora de valors humans. Soc conscient que sempre he guardat amb gratitud el record de l’Angelina dins una parcel·la del meu cor.

En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París
En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París

La infermera rural i el jove nazi

En la dècada dels anys noranta feia d’infermera adscrita al Departament de Sanitat a la província de Girona i, atesa la meva condició d’interina, vaig haver de residir en diverses viles de la demarcació. Era un dels inconvenients de no tenir plaça en propietat. Vam ser diverses les persones que, en aquesta mateixa situació laboral, vam haver de cobrir baixes per vacances, malaltia o per maternitat de les nostres col·legues. Ara, recordant aquest període en positiu, extraiem la conclusió que ens va permetre conèixer  moltes persones de diferents tarannàs i llocs geogràfics molt interessants.

Una proposta

Un dia, mentre exercia en un poble de la Garrotxa, va venir a la consulta un noi que durant un temps va necessitar l’administració  de  cures d’infermeria. Un dia va dir-me:

─M’he arreglat un estudi a la part de dalt de casa meva, en un lloc que no fèiem servir. És perfecte per llegir, escoltar musica i veure algun vídeo tranquil·lament.

─Quina sort ─li digué─, poder disposar d’un espai per fer-hi el que vulguis sense que ningú et molesti.

─Sí, és veritat, jo hi estic molt bé. Podries venir un dia a veure’l, t’agradarà.

─Doncs potser sí que vindré ─li vaig respondre.

─Si vols, vine aquest diumenge a la tarda.

─No sé si podré venir, perquè aquest cap de setmana ve a veure’m  una amiga.

─Digues-li que vingui, també ─va reaccionar.

El diumenge després de dinar amb la Maria del Carme (e.p.d) ens vam presentar, doncs, a casa del jove, que ja ens estava esperant.

 

L’estudi

L’estudi feia aproximadament uns vint metres quadrats, la decoració transmetia sobrietat i estava equipat amb una estanteria amb llibres, un tocadiscos, un televisor i un sofà. Entrava molta claror del dia i no s’hi sentia cap tipus de soroll.

Vàrem fer una repassada a les rengleres de llibres i revistes que estaven col·locades de manera perfectament ordenada. Ens va sorprendre que la seva biblioteca fos monotemàtica: tots els llibres estaven relacionats amb el moviment polític del nazisme.

El xicot ens diu: “Seieu, que us posaré un vídeo”. La trama del film o, més ben dit, del reportatge consistia en una mostra de fotografies i fotogrames de pel·lícules antigues en què es veia uns xicots ben plantats que anaven també molt ben pentinats i tot i que la pel·lícula era en blanc i negre, diria que eren els clàssics xicots rossos amb els ulls blaus. També vàrem veure marxes militars en què els nois cantaven cançons i lluïen la creu esvàstica al braçal i en estendards.

També ens va dir: “Espereu-vos, que escoltareu uns discos”. Eren de cançons patriòtiques que tenien una música especialment  enganxosa i de component patriòtic. La melodia era fàcil de retenir.

 

Va insistir que hi tornéssim

No trobàvem el moment de marxar de casa seva perquè comprovàvem que ell gaudia ensenyant-nos les imatges i fent-nos escoltar aquella música entre militar i wagneriana.

Quan ens vàrem acomiadar va insistir que tornéssim un altre dia. Recordo que la Maria del Carme quan érem al carrer em va retreure: “Rosa, un altre dia abans d’acceptar una invitació assabenta’t de què va el tema”.  M’hi vaig disculpar.

El noi estava a punt de finalitzar el tractament i mantenia l’esperança que un dia tornaríem a anar a casa seva, però tot i que no li volia ferir els sentiments, vaig comentar-li que aquella ideologia no m’agradava perquè havia estat nefasta per a la humanitat. És curiós, perquè ell no hi veia la maldat i a més esgrimia arguments favorables a aquell moviment tan equivocat i que va mobilitzar les masses. Feia la impressió que estava obcecat i que no admetia altra cosa que no estigués en concordança amb el seu contingut ideològic i emocional. L’actitud d’aquest noi em va fer pensar en el que ens havia explicat un professor de salut mental  de la Facultat de Medicina de Barcelona sobre els efectes de la hipnosi.

Aquell professor va explicar que s’havia fet un estudi a persones prèviament hipnotitzades que consistia a ordenar-los que fessin una acció concreta i força atípica. A un d’ells li van manar que sortís al carrer amb el paraigua obert perquè plovia, quan en realitat feia un sol radiant. Una vegada va haver sortit de l’estat hipnòtic, les persones que l’havien vist passejar-se amb el paraigua li van fer observar la seva conducta estranya, però ell i tots els altres que havien participat en estudis semblants van veure que intentaven buscar tots els arguments possibles per justificar el comportament propi. D’aquí que, davant d’un compromís adquirit, la persona, per no caure en la incoherència, poques vegades canvia d’opinió respecte del que va fer.

La nostra reflexió

Ens vàrem preguntar si aquella ideologia que, pensàvem, era de temps passats encara estigués vigent entre alguns joves o si es tractava només d’un fet puntual. No ho vàrem saber, però tot ens va fer pensar que possiblement havia de tenir seguidors, perquè és conegut que, perquè una ideologia es mantingui viva, cal que hi hagi un suport social que permeti als seus membres establir llaços afectius, emocionals i alhora de control.

La creu nazi amb els tres colors característics.
La creu nazi amb els tres colors característics.

Imatges

La creu nazi també rep el nom de creu gammada  perquè  cada un dels seus braços, desprès que se l’hagués  afegit un fragment  adquiria  una  forma semblant a la lletra grega gamma.

 Esta inspirada en  la imatge d’una creu de quatre braços d’igual longitud que posats girats formarien una X , però se li va afegir una fragment  a cada extrem dels braços  de manera que li dona la sensació que la creu pot tenir  un moviment rotatori en sentit d’esquerra a dreta com les agulles del rellotge.

Creu amb incorporació de fragments
Creu amb incorporació de fragments

Creu posada en forma de X
Lletra gamma minúscula i majúscula
Lletra gamma minúscula i majúscula

Vivències amb persones d’altres ètnies

En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.

Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.

A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:

 De petita no anava a l’escola

Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com  tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.

 A la vinya en lloc de la guarderia

Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia,  m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.

Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.

Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.

 Contacte amb nens d’ètnia gitana

Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.

Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”

 Saintes-Maries-de-la-Mer

He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament  del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.

Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani  també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.

 Anar a rebre el condol a Perpinyà

Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.

No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia  gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.

El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.

Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”.   Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.

Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.

El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.

Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.

Soldats begurencs morts a la Guerra de Cuba (1896-1898)

 

Revista Es Pedris Llarg de Begur
Revista Es Pedris Llarg de Begur

Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Es Pedris Llarg de Begur, núm. 119, octubre 2015

 Sovint quan parlem de Cuba ho fem recordant l’aventura dels indians que van tornar de l’illa sans i estalvis i amb diners , amb una fortuna que els permeté poder-se construir el clàssic habitatge colonial, casar-se amb una ­noia jove i gaudir de les coses que els oferia la vida. Tot i que també alguns van tomar d’ultramar decebuts i pobres com abans.

El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)
El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)

Però el drama més gran des de que va esclatar la guerra de la Independència a la illa de Cuba és que milers de joves soldats de tota la península i centenars de gironins d’una mitjana de 24 anys hi perdessin la vida. Els soldats cridats a files que pertanyien a les classes socials acomodades van poder evitar anar a la guerra pagant una quantitat elevada de diners, era “impost econòmic”, en contraposició al de les famílies po­bres havien de pagar “impost de sang”.

També hi havia qui anava a la lluita en condició de voluntari i, si bé no es el mateix, sabem que la infermera Tenates es fa oferir per anar a atendre als soldats ­ferits i malalts.

A la revista del ” Baix Empordà” núm.44 de l’any 2014 hi ha un article que ens facilita dades generals dels soldats de Baix Empordà, tot i que qui ens aporta més informació al respecte són els autors que citem a peu d’article.

Algunes dades de soldats morts i noms dels tres begurencs:

A l’ “Anuario Militar de España (AME)” de l’any 1892 i segons da­des publicades al “Diario Oficial del Ministerio de Guerra”, consta que 1 ‘any 1892 el nombre total de sol­dats espanyols destinats a anar a la guerra cubana va ser de 95.266 i re­partits de la següent manera: a Cuba 19.571, a Filipines 8.753 i a Puerto Rico 3.155.

Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)
Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)

Segons Pedro Pascual la causa de mort dels soldats va ser: 2.032 al camp de batalla, 1.069 a causa de­ferides de guerra, 16.329 per vòmit i 24.959 a causa de malalties diverses, en total les defuncions van ser de 44.389 persones, també hi van haver alguns desapareguts, suïcidats i afu­sellats. I segons les dades proporcio­nades per Raúl Izquierdo, el nombre total de gironins morts va ser de 779, d’aquest 246 de malaltia.

 El diari “El Distrito’: del 18 de set­embre de 1898 (AMP) amb el títol “Nuestras bajas en la isla de Cuba” (de l’ 1 d’abril al 10 de setembre) informa que moriren un total de 33 soldats natius de diverses viles del Baix Empordà, tres d’ells eren de Begur. És possible que aquest tres soldats siguin els que ens presenta Lluís Costa al seu llibre indicant­-nos que havien mort a la província de l’Havana. Eren Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Ca­rreras, i Josep Pi Busquets (1897).

El soldat Carreras Ferrer no esta confirmat però podria tractar-se del germà de Josep Carreras Ferrer (imatge ce­dida per l’AMB)

Consultada la correspondència que es preserva d’aquella època diposi­tada a l’Arxiu Municipal de Begur, no s ‘han trobat referències de més soldats morts a Cuba. Una consulta que ens ha aportat informació ha es­tat la revisió dels llibres de Recluta­ment que hi ha a l’Arxiu de la Dipu­tació de Girona, que ens ha permès comptabilitzar que entre els anys 1895 al 1898 van ser reclutats un to­tal de 55 soldats residents a Begur, l’equivalent a una mitjana de 13,75 anual.

Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)
Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)

Una manera d’esbrinar el nom dels soldats que van perdre la vida, se­ria procedint a la revisió simultània dels noms dels 779 soldats gironins morts que ens lliura Raúl Izquierdo en el seu llibre i contrastar-los amb els noms dels reclutes inscrits als lli­bres del registre del “Reemplazo de 1896 al 1899”,tot i que la tasca seria laboriosa de fer.

Per acabar i a títol de suggeriment, cal dir que potser seria convenient honorar els soldats begurencs que van perdre la vida en aquell conflicte hispano-cubà, significaria posar de manifest la nostra consideració i sensibilitat envers el patiment dels malalts i ferits i en especial per als qui no van poder tornar a casa, aquells joves que van haver de pagar un impost de sang definitiu. Begur seria una vila molt adient per encetar aquest tipus d’homenatge.

Notes

- Pedro Pascual Martínez. “Combatien­tes muertos y prófugos del ejército español en la Guerra de la Independencia Cuba (1896-1898)”. Edició 1996.
- Raúl Izquierdo Canosa. “Días de la guerra. Cronologia sobre los principales ­acontecimientos de la Guerra de la Independencia de Cuba, 1895- 1898″. Biblioteca de Catalunya.
La guerra de Cuba: por qué la perdimos y cómo pudimos evitarlo
http://www.elconfidencial.com
- Antonio García Ramos. “Los enferm­os, la otra cara de la Guerra de Cuba” 
- Rosa M. Masana. “Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)”, Revista Baix Empordá núm. 44, any 2014.
- Lluís Costa. “L’illa dels sornnis. L’ emigració de Begur a Cuba al se­le XIX”. Edita Ajuntament de Begur, 2na. Edició 2004, pag 240.
- En un esborrany d’una acta de la soc­ietat del Casino de Begur consta que s’aprova fer una donació económica per als sol­dats ferits que arriben de la guerra de Cuba i Filipines. Document del 1897 del fons de la família Pi Llarch, Pi For­nent, Pi Elias.(AMP)
 
Agraeixo a Núria Casellas, arxivera de Begur, la seva bona disponibilitat en oferir les dades que tenía disponibles.