Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.
El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.
Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.
Fotografia de Núria Serrano, guanyadora d'un premi d'instagramers. Al fons la muntanya de Montserrat i a la dreta la xemeneia Almirrall II
Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.
Retall del Diario de Terrassa
Adjuntem també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.
Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.
Corona de la xemeneia Almirall i estris d'en Marià Almirall
Este libro fué incorporado en esta pàgina el dia 23 de abril del año 2o16 y poco después fué retirado para hacer alguna modificación.
El Colegio Oficial de Enfermeria de Canarias nos pidió permiso para incluirlo en su página web y le fué concedido, pero libremente y sin pedir permiso a la autora este libro no esta permitido copiarlo y en especial en paginas que contengan publicidad.
Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa
Incluimos en este espació un gráfico estadístico de los alumnos que finalizaron los estudios en la Escuela del ‘Hospital del Tòrax de Terrassa’ aunque este incluido en el libro lo adjuntamos externamente porque sintetiza la actividad formativa enfermera. grafic-alumnes-ats_color
Articulo donde hemos añadido un libro, fué publicado por M. Teresa Rojas en el Diario de Terrassa el dia 24-8-2017
Con el fin de ampliar la historia del hospital presentamos dos crónicas que había obviado debido que no consta registrado el medio donde fue publicado. Tratan de la inauguración de la Ciudad Sanatorial erigida por el Patronato Nacional Antituberculoso en la ciudad de Terrassa en un terreno que habia adquirido el ayuntamiento antes propiedad de Can Carbonell , el dia 22 de abril de 1944 cuya extensión era de 106.497 m2 ( Ana M. Luque i López)
El acto de inauguración fue celebrado el día 8 de junio del año 1952 en el que asistió el General Jefe del Gobierno español Francisco Franco y otras autoridades políticas y eclesiásticas. El Sanatorio como popularmente era conocido, transcurridos unos años en que coincidió que la enfermedad podía ser tratada ambulatoriamente, el sanatorio se transformó pasando a llamarse Hospital del Tòrax de Terrassa.
Durant la consulta de documents al Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, vaig tenir a mans ‘El cadastro de la vila de Terrassa 1723-1724’ on hi constava que 79 terrassencs eren propietaris de terrenys agrícoles, 63 eren homes i 16 dones .
El tema va ser del meu interès perquè al llibre Dones emprenedores, Palafrugell (1857-1914) volum I i II editats l’any 2013 i 2016, hi vaig escriure una breu ressenya de dones palafrugellenques que tenien propietats, per la qual cosa vaig registrar algunes dades d’aquell document que ara he considerat presentar-les en aquest bloc.
Abans d’ esmentar el nom de les dones propietàries comentarem alguns fets relacionats amb la recapta d’impostos. L’any 1713 van entrar a Terrassa les tropes borbòniques de Felip V, esdeveniments descrits a Comissió del 4 de setembre de 1713. Els fets. Terrassa a començament del segle XVIII, en base a aquesta lectura hem sabem que durant aquells anys va entrar en actiu la figura del agrimensor o geòmetra del reial tribut del cadastre, professional dedicat a mesurar els terrenys amb l’ajut d’un aparell anomenat groma, dels que en feia esquemes tipus mapes i descrivia les característiques morfològiques i funcionals del camp. Tasca molt necessària per desprès poder aplicar els corresponents tributs .
A Catalunya els Impostos van ser regulats pel ‘Real Decreto’ del 9 de desembre de l’any 1715 coneguts com a Cadastre de José Patiño per ser la persona que va activar aquest procediment. S’havien de pagar tributs per la possessió de cases, terres, boscos, molins, per tasques d’ artesanat, i també els menestrals i els jornalers.
El pagament del delme contributiu, el 10%, havia de ser proporcional al ‘importe ganancial’ derivat dels fruits del camp, del comerç, la industria, les activitats de banca i professions liberals. El responsable de la cobrança era el ‘Intendente del Ejercito y Principado de Cataluña’. L’any 1716, Catalunya va pagar 1.500.000 pesos i degut a les queixes que hi va haver, l’any 1720 va ser reduir a 741.404 pesos, la aportació que feia Catalunya al Estat era del 37’5% .
En temps més moderns Joaquim Nadal, polític, durant una ponència celebrada l’any 2014 esmentava a Agustí Alcoberro recondant que l’increment contributiu havia estat d’un 7,5 de més. Eduardo Escartin, 1981 persona també dedicada a la politica parlava dels gravamens que Catalunya havia de lliurar al Estat.
L’any 1735 van ser van ser incloses al pagament de tributs les terres de pertinença eclesiàstica i van continuar seguint lliures de pagament els grans propietaris que disposaven de terres foranes.
Relació de les terrassenques propietàries
Al cadastre de l’ any 1723 de Terrassa hi consta que hi havia setze dones propietàries de camps que disposaven de quarteres productives i eren :
Maria Aimós, Marianna Masmitjà, Criteria Coll, Marianna Briefens o Brichfeus, Marianna Font, Marianna Escoder o potser Escuder, Anna Escoder, Vídua de Coloma, Eulalia Comelles , Anna Rovira, Marianna Ferres, Madrona Bastart -consta que disposava d’un molí i aigua per regar- , Maria Ramon -consta que tenia quatre fills- , Anna Roure i Agnès Tiana.
Esquema de la demarcació de Terrassa
Referent a les possessions de camps o de terra campa, a més del nom del propietari també hi constaven el nombre de quarteres , la seva situació geogràfica que descrivien com a sol eixint, migdia , tramuntana, ponent o mestral, quins eren els seus veïns o si el camp feia llindar amb terres foranes.
També era quantificat el grau de productivitat de la terra campa, dels fruits que donava una quartera i mitja per cada quatre quarteres i la qualitat de la terra catalogada com alta, de primera, de segona o de tercera qualitat i si es tractava de bosc.
Consta que alguns camps donaven fruits a anys alterns i que les collites solien ser de blat, sègol, espelta, civada, oliveres i vinya i també topònims com: mas dels Cors, mas Pou, camp de en Roure, camp d’en Vinyals, camp d’en Colomer, casa Pou, moli d’en Bosch i camp de la riera posseïda per Reial segrest.
En quan el veïnatge hi ha descrits aspectes com: camp del convent, prop d’un marge, de terra plana , prop d’una casa, d’una riera, de la riera de la vila, prop a un corral , a un torrent, al torrent del batlle, al torrent de Vallparadís, del camp de la hera, el campet, amb el nom d’algun propietari, l’ hort de la Sebastiana, hortes velles, el torrent de migdia, a la clota de les basses, del barranc del pont, del barranc de la Rassa, del torrent o d’en Pou, prop d’un camí ral, del camí d’anar al Convent de Sant Francesc dels Pares Recolets a l’església de Sant Pere, del camí que anava de la vila a la església de Sant Pere, el camí de la Figuera, el que anaven a Sabadell o a Matadepera, Mura, Olesa, Montserrat, Martorell , Rubí , el camí que anava a Sant Feliu, el camí que anava a la part forana i en ocasions també hi constava al camí que anava a una sembradura muntanyosa.
Composició feta per Francesc Massana
La tinença d’ habitatges també havia de contribuir i constava si eren propis d’us particular o de lloguer i considerant que no estesin en estat ruïnós. Relacionant amb activitats econòmiques consta l’arrendament d’un hostal per un any, per disposar d’ un l’estanc d’aiguardent, per la primera i segona part de la pesca , per la fleca Morena i la fleca Blanca, per la carnisseria, la mesura, i per dues parts de la verema.
Vàrem observar que havien de pagar impostos sense concretar per quin motiu, Magdalena Pijoan, Catalina Martí, Marianna Bonvilar i Victòria Tapies. Consta també que hi havia cases de canallers i de gaudils. A les propietats que havien estat confiscades desprès de la Guerra de Successió rebien el nom de Reial Segrest.
Els documents revisats també hi constaven el següents carrers : Plaça, Font Vella, Cremat, Raval, Major, Vall, Rutlla i Rassa. Hem vist que residien a la Plaça, Maria Torroella, Madrona Bastart i Maria Amat. Al carrer del Vall, Mariana Brufens, Mariangela Bou i Esperança Marsal que era vídua, com la majoria de dones propietàries, tenia un fill anomenat Joan Marsal, o sigui que ella preservava el cognom del marit com també podria haver succeït en altres de les dones esmentades. Aquestes dades són interessants perquè ens mostren el nucli de la població de Terrassa a principis del segle XVIII.
El nombre total de fadrins que tenien els amos era de 11 i respecte al nombre de animals de carga i bovins consta que havia entre matxos i mules 32 caps , 21 burros, 2 bous i 6 vaques.
Degut que també vàrem recopilar els noms del homes que disposaven de propietats i pagaven tributs l’any 1723, s’ha considerat adjuntar un llistat en format PDF, es pot consultar a: homes propietaris
Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars característiques així com les xemeneies industrials que han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.
En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van finalitzar les obres de dues xemeneies terrassenques que a la vegada son considerades emblemàtiques de la ciutat, també esmentar quelcom d’elles. Una de les xemeneies es de la empresa tèxtil modernista Aymerich, Amat i Jové (1908) i l’altra la de la bòbila Almirall edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.
Vista general del vapor Aymerich, Amat i JovéVista general de la bòbila Almirall
Posada de bandera
Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada, te el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les ràfegues i direcció del vent. Hem de considerar que les bastides i els sistemes de protecció personal no havien, potser, de tenir la seguretat d’avui dia.
Aquest costum es va mantenir en el temps i quan una obra es donava per finalitzada al cap de munt s’hi posava una bandera, però sempre amb la premissa que cap dels treballadors hagués sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.
També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada feien un dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament de les obres de l’Aymerich però, de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem van fer un esmorzar a dalt la plataforma.
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
La empresa disposava d’un superfície fabril de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia encarregada de succionar els fums de dues caldera generadores de vapor de la marca Babcock & Wilcox disposa d’una peanya octogonal d’uns set metres d’alçada i un fust tron cònic de trenta vuit metres , en total la peça s’eleva fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.
Aquest vapor acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica la matèria primera fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]
La bòbila Almirall
La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari Jaume Almirall i Poch situada a la Gran Via, avinguda Àngel Sallent actual i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut a la arribada de la immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.
Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís el correcte tiratge dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia. Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.
Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant la edificació el mes de juliol de l’any 1956.
Les característiques de la xemeneia són: Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.
Detall de la part distal o coronació de l’Almirall
L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va ser mereixedora del record mundial en esser considerada la xemeneia industrial feta de maons de terra cuita vermella amb la escala de cargol més alta del mon.
L’any van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.
Notes
[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240 i clicar sobre Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les intercalades entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia per evitar la sobre carga a un sol costat i possibles deformacions de la estructura. L’Aymerich les te col·locades a una sola cara del fust intern i es preserva amb bones condicions.
He localitzat entre els documents que tenia guardats un imprès que no porta data que havia de pertànyer a la candidatura de la Pilar de Viala per crear la nova Junta de govern del ‘Colegio Provincial de Auxiliares Sanitarios “Seccion Enfermeras y A.T.S.’ de Barcelona, actual Col·legi Oficial Infermeres i Infermes Barcelona, ho hem considerat així perquè la llista està encapçalada per Pilar de Viala quan en aquell moment era presidenta del Col·legi, tot hi no constar la data pensem que podria tractar-se de l’ any 1974, perquè a la següent candidatura l’any 1978 en va sortir elegida presidenta del Col·legi Rosa Serra Budoy.
Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)Fragment de l'imprès de la candidatura
Abans de reciclar el document he considerar adient esmentar que el nombre de candides presentades en aquesta convocatòria va ser de 15 infermeres que ara vistos els seus noms he recordat que totes gaudien de reconeixement per la seva preparació professional, algunes d’elles van ser per a mi un referent donada la seva personalitat i dots de lideratge.
En la relació de candidates a més del nom i consta el lloc de residencia, l’hospital on treballàvem i el càrrec professional que exercien que era en els àmbits de la gestió hospitalària desenvolupant les funcions de cap d’infermeria, supervisió, cap d’escoles d’infermeria, coordinadora d’estudis i d’instructores docents de la província de Barcelona.
Els noms que consten al imprès que porta el logotip de la ‘Dirección General de Sanidad’ està encapçalat per Pilar de Viala i seguia amb les candidates a formar la Junta: Isabel Fargués García, Teresa Sardà Minguell, Gloria Tarin Sabarnés, Mª del Carmen Delgado, Mª del Carmen Mallafre Escudé, Rosa Serra Budoy, Mª Teresa Piulats Moles, Anna Marie Cros Clarasó, Rosalia Bonfill Coll, Rosa M. Masana Ribas, Antònia Esteva Vila, Carmen Nogués Domingo, Mª dels Àngels Camp Sanz i Mª del Carme Martínez Torres.
Referent a Pilar de Viala podem saber quelcom més d’ella consultant el llibre fet per set autors i coordinat per Roser Valls titulat Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola. Publicacions Universitat de Barcelona,2008, pagina 135.
Carme Nogués va fer el pròleg del llibre de M.A.Martorell, J.M. Comelles , M.Bernal (eds) Antropologia y enfermeria. Campos de encuentro . Un homenaje a Dina Garcés, II. Universitat Rovira Virgili., 2010.
Eleccions Col·legi Professional
Desprès d’uns dies d’haver escrit aquest aquest, he trobat un retall de premsa de la Vanguardia del dia 21 de novembre de l’any 1983 on hi consta que m’havia presentat a una renovació parcial de la Junta del Col·legi Professional d’Infermeria de Barcelona.
No recordava gens aquest fet i per la qual cosa he tingut una sorpresa en veure aquesta informació. Penso que possiblement m’animaven a presentar-me per ocupar un càrrec al Col·legi d’Infermeres per obtenir uns possibles vots vinguts dels professionals de Terrassa i de les estudiants de la mateixa promoció d’estudis, no ho se.
